Is there a place for me, somewhere to stay?
Sometimes it seems to be so far away.
The end of the night will bring some joys.
No more tears, no pain, no cries.
Take my hand.
Avui deixem sonar especialment aquesta música,
aquesta cançó que identifica l'espai del Caixa Fòrum,
entre altres coses perquè aquesta setmana de canvi de mes,
avui últim dia de gener, i demà estrenem el mes de febrer,
agafa un impuls important tota l'activitat del Caixa Fòrum.
Per tant, ho volem destacar especialment amb el seu director, el Carles Marquès,
que com cada díons ens acompanya en aquests estudis.
Carles, molt bon dia.
Bon dia.
Després d'un mes de gener, en què ja veníem dient que teníem un parell d'exposicions
i les tenim encara al Caixa Fòrum i algunes activitats més esporàdiques,
la veritat és que aquesta setmana comencen un parell de cicles,
de xerrades i de conferències, i tenim activitats...
I tenim activitat familiar al cap de setmana,
si és una setmana forta, forta aquesta, i comencem...
Per on vols que comencem? Cronològicament, per avui, no?
Exacte, per dilluns.
Avui comença el cicle Savis i Filòsofs, Prendre's la vida en filosofia,
que és aquell cicle anual que fem sobre pensament clàssic,
que aquí t'es reu, evidentment, el pensament clàssic,
és rabiosament contemporani i actual,
i comencem amb una conferència sobre Aristòtil.
Sabeu viure amb Aristòtil, qui en coneix la norma,
càrrec de Tomàs Calvo, catedràtic de filosofia de la Complotència de Madrid.
A més, hem triat aquest tema de la filosofia i de l'educació en el món clàssic,
i és a dir, els predecessors de la paraula tant acadèmia com liceu,
totes aquestes paraules són gregues, recordem-ho,
les predecessores de l'ensenyament actual,
perquè sabem que aquí a Tarragona hi ha molta gent interessada en la filosofia
i en el món greco-llatí des d'aquest punt de vista,
i per tant creiem que valia la pena.
Altres setmanes parlarem d'Apicur, la setmana vinent,
el 14 de febrer, d'aquí 15 dies, la setmana que ve fareu descans.
Sí, tens raó, ara m'ho mirava malament, gràcies.
I després la filosofia com a iniciació, el 21 de febrer,
la teràpia de la filosofia el 28,
i sabiesa i filosofia per acabar el dia 7 de març, això avui.
Demà tenim un cicle que va, bueno, una pel·lícula, un documental.
El documental més debat, no?
Exactament, que havíem de tenir la setmana passada,
però per una qüestió, diguéssim, del propi director que ha de venir,
doncs hem hagut de canviar-ho.
I és demà el documental més debat amb el director,
Isaki Lacuesta, i la pel·lícula La noche que no acaba,
sobre Ava Garner.
La famosa frase aquella, que no sé fins a quin punt té un punt de masclista,
però jo la diré igualment,
l'animal més vell, vell, en ve alta, del món.
Bé, doncs, a l'Isaac hi ha fet un acostament a aquesta figura,
que tot i que fa anys que és mort,
doncs continua sent molt present, diguéssim,
en la consciència col·lectiva.
Isaki Lacuesta, que demà estarà present al Caixa Fòrum,
després del debat, esperem poder contactar amb ell.
De fet, havíem quedat amb ell de poder-lo trucar
i de poder tenir, en fi, un mínim contacte amb ell
a través del telèfon, perquè seria segurament interessant
que ens es pogués explicar una mica també l'interès
o, en fi, la devoció que deu tenir per aquest mite,
que és la vegada.
Ah, i que recordeu que va rodar a la Costa Brava una pel·lícula i tal,
jo crec que en el... crec que s'hauria d'explicar a ell,
si aconseguim parlar-hi, doncs és una de les parts importants
del documental.
Dimecres, el dia 2 de febrer,
comencem un cicle sobre la Guerra del Francès,
que, a més, està ficat, diguéssim,
dins de la conmemoració que tota la ciutat,
que s'ha presentat la setmana passada,
tota la ciutat fa del famós setge de Tarragona
durant la Guerra del Francès de 1811,
que va deixar la ciutat pràcticament arrasada
i que, doncs això, tota la ciutat,
totes les entitats culturals i l'Ajuntament,
que és qui ho coordina de la ciutat,
doncs ens hem posat d'acord per commemorar-ho
i nosaltres hi contribuïm en aquest cicle,
que es diu la Guerra del Francès,
i que la idea és parlar una mica del marc,
del període abans i després,
des de la Constitució de Cádiz del 1812,
és a dir, per tant, un any després,
fins a l'emancipació d'Amèrica.
Doncs aquest és un seguit de canvis importants
i que nosaltres, com que aquest cicle
es basa en les biografies històriques,
en figures històriques,
doncs en parlarem de cinc,
un aquest dimecres,
en Toni de Campmany,
un gran il·lustrat de l'època,
el dimecres 9 de febrer,
Manuel Godoy,
la mà dreta,
o molt més,
perquè és una figura molt emblemàtica
del regnat de Carles IV,
el dimecres 16 de febrer,
Alejandro Malaspina,
i el dimecres 23 de febrer,
mira, ara veig també una curiosa data,
23 de febrer,
parlarem d'un personatge molt conegut a Tarragona
i al mateix temps molt desconegut,
perquè evidentment Teodor Reding,
li dius a qualsevol tarragoní o tarragonina,
i l'associà de seguida en el carrer.
Exacte.
Però qui era?
Teodor Reding.
Doncs Teodor Reding és el gran,
un de sants herois de la batalla de Bailén
i del setge de Tarragona.
A més, va morir en una batalla a prop de Valls
i diguéssim,
bueno, va morir, a veure,
va resultar mal ferit
i morir, morir, va morir a Tarragona.
Avui, per tant, una vinculació important.
I finalment, Simón Bolívar, el 2 de març.
D'aquest segle de la Guerra del França,
segur que tindrem l'oportunitat de parlar
al llarg de propers espais del Caixa Fòrum.
Anem a veure si podem contactar,
perquè ara sí, el problema és que s'està desplaçant en tren
i a vegades això de la cobertura de la telefonia mòbil
és una mica complicat,
però a veure si podem contactar amb Isaki Lacuesta
perquè ens explica una mica
d'acabar aquesta pel·lícula,
aquest retrat de Begatner.
Isaki Lacuesta, bon dia.
Hola, bon dia, com esteu?
Doncs molt bé,
esperant amb moltes ganes
la teva presència demà a Tarragona
amb la projecció d'aquesta
La noche que no acaba,
com ens podries explicar una mica
aquesta pel·lícula,
aquest documental
que podrem veure demà al Caixa Fòrum?
Doncs és una pel·lícula
que explica la vida de l'Adagani a l'Espanya.
Des que arriba a fer la primera pel·lícula
que Hollywood va fer fora dels estudis
que van rodar tota la marca de Pandora
i l'Aulandesia Rante,
fins que se'n va decidir anar a viure a Madrid,
fins una mica per tota la seva vida bohèmia,
els seus encontres amb polítics,
músics, artistes,
fins que farà una pel·lícula de la seva vida
que casualment la torna a rodar a Espanya,
que és Arendt.
És una mica un viatge per la seva vida,
per la vida de la història del cine
i per la vida d'Espanya.
Ella arriba en una Espanya postguerra
en ple franquisme
i marxo quan hi ha arribat la democràcia,
estem en ple dels anys 80,
a l'època de la meva vida.
Clar, perquè ella arriba cap als 50, no?
Sí, sí, sí.
Ella arriba ben bé als 50.
I aleshores crec que,
entre altres llocs,
està Tossa de Mar, no?
Sí, que jo m'ho imagino
com pel que explica tothom,
tant l'Ava Gardner
com els pescadors d'allà,
va ser com una mena de xoc de trens, no?
Va ser un esclat
i una mena de descobriment mutu
de coses que no havíem vist mai, no?
Ni la gent de Hollywood
havien conegut un ambient
com el de Tossa,
ni la gent de Tossa
havien vist mai comportaments
com els dels actors de Hollywood.
Clar, és que ens hem d'imaginar
un poble de la Costa Brava
en ple franquisme,
en plena dictadura,
als anys 50,
quan encara no havia arribat,
en fi,
no havien arribat ni els primers turistes.
Sí, una mica
tot el boom del turisme
comença a partir d'aquesta pedi,
també, no?
I em fa molta gràcia
perquè, evidentment,
el que buscaven els de Hollywood
era una Espanya
molt de pandareta, no?
Molt tòpica, molt folclòrica.
I em fa gràcia
que hem deixin a buscar
un poble flamenc
justament a Tossa de Mar, no?
On són uns catalans molt recis.
Escolta, Isaki,
com podríem descriure una mica
l'estada de Bagatner a Espanya?
Què fa?
Quins interessos
la mouen a venir aquí
i a quedar-se
durant tant de temps?
Doncs és molt paradoxal
perquè, justament,
el que ja està buscant aquí
és un espai de llibertat
i és molt significatiu
i pot semblar molt estrany
com es tindria en un país
que està en plena dictadura, no?
Però, tant mateix,
cal pensar que, en aquella època,
a Hollywood,
el sistema industrial
era...
Els actors,
tot i que cobraven molts diners,
no tenien cap mena
de capacitat de decisió, no?
En certa forma,
eren esclaus
en una presó d'or, no?
I és el que fas fugir,
fugir d'aquí a Hollywood
i buscar un lloc
on la premsa no la persegueixi
i on pugui decidir
que fan la seva vida privada
sense haver d'aprendre
del que li diuen
als directius de Hollywood, no?
I això ho trobo aquí.
Aquí pot sortir per les nits,
pot fer la seva vida amorosa
tal com la vol.
Escolta, i aleshores,
a la pel·lícula
què podem veure?
És a dir,
amb quines imatges
rescates la presència
de Begatner a Espanya?
Ho fas a partir també
d'haver parlat
amb testimonis
d'aquella època?
Sí, d'una banda
volíem fer una pel·lícula
que no partís
dels testimonis
més clàssics, no?
Que no fos sempre...
T'aquí una impressió
que moltes vegades
les grans estrelles
de Hollywood,
els grans actors
estan tan acostumats
a parlar
davant de la càmera
que ja són declaracions
una mica intercanviables, no?
I volíem explicar això
des del punt de vista
que no s'acostumen mostrar, no?
que és el de la gent del carrer,
els figurants
de les pel·lícules,
els directors de fotografia,
els ajudants de direcció,
gent a vegades
més anònima,
però que són els que
acaben fent les pel·lícules, no?
I al mateix temps
volíem partir
de les seves pròpies frades,
de les pel·lícules
de la de Garnet,
no només
de les obres mestres,
que també,
sinó també de pel·lícules
que a vegades
són més oblidades
o que fins i tot
són malades pel·lícules,
però que són molt significatives
de la que estava passant
històricament
en aquell moment
o biogràficament, no?
Que són pel·lícules dolentes
però que van carregades
de vida, no?
I això és una barreja d'això,
d'imatges de pel·lícules,
amb imatges molt inèdites,
imatges molt sovint inèdites,
de fotografies,
d'arxius,
d'arxius de particulars,
per exemple,
hi ha un fotògraf a Tossa
que és en Maria de Fàbregas,
que el que va tenir
molta relació amb vella
va fer una sèrie de fotografies
esplèmida, no?
Que mostra com ha de ser
a vida realment aquí.
Aquesta mena de coses.
el Paco Miranda,
que és un personatge
que em fascina,
el pianista,
que és un iòmic
de la Gardner
als anys 60-70
i que tocaven
ja fa les nens,
que és una visió
molt diferent
del que estem acostumats
a veure, no?
I la pel·lícula
la facis aquí
per, en fi,
una devoció especial
perquè ets fan de Gardner
o per què?
No,
va sortir d'un encàrrec
de la cadena TCM
que van comprar els drets
el Marcos Ordóñez,
que és el crític
de teatre del país
i que ha escrit
molts llibres de cinema,
de teatre i de literatura.
el Marcos Ordóñez
va fer un llibre
sobre l'Ada Gardner
a Espanya,
que es deia
Beber-se la vida
i els de TFM
vam pensar
que era molt apassionant,
no?
Justament per això,
perquè explicava
la història
d'un personatge
i d'alguna forma
era com quasi
la lluita
de l'Ada Gardner
contra la seva escultura,
no?
Contra aquest mite
de Hollywood
i intentava sobreviure
la seva propi mite,
no?
i em va l'encarregar
la pel·lícula
i vaig pensar
que tenia molta gràcia
poder treballar
amb totes aquestes imatges
tan potents
i, a més a més,
em poder explicar
com us deia això,
no?
M'interessava molt
que tinguis aquest punt
de xoc
entre la història
de l'Espanya franquista
i l'història
de tot aquest aparent glamour
que al final
quan un mires de prop
és una altra cosa, no?
Escolta,
i una curiositat,
el títol
La noche que no acaba,
per què?
Doncs això ve d'un poema
del Robert Graves.
El Robert Graves
vivia a Mallorca
i és a ser molt amic
de l'Ada Gardner
i és molt curiós
perquè quan l'ha de conèixer
li va ensenyar un poema
que havia escrit anys abans
quan no el coneixia encara
i li va dir
mira,
no el coneixia,
no sabia qui eres
però ja t'havia dedicat
aquest poema
abans de conèixer, no?
Com si a ser poesia
estigués predesquinada
que va ser adreçada
a l'Ada Gardner, no?
I després d'haver-la conegut
i va escriure un segon poema
ja directament
i literalment
adreçat a ella
en el qual va parlant
d'aquesta nit
que no acaba mai
i em semblava
que era una expressió
que parlava
que llegava molt bé
amb l'Ada Gardner, no?
Aquestes nits infinites
per un costat de la vida bohèmia
i per altra banda
perquè la pel·lícula
juga molt
amb el sentit del temps.
Hem creat
per muntatge
hem creat diàlegs
entre les pel·lícules
de l'Ada Gardner de jove
i
quan era una noia de 20 anys
que no sabia res del món
i de la vida
i ella mateixa dialoga
amb l'Ada Gardner
dels anys 80
quan ja és una dona experta
que està tornada de tot, no?
I una mica
és una pel·lícula
que parla
de pas del temps
de com algú
va canviant
davant de les càmeres
de com va envellint.
Perquè em sembla
que és una cosa
que no hi parem prou esment
però que
de l'existència del cine
no havíem vist mai
no havíem vist mai
com una persona envellia
davant de les càmeres
amb imatges en moviment, no?
i la vegada
tenim aquest retrat
de com va canviant
de com es va transformant
en una altra cosa.
Per cert que el documental
la pel·li
es va estrenar
al Festival de Donosti, no?
Sí, es va estrenar
al Festival de Sant Celestia
el mes de setembre
i segurament
s'estrenarà
als cinemes
el mes de març
i a Tarragona
bé, no sé si es podrà
fer una projecció
prèvia
d'aquest tren
comercial
al Caixa Fòrum.
Molt bé.
Doncs, Isaki
La Cuesta
moltes gràcies
per atendre
aquesta trucada
i, en fi,
esperem
que agradi molt
a la gent
aquesta pel·lícula
aquest documental
aquest retrat
sobre Abba Gatner
que has dirigit.
Moltes gràcies
i que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres
i disculpeu
abans els problemes
de cobertura.
S'ha d'entendre
ja sabem
que estàs viatjant
en tren.
Gràcies, Isaki.
Que vagi molt bé.
Adéu-siau.
Adéu, bon dia.
Carles, és demà, no?
És demà.
Demà a les set
a les set de la tarda.
Exactament,
com les activitats
habitualment
de dilluns
a divendres
del Caixa Fòrum
i això
és dins d'una setmana
molt, molt
plena,
plena
d'activitats
com dèiem
fins i tot
podíem dir
desdeveniments
perquè el dissabte
i el dimonja
tenim comedians.
Tenim comedians
en majúscula,
vull dir,
no sé qui són
les dues coses.
El grup comedians.
Comedians com a actors
i el grup comedians,
exactament.
I què presenten?
I presenten
Escribo,
una aventura caligràfica.
Recordeu que fa dos anys
vam fer un espectacle
que es deia
Numeràlia,
parlo de memòria,
però
que parlava dels números,
o sigui,
així que com ara tenim
una exposició de números,
doncs fa dos anys
els comedians
ens van parlar
també de números
amb un espectacle
de l'origen,
del parquès,
és a dir,
està molt bé.
doncs ara
es posen
en les lletres
i per això
l'espectacle
es diu
Escribo,
una aventura
Escribo
amb S líquida
i amb K,
és a dir,
que sonen així
una mica entre grec
i llatí
i aleshores
avui ens parlen,
en aquesta ocasió
ens parlen
de les lletres
i amb ells
els tindrem
dissabte 5
i dimuïnja 6
i dissabte 12
i dimuïnja 13
sempre
a les 6 de la tarda.
Quatre representacions
en els dos
propers caps de setmana.
perquè hi hagi
oportunitat
que hi vagi
tothom
per entendre'ns
i per tant
doncs això
hem fet
més opcions.
Almenys
és un espectacle
que val molt la pena
té el segell
comedians
què dir
que no s'hagi dit.
Què n'hem de dir?
Exactament.
Doncs escolta,
hi ha tantes coses
que ja les anirem repassant
dia a dia
en els apunts
de la gent
del matí de Tarragona Ràdio
al Caixa Faron.
Carles Marqués,
gràcies.
A vosaltres.
Ens retrobem el proper dilluns.
Fins dilluns.
Adéu-siau.