4 minuts i seran dos quarts d'una del migdia.
Com sempre, a la sala 8 i mig, ja ho dèiem,
que aquesta setmana no tindríem l'Ester Ferrer
perquè, de fet, la pel·lícula que podeu veure
aquests dies a la sala 8 i mig,
en lloc d'una setmana, com és habitual,
ho han allargat dues setmanes, i és que s'ho valia
perquè, si a moltes de les sales
dels cineles gavarres
podeu veure la pel·lícula Pirates del Caribe,
en aquesta sala,
a la sala 8 i mig, podreu veure
Pirates del Caribe en marees estranyes
en versió original.
I el sabeu, com sempre, en aquesta sala,
on podem veure pel·lícules en versió original,
pel·lícules d'autor, i aquestes dues setmanes,
fins al proper divendres,
fins al proper dijous, dia 2 de juny,
podem veure la pel·lícula
Pirates del Caribe en marees estranyes.
La pel·lícula, recordeu,
a la sala 8 i mig, en concret,
la podeu veure en versió original.
És la pel·lícula que podeu veure
aquesta setmana,
la que heu pogut veure
aquests 15 dies,
a la sala 8 i mig
dels Ociner Les Gavarres.
I, com sempre,
parlem de cinema,
al matí de Tarragona Ràdio,
cada divendres,
tot seguit parlarem
de les estrenes d'aquesta setmana,
però ja sabeu que tenim aquest concurs
de les bandes sonores.
Anem a veure si encertem
aquesta primera cara sonarà.
de Tarragona Ràdio.
I podeu trucar al 977-24-4767,
977-24-4767.
De quina pel·lícula és
aquesta banda sonora que sona?
Va, us donarem alguna pista.
Dirigida per Kevin Costner
i és de l'any 1990.
I ja tenim la primera trucada.
Va, bon dia.
Bon dia.
El teu nom?
Dolors Sabater.
Dolors, què tal?
Ai, molt bé.
Creus que l'has endevinat o què?
Ah, això és incòmica.
A veure, digui, digui.
Jo em penso, me penso, eh?
Què és?
Bailando con lobos.
Molt bé, molt bé.
A veure com sona.
És xulíssima aquesta pel·li.
Ràpida.
O sigui, a tu t'agrada aquesta pel·lícula, eh?
A mi molt.
Sí.
Hi ha certes pel·lícules
que seran de tota la vida.
Mira.
I una és aquesta.
Sí.
A qui m'agrada molt, molt.
Com, bueno, les altres aquelles de Carlos de Fuego.
Això, a mi m'encanten aquestes.
Doncs mira.
La gran pel·lícula és així, amb guió.
No, és diànsia.
Fixa'm, a mi no m'agrada.
Mira.
Aquestes, aquestes.
Doncs a mi, Bailando con lobos,
una de les pel·lícules preferides de la Dolors Sabater
que vas haver servit per guanyar aquest tiquet dos per un
per anar als Ocineu a les Gavarres.
Felicitats.
Gràcies.
Mira, ja vindré a vostè el de l'altra setmana,
també, que no he pogut vindre.
Perfecte.
Molt bé.
Gràcies, Dolors.
Moltes gràcies.
Bon dia.
Gràcies per tocar.
Vinga, bon dia.
Vinga, adéu.
Bailando con lobos, aquest clàssic del cinema nord-americà,
la pel·lícula de l'any 1990,
un western dirigit per Kevin Costner
i també protagonitzat pel mateix Kevin Costner.
És la primera de les bandes sonores,
després n'escoltarem una altra.
però, com cada setmana,
repassem les estrenes cinematogràfiques
amb els nostres especialistes.
Avui, amb el David Serra,
a l'altra banda del Fiol Telefònic.
David Serra, bon dia.
Hola, bon dia.
Què tal, com estem?
T'estan emocionat, eh?
Sí, a tu també t'agrada,
Bailando con lobos.
Bailando con lobos és una pel·lícula
que fins i tot m'ha fet plorar, eh?
O sigui, és una de les coses estranyes, no?,
que té el poder del cinema, no?,
la gran capacitat
que una història narrada amb sensibilitat
que pugui dur a terme,
bé, que pugui dur a traslladar-te a un univers
i sentir-te part íntima d'aquesta pel·lícula.
És una pel·lícula que es prenia al seu temps
i que he de dir que sempre m'ha semblat grandiosa,
una d'aquestes pel·lícules més grans que la vida mateixa.
Doncs ja ho sabeu, eh?,
la que ens ha ajudat avui a fer aquest concurs
de les bandes sonores,
Bailando con lobos,
que la podrem veure i la podrem...
Després podem tornar a escoltar
una altra banda sonora en aquest concurs.
David, què destaquem de l'aquesta setmana?
Perquè a més hi ha dues estrenes destacades, eh?
Sí, m'ha sorprès, m'ha sorprès,
però no tant,
perquè pensar que tenim els Pirates del Caribe
aquí instal·lats,
fent port i fent caixa,
doncs això deixa molt poc espai
per pel·lícules que, si més no,
podien haver estat,
però que suposo que a la sala de vuit i mig
s'acabarà de recollir més tard o d'hora.
I tant, i tant.
Escolta'm, la primera,
a més a més,
No Here Boy,
aquesta pel·lícula que parla de l'adolescència
de John Lennon,
que la vam poder veure al Rec a Tarragona.
Doncs una bona pel·lícula
que jo ja l'he sentit
que me la vaig perdre malauradament,
però que he pogut recuperar més tard
i que ens parla de la joventut de John Lennon.
O sigui, el mític cantant dels Beatles,
que ens està dient que també va ser un nen,
que també va ser un jove.
I aquesta pel·lícula del Sam Taylor Wood,
el que podria dir,
de cara als espectadors interessats
a explorar una mica
la vida d'aquest malaurat músic,
és que és una exploració
que sobretot es centra en la infantesa
i a la primera adolescència.
És a dir,
arriba un moment
en què tu estàs esperant
que la pel·lícula vagi un mes juny
i es parli una miqueta més
del John Lennon més conegut,
però bé,
només es queda
en l'època en què portava un tupé
com a imitació
del que era el seu veritable ídol
d'infància i de joventut,
que era l'Elvis Presley.
Una pel·lícula que està bé,
que no és un biopic a l'ús,
que és molt correcta,
que està feta,
o sigui,
per acabar la gent,
perquè la gent passi també una bona estona
i que no,
gràcies a Déu,
no cau en aquest punt
de fer flashbacks
perquè no és necessari,
perquè no té que recordar res,
simplement es conta,
ens relata un moment determinat
de la vida d'aquest músic mític.
En tot cas,
recomanable,
David, o què?
Sí.
Digue'm?
Recomanable, oi, doncs?
Sí, sí, sí, sí,
completament.
O sigui,
és una pel·lícula que, a veure,
no trenca molles,
però que,
des del punt de vista
de l'espectador,
és molt agradable
i molt interessant
de veure.
Doncs, si us sembla,
el que farem abans de continuar
és escoltar com són
aquest nou Jair Boy,
la pel·lícula que parla
de John Lennon.
Mis padres se separaron
cuando yo tenía cuatro años.
Apres de l'onyo.
Mi tía me crió.
Recuerda todo lo que he hecho
por ti.
¡Estarías en un orfanato!
A los 16,
me reencontré con mi madre.
Because of my...
Ella te hará daño.
Así no vas a ninguna parte.
¡Eh, eh, eh!
¡Vaya!
La guitarra está bien
como afición,
pero nunca te ganarás
la vida con ella.
Voy a montar
un grupo de rock and roll.
Sois los elegidos
para mi banda.
Me llamo John.
Paul.
El brazo en horizontal
desde el codo.
Y luego dale a la muñeca.
¿Que le dé a la muñeca?
John, esto va en serio.
John, tu amiguito está aquí.
¿Cómo va, dijo Lee?
Si seguimos adelante
escribamos nuestras canciones.
Yo tengo algo.
Cuentos.
Poesías, ya sabes.
Le ponemos una melodía
y tenemos una canción.
¿Listos?
Mamá y yo hemos estado hablando.
Dice que tú me robaste.
Tu madre se largó.
Decidiste llevarte a mi hijo.
Així sona en Now Here Boy
aquesta pel·lícula que, com deia,
en parla de l'adolescència de John Menon.
Home, i a més a més,
una pel·lícula que s'estrena
aquest divendres als cinemes, David,
i que aquells que van veure
i van ser privilegiats
la van poder veure a Tarragona, al Rec.
Sí, sí.
Això està molt bé.
És una pel·lícula que, a veure,
entre la gent que va estar veient
el que va ser l'estrena oficial
del Festival Rec,
doncs comentaven,
alguns amb un toc una mica de crític,
que hi havia una pel·lícula
que era Backbeat,
de l'any 92-93,
que era bastant superior
a aquesta des del punt de vista
del que aportava
des del punt de vista cinematogràfic.
O sigui, des del punt de vista del guió,
de voler contar la història...
Home, la veritat és que
jo et diria que Backbeat
és una pel·lícula
que es pot ara recuperar
i es podria anar a buscar
amb el mercat del DVD
o fins i tot
alguna d'aquestes webs
que ens poden suministrar
pel·lícules d'autor,
però d'entrada
jo la veig d'una forma
molt més,
diguem-ne,
més amable,
perquè m'entenguis,
o perquè m'entenguis.
És el tipus de pel·lícula
que realment no busques revolucionar res,
però sí que aporta
una mirada
prou digna
per passar una bona estona
al cinema.
Aquest és el bàsic.
L'actor protagonista,
l'Elon Johnson,
ho fa molt bé,
la Christine Scott Thomas,
que és la...
bueno,
és un actiu que feia temps
que no veia mal a les pantalles,
o que jo,
que no feia temps
que no la veia,
fa un paper absolutament digne,
doncs, sincerament,
una pel·lícula recomanable.
Doncs ja ho sabeu,
una de les estrenes de la setmana
no hi ha arboig.
I l'altra gran estrena
de la setmana,
podríem dir que en tenim dos
de grans estrenes,
és El Castor,
protagonitzada per Mel Gibson
i, a més a més,
amb la principal novetat,
David,
de Judy Foster
com a directora de la pel·lícula.
Doncs mira,
a veure,
aquí és una pel·lícula
que realment
està jugant en foc.
Per què?
Està jugant en foc
perquè el seu protagonista
és el Mel Gibson.
I clar,
això,
després de les
picabaralles
jo crec que
injusta
perquè,
a veure,
els actors són persones humanes
amb mons foscos
i fins i tot
jo crec que aquesta gent
no ho té fàcil a la vida.
O sigui,
amb això
em poso una miqueta
les sabates
del Mel Gibson
que no ha sabut lidiar
amb les seves addiccions
a la seva fan
i és una cosa
que em sap greu
perquè és un grandíssim
director de cinema
i un molt bon actor.
I aquesta,
doncs,
bueno,
diguem-ne,
aquest punt de partida
que és un home
que ha estat
el focus
de les revistes
grogues
i del món
tipus
de la Nòria,
no?
Doncs no jugava
una mica a favor.
O sigui,
l'aposta que va fer
Jordi Foster
amb
amb el Mel Gibson
doncs sembla que no
ha sortit
prou bé
ja que a Sats Units
la pel·lícula
no ha tingut
gaire èxit.
No ha tingut
massa èxit,
oi?
No, no, no.
Es va presentar
ara mateix també
al Festival de Cants
i home,
va ser rebuda
de forma bastant
limitadeta.
Sí.
És una pel·lícula
que d'entrada
té elements
que juguen
en contra seva,
però a veure,
l'acte valent
i és.
A veure...
Jo no deixaré portar
pel que la gent
pugui dir
que si el Mel Gibson
és això,
és l'altre.
O sigui,
a mi és un actor
que m'agrada
i un home
que m'ha proporcionat
des del punt de vista
de la direcció
doncs suficients arguments
per anar a veure
les seves pel·lícules.
Doncs ara continuarem
parlant de la pel·lícula
anem a escoltar
com sona
aquesta pel·lícula
El Castor.
Perfecte.
Papa, ¿se ha ido?
No se ha ido, cielo.
Acordamos
que es mejor
que ya no vivamos juntos.
Me alegro
de que le hayas echado.
Es un perdedor.
Esta es la historia
de Walter Black,
una persona
tremendamente deprimida.
El padre de familia
triunfador
y cariñoso
que era
ha desaparecido.
Y por mucho
que lo intente,
Walter no consigue
hacerle volver.
¿Y eso qué es?
Un cerebro.
Mamá dice
que el tuyo
se ha roto.
Como ven,
Walter es un hombre
que ha perdido
toda esperanza.
Pero está a punto
de encontrar
su voz.
¿Qué te pasa?
Estoy enfermo.
¿Quieres recuperarte?
¿Quién eres?
Verás, Walter,
yo soy el castor
y he venido
a salvar
tu maldita vida.
El que le ha entregado
esta tarjeta
está por prescripción médica
bajo los cuidados
de una marioneta
diseñada para ayudar
a crear una distancia
psicológica entre él
y los aspectos negativos
de su personalidad.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
Es una broma, ¿verdad?
No, hijo,
es un comienzo.
Buenos días a todos.
Desde ahora,
Walter ha dimitido
y me ha puesto al mando.
Esto es vida, ¿verdad?
Fíjate en esto.
Un castor.
Es el futuro.
El kit de leñador del señor castor
se vende como rasquillas.
He tenido mucha paciencia,
pero te quiero a ti,
no a él.
Este hombre.
Així sona el castor
d'Amel Gibson
amb Jodie Foster
al capdavant
i si no m'equivoco, David,
des de l'any 95
que Jodie Foster
no dirige una pel·lícula.
Sí,
és una directora
en quatre pel·lícules
irregulars,
però interessants
totes quatre,
podríem dir,
inclús aquesta última,
que a pesar del no èxit,
doncs, bueno,
jo crec que...
Jodie Foster
és una persona
molt intel·ligent
i que escollir
a Mel Gibson
en aquest drama
de reconciliació
d'un home en si mateix,
de retrobar-se,
de reconstruir-se
a partir d'un fet
tan estrany,
no tan estrambot
i podríem dir,
que és que
tota la pel·lícula,
gairebé
els 90 minuts
de la pel·lícula,
aquest senyor,
aquest actor,
porta un ninot de drap
en forma de castor
enfondat a la seva mà.
O sigui,
és ja, per mi,
una aposta clara
pel risc,
m'entens?
És una pel·lícula
en la qual un home
que toca a fons
es reconstrueix
a partir d'aquesta artimanya,
diguem-ne,
psicològica,
que és
parlar per la boca
d'un nino
enguantat,
o fer una mica
del ventril·luc,
no?
O sigui,
de ventril·luc.
Jo, la veritat,
és que és una pel·lícula
que em sembla
molt boja.
Per què?
Perquè, clar,
o sigui,
no és el típic argument
d'una pel·lícula
de Hollywood,
no és una pel·lícula
còmoda de veure,
des del punt de vista
que hi és,
des del punt de vista
que veure una pel·lícula
amb un tio
que està tota l'estona
parlant amb un nino
de drap,
doncs,
costa, no?,
d'emplassar-s'ho,
però la capacitat
que té el Mel Gibson
de donar credibilitat
absoluta
a aquesta peça
és el que a mi
més rehabilita
la pel·lícula
de la Jodie Foster
per recomanar-la directament.
O sigui,
és una pel·lícula de risc,
entenem-me.
No és una pel·lícula fàcil,
però és una pel·lícula
sincera,
sincera
des dels seus arguments.
Jo l'únic peru
que tinc en la pel·lícula
absolut
és el final
de la pel·lícula.
El final de la pel·lícula
per mi és qüestionable,
perquè va al lloc comú
i perquè al final
probablement
està massa
prefabricat
prefabricat
i potser
massa
dirigit
a aquesta gent
que són
lectors
dels llibres
d'autoajuda
i dels manuals,
etcètera.
Massa evident,
perquè m'entenguis.
No tinc res en compte,
sempre ho he dit,
moltes vegades
quan hem parlat
per ràdio
d'aquest tipus
de literatura,
però sempre he dit
que a vegades
li manca
una miqueta més
d'audàcia
perquè realment
siguin obres mestres
i no llibres prefabricats.
En aquesta pel·lícula
l'audàcia
hi és present
la major part
del metratge,
però cap al final
va apuntant
en una direcció
que probablement
és la més còmoda
des del punt de vista
de la producció,
però no per mi
des del punt de vista
del propi argument.
Ara,
com he dit
de l'anterior pel·lícula,
la pel·lícula
també és recomanable,
tot i que no tinc
un èxit,
tot i que jo crec
que a Sats Units
va pesar molt
la mala fama
que té el Mel Gibson
com a persona,
com a individu,
però que realment
la pel·lícula
es defensa
per els propis arguments.
I en aquest cas
Mel Gibson
com a actor
i com a professional
del cinema
doncs jo crec
que ha posat
tota la carn
al foc.
Doncs és una altra
de les pel·lícules
El castor
amb Jodie Foster
al capdavant
que feia 17 anys
des que va dirigir
la seva darrera pel·lícula
amb Mel Gibson
com a principal protagonista
una de les estrenes
de la setmana.
No sé quina altra
destacaries, David,
per sobre de les altres,
aquestes potser serien
les dues grans estrenes
d'aquesta setmana
a les cartelleres
cinematogràfiques,
però vaja,
podríem parlar,
per exemple,
de Pequeñas Mentires
sin importància,
aquesta pel·lícula francesa.
Aquesta l'han arribat a estrenar,
l'estan estrenant o...
Estrenen a Tarragona.
L'estrenen a Tarragona.
Aquesta pel·lícula no l'he vist,
però clarament
és una de les pel·lícules
interessants,
des del punt de vista
de que, bueno,
és una pel·lícula francesa,
és una pel·lícula que,
diguem-ne,
que treballa un argumentari
que no és el més habitual.
Una pregunta,
la fan en versió original?
Ostres!
Això és una pregunta trampa,
perquè...
Doncs no ho sé.
A avançar a vuit i mig, no?
No, no, no, no.
A avançar a vuit i mig tenim
Pirates del Caribe
en versió original,
aquestes dues setmanes.
Bueno, a veure,
d'entrada,
diguem-ne que
el que intenta aquesta pel·lícula
és una mica agafar
el...
el que seria
el típic cinema
anglès
de personatges,
quatre voles i un funerar,
o pel·lícules d'aquest estil,
a intentar portar-lo
des de la capacitat
que tenen
els francesos
per explorar el que són les relacions
d'amor i desamor entre les persones.
Aquesta capacitat intimista
que sembla que també forma part
del gen del cinema
francès per afegir-li
el que seria un humor més britànic
que moltes vegades això crea problemes
de descompensació.
És una pel·lícula que m'interessa.
Si l'han estrenat, probablement sigui la primera
pel·lícula que m'aniria a veure, però més
per la curiositat de veure com se surt
el Guillem Caonet, que em sembla
que és el director.
Sí, sí, Guillem Caonet.
Guillem Canet. No sé com es pronuncia exactament.
La pel·lícula que et sembla interessant
per el que té d'història íntima
de grups d'amics, d'un personatge
que té un problema
molt seriós, però no desmuntar una mica
l'argument de la pel·lícula, i llavors
és aquelles petites mentides que realment
s'organitzen en aquests entorns
una mica tancats, que són els grups
d'amics íntims, en el qual no sempre
es dien totes les veritats,
moltes vegades es mentim,
per això de que la B, etcètera,
després és, bueno, una pel·lícula
una mica a lo Woody Allen
però de la primera època.
De la primera època.
En tenim un parell més per comentar,
però abans és que us sembla si
tornem a obrir els telèfons al 977-24-4767
i escoltem l'altra banda sonora
que avui us proposem al programa.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
una persona extraordinària.
977-24-4767.
de quina pel·lícula és aquesta banda sonora que són?
ja tenim la primera trucada, la bon dia.
Hola, bon dia.
El teu nom?
Mònica.
Mònica, què més?
Pujol.
Mònica, quina pel·lícula és?
Bé...
no ho sé.
No?
jo què sé,
diria...
la guerra de les galàxies.
No.
No és la guerra de les galàxies, eh?
No és...
Ara us donarem alguna pista.
No és la guerra de les galàxies, eh?
Mònica, gràcies per trucar.
Vale.
Allò si ja ho veurà,
la tornarem a deixar sonar una miqueta més.
El 977-24-4767,
ha fet una pel·lícula de l'any 1958,
basada en una novel·la, a més a més.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
El teu nom?
Angelina, brunat.
Angelina,
vostè sap quina pel·lícula és o què?
Pot ser la guerra de los mundos?
No, tampoc.
No.
No és aquesta, no és aquesta.
No res, doncs.
Gràcies.
De res.
Que vagi bé.
No és aquesta, eh?
Una pel·lícula britànica,
de l'any 1958, David.
Tu saps quina és o no?
Jo puc donar una pista potent.
Sí?
Home, jo tinc aquesta pel·lícula,
ens parla d'un personatge
que és un dels mites de la literatura popular
i que ha sigut essencial en el cinema fantàstic,
per dir-ho d'una manera,
però que a la vegada no s'entendria Crepúsculo
i totes les sagues sense aquest personatge.
ho he dit bé o no?
Perfecte.
Perfecte, ho has dit.
Què?
Algú s'anima a trucar al 977 24 47 67?
977 24 47 67?
A veure si endivineu quina pel·lícula és aquesta banda sonora.
A veure, a veure, la tornarem a escoltar.
Home, la música ja ens ajuda a intuir una miqueta
que de còmic no serà,
una pel·lícula còmica no serà,
per tant, eh?, en absolut.
Per tant, la música ja ens ajuda una miqueta
a veure el tarannà de la pel·lícula.
A veure si ara l'encertem.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
El teu nom?
Esther.
Esther, què més?
Duarte.
Esther, quina pel·lícula és?
Dràcula.
Molt bé, molt bé, Esther, perfecte.
Dràcula és l'altra pel·lícula.
Molt bé, perfecte.
De Bram és Toker.
De Bram és Toker, aquesta pel·lícula de l'any 58,
un clàssic també del cinema.
Doncs tens aquest tíquet dos per un
per anar als dos ciné a les Gavarres, Esther.
Molt bé.
Gràcies per trucar.
Vale, gràcies.
Adéu, bon dia.
Adéu.
Adéu.
Doncs era Dràcula.
Ja tenim la pel·lícula d'aquesta setmana.
També hem parlat abans de Bailando Canovas
i ara de Dràcula.
David, alguna estrena més aquesta setmana?
Què crida l'atenció o què?
No, mira, a veure, jo ja t'he dit que
a les piates del Caribe, l'únic que podria dir és que...
L'has vist?
Sí, sí, sí.
I què?
L'he vist dos cops, o sigui...
Dos cops, ja.
No perquè sigui una obra mestra ni res d'això,
sinó perquè la família obliga, obliga molt.
O sigui, són pòlícules que, des del meu parer,
són molt necessàries perquè fan caliu,
creen mitologia,
o sigui, ara mateix pensant d'Aquest Parrot
o la Perla Negra,
tot això crea una fauna que és prou valuosa
perquè una futura generació de cinèfils,
a mans del cinema d'acció i a mans del cinema d'aventura,
doncs tornin a portar els seus fills o els seus nets.
Igual que nosaltres anàvem a veure pel·lícules d'aventures
com les d'Indiana Jones
o els meus pares anàvem a veure l'alcó i la fletxa.
O sigui, totes les pel·lícules d'aquest tipus de gènere
tenen el seu valor.
Jo crec que, més enllà que la pel·lícula estigui menys o menys lograda,
que he de dir que ho està,
però que no arrodoneix els seus valors,
jo penso que és un tipus de cinema
que es presta a molt poc anàlisi,
però sí a un màxim disfrute.
No sé si m'explico.
És la capacitat de fabular que té el cinema de Hollywood
amb els mitjans necessaris
per dur a terme obres que fins i tot
són capaços que quan tornes a veure la pel·lícula
dius, hòstia, anys més tard potser hi trobaré més defectes.
Però que a la vegada aquests valors
que el teu imaginari és capaç de créixer amb la pel·lícula,
això és impagable.
Llavors, el cinema de pirates,
tot i que és un tipus de pel·lícula
que és molt poc fidel al gènere en si,
o sigui, no estem parlant de les pel·lícules típiques de pirates,
sinó estem parlant d'una barreja boja d'un cinema
que va de l'eslàstic de les pel·lícules d'humor
del Charles Chaplin, del Buster Keaton,
a el que és el cinema fantàstic,
passant pel Simbata del Marino,
o sigui, hi ha tanta mitologia.
Fica-la dintre que aquest batibull d'aliments
donen peu a pel·lícules que són fins i tot estranyes
o surrealistes.
I el personatge de Jack Sparrow,
doncs per mi, ja formarà part de la mitologia
com el Han Solo de la Guerra de les Galàxies
o a l'Indiana Jones,
o al 007, perquè m'entenguis.
La pel·lícula que, a més a més,
podreu veure encara a les cartelleres cinematogràfiques,
perquè aquesta la veurem durant setmanes,
Pirates del Caribe.
Hi ha alguna recomanació més, David?
Mira, jo en tot cas recomanaria,
perquè he vist que encara està en cartellera,
la pel·lícula de l'Innocente,
que és una pel·lícula que a mi me va sorprendre
perquè trobo que està molt bé
des del punt de vista de pel·lícules
que parlen del món de l'abogacia,
que recordo que fa una o dues setmanes
vaig parlar d'ella,
però que no faria una invitació
a la gent que li agrada molt aquest gènere
des del punt de vista televisiu,
doncs feia temps que no hi ha una pel·lícula
ben travada,
no és espectacular, eh?
Tampoc estic dient que sigui cap obra mestra
ni ningú que digui, oh,
és que tampoc és tan...
No, és una pel·lícula prou digna
i suficientment entretinguda
per passar una bona estona.
Et sembla que deixo baixos del cinema,
moltes vegades.
Com sempre dius,
que a vegades també va bé anar al cinema
simplement a gaudir, a disfrutar
i a passar una estona.
I que ens expliquin històries.
I que ens expliquin històries.
Exacte.
I tant.
Molt bé,
doncs és el repàs a la cartellera cinematogràfica
d'aquesta setmana
amb aquestes dues principals estrenes.
Nowhere Boy,
aquesta pel·lícula que parla
de l'adolescència de John Mennon
i El Castor.
Aquesta pel·lícula protagonitzada
per Mel Gibson
i dirigida per Judy Foster,
que a més a més, com dèiem,
feia 17 anys
que havia dirigit
la seva darrera pel·lícula
A casa por vacaciones
i ara arriba amb aquesta El Castor.
David,
moltíssimes gràcies.
Molt de res,
i bon cinema a tothom.
Com sempre, bon cinema.
Fins la setmana vinent.
Adéu-siau.
Adéu.