Estel Ferrer, bon dia.
Hola, bon dia, Josep.
Què tenim aquesta setmana a la sala 8 i mig?
Doncs una mica de rebomboli, una mica de canvi, una mica de tot,
perquè tenim una programació molt diferent
a la que hem estat fent durant els últims temps.
De fet, retrobem el Festival de Cinema de Curs de Catalunya
i això és el que proposem aquesta setmana.
Antoni Barrera, que és el seu director,
diríem que és un vell amic de la sala
i també un usuari o un cinèfil d'aquells que no ens deixa mai
i nosaltres també som fidels al seu festival que té la quarta edició.
El FICAT, que és el festival internacional de curtmetratges en català,
com deia, aquest 2011 arriba la quarta edició,
s'ha celebrat entre el 3 i el 5 de juny
i el que nosaltres vam fer ahir dijous va ser fer un passe de totes les guanyadores
d'aquesta edició, la Revolta de les Formigues, els últims passadors,
jugar a pirates, el carrer dels Jocs Florals, 5 Batalles,
Som a Teujar, la Fugida, les Bessones del carrer de Ponent, el So de l'Ànima,
tots aquests van ser premiats en les diferents seccions
i ahir a les 7 de la tarda es van poder veure a les Gavarres en un passe únic.
Però la proposta que tenim de divendres 10,
és a dir, avui fins al dijous proper, dia 16,
en tots els passes, 4, 6, 8, 10,
doncs és un recull de 7 curs seleccionats, diríem,
doncs això per la direcció, per Antoni Barrero,
que ens proposa fer un recorregut per, diríem,
una diversitat de propostes que hi ha hagut en aquest festival.
I el que es podrà veure és Ex Libris, de Maria Trenor,
Trenor, perdó, Intensitat, Josep Maria Benditxo,
Les Bessones del carrer Ponent,
que és una proposta d'animació, jo penso, molt original
i molt interessant de veure,
La Fugida, de Víctor Càrrec,
Fau, de Carolina Lejos, La Flor Carnívora
i Mami quiere más, me quiere más a mí.
Jo us diria que en general són totes aptes
o només per a majors de 13 anys
i que, per tant, bé, si algú hi vol anar,
doncs diríem ja amb algun fill una mica més grandet
o jo sempre, ja saps que parlo,
faig recomanacions familiars perquè tinc crios en aquesta edat, no?
I em sembla que els curs és una bona manera,
com el conte, si comparem literatura,
és una bona manera d'entrar al cinema, no?,
de començar a veure cinema
i de deixar-se sorprendre,
perquè, de fet, el curt té unes característiques diferents, no?,
del llarg, no simplement és una qüestió de durada,
és una qüestió també de llenguatge,
que a vegades s'ha de ser molt precís, molt concís
i que s'ha de saber dir molta cosa amb molt poc temps
i això fa que tinguin una intensitat important.
A vegades també poden ser molt més abstractes,
abstractes, pel fet que són més curts, no?, de durada,
però en general sempre el curt és un tipus de narració
que ens acaba atrapant, sorprenent
i sovint deixant un regust que ens fa tornar les imatges
per tractar de treure l'entrellat, no?, d'allò que hem vist.
Per tant, molt recomanable.
A més a més, les sessions tenen un preu diferent
a les sessions ordinàries de cinema
i ja jo et diria que més es pot oferir, no?,
que més es pot oferir perquè els amants del cinema
i els que encara no ho són hi vagin a la sala 8 i mig.
Evidentment aquesta setmana no és versió original
perquè tots els títols són en català
i precisament per això el Festival de Cinema de Curs en català
que, segons diu el director,
possiblement acabarà sent un festival de cinema de llargs,
tant de bo, tant de bo, perquè aquest any
ha tingut molt de suport de l'Acadèmia Catalana,
Joel Joan, i de molts actors i actrius que han estat allà,
una cloenda extraordinària amb la Pepa Plana,
per tant, jo penso que és un festival que anirà més
i que és això el que hem d'esperar, no?
I per dilluns, per dilluns, que molts tindran festa,
perquè el dia 13 dilluns, si algú no ho sabia, és festiu
i fins i tot per algunes escoles el dia 14,
doncs tenim òpera, una òpera de Verdi
i una òpera, el Royal Opera House de Londres,
que jo diria que si a algú no li interessa prou l'Òpera Macbeth,
doncs més que res per veure aquest gran espai de l'Òpera anglesa,
doncs ja s'ho val, no?
Perquè el passe és un passe en directe i, per tant,
com en totes aquestes ocasions, sempre el que fan és introduir l'espai
i veure molts planos del lloc on es fa l'Òpera.
I per aquesta setmana, jo et diria que res més,
la setmana que ve a la vuit i mig tindrem també una sorpresa interessant
amb convidat i, possiblement, la darrera també,
ja ho vaig anar avançant a principi de mes
i només dir que esperem a tots els cinèfils que vinguin,
perquè ja s'acaba la temporada de la vuit i mig per aquest any
i, si no venen, hauran d'esperar el setembre de l'any que ve.
Josep, moltes gràcies i fins divendres que ve.
David Serra, bon dia.
Bon dia.
Juanjo Ferrer, bon dia.
Bon dia.
Avui ens acompanyen una miqueta més aviat del que és habitual,
normalment apareixen cap a dos quarts d'una,
avui els hem fet treballar una miqueta abans.
Home, avui és un regal, aquesta banda sonora.
Sí, home, i tant que sí, de veritat que sí.
Podeu trucar al 977-24-4767
i si ja ho han adivinat de quina pel·lícula és aquesta banda sonora,
doncs us aporteu aquest tiquet dos per un
per anar als dos cine a les Gavarres.
És molt fàcil, aquesta avui.
Avui ho hem posat...
Com que és divendres...
Sempre és divendres, els divendres que fem cine, però bueno.
que anem donant moltes facilitats espectaculars.
Sí, no?
De fet, és una de les meves pel·lícules de la meva adolescència,
gairebé és una pista,
i una de les icones dels anys 80.
A veure si va encerta, no?
Home, bon dia.
Hola, bon dia.
El seu nom.
Soc la del Fernández.
Déu fi, què tal?
Molt bé.
Sí?
L'has adivinat, no?
Clar, Casa de Fantasmes.
Home, i tant, i tant.
Tu també eres fan de Casa de Fantasmes?
Sí.
Sí?
T'agradava, eh?
Sí, i m'agrada encara, eh?
T'agrada encara, eh?
Sí.
Doncs escolta'm, tens aquest tiquet dos per anar als dos cine a les Gavarres.
Gràcies.
Gràcies, adeu.
Casa de Fantasmes és una pel·lícula que no envejece con els anys.
No, no.
Incluso la segona, que a mi, quan la vi de pequeño, Casa de Fantasmes 2,
no me convenció, la he vuelto a veure de major
i he entendit més coses, més el humor del equip,
sempre ha siguen les pel·lícules juntes.
Sí, sí, del Ivan Reimann.
Bueno, és una de les pel·lícules de capçalera de tota una generació.
Quan parlàvem dels Goonies, te'n recordes?
Són pel·lícules que van marcar una època
i una forma de entendre el cinema directament.
A més, seran pel·lícules de cinema fantàstic
amb un sentit de l'humor molt sa, molt divertit.
Per mi, una icona, eh?
Doncs Casa de Fantasmes que avui ens ha ajudat a fer aquest concurs
de les bandes sonores, però, com sempre,
el que fem amb el David i amb el Juanjo
és repassar la cartellera cinematogràfica de la setmana,
les novetats per aquesta setmana,
i una de les principals novetats és la de Hanna.
És la pel·lícula de la setmana, podríem dir?
Doncs sí, doncs...
A veure, Hanna és una pel·lícula
que a mi em va sorprendre,
perquè jo esperava una pel·lícula més,
d'aquestes de gènere...
Una mica a l'ombra del barn,
d'aquestes pel·lícules d'espies, d'assassins,
ultracapacitats...
I home, és una pel·lícula que sobretot el que ens descobreix
és aquesta noia, que és la...
Això es pronunciaria Searsha, Searsha Ronan,
que ja la vam poder veure amb la pel·lícula del Peter Jackson,
l'Olivons, que feia un paper brutal.
I la gent la reconeixerà per expiació.
Expiació, era magnífica.
A més, allí tenia com a 14 o 15 anys.
Va estar nominada.
Sí, a l'Oscar le pretendían dar un Oscar a una niña de 14 anys.
Va estar nominada.
I jo crec que és una pel·lícula que, d'entrada,
doncs ens porta a una de les sorpreses.
Una pel·lícula que potser ha generat unes expectatives
que no són molt altes,
però que té tot el sentit de l'humor
i tota la capacitat de seducció del bon cinema d'acció
feta amb tot tipus de desprejudici
o sense cap mena de prejudici
i feta amb ganes de content narrar una història.
Anem a escoltar a veure com sona aquesta pel·lícula, la Hanna.
Hola, Hanna.
Soy el doctor Barton.
Hola.
¿Quieres hablar conmigo?
Quiero hablar con Marisa Bigler.
Dígale que estaré allí esta noche.
Soy Marisa Bigler.
¿Quieres hablar conmigo?
Tranquila.
Tranquila.
Mantengamos esto controlado, caballeros.
Hice un vistazo a su muestra de sangre.
No puede ser.
Fue procesada por Eric Heller.
Trabajé con ese hombre.
Sabe cosas que usted no querría saber.
Recuerda lo que te enseñé.
Estarás bien.
Repítimelo.
¿Te adaptas o mueres?
Mantente alerta.
Hasta durmiendo.
¿Quién es?
Soy Hanna.
Si vamos a ser amigas, tienes que ser sincera.
Me gusta tener una amiga.
¿Vamos a besarnos?
Estás chiflada.
Hanna.
Por favor, solo quería un beso.
¿Qué quieres, Marisa?
Necesito que hagas cosas que mi agencia no me deja hacer.
Hay gente que quiere hacerme daño.
Hágas lo que hagas.
Prométeme que no me seguirás.
¡Vana!
Home, l'orbumen ya es atractivo, eh.
Que es una noia bajana que ha estat educada y entrenada pel seu pare per ser un assassina.
Sina, Déu n'hi do.
Su padre, que és Eric Bana,
muchos l'ho habrán vist en Múnich,
era Héctor de Troya.
Estaba aquí la gente
en la pel·lícula de Troya, que és
bastant mala. La gente se acordaba
de Héctor i també se acordaba
de Brad Pitt, que era com una
especie de Ken recauchotado.
Però la gente se acordaba
de Héctor, que era Eric Bana, que
la verdad és que és un actoràs.
Aquí la gracia d'aquesta pel·lícula
és el seu director, que ja formen
part d'una nova generació de la que
els cinèfils han de començar a prendre els noms,
que estaria formada pel
Danny Boyle, el Michael Winterbottom,
una sèrie de directors amb una
capacitat, jo crec que prodigiosa,
de no funcionar
amb l'esquema de
directors temàtics. M'explico.
Directors que només treballen
en un determinat perfil de pel·lícules,
sinó amb una categoria molt oberta
que són capaços d'explorar tots els gèneres
i fer-ho bastant bé, amb pel·lícules
més superlatives que d'altres.
Jo me'n recordo d'una pel·lícula
que era El solista, que és la pel·lícula que va dirigir,
em sembla que és la seva anterior pel·lícula,
que a mi no em va acabar de convèncer,
però que apuntava maneres. De cop i volta,
saltar del solista a una pel·lícula d'acció
és una mica sorprenent, però és que
ens hem d'acostumar de que ara els gèneres
quedan diluïts i que l'autoria cinematogràfica
genèrica ja
no comença a estar de moda a Hollywood.
Home, el mateix director
ja va fer expiació, no?,
que ja hi era també ella com a actriu.
El seu descobriment.
Per tant, ja, és el seu descobriment, no?
Era un gènere completamente diferente.
Nada que ver, no?
Jo la verdad es que es de las que
tengo ganas de ir a ver,
de esta semana.
Me atrae bastante la idea.
Feia temps que no et sentia dir això, eh?
Sí, jo també m'he quedat amb la boca oberta.
A pesar de ser una història
que en realidad se nos ha contado ya muchas veces.
Bueno, aquí la gracia está precisamente
en que juguen molt
amb l'aspecte físic de la protagonista.
O sigui, amb aquesta innocència
gairebé de conte de fadas
i a la vegada ser un assassí
absolutament vital.
Esto ya nos lo han contado.
Sí.
Ya nos lo han contado en Es Rectos
el gato con botas.
Eh, que dic,
és la perversió màxima de la idea, no?
Jo crec que és una pel·lícula
que té banda sonora de Chemical Brothers
que és una pel·lícula que juga molt
amb una estètica
però en el millor dels sentits, eh?
Cada vegada si sóc utilitzant com a crítica
de lo que seria
la violència del videojoc
feta des d'una perspectiva
audiovisualment molt solvent
i que jo crec que és el que li dona
una miqueta l'encaix.
Després, evidentment,
tindre també a la Cat Blanchet
que és una brujilda extraordinària
dins d'aquesta història
i a la Tom Hollander
que fa el paper d'un assassí gay
en sorts
que és brutal.
Al final de la pel·lícula
no l'ho explicarem, evidentment,
però només dir que
els elements estan molt ben construïts
i que és una pel·lícula solvent
i que, evidentment,
la recomanem des d'aquí
com una de les sorpreses de la setmana.
Per tant, la recomanem aquesta setmana, eh?
Bé, a Hannah, eh?
Que la podeu anar a veure als cines.
I una altra de les pel·lícules
que s'estrena també aquest divendres
és Insidius.
¿Estás listo?
Sí.
Eh, cielo,
ojalá podien ser buena.
No está en coma.
No saben cómo llamarlo.
¡Ahora!
He entrado en el cuarto de Dalton.
Hay algo allí con él.
¡Daltton! ¡Daltton!
Conozco a alguien que podría ayudaros.
Hemos hecho lecturas con el medidor Trifil por toda la casa.
Instalación eléctrica, despertadores.
Es la pabícua de terror de la cartellera aquesta semana.
Déu ni do, no es amable, el trailer ya.
Y aquí que només la estem escoltant, déu ni do, eh.
Sí, a ver.
Mirá Mosquea.
Sí, eh.
A mí la verdad es que David la ha visto.
Yo he visto solo el trailer y a mí el trailer, la verdad, me ha dado miedo.
Sí, sí.
Es que va de unos que un matrimonio con un hijo que creen que su casa está encantada,
pero en realidad el que está poseído es el niño.
Eso sale ya en el trailer.
Sí, sí.
La verdad es que lo explica todo.
Y además es que en el trailer, hablo de la semana pasada, ahora ya lo han cambiado.
El de ahora ya no da tanto miedo, pero cuando empezaron, que están haciendo como espiritismo,
oscuras, levantan una linterna y el niño está detrás del padre con una cara de demonio.
Tío, por favor.
Tú lo has visto, eh.
Sí, jo no vull desvelar...
Mira, a pesar de que és veritat el que ha dit el Juanjo, la pel·lícula té un trailer prou explicatiu
per donar a entendre tota la dimensió d'aquest terror paranormal que ens explica la pel·lícula
i que de fet és una pel·lícula que per mi fa bo aquella dita del gènere fantàstic
que és que com menys pressupost més rendible és la pel·lícula des del punt de vista de la seva capacitat
de contar una història amb mínims elements.
O sigui, no fa falta tindre molts calés per acabar fent una pel·lícula de terror o de gènere ben feta
i tenim moltes demostracions.
El fet de jugar amb el gènere de les cases encantades o amb cases amb espirits,
doncs darrerament ho estem veient bastant i en fent pel·lícules que, bueno,
que inclús han fet el fals documental, no el fake,
l'han utilitzat per intentar donar por o fer por.
Aquesta ho fa des d'una perspectiva absolutament clàssica,
però té la capacitat el James Wan, que hem de dir que és el creador de la saga original,
que és la saga original de la primera, que a mi sí que em va agradar.
I a mi també em va fer por.
No sé si és por o era...
Era desagradable i creava un mal rotllo brutal.
Jo crec que com a experiment va funcionar perquè ha creat una de les sagues més rendibles
del cinema de terror dels darrers anys.
però a mi m'agrada aquest.
Jo me'n recordo una pel·lícula anterior que tenia part...
Aquí la van canviar el títol i la van titular
Silencio des del mal, que vam poder veure Sitges,
que em va agradar moltíssim, que era una història d'un ventrílog
amb una història de fantasmes i d'esperits
molt sèrie B, però molt lograda,
una pel·lícula que estava prou bé.
Jo crec que en aquesta s'ha superat
i és capaç de generar això que dèiem del mal rotllo,
de lo propi de les pel·lícules de gènere fantàstic,
inclús de donar-li la volta i incloure humor
d'una forma molt intel·ligent.
És una pel·lícula que els amants del gènere fantàstic,
dels autèntics estimadors del terror amb mayúscules,
no se la poden deixar perdre
perquè aporta molt de material,
un reciclatge, sempre hi ha un reciclatge,
molt intel·ligent, molt savi i molt subtil.
recomanació expressa pels amants del cinema de gènere.
Per tant, bé, aquesta pel·lícula...
Insidius, fa por.
Tu també veniràs a veure, Juanjo, aquesta o no?
Aquesta setmana tindràs fanya.
No, jo crec que no.
No, no, molt mal rotllo.
Passa mal rotllo.
El Juanjo ja ha passat por amb el Trimer,
hem d'anar a veure la pel·lícula.
Bueno, Insidius és la pel·lícula
que també s'estrena aquesta setmana,
una proposta de terror,
com deia el David, dirigida per un dels creadors
de la saga de South James Wan.
Alguna altra estrena destacada de la setmana?
Dos pel·lícules,
una que la salvaré de la quema
perquè és simpàtica
i és un cinema familiar
i alternativa absolutament valuosa,
que és el diari de Crec, dos.
La ley de Roderick,
que aquesta vegada s'entra més en el germà,
els seguidors dels llibres,
que són legión,
o sigui, són molta gent,
doncs podran disfrutar d'aquesta pel·lícula,
que estan ben fetes,
són pel·lícules prou correctes.
I una no recomanació,
a pesar de,
que és Almes Condenades,
la darrera pel·lícula de Wes Craven,
que un s'acaba a sorprendre d'un director
que no és molt estimat aquí,
però que és el creador també de sagas
de ja recorregut,
com la de Freddy Krueger i tal.
Jo crec que Wes Craven aquí
ha desbarrat totalment.
Torna a generar
el terror adolescent
partint de la premissa
d'un assassí
que es va morir
i que va condemnar
com una mena de legenda medieval
que tots els nens
que van néixer
en un determinat poble
el dia de la seva mort
serien les seves futures víctimes
des del més enllà.
Bueno, tornem a estar
en les mateixes, no?
Però sense la credibilitat,
sense la capacitat
de crear guinyols.
Però és que això...
Però ja ha contat la història
en varias de sus películas.
Però...
Que, por cierto,
Wes Craven,
Wes Craven,
que és el director de Scream,
sí,
sí.
Yo creo que és el director
més sobrevalorat.
Sí.
Para mí ha tenido
buenas ideas,
ideas curiosas,
como Freddy Krueger
era una gran idea.
Sí, pues...
De vamos a crear
un monstruo nuevo
que ha quedat...
Lo va a fer, lo va a fer.
Pero les películas
son malís...
Como director
és malísimo
todo lo que hace.
Mira, té una cosa...
No lo hace,
lo perpetra, o sea,
no...
Amb aquest petit temps
se'ns queda.
Ens queda temps.
Jo, d'aquesta pel·lícula,
puc dir que,
com gairebé sempre,
dic gairebé sempre,
perquè ara tindré
que repassar mentalment
totes les seves pel·lícules,
té uns començaments bons
i fins i tot creatius,
però no saps el altre final.
Després, un al més
totalment al moment
de desenvolupament.
És un director
amb un parell
d'idees visuals
mitjanament potentes
a les seves pel·lícules,
és director,
però després desbarra,
ho porta a uns extrems
que moltes vegades
són gairebé autoparòdics,
i un acaba sapient
si està veient
una pel·lícula de terror
o una pel·lícula
directament
d'adolescents
faltos
de qualsevol tipus
d'autoestima.
O sigui,
són pel·lícules
que realment
acaben sent dolentes
per sobresaturació.
Home,
la cartellera
aquesta setmana,
moltes pel·lícules,
bueno,
un parell de pel·lícules
que és de terror,
la primera pel·lícules
que no és de terror,
però vaja,
d'acció,
d'acció,
a més divertida.
Alguna familiar
i n'hi ha un parell més
com
Los Colores de la Montaña,
Mami Blue
i La Llegada de Carla,
alguna cosa d'estacar?
Jo aquestes,
aquestes en principi
no les estrenen.
No les estrenen,
eh, a Tarragona.
Aquestes han quedat descarregut,
ja me les vaig descarregut.
Bueno,
Mami Blue
tiene cierta relación
con Tarragona.
Ah, sí?
Sí,
perquè la productora
que la produce
és la que va a producir
la pel·lícula
de Jesús Monjao.
Ah, sí,
i que està molt bé
i aquesta pel·lícula
en tot cas
la podem recomanar
perquè estava filmint
i era una de les pel·lícules
estrella
i una pel·lícula
que està bé.
Bueno,
para mí no tiene muy buena pinta,
però bueno.
Bueno,
jo la vaig veure,
aquí lo que em va agradar
d'aquesta pel·lícula.
Sí,
a través de filmint,
doncs mira,
la història
és simplement
una road movie,
una pel·lícula
de petit format
amb personatges
més o menys llamatius,
no està ben resolta,
però tornar a veure
la Chus L'Empreave,
que feia molt de temps
que no la veia,
doncs per mi va ser
tota una grata sorpresa
que certament
em va reconciliar
en aquelles petites
o grans carences
de la pel·lícula.
A mi lo que em va fer
gràcia també
és que
va ser una pel·lícula
que va saber
jugar molt bé
el tema del 2.0,
o sigui,
la capacitat de seducció
a partir de trobar
l'Incaix
amb un canal
que és
precisament
el canal Filmin
i que jo crec
que és el futur.
Hi ha moltes
d'aquestes pel·lícules
que no tindrien
les possibilitats
d'una estrena real
a una sala cinematogràfica,
però que a la vegada
poden trobar
un encaix
perfectament raonable
a el que seria
el cinema
de descàrregues,
en aquest cas legals.
I que tot això
ens hauria un debat
que jo m'agradaria
algun dia,
et ho vaig comentar
algun dia
amb el micrófon tancat,
de tornar a parlar,
però parlar d'aquests temes
que a mi m'fascinen
i crec que són els que
obriran les portes
o les finestres,
fins i tot,
a l'audiovisual del futur.
Per cert,
que parlàvem de Jesús Montlleó
i de la seva pel·lícula,
el cap de setmana passat
va fer el càsting,
home,
va tenir més de 250 nens
i nenes
i ens va comentar
el Jesús Montlleó
que ja havia fet
una primera selecció
d'uns 10,
per tant que la cosa
anava força bé.
Sí,
i era per trobar el protagonista,
que poca broma.
La veritat és que jo crec
que totes aquestes operacions
de cara a trobar-ne
futurs actors,
les sorpreses salten.
O sigui,
moltes vegades
Montlleó,
precisament una persona
molt veterana
en el món del càsting,
que fins i tot
el que haurien de ser
els nius naturals,
que serien les escoles de teatre,
a vegades no hi és
el talent dintre.
Hi ha el talent teatral,
però no el talent cinematogràfic
i moltes de les darreres figures
que han trobat
al cinema nacional,
fins i tot,
joves,
no tenien cap relació
amb el món de l'actor.
O sigui,
hi ha persones
que tenien talent natural
a l'hora d'interpretar
o ser d'una càmera
i que després sí
que prenen classes,
se tornen més agossarats
i fins i tot
es plantegen fer cursos,
però que no problemen
exclusivament del món teatral,
que seria el que molta gent diu.
És que, a veure,
en les escoles
el que està
és la voluntat
i el talent
està en qualsevol sítio,
pot estar a l'escola
o pot estar...
A tot arreu.
Aquesta és la realitat.
Sí, sí.
Doncs hi ha alguna pel·lícula més
que hagueu vist
o que vulgueu recomanar
o què?
D'aquesta setmana,
doncs jo penso
que jo m'hi quedo
una altra vegada
amb el Woody Allen
que continua,
la recomano,
està molt bé.
Sí, et va agradar, eh?
Sí.
A veure,
no la tornaré a veure
o deixaré passar molts anys
per tornar-la a veure,
però és una pel·lícula
que em va sorprendre gratament.
O sigui,
no vaig sortir del cinema
cabrejar
com va passar amb
Vic, Cristina i Barcelona,
que va ser una pel·lícula
que la vaig tornar a veure
fa relativament poc
i té pocs elements
del Woody Allen
que a mi m'agrada.
Doncs molt bé,
David,
Juanjo,
moltíssimes gràcies
com cada setmana
que hem repassat
les estrenes de la setmana,
les principals novetats
a la cartellera cinematogràfica,
la setmana que ve més,
que vagi bé.
I bon cinema.
Adéu, bon dia.