Aquesta és la sintonia del Corar Sant Salut,
aquest espai que fem cada setmana en col·laboració
amb la xarxa social i sanitària de Sant Pau i Santa Tecla.
Recordaren els oients més fideus que des de la setmana passada
ens acompanya el doctor Javier Uliac.
Aquell és el director de l'Hospital de Santa Tecla.
Ell substitueix, coordinant aquests espais, el doctor Josep Mercader,
que des de fa un parell de setmanes és el nou director territorial
del Departament de Salut de la Generalitat aquí a Tarragona.
Així que avui tornem a saludar el doctor Uliac.
Doctor, molt bon dia.
Bon dia.
I a més avui parlarem especialment de la realitat del dia a dia
d'aquest hospital de Santa Tecla, aquest hospital tan conegut i tan reconegut
i jo diria que tan estimat pels tarragonins i tarragonines.
l'hospital, el centre que es troba situat a la Rambla Vella.
En fi, molta gent treballant-hi, amb molts usuaris, amb molts pacients
i avui d'alguna manera volem parlar del dia a dia que tenim en aquest espai.
Després parlarem també dels trastorns de dèficit d'atenció
amb un especialista com és la doctora Anna Velasco.
Però doctor, com podríem definir ara mateix el dia a dia de l'Hospital de Santa Tecla,
de l'hospital que tenim a la Rambla Vella?
Bé, doncs nosaltres en l'Hospital de Santa Tecla estem movent en xifres globals,
estem movent de l'ordre de 170 o 180 urgències cada dia.
Això vol dir un volum important de pressió d'una assistència que demana una immediatesa
i una resolució més o menys ràpida.
Afortunadament, un 85 o un 90% d'aquestes urgències tenen un caire relativament banal.
Però és veritat que aquestes urgències sempre requereixen la màxima atenció
perquè de vegades darrere d'un símptoma banal apareix patologies greus
i aquesta és la complexitat, per exemple, que tenim en tot el que és el dispositiu d'urgències.
És a dir, es pogués brinar si darrere d'una patologia banal,
perquè quan és una patologia greu ja es veu, ja dona la cara habitualment,
però a vegades darrere de patologies banals apareixen patologies de complexitat.
És a dir, 180 o 190 urgències cada dia ens estan venint al nostre hospital.
És cert que, a més a més, portem una temporada d'aproximadament dos o tres mesos
que hem detectat un increment de l'activitat d'urgències
i especialment en el que és el pacient pediàtric.
No sé si és que una de les explicacions és que el pic de la grip,
que l'any passat va arribar al mes d'octubre-novembre,
l'any passat vull dir el 2009,
enguany ha arribat a finals del mes de desembre
i està traslladant-se cap al mes de gener i febrer.
Això ens determina una de les àrees de més volum d'activitat i més pressió
a nivell de l'hospital.
Després tenim el que és l'hospitalització,
que estem parlant de 180 llits,
180 llits amb una rotació, amb un índex d'estada,
és a dir, els pacients tenen un promig d'estar-se al nostre hospital
d'uns cinc o sis dies per cada procés.
És un estada mitja que per un hospital que realitza
les activitats de la complexitat que fem nosaltres
és un estada mitja, diem-ne, que és molt bona.
És a dir, que els nostres pacients només estan el temps necessari
i només això, perquè pensem, i això sí que també hi ha acord
amb tota la societat científica,
que els malalts, els pacients on millor poden estar,
de seguida que poden, és a casa seva.
I després, l'altra gran àrea de...
Bé, de fet, en el que és l'àmbit d'hospitalització,
estem movent de l'ordre de 12.000 altes en un any.
És a dir, en un any passen 12.000 persones per les nostres instal·lacions
per fer algun procediment que requereix algun tipus d'hospitalització.
I després, l'altre gran àmbit de moviment,
que és el que mou realment més volum de gent,
és les consultes externes.
Nosaltres, a l'Hospital de Santa Tecla,
per la nostra ubicació, que estem a la Rambla Vella,
és òbvi que allà no hi cap tot el moviment de gent
que ve a consultes externes,
i per això, en el seu dia, fa uns quants anys,
es va obrir el centre de Llevant,
que a part d'un centre socialitari,
a part d'un àrea bàsica,
a part d'uns quiròfans que hi ha de cirurgia ambulatòria,
que diem,
doncs a part hi ha el gran volum de les consultes externes de l'hospital.
I en aquestes consultes es mou un volum
d'unes 100.000 persones cada any.
Déu-n'hi-do.
Amb totes aquestes xifres que ens ha comentat,
d'urgències, d'hospitalització i de consultes externes,
l'activitat de l'hospital, podríem dir que està ja gairebé al màxim
o encara hi ha un terreny per recórrer?
Encara podrien atendre més casos?
Si ho preguntes al director,
et diria que sempre ho podem fer més.
Segurament que si ho parlem amb els professionals
et diran que van molt saturats de feina.
Jo penso que sempre és possible fer alguna cosa més,
però realment estem treballant,
jo penso que d'una manera molt intensa,
i els nostres professionals estan donant molt del que poden.
Saben, hi ha dades, hi ha xifres,
i informa sobre el grau de satisfacció o no dels pacients?
Ho dic perquè de tant en tant surten informacions a rànquings
que diuen els 20 o els 10 millors hospitals a Catalunya o d'Espanya.
En el cas de l'Hospital de Santa Tegla,
vostès tenen alguna dada, algun indici,
algun estudi, alguna enquesta demanant l'opinió als pacients?
Bé, nosaltres a nivell del Departament de Salut
es van fent d'una manera periòdica enquestes en diferents àmbits.
La darrera que ha caigut a les nostres mans,
precisament, ha sigut una enquesta a l'entorn
de la satisfacció de l'àrea del materno-infantil,
l'àrea del embaràs i el parc, bàsicament,
i les informacions que ens han arribat
és que nosaltres, al nostre hospital,
tant al que és Santa Tegla com també a l'Hospital de Vendrell,
hem tingut uns resultats bastant per damunt
de la mitja de la satisfacció dels pacients
que se tenen a Catalunya.
És a dir, que tenim signes indirectes
que realment hi ha una satisfacció,
almenys en aquest cas concret,
en l'àmbit de l'embaràs i del parc.
Amb el doctor Olio, que és el director de l'Hospital de Santa Tegla,
avui hem fet la introducció als primers minuts
d'aquest espai de salut,
encara ens volem centrar en una qüestió molt concreta,
els trastorns de dèficit d'atenció,
el que s'anomena popularment com TDAH,
i per això ho fem amb una experta també
de la xarxa social i sanitària de Sant Pau i Santa Tegla,
que és la doctora Anna Velasco.
Doctora Velasco, molt bon dia.
Hola, bon dia.
La primera pregunta bàsica,
per a aquelles persones que no acabin d'entendre
què és això dels TDAH,
aquest trastorn de dèficit d'atenció.
El trastorn de dèficit d'atenció
amb hiperactivitat és un trastorn heterogèni
que té uns síntomes específics,
no només d'hiperactivitat,
sinó de dèficit d'atenció,
que es caracteritzen perquè són molt freqüents,
es presenten en diferents ámbits
i que el níno lo viene arrastrando
desde su infància.
Generalmente és un trastorn heterogèni
que no se sabe cuál és la causa única
que lo produce.
Parece que hi ha factores genètics
que influyen en forma positiva
para la aparición de los síntomas
i és un diagnòstic que lo té que ha fer
un especialista en salud mental,
infanto-juvenil.
Generalmente, els psiquiatras infantils
piensan en este trastorno
cuando estos síntomas de hiperactividad
se presentan frecuentemente
y están produciendo también afectación
en su rendimiento escolar.
Entre los síntomas que el niño tiene
de hiperactividad o exceso de movimiento,
pues es el niño que típicamente
no puede estar quieto,
que no para,
lo que decimos comúnmente
que parece una moto.
Es el niño que incluso estando sentado
no es capaz de mantenerse tranquilo,
que está moviendo las manos,
los pies, que habla sin parar.
Es el niño que no es capaz
de respetar su turno
cuando están haciendo actividades de grupo
o es el niño que interrumpe a los otros
en el juego, en las conversaciones,
es el que no acepta normas.
Y en cuanto al déficit de atención,
los síntomas básicos son
el niño que no puede mantener la atención
en una actividad específica
por un periodo determinado de tiempo.
Es el niño que no es capaz
de acabar una tarea.
empieza una, se aburre
y luego inicia otra.
Es el niño que no es capaz
de hacer las actividades diarias
porque se olvida.
Es el que está en las nubes,
el que está soñando.
Es el niño que, lógicamente,
por todas estas circunstancias,
pues tiene un mal rendimiento escolar,
que generalmente es como la causa
más frecuente de consulta
y por la que llegamos al diagnóstico.
Aleshores, estem parlant
de dos trastorns claramente diferenciats,
el de déficit de atención
y el de hiperactivitats.
Sí.
Aleshores,
¿son trastorns només infantils?
És a dir,
que només apareixen a l'edat infantil
i que després desapareixen?
No.
Antes se decía mucho
que este trastorno
desaparecía en la adolescencia.
¿Por qué?
Porque la hiperactividad,
o sea,
el exceso de movimiento,
lógicamente,
sí que va disminuyendo con la edad.
Pero otros síntomas,
como por ejemplo la impulsividad
o el déficit de atención persiste.
Hasta un 80% de los niños
diagnosticados con trastorno
de déficit de atención
o hiperactividad,
los síntomas predominan
en la adolescencia
y hasta un 50% en la vida adulta.
Entonces,
en la vida adulta
ya este contexto de hiperactividad
no es tan exagerado,
sino más la impulsividad.
Y esta impulsividad
se manifiesta pues en otras áreas,
como por ejemplo
en la relación de pareja,
en las relaciones interpersonales,
en la vida laboral.
Aleshores,
vostè hi ha explicat una mica
com es detecta
que aquell nen o nena
té un d'aquests trastorns.
Però clar,
molts pares o mares
poden entendre
que aquesta manera,
d'una banda,
o estan als núvols
o d'una altra banda,
que sigui un nen molt inquiet
i que no pari
o que sigui fins i tot mal educat
en el seu comportament
perquè es passa del seu torn,
en fi,
el que ens estava explicant.
molts pares poden entendre,
en fi,
són coses de nenys,
no?
És difícil o és fàcil
que el pare,
la mare,
detecti
que el seu fill
o la seva filla
té algun trastorn
i aleshores
el porti a l'especialista?
Generalmente,
este es un diagnóstico
que no se hace
de una sola vez.
Se necesita
un equipo interdisciplinario,
sobre todo
con la ayuda
de los padres,
también,
la ayuda de los educadores,
de los psicopedagogos
y, por ende,
el más importante,
el psicólogo infantil
que tiene que hacer
unas evaluaciones seriadas
para poder llegar
a este diagnóstico.
Aleshores,
el primer símptoma,
perquè els pares
el puguin portar
al metge,
quin seria?
O quines recomanacions
vostè faria
a pares i mares
que ens puguin estar escoltant
i que puguin tenir
algun fill o filla
que presenti
alguna d'aquestes característiques?
Bueno,
el que hablábamos antes,
el niño que no para quieto,
el niño que no puede
concentrarse en una actividad,
el que no obedece
órdenes
y que estos síntomas,
sobre todo,
persistan en el tiempo,
que se repiten
y que los venga arrastrando
desde hace mucho tiempo
y que ya estén afectando
sus relaciones interpersonales
y su rendimiento escolar.
És a dir,
no que sigui una cosa puntual,
sinó que sigui
una cosa continuada.
Continuada.
Aleshores,
m'imagino, doctor,
que a l'hospital,
a la xarxa,
tenen una unitat
o un equip d'experts,
no?,
amb la doctora.
O com funciona?
Bé,
nosaltres en el servei
de pediatria,
la doctora Velasco,
expressament,
ella està realitzant
una especialització
en el que és
neurologia infantil
i, per tant,
una mica és el nostre referent
en nens
amb aquest tipus
de patologia.
i, evidentment,
com bé ha comentat ella,
el diagnòstic
és multidisciplinar,
intervé el psiquiatre infantil
o el psicòleg infantil,
els pedagogs
i també,
d'alguna manera,
el pediatre.
Moltes vegades,
diem-ne que la primera
veu d'alarma
la dona el mateix pediatre
que en la consulta
les mares o els pares
manifesten
la preocupació
per baix rendiment escolar,
per aquesta hiperactivitat
que explica la doctora
i, a partir d'aquí,
és una mica
des d'on es pivota
els diferents dispositius
per arribar a aquest diagnòstic.
Pensem que
és un trastorn
que té
una freqüència
relativament elevada.
Diferents paràmetres
parlen entre un 5 i un 10%
dels nens
tenen aquest tipus
de trastorn.
Per tant,
és un motiu
relativament habitual
de comentari
o de consulta
en el que és
una consulta pediàtrica.
amb una classe
de 25 nens,
si fem els contes
que és l'habitual,
una classe de 25 nens
hi poden haver-hi
fàcilment dos nens
amb un trastorn
d'aquest tipus.
És a dir,
que hi ha una relativa
freqüència
i, per tant,
el nostre dispositiu,
els nostres pediatres
de la xarxa
i la doctora Velasco
són,
diguem-ne,
els puntes de llança
moltes vegades
per poder detectar
aquest tipus
de trastorn.
Hi ha un itinerari
tipus que han de seguir
els pares
amb els nens
que presenten
aquest trastorn,
un itinerari
un cop entren
en contacte
amb els especialistes,
amb els experts.
Es comença pel pediatre
i després es continua
per altres especialistes
o cada cas
és una mica,
en fi,
en funció del que detecta
l'expert,
l'especialista com vostè?
Com ho he dit
anteriorment,
el tractament
és multidisciplinari,
han de ser implicats
no només els pares
sinó també els educadors,
els maestres,
tots els pedagogos
per poder fer
un control
de totes aquestes alteracions
en el comportament
dels nens.
Tienen que buscar
una ajuda
no només del psiquiatra,
sinó també
dels psicòlegos
i dels psicopedagogos
per fer una bona adaptació
curricular
i per que
els síntoms
de hiperactitud
o de déficit
de atenció
disminuïan
i no tenen
ninguna implicació
en la vida diària
del nens
i també de su
entorn.
I aleshores,
quins tractaments
s'han de seguir
aquests nens i nines?
Perquè a més estem clar,
parlant de dues casuístiques
molt diferents,
no?
El deficit d'atenció
o la hiperactivitat.
Normalment,
quin tractament
han de seguir
aquests nens?
el tractament
bàsicament
s'enfocat
en tres factors,
en tres factors,
el tractament
farmacològic,
el tractament
psicològic
i el més important,
l'ajuda
psicopedagògica.
Entonces,
esto tiene que ir
en cadena
e interrelacionado
para que los resultados
sean positivos.
Les tres coses alhora?
Sí.
No es comença
amb un medicament
i després
amb una visita
al psicòleg,
per dir-ho
d'una manera
molt planera.
No,
el tractament
tiene que ser
simultáneo
porque el tratamiento
farmacològic
solo no funciona
o el tratamiento
psicològic
solo tampoco.
Tiene que ser
unificado.
I aleshores,
expliquem-ho
amb una mica
de detall
quin podria ser
l'atenció,
és a dir,
en què es basa
el psicòleg
per atendre
aquell nen,
és a dir,
quin tipus
de tractament,
quin tipus
de relació
s'estableix
amb el pacient
tractat de nens
que, clar,
la majoria
també tenen
una edat
bastant curta.
És a dir,
tot aquest itinerari
com el podem
detallar
una mica més?
Bueno,
la terapia psicològica
no solamente
va enfocada
al niño,
sino también
a los padres,
dando unas pautas
y guías
de cómo
controlar
estas alteraciones
del comportamiento
en los niños.
¿Por qué?
Porque el niño
hiperactivo
es el que no para,
el que no puede
jugar solo,
el que no está callado
un solo momento.
entonces,
como no aceptan
conductas,
generalmente
nos plantan cara
y nos desobedecen
y entonces
no es raro
que los padres
terminen
tirando la toalla
y que esto
se convierta
en un círculo
vicioso
y que haya
conductas
negativas,
que disminuye
la autoestima
y que lleve
a fracaso
escolar.
Entonces,
el tratamiento
no solamente
es para los niños,
sino también
para los padres,
para que sepan
enfrentar estas situaciones
y para que adopten
ciertas conductas
y que puedan
manejar
a los niños
en casa.
Claro,
es tan important
els pares
o gairebé,
o més important
fins i tot
que els propis
fills,
per com
dominar
i controlar
i gestionar
aquesta situació
familiar
que forma part
de les 24 hores
del dia.
Sí.
Què més
hem de tenir
en compte
davant de situacions
com aquesta?
Hoy en día
está poniéndose
muy en boga
la figura
del entrenador
para el niño
con hiperactividad.
Es el entrenador
educativo.
Son personas
especializadas,
son psicopedagogos
especializados
en trastornos
de atención
en niños
con hiperactividad
y que no solamente
ayudan al niño
para que mejor
su rendimiento
escolar
sino también
para poder
enfocar
estos trastornos
de comportamiento.
Entonces,
si los padres
pueden optar
a este tipo
de ayudas
también les va a ser
de mucho valor
en el seguimiento
de estos niños.
I aquest perfil
professional
del que parla
entrenador,
quines característiques
ha de tenir
aquest professional?
És un psicòleg
també?
És psicòleg,
és psicopedagogo,
és com una mezcla
de tot,
és el que
necesitamos
aquí a España.
Apenas
se está
introduciendo
porque
en Estados Unidos
ya existe
esta figura
y yo creo
que el futuro
nuestro va a ser
en encontrar
este tipo
especialistas
para que puedan
ayudar a las familias
que tengan
estos niños
con estos
diagnósticos.
Aleshores,
altres coses
concretes.
Aquests trastorns
es poden paliar
però no es poden curar?
O cada cas
és un món?
Cada caso
és especial
porque también
depende
de la comorbilidad
que exista,
si se hace
un diagnóstico
a tiempo,
si se hace
un tratamiento
también a tiempo
y también
depende
de los factores
genéticos
y de las condiciones
sociales
que tenga
a su alrededor
porque
se sabe
que las familias
que tienen
niños con
hiperactividad
tienen más nivel
de estrés
tienen un alto
índice
de separación
de divorcios
y más
sentimientos
de ansiedad
de depresión
entonces
claro
si esto
todo esto
no se maneja bien
entonces
el futuro
de este niño
va a ser incierto.
És a dir,
aquí intervenen
molts factors
i molt diferents
perquè una qüestió
és l'entorn propi
l'entorn familiar
l'entorn social
però també
les qüestions genètiques
diu vostè
i fins i tot
agafar temps
és a dir
detectar temps
el trastorn
tan important és això?
Es muy importante
hacer un diagnóstico
precoz
porque muchos
si se llega
a la adolescencia
perquè el trastorn
aleshores
es que evoluciona
es fa més gran
o és per una qüestió
de l'edat
del nen
o la nena?
No,
es por muchos factores
primero porque
si no se hace
un diagnóstico
a tiempo
no se pueden
también detectar
las comorbilidades
que hay
asociadas
entonces
a lo mejor
será el adolescente
que va a ser impulsivo
que va a tener
una actitud desafiante
y que luego
pues va a terminar
en la cárcel
entonces
eso es lo que
se quiere hacer
hacer un diagnóstico
precoz
para colocar
un tratamiento
preventivo
o farmacológico
porque se ha visto
que los niños
que reciben
un tratamiento
farmacológico
y psicológico
por más de un año
son niños
que en su adolescencia
van a tener
menos riesgo
de estar
en conductas
de riesgo
de abuso
de drogas
y dependencia física
de sustancias
tóxicas
entonces
lo que se quiere
es evitar
llegar a esos extremos
claro
porque el trastorn
es pot mantener
pero a mesura
que avance
a la edad
del niño
a la nena
pot tener
repercussions
más negativas
por decirlo
de alguna manera
exactamente
Déu-n'hi-do
no sé
si hay alguna cosa
más que haguem
d'explicar
doctor
doctora
se encuentran
en muchos casos
estos
sí
son muy frecuentes
son muy frecuentes
muy más
del que
nos pensemos
al conjunto
de la sociedad
sí
muchas veces
son estos niños
que no tienen
un buen rendimiento
escolar
y como dije
anteriormente
esta es la causa
frecuente de consulta
y por la que
a veces
se llega al diagnóstico
es a dir
els pares porten
a un metge
a un especialista
pensant-se que
en fi
el meu nen
no aprova
les assignatures
o veig que
va molt malament
a l'escola
i resulta que
perquè jo m'imagino
que la majoria
de vegades
els pares
no tenen idea
que estan davant
d'un cas
d'un trastorn
d'aquestes característiques
sí
entre altres coses
perquè també són trastorns
que fins no fa gaire
eren absolutament
desconeguts
fins i tot
no se en parlava
no?
no
no se hablava
i se considera
el TDA
jo crec que és un fenomen
relativament nou
no?
com que sí
més de 50 anys
però relativament nou
que el coneixem
que és d'alguna manera
més comú
a nivell general
diguem-ne que
socialment
era conegut
el nen inquiet
no?
el nen del cul inquiet
i això es vivia
amb una certa normalitat
però
en el decurs del temps
s'ha anat comprovant
això
que aquest nen
de cul inquiet
de vegades
no sempre
però de vegades
té a darrere
aquest tipus
de trastorns
que acaba repercutint
en la seva vida
en el seu rendiment escolar
provoca
com comentava
la doctora
en l'edat
adolescent
o adulta
altres tipus
de trastorns
i que
de vegades
també comporta
que aquest nen
al tenir fracàs escolar
té una baixa autoestima
per tant
això li genera
un altre tipus
de problemes
psicològics
en la vida adulta
i per tant
a poc a poc
s'ha anat una mica
posant damunt
de la taula
una cosa
que existia
però que d'alguna manera
quedava enquistada
i eclipsada
perquè es vivia
dintre d'una
relativa normalitat
per cert
els nenes
no necessiten
hospitalització
o en algun cas sí?
depende
si está
ante un trastorno
de conducta
de riesgo
sí
sí
sí
pueden necesitar
hospitalització
i els tractaments
són de llarga durada
tant els farmacològics
com els psicològics
i tal?
sí
sí
sí
jo crec que això
és molt important
perquè clar
sobretot a l'hora
de parlar
amb els pares
i el que deia vostè
de l'atenció
també que necessiten
els pares
que han d'afrontar
una situació
que no serà
molt curta
en el temps
sinó que serà
sinó que serà
para toda la vida
para toda la vida
doncs avui hem parlat
d'aquests trastorns
de dèficit
d'atenció
i de hiperactivitat
amb la doctora
Anna Velasco
que ens ha ajudat
a clarificar
alguns conceptes bàsics
d'aquest TDA
d'aquests TDA
que insisteixo
s'han posat
entre cometes
de moda
o que s'han donat
a conèixer molt més
en els últims anys
doctora Velasco
moltes gràcies
moltes gràcies
i bon dia
gràcies per aquestes explicacions
avui en aquest espai de salut
que com sempre
des de fa una setmana
compartim també
amb el doctor
Xavier Oleac
el director
de l'Hospital
de Sant Pau i Santa Tecla
aquí a Tarragona
doctor gràcies
i fins i tot
que vagi bé
bon dia
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies