L'última mitja hora amb Josep Pardila i Miquel González.
Miquel González, bon dia.
Josep Pardila, bon dia.
Què tal?
Bon dia.
Bon dia.
A mi s'acompanya els nens de l'aventura de la vida.
A veure si torna a dir bon dia.
Sí, bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Es visca educats.
Són molt educats aquests nens, sempre.
Sí, sí, sí.
Estan perfectes.
L'última mitja hora, una setmana més al matí de Tarragona Ràdio, és divendres.
I com cada setmana, volem acabar la setmana amb un somriure.
I tant.
I tant.
I ja sabeu que a més a més tenim totes les vies de comunicació, eh, Miquel?
Perquè la gent ens recordi aquelles pífies que també pot sentir ell escoltant la ràdio.
Twitter.com barra última mitja hora, la nostra pàgina al Facebook i el correu electrònic al matí arroba tarragonaradio.cat.
I a banda, en aquesta pàgina web també us podeu descarregar tots els programes anteriors.
I al Facebook us anem oferint els capítols de Blanca Teresa, bé, tot el que anem muntant.
Molt bé, tu saps de memòria i ja, eh?
Oh, i tant, i tant, i tant.
Tot ja de carrerilla.
Sí, sí.
Som-hi, doncs.
Vinga, som-hi.
Endavant.
I és que feia dies ja que no escoltàvem talls del Semprenàstic, eh, Miquel?
És veritat.
Ni de la porra.
Los hi vam fer com una espècie de treva i ara l'hem trencat.
Sí, ben trencat i havia de sortir a la porra un dia o l'altre amb la nostra estimada i mítica Teresa Ortega.
Això passava aquest dissabte a la mitja part del Nàstic Còrdoba.
I descans també a l'estadi de Gran Canària, les Palmas 0, pont Ferradina 0. Bona tarda.
És el Còrdoba.
El teu nom.
El teu nom.
Hola, bona tarda.
Té, Ventura.
Em pots repetir que no estava pendent. Com et dius?
No ho entenc, ja ho veig.
Com?
No ho sé, parla, no ho sé.
Sí?
Hola, bona tarda.
Sí.
El seu nom.
Al final ho va arreglar.
Com ho feia?
No ho sé.
No, no, jo és que no ho entès.
Perquè després quan va canviar, quan va agafar la trucada a la nova persona, va canviar de nom.
Vull dir que suposo que era un senyor gran.
Era un senyor gran, sí, no ho va acabar de...
També feia dies que no escoltàvem el nostre benvolgut company Marc Busquets.
Sí.
Aquest passat dilluns la tornava a liar amb el Catalan King i les seves històries.
Així ja s'ha convertit en una cosa personal, crec.
Tu fixa't, perquè aquí tenim diverses coses.
Primer, que ell fa el que vol, realment.
Vull dir...
Saps?
I després, que llegeix els menys del Catalan King.
És un tall una mica de llarg, però val la pena escoltar-lo.
Busquets, Marc, bona nit.
Bona nit.
Quim, un, dos, tres, per on vols començar?
Tu mateix.
Jo crec que per la vaga, va.
Per la vaga comencem...
Jo volia començar per Twitter, però...
Va, doncs comença pel Twitter, va, pel Twitter.
Molt bé.
Si jo ho tenies preparat.
Sí, de fet, sí.
Home, però fes un senyal.
Lluís, parlant d'amics, Quim.
Tenim dos minutets, va.
És la mica de tots els dilluns?
Evidentment.
No, espera't.
Som-hi.
És aquell moment tendre amb el que ens agrada...
Quasi bé tancar el sempre nàstic tots els dilluns.
Nàstic avui.
No cal que ploris, Quim.
El nàstic està en una situació molt precària.
Es veu que sí.
Jugar fora pensant més en el que faran els altres equips involucrats
està en una forma crítica, perillosa,
com un malalt baix, cuidados intensius,
que el manté un suero anomenat Salamanca.
Aquest li proporciona les vitamines i els resultats adequats
per respirar millor una altra setmana més.
Ara vindrà al Tenerife una miura ferida,
un dimoni,
que sense contemplacions voldrà posar-li el veneno a jugar-se-les totes.
Fiquem-li l'estocada final
i compartim el nou estadi com una plaça de braus,
tan sols per un dia.
Ole, ole, ole, ole, ole, des de Londres, records a tots, Ferran.
És molt bo.
És un crac.
No sé què seria tancar el sempre nàstic sense el mail de Catalan King.
Ho fa tot molt més agradable, molt més dolç,
fa aquesta professió molt més llevadera, que diria ell.
Tenim alguna cosa més?
Sempre nàstic, precisament, hi ha un missatge.
És a dir, perdó, nàstic de Tarragona,
com sempre estic pensant.
Ja t'has d'espistar.
Bastant, és que com per no despistar-se.
Precisament el Catalan King ha escrit
nàstic de Tarragona
i ho ha fet per felicitar el senyor Solà
pel nou disseny de la plana,
però llavors en Champs 69
li salta i li diu
abans de llegir algun dels meus posts
vés a anar a menjar els esquirols a Hyde Park.
Quan tornis,
si encara et molesta la quantitat de lletres que veus,
perdó,
sempre et queda poder anar al Tamsi.
Això sí,
has recordat de ficar-te ciment o plom a les sabates.
Ni Santiago segura
amb les seves promocions
estanquen si no com tu.
I amb això sí que podem donar la nit
per acabada.
És fantàstic.
A veure, una cosa, és a dir,
a veure, reflexió.
Sempre nàstic,
sempre...
els dijous que tu els hi poses musiquetes,
els dilluns que el Marc Busquets llegeix poemes.
La qüestió és que sempre n'acabaríem...
Quan es parla del nàstic, a veure?
Mai, mai, mai.
Imagina't ara, Miquel,
que jo et diga tu, així, a la cara,
que ets un xungo de polígon.
Bueno, doncs a fora t'esperes, no?
Tu què em diries?
A fora t'esperes,
quan sortim de l'estudi t'esperes.
I parlarem, sí.
Et diries això?
Sí, sí, sí.
Doncs així definir a Quim Pons a Jordi Blanc
aquest passat dimarts.
sempre nàstic,
amb el suport del grup Vic Sant.
En cinc minuts,
arribem al punt del quart de nou del vespre,
això és el sempre nàstic a la sintonia de Tarragona Ràdio,
el 96.7 de la freqüència modulada.
També tots aquells que en seguiu per internet,
a tarragonaradio.cat,
els amics del Facebook,
els del Twitter,
la cançó és en homenatge,
perquè hem d'estar contents.
Per fi hi ha futbol,
estàvem tots ja patint que no hi hauria futbol,
i lògicament aquí m'ha proposat,
posem aquesta cançó que així...
No, per aquí no passo.
O sigui, si tu t'has tornat un xungo de polígon,
no m'hi fotis a mi, tio.
Vull dir, això és cosa teva.
Què vol dir això de xungo de polígon?
No, no, tu mateix,
escolta la música i m'entendràs.
Xungo de polígon.
Saps què passa, Pepe?
Que escoltant aquest tall,
la nostra imaginació se va posar a volar
i vam pensar.
O sigui, ràpid es va posar a volar.
Diu, què passaria si el sempre nàstic el fessin a les 7 del matí
després de sortir d'alguna discoteca de polígon de pobles,
sense faltar ningú.
Què passaria?
Doncs sonaria així.
Això és el sempre nàstic a la sintonia de Tarragona Ràdio,
el 96.7 de la freqüència modulada.
També tots aquests que em seguiu per internet,
a tarragonaradio.cat,
els amics del Facebook,
els del Twitter.
La cançó és amb homenatge
perquè hem d'estar contents.
i el futbol,
amb tots el patit que no hi hauria futbol,
i lògicament
aquí m'ha proposat
aquesta cançó
que així
si tu t'has tornat
un xungo de polígon
no m'hi fotis a mi, tio.
Vull dir,
això és cosa teva.
Què vol dir això, del xungo de polígon?
No, no, tu mateix,
escolta la música i m'entendràs.
És que,
me'ls imagino recolzats a la barra,
els dos, saps, allò
xungo de polígon,
què vol dir?
Me'ls imagino i sí, eh,
de veritat.
Bé, podem continuar.
Seria perillós, eh?
Ui, perillós.
Seria molt perillós.
Les autoritats no ho permetrien.
Ai, vinga, va, som-hi.
I sovint estem enregistrant entrevistes
en algun lloc públic
i la gent del voltant
no sap que estem gravant
o no se'n recorda
o simplement no el vol saber,
tapa els ulls i escolta.
Fa la vista grossa.
Llavors, es posen a cridar
i passa que el com
semblant això que escoltareu.
Según l'alcarte
que el que ha dicho
que sí, sí, que se hará.
Dos tribunas,
dentro de la misma tribuna,
dos tribunas, ¿no?
Sí, sí, sí, habrá una fase
y la segunda fase.
Una fase la que coge
son vestuarios y eso
y la segunda fase
que se coge los...
Eh, te he quedado.
Te he quedado.
Te he quedado.
Te he quedado.
La segunda fase
que será la que
será más adelante
porque no hay dinero,
y por supuesto, pues,
será el poquito más adelante.
No hay derecho.
Podem confirmar
que el de fons
el coneixem?
El coneixem o no?
No, no ho sé, no ho sé.
No ho sé.
Joan, no hi és avui.
No, és veritat, no, no.
No hi podem preguntar.
No hi podem preguntar.
T'ho explicarà.
Pepe, ens han fotut la bronca.
Ja, ja, ja.
Ens han fotut la bronca en antena.
Vull dir, això algun dia
havia de passar.
Havia de passar
i ha passat.
I ha passat.
La setmana passada
parlàvem d'un tall de veu
de l'Enric Garriga
on no vocalitzava gaire bé.
No.
I a l'edició
d'un quart de català
d'aquesta setmana
doncs ens ha tornat.
I sí que ha vocalitzat, no?
Vocalitzat.
És avui a la tarda,
a les 6.
A les 6.
A la plaça Emperia del Tarragó
al segon pis
on tenim el centre
de normalització lingüística
de Tarragona
i ho dic així lentament
i vocalitzant
perquè no em tornin a posar
a l'última mitja hora
del divendres
per no vocalitzar
amb les paraules
i frases llargues
com poden ser els títols
dels discos de Manel
o el nom de la meva empresa
que és
Consorci per a la Normalització Lingüística.
Jo crec que això
els mereix un aplaudiment, eh?
Que bé que parla avui l'Enric.
És que l'Enric
va sortir la setmana passada
a l'última mitja hora,
aquell espai d'humor
que fem els divendres
que fan el Miquel González.
La paraula Bernarda
es pot dir per la ràdio?
I el Josep Ardila.
És una bona reforció
també va del Mohamed, eh?
I vengues una mica...
Sí, no?
Com que jo tinc mania
de parlar ràpid i de pressa,
amb uns títols
com aquells tan llargs de Manel
és normal que me'ls mengi.
La culpa és dels Manel
que fan aquests títols
tan llargs de cançons.
I el nom de la meva empresa
que també és llarg
i que poca gent el sap dir bé.
Però bé.
Algún dia havia de passar.
Sí, sí.
Va vocalitzar molt bé, eh?
I espera,
que encara n'han de venir.
Sí, creus?
Jo crec que sí.
Sí.
Però ja sabeu
que una de les nostres
principals fonts d'inspiració
són les Tartúbies.
Aquesta setmana
amb la imitació
de Unodo
per part de Joan Menchon.
Això de què
posem-nos a inaugurar
com a bojos tots
i posar primeres pedres
em sembla un desencert
que fins i tot
la ciutadania
no ho percep
com una cosa positiva
que ha fet
l'equip de govern de turno
sinó que ho percep
com un acte de propaganda més.
Joan,
és que a mi em ve una imatge
en blanc i negre.
La música d'Unodo.
i un senyor bajito
con la boda flautada
que diu
queda inaugurado
este pantano.
I un senyor bajito
con la boda flautada
que diu
queda inaugurado
este pantano.
Aviam.
Sí, aquesta és la imatge
que t'ha vingut
aquests dies.
Inauguració,
me veig la inauguració,
però no,
aquestes i totes
les eleccions
i tot el que sigui.
jo torno a reivindicar
el pantano de Vilabert
que és una cosa
que faig sovint.
A muerte!
I dius,
bueno...
La Núria Pelai
reivindicant
el pantano de Vilabert.
Sempre,
sempre la seva terra.
Vinga,
canviem d'ambis.
Més cosetes.
Avui,
avui està el ratolí
del Lluís Gómez.
No, no,
ha sigut culpa
de Joan Maria Bertran.
Ha sigut culpa
de Joan Maria Bertran,
que ara està allà l'estudi.
L'estava molestant.
Vinga, va,
que no...
Vinga,
que hem d'anar...
Hem d'anar per feina.
Va, Miquel, va.
Vinga, va.
Les rodes de premsa
són aquells esdeveniments
on passen tantes coses
que es queden fora
dels micròfons
que han de passar.
Aquesta setmana
a la Begoña Floría
la trucaven enmig
d'una roda de premsa.
Qui seria?
La comunicació
amb el ciutadà
fa un salt qualitatiu
importantíssim
i amb una relació...
Perdó,
és que és mi hija.
Perdó, eh?
Perdoneu,
és que m'ha trucat
cinc vegades.
Tema de conciliació.
per tant...
La comunicació...
Sí,
lo siento mucho.
Es que me llamo cinco veces.
Tiene catorce años.
Tiene telefonitis.
Bueno, res més.
Telefonitis.
Escolta,
potser li passava alguna cosa
i ja va fer de contestar.
I tant.
I ara,
aquest tall a mi m'agrada molt.
Diu,
si parlem de coses
que no surten mai per antena,
perquè això a vegades ho fem,
també hem d'anomenar
aquest següent tall.
A la nostra companya,
a la plaça,
la saltaven uns nens
a la foresta
aquest cap de setmana.
De fet,
gairebé li prenen el micròfon.
i van preguntar de tot.
O sigui,
es van atrevir amb tot.
Hola,
em dic Adrià.
Soc el representant
del Torreforta.
Ah, sí?
Jo jugo al Torreforta.
Sí,
jo jugo al Torreforta.
Estic a la La Vive.
Ah, molt bé.
Estàs gravant,
no?
Això?
Sí,
però...
Mira,
mira que guapo.
Eric,
te quiero mucho.
Oh!
Yo quiero mucho la persona,
pero no lo voy a decir.
y es muy novio.
Oh!
¿Y tú?
¿Quieres novio?
Yo no.
Oh, qué pena.
Me llamo Carlota.
¿O me podéis contratar para abajo
de la tele y todo?
Yo me llamo Melo.
¡Ay, Hondureña!
Yo me llamo Carlota.
Yo soy de Japón.
Yo soy de Japón,
no español.
Mentirosos tu cara, anda.
Mentirosos tu cara.
Es que ánome,
que éste ánome.
Me llamo Carlota.
Lees mano boa.
¡Y nos vamos a bailar!
Què et sembla?
Pobre pute.
Que perillós és fer guàrdia
al cap de setmana.
I tant, i tant.
Pobre Ana Plaza,
ja preguntant-m'hi de tot, eh?
A continuació volem fer
una reivindicació.
Posem-ho seriosos, Pepe.
Jo sé que és difícil,
però ja està bé.
Jo ja tinc cara de seriosos.
Prou censura,
prou censura
en algunes seccions musicals
d'aquesta casa.
Prou.
Prou.
Prou.
Sí,
és l'exemple del disc rovellat.
Així doncs,
escoltem la falca
d'un programa
que segurament mai s'emetrà
en aquesta casa.
Et sona això?
Michael?
Michael Cavillio.
És que no se sent.
Et sona això?
Happy boy
and happy girl.
Ah, sí.
Sí, sí,
és el so de la història
de la ràdio.
I ara,
a Tarragona Ràdio,
la recuperem.
Atenció, atenció, atenció.
Aquest dissabte,
el disc rovellat.
Aquest dissabte,
el disc censurat.
Hola,
soc Miquel González.
Des de sempre,
el meu grup de referència
ha estat els OBK.
Un dia,
vaig demanar-li al Joan Maria
que me'l poses
a la secció del disc rovellat
i no va haver-hi manera.
La veritat és que des de llavors
tenim una fantàstica
història d'amor.
Hola,
soc el Josep Ardila
i jo li vaig demanar
al Joan Maria
que posés el disc rovellat
als Maneu.
Sí,
no estan en vinil,
però home,
a mi m'agraden molt
i ell que no,
que els Maneu no
i al final s'ha comprat,
ell s'ha comprat el disc.
Jo vull que
els Maneu
surtin al disc rovellat.
i dolors,
avui entre els caps
no hi haurà mirades
de com...
El disc censurat
amb Joan Maria Bertran.
Sí,
sí,
la música
dels 80 i 90
en format vinil.
Cada dissabte
de dos quarts de dues
a un quart de deu
de la nit
i en qualsevol moment
a tarragonaradio.cat.
Tantes hores
el Joan Maria Bertran,
tantes.
Tantes hores,
tantes hores.
Ja està,
ja acabem.
Tenim temps o no?
Sí?
Sí,
tenim temps
de l'última part.
No ho sé,
dura tres minuts,
eh?
Sí,
sí,
doncs vinga,
si el tirem ja,
ràpid.
No,
no ens dona temps.
És veritat,
no ens dona temps.
No ens dona temps.
Bé,
la setmana que ve,
molts ho estàvem esperant,
la setmana que ve
escoltarem l'última part
del Blanca Teresa,
l'últim capítol.
Quina ràbia,
eh?
Mira,
passa això.
Sí,
sí,
sí,
sí.
La setmana que ve,
la setmana que ve,
aquesta tercera part
del conte de Blanca Teresa.
Molt bé,
Miquel.
Bona setmana.
No m'atreveixo a sortir de l'estudi,
eh?
No?
Joan Maria Bertran ja t'està esperant a la porta.
Sí,
bueno,
ara parlarem.
Ara parlem.
Vinga,
fins la setmana que ve.
Adeu.