Fem temps de tertúlia, sintonia, aquesta hora habitual al matí de Tarragona Ràdio,
temps d'anàlisi d'opinió, avui amb un doctor, amb un metge,
el doctor Josep Maria Soler Poblet, president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques aquí a Tarragona.
Doctor, molt bon dia.
Molt bon dia.
També ens acompanya un arqueòleg, Joan Menchon, arqueòleg municipal.
Bon dia.
Bon dia.
I esperem un tercer contartuli, Rafael Muñoz, inspector d'ensenyament.
A veure si arriba de seguida i amb ell també podem repassar una mica l'actualitat del dia
i de la setmana, una actualitat que torna a venir marcada per aquest context de crisi
econòmica, amb qüestions relacionades amb la sanitat i amb els serveis socials,
amb una vaga de metges convocada per la setmana vinent, amb la crítica, la denúncia
de l'Ajuntament respecte als diners que li deu la Generalitat en matèria de serveis
socials.
Ara de seguida, si volen, parlem d'això, però clar, en fi, tot aquest context enmig
d'aquesta campanya electoral.
Estem a 11 dies de les eleccions del diumenge 20 de novembre, amb la ressaca, entre cometes,
encara del debat cara a cara de Rajoy i Rubalcaba de dilluns a la nit.
Ahir en vam parlar àmpliament a la tertúlia.
Els nostres convidats el van seguir, que els hi sembla en general la campanya, el debat,
el cara a cara, va servir d'alguna cosa?
Es consoliden, d'alguna manera, tots els resultats, totes les previsions que indiquen
les enquestes, quina sensació tenen a 11 dies de les eleccions?
Jo soc d'aquells que creu que les campanyes electorals no serveixen per res.
La gent té molt clar què és el que pensa votar i difícilment, molt difícilment,
algú canviarà el sentit del vot en funció del que diguin ara en les campanyes
i del que diguin en el cara a cara.
Jo vaig tindre la paciència d'aguantar-lo, va ser bastant avorrit, he de dir la veritat,
i vaig acabar d'escoltar i de veure aquell debat,
i la meva conclusió va ser que n'hi havia un que ja tenia les coses molt clares
i no li preocupava gens ni mica aquell debat,
i una altra que intentava, doncs, poso que intentava explicar allò que voldria fer
si és que governés, però també li veia un rerefons de convenciment
que tampoc governaria, de molt que és una situació una mica...
Jo crec que s'ha sigut una...
Van anunciar-ho i van concluir dient que era el debat més interessant que s'havia fet
amb democràcia a l'estat espanyol, jo crec que va ser un compromís, es va complir,
i punta i pelota, i jo crec que la gent, la gent que pensa anar a votar
té el seu vot més que decidit, i tot això és un gasto innecessari.
Joan?
Me'n recordo que per casa tinc uns exemplars, ja són gairebé resta arqueològica,
del que es deia la revista más audaz per al lector más inteligente, que era la Codorniz.
Carai, Déu-n'hi-do, quines èpoques aquelles?
Jo era petit, però allò, em van arribar a les mans i me les quedo,
i hi havia un apartat que es anava repetint que es deia Diàlogo para Vesugos.
No dic res més.
I ja està, et va semblar que era...
No, a més, puc dir una cosa, he dit que aquell dia em vaig portar bé,
i la meva mama em va deixar anar a dormir a les 10 i no em va castigar mirant el debat.
Més allà, però del debat, Joan, algun comentari sobre la campanya?
Realment serveixen d'alguna cosa?
Com diu el doctor, estem en una societat aquesta del segle XXI,
que potser els formats d'aquestes campanyes...
Antes servien per les impremtes, perquè ens empaperaven la ciutat.
Ara ho fan per internet, i amb el Twitter, i amb el Facebook, i aquestes coses.
Que tampoc hi entenc gaire, jo, no?
Però vaja, la voluntat de vot, a mi no me la canvien.
Primer el que m'haurien de provocar és que tingués voluntat d'anar a votar, no?
Que és el primer problema que el feix en dir una cosa i el servei me'n diu una altra.
Però no crec que facin canviar gaire la voluntat o aquests 5 o 6 o 7 milions d'indecisos.
Rafa Muñoz, bon dia.
Hola, bon dia.
Ja tenim el tercer convidat aquí a la tertúlia.
Havíem començat fent una referència encara al debat al cara a cara de dilluns a la nit,
i per extensió una mica a la campanya, no?
A la campanya electoral que portem uns quants dies.
Encara no hem arribat a l'Equador, ens queden 11 dies de campanya,
i sembla que tot, gairebé tot decidit, no?
En fi, no sé, quina és la teva impressió també del cara a cara, si és que el vas veure?
No, no, no el vaig veure.
Ni 5 minuts.
Ni 5 minuts.
Ah, també et vas portar bé, no et van castigar.
No, no, ni 5 minuts.
A veure, no per res, tenia feina que fer.
I vaig valorar que primer la feina, el vot jo el tinc clar.
La gent que no ho tingui clar, no sé si aquests cara a cara serveixen per decidir el vot o no, jo crec que no.
Però, en tot cas, serveixen perquè els historiadors algun dia puguin fer alguna tessió doctoral
sobre les coses que es diuen en campanya i que després no es compleixen.
I la campanya en general t'està semblant...
És que portem tant de temps de campanya...
És que jo penso que aquest país s'ha de plantejar seriosament què estem fent amb la política.
Perquè jo cada vegada trobo més gent desencissada
i no sé si les campanyes contribueixen precisament a crear aquest ambient
que hi hauria d'haver en una democràcia
de veure que els valors democràtics realment ens hi serveixen per governar la societat.
No ho sé.
No, jo és que...
Jo comprenc que la gent se desmobilisi i tenen raó.
Carà, quin to, quin to més...
No, no, ho dic en sèrio perquè és que la situació és...
Home, és trista.
Tu veus les llistes, no?
Mira les llistes i trobes quasi bé sempre les mateixes persones.
Les mateixes persones que a més repeteixen en diferents llocs i en diferents estaments.
Amb la qual cosa la gent es pregunta,
bueno, doncs si això ja està dativa i beneït, per què mai deu llogar jo?
Dos, la sensació comú és la de pensar que allò que t'expliquen
durant la campanya electoral és allò que no faran.
I aquest és un convençament permanent de la gent.
Per tant, desmobilisa.
Tres, nosaltres no som Amèrica.
L'estil no és el mateix.
Les formes no són les mateixes.
La justificació que fa un parlamentari americà és davant dels seus electors dia a dia i pel carrer.
Aquí no és així.
El parlamentari surt escollit, viu en un tro durant quatre anys
i espera la pròxima elecció per tornar a ser escollit i tornar a estar en el trono divino
i la gent és pràcticament impossible que accedeixi a aquesta persona
i molt menys que li vagi a portar documentació o problemes que després es transmetran.
Això jo crec que sí que és una pedra lligada al coll i jo crec que això és el que desmobilitza la gent,
la sensació que l'apoyar amb un candidat determinat no et serveixi després per res,
a diferència de l'estil anglosaxó com és l'americà o com és l'anglès mateix,
que cada diputat, senador o no sé com s'hi diu, és igual,
cada parlamentari ha de justificar-se davant de la seva determinada zona electoral,
on té que donar explicacions dia rere dia.
A part, no podem oblidar que als Estats Units per votar s'ha d'estar inscrit,
per tant, és que és molt diferent, és que és un sistema radicalment diferent.
El nostre ha funcionat durant els primers anys de la democràcia, va funcionar i va funcionar bé.
Segurament perquè també veníem clar de 40 anys de dictadura.
Clar, el que passa és que potser ha arribat un moment de replantejar-se.
Després jo crec que hi ha un altre element de debat important en aquesta campanya electoral,
que és una campanya electoral en uns moments de crisi econòmica profunda, internacional,
en la que la percepció que es té des dels diferents estaments socials
és que això no es decideix a Madrid ja, es decideix en un altre lloc que no és Madrid.
I d'altra banda, el sentiment a Catalunya de que, d'alguna manera o una altra,
aquestes eleccions, guanyi qui guanya, nosaltres hi perdrem.
Això està al plano, eh?
Bueno, segurament.
Segurament, segurament està al plano, no?
Clar, doncs això fa que siguin molt diferents d'altres campanyes electorals,
més de tipus autonòmic o tipus local, en què la gent potser hi participa més
perquè la veu més propera.
La veritat és que, clar, la campanya va avançant i, mentrestant,
totes les notícies i tots els inputs que ens arriben d'altres fets,
d'altres informacions, doncs, en fi, tenen aquesta connotació clara
de la profunditat de la crisi econòmica.
Tenim, per exemple, avui en l'àmbit estrictament local,
la denúncia de l'Ajuntament de Tarragona
que la Generalitat li deu 3 milions d'euros per pagar serveis socials.
Totes les administracions estan en una situació, en fi,
no sé com qualificar-la, gairebé de col·lapse.
Tothom està retallant.
I això, per exemple, dels serveis socials, Joan,
què et sembla?
3 milions que deu la Generalitat, la Generalitat no ha contestat,
l'Ajuntament, l'alcalde li ha enviat una carta al conseller Claries,
l'Ajuntament no té diners, la Generalitat tampoc,
i mentrestant els ciutadans...
És bastant més que preocupant que hi hagi aquests deutes,
i més amb l'administració de proximitat,
que són...
Parlo potser perquè sóc funcionari de l'Ajuntament,
som els que aguantem més el dia a dia,
però a mi em sembla encara més greu i preocupant
que sigui precisament en temes de serveis socials,
amb la problemàtica que tenim a tots nivells.
Que es deguin diners,
que també és molt greu,
per obra o per altres assuntos,
també porten els problemes.
Però amb serveis socials,
amb els problemes que tenim,
no ho sé,
potser m'està sortint una certa sensibilitat
per aquests temes,
o ja la teníem,
perquè veus companys i amics
que fa un temps estaven,
o familiars,
que estan no nadant en l'abundància,
sinó vivint,
i ara estan amb una mà al davant i l'altra al darrere.
I els focus de pobresa
que s'estan manifestant en aquesta ciutat
són bastant més que seriosos.
Silenciosos moltes vegades,
però existeixen.
Doctor?
No, jo...
D'on traiem els diners?
No, aquesta és la qüestió.
On són?
La qüestió és...
O on són, no?
Perquè, clar,
si ningú té diners,
és a dir,
cap administració pública té diners,
o és que hem de renunciar a molts serveis
dels que teníem?
O no n'hem tingut mai
i hem estirat només la mà que la mà,
perdó, la mà,
jo més que la mà.
I aleshores, vull dir,
això passa factura.
I, òbviament,
les administracions,
això és com una...
com una cadena,
és a dir,
si jo obro la caixa
i no tinc res,
res donaré al següent.
El següent obre la seva caixa,
demana l'anterior,
que tampoc no en té,
i així successivament,
doncs home,
el programa és greu.
No, no, no és greu.
Jo crec que és preocupant.
És preocupant perquè,
que si això progressa,
i home,
fins ara,
la perspectiva
o la visió
que podem tenir
no és justament
que això vagi millorant.
Vull dir,
seguim o estancats
o que hi ha una notícia més negativa,
no?
Home,
això pot acabar,
d'alguna forma,
amb la pau social.
I aquesta és una realitat
que també l'hem de contemplar.
I hauríem de ser tots
una mica
exigents
amb nosaltres mateixos,
perquè això,
d'alguna forma,
entre tots,
s'haurà d'arreglar.
Perquè si no,
inevitablement,
ahir veia per televisió,
crec que recordar
el Telenotícies del Vespre,
que els registres civils,
no sembla que eren de Barcelona,
o així,
permetien l'entrada
de tres persones al dia
per fer una inscripció
i res més
perquè...
Per falta de personal, no?
Per falta de personal.
Home,
jo,
honradament,
la imatge hi veia
un guarda jurat
o no sé què,
no sé quantos,
i tampoc veia
la justificació
perquè hi ha tres inscripcions,
vull dir,
jo ho sé,
per deixar papers
i si no,
home,
a dia d'avui
amb la informàtica
no necessites anar
al registre civil,
podries inscriure
en qui volgués,
ho hauries de poder fer
des de casa, no?
Bueno,
doncs que es faci
alguna cosa al respecte
perquè el que no pots fer
és tindre gent fent cua al carrer
des de les 12 de la nit
del dia abans
per poder
entrar
el segon o el tercer,
que és l'últim
que podrà tindre
un número,
tothom,
no és,
ja,
jo crec que això
és preocupant
a nivell social
en el sentit
que creï
una sensació
d'impotència
que pot portar
a la desesperació
estagnada.
Rafa?
Ara,
la pregunta concreta,
és preocupant
el tema
del deute
de,
no sé si
de la Generalitat
o del Departament
de Benestar Social,
del Departament
que és de la Generalitat.
Sí,
no,
no,
però dic això
perquè en moments
de crisi
com els que vivim ara
cadascú fa la seva caixa.
En teoria
pel ciutadà comú
hauria de dir,
home,
al final
tots són diners públics,
però clar,
és que no,
tots són diners públics,
però cadascú
té la seva caixa
i cadascú veia
pels seus interessos
de caixa.
Aquí hi ha dues qüestions,
vull dir,
una és que els ajuntaments
durant molts anys
en època de vaques magres
han assumit serveis
que probablement
no els hi pertocaven,
per raó d'aquesta proximitat
al ciutadà.
És el cas,
eh,
dels serveis socials,
són alguns dels serveis.
És el cas de les llars d'infants,
és el cas de les escoles de música,
és el cas
de les escoles d'adults,
és a dir,
hem tingut molts serveis
que el ciutadà
els ha percebut
com a propis
perquè varien
de l'entitat local,
tot i que eren
d'entitats autonòmiques
o estatals.
Clar,
en època de...
no,
ja no sé si som...
segurament ja no tenim
ni vaques,
no?
Clar,
el problema és
que aquests deutes,
que són deutes acumulats,
cada un dels departaments
els necessita per si mateix,
perquè probablement
el capítol 1,
que és el de personal,
s'emporta
una gran part
d'aquesta història.
Jo suposo que
el benestar social
en aquests moments
ha hagut de fer
el que han fet
molts departaments,
que és triar
entre pagar
els ajuntaments
el calcideu
o conservar aquests diners
per pagar les nòmines
dels funcionaris
i dels treballadors
que té.
I clar,
i això també és molt lloable
i és molt entendible.
I d'altra banda
hi ha hagut
una certa hipocresia social
durant aquests anys
en el tema
dels serveis socials
perquè quan entitats
com Càritas
i altres entitats
no governamentals
s'han fet càrrec
quan han volgut
fer-se càrrec
d'aquestes històries,
s'ha llençat
un fals missatge
que aquestes entitats
estan vinculades
a les esglésies,
que patatín,
que patatam,
i que això
ve de ser una gestió municipal,
això està molt bonic,
aquest discurs
és molt maco,
però és maco
quan el pots assumir.
És a dir,
que l'Estat,
i entenem per estat,
l'Estat centrat,
la Generalitat
i els ajuntaments
es fessin càrrec
de tots els serveis socials.
Això és el que s'ha dit
moltes vegades.
És un missatge que s'ha...
I s'ha anat dient
abastament, clar.
I ara ens adonem
que no podem pagar-ho tot.
I ara ens adonem
que no podem pagar-ho tot
perquè una societat
que no és solidària
per a si mateixa,
una societat
que no és capaç
de reconèixer
que qualsevol ciutadà,
qualsevol institució,
qualsevol organització
que vulgui contribuir
a la pau,
al benestar
i a la socialització
d'aquesta mateixa societat
és important.
Algú que no es cregui això?
Quan venen mal de les
com venen ara,
el que es pot provocar
és el que diu el doctor Soler.
Podem arribar
a una fractura social
d'incalcular les conseqüències.
Que esperem que no, eh?
Clar, perquè aquí estem parlant
de serveis socials
en un concepte amplíssim,
aquí estem parlant
de persones amb dependència.
Recordem amb la llei
de la dependència
i amb tots els problemes
de finançament
que hi ha hagut
des de la seva aprovació.
Però clar,
tenim tot el tema
de la pobresa
que abans esmentava el Joan
o tenim també
persones cada cop més grans
que necessiten
doncs més atencions, no?
Clar,
tot això es va incrementant
i no tenim diners, no?
Joan,
que fa que sigui amb el cap.
Sí,
no sé què dir.
És que, clar,
no tenim diners.
Potser ens estem adonant
que tota aquesta cartera
de serveis
que hem anat augmentant
en els darrers anys
ara són inviables.
Però bueno...
jo que anomenem
l'estat del benestar
a cap i hem arribat
al màxim.
Llinen el tema
amb el que diu el Rafa.
Són uns serveis
que també han existit
d'una manera o altra
però potser no han existit
professionalitzats.
El voluntariat,
els hàbits cuidats
per les famílies,
càritas,
vull dir,
la tasca que ha fet
càritas
i està fent càritas,
sí que es diu
s'açana,
és ingent
i jo ja voldria veure
aviam qui pot assumir
econòmicament
i emocionalment
la tasca que ha fet
aquesta
o qualsevol altre tipus
d'associació
d'aquest tipus.
Això no ho valorem,
ja,
està aquí.
Són gent que guanya
el seu temps
fent activitats,
no, no,
hi ha gent que es sacrifica
per ajudar els altres
i això a vegades
no ho han valorat,
eh?
No sense vegades,
no s'ha valorat mai.
Mai,
al revés,
s'ha denostat
que és pitjor.
És a dir,
jo crec que
se'ls ha posat pals
a les rodes,
se'ls ha posat complicacions,
se'ls ha criticat,
s'ha fet de tot,
menys allò
que s'hauria d'haver fet
que era haver donat
les gràcies
i ajudar, no?
Bueno,
malauradament,
tal com estem,
queden només
aquestes institucions,
aquestes associacions,
aquest grup de gent
que vol treballar
pels altres de veritat,
que són els únics
que queden
en aquest moment,
perquè els altres
mirant a la caixa
i dient que no n'hi ha,
i s'acabarà el que...
I els altres
buscaran
sota les pedres
el que sigui
per poder ajudar
a la gent.
El problema
és que això
també se'ls aglomerarà
tanta gent
que tampoc
ho podran fer,
amb la qual cosa
encara tindran
encara més mal vistos.
Vull dir,
jo crec que
aquesta és una qüestió
que és
molt fotuda.
Però mentrestant,
mentrestant,
seguim sentint
com
entitats,
econòmiques
van manifestant
els seus guanys
cada dia.
Amb l'excusa perfecta
de dir que és un 3%
o un 4%
menys que l'any anterior,
escolti,
vostè té beneficis,
no?
Però si té beneficis,
ajudi els altres.
I miri,
jo és que,
o mira,
perdona,
el que entenc
és que si el comerç
intern,
és a dir,
si el diner
que hi ha,
el poc,
que hi ha,
no es mobilitza,
no corre,
no es mobilitza,
el país
està liquidat.
Aquesta és una realitat
autèntica.
Un país que no mou,
no té consum intern,
és mort econòmicament,
això està clar.
Tenim notícies d'aquestes
en matèria de serveis socials,
tenim notícies en matèria
de sanitat,
ahir anunciàvem,
en fi,
ho deia el Sindicat Metges
de Catalunya,
que vol fer una vaga
la setmana vinent,
no hi ha però unanimitat
ni de bon tros
en aquest àmbit.
Ahir, per exemple,
nosaltres vam consultar
els representants sindicals,
que n'hi ha uns quants
a l'Hospital Joan XXIII
com a hospital de referència,
i van dir que,
en principi,
no hi estaven a favor
d'aquesta vaga.
Entenen, però,
la posició d'un sindicat
com aquest,
Metges de Catalunya,
Rafa,
que vagin a la vaga
perquè no poden més,
i que vagin
en la setmana previa
a les eleccions?
Jo entenc que la vaga
és un dret individual
de les persones
si només faltaria
que no estàsim d'acord
en respectar aquest dret.
Una altra cosa
és l'oportunitat
d'aquesta vaga,
i una altra cosa
és si realment
serveix per alguna cosa.
És a dir,
la vaga
és una altra
d'aquelles qüestions
que hem utilitzat
durant aquests anys
de democràcia
d'una manera
tan absolutament quotidiana
que ha perdut
l'efectivitat que tenia.
La vaga
és l'últim recurs
que té un treballador
en tema d'una negociació
col·lectiva,
i des d'aquest punt de vista
és un instrument de força
molt important
dels treballadors.
Quan la vaga
es converteix
en un fet habitual,
jo recordo
el conseller Maragall
en educació
se li van plantejar
em sembla que van ser
14 vagues.
Això és una animalada.
D'altra banda,
els metges,
igual que la major part
de funcionària de públic,
han perdut molt poder
adquisitiu en aquests anys,
i per tant també és legítim
que des del teu punt de vista
diguis,
home,
escolti,
per què jo he de prendre
poder adquisitiu
quan els directius
de la banca
i sobretot
els exdirectius
de la banca
no només no han perdut
poder adquisitiu,
sinó que no han guanyat.
Això plantegem
moltes qüestions
que fan
que aquesta vaga
d'alguna manera
per la gent
que la convoca
estigui justificada.
Ara ve una vaga
sense unitat
i en els moments
actuals
penso que té
molt poc sentit
i que tindrà
molt poc èxit.
Joan.
A mi no l'impression
que amb el tema
de la sanitat
també s'ha satanitzat
molt
la despesa
i s'ha satanitzat
molt
el no treballar
del funcionari
de la salut
i hi ha un tema
d'estructura
important
que s'ha de solucionar
i una cosa
és el funcionament
de l'estructura
i l'altra
el funcionament
dels professionals
i certament
han perdut
un poder adquisitiu
molt important
i hi ha un tema
d'incertesa
entre els metges
i el doctor
sobretot
i la gent
i la gent
se'n cansa
i estan treballant
sots de pressió
hem de defensar
el dret a vaga
que tenen
perquè també
si el metge
i si la infermera
etc.
pot treballar
amb condicions
a la sanitat pública
nosaltres
rebrem
una bona
sanitat pública
Josep Maria
el primer que he de dir
és que una vaga
per un metge
és un conflicte ètic
això és el primer
que li passa al metge
per tant
les vagues
dels metges
s'han de
dels metges
i de les infermeres
s'han de fer
molt acuradament
perquè
el professional
té aquest conflicte
a l'hora
de deixar de treballar
això és una qüestió
que jo crec
que no
no acompanya gaire
el que és
la nostra professió
al fer vagues
un
dos
quina és la situació
dels professionals
de la salut
i en aquest sentit
parlo de metges
infermeres
auxiliars
etc.
home
els metges
com a metges
han perdut
un paper
un nivell social
escandalós
la caiguda
en vertical
que ha fet
aquesta professió
hem perdut
el respecte
al metge
hem perdut
el respecte
al metge
hem hagut de fer
quan jo era president
del col·legi
i ara també ho fan
vigilar
les agressions
que pateixen
metges i infermeres
fins i tot
fins que m'ha arribat
al punt
que els fiscals
en cap de les audiències
provincials
han decidit portar
als tribunals
aquella gent
que agradeixi
física
o verbalment
a un professional
perquè és que això
era el nostre
pla de cada dia
per tant
per tant
la situació
de neguitets
i d'estar
ja una mica
fins a dalt
de tot
existeix
existeix realment
i
es va
va eclosionar
fa sis anys
amb una vaga
que va ser
una vaga
com no hi havia
hagut mai
a la història
al nostre país
i que la vaga
va tenir una resposta
unànim
i
en aquell moment
els propis metges
es van donar compte
que arribava un moment
que havien de dir
prou
i tornem a treballar
que és el que hem de fer
i és el que es va fer
d'una forma responsable
i ètica
també ha de dir
que en cap moment
es va desatendre
ni es desatendrà a ningú
malgrat hi hagi una vaga
que la faci qui vulgui
això també
la seguretat
de l'assistència sanitària
està garantida
de totes
totes
no és el problema
i després
el de la convocatòria
amb el de la convocatòria
no parlem gaire
d'unitat
perquè és que no n'hi ha hagut mai
però a més a més
és que també s'ha de dir
la veritat
el sindicat de metges
de Catalunya
és del sindicat
absolut i totalment
i a anys lluny
de la resta
majoritari
pel que fa a metges
per tant
jo crec que sí
que és el que està
diguéssim
té l'autoritat moral
per poder convocar
una vaga
i hagi
hi hagi recursament
o no
dels altres sindicats
que generalment
quan els altres
convoquen metges
de Catalunya
no els apoia
i quan aquests
fan vaga
els altres també diuen que no
i és una
és una tonteria
tot això
el moment
home jo crec que
justament
mirant el calendari
no és l'època millor
ni els dies
ni l'època
en què viven
per fer aquestes coses
jo crec que
jo crec que
ja hi ha
prou problemes
amb els retalls
que han estat
i són necessaris
perquè hem tingut
un sistema
de salut
que no
crec que
aquest país
el pogués suportar
i
no el podia suportar
no hauria sigut eternament
aquest sistema
és difícil
és difícil que sigui
un sistema
en què no es dona
en cap altre país
del resta d'Europa
i home
no crec que siguem
nosaltres
el millor país
el més ric
per poder tenir un sistema
amb tot això
que parlem de sanitat
i de serveis socials
clar
en fi
en aquest context
de crisi econòmica
un debat
és evident
davant d'aquestes eleccions
el 20 de novembre
però a tots els nivells
administració central
govern de Catalunya
o administracions locals
tenim
en fi
el debat
sobre si hem d'augmentar
els impostos
o
en fi
mantenir com a mínim
la cartera de serveis
o no
o s'han de rebaixar
per exemple
els impostos
per estimular
una certa reactivació
econòmica
aquest és un cert debat
de fons
m'agradaria recuperar
la decisió
de fa uns dies
a nivell local
a nivell
de l'Ajuntament de Terraona
sobre l'augment
d'algunes taxes
d'algunes ordenances fiscals
la taxa de la brossa
o l'impost de l'IBI
per
en fi
conèixer una mica
la seva opinió
si consideren
vostès com a terraonins
que
en fi
no hi ha més remei
que això
si totes les administracions
la local
però també
el nou govern
que surti de les urnes
el 20 de novembre
o el govern de la Generalitat
han d'augmentar
la càrrega
impositiva
als ciutadans
o al revés
Rafa
ja sé que a la gent
no li agrada
que li pugin els impostos
però
si no és una qüestió
de pujar impostos
o no
si s'han de pujar
que es pugin
però aquest no és el tema
és que al final
dir que la situació econòmica
d'un país
es pot resoldre
només amb el factor impositiu
és una animalada
però és que això
jo no volia dir això
jo no volia dir
per mantenir
uns certs serveis
ja que avui
estem parlant de sanitat
de serveis socials
però continua sent
una fal·làcia
jo ahir hi eixen la premsa
vull dir que
la Unió Europea
pot multar Espanya
amb una xifra
que a mi se m'escapa
ja de no sé quants milions
d'euros
perquè té un excés
nombre de parats
molt bé
5 milions de durats
molt bé
per tant
ara què farem?
ara d'arreglar
home
i una manera d'arreglar-ho
no no
i una manera d'arreglar-ho
per no pagar aquesta multa
els parats
els fem funcionaris
ja està
ja ho tenim arreglat
ja no estarà en pra
home
no anem bé
no anem bé
si el factor impositiu
serveix
perquè el ciutadà
tingui més serveis
i realment això
o perquè els serveis
que tenim ara
realment són més cars
del que havien de ser
i ens havien enganyat
fins ara
però si aquí
no es reactiva
l'economia
i l'economia
només es pot reactivar
d'una manera
que és en la creació
d'ocupació
i en la creació
d'ocupació
no fictícia
no es tracta
de fer el que feia Franco
ara fem carreteres
com fèiem la brigada
de regulares
ara acabem una trinxa
després la tornem a tapar
home no
hem de crear
empleo de veritat
estable
amb una certa projecció
de futur
i això
només ho poden fer
els empresaris
no pot fer ningú més
l'empleu que creï l'Estat
és conjuntural sempre
i aleshores
hi ha d'haver
les dues coses
hi ha d'haver
una càrrega fiscal
que probablement
ha de ser
més gran de la que és
però no s'entrada
només sempre
en el pagano de baix
és que el problema
dels impostos
és que si al final
els impostos
que s'abugen
són els fàcils
la sensació de la gent
és que
al final
és la classe mitjana
és que des dels reis catòlics
des dels reis catòlics
els que paguem impostos
en aquest país
són les classes mitjanes
són els mateixos
que van a la guerra
i que fosem
exacte
sempre
això no funciona
això et traurà
durant un període
curt de temps
però a la llarga
què passarà?
tornem a augmentar
una altra vegada
d'aquí a quatre anys
tornem a augmentar
l'IBI una altra vegada
quan fixeu-vos
per exemple
en el tema de l'IBI
no vull fer tampoc
una discussió econòmica aquí
però en el tema de l'IBI
probablement
el que s'hauria d'haver fet
és rebaixar-lo
perquè si la meva vivenda
ara
val menys
que el que valia
fa un any
fa cinc o fa deu
home
doncs jo
hauré de pagar menys
per aquesta vivenda
i en canvi
cada vegada pago més
doncs
al final
un no acaba de veure
massa clar
que això sigui la realitat
ara bé
l'Ajuntament
està ofegat
per tant
és lícit que recorri
a totes les mitjans que pugui
per sortir d'això
el problema és que
si ho agafes a la butxaca buida
difícilment
la gent podrà pagar res
aquí penso jo
que tenim dues coses
un problema d'immediatesa
hem d'omplir
de liquiditat
gairebé
el plat cada dia
hem de solucionar el dia a dia
aquests cinc milions d'aturats
i els que poden haver
han de menjar cada dia
i han de tenir una sortida
però després
d'altra banda
tenim un problema
d'estructura econòmica
d'aquest país
que no funciona
i aquí la recepta màgica
és combinar les dues coses
i hi ha il·las
qui ho hagi de solucionar
perquè portem molts anys
en un sistema
d'economia productiva
en base a què?
al totxo
amb uns serveis
d'una qualitat
de turisme de platja
on tenim
i més de
què estem exportant
què deixem d'exportar
alerta
perquè encara tenim
uns plantejaments econòmics
als anys 50 i 60
plantejant més autarquia
que altra cosa
això no es fa
segur que el model econòmic
haurà de canviar
clar
jo els preguntava més
a nivell
doncs això pràctic
no local
perquè és el que ens trobarem
aquest
aquest proper 2012
jo és que
el que
repeteixo coses
que he dit moltes vegades
no avui
però altres vegades
ho dic
és a dir
s'ha de mobilitzar
el consum intern
com hem dit abans
fa un moment
és a dir
si la petita
mira
les grans empreses
que són
que no són pròpies
del nostre país
i que venen aquí
aquestes no el tenen
aquest problema
el tenen la petita
i la mitjana empresa
si la petita
i la mitjana empresa
no pot crear
llocs de treball
estem futurs
estem futurs
del tot
sí però
i
digues
no no
acaba
no no
digues
no
però això
necessita
una ajuda
és a dir
és de sentit comú
que un empresari
ara no es trobarà
de la butxaca
posa una milionada
per fer una inversió
això no ho pot fer
tornem a topar
amb el mateix
amb la banca
que està
és l'única banca
de la Unió Europea
que no fa res
pel país
res
és a dir
ni un crèdit a ningú
no hi ha
al particular
que també tocaria
que també tocaria
però és que no dona
tampoc a la petita
ni a la mitjana empresa
llavors
si es tanquem
el consum intern
a mi que algú m'expliqui
si no hi ha consum intern
com se poden generar
llocs de treball
però pel que hi hagi
consum intern
i potser el que hem de parlar
és d'economia familiar
hem de veure
que hi hagi un missatge
d'esperança
o que hi hagi brots verds
si tens dos duros
al banc
ara no te'ls gastaràs
d'anar-te'n de vacances
o d'anar a sopar
o de comprar-te
un televisió nou
perquè no saps
si el mes que ve
estaràs al carrer
Sant Antoni Maria Claret
a l'oficina de l'Inem
a l'Inem
alerta
aquí hi ha un missatge
que ens ho donin
i que veiem
que això
realment comença a virar
per aquest missatge
vostès el voldrien sentir
encara que fos una mica fictici?
no
jo el voldria notar
però
veuen factible
que pugui haver-hi
missatges d'esperança
fins i tot
després d'això
de les eleccions
el proper diumenge
i amb un canvi de govern
que sembla que tothom apunta
el 21 de novembre
això no s'arregla
ni el 22
ni el 23
això no es canvia
però
escolta
tenim un novembre
un desembre
un gènere
un febrer
i un 2012
que
això ha de començar a virar
si no anem molt malament
perquè políticament
vostès consideren
que aleshores
la classe política
hauria de prendre decisions
allò en el sentit de
en fi
més unitat
són capaços
de prendre decisions
depèn d'ells
hauria de deixar de ser classe
és veritat
que aquesta expressió
queda
no
però ho dic
ho dic perquè
aquest és una equivocació
veient el que passa aquests dies
a Grècia o a Itàlia
on es parla de
governs de concentració
de sortides
de primers ministres
com
Papa Andreu
o Berlusconi
no sé
creuen que
depèn això
d'en Papa Andreu
d'en Berlusconi
de la Merkel
del Rajoy
o d'en Zapatero
o hem d'anar
a veure qui hi ha
d'uns lobbies econòmics
molt forts
que són els que estan tallant
el bacallà
d'alguns senyors
que no sabem els noms
o sí
que surten en llistes
que són els que estan jugant
amb tots nosaltres
com si això fos una partida
d'escacs
aleshores
entendríem que el sistema polític
i el sistema democràtic
d'aquests països
estan en mans de
de grans lobbies
econòmics
no?
home
és el que estan
mig veient
és la impressió que segurament pot tenir
és la impressió que pot tenir el ciutadà
no?
senyors especuladors
que decideixen
avui el crèdit espanyol
no val un pitu
avall
a l'endemà
perquè a algú se li s'ofregeix
va al món
amunt
escolta'm
això què és?
jo crec que
el problema
a veure
nosaltres tampoc podem fer
cants teories
econòmiques
ni polítiques
perquè no ens toca
però
el que hem de veure
o el que hem de preocupar
ens és del dia a dia
de la nostra societat
i el problema
de la nostra societat
l'hem de resoldre
a nivell de la nostra societat
nosaltres ens hem de preocupar
del que és
el nostre país
que és petitet
però per això deia
Josep Maria Caputxer
és que no està en les nostres mans
no?
però és que
el que no
però
i acabem
que només es queda 30 segons
però vull dir que
aquí
si no
belluguem
o no aconseguim bellugar
el consum intern
estem morts
morts
i no hi ha més volta de fulla
jo no sé com ho hem de fer
jo sí que sé com ho faríem
però no ho diré
perquè seria
però
entenc que
això
o s'arregla d'alguna forma
i dona esperança a la gent
o acabarem molt malament
ho deixem aquí
avui hem tingut una tertulia
una mica
que ha desembocat molt en filosofia
sobre
sobre la nostra situació actual
sobre el nostre entorn més proper
i més en general
en fi
aprofitant totes aquestes notícies
aquests inputs
de crisi
marcats per la crisi
que ens arriben
en el dia a dia
de la informació
una tertulia
amb Rafael Muñoz
amb Josep Maria Soler Poblet
i amb Joan Menchon
senyors
moltes gràcies
que vagi molt bé
i fins la propera tertulia
adeu
adeu
adeu