Temps ja de Tertúlia en aquest matí de divendres.
Primer divendres al mes de març,
a les portes del cap de setmana de Carnaval.
Avui, Tertúlia, tenim quatre convidats.
Tenim tres, millor dit.
Esperem la quarta convidada.
Josep Mariàries, periodista,
cap del Gabinet de Comunicació de la Universitat de Rovira i Berzili.
Bon dia, Josep Maria, que mirava sota la taula.
Al seu costat, teòricament, ha de seure d'aquí uns minuts,
ho esperem que de seguida, Raquel Sanz, periodista també.
del Diari de Tarragona.
Esperem que s'incorpori de seguida a la Tertúlia.
A l'altra banda de la taula,
professor de la universitat, matemàtic, entre moltes altres coses,
Manel Sant Romà. Manel, bon dia.
I també ens acompanya avui Núria Palai,
responsable de la Federació de Transports del Sindicat UGT.
Núria, bon dia.
I esperem que s'incorpori, això com dèiem,
la Raquel Sanz, periodista del Diari de Tarragona.
Avui, en el temps de la Tertúlia,
bàsicament, ens sembla que haurem de parlar de retallades
o, com a mínim, de plans d'estalvi,
de retallades sanitàries anunciades aquesta setmana
i que estan creant, en fi, un ampli debat
a nivell polític, a nivell veïnal, a nivell ciutadà.
I després també aquestes mesures
que pretenen estalviar energia,
impulsades, en aquest cas, pel govern central.
Algunes de les quals ja coneixem.
Això de reduir la velocitat per les autopistes
o canviar el sistema d'enllumenat
o d'altres, que sembla que podrien anar avui
al Consell de Ministres.
Estem en una època de crisi,
sembla que en un context de forta crisi econòmica.
Així que, en fi, haurem de parlar d'aquestes qüestions,
si els sembla, o d'altres.
que puguin sortir a la taula.
Jo si em permets, que també és de retallada,
abans que res, fa un mes i mig o així
vaig venir aquí, en aquesta tertúlia última
que vaig venir, i vam parlar de Repsol
i d'això, dels vessaments.
I, en antena, molt amablement,
sembla que ens escolten de Repsol,
bon dia, què tal, com esteu?
Doncs va una noteta
que ens convidarien a dinar...
Els contactulis d'aquell dia.
I que ens donarien totes les explicacions.
Encara estic esperant, potser són les retallades.
Ho dic perquè el Pep Bertran,
que potser no ens ha sent,
però segur que alguna secretària o algú,
doncs que li diguin,
eh, Pep, que encara estem esperant les explicacions.
El dinar ja l'hi perdono.
Però les explicacions les reclama Marell Sant Robà.
En fi,
retallades de sanitat,
Josep Maria,
per exemple,
o d'ensenyament,
que també se n'han parlat molt els últims dies,
justificables,
tota aquesta acció del govern?
Què et sembla?
Jo crec que,
com que necessitem certeses
i confiances,
hem de creure que el que ens diuen
els nostres governants
és veritat.
I el que ens diuen
els que ens miren
i ens observen
i ens analitzen
des de fora,
també.
I, per tant,
com que a ningú se li escapa
que la situació econòmica
és delicada,
doncs era previsible
que hi haguessin retallades.
Les mateixes retallades
que han hagut de fer
moltes persones,
moltes famílies,
d'ajustar els seus pressupostos
en funció dels seus ingressos
i saber fins on poden estirar
el braç.
I, per tant,
a mi no em sorprèn,
jo crec que això és inevitable,
el que cal és fer-ho amb cap
i assumint les conseqüències,
deixant molt clar
les prioritats
i, sobretot,
que es faci
amb criteris d'equitat.
Jo vull,
jo com a ciutadà,
com a contribuent,
aposto per un estat
del benestar,
fins allà
on ens ho puguem permetre,
però vull veure
que s'actua
amb honestedat,
amb transparència
i amb equilibri.
No fos cas
que rebem
els més febles
i que,
per diverses raons
d'estatus quo,
es mantinguin situacions
d'irregularitat
en aquest sentit.
Si hem de retallar,
hem de retallar,
hem d'explicar
on,
per què,
amb quines conseqüències,
com ens ho farem.
No es pot
entendre
que s'anunciïn
retallades
de mil milions
d'euros
en l'àmbit
de la sanitat
pensant
que això
es diu,
es fa
i s'ha acabat.
No és veritat.
I, a més a més,
hem de,
jo crec que aquest govern
de la Generalitat,
que a mi mereix
tota la confiança,
ha d'actuar
amb conseqüència
que això és un procés,
eh?
Això no és un interruptor,
que ara la llum està oberta
i ara està tancat
i s'ha acabat el bròquil.
No ho és, eh?
I, per tant,
jo entenc
i em sento copartícep.
Jo he aixecat el peu
de l'accelerador,
del cotxe
i de moltíssimes altres coses,
però no ara,
des de fa molt de temps
i segur que moltíssimes
de les persones
que ens estan escoltant
també.
I, per tant,
fa falta retallada,
però fa falta,
és cultura de la transparència.
Jo crec que el que necessiten
les ciutadanes
i els ciutadanes
és que se'ls parli clar,
que se'ls diguin
les coses clares
i que no vegin coses estranyes,
que no vegin,
hagin de suportar estoicament,
i ara ho comentàvem
amb la Núria
abans d'entrar a l'estudi,
que mentre estan
parlant de retallades
hi ha expresidents
del govern
que els fitxen
les multinacionals
i nosaltres hem de continuar
amb els nostres impostos
pagals i el sou
i l'ici d'expresident.
Parlem-ne, no?
Parlem-ne?
Retallem tot.
Núria.
Jo tinc la sensació
que anuncien
una retallada.
No ens diu
el que deia l'Àries, eh?
No ens anuncien,
només retallem, no?
No com la fem.
I que sabem tots
i els governants també
com s'haurien de fer,
però hi ha molts interessos
que no permeten fer-ho.
Una cosa
bastant òbvia, eh?
I m'ho he mirat
abans de sortir del cotxe.
Jo quan agafo un avió,
si és un trajecte llarg,
com que sóc una fumadora
d'aquestes
que moltes hores
sense fumar
em costa
i no puc dormir a l'avió
i no sé què,
em compro
biodramina.
No, biodramina no,
dormidina, eh?
Allò perquè
quedo clapadeta
i passa més bé
el no fumar.
Jo feia un trajecte llarg
una vegada a l'any.
No em permet
poder fer
10 viatges llargs.
He de comprar un envàs
que hi van 16 pastilles.
Jo necessito dues
a l'any
per anar
i per tornar.
Pago un envàs
que hi ha 16 pastilles.
Per què no
evitem
aquesta despesa
supèrfula?
Jo pago la meva butxaca,
això,
però tota la gent
tota la gent
que pren una medicació
X
per un encostipat,
per un no sé què,
un antibiòtic,
serà de prendre 8
i a la cap
se n'hi ha 20.
Les farmacèutiques,
amb això,
per què no donem
a tothom
la pastilleta
que necessita?
No,
un amor d'oci.
No és que el veure
a Cracòvia, eh?
Ai,
Polònia.
Molt, molt, molt
molt important.
Llavors, clar,
ens diuen,
però perdona Manel,
ens diuen que retallem,
per exemple,
jo vinc a Montblanc,
que a partir d'ara,
doncs,
no sé quin tractament,
no me'l puc anar a fer
al Pius,
eh?
Al Pius,
a l'hospital de referència,
que ja el tinc
a 17 quilòmetres.
Me l'hauré d'anar a fer
a Joan XXIII,
a Sant Joan Arreus,
a Barcelona.
Per què?
Perquè així tancarem
el quiròfan,
perquè així no comprarem
no sé quina màquina.
Aquesta despesa
la faig jo.
Jo, per dir-ho així,
actualment
m'ho puc permetre.
Però i aquell
que no té cotxe,
aquell que no té,
que ja és gran,
que no pot conduir,
aquell que està a l'atur,
aquell que no pot pagar
l'assegurança del seu cotxe
i el té tancadet
en un pàrquing,
no?
Reduiran despesa ells.
Però i el ciutadà?
Com ho fem, això?
Manel,
què no has de dir?
No,
jo vull creure,
aquesta última part,
jo vull creure,
vull creure
que el sistema
tindrà cura
dels més febles.
Vull creure-ho,
no ho sé.
En tot cas,
el tema de la farmàcia
és un tema bàsic,
fonamental.
O sigui,
la part del lleó
de la despesa
de la despesa de sanitat
és la farmàcia.
Això està claríssim.
I el que tu dius
està claríssim.
El problema
és que
la farmàcia
és també
la que aguanta el sistema.
I
quan poses la tisora allí
t'enfrontes
amb
grandíssimes
multinacionals
que la paraula
ja la sembla
que sigui indolenta.
No és que sigui indolenta,
sinó que porten
a darrere
un pes tremendo
amb recerca,
amb despesa,
amb despesa
de propaganda
per poder fer front
a tot això.
llavors ja és un tema
que se surt purament
del que és
retallem per aquí
i retallem per allà.
Però
és cert,
o sigui,
el tema...
Anem a retallar
que el ciutadà
que es desplaci més lluny
anem a retallar
per on?
No, no, no.
Aquest esperis
tres mesos més
amb que t'operin
el garrindó.
Si tu retalles
el que tu has dit,
si tu retalles
la capsa de 16
per la capsa
de 4,
has fet
el...
L'altre és el xocolata
del lloro.
L'altre,
el del Mont Blanc,
de baixar,
ha d'anar aquí,
és el xocolata
del lloro.
Sí, sí.
El problema
és que posar la tisora
a la farmàcia
és un tema...
No és enfrontar-te
amb els dolents.
No, a veure,
no, ara,
els dolents
estan a l'altra banda.
És un tema
molt complex
perquè precisament
estem parlant
de molts calés
i estem parlant
d'unes indústries
molt potents
i que tenen també
llocs de treball
i totes aquestes coses.
A veure,
estem parlant
de l'abast també,
no estem parlant
d'unes farmacèutiques
que estan amagades,
no, no.
Estem parlant
de la Merckx
i tal,
però que compren
a l'abast.
Estem parlant
d'un tema
molt complicat
i crec que s'ha d'abordar.
Jo tinc la impressió
i després
del que està passant
a Líbia
i les conseqüències
que té,
que els que ens escolten
quan els hi parlem
o intentem parlar
de bons i de dolents,
jo crec que se'ls estan creuant
les imatges,
no,
qui és el bo
i qui és el dolent.
Respecte al que hem de fer,
jo crec que,
ara més que mai,
aquesta és una qüestió de país.
És a dir,
jo crec que el govern
tindrà moltíssimes dificultats,
més enllà de les pròpies
de la conjuntura econòmica
i que l'Àngela Merkel
no en renyi
i que el fantasma
de la intervenció
sobre les finances
de Catalunya
o sobre les finances
d'Espanya
no es produeixi.
És un problema de model
i, per tant,
jo crec que tots,
el govern,
el primer,
però cadascú de nosaltres,
hem de ser conscients
que necessitem un canvi,
abans també ho comentava,
un canvi regeneratiu.
No és un problema
només de retallada,
és un problema de model.
Quin país volem?
Quina Catalunya volem?
I quin encaix?
I en aquests moments,
a mi,
l'encaix amb Espanya
em sembla que està al fons,
però aquest debat
el podríem
ajornar temporalment.
Jo no tinc tan clar
que ara
no estigui primant
el tacticisme
perquè d'aquí dos mesos
hi ha eleccions municipals.
Llavors,
clar,
jo per això
abans demanava
sinceritat,
honestedat,
transparència,
tant al govern
com a l'oposició
a l'hora
d'explicar
a la ciutadania
com hem de fer front
a aquesta conjuntura
econòmica.
capaç que després
de les eleccions municipals
n'hi haurà unes altres
i potser sempre
estarem permanentment
en aquestes qüestions tàctiques.
El que acabarem
dient,
el que diem sempre
és que necessitem
una nova manera
de fer política,
però jo penso
que també necessitem
una nova manera
de ser ciutadà
i ciutadana.
I l'actitud
de la gent
i dels que anem
pels llocs,
ho veiem,
quan som usuaris
de la cosa pública,
no tothom
està assumint
d'una manera
profunda
aquest esforç
que se li demana.
I el ciutadà
consideren
que el pot assumir?
És a dir,
que el ciutadà
li diga
que aquell consultori
nou no li faran
o que la llista
d'espera
s'allargarà
encara dos mesos més?
Jo,
com a ciutadà,
ara,
per qüestions familiars,
he de fer ús
de la sanitat pública
pel meu pare,
una persona gran,
dependent.
I jo veig coses
que no m'agraden
i que justifiquen.
Potser no és
la part més gruixuda
del problema
de la sanitat pública.
Potser sí que
el tema
de la despesa
farmacèutica
és vital.
Però també
el consum,
l'ús que en fem
de la sanitat,
l'ús que en fem
de l'educació,
ens l'hem de replantejar.
Perquè si no,
no hi ha
pressupost,
no hi ha
conseller d'Economia
o ministre
que se'n surti.
I per tant,
o analitzes globalment
o ens quedarem
amb la mala passada
de la senyora
o el senyor
que veia
amb les tisores
i dius,
escolti,
miri,
ara un 10% menys,
ara un 15% menys.
No, no,
escolti'm,
doni'm certeses,
doni'm un cert full
de ruta,
doni'm un horitzó,
cap on anem?
Cap on anem?
Però passat això
ara en el món
de l'ensenyament,
no?
a mi em sembla
absurd,
però absurd,
que hi hagi escoles
que se'ls digui
que a les 11 del matí
tanquin la calefacció
perquè no poden pagar
la factura
perquè han de gastar
el 80%
fins al juny
i que després ja ho veurem.
Potser hem de racionalitzar.
El mes passat,
fa una setmana,
feia un bo
que encantava,
feia un d'això
i seguíem
tancant la calefacció
a les 11 del matí,
igual que avui
que feia fred.
Llavors,
posem una mica de seny
en aquestes coses.
Pedagogia,
pedagogia.
O vas a organismes públics
i ara no recordo
un veïn de la setmana passada
que vaig arribar
i vaig dir
quina calor,
vaig començar a treure jerseis.
Doncs per què?
Perquè posen una maquineta
que obre la calefacció
el 31 d'octubre
i la tanca
el 24 de juny.
Passi el que passi, no?
No, passi el que passi,
faci bo o no faci bo
i després anem amb això
que ara els instituts
tanqueu la calefacció a les 11.
Avui fa fred
i la setmana passada no.
Llavors,
siguem una mica racionals
amb aquestes coses també.
I en relació
amb el que els deia
al principi de la tertúlia
també d'aquest anunci
o anuncis diversos
del Govern central
per retallar
la despesa
de la llum,
la despesa energètica,
ho troben coherent,
Manel,
per exemple,
això de reduir
la velocitat
de les autopistes,
ara un pla
de renovació
dels neumàtics
que sembla que s'aprovarà
avui al Consell de Ministres.
Jo voldria creure que sí.
El tema de les llums
és canviar el sistema.
Jo voldria creure que sí,
i ho dic amb la malcó.
El que fa és que jo
amb aquest Govern de Madrid,
amb el Zapatero aquest dia,
és un capità
que estava borratxo.
Quan havia començat la tempesta
no estava en el pont de Mando,
us recordeu,
quan deia
que aquí no passa nada.
I després,
un bon dia,
li van dir al barco alemant,
va fer unes senyals
i va dir
flota-se va,
flota-se va.
I llavors va agafar el timó
i va començar a fotre cops de timó.
I jo no estic segur,
porto el salvavides
disposat,
el que passa és que no puc saltar tampoc.
Si pogués saltar,
ja faria temps que hagués saltat.
De fet,
podria saltar
anant-me a la mània,
però no ho sé.
Vull creure que sí.
Prefereixo que manin
que no que no manin.
Però em dóna la sensació
que manen
a cops de timó.
Núria,
manen o no manen?
Això es mana?
Prenent decisions com aquestes?
No, però
jo hi vaig fer la prova, eh?
Hem fet una pretetúlia
aquí abans d'entrar.
Avui hem vingut molt aviat
el Josepà i la Núria,
hem tingut temps de fer la pretetúlia.
el Josepà i em anava
més o menys bé d'horaris,
aniré a Barcelona amb tren.
Ah,
veig que anaves a provar
de nas amb 10.
No, no, no.
Ho vaig haver de fer
perquè el tren no va passar.
Llavors,
com que el tren no va passar,
tenia el cotxe a l'estació
i vaig a rear cap a Barcelona
amb cotxe.
Això em porta també a recordar
que una altra de les mesures
és reduir un 5%
les tarifes del tren,
però que, clar,
a Catalunya no s'aplicarà de moment.
No, no, però és que, clar,
és...
Perdona que t'explico això.
Vaig dir,
ara me'n vaig a Barcelona
a 110 a veure què passa.
Vaig ser la xica més pitada
de l'autopista.
Això sí, eh?
Vull dir,
és allò que em va pujar l'ego
perquè, hòstia,
tots es fixen en mi, eh?
Però ja s'aplica el 110?
No, però jo ho vaig fer.
Jo vaig fer la prova pilot.
S'aplica a partir de dilluns.
Vaig anar cap a Barcelona
i, veritablement,
el consum es va reduir de benzina.
I vaig pensar,
veus?
Molt, molt brutal.
Jo vaig fer dimecres.
Tu també ho vas fer, no?
Veus?
Això funciona perquè...
Tincs conductors tan previsors.
Segur que es reduïs.
No, el consum i el temps,
i el temps no és extraordinari.
Tampoc és tant.
I vaig dir,
doncs, bé,
és una mesura d'estalvi
que ens hauríem de plantejar.
Clar,
però la gran mesura alternativa
seria utilitzar el transport públic
que no va passar.
L'altra cosa
de l'espècie aquesta de Cachundeio
que tenim,
jo ara li puc dir al Manel,
Manel,
a partir d'ara,
doncs,
no complis iogurts a casa teva.
I em diré,
escolta,
els he de pagar jo, no?
Què és això de dir,
baixem les tarifes
quan no depenen de tu?
Jo crec que
això que estem analitzant,
hi ha una persona
que ho té claríssim
i ho ha dit clar
que és el president de la Generalitat.
Quan a la primaria
van començar a parlar
de l'austeritat,
i es van donar compte
que algú s'estava passant de frenada,
va dir,
aviam,
hem de parlar
i practicar l'austeritat,
però hem de donar
un missatge optimista
perquè la gent no es desinflui.
I jo crec que
no li estan fent cas.
Jo crec que comencen a tenir ara
un problema
que si s'enquista
serà greu de comunicació.
Perquè aquesta feia
no és fàcil,
però s'ha d'explicar.
I si no s'explica adequadament,
en lloc de sensibilitzar
i aconseguir
la implicació
dels ciutadans i ciutadanes
que diuen,
escolta,
mira,
jo soc copartícep
d'aquest esforç,
ho faig a casa meva,
me la jugo,
agafo el transport públic
i més o menys funciona,
a l'autopista
resulta que em rebaixen
el peatge
perquè no sé què...
Si no hi ha pedagogia
i explicació
i una comunicació clara,
anirem a cops de gorra.
I els mateixos cops de timó
que està fent el govern central,
que és evident,
que a vegades
es funciona el cop de titular,
cop de timó
és barra cop de titular,
això genera
desconcert
i desconfiança
entre la població.
Sí, després hi ha un altre costat,
estic totalment d'acord amb tu,
jo crec que jo encara
sóc dels que penso
que a Catalunya
som una mica més serios,
per lo bo i per lo dolent,
per lo bo i per lo dolent.
Allò que en diuen
esaborios,
doncs sí, esaborios també,
però som els primers
que diem,
vinga abans,
escolta, deixem-se d'anar...
En privat no ho són tant.
En privat no ho són tant,
els catalans no són tan malos en privat.
En la intimitat.
En la intimitat.
Però, vull dir,
què passarà
quan d'aquí sis mesos
s'hagi fet la feina
i aquí hàgim retallat
serà l'aire condicionat
i ja no puguis anar
a l'ambulatori
del costat de casa,
això,
i a Extremadura
o a Cantàbria
ho continuïn fent.
Perquè jo no sento
el mateix missatge
als altres llocs.
Jo no el sento
el mateix missatge.
Per tant,
estic d'acord,
ara és moment de...
Me cago en dir-ne,
vinga, va,
preta i en parlarem.
Però el tema
de l'encaix de Catalunya
amb Espanya
està en la base de tot,
perquè una part important,
no dic tota,
una part important
del que està passant
a Catalunya
és que això és jauja,
és que los catalanes
sois los marricos.
Però una cosa
que jo sempre
he anat reclamant
històricament
i que vaig dient
és que ens falten
fulls de ruta
a llarg plaç,
a llarg termini.
I sempre dic
que hi parem
durant una setmana tots,
que es quedin els polítics,
que es quedin els governants,
que es quedin a casa
i que pensin
què hem de fer.
Si no donem
aquesta impressió
d'anar improvisant
i quedem sobre la marxa
els enllumenats públics,
no podem fer
d'avui per demà,
ara canviem
tot l'enllumenat públic.
Això són coses
que s'han d'anar
per veient amb el temps.
L'alcalde
d'un municipi
de 3.000,
de 4.000,
de 5.000,
de 6.000,
que aquest any
o l'any passat
va posar a la seva partida
tres faroles
que li va costar
una gran part,
un 10%
del seu pressupost públic,
ara no li pots dir
aquesta farola
o no la posi
perquè...
O sigui,
amb una mica
de previsió
llarg termini
amb les coses.
Jo ara estic recordant
una conferència
que va fer
el senyor Lara,
que és un empresari
conegut
de prestigi
i amb encerts
i amb errors,
però és un home
amb molta experiència.
Fa aproximadament
un any i mig,
gairebé dos anys,
va fer una conferència
al círcul
de Reus
davant d'un empresariat
divers.
I a més a més
no eren només empresaris
d'arreu,
sinó que eren d'arreu.
I els empresaris
li demanaven fórmules.
Què hem de fer
per afrontar
aquesta crisi
que estàvem justament
començant a ser conscients
que ens havien...
Jo no soc tan dur
com el Manel,
tot i que potser
ho comparteixo,
que no ens havien donat
tota la informació.
Va a dir,
empresaris,
l'objectiu
no és només
salvar la crisi,
sinó que quan arribem
al final de la crisi
continuem tenint empresa,
continuem tenint país,
i per tant
alerta
amb aquest
missatge
de retallada,
d'austeritat,
d'estreny al cinturó
perquè ens podem acabar
estrangulant
i que quan sortim
més enllà
del greuge comparatiu
que pot suposar
i que jo me l'ensumo
perquè ja sabem
com funciona aquest cony d'estat,
amb altres comunitats
on el discurs
no serà el mateix.
Però això
n'ha faig abstracció.
Parlo exclusivament
de Catalunya.
Hem de sortir
enfortits
d'aquesta crisi
i per tant
s'ha d'administrar
amb cirurgia molt fina això.
No tots els sectors
no es pot fer
una retallada lineal.
No és veritat.
La cirurgia fina
em sembla que està retallada.
No, no, però no és...
l'efecte a la retallada.
Però, Núria,
no és veritat
que es pugui retallar
igual amb sanitat
o amb educació
que amb altres camps.
I no perquè jo
hi treballi
en el sector de l'educació,
no,
perquè les conseqüències
no són tan reversibles
mentre que el mercat
té una flexibilitat
i una capacitat
de reacció immediata
amb la cosa pública
les coses
no són tan ràpides.
I amb l'educació
que és un procés
llarguíssim
s'ha d'anar aberta.
No podem informatitzar
a les aules ara,
ara les deixem d'informatitzar,
no podem tancar,
per qüestions més humanes,
no podem tancar
la calefacció ara,
ara l'obre,
no pot ser això.
No pot ser.
En aquest context
de crisi de retallades
a les que parlem
de sanitat,
d'energia,
en fi,
hi ha moltes altres notícies
més o menys vinculades...
Del Vives,
n'en parlem?
Del Matías Vives?
No,
si vols en parlem,
però...
I de la Sandra Coloma,
tampoc?
Podem parlar del que...
Són dos personatges polítics,
no?
Fas del guió?
Porta'ls titulars,
porta'ls titulars.
Porta'ls titulars.
Un que se'n va
i un altre que torna.
Els anava a proposar...
La Sandra Coloma,
el que lleide avui
i el Matías
ha anunciat
que podria ser cap de llista
d'iniciativa.
A veure, situem els oients,
perquè si no,
no s'entraran.
Matías Vives,
advocat,
ex-suquero,
històric,
sembla que torna a presentar-se
a l'alcaldia de Montlant.
Sí, ni de greuges
de la universitat,
la sindicatura de greuges
de la Generalitat...
D'altra banda,
Diari de Tarragona,
avui publica
que Sandra Coloma,
regidora de Festes i Joventut
de l'Ajuntament de Tarragona,
no repetirà
en les properes eleccions.
Clar, la meva pregunta seria,
aquests temes tan personals
en política,
creuen que interessen
els ciutadans
a l'opinió pública?
Que una persona
en concret
repeteix o no repeteix
a la llista...
Els que els gaudeixen
o els pateixen,
segur que li interessa.
Els que estem
per les llistes obertes,
evidentment,
ens interessen, sí.
Perquè jo crec que no...
O sigui,
clar,
jo voto
en un partit
amb un altre,
però m'haig de menjar
tota la llista.
Per tant,
la neteja o no neteja
que es pugui fer prèvia
m'interessa,
mentre no la pugui fer jo
tatxant noms,
que la faci algú altre.
A mi, personalment,
jo amb el tema
de Sandra Coloma
la conec
pels mitjans de comunicació,
hem tingut algun tracte,
però no...
Ella alega
motius personals
per deixar la política.
Jo no analitzaré
l'evolució
que hi ha hagut
a l'equip de govern
de l'Ajuntament de Tarragona,
però és obvi
que hi va haver canvis
que la van a reconar.
I jo vull creure
que part de les raons
poden ser aquestes,
ho dic amb tot el meu respecte,
però no en pronuncio més.
En canvi,
a mi,
el retorn del Matías Vives
a la política activa
a mi em sembla
una magnífica notícia.
És un tio
amb el cap
molt ben amoblat
i és un home
que ho ha demostrat
moltíssimes vegades,
que té una posició ideològica,
però que és un home
d'arguments,
és un home de seny.
I en aquests moments
a la política
necessitem gent jove,
sí,
gent gran també,
però necessitem idees
i capacitat de decisió.
Estic totalment d'acord.
Jo crec que la notícia
que torni al Matías
és una gran notícia.
No,
no hi ha gaires de gent
com el Matías Vives.
Jo ara frivolitzaré una mica,
però el paper
que jo crec que té més destacat
dintre la vida montblanquina
al Matías Vives
és fer
la veu de Sant Jordi.
Quan fa la llegenda
per dia,
val,
ja ho feia el seu pare.
Però vol dir que no ens convé
la veu de Sant Jordi,
però no només a Montblanc,
sinó que ens convé
a tot el territori
i que hi hagi algun Sant Jordi
que parli...
És la veu que fa de narrador
o les Corts
o que fa de narrador
o que ha fet de rei alguns anys
o ho feia el seu pare,
no?
I és un dels papers
que és la veu, no?
I saps què passa?
Jo la frivolitat...
Tu veus des de l'òptica
Montblanquina
i no nego que sigui la que sigui,
eh?
Però en termes objectius...
Deixant la frivolitat, eh?
En termes objectius al matí
és una persona
que s'aguanta sobre els seus peus.
I que obliga,
obliga a pujar el llistó.
I puja el debat polític
i això és bo.
Necessitem que tothom
sigui millor.
Necessitem que la classe política,
la que determinen els partits,
perquè això de les llistes obertes
només ens ho creiem
el Manel i jo
i quatre més.
Però escolta,
en aquests moments,
i tot per confirmar,
eh?
Per dir-ho així,
una població de 7.000 habitants
com és Montblanc,
és necessari que tinguin
nou llistes electorals?
Ah, sí, sí.
A veure,
això ens porta un altre debat sobre...
És necessari,
és necessari,
és que n'has de posar
13 més dos suplents
a cada llista,
posem un fútime de gent
amb llistes electorals,
que és allò que diem.
Llavors totes les llistes
tenen sentit.
Però la pregunta és
per què hi ha aquesta proliferació
de llistes
als petits municipis?
A les passades
hi havia un garbut...
que es presentaven un garbut
socialistes,
iniciativa,
el que era acord per Montblanc,
es presentaven junts
aquesta vegada,
fruit doncs
que X partit
imposa no sé qui,
es presenten
per separat
tots tres,
amb el qual
anem a parar
en nou llistes electorals.
Voleu dir
que calen nou llistes electorals?
Però tornem a estar al mateix.
Per què passa això?
Passa això
per la rigidesa
dels partits tradicionals?
Sí.
Passa això
per la manca
de capacitat
de posar-se d'acord
i és una expressió
crec que també
del desencís
i de la desconfiança
de la gent,
que diuen
escolta'm,
jo no m'agrada
la candidatura
A, B, C, D,
m'invento la L, A, F,
amb un marc de dret
ho poden fer perfectament.
Sí, sí.
I vés a Solou
o vés a Cambrils.
No, no, és que t'estem convertint...
A les grans ciutats
aquest fenomen
no es produeix tant.
Però sobretot
a les localitats
i les de la costa
sembla que encara
on hi ha
darrere uns interessos...
darrere uns interessos...
D'altre dia en parlaven de Torredam Barra
onze llistes.
Onze llistes.
I ja que han introduit
els temes preelectorals,
és a dir,
tenint en compte això
la precampanya
de les eleccions,
com que aquesta setmana
ha fet l'alcalde de Tarragona
balanç dels quatre anys
d'aquest primer mandat,
ell com a alcalde de Tarragona,
cal si semblar.
Ell diu que, clar,
la ciutat està millor
que fa quatre anys.
Comparteixen aquesta idea,
aquesta sensació?
Manel?
Home,
jo diré amb altres paraules,
no està pitjor, diguem-ne.
són les bones notícies.
El que passa és que, a veure,
estem en campanya,
per què no dir-ho?
La campanya oficial no ha començat,
però estem en campanya.
Llavors,
tot passa per aquest núvol
que ara viurem en aquests mesos...
Però la sensació teva com a ciutada
és que Tarragona ha avançat,
ha millorat,
en coses sí,
en coses no...
Jo diverses coses,
mentre el Manel s'ho pensa.
Sí, perquè el Manel s'ho està pensant.
S'ho està pensant, eh?
No, no,
ho dic i acabo
perquè tinc opinions retrobades.
És a dir,
jo penso que l'alcalde,
amb el Tarannà
hi ha hagut un canvi evident,
hi ha un canvi evident,
vull dir,
el Pep Fèlix no és el Joan Miguel Nadal,
per lo bo i per lo dolent,
però sobretot per lo bo.
I...
I ja està.
I no diria gaire cosa més,
perquè crec que no es pot dir gaire cosa més.
No, jo...
El Manel, al final,
quan s'ho ha pensat,
ho ha dit,
és que sí que amb aquests quadrants
valoro el canvi
de l'equip de govern en general,
del canvi de pràctiques,
de Tarannà,
de manera de dialogar,
d'encarar una diferència de comandament.
I també dic una cosa,
quatre anys no són suficients
per fer tots els canvis
que s'haurien de fer,
i quatre anys jo trobo un període curt,
jo soc d'aquells que penso que dos mandats,
però de sis anys.
Quatre anys no donen
per poder fer tot el que s'hauria de fer,
i no podem valorar en quatre anys només
els canvis i les tasques que es fan.
El que passa és que sobretot als periodistes
ens agrada valorar-ho tot,
no cada quatre anys,
sinó cada mes.
Cada setmana.
Cada setmana, cada mes, pràcticament.
Josep Maria.
Jo, que sóc de Reus,
com saben molts dels que ens escolten,
i si no ho dic,
però que en canvi fa molts anys...
Si no ho dic, ho ha dit ja moltes vegades
a la tertúria.
Fa molts anys que treballo
i molt a gust a Tarragona.
Per tant, segons paraules de l'alcalde,
una de cal i una de sorra,
no pots estimar Tarragona.
No, no, no.
Fa 15 anys que hi treballo
i que m'hi deixo la pell,
però, bé, és igual.
Això ja no hi entro,
amb aquestes consideracions.
Però jo continuo tenint la sensació,
a l'hora de fer balanç,
i per tant, dic que sóc de Reus
perquè jo no visco amb tota la intensitat
d'una persona que viu a la ciutat,
i ho dic així de clar,
tinc la sensació que continuen
havent-hi moltíssimes potencialitats
i que costen de desenvolupar.
Ara està agreujat per la crisi econòmica,
però tot i així tinc la sensació
que tant de bo que surti bé
el joc del Mediterrani,
però que hi ha 3 o 4 camps,
el del patrimoni,
el de patrimoni vinculat
amb el tema turístic,
el tema de fires,
el tema del port,
que jo no sé
si s'està anant a la velocitat.
Si la direcció,
les direccions,
a mi em semblen que són les adequades,
però per raons que no puc analitzar
en aquests moments,
es va molt lent.
Es va molt lent.
Jo que no sóc de Reus coincideixo
i proposo que s'incorpori gent de Reus,
ho dic en sèrio,
gent de Reus i gent de fora,
que a veure si ho saben fer millor
o ens ajuden.
Que la gent de Reus ho sap fer millor que nosaltres?
Sí.
Que la gent de fora ho fa millor que nosaltres.
No, a veure,
la gent de fora sempre té una visió
del de dintre, diguem-ne,
jo també tinc una visió de Reus
que segurament que em podria ajudar Reus,
vull dir, des de fora,
igual que gent de fora,
quan me veuen a mi,
a mi m'agrada que em critiquin
perquè moltes vegades
jo quan me veig el mirall ja no m'agrado,
però els de fora ho tenen més clar
i diuen, no, tonto,
que no ets tan lleig,
però coses que jo pensava que sí
són que no, no?
I en aquest sentit,
jo crec que a Tarragona
es fan moltes coses malament,
no per la política de torn,
sinó perquè tenim problemes gravíssims
i un dels problemes,
i ho apunto aquí,
ho he dit moltes vegades
i a més ara estic en condicions
de dir-ho amb números a la mà,
un dels problemes gravíssims
que té Tarragona,
potser el més greu de tots,
és l'Ajuntament.
No l'Ajuntament polític,
no els que manen,
sinó l'Ajuntament estructura.
És una catàstrofe,
és una catàstrofe nuclear.
Jo en aquests moments
disposo de dades objectives,
contrastables a internet,
que diuen,
internet vol dir
amb dades que es publiquen
al ministeri d'aquí,
al ministeri d'allà,
l'organisme aquest,
que a Tarragona,
de les capitals de província espanyola,
o sigui,
de les capitals catalanes
de més de 20.000 habitants,
l'Ajuntament és el pitjor.
I,
i,
de les 50 capitals
de província espanyola,
només Salamanca
és pitjor.
No sé què deu passar a Salamanca,
avui ho miraré a Google,
miraré a Ajuntament de Salamanca,
però estic segur
que veuré
que allà hi ha un cacau també.
És una catàstrofe,
el que tenim a l'Ajuntament de Tarragona,
i això explica moltes coses.
Això ho reconeixen
els polítics desafanys,
i és veritat que
ni els canvis de govern
han suposat una millora
en l'estructura.
Però les ciutats
no són ni poden ser
només l'Ajuntament.
No hi ha un cacau.
Sí, Josep Maria,
però a Reus
la ciutat és molt l'Ajuntament, eh?
Sí, sí, sí.
No,
i la capacitat de la ciutat
d'influir en l'Ajuntament.
Sí, sí,
d'acord, d'acord.
Però vull dir que...
Què no vas afegir?
Perquè estàs fent caccia amb el cap?
No, no, no,
jo crec que
seria una altra tertulia
perquè ens queda poc temps
i és complicat, eh?
A veure si és l'Ajuntament
i és la ciutadania.
Jo sempre he reclamat
que a Tarragona
li falta
un plus d'autoestima
i de saber
vendre's millor.
És una de les coses que...
Com que ara
els de fora critiquem, no?
Doncs és una de les mancances
que té Tarragona com a ciutat.
El dia ens deixa moltes notícies.
Ara estàvem veient per televisió
una imatge d'un polític
que també és notícia.
Joan Laporta,
Solidaritat Catalana
per la Independència,
que deixa aquesta formació,
en fi.
Jo només parlo de coses serioses.
Independentistes catalans
són com el Juanito.
Se'n recordeu?
A aquell jugador
que l'Eleni Herrera deia
Juanito se marca solo.
O sigui,
a l'estat espanyol
ha de dedicar zero recursos
a controlar els independentistes catalans.
Es marquen sols.
Els polítics, ja?
Jo soc independentista
quan soc polític.
S'acaba la tertúlia.
Jo els ja anava a dir
que el dia ens deixava
molts altres temes.
La tertúlia la poden fer
post, ara,
darrere dels micrófons.
Núria Palai,
Josep Maria Arias,
Manel Sant Romà,
gràcies.
Al final,
la Raquel Sants
no ha aparegut.
Però, en fi,
gràcies per participar avui
a la tertúlia.
Que vagin molt bé.
Fins la propera.
Bon dia.
3 percentà.
1,5 agree.
guacamole.