Cada dimecres la història de Tarragona
té el seu protagonisme aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Parlem de la història de Tarragona publicada en sis volums,
una iniciativa singular, única,
impulsada per l'editorial Pagès Editors,
una col·lecció que vol oferir als lectors
una nova visió de la història de la ciutat de Tarragona
amb una combinació entre la informació pròpia de les dates
i també una interpretació i pensant en un públic molt ampli.
Cada dimecres en parlem d'aquesta història de Tarragona
aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Hem parlat ja de la tàrrecoclàssica
i de la prehistòria de la Tarragona medieval
de l'edat moderna.
Hem parlat del segle XIX i avui en volem parlar del segle XX.
Avui ens situem en el volum número 5 d'aquesta col·lecció,
un volum 5 titulat República, franquisme i democràcia.
Bona part d'aquest segle XX, fins a l'any 1975,
l'ha sintetitzat en aquesta obra única i singular
la professora d'història de la Universitat de Rubí i Virgili,
Montserrat Duc, que a més a més és la coordinadora de tot el projecte.
Ara la podem saludar aquest matí de dimecres a través del telèfon.
Montserrat Duc, molt bon dia.
Hola, bon dia.
En aquest volum 5, i parlant des de principis del segle XX fins al 1975,
com la podríem definir aquest tram de la història de Tarragona
en poques paraules?
Doncs en poques paraules, amb el company que signa la part de la transició,
que és el periodista Tomàs Carot,
hem arribat a la conclusió de dir que al llarg del segle XX,
a la ciutat, el que es viu és un procés de modernització.
Entenent modernització per més persones que viuen a la ciutat.
La ciutat es fa gran, de 30 i tants mil habitants,
que tenia a principis de segle passarà a 120.000.
Les persones estan més alfabetitzades, van més a escola,
tenen més un nivell d'estudi superior.
El nivell de vida augmenta, les persones no...
la majoria no han de destinar el 70% del seu ingrés a alimentar-se,
sinó que poden tenir accés a més béns de consum, etc.
Els processos de producció, etc., es mecanitzen.
Tarragona irrompeix de manera molt clara la industrialització,
que havia estat molt petita.
Les primeres passes havien estat a banda de la tradicional indústria
lligada a les exportacions del port, dels boters, etc.
Però com a fàbrica, com a procés,
que els especialistes en diuen furdisme a l'empresa,
això no arribarà fins que no arribi a Campsa i arribi a la tabacalera,
als anys 30,
i ja després, d'una manera absolutament radical i, diguem-ne, multinacional,
amb l'aparició de la indústria petroquímica a partir dels anys 60.
Bé, aquests trets, de nivell de vida, progrés econòmic,
millora de l'esperança de vida també,
les persones als principis de segle vivien de l'ordre d'una mitjana de 40 anys,
això és força diferent en l'actualitat,
i ja ho era a les acabades del segle passat,
són el que els teòrics en diuen procés de modernització.
Això és el que viu la ciutat durant el segle XX.
És a dir, és una ciutat molt més canviada durant el segle XX
que no ho era en els seus trets característics
entre el segle XV i el segle XVIII, per entendre'ns.
Segurament per això s'explica que un segle com el XX
necessiti un dels sis volums de la història de Tarragona.
Sí, això segurament ho explica,
i també el fet que aquesta mena de projectes,
que s'han fet de moltes ciutats i de molts països,
de fet de Catalunya en tenim diverses edicions,
tendeixen a posar més accent, més espai,
amb el temps més present,
perquè també segurament és el que els lectors
poden tenir més interès a conèixer,
i perquè segurament si per alguna cosa serveix la història
és per entendre on som, què ens passa,
i aleshores les decisions col·lectives
que s'han pres en els temps més propers
segurament permeten entendre també més
quin és el present que ens ocupa,
que ens aclapara per una crisi
o que ens fa feliços perquè aconseguim
els jocs del Mediterrani, per entendre'ns.
El segle XX de Tarragona,
o d'aquesta història de Tarragona en sis volums,
comença justament el 1900,
o aprofita algun altre esdeveniment
o algun altre fet per arrencar?
Això de la cronologia és una mena de convenció,
és una cosa que entre els historiadors sovint discutim,
hi ha qui pensa que, per exemple,
el segle XX, en termes mundials o europeus,
va ser més curt que del 1900 a 1999,
que seria el segle, en termes canònics.
Hi ha qui situaria l'inici del segle XX
amb la Primera Guerra Mundial.
Nosaltres hem començat a partir del 1900,
no tant per la importància d'una altra data
que també és emblemàtica respecte
de quan comença el segle,
que seria la famosa crisi de 1898,
quan l'antic Imperi Espanyol
perd l'última colònia que li quedava,
que era Cuba,
que això a Tarragona va tenir molt poca incidència.
Però en aquest sentit hem volgut ser...
Som clàssics en l'inici del segle XX
i en canvi som més rupturistes
en el final del segle XX,
perquè aquest historiador que diu
que el segle XX va ser curt,
comença el 1914 i acabaria el 1989,
l'any de la caiguda del mur.
En aquest cas sí que la data final l'adoptem,
perquè a Tarragona coincideix
amb la crisi municipal
que es viu arran dels fenomen,
dels fets que produiran la moció de censura
contra el primer alcalde democràtic
després de la mort de Franco,
que va ser Josep Maria Racasens.
Aleshores hem fet una cosa així una mica híbrida.
També per no deixar un període sense connexió,
tenint en compte que el segle XIX
ja estava molt acotat.
En aquests 89 anys,
podríem dir, des del 1900 fins al 1989,
però tenint en compte que la Montserrat,
que és autora dels períodes
de la República i del franquisme,
i també el període anterior a la República,
com Tarragona viu tots aquests
canvis de règim polític
que hi ha a Catalunya i a l'estat espanyol.
De quina manera afecten,
si és que afecten d'alguna manera,
a la demografia, a la societat,
a l'evolució econòmica de la ciutat?
Afecten de manera molt clara,
per posar algun exemple.
Jo diria, per exemple,
que al voltant de tot això
de la Primera Guerra Mundial,
afecten de manera molt clara
perquè a Europa viu una situació de guerra,
Espanya és neutral,
que en les dues guerres mundials
ha estat neutral,
i aleshores és un moment que aprofita molt
per exportar,
per cobrir demanda de mercats europeus,
propers, França, etcètera,
i aleshores té una gran embranzida econòmica.
Són els anys en què el port
fa una arrencada molt important,
es constitueix el que uns emprenedors,
en llenguatge actual,
com era Macià Mallol
i altres persones que després van tenir
un paper de lideratge en la República,
o sigui, eren republicans catalanistes,
però eren empresaris
i tenien una visió de futur molt clara,
van constituir allò que s'anomena,
i el mateix Pere Lloret,
que va ser l'alcalde,
eren socis i amics,
companys de correries polítiques i tal.
Una cosa que se'n deia en Tarragona Trust,
que seria el procés de construir edreçanes,
de construir vaixells,
de comprar vaixells
i d'entrar en una dinàmica
que reforça.
La veritània Ferrer ha explicat
la història de Tarragona,
Tarragona, ciutat mediterrània,
amb un volum deliciós,
petit, molt bonic,
que ha editat per Arroba,
deu fer coses ja de 7 o 8 anys,
ja deu,
i ella posa sempre el port
com a element conductor
de la ciutat.
Sembla que la mateixa ubicació portuària
fins i tot és la que podria explicar
ja la romanització,
a l'època dels romans,
però ara me'n vaig una mica lluny.
Bé, doncs, què passa?
El 14 s'aprofita molt
aquesta exportació
sobre la base de substituir
l'oferta al mercat propi
i hi ha moltes protestes
de la Federació Obrera Local,
els sindicats es fan més forts,
hi ha una dinàmica de crisi
en el que a l'època es deia
les subsistències, no?
Quasi com si no tinguéssim,
hi hagués mancança de productes,
els productes encarissin molt
perquè es destinen a l'exportació.
Aquest és un moment molt important
que en el Ministeri Econòmic
en diríem acumulació capitalista,
és un moment que s'aprofita
per fer diners als emprenedors
sobre la base d'unes relacions
prou injustes des del punt de vista
dels treballadors.
Un altre moment molt clar
que Tarragona participa
del procés,
en els cicles polítics,
serà l'expectativa de la mancomunitat,
que justament és una mica
en aquests mateixos anys.
al llibre reprodueix la carta
que l'alcalde del moment envia
al president de la mancomunitat
dient quines són les necessitats
de la ciutat.
Com passa sovint,
les institucions tenen
bastant costum
d'insistir en aspectes d'infraestructura,
perquè consideren que això és fonamental
perquè la ciutat arrenqui,
perquè la ciutat prosperi, etc.
Llavors es demanava
el pas dels directes,
que es deia,
que no és una forma de dir
que tinguem estació pròpia,
perquè, per exemple,
explicaven el correu que ve de Madrid,
i clar, estem en una època
que no hi ha fax,
hi ha poc telèfon,
ens hem de situar en el moment,
el correu que ve de Madrid
s'atura arreus,
i s'atura quatre hores arreus,
i per tant fins a la tarda,
a la tarda d'aquell dia
o l'endemà,
no tenim la informació,
mentre que els arreus
la tenen al matí
perquè el tren para arreus.
És un exemple així divertit,
que la gent li pot fer gràcia.
Parla també del tema
de les infraestructures,
de les carreteres,
de la necessitat d'invertir
en la modernització agrícola,
perquè, clar,
era encara una societat
que vivia molt de la terra,
i també algunes propostes
en matèria cultural.
Són els anys que, de fet,
en altres llocs es van fer
les biblioteques populars,
que van ser les primeres
que van existir de caràcter públic.
Van comunitat.
República.
En la República,
la ciutat participa
amb algunes especificitats
en el procés
de proclamació
del nou règim,
perquè la dictadura
de Prima de Rivera
havia reprimit molt
la llengua,
la cultura,
les persones
i els instruments
de defensa dels treballadors,
i s'havia anat creant
una dinàmica
que havia anat sent crisi
per diversos factors,
que portarà
que d'unes eleccions
que a priori
eren municipals,
ens sorgirà la proclamació
de la República,
és a dir,
un canvi de règim.
Al fons,
Alfonso Reig
haurà de fugir
per cames,
no?,
quan pregunta,
bueno,
i què està passant,
i li diu la Guàrdia Civil,
doncs,
que les ciutats
han guanyat,
han guanyat les candidatures
republicanes,
i ell diu,
però això no té gaire importància,
i li diuen,
no, no,
més val que busqui
un destí millor a l'exili,
no?,
o sigui,
que una mica això
que ha passat
amb aquests dictadors
de la primavera àrab,
i a mi m'agrada
sempre fer paral·lelismes,
analogies amb el present,
que s'han refugiat
en altres llocs,
perquè la força de la gent
ho ha fet possible,
no?,
altra cosa és que
què passi després,
però en aquest cas,
Tarragona té un paper destacat
perquè aquest Macià Mallol
del que parlava,
que havia estat un empresari
molt actiu
amb això
de l'evolució
de la portuària
i d'indústria portuària,
doncs,
va participar
en el que va ser
el prolegomen
de la proclamació
de la República,
és el pacte de Sant Sebastià,
que és l'acord
de totes les forces republicanes,
socialistes i nacionalistes,
catalanistes,
basquistes, etcètera,
a Sant Sebastià,
per dir,
bueno,
hem de posar fi a això,
posem-nos d'acord
en alguna cosa,
i en alguna cosa
amb les que es van posar d'acord
és que Catalunya
seria reconeguda
com a comunitat nacional,
allí no deien exactament
en quins termes,
no?
Bé,
el cas és que a Tarragona,
com als altres llocs,
es proclamarà la República
i durant aquells anys
es viurà una...
Mercè de Rodoreda
diu que va ser
com una mena de primavera
que ella mai més
en tota la seva vida
va tornar a viure,
no?,
l'expectativa,
sobretot,
dels primers anys.
Després,
segurament,
l'agenda era tan àmplia
hi havia tants temes
a plantejar
que el règim
no va tenir capacitat
de...
i les contradiccions
i les tensions internes
no va tenir capacitat
de resoldre's tots,
però les expectatives
que va obrir la proclamació
de la República
van ser infinites.
En el cas de la ciutat de Tarragona,
a mi m'agrada posar molt
l'accent, per exemple,
en dos fenòmens
que no són de la història política,
però que són molt importants.
Un és
tota la revalorització
del patrimoni romà,
fins aleshores força oblidat,
que només coneixen quatre experts.
Hi ha una voluntat
de posar en marxa,
per exemple,
el passatge arqueològic
a les muralles,
en aquella època.
I l'altre és
el gran projecte escolar.
L'Ajuntament arriba
a publicar un llibre
en el que demostra
que, com que pràcticament
no hi ha escola pública,
hi ha quatre pisos,
al casc antic,
llogats,
on de normal manera
es fa ensenyament
per als pobres
a l'escola pública,
doncs s'ha de fer un tomb,
perquè això és el que explica
que no hi hagi,
si no hi ha educació,
no hi ha bases
per a la ciutadania.
Era un plantejament
molt propi dels republicans,
aquest.
I aleshores es fa
un gran programa escolar
que està publicat
i es fan molts projectes
de construcció
del centre
del Miracle,
allà on hi havia
abans la normal,
tocant el Miracle,
la platja,
la qüestió
del Saavedra,
etcètera.
És a dir,
que educació
i patrimoni històric
són punts forts
d'aquella època republicana.
Molt important.
I tot això
s'estrunca
després amb la guerra
i amb la dictadura.
Això coincideix
després també
que tots aquests projectes,
que serien d'inversió pública,
molt importants,
entre moltes altres coses,
entre un procés
de catalanització
de l'administració,
de retolació
de noms de carrers noves,
hi ha tot un seguit
d'aspectes simbòlics.
Si vols,
des d'un punt de vista artístic,
es fa una cosa
molt rupturista,
que és col·locar
l'actual escultura
dels herois
de 1811
allà a la Cruïlla
en endavant
d'entre l'Inzi
i Zenda,
aquell monument
encarregat
de Julio Antonio
havia estat
com a 20 anys
en un magatzem
perquè no s'atrevien
a col·locar-lo
perquè la moral
de l'estètica
dominant
feia que allò
fos massa...
Bé,
les persones
estan nues,
no?
Sí.
Vull dir que és un altre
exemple també
de la innovació
del moment.
segurament els temes
de relació
amb l'Església,
tot i que a Tarragona
el bisbe Vidal i Barraquer
juga un paper important
en unes posicions
conciliadores,
les relacions
d'estat-església
es compliquen
en aquell temps,
el cas de Tarragona
en aquest sentit
també seria singular
perquè, clar,
és l'únic bisbe
que era actiu
en el temps
de la república
que morirà a l'exili,
Vidal i Barraquer,
tot i que després
viu el 46,
vull dir que ja
ha acabat la guerra
i vull dir que també
és un tema
molt significat.
I el franquisme,
la dictadura,
Montserrat,
com es viu?
Com afecta Tarragona?
Igual que qualsevol
altra ciutat de Catalunya?
No,
sempre hi ha especificitats.
Nosaltres hem pogut,
o sigui,
la recerca
com que ja s'està fent
en torn de la repressió,
etcètera,
jo crec que el franquisme,
sobretot a Tarragona,
representa
l'autèntica
erecció
de la ciutat
en capital
de la província.
Ho havia estat
des de 1814,
des del mapa
de...
perdó,
del 1834,
el mapa
de Javier de Burgos
d'organització
de províncies,
però quan realment
Tarragona
s'assent
i té condicions
per a ser això
és durant el franquisme,
perquè l'administració
s'expandeix,
perquè és una administració
dictatorial
amb voluntat de control
sobre totes les esferes
de la vida,
sobre l'economia,
sobre la censura
de llibres,
els espectacles,
l'administració
es fa més gran,
es crea
l'Institut
de la Seguretat Social,
hi ha molts funcionaris
que passen
una part
de la seva carrera
a la ciutat,
s'hi concentren,
tota la simbologia
del règim
es concentra
a la ciutat,
és a dir,
el 18 de juliol,
el primer de maig
en sentit
de Sant José Obrero,
la data
dels funerals
per José Antonio,
és a dir,
hi ha tota una sèrie
de...
el règim una mica
una mica imitació
del que va ser
Napoleó
també,
intenta crear
com una nova època,
i és el primer any
triomfal,
el segon any
triomfal,
i al voltant
d'aquest triomfalisme
dels que se senten
vencedors
i que utilitzen això
per afermar-se
en el poder,
per crear
no consens,
perquè una dictadura
no vol crear consens
amb els ciutadans,
simplement vol
submetiment,
però fa ostentació
pública als carrers,
doncs a la Rambla
o a la plaça
de la Font
es faran
les misses de campanya
dels primers moments
de quan arriben els...
quan comença
quan diuen això
de la liberació,
quan arriben
les tropes franquistes
a la ciutat
a partir del 15 de gener
del 39,
i després d'una manera
més esllenguida
aquests rituals
es continuaran mantenint,
no?
Podríem dir que
amb una relació directa
entre la baixa
de rituals al carrer,
perquè la gent
tampoc està ja
per tantes històries,
i l'increment
del poder
de l'Estat,
del govern civil,
sobre el territori
amb un grau de control
molt gran.
Hem de pensar
que els alcaldes
els nomenava
el govern civil,
els alcaldes
no eren elegits,
no hi havia llibertats,
més de quatre persones
no es podien reunir,
etcètera.
I era aquest context
de dictadura política,
de règim autoritari,
que suposa
que a finals dels 50
arribi aquest procés
d'industrialització
amb la indústria química,
el procés
de moltíssima gent
que arriba
d'altres zones
de l'Estat espanyol
i que la ciutat
creixi de manera
espectacular
en pocs anys.
Jo crec que és
el gran canvi,
definitivament.
És aquest el gran canvi
del segle?
Per mi que sí,
és un canvi induït,
normalment sempre
en un espai concret
podem estudiar
fenòmens de caràcter
més general
que tenen
unes especificitats,
unes característiques,
per mi és el gran canvi,
és a dir,
no existirien,
no existirien,
els barris
de Ponent
no existirien
sense la indústria química,
sense haver decidit
abans
que hi havia una política
de pols de desenvolupament
que es deia,
és una mena d'economia
planificada
la que fa la dictadura
de fet,
són els anys
en els que hi ha
la gran migració
que per exemple
a l'Anglaterra
es va produir
al segle XIX,
doncs a Espanya
es produeix
justament,
hi ha qui diu
que l'autèntica revolució
industrial es produeix
justament en aquesta època,
no?
Gran migració
del camp a la ciutat,
del sud al nord,
del centre a la perifèria
i Tarragona,
els cinquantes
ja de manera clara
però sobretot
en la dècada
dels 60
i fins al 72,
73
que llavors
comença a haver-hi
l'impacte
de la crisi
del petroli,
d'alguna manera
com que
tota la zona
de Barcelona
comença a estar
molt saturada
i aquí
s'ha creat
el polígon químic
aleshores
serà receptora
de molta
d'aquesta immigració,
no?
Això és un fenomen
que canvia
radicalment
les coses,
genera
de demanda
de divenda
per exemple,
i no n'hi havia
d'entrada.
Hem trobat
documentació
que demostra
com
hi havia
zones de barraquisme,
això que ara
això no fa molt
per l'orgull
d'una ciutat
però clar,
la història
és la que és,
no?
Aquestes faveles
que hi ha
les faveles
de Rio de Janeiro
doncs hi hauria
barraquisme
i jo de fet
tinc memòria personal
venint amb l'autobús
jo recordo
veure persones
que vivien
sota el pont
del Francolí
a l'entrada
de la ciutat
quan encara no existia
el tercer pont
quan només
hi havia dos
i a la Rebassada
i al Llorito
i a la Pineda
a diversos llocs
hi havia nuclis
barraquistes
que es calcula
que hi havia
de l'ordre
de mil persones
que vivien així
això és a finals
dels anys 60
llavors hi ha un pla
per resoldre això
i serà
la construcció
pública d'habitatge
que de fet
havia estat
absolutament morta
fins aleshores
el pla serà
per exemple
per als gitanos
de manera específica
la construcció
del barri
de l'Esperança
anant cap a
Bona Vista
que després va ser
enderrocat
però també
la construcció
de polígons
d'habitatge
exactament
dic polígons
perquè
tenen una mica
aquestes característiques
en aquella època
polígon industrial
seria concentració
d'indústries
polígon d'habitatge
seria concentració
de persones
i la ciutat
es segmenta
d'una manera brutal
és a dir
la ciutat
és
cada espai
correspon
a una categoria
de persones
i els treballadors
immigrants
aniran a viure
als barris
de Ponent
i
d'autoconstrucció
es faran les cases
sovint
a vegades
treballant el diumenge
a les poques hores
lliures que tenen
a Torreforta
i a Bona Vista
especialment
mentre que
es posaran les bases
perquè a partir dels 70
doncs hi aparegui
Camp Clar
Icomar
la floresta
etcètera
al costat també
d'altres iniciatives
de les mateixes indústries
no tant sols
de les químiques
sinó de
de la Vic
o de Seidensticker
d'altres multinacionals
que hi havia al moment
que construïen vivendes
per als seus treballadors
i que després
amb el temps
van acabar
o sigui
hi ha un tema
de canvi
de fisionomia
urbana
molt important
de canvi de paisatge
la ciutat es fa més gran
però les relacions
del centre
amb aquesta perifèria
que va creixent
són pràcticament
inexistents
aquestes coses
la ciutat no es trebarà
no es vertebrarà
realment
fins a la democràcia
i això ja formarà part
del capítol final
per dir-ho d'alguna manera
del volum
que ha fet el Tomàs
i acabarà de ser
més entès
des del punt de vista
dels usos de l'espai
amb el sisè volum
que és
de fractura geogràfica
i per tant
que hi ha molts mapes
i moltes descripcions
fins i tot
de com sociològicament
les persones són diferents
les que viuen
a cada lloc
són uns anys
també en què
el procés de degradació
del casc antic
serà terrible
la dictadura no va tenir sensibilitat
per aquestes coses
com va tenir
molt poca sensibilitat
pel patrimoni romà
va tardar molts anys
a fer
el museu arqueològic
va ser una batalla
la qüestió del fòrum
la qüestió del teatre romà
ja la transició
va ser una altra batalla
podríem parlar
Montserrat de moltíssimes coses
és que se'n acaba el temps
ah molt bé
doncs ja està
simplement el que anava a dir
és que
com que
aquests règims dictatorials
sobretot
si estan en benefici
dels que han guanyat una guerra
i els que han guanyat una guerra
són poderosos
normalment
recapten poc
i com que recapten poc
les seves administracions
viuen de manera molt esqüàlida
i per tant
els serveis públics
el que afecta tothom
la qualitat del paisatge
dels serveis
de l'educació
etcètera
perquè clar
tots aquells projectes republicans
evidentment
el franquisme
no els va reemprendre
sinó que va donar
màniga ampla
que continués
havent-hi
una majoritària
oferta de formació
per a minories
des de l'escola cristiana
Montserrat
ho deixem aquí
m'allargo molt
ha estat un plaer
perquè es nota
que és una apassionada
de la història de Tarragona
un dia parlarem
molt més àmpliament
del segle XX
a la nostra ciutat
gràcies
molt bé a vosaltres
que vagi bé
fins la propera
bon dia
fins una altra
adéu-siau
La història de Tarragona
de Pagès Editors
avui també
un altre capítol
aquí a la sintonia
de Tarragona Ràdio