Tothom, un programa de Tarragona Ràdio,
on tots som iguals i a l'hora diferents.
Dilluns 24 d'octubre, edició 79 de l'Espai Tothom a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Molt bon dia i benvinguts una setmana més a aquest espai de ràdio
on pretenem parlar, tractar i abordar el tema de la discapacitat.
Comencem avui felicitant el Centre de Paràlisi Cerebral de la Muntanyeta
perquè sembla que en un parell d'anys triplicarà la seva capacitat.
És una notícia amb la qual feiem referència a aquest matí a l'informatiu.
L'ampliació es farà a les instal·lacions de l'Oliva
i l'obra està pressupostada en 8 milions d'euros.
Sembla que l'actuació permetrà ampliar fins a 60 les 23 places actuals.
Amb tots els responsables del centre són conscients que l'actual context de crisi
pot obligar a modificar aquest projecte d'unes obres que podrien començar l'any vinent.
A banda d'ampliar aquestes places de residència,
es treballa també per enllestir el projecte d'un nou centre ocupacional.
Recordem que actualment la Muntanyeta ja disposa d'un centre per crear ocupació,
però aquest només té 32 places.
La idea és construir-ne un de nou amb el doble de capacitat
per poder així absorbir la llarga llista d'espera.
Ho explicava el president de l'Associació de Paralisis Cerebral
de la província de Tarragona, Jaume Maril, escoltem.
A més d'altres projectes, però encara estan molt incipients,
el que sí que tenim molt madur és el projecte en aquestes mateixes instal·lacions on som,
d'una ampliació de residència fins a 60 places,
ara en tenim 23, i un centre ocupacional nou amb 60 places més.
Nosaltres ara en aquest moment tenim un centre ocupacional amb 32
i se'ns ha quedat petit i hi ha llista d'espera
i hem d'invertir per poder, hem de fer inversió, hem de construir
per poder donar sortida a totes les persones i a tota la llista d'espera
que tenim ara en aquest moment.
El Jaume Marí explicava aquestes coses, aquests temes,
en el decurs de la tercera marxa solidària en benefici del centre
que tenia a lloc aquest cap de setmana
i que aplegava més de 600 persones.
Nosaltres en parlàvem també el dilluns passat.
Jaume Marí es va felicitar també per l'èxit de la convocatòria
i va destacar que aquests diners recaptats
serviran per renovar el pati del centre
i construir una nova aula multisectorial i de música.
Són les notícies, per tant, que ens arriben
des de l'Associació de Paralisi Cerebral de la província de Tarragona.
Nosaltres encetem una nova edició del Tothom.
A la part tècnica ens acompanya Lluís Comés
i que us parla Miguel González. Molt bon dia.
Tothom. Un programa de Tarragona Ràdio
perquè les diferències són d'allò més normals.
I obrim el sumari. Avui ens acompanyarà
als micròfons de Tarragona Ràdio.
El nostre convidat, el protagonista del programa d'avui,
el Rafael Pallero.
Ell és doctor en psicologia i membre
de l'equip d'atenció bàsica dels serveis socials
de l'ONCE a Tarragona des del 1988.
De seguida el saludem i parlem amb ell.
Abans deixeu que, com cada dia, us recordi
les vies de participació que teniu per posar-vos en contacte amb nosaltres.
Aquella manera de donar-nos un cop de mà
en la realització del programa,
de fer-nos qualsevol sugerència
o de, per què no també, doncs,
qualsevol pregunta.
Fondamentalment, en són tres les vies de participació.
D'una banda, el correu electrònic a tothom.arroba.tarragonaradio.cat
és la nostra adreça electrònica.
Ens teniu també presents al Facebook,
a facebook.com barra tothom,
amb la nostra pàgina.
I si voleu, també podeu fer-nos,
podeu seguir-nos al Twitter.
Poseu l'arroba i escriviu tothom.tr
és el nostre perfil al Twitter.
I són aquestes les maneres que teniu
de posar-vos en contacte amb nosaltres.
Recordades aquestes vies de participació,
ara sí, obrim l'espai de l'entrevista.
Som dels que pensem que el camp de la psicologia
juga en nombroses ocasions un paper fundamental
en l'atenció de les persones amb discapacitat.
Ara li preguntarem al nostre convidat,
el Rafael Pallero González,
ell és doctor en psicologia,
i psicòleg de l'11 a Tarragona i Lleida.
És autor de diversos articles
sobre l'ajust a la discapacitat visual
i també ha rebut el Premi Panyella Casas
de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.
A poc a poc anirem desengranant el seu currículum.
De moment el saludem.
Rafael, bon dia.
Bon dia, Miquel.
Comentava a l'inici d'aquesta entrevista
que la psicologia juga un camp important
en l'atenció a les persones amb discapacitat.
No sé si ho penses així, suposo que sí.
Sí, sí, evidentment.
Evidentment, la intervenció psicològica,
el paper de la psicologia o el paper dels psicòlegs,
en donar un cop de mà a que les persones amb discapacitat
puguin tirar endavant i portar una vida més normal
és bastant fonamental.
Anirem, com deia, a poc a poc desengranant el teu currículum
al llarg d'aquesta entrevista,
però anem per parts perquè també volia
que hi hagués una càrrega personal en aquesta entrevista
i m'agradaria que ens expliquessis
com és la primera presa de contacte
que tens tu amb el món de la discapacitat.
Com comences a interessar-te
o com comences a centrar una mica més
els teus estudis en aquest sentit, en aquest camp?
La meva primera presa de contacte
amb el món de la discapacitat
és de molt petit.
En un barri on jo estigueixava
hi havia uns nens amb síndrome de Down
i és una cosa que em va impressionar molt
i sempre vaig pensar en intentar fer alguna cosa
per ajudar-los.
Després allò va desaparèixer del cap
i un cop acabada la carrera de psicologia
entro en contacte amb el món de l'11
a través d'una persona prou coneguda a Tarragona,
l'alcalde actual, Fenix Ballesteros,
que ha estat durant molt de temps col·laborador de l'11
i a través d'ell començo a contactar
amb el món de la discapacitat visual
i és realment quan conec un món
absolutament desconegut per a mi
que m'impressiona bastant.
T'impressiona bastant
i llavors a partir d'allà
la vida et porta a formar part
d'aquest servei d'atenció bàsica
dels serveis socials de l'11 a Tarragona, no?
Sí, jo entro a treballar al març del 88 a l'11
sent el primer psicòleg que hi havia aquí a Tarragona
amb el món de l'11
i un dels pocs que hi havia a Espanya.
Començava a introduir la psicologia dins de l'11
i estava encara per definir tot el que es tenia que fer
i de fet els primers anys
ens dediquem precisament a intentar veure
com la psicologia pot millorar la vida
de les persones amb discapacitat visual.
T'anar a preguntar ara quin era el repte inicial
però és que ens has comentat
és definir quin paper ha de jugar la psicologia
en l'atenció a les persones amb discapacitat.
Totalment, perquè no hi havia ni res escrit
ni hi havia pràcticament recerques
en castellà ni en català no hi havia res
i quatre coses només en anglès
difícils de trobar
perquè en aquella època si recordem
això de l'internet no existia encara.
Ara és molt fàcil, clar, entrem a internet
i trobem pràcticament informació sobre qualsevol tema
però en aquella època havia de ser més complicat
trobar pautes que ajudessin a definir això
però vosaltres de fet ho aconseguiu.
Sí, sí, s'aconsegueix, de fet s'ha treballat molt
hi ha molta gent a tot Espanya
que està treballant en la mateixa àrea
i entre un grup, no tots, però entre un grup
aconseguim definir bastant
quin ha de ser la nostra intervenció
comencem a fer tasques de recerca
comencen a escriure articles com tu deies
fins i tot s'acaba escrivint un manual
i ens dediquem durant bastant de temps
part de la nostra feina no tan sols
a atendre les persones amb discapacitat visual
sinó a fer recerca.
Després parlarem d'aquesta recerca
i d'aquestes intervencions
però fem un apunt
el passat 30 de setembre
el Rafel participava en una taula rodona
dins de les jornades de l'ètica
en la intervenció psicològica
que organitzava la delegació de Tarragona
del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
la teva ponència, la teva xerrada
portava el títol
discapacitat o persones amb discapacitat
en el moment de tractar psicològicament
a un pacient se'l considera
o de fet se l'ha de considerar
principalment persona o discapacitat?
Mira, alguna cosa que ara pot semblar absolutament evident
l'any 88 i abans no era tan clar això
perquè moltes vegades se feien intervencions
pensant només en la discapacitat
i no la persona que hi havia darrere
això ha sigut un camí paral·lel al que ha portat la psicologia
en què abans la persona més rellevant d'un tractament
era el professional
quan realment la persona més rellevant és el pacient
i de fet
inicialment se parlava del que deien els equips
i amb la nostra feina es va aconseguir
a poc a poc es parlés
què és el que realment li interessava a aquella persona
que a més a més
de ser una persona té una discapacitat visual
o sigui que posaríem en primer terme el mot persona
i després el mot discapacitat
sens dubte
quan sabem perfectament que durant molt de temps
ha estat al revés
i es parlava dels cegos
o es parlava dels que vulguem
sí, sí, dels cegos, dels sords
i no de persones cegues o persones sordes
prevaleixia aquesta condició
no exactament
ni persones cegues ni persones sordes
persones amb ceguesa o persones amb sordera
que també seria una manera
aquesta seria la denominació correcta
la que jo considero
la que tu consideres correcta
la que tu consideres correcta
després el llenguatge comú ja sabem com és
clar, clar, clar
coordinador i coactor del manual Psicologia i Ceguesa
manual per a la intervenció psicosocial
a l'ajust de la discapacitat visual
ja ho comentàvem abans
i de fet ens ho has afirmat tu mateix
però el teu camp de treball i d'estudis
basa fonamentalment en això
en l'ajust a la discapacitat visual
a què ens referim, Rafa?
Referim a persones que han perdut la visió
que ja han nascut cegues
a què ens estaríem referint amb això?
En referim a tot
i fins i tot el model que nosaltres vam dissenyar
es pot aplicar no només a la discapacitat
sinó a altres circumstàncies de la vida
dic el model que vam dissenyar
però nosaltres bevem dels autors principals
de la psicologia
és a dir, no s'inventem res de nou
sinó som capaços de sintetitzar moltíssimes coses
parlem de com a la vida d'una persona
hi ha alguna cosa que canvia
és com quan tenim un ordinador
i ens canvien el sistema operatiu
que es quedem absolutament desconcertats
i no sabem ben bé com reaccionar
i necessitem un procés d'ajustament
a les noves circumstàncies
aprendre a funcionar de nou
modificar estratègies prèvies que poguéssim tindre
o inclús aprendre de noves
i passa tant a persones
com a persones que poden perdre la vista de grans
com a persones que l'han perdut de petites
i tenen que també fer una adaptació
com fa qualsevol a la vida
però amb la particularitat
que requereix un esforç més gran
pel que realment representa el dèficit
i alguno ja segur que s'està preguntant
i què passa amb les persones
que ja directament són cegues de naixement
també se produeix aquest procés d'adaptació
Sí, una mica com dèiem
en el moment en què la persona està creixent
se va trobant en què
té unes capacitats diferents
de les que pot tenir molts companys de la classe
i pot requerir tota una altra sèrie de processos
per adaptar-se a aquella vida
igual que qualsevol altre nano
però aquell té la vista
que l'ajuda a fer les coses més ràpid
i allò requereix també
d'un procés d'ajustament
amb aquella classe
o amb aquella societat
amb la qual realment
pel fet de no veure un bac amb un cert retras
I com podríem definir, Rafael
aquest procés d'adaptació
que ha de seguir una persona
que ha perdut la vista
o que de fet no l'ha tingut mai?
Doncs mira, contràriament
com s'ha cregut moltíssimes vegades
perquè amb això sí que hem trobat informació
i aquí hi ha gent que parla del famós model
de les fases
que també s'aplica amb els processos d'adoptació
i aquestes coses
I sembla que sempre que parlem d'un procés d'adaptació
hem de passar per les fases
primera fase, segona fase
Això és el que deia la teva
I és el que nosaltres
no és que ho neguem
perquè hi ha gent que sí
que més o menys funciona com els manuals
sinó que nosaltres parlem d'una cosa
que són les diferències individuals
Cada individu és com a tal, únic
i té una manera de funcionar
i d'enfrontar-se al món diferent
de tal manera que hi haurà gent
que sí que pot passar
per aquestes fases teòriques
i ben bé mai demostrades
però hi ha gent que realment
el que fa és fer
que nosaltres parlem
fiquem en marxa les estratègies d'afrontament
aprendre com funcionar
en valorar les circumstàncies
amb les que té al davant
i a més a més
amb un procés continu
i et fico un exemple
que és molt clar
Podem els últims anys no tant
però fa anys la gent que recordi
quan es feien les canalitzacions del gas
o es feia la fibra òptica
ho entendran de seguida
Un company de Terraona
una persona que havia fet amb nosaltres
tot el procés de rehabilitació
i fins i tot anava pel carrer
amb un gos pigall
i tenia feina
es troba un dia
que a casa seva
al carrer
li fan tota una sèrie de forats
per ficar no sé quines canalitzacions
Aquella persona en aquell moment
queda un altre cop desajustada
perquè es troba
que la seva llibertat
per poder anar a la feina
o la seva funcionalitat
per la mobilitat
quedava realment restringida
i a més a més
la por que tenia
d'anar per aquell carrer
perquè era un camp de batalla
Llavors parlem d'un procés d'ajustament
però parlem d'un procés que no acaba
parlem d'un procés
en què contínuament
hi ha circumstàncies
que poden fer
que aquella persona
tingui que tornar a activar
estratègies d'afrontament
que no tenia
i en marxa
perquè ja li havien servit
en algun moment
És a dir
el que estem parlant
és com
a l'igual que qualsevol persona
tens que viure
amb un constínu ajustament a la vida
la persona
amb discapacitat visual
ho té una mica més pelut
simplement
perquè la nostra societat
no està realment adaptada
per aquestes circumstàncies
Clar, perquè en aquest cas
i seguint l'exemple
que ens comentaves
havien canviat
aquests patrons
que aquesta persona
ja tenia
entre cometes estudiats
i és on ha de tornar
a activar aquest mecanisme
Suposo que aquí
hi ha moltíssimes variables
tenim la variable de l'edat
la variable de l'educació
també el que tu deies
ara del context social
o sigui que
tornem a parlar
d'aquestes diferències individuals
no?
Sí, totalment
però a més a més
parlem de diferències individuals
com tu molt bé deies
variables contextuals
si ens imaginem
en una ciutat
que no és la nostra
en què tinguem
un regidor de mobilitat
que el que prima
és que les voreres
tinguin 40 centímetres d'alçada
perquè els cotxes
no s'hi puguin pujar
la gent que hi va
amb cadira de rodes
tindrà un problema molt greu
si ens trobem
en una ciutat
que des de l'Ajuntament
es promou
tot el sabàfor sonors
les persones amb discapacitat visual
ho tindrem molt fàcil
fer aquest ajustament
no ens podem oblidar
que malgrat que estem parlant
de les diferències individuals
i de l'individu
l'individu viu en una societat
i la societat
modula molt també
aquest procés d'ajustament
en tant i quan
el facilita o no el facilita
i creus que
des de l'Ajuntament de Tarragona
es facilita
aquest ajust
de cara a les persones
amb discapacitat?
molt
ja m'ho dic
molt aplicat
de dues maneres
molt que està fet
i molt que queda per fet
n'hem parlat moltíssim
l'exemple més clar
és el més recurrent
és el semàfor sonors
que tothom ja
doncs coneix
però clar
hi ha coses més enllà
hi ha moltes coses
a fer encara
però hi ha moltíssimes
coses fetes
aquest Ajuntament
sempre ha estat
molt sensible
amb aquestes qüestions
però realment
dic
s'ha estat
i has fet molta feina
però queda
molta
molta per fer
perquè sempre
t'hi trobes
coses noves
per adaptar
i a més
és cert
que de vegades
costa molt
no tant
només els polítics
sinó de vegades
fins i tot els tècnics
i entendre
precisament
que hi ha gent
que té
una certa
dificultat
li costa entendre
no només parlem
d'aquest
Ajuntament
que insisteixo
que fa molt bona feina
en aquesta àrea
sinó costa entendre
de vegades
no el que seria
el terme que fèiem servir
abans
supressió
de barreres
arquitectòniques
sinó un terme
diferent
que és el
de l'accessibilitat
universal
De fet s'ha canviat
de parlar
de barreres
arquitectòniques
a directament
ja parlar
d'accessibilitat
universal
o sigui
no unes barreres
dirigides
a certa discapacitat
sinó que
és aquell
paradigme
que l'accessibilitat
ha de ser universal
per a tothom
la cosa que ajudi
a una persona
amb discapacitat
ajudarà
potser el dia
de demà
a una altra persona
que en aquest moment
no ho és
o amb una discapacitat
diferent
Mira, jo que t'expliqui
una anècdota
fa anys
no gaire
per altes circumstàncies
professionals meves
jo participava
en un grup
que estava assessorant
per fer un centre
específic
per a discapacitats
a les nostres comarques
que al final
no es va poder fer
centre específic
per a gent amb discapacitat
especialment de mobilitat
que necessitava
cadira de rodes
i aquell gabinet
arquitectònic
ens fa un projecte preciós
en el que al pati interior
hi havia unes escales
fantàstiques
i els escoltim
i les escales
uns aniran per aquí
i els altres
aniran per allà
que hi ha rampes
i escoltim
no
això és la casa
on viurà
tradicionalment
gent que va
amb cadira de rodes
facin vostès
el favor
que tot sigui accessible
li es va costar
entendre
al final
ho van entendre
i van fer un projecte
molt maco
però la idea inicial
escales i rampes
de fet
continua passant
en moltíssimes obres
de nova construcció
que encara costa
aquesta adaptació
sabem que no sempre és fàcil
i que de vegades
es requereix
més espai
es poden requerir
qüestions tècniques
però tothom sabem
que si des d'un bon principi
el disseny original
està plantejat des de l'accessibilitat universal
després és molt més fàcil
per tothom
tornant al tema
perdó
tornant al tema
d'aquestes estratègies
d'enfrontament
que comentàvem abans
Rafael
suposo també
que aquí depèn
del fet
que una persona
accepti
o no accepti
la seva nova condició
en el sentit
d'una persona
que ha perdut la vista
o de la condició
sinó quan
d'una persona
que ha nascut
doncs ja cega
m'imagino
que això
no sempre és fàcil
i no sempre és igual
mira
acceptació
això és una de les peces claus
que nosaltres trobem
amb les nostres recerques
i l'acceptació
que és això tan fàcil
que tothom li diu
vinga va
que això ho tens
que acceptar
que és igual
que com un té
un constipat molt fort
i et diu
va no tossis
a veure
explica'm com se fa
no tossiu o acceptar
nosaltres ben bé
no parlem
de l'acceptació
del dèficit
o la discapacitat
sinó
i seguint
una mica
la terminologia nova
de l'OMS
en els últims anys
nosaltres parlem
de l'acceptació
dels efectes
que té
el dèficit
amb nosaltres
que això és una qüestió
important
i és igual
amb persones
que poden perdre
la vista d'adults
com de vegades
amb persones
que han nascut
sense vista
i que arriben
amb una adolescència
o amb un adultès
i segueixen
sense acceptar
algunes de les limitacions
que li pot provocar
quan parlem
de limitacions
no puc anar
pel carrer
a no ser que faci
servir un pastor
no puc accedir
a la lectura
a no ser que faci servir
el brau
o una eina tècnica
o un audiolibre
el que un pugui
a poc a poc
anar assumint
totes aquelles limitacions
és a dir
el que realment
no em queden més nassos
jo dic així
que acceptar
que no puc fer
m'ho he de menjar
i el que realment
puc arribar a fer
he de lluitar
per poder-ho fer
també és el que comentaves tu
a no sé què
o sigui
no podem fer
a no sé què
o sigui
tenim la alternativa
però no sempre tenim alternativa
i aquestes són
una de les qüestions
que de vegades
hem d'entendre
amb el món
de la discapacitat
sobretot
quan de vegades
anem canviant
contínuament
la terminologia
perquè si recordem
fa 20 i escaig anys
parlàvem de minusvàlids
després vam dir
no minusvàlids
és una paraula molt lletja
després vam parlar
de discapacitat
i ara ja es comença a dir
no no discapacitat
és una paraula molt lletja
hem de començar
a parlar
gent amb capacitats
diferents
fins aquí quatre dies
que tornarà a estar
pervertit
aquest llenguatge
una de les coses
que no es poden perdre
de vista
i és una de les peces
fonamentals
de l'ajustament
a la discapacitat
és que els dèficits
si algú tenen
és que són reals
hi ha coses realment
que ens impedeixen fer
ens agradi o no ens agradi
de la mateixa manera
qualsevol altra persona
no tothom pot pujar
a l'Himalaya
o no tothom podrà
ser astronauta
estic exagerant
però la realitat
és que hi ha persones
que degut al seu dèficit
que després es configura
com una discapacitat
no poden fer
tot un seguit de coses
per molt que ajudem
llavors m'imagino
que hi ha períodes
que si ja
entre cometes
són més difícils
de per si
estaria pensant
en la infància
l'adolescència
en aquest cas
també m'imagino
que falta
un ajustament
sí
falta un ajustament
falta un ajut
però falta sobretot
no perdre de vista
que amb aquesta vida
i amb aquestes etapes
com a qualsevol etapa
hi ha sempre
una mena de patiment
una mena d'esforç
que es té que fer
que no és evitable
que es té que incorporar
i que realment
parlem
és que aquest nano
per no veure
tindrà tota una sèrie
de problemàtiques
a les escoles
no dic jo que no
però segurament
tindrem un que serà massa alt
un altre que serà massa baixet
un altre que tindrà
un problema familiar
un altre que
a partir d'aquí
i entre cometes
m'imagino que
potser és molt agosarat
del que vaig dir
però m'imagino que
en certa manera
és bo que existeixin
aquests problemes
de cara a que
aquesta persona
doncs ho continuï enfrontant
continuï
activant aquestes estratègies
d'enfrontament
sempre i quan pugui
no és un mal plantejament
és una mica
mantindrem-se actius
i saber que realment
la vida requereix
un cert afrontament
una certa lluita
contínua
que ens porta
a anar fent aquest ajustament
a superar-nos
fent servir
la paraula
que vulgui
però sobretot
afegint un concepte
que a mi em sembla
que és important
sobretot que ve de quan
parlàvem-ho
de les limitacions
imaginem-nos per un moment
una persona
amb un dèficit
és a dir
no veu
l'uny està malament
per tant no pot veure
que no pot llegir
si nosaltres preguntéssim
aquí a la vostra redacció
si és molt important
el fet
que una persona
no pugui llegir
ara no hi ha ficat
cap qüestió tècnica
no es pot llegir
punt
tothom ens diria que sí
evidentment
però depèn d'on ho preguntéssim
hi hauria gent que diria
digui
què m'expliques
si ha durat penes
mai això el marca
llavors això és un terme
que és importantíssim
dins de quan parlem
del conjunt
de la discapacitat
i les qüestions
de l'afrontament
com algunes coses
que fa 25 o 30 anys
objectivament
els tècnics
els teòrics
podien dir
que eren molt importants
quan baixem
a la individualitat
podem veure
que hi ha tota
una altra sèrie de coses
que potser
no són tan importants
Rafael Pallerosco
autor del questionari
Tarragona d'ansietat
per a sex
la pregunta gairebé
és obligada
i no ha sortit
de fet aquesta paraula
però m'imagino
que està present
en moltes de les sessions
què passa
amb l'ansietat
Rafa?
Mira
l'ansietat
l'ansietat
i el CETAC
el questionari
Tarragona d'ansietat
per segurs
és una d'aquelles criatures
que ens van fer patir
molt molt molt
tant els companys
de la universitat
d'aquí
com els companys
de l'ONCE
l'ansietat
no ha de ser
una resposta adaptativa
de l'individu
però que realment
no sempre té
la dimensió adequada
i ens pot fer
patir molt
què ens passa
quan ens trobem
que la nostra manera habitual
de funcionar
no tira endavant
o que es comentava
abans del sistema operatiu
m'han canviat
el sistema operatiu
però jo tinc
que seguir fent la feina
què fa?
em fico nerviós
una altra manera
de dir que tinc
ansietat
però el problema
d'aquesta ansietat
és que precisament
quan s'activa
m'impedeix
fer un aprenentatge adequat
i m'acostarà més
si em fico nerviós
apren del nou sistema operatiu
o si estic fent
un bon entrenament
amb bastó
pel carrer
i tinc un nivell
molt elevat
d'ansietat
mai aconseguiré
funcionar
és un procés
a més a més
que fa patir
moltíssim
a les persones
però sobre el que
es pot treballar
i és
m'imagino
que
des del qual
treballeu
també
i feu
doncs
pel·lés
feu
al voltant
d'aquesta
ansietat
suposo que
també
hi treballeu
molt
i ho
plasmeu
en aquestes
sessions
Rafael
m'imagino
sí
treballem
dos tipus
de
treballem
moltes coses
en les sessions
de recolzament
psicològic
per l'Ajuntament
de la Discapacitat
però l'ansietat
és una de les més
importants
es treballa
dos tipus
d'ansietat
el que seria
l'ansietat
cognitiva
la que estaria
plena de pensaments
de l'estil
no puc fer les coses
sóc un inútil
no me n'en sortiré
i el que seria
després l'ansietat
fisiològica
que és aquesta
que coneixem tots
que és la que hem tingut
tots sempre
davant d'un examen
cucs a la panxa
tinc el cor acelerat
estic nerviós
estic suant
i com tu deies
poden dificultar
la feina
i l'adaptació
en aquell moment
el que estiguis
duent a terme
Rafa
canviant de tema
ets creador
del projecte
Tarragona
i coordinador
d'aquest
mateix
explica'ns
fes no cinc càntims
que és aquest
aquest projecte
Tarragona
de fet jo crec que
n'hem parlat ja
perquè no deixa de ser
un model d'ajust
d'ajustament
a la discapacitat visual
però no sé si queda
alguna cosa per definir
del projecte Tarragona
en si mateix
queden coses per dir
d'entrada
s'ha de dir
que és una tasca
de recerca
que vam començar
l'any 88-89
un company meu
de promoció
que ara és catedràtic
aquí a la Rovira Virgili
el doctor Pere Joan Ferrando
que precisament
ens vam dedicar
a crear el
qüestionari Tarragona
que va ser l'embrión
de tot el que seria
després el projecte
que després es va ampliant
amb altra gent
gent de l'11
Miguel Díaz de Barcelona
i Paco Zenya d'Astúries
i després s'incorpora
també
Urbano Lorenzo
d'aquí de la Rovira
i durant una època
també
d'Alian Marsal
que era professora
de l'Escola Antiga
de Treball Social
aquest conjunt de gent
es dedica
a treballar
amb qüestionaris
està el qüestionari Tarragona
després fem unes adaptacions
de diversos qüestionaris
americans
anglesos
però a poc a poc
es va configurant
sobretot de la part
de la gent de l'11
una manera d'entendre
aquest procés
d'ajustament
va agafant forma
se fan els qüestionaris
se fa el model
tot sempre plantejat
perquè sigui també
molt accessible
pels professionals
de la psicologia
que són segurs
fins que va arribar
un moment
que amb aquest equip mixt
se li va tenir
que posar nom
i vam decidir-li
projecte Tarragona
i treballa
ja et dic
amb test
amb adaptació
amb creació
però també
amb tot el que són
les qüestions teòriques
i amb el model
jo donaré la pàgina web
www.projectotarragona.es
tothom qui ho vulgui
doncs pot visitar-ho
i de fet
si són companys
del món de la psicologia
fins i tot
col·laborar-hi
Rafael
el temps en ràdio
és el que tenim
se'ns acaba
jo sí que voldria acabar
fent temps
la següent qüestió
quin creus tu
que continua sent
el gran repte
o el gran problema social
de les persones
cegues
o deficients visuals
i pel qual
s'ha de continuar treballant
doncs mira
a part d'acabar
d'entendre
que són ciutadans
de primera
com tothom
que tenen
les mateixes necessitats
que tothom
però que no podem
oblidar
la discapacitat
el repte és aquest
l'integrar
la persona
amb discapacitat
sigui com sigui
dins de la societat
però sense oblidar
el fet diferencial
doncs
integrar
sense oblidar
aquest fet diferencial
seria la conclusió
i com molt bé
ha contestat
el nostre convidat
d'avui
el Rafael
Pallero
Rafael
moltíssimes gràcies
esperem que ens tornis
a visitar
dintre d'aquest espai
tothom
o d'altres
de la casa
moltíssimes gràcies
per compartir
aquests moments
de ràdio
nosaltres
continuarem
amb el programa
i doncs
que vagi molt bé
molt bé
bon dia
els darrers minuts
del programa
ens dediquem
com cada dia
a fer una miqueta
d'agenda
i avui us recordem
que en motiu
de la commemoració
del dia mundial
contra la poliomelitis
aquest mateix dilluns
s'han organitzat
dos actes
el primer
avui
aquest mateix dilluns
a partir
de les 5 de la tarda
la sala d'actes
de l'Ajuntament
de Tarragona
conjuntament
amb la Conselleria
de Polítiques
per a la Igualtat
del Consistori Tarragoní
es tractarà
sobre
la poliomelitis
de fet es llegirà
en primer lloc
el manifest
adreçat
a les autoritats sanitàries
avalat
per més de 800 signatures
i serà llegit
per Anna Lia Banas
del grup
Plataforma
La Polio Exige
després es faran
diverses xerrades
d'una banda
la situació
de la polio
al món
i la tasca
dels voluntaris
en les campanyes
de vacunació
a nit de càrrec
de Sergio Aragon
president
del comitè
de la Fundació Rotària
i també
es parlarà
de les noves formes
de participació
en l'àmbit associatiu
de la discapacitat
una xerrada
a càrrec
de Xavier Nogués
president
de la Federació
Ecom Tarragona
l'altre acte
tindrà lloc
aquest dijous vinent
dijous 27
a partir de dos quarts
de vuit
a la sala d'actes
de la seu
de l'11
a Tarragona
serà una xerrada
col·loqui
sota el nom
la sortida
del mercat
de treball
per a les persones
amb discapacitat
que ja no poden
seguir treballant
aquesta xerrada
anirà a càrrec
de Jaume Cortés
advocat
del col·lectiu
Ronda
especialitzat
en temes
de seguretat social
i acabem també
el programa
informant
de les opcions
cinematogràfiques
amb sistema
d'audiodescripció
que s'emetran
durant els propers dies
a TV3
a la televisió catalana
aquest 23 d'octubre
a les 4 i 20 de la tarda
la pel·lícula
Flyboys
herois
de l'aire
el 3XL
aquest
també
s'emetrà
la pel·lícula
50 primeres cites
recordem que
per escoltar
la versió
audio
audio descrita
haurem de seleccionar
amb el comandament
el canal audio
que ens determini
segons el nostre
televisió
o receptor
de TDT
amb aquestes informacions
nosaltres posem
el punt final
de fet
anem tancant
l'espai tothom d'avui
uns minuts de ràdio
que hem compartit
amb el Rafael Pallero
us hem explicat
aquesta informació
de l'Associació de Parallis Cerebral
de Tarragona
i hem fet una mica d'agenda
nosaltres hi tornarem
el proper dilluns
a partir de les 11
i alguns minuts del matí
dintre del magazín
del Matí de Tarragona Ràdio
recordem però
que podeu tornar
a escoltar
aquest i d'altres programes
a la nostra pàgina web
a tarragonaradio.cat
una salutació molt cordial
a la part tècnica
de Lluís Comes
i de qui us ha parlat
Miguel González