Fins demà!
La República del Senegal és un país al sud del riu Senegal, l'Àfrica Occidental, el Senegal imita l'Oest amb l'Oceà Atlàntic, amb la Euritània al Nord, amb l'Àlia l'Est i amb la República de Guinea,
i Guinea-Bissau al sud. Avui viatgem amb el cap de colla dels xiquets de Tarragona, en Roger Pairó. Roger, bon dia.
Hola, bon dia.
Va a anar al Senegal, ara fa quant?
Fa un parell, fa dos primaveres.
Dos primaveres, ja. No hi va anar l'estiu, doncs?
No, no, l'estiu és una època lliomida i plou, hi ha mosquits malament.
Malament, no? Malament. Per què al Senegal? Per què ho vols collir al Senegal?
Bàsicament perquè aquí feia fred, per coses de feina tenia un més suelto, i vam buscar un lloc on no fes fred i poder estar bé, i vam decidir anar cap allà baix.
Vau estar tres setmanes, i què tal l'experiència?
Bé, l'experiència és, sobretot, instructiva.
Sí, per què?
Visitar l'Àfrica jo crec que és una cosa que tothom hauria de fer en algun moment de la vida, és un impacte per l'occidental.
Nosaltres vam anar directament al moll de l'Ost, no vam anar a ciutats ni res, vam anar molt profund cap al sud,
i quan arribes allí te'n dones compte que el teu sistema de vida és molt diferent al seu ordre.
O sigui, la seva manera de funcionar és molt diferent a la d'un europeu normal, el significat d'una vida allí és molt diferent aquí,
i te'n dones compte molt de pressa.
Com us vau planificar una miqueta aquest viatge al Senegal? Com va ser la planificació?
Bé, nosaltres a la vegada viatgem una mica així, segons com ho viu el vent, vam agafar els avions,
i pràcticament no teníem res més. Teníem una idea de coses que volíem veure i de coses que volíem fer,
bàsicament d'informació que havíem tret de fòrus d'internet o de webs amb fotos i cosetes així,
i llavors un cop allí improvises, si a un lloc vols estar un dia, estàs un dia,
i si vols estar tres, estàs tres. No teníem res marcat, i l'experiència és que a Àfrica
tampoc pots planificar molt perquè el dia a dia et supera.
Vau marxar, per tant, amb una motxilla, els dos bitllets d'avió, i hi ha un.
Exacte, vam marxar amb dues motxilles, dos bitllets d'avió, i quan vam arribar allí teníem només una motxilla.
Ah, sí? Ostres.
Sí, sí. Nosaltres vam fer Barcelona a Marroc, vam fer unes lletres de Casa Blanca,
i de Casa Blanca cap a Dakar, i un cop arribàvem a Dakar havíem d'agafar un vol interior,
que era una avioneta mortal, i anar cap a dins, cap a el que seria una mica jungla, estepa, mig desert,
una cosa una mica exòtica, i en aquest vol interior ens vam perdre la meitat de l'equipatge.
Que era la meitat important, on portàvem les pastilles contra la malària, tot aquest tipus d'assuntos.
I què vau fer, doncs?
Bueno, ells són molt alegres en aquest sentit.
És a dir, no van carregar la maleta perquè l'avioneta portàvem massa equipatge,
llavors la solució que et donen és quan vingui el següent avió ja vindrà la maleta.
I va arribar?
Va arribar, però clar, al cap de 5 o 6 dies.
Ostres, no va passar res, però per sort o què?
No, no, no, res. No, no, que ells són molt tranquils.
Vull dir, potser et penses que tu protestaràs i vindrà un senyor i te la portarà.
No, no, ells te donen l'opció que si la vols tornis al cap d'uns quants dies,
que la maleta estarà allí i efectivament, quan hi vam tornar la maleta hi era, però...
5 dies després.
Exacte, exacte.
Un cop allà, què és el que vau veure i què és del que vau veure el que potser és el més recomanable de veure del Senegal?
Bé, nosaltres vam fer com dos viatges en un.
El primer, la setmana i mitja, vam estar molt a l'interior, que és una zona com molt apartada, molt solitària.
En 10 dies potser vam veure 4 o 5 blancs.
I això era el que buscàvem, una mica el contrast, buscar el que és Àfrica, en veritat,
les típiques imatges que surten als reportatges i aquestes coses.
Això és molt bonic, però també és molt dur, perquè el sistema nostre de viatjar amb motxilla i tal,
el que provoca és que deixis de viure com viuen ells, i ells viuen malament.
Llavors, estèticament és un viatge molt interessant, antropològicament tu coneixes un perfil de gent que no té res,
però que és molt oberta i és molt generós amb tot el que té, amb el poc que té.
Però alhora, nosaltres estem acostumats a unes comoditats i a uns luxes, entre cometes, que allí no disposes.
És bonic, però alhora dur.
I després ens vam voler relaxar una mica i vam anar tirant cap a l'oceà,
i ja va ser un viatge més estil vacacional, platgero,
el que passa que amb el tarannà, amb el matís que estàvem a l'Àfrica.
Jo crec que tot està bé, el que passa és que el contrast és molt brusc.
Què és el que va ser més dur d'aquests primers dies?
Bé, la sensació de no tenir el control.
O sigui, ells creuen que els blancs són histèrics,
i jo crec que la traducció d'això és que nosaltres aquí estem acostumats a dominar una mica la situació,
el nostre dia a dia, què volem fer, què no volem fer,
i allí la veritat és que funcionen una mica com, bueno,
depèn de com vagi el dia, farem això, farem allò,
hi ha com una incertesa sempre en l'ambient,
i ells estan com molt aclimatats.
Llavors a tu com a forani et costa molt,
és a dir, tu tens una planificació més o menys estructurada,
i no, àfrica mana.
Ells viuen molt això, àfrica mana.
Perquè, per exemple, on dormíeu?
Bé, dormíem on trobàvem,
portàvem la Lonely Planet,
que sempre en aquest tipus d'assumptes és bàsic.
I l'han recomanat uns quants, ja, aquestes guies?
Sí, sí, sí, és bàsic.
Bé, per nosaltres sempre ha sigut important.
I a partir d'aquí, quatre recomanacions.
Nosaltres els primers dies vam agafar un guia,
més que res perquè, si no,
jo crec que l'impacte encara ha sigut més fort,
i sort del guia, perquè, clar,
sense una maleta, sense una mica d'infraestructura,
et poses una mica nerviós, arribes allí,
és tot un contrast.
I, bueno, a partir de les ressenyes de la guia,
comences a funcionar una mica.
El tema de dormir,
al principi tens més miraments,
però conforme va passant el viatge,
te vas com si diguéssim adaptant, no?
Llavors, més que dormir,
jo crec que el problema és menjar.
Menjar, sí, és el principal problema.
Sí, sí.
Sobretot a la part aquesta que dic més seca,
més dura, més interior,
nosaltres ens vam aprimar uns quants quilos,
és...
Sí, perquè has de menjar el que ells mengen, llavors.
El que ells mengen no s'escull.
I què mengen?
Mengen arròs amb pollastre
i pollastre amb arròs
i arròs amb pollastre.
I el dia segon una mica més d'arròs amb pollastre, no?
Exacte, sí, sí.
Llavors, quan vas cap a la costa,
entra el peix en la dieta,
però d'aquí no sortiríem, tampoc.
i el dia segon una mica més d'aròs amb pollastre.
i el dia segon una mica més d'aròs amb pollastre, no?
En aquesta primera part del viatge, Roger,
en el segon any,
no sé si en algun moment
vau patir una mica per la vostra integritat o no?
Bueno, patir, patir, no.
El que passa és que la sensació d'inseguretat,
encara que sigui una fal·làcia,
et menja una mica la moral, no?
O sigui, tu notes,
jo què sé, per exemple, els viatges interiors,
nosaltres els fem amb els vehicles que hi ha allí, no?
Que són una espècie de taxis
on hi puja moltíssima gent,
sense gaire control,
i els cotxes, clar,
els cotxes que tenen allí són de l'any 75,
amb sort.
Tu veus que vas per una carretera
que estava plena de forats,
que sembla que hagi passat un exèrcit d'elefants,
i aquells senyors van una mica ràpid,
amb 10 tirs al cotxe,
llavors, bueno,
tu tens sensació que et pot passar alguna cosa
i que estàs molt lluny
de qualsevol situació que tu puguis controlar.
En aquest sentit sí que és una mica,
sobretot al principi,
psicològicament és dur,
però és el que dèiem, no?
Quan passen 3-4 dies,
el que abans no era normal,
se torna normal.
És ràpid acostumar-s'hi, no?
Sí, o t'acostumes o no disfrutes.
Llavors, és el que toca.
I la gent què tal?
Què tal el contacte amb la gent d'allà?
Quina experiència vol tenir?
Això és una de les coses que més et sorprenen.
Allí nosaltres vam aprendre
que fer 100 metres pel carrer
sense que et parli ningú és impossible.
Però ja no per la teva condició d'estranger,
sinó perquè ells se saluden,
encara que no es coneguin.
Hi ha com molt de contacte humà.
És a dir, totes les carències físiques
o econòmiques, o com li vulguem dir,
ells les supleixen amb una protecció emocional.
La societat està molt més ben vertebrada.
Hi ha com un punt aquí de molta comunicació.
Allí dins, a la part més interior,
al sud, on vam estar,
que tocava una mica amb Guinea,
la gent culturalment
que no hi ha molt de desenvolupament,
no tenen molt de...
Conèixen, jo què sé, l'anglès,
no el parlen,
parlen francès i malament,
però es fan comunicar,
es fan entendre.
Es fan entendre, no?
O sigui, per ells és com una obligació moral
acollir-te.
Llavors, és com molt divertit, això.
Si posem llocs sobre el mapa,
en aquests primers 10 dies, per exemple,
quins llocs recomanaríem dels que vau visitar, Roger?
Nosaltres vam fer com a base a Kedogú,
que és la ciutat més gran,
més al sud,
sud-est,
sud-est del Senegal,
està molt a prop de Mali,
molt a prop de Guinea,
i, bueno,
quan dic ciutat,
dic 50.000 habitants,
el que passa és que tu no tens mai sensació de ciutat
a la nostra manera de veure, no?
I a partir d'aquí vam fer com unes rutes,
per allí hi ha uns parcs,
hi ha un parc natural molt gran,
que van molts francesos a caçar jabalís gegants,
en plan lost,
això es diu Nicolo Cobar,
després pel sud hi ha una cosa que es diu País Bassari,
que és comú amb Guinea,
que és mega verge,
o sigui, jo crec que ja no es pot ser més verge,
nosaltres vam fer algunes nits en campaments
on per sopar ens vam matar una gallina,
sense llum, sense aigua corrent,
amb cobertura de telèfon mòbil,
per supost, sempre,
que és una cosa molt estrambòtica,
però sí, sí,
o sigui, les infraestructures inexistents
i tota aquesta zona de dins,
doncs el que et permet
és veure diferents ètnies
que viuen aïllades entre si
i són molt diferents entre si,
malgrat que potser només hi ha 10 o 15 quilòmetres,
per ells és una barbaritat d'espai.
Allí hi ha gent que no ha sortit d'un radi
de 50 quilòmetres, no ha sortit mai.
Mai a la vida.
Mai a la vida.
Ni aspiren a sortir-hi.
Quan fas viatges d'aquest tipus,
on tens contacte molt directe amb aquella gent,
veus que viuen molt diferent a tu,
canvia alguna cosa quan tornes?
Sí, sí, clar.
Sobretot els primers mesos de tornar
estàs com flagejat,
estàs com impactat,
com vull canviar mi vida,
vull canviar el món, no?
Exacte, exacte.
El que passa és que després et vas acostumant
i entre cometes has de ser pragmàtic
i viure aquí com vius aquí, no?
El que passa és que allí veus molt el xoc, no?
I veus com ells es senten també desenganyats
per l'home blanc,
veus com a totes les aldees hi ha algun projecte inacabat
d'alguna ONG
que han anat allí un temps
i els ha deixat tirats.
és una cosa com...
Sí, és per reflexionar una mica.
De tema ONGs, ara que treus el tema,
us vau trobar, per exemple,
algun gent d'ONGs o projectes treballant allà?
Sí, sí, sí.
El que passa és que la impressió que et queda
és que per nosaltres
les ONGs són com una mena de vàlvula moral
per intentar ajudar-los
i per ells estan superdesenganyats.
O sigui, en regla general entenc que hi haurà excepcions,
però és el que et deia,
a quasi tots els poblats,
a quasi totes les comunitats
hi ha residus,
tu veus un hospital mig construït
o una escola mig abandonadeta
i són coses que ha fet el...
Allí, per exemple, treballa molt l'estat francès
i les ONGs franceses.
Ells tenen l'ONG
com nosaltres podem veure els Erasmus, no?
Que són gent que ve aquí un temps,
viuen entre ells una mica aïllats, potser,
s'ho passen molt bé
i arriba un moment que se'n van.
Doncs allí, en certa manera,
les ONGs, no dic que totes,
ni vull causar polèmica a ninguna,
però el que jo vaig poder veure era això.
És el que tu vas veure.
Sí, sí.
I escolta'm, d'aquesta primera part del viatge
que dèiem,
on va tenir més contacte amb la realitat d'allà,
què és el que no et barra de gens?
I vas dir,
si tornés intentaria no fer-ho, això,
o no anar-hi.
Bé,
bàsicament,
el que no t'agrada
és la sensació de no controlar res.
El que passa és que tampoc hi pots fer res,
perquè les coses són com són.
Per exemple, nosaltres volíem sortir d'allí,
més o menys,
quan es va costar la data que creiem
que havíem de canviar de lloc,
i no vam poder,
perquè hi havia una vaga general de transportistes
a tot el país,
perquè protestaven per no sé què.
i el que sobta és que no saps què passa.
O sigui,
allà no hi ha...
Aquí,
doncs connectaries ràpid d'internet,
o la tele,
o la ràdio,
o el diari,
allà no saps què passa
i no saps a qui creure
perquè tothom et dona una versió diferent
i viuen com una espècie de bombolla,
jo crec que devia ser així,
el nostre país devia ser així fa 50 anys,
i era com molt la gent urbana,
molt cultura popular,
no sé,
hi ha unes revueltes,
el president ha fet no sé què,
i llavors vam estar dos o tres dies
com en una espècie d'intermitència,
ara tot el país estava com bloquejat
i tu no podies moure't d'allí.
Per molt que volguessis no podies moure?
No, no, no podies moure,
perquè estàvem a 300 quilòmetres
de qualsevol altre lloc
i 300 quilòmetres a l'Àfrica
no és com aquí,
que agafes el cotxe i vas a València,
300 quilòmetres a l'Àfrica
és un dia de viatge.
Mãngisine,
Mãngisine,
Quan va una ja més cap al sud, la part més de la costa, de les platges,
hi havia més ritme també, més música.
Sí, la zona de la Casamans, que és la part totalment al sud, té molta semblança amb el Caripo, amb el nord de Brasil,
la gent és una mica així, i aquest tipus de música se sent pertot arreu.
Quin contrast vau veure, per exemple, entre la zona en Vau Estar primer i després al Senegal?
És com un altre país.
Sí? Com si fos diferent?
Sí, sí, és totalment diferent. A part que la Casamans en si mateix, que és...
El Senegal rodeja a Gàmbia, llavors per anar des de Dakar, que està al nord, a la Casamans, que és al sud,
has de creuar a Gàmbia, i això sí, vens des del nord, nosaltres veníem des de dins, no?
I això els aïlla molt, és a dir, aquesta part vol ser independent,
i sempre hi ha hagut molts problemes polítics, inclús hi ha hagut una mica de guerra civil,
no és un lloc aparentment tranquil, el que passa que quan hi ets sí que és tranquil.
Doncs aquesta zona de Casamans s'autoconsidera un país independent.
És com una espècie de república bananera una mica, però és molt diferent.
Hi ha com el delta d'un riu gegant, i allí articulen tot el sistema de vida a partir del riu,
a partir del mar, la pesca, les platges, i és un altre tarannà.
No veus pols, no veus sorra, no veus coses més...
El clima també és una mica diferent, i és un destí una mica...
O sigui, es nota molt el contrast.
Vau fer un dos per un, doncs.
Sí, sí, sí, un dos per un.
I què és el que més us va agradar d'aquesta segona part, potser, del viatge?
Bé, més la tranquil·litat, més la patxorra de com viuen allí.
Jo crec que s'assimila una mica al que dèiem abans, al carip, no?
Les gent, doncs, té una filosofia de vida molt de viure i deixar viure,
una gent així com molt tranquil·la, molt relaxada.
Si avui no arriben a una cosa, la fan demà, i si no arriben demà, doncs demà passat.
Bé, és un sistema una mica diferent.
Per allà també vau fer algunes rutes, excursions, o vau estar més de relax a la platja?
No, no, sí, sí, ens vau moure.
No vau parar, no vau parar.
No vau parar gaire, no.
Què vau visitar per allà?
Home, allí hi ha ciutats, però sobretot el que és més xulo són poblets petits
que estan com dedicats a la pesca, i molts estan bolcats en el riu, molts estan al mar,
llavors, allí inclús anàvem caminant, en pla motxilla, i caminàvem per la platja, de poble en poble.
I, bé, el tarannà de la gent és similar, en el sentit que segueixen sent molt agradables,
les més afables, però aquí ja estan més acostumats a veure estrangers,
i també es nota una mica que hi ha una mica més d'infraestructura,
aquí ja hi havia més, no hotels, perquè hotel no és la paraula,
però hi havia com més predisposició envers el turista.
Està una mica més adaptat al turisme, doncs.
Exacte.
Us vau trobar més gent, per exemple, de turistes.
Tampoc és que en trobessin molta, però sí, una mica més.
El que sí que els sorprenia és d'on veníem, o sigui, la gent no entenia d'on veníem,
què fèiem nosaltres sols per lliure amb les motxilles, venint d'on veníem.
Com hi havíeu arribat, no?
Exacte, era com molt curiós.
Com havíeu sobreviscut.
Exacte.
I allà m'imagino que la dieta va canviar també una miqueta,
i va a menjar peix.
Allí, els 4 o 5 quilos que vam perdre de dins,
em vam recuperar un parell.
Allà vau estar quants dies?
Bé, la meitat del viatge, més o menys.
La meitat del viatge, més o menys.
Vam fer potser 8 dies o 10 a dins,
un parell de dies de viatge, perquè moure's és difícil,
i després 8 o 10 dies més cap a la costa,
així en un pla més relaxat.
Quins escolti vulgui anar al Senegal,
recomanar Roger anar-hi en aquest pla,
anar-hi amb motxilles a conèixer realment,
ho recomanes?
Bé, depèn de l'acostum que tinguin de viatjar.
A nosaltres ens agrada molt,
i som una mica guerrilleros.
Si el viatge és exclusivament de relax,
millor que s'ho muntin d'una altra manera.
Si el viatge és de coneixença,
i de ganes una mica de provar coses,
i de no tenir massa complexes a l'hora d'anar aquí o allà,
llavors sí.
El que passa és que el contrast és molt dur,
i els primers dies, si no estàs acostumat a espavilar-te una mica,
no té molt de turisme,
és quasi un petit patiment.
Hi ha alguna anècdota d'aquestes que es pugui explicar?
Perquè segur que n'hi ha que no es poden explicar.
Que es pugui explicar que diguis,
home, per això ja va valer la pena anar al viatge?
Bé, n'hi ha moltes.
Jo em quedo amb la sensació,
nosaltres l'última nit,
al final vam decidir que sortiríem d'allí,
com que ja vam tenir prou de cotxe de dos o tres dies amb cotxes,
al final vam decidir que faríem un entrevol interior
per enllaçar amb Dakar i tornar cap aquí,
i l'última nit vam dormir a Ziginchor,
que és la capital del sur,
i allí hi ha asfalt, hi ha cotxes,
ja és diferent, no?
I recordo que teníem com moltes ganes de dormir en un hotel,
amb aigua calenta i llit i totes les comoditats, no?
Llavors vam llogar un hotel, eufòrics, dutxa, tal, no sé què,
i l'endemà, quan et despertes pel matí,
jo em sentia com brut,
com si hagués faltat a la moral del viatge, no?
Després de tants dies de dormir on tocava,
com tocava i de la manera que tocava,
el fet de dormir amb comoditats, amb tele,
perquè nosaltres potser portàvem un mes sense veure la tele,
em sentia com que estava traient a la...
Et va sentir com a malament i tot, eh?
Exacte, exacte, jo crec que la idea és una mica aquesta,
anàvem a buscar això, anàvem a xocar
contra una cultura diferent,
i vam xocar, i ens va arribar cap a dins, no?
Ens va afectar, llavors el contrast aquest de dir
hòstia, estem tornant, és xulo,
això significa que havies viscut el viatge.
És un interessant de viatjar, això de conèixer
com viu en altres països,
conèixer altres cultures...
Creus que potser és per això que val la pena viatjar?
Sí, sí, sí.
Home, cadascú pot donar la motivació que tingui,
però, bueno, en viatges d'aquest tipus,
si no palpes el seu estil de vida
o la seva manera de ser, no...
Vaja, jo crec que no ho aprofites.
Perquè ja heu fet altres experiències de viatjar també així,
també amb la motxilla i a veure mons, sí?
Sí, sí, és habitual, sí.
Heu anat, per exemple, a on?
Bueno, sobretot per a Europa.
Per a Europa, eh?
Sí, el Mediterrani...
El que passa que...
Quan vam tornar a la Senegal
vam estar mirant zones per allí,
Mauritània, mal,
i el que passa que es va posar una mica delicada, la cosa.
Per tant, no hi heu tornat encara,
a la zona d'Àfrica?
No, no, és una cosa que tenim pendent.
Està pendent, eh?
Està pendent, sí, sí.
Valentín, sí, sí, sí.
Fins demà!
Fins demà!
I és que sembla un tòpic, però és veritat, no?
Tu quan mires la tele i veus
aquelles panxetes i aquells ulls
i, bueno, a vegades canvies de canal
d'aquella manera que no vull veure això.
Però quan hi topes amb la realitat
veus que és així, que és així,
que van bruts pel carrer, que van descalços,
que caminen 15 quilòmetres per anar al col·legi.
I és una situació
que nosaltres sembla que amaguem sota la catifa, no?
I anar allí tampoc
significa ajudar, simplement
que significa conèixer-ho. I quan ho coneixes
potser et canvia una mica
o potser no et canvia res, però almenys...
Ho has conegut. Exacte, no ho obvies.
I pots parlar amb propietat moltes vegades, no?
Sí, més que res
és per adquirir consciència, jo crec.
Et dona una perspectiva
diferent del món.
Jo crec que el Senegal és un dels països
rics d'aquella zona i
probablement si hi posem una llista dels països
d'Àfrica és dels més rics.
És dels que viuen, entre cometes, millor.
Per això hi vam anar també, perquè
no és un accés fàcil
a altres llocs
que encara, entre cometes, són
més demacrats o pitjors.
Jo crec que
tothom, en la millor,
en més o menys mesura,
hauria d'intentar-ho algun cop.
Àfrica és una cosa
molt brusca,
però crec que és una experiència
molt interessant.
A tu què més et va impactar?
Què va ser?
La gent.
La gent?
Sí, sí, la gent.
O sigui,
tant en un lloc com en l'altre.
o sigui, la tranquil·litat
amb la que viuen,
la paciència que tenen,
la diferència.
Un dia aquí
és una unitat de temps
diferent allà.
Una vida aquí
és una unitat diferent allà.
El tema aquest
de no tenir aspiracions,
de viure com tranquil,
com relaxat,
com...
No diria que són més feliços,
però sí que estan més segurs
amb el que tenen.
I no es preocupen tant
del que no tenen.
Perquè entenc que
si miressin el que no tenen
es tornarien boges.
però hi ha com una consciència
més sossegada
del que és la vida.
Hi ha com més respecte
entre les persones,
hi ha com més respecte
cap a la gent gran,
com una voluntat
d'educar els petits,
com una voluntat
d'ajudar els veïns.
I sobte, no?
Que gent que tenc tan poc
o tenc molt menys
que nosaltres
tingui una consciència
del col·lectiu
molt més accentuada.
Roger,
m'ha estat mitja hora
a la ràdio
i no hem parlat de castells.
Menos mal.
Ho havies fet mai, això, o no?
No, no.
Una experiència més.
Roger Peiró,
cap de colla dels xiquets
de Tarragona,
gràcies per haver vingut
i bon estiu.
Molt bé, igualment.
Que vagi bé.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.