Seguim endavant el matí de Tarragona Ràdio.
Passen ara quatre minuts de dos quarts d'una del migdia.
Com sempre, cada divendres fem l'espai de cinema
per parlar de les estrenes de la setmana
amb el David Serra.
David, bon dia.
Bon dia.
I habitualment amb el Juanjo Ferrer.
Avui no ens acompanya, però també m'he acompanyat.
Sí, sí, el que són les circumstàncies, no?
Sí, no?
Amb el Víctor Navarro, Víctor.
Una sorpresa per tots aquí.
Que aquells seguidors del matí de Tarragona Ràdio de tota la vida...
Jo estic tornant a casa, a més.
Tornant a casa.
Vaig estar a aquesta secció durant un any
i va ser on vaig començar a fer ràdio.
I avui passava per aquí...
Jo estic emocionat d'estar aquí.
Diu, calla, avui passo per aquí i vinc a saludar-los, no?
I escolta'm, doncs queda't, home,
que ell també en sap de tot plegat, eh?
Sí, senyor.
Escolta'm, tenim unes quantes estrenes aquesta setmana?
Doncs Déu-n'hi-doet, perquè en realitat
m'en sembla que tenim la majoria de les estrenes principals.
Sí.
Jo, home, per començar, començarem per la pel·lícula
que ja és favorita dels Lobos d'Or
i que probablement serà favorita dels Oscars
i que és un film realment interessant.
Interessant perquè ens parla dels orígens del cinema
tot plegat de l'època daurada de Hollywood,
que hem de recordar que era l'època del no sonor,
l'època del cinema mut,
i que va ser on va començar realment el que estem vivint ara.
O sigui, va ser la llavor tot plegat del cinema contemporani.
Una època convulsa, però molt interessant.
Parles d'artist.
D'artist, exactament.
I què té aquesta pel·lícula?
Doncs, bueno, a veure, d'entrada és una pel·lícula muda,
és una pel·lícula que ens està parlant en blanc i negre,
és una pel·lícula que ara mateix està triomfant
des del punt de vista de la crítica i també del públic,
la qual no sempre coincideix.
Home, és difícil, eh?
És complicat.
És difícil, no?
I sobretot perquè, bueno,
és com una pel·lícula anticorrent.
O sigui, el que de cop i volta ens anem a un Hollywood
gairebé oblidat,
perquè ara parlar de les noves generacions
d'aquest tipus de cinema,
doncs genera molta incomprensió,
perquè parlar del cinema en versió original
ja és complicat.
Quan parles del cinema en blanc i negre,
amb aquests...
Home, és curiós, no?
Perquè, clar, potser ja no estem acostumats,
vaja, a veure cinema en mud, no?
No.
És que està molt bé que es defensi
com un altre llenguatge.
O sigui, no és que el so va substituir el mood,
sinó que eren llenguatges complementaris.
S'ha intentat recuperar alguna vegada,
com l'antena d'Esteman Shapir,
que a mi no em va agradar massa,
però amb aquesta sí que és...
Això és una pel·lícula moderna
feta amb el llenguatge mood,
que no tot ha de ser Transformers,
i el cinema no és una evolució,
sinó que és un arbre de llenguatges.
I què pot aportar això, David?
Doncs, bueno, més enllà de la nostàlgia,
que també hi és,
sobretot pels amants del cinema clàssic,
ens aporta el coneixement
d'una època molt complicada
i que va significar tot un terrabastari.
Per què?
Ara està passant una mica,
entre cometes,
i no podem comparar-ho de cap manera,
amb el 3D,
amb les noves tecnologies,
i amb el que està representant,
sobretot per la indústria,
i avui ho parlem amb un bon amic,
del tema dels efectes especials.
Com pot ser que la revolució
dels efectes especials
de l'ordinador
està condemnant
a tota una generació d'artesans
de tota la vida
que treballaven
el que és la tramolla,
el que és els vestuaris,
el que és...
I fins i tot la roba
pot ser generada per l'ordinador
i ha uns resultats
clarament sorprenents.
I estic pensant
en la sèrie
Propaganda...
World Empire.
World Empire,
que és increïble,
o sigui,
veus aquesta pel·lícula
i penses que la meitat,
o sigui,
gairebé el 80%
del que estàs veient
està recreat per l'ordinador.
Doncs,
tornem al cinema.
Què va passar
quan va aparèixer
la indústria sonora,
quan el sonor
va enrompre amb força
amb el cantor de jazz,
va generar
una revolució tecnològica,
però també va generar
un problema.
La majoria dels actors
vinguin importats
dels països de l'est
o d'Alemanya
i aquestes estrelles
del cinema europeu
parlaven molt malament
en anglès
amb un accent.
I algunes estrelles
del cinema,
recordem Cantando
Bajo la lluvia,
que parla també
de tot això,
tenien una veu terrible
que evidentment
trencaven
tot el que la gent,
els seus fans,
pensaven
de lo que era
aquella estrella.
Clar,
explicar-ho amb sensibilitat
sense gaire,
la nostàlgia,
fer-ho amb
tota la intensitat
i intel·ligència
que sembla que té
aquesta pel·lícula,
per això la recomano
d'en Tuvi,
penso que
és la pel·lícula
de la setmana,
clarament,
i sobretot
els que ens agrada
fer la,
o sigui,
el que és
la cursa dels Òscars,
tindre molt clar
quins seran
les guanyadores o no,
doncs aquesta entra
amb molta força.
i clar,
el que estem escoltant
és el trailer
una miqueta,
la música,
això és cap d'una música
en aquesta pel·lícula,
sobretot.
Clar,
clar,
clar,
clar,
clar,
tot la narració,
el fil aquàtic
que dic jo moltes vegades
del so,
en aquesta pel·lícula
és totalment musical,
o sigui,
la gent que sigui
més musical,
que tingui aquesta manera
d'entendre
les imatges
i d'entendre
la narrativa,
li agradarà molt.
Jo vull dir,
que és una proposta
que és única,
llavors si voleu veure
una pel·lícula
d'aquest estil,
només hi ha d'artis.
Clar,
potser costarà allò
o estar tan acostumats
a veure ja pel·lícules
que no parlin,
que sigui cinema mut,
no sé si potser
molta gent aguantarà,
però vaja,
pels enamorats del cinema
que deia abans, no?
Jo ja t'asseguro
que segurament sí
i que la gent
no vagi amb por
a veure aquesta pel·lícula
per dues raons.
La primera és perquè
està feta amb la sensibilitat
d'ara mateix.
És una pel·lícula moderna, sí.
Una pel·lícula clarament moderna
i està feta
amb el talent
de gent
que sap
el que el públic demana
i els han donat una cosa
que no s'esperaven,
però que ha funcionat
molt ben taquilla
i si ha funcionat ben taquilla
en els Estats Units,
el més probable
és que funcioni aquí.
Doncs d'artist,
una de les estrenes
de la setmana
que a més a més
el protagonista
va tenir el premi
al millor actor de Cannes,
el festival
que va aplaudir
a més a més
aquesta pel·lícula,
per tant,
podríem dir que és
l'estrena de la setmana
amb majúscules.
Sí, des del punt de vista
de pel·lícula d'entitat.
Sí,
després tenim la pel·lícula
potser més taquillera
de la setmana
o aquella,
vaja,
ja un clàssic
també en el cinema,
no, David?
Sí, sí,
no sé si tenim la música
de...
Si no, te la canto jo
si vols, eh?
Sí, sí,
però això,
però anava a cantar,
la podíem cantar
a la música.
Ens la sabem tots,
aquesta.
Tenim música
de Missió Impossible?
Home,
no la tenim
perquè no havíem demanat
el tècnic,
la podem buscar.
Ah,
és que és un clàssic.
Jo si ho veu cantar,
jo no m'ho fareixo,
però si ho veu cantar
vosaltres...
És igual,
jo crec que la gent
ja se la sota.
Sí, sí,
jo no m'ho vull arriscar,
que avui no...
Bueno,
Tom Cruise.
Missió Impossible,
eh?
Una nova pàbicoa
de la saga,
diguéssim.
Sí,
jo el que passa
és que quan penso
en Missió Impossible
sempre penso
en el clàssic
de Bruce Weller.
Ah,
ahí está.
Molt clàssic
aquesta banda sonora.
Bruce Weller,
era a finals dels anys 60,
principis dels 70,
me'n sembla que va durar
fins als 72, 73.
Era una sèrie
extraordinària,
feta amb molta,
com t'ho diria,
amb la capacitat
de sorprendre
de cada capítol
a l'espectador.
Gairebé cada capítol
era com una pel·lícula.
deia textualment
el Bruce Weller,
si això ho tenim apuntat,
en Missió Impossible
l'important
no és el què
sinó el com.
O sigui,
era la màxima
que en certa manera
es va intentar
a l'hora de recuperar
la franquícia
per part del Tom Cruise
i que el primer director
de la pel·lícula
va ser Ryan de Palma
i que, bueno,
va ser una sorpresa.
O sigui,
va ser en un moment donat
fer un tipus
de cinema d'acció
de qualitat
i realment funcionava
i va funcionar
molt bé en taquilla.
Quin és el talent
de Tom Cruise?
Intentar trobar
un director
adequat
per cada franquícia.
No sempre ho ha aconseguit,
però el que
sempre ens assegura
la sèrie
és acció.
Molta acció
i algunes sorpreses.
Jo el que destacaria
d'aquesta,
precisament,
és el director
que és el Brad Bird,
que és la primera pel·lícula
que fa d'imatge real,
però és el director
de Ratatouille,
de Los Increïbles
i del Gigante de Hierro,
o sigui,
tres grans pel·lícules
d'animació
i que en imatge real
potser no té
l'assignatura
tan personal
com té l'animació,
però sí que té
una gran capacitat
d'estructurar situacions,
una gran capacitat
d'enarrar en paral·lel.
És una pel·lícula
a nivell de mecanismes
molt brillant.
El problema,
crec jo que és que
Missile Impossible
no és una saga,
no és una història continuada,
no hi ha una coherència
entre les pel·lícules,
llavors, clar,
cada pel·lícula
va pel seu...
per mi no va començar
a brillar fins a la tercera entrega,
que és la del JJ Abrams,
el de Los,
d'Àlias...
Curiosament.
I tot i això,
el fil vertebrador,
que és el personatge
de Tom Cruise,
és que canvia directament,
o sigui,
li podíem dir
Ghost Protocol només,
perquè el personatge
no té res a veure
amb cadascuna de les...
Són entreteniments,
la tercera i la quarta
per mi ja estan
en una línia
una miqueta més...
Aquesta quina ets?
La quarta.
La quarta és aquesta.
És curiós
que una saga de pel·lícules
no trobi el seu peu
fins a la tercera pel·lícula.
Sí.
El tema dels suspens
és on la sèrie de televisió
feia més...
o sigui,
li donava més importància.
Aquí està clarament
l'espectacularitat.
El que ha dit el Víctor
m'agrada perquè,
clar,
trobar-ne un director
amb una sensibilitat diferent
doncs pot aportar moments
gairebé de cartoon,
no?
Sí.
De cara a l'acció.
I això jo penso
que en aquesta...
He vist un parell d'excenes
d'acció de la pel·lícula,
no l'he vista encara,
però que són
absolutament delirants.
Anem a veure com sona,
almenys.
A veure que estem a la radio
no ho podem veure ara.
És altra i veritat
misió impossible.
Probando.
Conectados.
Blanco fijado.
¿Qué coño és això?
Abortad.
Ethan,
¿qué ha ocurrido en el Kremlin?
Ha sido una trampa.
Los rusos lo han clasificado
como un acto de guerra
no declarada.
La culpa
apunta a ti
y a tu equipo.
El presidente ha iniciado
el protocolo fantasma.
Toda la FMI
ha sido desautorizada.
¿Y ahora qué va a pasar?
Tu misión,
si decides aceptar...
El secretario
ha muerto.
Nosotros cuatro
somos lo que queda
de la FMI.
No hay pisos francos,
ni apoyo,
ni extracción.
Todo aquel relacionado
con este hombre
es un activo
con información valiosa.
Volveremos con el objetivo
o no volveremos.
¿Y cómo propones
que lo hagamos?
Lo eliminamos.
Sí, lo eliminamos,
pero con discreción.
Discreción.
Vaja, així sona,
perquè ens hem fet
una mica la idea
d'aquest driver.
Acció, sí, sí.
Acció, vaja,
entreteniment garantit
amb la pel·lícula.
Tenim complements,
pel·lícules complementàries,
una mica d'acció
i una mica de cinema clàssic
fet el dia d'avui.
Són les dues estrenes
potents d'aquesta setmana,
però n'hi ha d'altres, David.
Sí, a veure,
vull parlar d'una pel·lícula
que segurament
tant a Víctor com a mi
no resulta
i a Juanjo,
que és el Borso,
que també en el seu moment,
que és Perros de Paja,
una pel·lícula clarament
d'aquelles que en el seu moment
s'ha convertit en un títol mític,
sobretot pel malsar
del seu relat.
Una pel·lícula bestial,
com tot el cinema
de Sam Peck Impact,
brutal,
o sigui,
pel·lícula subdebligada
a revisió
per a les noves generacions.
El que passa
és que
és un remake.
Estem parlant
d'aquella necessitat.
I sempre hi ha un perill
aquí, no?
Sí, perquè,
a veure,
desconfiança
la tinc tota,
però estic obert
a que em sorprenguin.
Ara bé,
la idea
a l'hora de fer
la nova versió
de Perros de Paja
del Sam Peck Impact
era intentar
canviar
l'espai
de la pel·lícula,
fer un canvi
d'ubicació
d'Amèrica,
Anglaterra,
etcètera,
i donar-li
una altra textura
que,
si més o no,
és la mateixa
amb altres personatges
intentant seguir
el guió
fil per randa,
és a dir,
gairebé fotograma
a fotograma.
Pels que no la coneguin,
què podem explicar
d'aquesta pel·lícula?
Bé,
la història
d'una parella
que de cop i volta
es veu,
és que no es vull descobrir
gaire,
acusada,
per dir,
l'acost
d'uns personatges
que pertanyen
a un altre univers,
un univers molt més profund,
molt més degradat,
hi ha una sexualitat...
És una pel·lícula violenta,
l'originari
era un reflex
del pitjor d'Amèrica,
o sigui,
el costat més tenebrós
de l'Amèrica
que descobria
després d'un cinema
molt luminós,
molt feliç,
doncs va venir
aquesta onada
de directors
que eren
totalment el contrari,
buscar el cor negre
d'un país
espectacular,
diguem.
Recordem que el Dustin Hoffman
estava increïble,
o sigui,
una transformació
del personatge
que era un home,
un poca cosa,
no?,
que podríem dir,
un intel·lectual,
una persona
que realment
totes aquestes formes
i usos de la violència
li agafava
molt,
molt lluny.
Ara bé,
certs que Perros de Paja
va ser una pel·lícula
que va ser revolucionada
en el seu moment
i que jo crec que fins ara
ja l'ombra de Perros de Paja
és molt allargada
perquè hi ha un determinat
tipus de cinema,
per exemple el de Haneke,
que veu directament
d'aquestes fons.
Fins i tot el còmic
com va passar
a una història de violència
per mi és com
l'hereu modern
d'aquesta pel·lícula
i després van fer pel·lícula
amb el Vigo Mortensen
i també va ser
una pel·lícula
molt destacable.
Pel·lícula
imprescindible o no,
depèn.
Jo d'entrada
veure aquesta pel·lícula
que ja et dic,
o sigui,
no ha sigut rebuta
amb molt entusiasme,
això no vol dir res,
però que,
bueno,
la setmana vinent
pots comptar
que l'hauré vist
i poder dir
si m'ha agradat o no
o si és un bon remake
o el que aporto
el deixa de portar.
Jo defensaré els remakes
perquè em sembla
que moltes vegades
les idees van fluint
i van passant
d'una persona a l'altra
i no té res de dolent
d'entrada a partir d'un remake,
la cosa de John Carpenter
va ser un remake.
Però clar,
la majoria dels casos
són coses que veus
que estan fetes només
pel nom de la marca
o per aprofitar un guió
que ja està fet.
I aquest cas
jo crec que no té
una empremta pròpia,
una cosa pròpia
que diguis
no,
és que aquest
és la pel·lícula,
aquesta és la pel·lícula
que s'ha de fer ara
amb aquesta versió.
És un remake
per aprofitar
i per anar fent caixa
i ja està.
Crec jo,
tampoc l'he pogut veure.
Sí, sí,
és una lectura real,
és el que em fa ràbia,
o sigui,
quan hi ha una voluntat
més enllà
d'agafar una bona idea
i tornar a redaptar-la
i fer-la pròpia,
a vegades hi ha aquesta
impronta de dir
bueno,
fem la pel·lícula,
acabem-la,
recaudem
i dient que està basada
en el clàssic de
quan era la veritat
no porta res.
Això em parlàvem
crec que ja fa uns mesos
amb,
no sé si m'equivoco,
Tiburon,
pot ser que hem fet
algun remake
també en guany,
pot ser o no?
Van parlar,
sí,
de la manca de necessitat,
sobretot en pel·lícules
que ja funcionen
per si mateixes
i que vistes ara
tindrien el mateix resultat.
O sigui,
a mi se'm fa molt complicat
plantejar-me un remake,
per exemple,
de Tiburó,
és el que comentàvem,
quan ja la primera pel·lícula
impacta avui en dia.
És que torna a fer
la mateixa pel·lícula
no té sentit,
sobretot una pel·lícula
que ja s'aguanta.
Però està l'altre cas,
el de Piranya,
que va ser superdivertida.
El remake que van fer,
la pel·lícula era
una xurrada absoluta
i precisament
ho van amplificar per mil
i el remake de Piranya,
no sé com,
Piranya 3D,
em sembla que es deia,
era amb l'Alexandre Aja,
aquest francès que està guillat.
una pel·lícula superdesfasada,
divertidíssima,
era una festa,
una festa gore
i el que havia de ser.
O sigui,
era una versió nova,
no un calc de l'original,
sinó que era una versió nova
amb alguna cosa nova a dir.
D'ahir sí que portava.
Allà sí, no?
Perros de Paja,
una altra de les estrenes
de la setmana,
alguna altra recomanació
que nois de la setmana?
Doncs Alvin i les ardilles
per les famílies.
Aquesta no...
No,
que ens apropen Nadal,
vaja.
I canta.
Per anar amb la canta,
tu segur que t'hi tocarà a nadie,
o què?
La gent d'aquí ve,
no sé si serà molt,
no l'he pogut veure encara,
però la gent d'aquí ve
de l'estudi arma,
els de Wallace Igromit,
els de...
Jo l'he vista, eh?
Són gent genial,
els de Chicken Run,
que no em sortia.
I aporta elements
que són prou valosos.
No és la història rodona
que jo m'esperava,
però només per petits detalls,
la pel·lícula ja val
la meva recomanació.
Per cert,
estava mirant
si havien estrenat
la de MacTub
a Tarragona.
És l'estrena espanyola,
no?
Sí,
l'estrena...
A veure,
de MacTub diré
molt ràpidament
dues coses.
Primera,
síndrome televisiva.
Història ben intencionada.
Dos,
sembla que no està tan malament.
O sigui,
amb tots aquests elements
d'aquestes que he dit,
sembla que tenim
una pel·lícula
que podrien troncar
perfectament
amb la sèrie catalana
de porceres vermelles.
Que a més està tenint
tan gret gent,
no?
I merescut.
Però en aquest cas,
aquesta història
d'un matrimoni en crisi
que de cara al Nadal,
curiosament,
doncs es fa la trobada
amb un noi
adolescent de 15 anys
malalt de càncer
i que això
és la catarsis
per tota la família,
un argument
que a mi em fa
directament molta por,
sembla que està fet
amb una certa sensibilitat
i que han defugit,
dic sembla
perquè no l'he vista,
han defugit
la sensibilitat
per ser.
Si ho han fet així,
no tinc res a dir
perquè històries d'aquestes,
com sempre diem,
són necessàries
perquè catarsis
les necessitem
constantment
i el cinema d'acció
és una catarsis també,
però aquest cinema emocional,
doncs moltes vegades
és molt fàcil
fer trampa.
i això
hi caurem
el sentimentalisme
més absurd
i en aquest cas
pot ser una aposta
per un cinema alternatiu
fet a casa,
tot i que ja et dic,
darrerament
m'estic anem
estant molt
amb el cinema de casa
per motius obvis
i això ja ho parlarem
en un altre programa.
Prometo dedicar-li temps.
En tot cas,
vaja,
hi donem una oportunitat.
Jo se la donaria d'entrada.
Perfecte,
doncs ja ho sabeu,
en MacTube
i no sé si hi ha
alguna altra
que facin a Tarragona,
les hem dit totes,
no crec?
Jo crec que sí
i de les pel·lícules
que van recomanades
la setmana passada
penso que ja ho parlà
sobre la nit.
N'hi ha alguna
que heu vist últimament
que vulgui aprendre
remarcar-la
o què?
Que encara puguem
veure els cinemes
o David?
Ho estic mirant,
Un Dios Salvaje
por supuesto
del Polanski
del Polanski
i bueno,
de moment,
jo penso que les recomanacions
ja es recomanen
a si mateixes,
Los Gatos con Votes
por la Familia
que seguís funcionant
i el Tintin.
de l'Andrew Nichols
Tintin,
una grandíssima pel·lícula
d'aventures
per mi és la pel·lícula
que havia d'haver estat
Indiana Jones 4.
Bueno,
In Time
la segueixen fent
i aquesta és la meva recomanació
com va ser la setmana passada.
És una pel·lícula
que em va agradar,
em va sorprendre
i molt gratament.
Doncs,
aires nous
però la ciència-ficció
ben plantejada
i que parla molt
del no ser temps
i de nosaltres
perquè és una pel·lícula
ambientada en un temps futur.
I, Víctor,
es queda amb Tintins,
eh?
Una bona recomanació
per aquestes festes de Nadal?
Tintin,
sí,
és una pel·lícula
que pot agradar a tothom,
és el millor Spielberg,
el millor cinema d'aventures.
Fins i tot
jo no soc molt fan de Tintin
i vaig xalar
com un nen petit.
O sigui,
és la gran pel·lícula d'aventures
que portem temps...
És que agafa el millor,
millor de tots els dos mons.
Sí, sí,
que portem temps perseguint,
diré jo.
Jo,
l'espina clavada
d'Indiana Jones 4
està molt endinsada.
Existeix aquesta pel·lícula?
Diuen que sí,
diuen que sí.
Jo la tinc,
bueno,
no la recordo,
però diuen que sí,
que vam entrar al cinema
i vam veure una cosa
amb un senyor major
perseguint estats restres.
Sí, sí,
una cosa estranya,
no sé.
No es va agradar massa,
a veure què...
No,
llàstima,
llàstima,
perquè...
I mira que tot el que fa
Jors Lucas ara
és boníssim,
eh?
No sé per què...
Sí,
exacte.
Ara restrenen l'episodi 1
en 3D,
per si algú no es va cansar
prou del Jar Jar,
que el vegi en volum.
Encara més,
encara per més.
Escolta'm,
la setmana que ve
serem a la Rambla.
Doncs a la Rambla
serem tots plegats.
A la Rambla
recordeu tota la programació
espacial
durant tota la setmana
i vaja,
alguna cosa buscarem
de cinema nadal,
o què?
Sí.
Les recomanacions
per Nadal.
Home,
farem una mica de...
Podem fer-la,
podem fer-la,
ens l'apuntem,
és fàcil,
eh?
Les películes...
Saps què passa?
Que gairebé cada any
coincideixen.
El que costa
és ser original.
És difícil.
Perquè és un cinema
que té un caràcter
molt marcat
per les festes
i que bàsicament,
a veure,
és agraït,
revisita sobretot els clàssics,
però a vegades
les películes aquelles
que dèiem
de versió alternativa,
doncs amb mala llet,
aquest cinema alternatiu,
no?
Estic pensant,
per exemple,
en el Bat Santa.
Bat Santa és el que
estava pensant jo.
Doncs sempre està bé,
per subvertir una miqueta.
És com l'època
de la Setmana Santa
i les películes de romans.
Jo faré una confessió
terrible,
però per Nadal
sempre m'agrada
mirar-me solo en caçadors.
Jo, mira,
jo estava pensant
exactament el mateix,
perquè de fet,
l'altre dia em van fer
una per la teva
i la vaig veure de dalt a baix.
Jo era un...
M'agradaven les de solo en caça.
Són les pel·lícules del Nadal
i són dolentíssimes,
però sobretot la 2,
que és amb el Nova York,
aquest espectacular,
genial,
amb l'exèrcit
de salvació al carrer.
És el Nadal,
per mi és la imatge del Nadal
i a mi m'agrada el Nadal.
El punt cínic està bé,
però també està bé
mirar l'altra cara, no?
Jo soc de Que veus vivir
i d'ahir no m'hi treuen.
És pitjor encara.
Soc anclat
en un passat ja...
El buenismo total,
aquesta pel·lícula.
Total, total.
Frank Capra sempre.
Doncs,
ens va semblar que bé
parlarem d'això,
de pel·lícules d'aquestes
que podem revisitar
aprofitant que és Nadal
i que, vaja,
hi ha aquest esperit nadalenc.
Ho farem des de la Rambla,
ja ho sabeu,
que farem aquesta programació especial
cada dia,
de dilluns a divendres,
de les 11 a dos quarts de dues,
i a més a més
amb aquesta campanya solidària,
que ja sabeu
que podeu portar joguines
o aliments o roba
durant tota la setmana
allà a la Rambla.
Doncs, nois,
fins a la setmana vinent.
I bon cinema.
I bon cinema.
Que vagi bé.