Som ja en el temps de la tertúlia,
amb aquesta sintonia que ens acompanya cada dia a aquesta hora.
També en un matí tan especial com aquest,
o en un dia tan singular com aquest, cada cint de gener.
Segurament el dia de més nervis per a molts nens i nenes
i també per als adults.
En fi, una tertúlia que avui compartirem,
no amb nens i nenes, sinó amb quatre persones adultes,
dos terragonins i dues terragonines
que ens ajudaran a comentar l'actualitat del dia
i a parlar d'amalció, Gaspar i Baltasar.
Avui ens acompanya la professora de Can Teresa Valls, bon dia.
Bon dia.
L'historiador i professor de la Universitat Josep Maria Sabadevós, bon dia.
Bon dia, bona hora.
La botiguera Carme Pedrol, bon dia.
Bon dia.
I l'arqueòleg municipal Joan Menchon, bon dia.
Bon dia.
Com va l'any, com prova?
Estan nerviosos per l'arribada dels reis?
Ui, nervis que no veig.
Aquí n'hi ha un parell que encara som nens, eh?
Sí.
Ui, els nens també.
Les dones creixeu més de pressa.
Què dius ara?
Creixeu més de pressa.
Els homes no deixem mai de ser nens.
No són els reis, són els reixos.
Tu no jugues amb nines i n'altres encara jugaríem amb unes cales.
Són els reixos.
Espera, espera, espera.
El Joan ja està introduint un mateix tarragoní.
Són els reixos.
Per què són els reixos?
Perquè sempre han sigut els reixos.
No, no.
A casa teva, xato.
Jo sempre he dit els reis.
A mi m'acrida l'atenció i em diuen sempre a casa.
Sí, els reis.
La meva senyora.
Sí.
Me diu, no diguis cabalgada, que és cabalcata.
És cabalcada.
Perdó.
No diguis...
Cabalgata.
Cabalgada.
Cabalgada.
Cabalgada.
Ara ja ho he après a dir bé i ara ja no ho sé dir.
Cabalgada.
Mal.
No diguis cabalgada, que és cabalgata.
A veure, senyors oients, un moment.
La paraula correcta és cabalcada.
Cabalcada.
Cabalgada.
Cabalgata, com tota la vida, eh?
Veus?
A veure, el Joan Menchon ha introduit ja el matís tarragoní
d'una tertúlia que em sembla que serà una mica de bojos.
Que s'ha de dir reixos, però la Teresa Valls ha dit que...
Jo sempre dic reix.
Perquè, bé, tu som monàrquics a casa.
Sí, i tant, ja ho veus.
I la Carme?
No, no, reix, reix.
I si alguna vegada sents de dir reixos, evidentment no ho rectifiques.
En altres no ho rectificaven perquè ho deia.
Però sempre dius reix, que diu reixos.
Acabàvem amb vos moltes d'aquestes paraules.
Els assajos.
També.
Ah, bueno, això sí.
A veure, ho acabàvem amb vos, moltes ho acabàvem amb vos perquè nosotros aprendimos a hablar con otra lengua.
En castellano.
És a dir, tot s'ha de dir.
A veure, Carme, i tenint en compte que la tradició marca que els reis arriben sempre per mar,
el Serrallo, tenint en compte la proximitat marítima, us cauen més regals?
Tradicionalment?
Històricament, el Serrallo ha estat un barri afavorit per Malsió, Gaspar i Baltasar?
Sí, perquè, a veure, a mi els nens que em perdonin, eh, però els de Paramuna, Tarragona,
clar, abans que pugin aquí dalt, ja han deixat les coses al Serrallo, perquè, clar, després no tornaran a baixar.
Llavors, ells ja deixen les coses.
O sigui, quan arriben, saluden i tot el que fan, i ells ja deixen.
Ja venen als patges, ja van deixant les coses al Serrallo.
Vull dir, a veure, si falta alguna cosa, segurament que estarà al Serrallo, perquè aquí dalt ja no arribarà.
I el Josep Maria, que està molt vinculat al barri, també confirma que...
Passaven, fins i tot, amb cotxe, donaven un tom, i encara, i encara més, hi ha hagut anys que han arribat amb barca,
però amb barca de pescador, han arribat amb barca de pescador, el moll de pescadors.
Hòstia, tio, això no me'n recordo jo, eh?
Carai, si te n'has de recordar.
I el Joan i la Teresa...
I passaven per l'església i rebien els nens a la sala parroquial.
No, això ho fan igual.
Doncs veus.
I als no serrallens de la tertúlia, els hi arriba alguna cosa? Tradicionament, els hi ha arribat?
Va arribant, va arribant, eh? No ens podem queixar.
Ara, fixa't que si estan privilegiats, el Serrallo i el Port, que ahir ja van tenir els reixos, els treballadors del Port, diu el diari, no?
Sí, sí.
Perquè és tradicional, també, no?
Poco, eh?
I als del Serrallo ja heu rebut alguna coseta o no?
No, no, encara no, perquè esperem el gruix.
Ho fem nosaltres tot el gruix, doncs.
Fes esperant.
Fes esperant en guany el gruix, que tot s'aprima.
Teresa.
Fes esperant, Carme.
Com que no visco el Serrallo més amunt, doncs sempre és el demà.
Els reis sempre han passat demà.
Sí, a la Teresa, que és de Tarragonina, de l'Eixample, podríem dir, no?
Sí.
Li arriben demà.
Demà, sí.
Els del Serrallo ja els hi arriba la dita anterior, al vespre ja els hi arriba.
Són uns privilegiats.
A veure, senyors i senyores, què els hi demanen aquests reis?
Més enllà de la salut i la feina, que són les coses habituals que ens diuen tots.
Mira, no sé, jo quan era petita em van ensenyar a fer la carta, que jo posava tot el que volia,
i aleshores al final hi havia una frase que sempre es venen a escriure, que era
i si no pot ser, em porteu el que vosaltres vulgueu.
Doncs jo ara acabo dient que ja poso aquesta frase directament, perquè sempre em porten el que volen.
Però a part de les coses meves, per mi, que seran sorpresa, que ja veurem,
sí que m'agradaria un parell de coses així a nivell de ciutat que...
Sí, sí, els hi demano coses per Tarragona.
Per Tarragona.
No només coses allò.
La senadora actua, eh?
La senadora actua.
I com que em sembla que m'ha portat bastant bé.
Espero que m'ho portin.
Doncs vinga, a veure, què demanes?
M'agradaria veure acabat el Teatre Tarragona.
Fet.
Això segur que t'ho portaran.
I després m'agradaria tenir els Jocs del Mediterrani.
Això ja...
Jo m'he portat bastant bé, dic.
La Teresa ja s'ha mullat i ja ha dit dues coses.
La Carme, si hagués de demanar coses per Tarragona o pel Serrallo,
perquè els del Serrallo ja sabem que sou molt...
Un bon a part.
Què els hi demanes, els reixus?
A veure, a mi m'atxoco una miqueta,
perquè abans quan deies...
Què demanes al reix, no?
Sempre deies pau.
Que hi hagi pau al món.
I salut, no?
Tu quan és petiteta demanaves pau?
No, no, perdona, no.
No, no, no.
Em refeixo d'ara, no?
I en canvi ara ni se anomena.
Ara, com has dit tu al començament,
se anomena salut i feina.
I fins i tot feina abans que salut, eh?
Aquests dies jo he sentit molt feina i salut.
I feina abans que salut.
A veure, i evidentment com que soc del Serrallo
i la cosa està una miqueta complicadeta,
el que és la part de la mar,
doncs allò que diuen, no, virgencita que me queda com ho estoi, no?
Que tot pogués continuar més o menys igual,
perquè si no, la veritat és que passarem malament en aquest sentit,
perquè la cosa està molt, molt fumuda.
I després, a mi també em faria gràcia, com a la Teresa,
l'un dels llocs del Mediterrà.
O sigui, és una cosa que jo trobo que Tarragona
aportaria molta cosa
i la veritat és que em faria il·lusió.
I l'altre ja anirà venint.
Vull dir, a veure, hi ha moltes coses que ja estan com a mig fetes
i l'altre ja anirà venint.
Josep Maria, a veure,
el cronista de la ciutat, l'historador,
el professor a la universitat.
Hola, vinga, va.
Va, què demana el rei?
Què li demana per Tarragona?
Mira, d'entrada,
el meu company aquí al costat.
Hola, Joan Menchon.
Jo ja no estem en edat de fer atletisme ni res.
Vull dir que els jocs dels Mediterranis
per la ciutat estan molt bé.
Particularment,
m'afegeixo amb la Carme
el de virgencita, virgencita,
que me quede como estoy,
però particularment jo ja només demano
un parell de coses.
La primera és
mantenir la il·lusió.
La mateixa il·lusió que tenen els infants
per veure els reis,
que tinguem els grans per tot,
no perdre aquesta il·lusió.
I la segona és allò
que és l'último que se pierde,
que és l'esperança.
Vull dir,
esperar que d'alguna forma
les coses es vagin arreglant.
Que ja sé que és molt esperar,
però posats a fer,
l'historiador, el cronista,
tot el que tu vulguis,
això.
I com que aquesta nit
els veuré jo molt directament,
vull dir directament,
en viu i en directe.
En directe.
És privilegiat, eh?
En viu i en directe.
Ja sé que no es pot fer propaganda
d'una altra entitat,
però com que avui en dia
encara nosaltres aquí
no tenim la televisió
de Tarragona,
televisió,
hi ha el TAC-12,
en què hi estem migdianament posats,
però TV3 comptarà
amb l'historiador,
el cronista, etcètera,
per acompanyar...
Ah, per TV3 ho faràs.
En viu i en directe.
En viu i en directe.
Bueno, hi haurà alguna coseta gravadeta,
però mai estarà bé.
Doncs així
els hi diré directament.
Ara parlem de l'acabalca
i de la televisió,
però deixem acabar
aquesta ronda ordenada
que he aconseguit de fer
una ronda ordenada
d'intervencions a la tertúlia,
que és difícil.
Ja veus que el xerraire
és l'historiador.
A veure, Joan Menchon,
què li demana
als Reis per aquest 2011?
Que puguin venir cada any,
tu, i que tinguem la il·lusió
que ara torns molt de temps.
I especificar una miqueta,
és que n'han dit això i això.
Vols més que la il·lusió
i l'esperança?
Però coses concretes,
coses concretes,
l'arqueòleg municipal,
què li demana als Reis?
Això.
I que sortim una miqueta
d'aquesta crisi,
no?
Sempre diem,
sempre com ara,
doncs escolta, no,
s'ha acabat.
Anem a demanar
que la cosa vagi una miqueta millor,
perquè em sembla que
ja fa masses dies
que estem tocant fondo, no?
Veurem si sortim de la crisi.
Després parlarem
d'una de les notícies
de la jornada,
que són els pressupostos municipals
per aquest 2011
i que estan enmarcats
en aquesta crisi.
Però abans,
seguint en relació
amb això que comentàvem
de la cavalcada
i de la retransmissió de TV3,
en fi,
no sé si hauran vist una mica
el muntatge
que va començar ahir
a fer la televisió
a la Rambla,
a la plaça de la Font,
al Moll de Costa,
que els fa més il·lusió
especialment
que la cavalcada
es vegi per TV3,
coincidint amb el Centenari,
les tres carrosses noves...
Sí, sí,
jo trobo que està molt bé
que penso que es vegi
i a més a més
hi ha una cosa
que jo sempre he dit
que fa falta
i que en guany
suposo que arrel de la tele
hi serà,
que és llum
a la plaça de la Font.
Jo l'arribada
del rei a la plaça de la Font
ho trobo fantàstic,
potser perquè de petita
no ho havia vist mai,
perquè per raons familiars
en aquella hora
hi havia molta feina
a casa meva
i mai podia anar
a la plaça de la Font.
I ara de gran
sí que ho he vist.
I trobo que és molt bonic
quan els reis
baixen a peu
i arriben a l'Ajuntament
ho trobo fantàstic.
Fa molt poc temps
que es fa això.
Però ho trobo molt bonic.
No sé qui s'ho ha inventat
però és molt bonic.
Amb poca llum, dius.
Però penso que hi falta llum.
Perquè és un dia
que el que deia abans
de la il·lusió
als nens
és que veure els reis allà
és una cosa
i es veu un poc.
I ara, ahir,
casualment,
perquè no hi vaig anar
expressament,
vaig passar per la plaça de la Font,
allà hi ha uns ponts
amb uns focos impressionants.
Penso que a la plaça de la Font
hi haurà molta llum
perquè hi ha la tele.
Però, ostres,
ho veurem molt bé.
I m'agrada.
Què anaves a dir, Josep Mariano?
No, que fa molt poc temps, això.
Pensa que abans
les carrosses
que porten els reis
entraven a la plaça de la Font
i els reis baixaven
davant de l'Ajuntament mateix, no?
Pujaven dalt del balcó.
Potser el canvi es va fer
quan es va remodelar la plaça, no?
Sí, quan se va fer
el pàrquing i tot això.
No hi havia l'empostissat
que hi ha ara al davant,
que és el...
Sí, sí, sí.
Era una rebuda diferent
i els reis passaven
a la sala de sessions de l'Ajuntament
i aleshores allí
l'alcalde els feia la benvinguda
que allò era, diríem,
elitista pràcticament
perquè aquella sala de sessions
no hi cap.
L'Ajuntament és de tothom
i pot entrar tothom
però, clar, vull dir,
no n'hi ha on ràgia
i no s'hi cabria allà dintre.
No és molt bonic.
Jo trobo que l'empostissat,
l'arribada...
Ara, a fora,
doncs la cosa queda bé
i els caramels es reparteixen
perquè això de la bogeria dels caramels
sí que és una...
Això sí que és una cosa...
Això sí que és una cosa...
que ho heu d'entendre.
Vuit tones de caramels.
Però, a més a més,
els reis no són
l'expendedoria de caramels.
Sí, però mira...
Vull dir, un rei...
Jo no he vist mai cap rei
tirant caramels.
Un rei ha de tenir
una dignitat real.
Real.
S'ha de notar que és un rei
i no un senyor
que ha de tirar caramels.
Però, escolta,
també ha de ser proper.
Ha de ser proper.
A mi no ha de tirar caramels.
El proper tira petons
i fa així com aquella senyora
que fa així amb la maneta.
Ja està que no em puguin veure.
Ja està que no em puguin veure.
Com la senyora de Polònia,
pels que m'estiguin escoltant.
La proximitat del monarca
ha de ser això
o acostar-se
per donar una maneta.
Espera, espera, espera.
Que la Carme creu que no.
No, aquests reis
han de ser més propers.
Però han de llençar caramels.
Però tu,
proper tirant caramels,
sembla que sigui
la guerra.
Demanes pau.
Allò és la guerra
dels caramels.
A mi no tira la caramels.
Perquè des de baix
tornen a anar per amunt.
Els caramels de baix
tornen a anar per amunt.
però els caramels què són?
Per la canalla
o per les mames,
els papes,
els tiets,
els avis,
els cunyats
i gent de malviure?
Perquè al final
és amb una bossa
del supermercat
per obrir-la.
Aquí, aquí.
Això no és horrible.
I després es queden a casa
i no se'ls menja ni molt
i que l'enfart.
A veure...
Això és molt seriós.
El paper dels reis,
vostès consideren
que hauria de ser
més institucional?
Jo no, jo no.
A veure,
jo trobo que el reis
ha de ser molt proper
al criu,
en aquest cas,
al criu, no?
I els grans,
perquè jo sempre dic igual.
Jo, el dia de Carnaval...
Ai, el dia de Carnaval.
Però tu parles dels reis
que després els hi tirava
en bomba sorsini
al disseny.
Escolta'm,
perdoneu,
jo,
fins al dia de reis,
jo,
de veritat,
que m'ho crec
que són de veritat.
És que m'ho crec.
És que són de veritat.
No, no.
És que són de veritat.
No, no, no.
És que aquí ets creguda.
No, no, no.
Tu que ets tan creguda,
tan creiem,
perdona, no creguda.
Creients?
Jo vull dir,
a veure,
és que jo m'emociono.
És una cosa que m'emociono.
I llavors jo trobo
que el rei,
això és una cosa
que ho tinc molt clar.
Ha de ser molt proper.
Inclús el bonic
que fora que els nens
si poguessin acostar
i poguessin donar-li la mà al rei
i li poguessin parlar
i li poguessin dir...
No ho sé,
jo...
Però què volem?
Un rei o un burbó?
No, no,
jo vull un rei.
No, jo vull un rei mac.
Un rei mac.
Un rei mac.
Un rei mac, d'Orient.
Però és igual.
Burbors i austres,
deixen-los anar.
No, no, deixem-los estar
que ja estan molt bé untestant,
especialment a l'Escorial, no?
Vull dir...
No, però a veure,
a mi que dic que...
Joan, tu...
Perdona, digues, digues Teresa.
No, que llencin caramels
no em molesta gens.
El que em molesta
és la gent que des de baix,
no nens,
bé, nens i joveu-nets,
que van amb bosses de plàstida
quan se volgui,
o supermercat o es danseval,
com si s'acabés el món
omplint aquella bossa de caramels.
Això és el que em molesta.
Que tinguin caramels
em sembla fantàstic,
perquè els nens...
El dia menys cansat
a sota d'una carrossa
hi haurà una desgràcia.
Això ho he viscut molt de prop
cada any,
i és un patir constant.
Fins que no s'arriba
a la plaça La Font,
sempre vas amb aquell aia al cor,
que una criatura
o una persona gran
més o menys distraeixen.
Sí, perquè s'hi llencen molt
al damunt de les carrosses
per les caramels.
S'acabarien a llençar el caramel, és clar.
Joan, i el paveto
dels monarques d'Orient,
que venen cada 5 de gener,
els trobes adequats
en els últims anys o...?
Mentre es portin regals
i ens entretenguin
i ens facin feliços, correcte.
A tu t'és igual.
Sí, els reixo, sí.
Digui'm un lloc
per veure la cavalcada.
Un lloc que els agradi
especialment que creguin
si és que han anat habitualment
o desitjarien fins i tot anar-hi
o potser només hi van anar un any
i van pensar
mira, qui és el lloc
que més m'ha agradat?
Dos.
Escala real.
S'ha de veure dues vegades.
Per anar bé
s'ha de veure dues vegades.
Quins?
Vull dir,
agafar una coca de la Rambla
i poder després pujar
pel carrer Hospital
o pel carrer Sant Francesc,
per exemple,
per arribar-se de pressa i corrents
a la plaça La Font
i veure l'arribada a peu.
Això és el que faig jo.
És a dir,
Rambla, Rambla,
Rambla,
Rambla,
Rambla,
és que jo faig això.
Teresa.
Jo ho veig a la Rambla,
més o menys a l'alçada
de les Tresines,
aproximadament,
i això és quan ja hem passat
amunt,
correts,
fins a la plaça La Font
a buscar un lloc
perquè, és clar,
hi ha molta gent
i no hi ha cap tanta gent
per poder veure
aquesta arribada
que deia jo abans.
Carme.
Jo no,
jo a l'arribada...
A Mar, no?
A Mar.
Però a Mar deu ser molt bonic
que no.
L'arribada a Mar
i llavors,
potser perquè jo
tota la vida,
quan era més petita
que el que soc ara,
ho veia a la mitja lluna
i a més a més
m'agradava molt
perquè sempre es posava
a la mitja lluna,
no?
Llavors,
esclar,
veies la pujada
al carrer Podaca
i jo a més a més
és que tinc molt bons records
de llavors
perquè et donaven caramels,
però a més a més
és que
jo i uns quants més
tenim el privilegi
que se'ls donaven
amb una bosseta
i clar,
això era una cosa
que bueno,
no oco,
és que no ho posis
en catagòria.
Això és donat.
Oco qui ve
a les tartulies
de Tarragona Ràdio.
Això és donat,
això no és tirat.
Les bossetes
les donaven a la mà.
Però tingues en compte
una cosa, Carme,
que tu i jo aquí
així estem
al vieix.
En dia general.
Ho he dit bé
això del vieix.
Sí, sí.
Sí.
doncs som els que tenim
cabells blancs
de fa ja temps
i en aquella època
els reis
no anaven en carrosses,
en aquella època
els reis encara anaven
dalt de cavall.
i la cabalcada.
I la cabalcada.
de cavallcada.
Cabalcada.
de cavallcada.
La cabalcada
consistia
en un seguici
de més o menys
esclaus
i servents
de ses majestats
que anaven
amb unes torxes
i para de comptar.
tres o quatre
fanalets
tres o quatre
cosetes més
evidentment
vull dir
nosaltres
ja vam veure
com a cosa efectiva
l'elefant
el camell
i el dromedari
que era la cosa
més sorprenent
que hi havia
i para de comptar.
I aleshores
era fàcil
que des del cavall
mateix
qualsevol
de ses majestats
o un patge real
s'arribés
i aquells nens
que els coneixien
d'un any
i que sabien
que s'havien portat bé
doncs aquells nens
evidentment
els donaven
una bosseta
de caramels
especials
perquè eren uns caramels
que no es feien
aquí de raó.
A veure
que em falta saber
el lloc o l'indret
de la cabalcada
que li agrada especialment
al Joan Menchon.
A mi m'agrada molt
l'escala real
i de record d'infància
que reunió
just davant de Can Palau
que llavors
com havia poc caramelo
sortia el senyor Palau
i ell llançava ell.
Senyor Roquet
Hallmer d'en César.
Quines històries, eh?
Així que
en aquelles èpoques
no hi havia tanta...
Era molt diferent.
Tanta abundància
de caramels.
Potser a Ariadn
n'hi ha tants
que no s'acaben d'apreciar.
Jo recordo
que quan llançaven
tants caramels
la meva mare
que era molt amiga
dels reis
doncs sempre
li donaven a ella
i portava les butxaques
plenes
perquè n'hi havien donat
però no perquè
els hi havia llançat
des de la cabalgada
sinó que
se'ls havia trobat
un patge per un cantó
i els hi havien donat.
I això
ens feia...
Home, clar...
Això era...
La Carme
i la senyora senadora
formen part
de l'èlit
terragonina
i tu i jo
som de la part alta.
Sí, sí, sí.
Tu som classe de tropa.
Són dues coses diferents, eh?
Vull dir,
els neviliers
del Serrallo, eh?
Armadors, eh?
Armadors
del Serrallo, eh?
I a vegades
si hi ha algun nen
allò a la carta del rei...
Mercadés
del carrer Colom.
Sí.
Mercadés del carrer Colom.
Que anàvem a fer
el cantó de la Rambla
que arribaven allà
fins al carrer Canyelles.
La volta...
Anàvem allà
i tornavem.
Sempre n'hi ha uns
que són més iguals
que els altres, eh?
Jo me'n recordo
que inclús ara
si hi ha algun cri
o alguna cosa
que em diu
de la carta del rei
jo li faig
valtreu-se la carta
i me la doneu a mi.
Jo la donaré
amb alguna barca.
Com que els de les barques
veuen el barco
quan baixa
ja els hi donaran
directament, clar.
Vull dir,
tenim un film més directe.
Clar, tenim un film
més directe.
Són uns privilegiats.
Això els he dit sempre, eh?
Sempre els hi dic.
És curiós
i suposo que ho notaran
els oients
i els nostres quatre
convidats a la tertúlia
com una notícia
com la d'avui,
un fet com el d'avui,
un dia com el d'avui,
fins i tot serveix
per trencar
les dinàmiques habituals
de les notícies.
Però no és bonic.
És bonic.
Sí, sí.
No, no,
s'ho trobo fantàstic.
Que t'arriba no sortir a la tele
sense que sigui
una desgràcia ni un marron.
Però volen que parlem
dels pressupostos municipals
o seguim parlant
dels reis,
de la il·lusió,
de la regla.
Si vols parlem
de l'Ajuntament
i de totes aquestes coses,
però penso una cosa,
hi ha hagut moments
en què des de l'Ajuntament
s'ha parlat també
de fer Tarragona
amb il·lusió.
I no fa pas masses anys.
I no fa pas masses anys.
Vull dir,
podem fer Tarragona
amb il·lusió
i amb esperança.
I s'ha de mantenir
aquesta il·lusió infantil,
se l'emportem
fins a la plaça La Font,
als reis que en deixin
una bona carretada
a la casa de tothom,
i a veure si tot això
amb l'esperança
reverteix
i comencem
a sortir,
a sorar.
I hem de recordar més
que la cavalcada
es tanca avui
el seu centenari.
Va arrencar el 1910
i, per tant,
en un dia com avui
es tanca el seu centenari,
ho fa amb la celebració
televisiva
de la retransmissió
de TV3,
però ho fa
amb tres noves carrosses,
en fi,
amb tota una sèrie
de millores
que després comentarem.
No sé si vostès
com a espectadors,
i és molt difícil
moltes vegades
quan veus la cavalcada
veure si les carrosses
i tot el conjunt
està en bon estat,
però no creuen
que necessitaven
millores,
noves carrosses,
tenen la sensació
que necessitava...
Jo és que ni m'hi fixo.
Ni t'hi fixes.
Estic tan il·lusionada
que ni m'hi fixo.
És que la veritat
que no m'hi fixo.
Arran d'això que dius,
home,
també,
ja sé que ja ho feu,
però hi ha molta gent
que hi treballa
perquè tot surti bé.
Vull dir,
a més a més,
que hi treballen
com molts treballs,
no?
Desinteressadament,
vull dir,
que són molta gent
que hi treballen
perquè un dia com avui,
el que dèiem entre tots,
perquè la il·lusió
es mantingui,
perquè ara mateix,
vull dir,
la brigada
fa una feina
molt important,
molt important
i d'aquí,
doncs,
evidentment,
felicitar-los
perquè jo crec
que s'ho guanya.
I després,
ja,
arran d'això
que comenta la Carme,
hem de recordar,
en fi,
tota la feina
que fan organitzacions
no governamentals
per portar joguines,
que cada cop,
moltes vegades,
són més necessàries
per a famílies
que realment
tenen pocs recursos
en un context de crisi
com aquest,
és important
tota la feina
aquesta de voluntariat.
Joan,
tu,
del tema Carroses...
Hi ha una cosa
que penso que és important,
vull dir,
estem veient,
els que tenim,
ja començarem a tenir
cronologia,
no a edat,
les mateixes carrosses
millorades
amb carrosses noves
i elements nous.
Van canviant cares,
els tres eixos
són els de sempre,
evidentment,
però penso que
l'evolució
és positiva.
Com ho veiem
de tant en tant
i els canvis
són lents,
no ens en donen
gaire compte,
però si et fixes
una mica,
veus que ha anat
millorant amb els anys.
Teresa.
Evidentment,
ha anat millorant,
però jo,
si hagués d'afegir-hi
una cosa més
a la cabalcada,
que no ho sé,
no sóc ningú ni per dir,
perquè tota aquesta gent
que està treballant
d'una forma desinteressada,
que l'altre dia
tot sigui grit de pas,
ara,
les noves tecnologies,
al feix-ho que hi havia
unes fotos
de la brigada
muntant les carrosses
i eren molt boniques
perquè és una imatge
que els que no estem
posats a dintre
no han vist mai,
sempre veiem les carrosses
ja muntades totes
i de cop i volta
veies allà uns senyors
que estaven muntant
l'estrella,
no sé què,
i de veritat
que m'havien de fer
molta gràcia.
Jo,
si havia de fer un suggeriment,
vols dir que no és anar a l'òptica?
Perquè si t'has queixat
del mateix.
No,
però a veure,
llum a les pròpies carrosses,
vols dir.
No,
a veure,
jo trobo que és una,
a veure,
tot és per la canalla,
per la il·lusió,
però el mateix,
ben il·luminat,
guanya moltíssim.
Aleshores,
jo penso que hi ha
alguna carrossa,
que, bueno,
les noves no ho sé,
perquè evidentment
no les he vistes,
però que si se'm permet
fer un suggeriment,
penso que hi falta llum
i ja la passa a la font.
Josep Maria.
I també.
No sé si hi ha possibilitat
d'arreglar això o no.
Jo,
de la llum ja en parlarem,
però jo m'he quedat
amb el que has dit tu
del centenari.
Ja sé que és un debat històric,
aquest,
però el centenari
s'acaba avui
o comença avui?
Ui.
No va començar l'any passat?
No va sortir el 1910
per primera vegada?
Va sortir...
Això és el mateix
del mil·lenni,
quan comença.
Ja sé que és un debat històric,
però clar,
m'he quedat d'això.
No ho podem fer durar un any més.
No vull enredar més la troca,
però pensem-hi després, eh?
Vull dir,
si del zero
a l'1
és
el primer any
o el primer any
comença a partir de l'1?
Bé,
però més anys
ja d'aquest debat,
no?
L'important és que ho celebris.
Ara,
per això,
l'1 del centenari,
comencem ara
a celebrar el centenari.
Comencem en guany
a celebrar el centenari.
I durarà un any més,
que és més bonic.
I durarà un any més.
Vull dir,
no vam començar el deu.
Ho podem celebrar fins l'any que ve.
És que així,
així ho hauríem de fer.
Ara ja m'aferràbia
perquè parleu com persones adultes.
No,
sí.
No,
no,
no.
Aquest és un debat etern.
És un debat visentint els estudiadors
i ens entretenim com a canalla
parlant d'això.
La qual cosa vol dir
que si ho comptem així,
cadascú de nosaltres
té un any menys.
Clar,
l'any que va néixer el nen Jesús,
és l'any 0 o l'any 1?
Tota per on?
Clar,
o quan tu vas néixer,
tu vas tindre un any,
no l'any que vas néixer
que no te'l preguntaré.
El 48.
Mira,
ets més jove que jo,
filla,
quina vergonya.
Doncs bé,
l'any que vas néixer
no tenies un any.
No,
quan vaig néixer no.
I aleshores
no comences a comptar
des del 49.
Comences a comptar
des del 48.
Malament res.
És igual.
Quan ja portaves 9 mesos.
No vull,
no vull deixar,
no vull posar-li.
Però el que passa,
la llum passa una cosa.
A veure,
els pressupostos municipals
sempre,
sempre,
han estat molt apretats.
Vull dir que aquí
de mànica ampla
i tirada veta,
mai en la vida.
Aleshores,
les carrosses,
tot i que els reis
es mereixen el millor,
perquè és una vegada l'any
i són ses majestats,
les carrosses
sempre s'han fet
amb una sabata
i un espardell.
i aleshores,
les bateries
que han d'il·luminar
aquestes carrosses,
si no s'espatllen
al carrer Podaca,
de vegades s'espatllen
a la mitja lluna.
I potser la rambla
ja arriba de les fosques.
Vull dir que
és allò
d'una sabata i l'espladenya.
Tots s'han de dir.
Perquè, clar,
viure a prop
de la feina immensa
que fan
la gent de la brigada,
sovint,
amb hores
que no són hores extres,
però que sí,
són hores extres.
Vull dir que no són
d'aquelles que es reflecteixen.
Vos pagès
us posen el tractor,
volen i tu...
Tothom, tothom, eh?
Vull dir,
cada vegada més.
Cada vegada més.
I avui,
en guany,
a més a més,
amb l'aportació
d'entitats musicals
com poden ser
les gralles
i la música,
els sacs de jamecs,
aquesta colla
que hi ha ara,
els sacaires de Tarragona,
tots aquests...
Cada vegada surt més gent.
Cada vegada surt més gent.
és molt bonic.
El que passa que,
clar,
veurem
per la tele,
clar,
a veure per la tele,
tu...
Amb molta llum,
ens hauríem de maquillar
tots plegats.
També.
Perquè llavors hi ha reflexes.
Sí, és clar.
Carme,
i tu aquests botigueres,
aquests botigueres,
vius molt a prop de
qüestions que afecten els Reis.
Vindran
amb molta crisi,
aquests Reis?
O no?
O tu creus que vindran,
com sempre?
Que hi ha crisi,
però que en dates com aquesta,
els Reis...
No, les dates com aquestes,
els Reis no en saben.
Vull dir,
a Orient no entenen de crisi.
Estic segur que pels nens
no hi ha crisi.
Pels nens no hi ha crisi.
En general,
potser sí,
però...
No s'ho mereixen.
No, no, no, no.
Els que ens ho mereixem
som tots nosaltres.
A més a més,
jo ja sento dir
que ja fa dies i dies
que moltes coses
ja s'han agotat
dels llocs perquè...
S'espavilen els Reis.
Sí, sí, sí.
Ells saben ja
el que serà de moda
i no serà de moda
i en molts postos
ja no hi ha res
del que...
I és el que diu el Josep Maria.
A veure,
per la canalla no hi ha crisi.
Teresa.
És el dia de la il·lusió.
No, una mica,
bastant amb aquesta línia.
I però pels adults?
Els regals dels Reis
pels adults poden...
Si s'ha de retallar,
els Reis retallen pels grans.
Està clar.
És que, clar,
ets nen uns anys,
després ja no ets nen.
Què vols que t'ensenyi
el meu cinturó,
a veure quants furadets queden?
Joan.
Què vols que t'ensenyi?
Ai, ai, ai.
Què vols que t'ensenyi?
No cal, no cal, no cal.
No cal.
Joan, tu creus que venen
els Reis amb crisi o sense?
Pels nens no hi ha crisi.
Almenys no hi ha crisi d'il·lusió, no?
Pels grans, doncs hi haurà de tot, no?
Com ha de ser.
Però tenen la sensació
que aquests dies,
i ara més enllà
de la feina que facin els Reis,
que l'ambient comercial
doncs està prou bé
pel que han sortit aquests dies
pel carrer,
veuen ambient...
que en cualquier tiempo pasado
fue mejor, ¿eh?
Carme, la Carme fa que sí amb el cap.
La Carme fa que sí.
Que en cualquier tiempo pasado fue mejor.
Vull dir, però,
estem parlant dels Reis, no?
Però, per exemple,
una cosa també que va junt,
fi d'any, per exemple, no?
A veure,
els restaurants o així,
s'han queixat moltíssim,
inclús,
ho has pogut comentar,
de dir quina diferència
de fa 3 o 4 anys enrere
que la gent
hi anaven molt i gent.
Per contra,
també potser s'ha notat
que llavors potser
les botigues de menjars
potser han venut una miqueta més
perquè, clar,
ho fan a casa
per no sortir,
llavors s'han d'anar amb els amics,
però els llocs
que a vegades vas
i que continues anant-hi,
molta diferència
de fa un parell d'anys
o 3
el que va ser
l'any va ser
l'any va ser
l'any va ser
bastanta diferència.
L'altre dia hi havia
unes declaracions de...
Ara no recordo
quin botig hi ha,
quin president
de quina associació
de gutali,
o no sé,
no recordo quin,
que deia que, clar,
a l'efecte corte inglès
la gent tenia molta por
i sembla
que no ha sigut tant.
No,
i el corte inglès
no m'han fet mai de por.
No,
però hi havia molts botigues
que sí,
que es deia,
i llavors, clar,
jo,
que en aquest moment
no soc botiguera,
però sí que tombes
i veus,
el que veig
és molta gent repartida.
És a dir,
aquest any he vist
des de la punta
del corte inglès
fins al cap amunt
de la Rambla,
vull dir,
totes les zones
més o menys comercials,
sigui al voltant del mercat,
sigui al voltant
de la plaça
Verdaguer,
Crescent Agustí,
tota aquella zona,
sigui cap aquí baix,
cap al corte inglès,
o fins i tot
al parç central,
que hi havia molt moviment
de gent,
no sé si la gent comprava molt,
o no,
però la gent està repartida.
En canvi,
altres anys,
hi ha hagut llocs
que dins,
no hi va ningú,
però en canvi,
i com a ciutadana de peu,
que me'n vaig a peu
per tot arreu,
doncs era bonic
veure gent per tot arreu.
Desenganyem-nos,
desenganyem-nos,
sense que mal interpreteu
i busqueu doble sentit
a les paraules,
d'aquells polvos
vienen estos lodos.
I si no,
ja no queda temps
de parlar dels pressupostos,
és que ho hem fet expressament,
no queda temps,
però si no,
no en parlis dels pressupostos,
busca la xifra
del deute municipal
o del deute
de la Generalitat.
A quin nivell
d'endeutament estem?
Perquè
les xifres milionàries
de l'endeutament
són
estos lodos.
Vam tirar de veta
durant molt de temps.
Es va tirar,
tothom va tirar de veta
durant molt de temps.
Hipoteca.
I ara ho paguem.
Hipoteca.
Ja ho pagarem.
Rehipoteca pel cotxe.
Ja ho pagarem.
Rehipoteca pel que vulguis.
portem quatre dies,
cinc dies,
en què
totes aquestes
bombetes
que tenim per aquí
van cremant, eh?
I de petitet
ens en recordàvem
que dèiem
allà hi ha un lladre
que està cremant.
I el lladre
no era més
que una bombeta
encesa, eh?
Avui en dia
ja saps com
hi ha hagut jo aquí.
És que ens va fer creure
que eren més rics
del que són.
Anem acabant.
Un missatge optimista.
Va.
Que si era un bon any,
no aquest?
Esperança.
Millor que el passat, segur.
Segur.
Segur.
Joan.
A la força.
Tindreu feina els arqueòlegs
o què?
Sí.
I els botiguers, Carme?
Vinga, ànims.
No, no,
animo sí,
però clar,
és que la cosa està...
Costarà.
Costarà.
Senyores, senyors,
que vagi molt bé
aquest 2011
i que aquesta nit
ens portin moltes coses
als Reis.
Teresa Valls,
Carme Pedrol,
Josep Maria Sabater-Bos,
Joan Menchon,
gràcies a aquests
quatre contartulis
que avui han fet
segurament també
una tertulia especial
perquè avui el dia
d'on s'ho val.
Avui és un dia
també molt especial.
Gràcies i que vagi bé.
Bon any.
Adéu.
Bon any.
Bon any.
Gràcies.
Gràcies.