Tres minuts i seran dos quarts d'una del migdia.
Ara feia dies que no en parlàvem.
Avui tornem a recuperar la sala vuit i mig.
Ja sabeu aquesta sala dels Ocines i les Gavarres,
on podeu veure pel·lícules en versió original i pel·lícules d'autor.
Com cada setmana, ens ho explica la seva programadora, l'Ester Ferrer.
Ester Ferrer, bon dia.
Hola, bon dia, Josep.
Després d'aquestes minivacances, tornem amb l'espai de la sala vuit i mig.
Què tenim per aquesta setmana?
Bé, mini-mini no, eh?
Jo ja ho trobava a faltar perquè han estat 15 dies molt llargs, crec.
Tot i que vam acabar amb el Festival de Cinema en català,
que es va proposar des de Cultura i des de l'ICIC,
i que penso que va tenir una resposta molt maca de la gent.
Això ho saps tu, que no te'n vas perdre ni una, no?
Sí, sí, sí.
I, doncs, ara tornem.
I comencem, doncs, ja parlant amb la pel·lícula d'aquesta setmana.
Un plat fort que ve d'un país que normalment no ens acostuma a portar massa filmografia.
és una pel·lícula canadenca, és una pel·lícula que està parlada en francès, en anglès i en àrab,
i que correspon a un director que tampoc coneixem perquè es pugui haver vist massa,
tot i que és un director amb experiència, a les nostres pantalles.
Es tracta de Denis Villaner.
I la pel·lícula és Incendis.
Incendis, d'alguna manera, ja venia avalada pel seu pas per al Festival de Venècia,
però quan va arribar a la Semincia, al Festival de Cinema de Valladolid, aquest any passat, el 2010,
doncs diríem que va arrasar amb tres galordons,
amb el Premi al Millor Guió, amb el Premi al Públic i amb el Premi a la Joventut,
que d'alguna manera ja és coincidir moltíssim, no?
Perquè passa sovint aquest Premi a la Joventut, per exemple, a Sant Sebastià,
doncs sempre va per uns altres camins, diríem, no?
Per l'experiència d'un festival, que et puc dir així, de prop.
Incendis és una pel·lícula basada en una obra teatral,
que també ja va tenir força èxit,
i és això que et deia, el quart llarg metratge del director.
Per tant, és un director amb experiència i amb una experiència provada.
Però és que, a més a més, els que estiguin interessats pel cinema,
diríem, de l'Orient Mitjà,
hi podem trobar una actriu que és l'Una Sabal,
que és, diríem, l'estrella d'una altra pel·lícula mítica,
que és Paradis 9, del 2005.
A Incendis s'hi troben moltes coses, eh?
D'alguna manera, el director va intentar disfressar, diríem, que això,
que podia ser una pel·lícula que passava, doncs, a l'Orient proper,
però que suposo que els més avasats, no?,
en el conflicte i en el tema terrible,
doncs, aniran tenint pistes que els portaran cap a aquests territoris, no?
Són dos germans que reben el testament de la seva mare
i, en un moment determinat, aquesta mare els porta a fer un viatge
que els farà retrobar en un passat que ells desconeixien,
que és un germà, un germà gran, són un parell de gassons,
i tenen un germà gran i també a retrobar un pare que ells desconeixien, no?
i amb tot aquest itinerari descobriran, doncs,
què és l'odi que parteix de la religió,
què és l'ostracisme, què és la venjança,
i quina vida tremenda i dura va passar la seva mare
abans de ser la mare que ells coneixien
i que realment no correspon en absolut amb aquest passat que va tenir.
Per tant, jo repeteixo, penso que és una pel·lícula
que és molt, molt de les importants quan a premis,
però sí de les importants quan a argument, no?
Perquè és un argument que realment el trobem cada dia
als mitjans de comunicació perquè el conflicte de l'òria-mitjant no s'acaba
i el pas que anem, doncs, jo crec que no hi ha indicis
i ens permetrà, doncs, això, una reflexió
des d'un punt de vista d'una història personal,
d'una família que es trenca, que es reconstrueix
i que es descobreixen coses terribles d'un passat no massa lluny.
És la pel·lícula de la setmana, a la sala 8 i mig, ja ho sabeu,
com sempre l'Ester ens en dona totes les dades
i, com sempre, fem alguna recomanació, alguna crítica
d'algunes de les pel·lícules que hi ha en cartellera, Ester?
Doncs sí, mira, no és una estrena d'aquesta setmana
perquè es va estrenar la setmana passada,
però, com que no hi va haver programa,
i es tracta de Tokyo Blues.
Tokyo Blues és un, diríem, el llibre de culte
o el llibre que va disparar el tret de sortida
del coneixement aquí europeu d'un escriptor
que ara ja és superreconegut, que és Aruki Murakami.
Jo tenia moltes ganes, perquè sóc un d'aquests fans,
lectors d'aquest escriptor japonès,
que era un senyor que tenia un bar i un dia va dir
que em poso a escriure i, bé, està resant,
des de llavors no parat de tenir èxits editorials.
Aquesta pel·lícula va ser presentada al Festival de Venècia
per nominació al millor al Lleó d'Or el 2010,
al Festival de Toronto, premis en festivals de cinema asiàtic,
i venia avalada per un director que és Tran Han Hung,
que és un senyor que, diríem,
que és entre la gent que coneix el cinema asiàtic,
dels reconeguts, dels que no fallen.
Però mira, aquelles coses que passen, no?
Que realment a l'hora de la veritat
jo em quedo amb la novel·la, no?
Que és una cosa que sempre diem,
la gent que fem crítica, que no s'ha de fer,
perquè cinema és una cosa i la literatura és una altra.
Però tota la gent que ha llegit aquest Tokyo Blues,
jo crec que és una novel·la que et deixa molt tocat
quan acabes, no?
que aconsegueix generar unes situacions,
una manera d'estar, diríem això,
depriment blues, no?
I la pel·lícula no arriba en aquest punt de profunditat.
Jo penso que entre altres coses,
perquè el càsting tampoc no acaba de correspondre
amb els papers dels diferents personatges de la novel·la, no?
Tot i així, jo no deixo de recomanar-la a tot aquell
que, doncs, això, que llegi la novel·la
i que li agradi molt a l'Aruki Murakami,
si més no, per poder establir aquesta comparació
i per poder dir, doncs, ostres,
molts cops la literatura té recursos molt més potents
que el cinema per expressar situacions, no?
O estats de l'ànima gairebé,
que és el que aconsegueix Tokyo Blues.
Doncs ja ho sabeu, eh?
També una altra de les pel·lícules que hi ha en cartellera.
Esther Ferrer, moltíssimes gràcies
i fins la setmana vinent.
Gràcies a tu, Josep.
Que vagi bé.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Ara passen cinc minuts de dos quarts d'una del migdia.
David Serra, bon dia.
Bon dia, avui estic sol.
Estic amb tu, estic amb mi.
Ens falta en Juanjo Ferreira, que sempre ho tinc aquí a la meva dreta.
Avui no he pogut venir i ho disculpem,
com cada setmana que són tots dos aquí.
Escolta'm, és fàcil la banda sonora d'avui, eh?
Avui és una banda sonora digna pel dia 1 de les eleccions, no?
Sí, primer dia de campanya, primer dia de campanya electoral.
Avui hem posat preguntes una miqueta més difícils al matí,
que hem regalat les altres entrades.
Ara és molt fàcil, 977-24-4767.
Si endeveneu de quina pel·lícula és aquesta banda sonora,
us en porteu aquest tiquet 2x1 per anar als dos fins a les Gavarres.
Recordeu que si ja heu trucat al concurs del matí,
d'abans no torneu a trucar.
és una trucada per dia.
Hola, bon dia.
Ah, hola, bon dia.
El teu nom?
Ja m'he guanyat pel teatre.
Ai, d'hora.
Ja, bueno, ja ho heu dit.
Doncs res, escolta.
T'ho volia preguntar.
Ah, és que has trucat molt ràpid.
Sí, xiquet.
La setmana que ve.
Molt bé, guapo.
Gràcies, bon dia, adeu.
Adéu, adéu.
Així donem oportunitat a que tothom s'emporti entrades.
I tant, jo penso que sí que val la pena, eh?
Quatre persones que ja s'han emportat abans de les entrades,
ja han trucat i, per tant,
podeu tornar a trucar al 977-24-4767,
aquells que no hagueu trucat abans,
i us en podeu emportar aquests de tiquet dos per un
per anar als dos cinemes Gavarres
a veure alguna de les estrenes,
si us ve de gust,
que parlarem ara mateix amb el David.
Tenim una altra trucada.
Bon dia.
La pantera russa.
Ai, molt bé.
Molt bé.
Escolta'm, com et dius?
Gerard.
For, for, for, for, diga-li for.
Gerard.
Gerard.
Gerard.
Molt bé.
Gerard Pacheco.
Molt bé, Gerard.
Escolta'm, t'agrada la pantera russa o què?
Sí.
Sí?
Doncs tens dues entrades per anar al cine, eh?
Tinc quatre anys.
Quatre anys, sí.
Quatre anys tens?
Ostres, molt bé, eh?
Molt bé.
Doncs gràcies per trucar.
Gràcies.
Adéu, Gerard.
Un plaer.
Que bé, eh?
Ostres, tu.
El Gerard Pacheco, que ràpid, l'endevinem molt bé, eh?
I a més, quatre anys.
Jo no sé si t'ha trucat molt habitualment gent de quatre anys.
No, no, no.
No és molt habitual, eh?
No és molt habitual.
Bueno, diguem-ne una cosa.
Era fàcil, però clar, és un personatge etern que fins i tot els nens el coneixen, la pantera russa, que ja té molts anys, la sèrie de dibuixos animats, amb la partitura del Gerard Mancini, immortal, com tot el que va generar també Black Edwards, que estava darrere del projecte.
Però, bueno, pensem que va ser primer els dibuixos animats i després va ser la sèrie d'humor de l'inspector Closó, que, bueno, és tot un paradigma de l'univers de la comèdia audiovisual, cinematogràfica.
Doncs la pantera rossa, que avui ens servia per obrir aquest concurs. D'aquí una soneta tornarem a posar una altra banda sonora per a veure si l'endevineu.
Escolta'm, hi ha diverses estrenes aquesta setmana, n'hi ha quatre d'elles que les podeu veure a la ciutat de Tarragona, als cinemes de Tarragona, i una d'elles és El Último Exorcismo.
Sí, a veure...
A més a més la podem veure al centre de la ciutat.
A veure, aquesta pel·lícula que puguem veure al centre de la ciutat, que jo l'he vista, gràcies a Déu, perquè mai millor dit, El Último Exorcismo, la van estrenar al Festival de Cinema de Sitges, és un fals documental.
És una pel·lícula molt, molt... és un fake documental. És una pel·lícula de gènere de terror, molt ben feta, molt ben feta.
Una de les estrelles del festival, que val la pena veure-la en bones condicions audiovisuals.
És una pel·lícula que inevitablement porta un territori de comparacions, de parlar dels clàssics, El Exorcista...
Totes les pel·lícules que hem estat veient, l'última pel·lícula que vam fer fa poques setmanes, que no era molt bona, que tenia l'Anthony Hopkins com a protagonista,
i que, de fet, va sortir una mica com a la cua d'aquesta estrena que s'ha demorat potser massa,
perquè és una pel·lícula que és anterior a la pel·lícula d'Anthony Hopkins,
i el que parla ho fa de forma molt més interessant, i fins i tot és una pel·lícula que, des del punt de vista de l'amant del gènere,
en estat pur, del gènere de terror, doncs pot formar perfectament part d'aquestes petites cintes de capselera.
D'entrada va ser una de les millors pel·lícules que hem vist en aquest festival.
Jo la recomano. A més, m'alegro molt que el rec hagi tingut la capacitat de maniobra per poder posar-la aquesta nit,
millor dit, d'estrenar, perquè ja que és una òpera Prima, de fet, és una pel·lícula molt interessant,
i que demostra... La primera de Daniel Estam, la primera, eh?
Sí, sí, la primera, i a més molt lograda.
O sigui, ja t'ho dic, es va sorprendre a tots, perquè una mica el cartell ja fa una mica de por,
que és un cartell amb una noia així, totalment posseïda, pujant per una cantonada d'una paret,
i, de ben segur, no defraudarà els amants del gènere perquè compleix perfectament amb el que promet.
Incluso arriba una mica més lluny.
Recomanació absoluta.
Què et sembla si ho escoltem? A veure com sona.
Sí, sí.
El Último Exorcismo.
Los exorcismos están a la orden del día.
La Biblia está repleta de demonios.
Si crees en dios, has de creer en el diablo.
Buscamos la granja de los switzers.
Van en la dirección contraria.
Tienen que volver por donde han venido.
Por favor, siga, siga.
Aquí acaba el camino.
Señor Switzer, ¿cómo está?
Es un placer.
Cotton Marcus.
Mi mujer murió hace dos años.
Fue traumático para Nell.
¿Estabais muy unidas?
Sí, era mi mejor amiga.
No sé cómo se ha hecho con ella el diablo.
Nell, ¿me oyes?
Sí.
Bien, no estés nerviosa.
¿Qué es?
Me está atravesando la piel.
Por favor, ayúdenme.
¡Sáquemelo!
Deja que venga.
Nell.
¿Dónde está Nell?
En el fuego.
Un gatito, gatito.
Nell.
Dios mío.
Apaga el fuego.
El último exorcismo es una de las estrenas de Samara
que va poder-ho veure a Tarragona.
Sona bé, no?
Sona bé, però millor en versió original.
Millor en versió original, eh?
Jo l'he pogut visitar.
Això sempre ho diem, que quan es puguin veure en versió original
sempre val la pena.
Aquí hi ha diferència.
Aquí hi ha una veu bastant impostada
que la pel·lícula és tot naturalitat.
Vull dir que partim de la premissa
que no és un llarg metratge l'ús.
Estem parlant d'un fals documental,
tot i que sap, no?,
que és un documental falsejat,
però el grau de verosimilitud
que li donen les veus als protagonistes,
doncs, bueno, aquí potser...
És molt barça en blanc.
És molt cinematogràfic.
És molt barça en blanc amb la versió original
i així queda una mica més falsejat, no?
Exactament.
En tot cas, és la que podreu veure a Tarragona.
El último exorcismo.
Una altra de les estrenes de la setmana
és Carta Blanca.
Bueno, a veure, d'entrada,
Carta Blanca hem de dir
que és una comèdia dels germans Farelli,
Bobby i Peter Farelli,
que són els amos absoluts de l'humor més gruixut.
O sigui, són els...
Gairebé diríem que són els fundadors
de tota una fornada de comèdies
que algunes han tingut més recorregut d'altres,
a les quals l'humor gruixut,
el sexe,
l'otre esgressor,
entre cometes,
tot això té que dir,
doncs va tindre molta fortuna
i que feia temps
que estava més a la vessant de producció
i no tant a la part creativa, no?,
de dirigir, de crear i tal.
La veritat és que
amb un Owen Wilson
que ja s'ha convertit en el paradigma dels Farelli
i d'un cert tipus d'humor també,
i que gairebé ho tenim setmana rere setmana,
aquest home treballa moltíssim,
l'Owen Wilson,
i és pràcticament totes les pel·lícules,
jo penso que pot ser una aposta...
No l'he vist aquesta,
però aquesta pot ser una aposta transgressora,
una mica els Torrente,
o els Santiago Segura,
multiplicats per dos,
del cinema nord-americà.
Una comèdia...
Això és bo o dovent?
Bueno, és que depèn.
Clar, aquí hem de dir dues coses.
Una,
les primeres pel·lícules de l'Esparelli
me feien molta gràcia.
Sí, era una mica més...
Anem una mica més
a l'humor de les albóndigas,
no en remojo,
però portant la premissa
d'un cinema
que, en teoria,
volia ser transgressor
vers una societat,
que és la societat americana,
que gairebé ja és nostra
i que l'entenem perfectament,
o creiem que l'entenem perfectament.
Però és veritat que després
es van relaxar,
van acabar caient massa
en els tòpics,
en la grulleria més absoluta.
Sembla que no han sortit d'aquesta línia.
Però el fet de tornar a veure'ls,
doncs què vols que et digui?
Jo em posaré el xubasquero,
aniré allà preparat
pel que convingui
i aquesta carta blanca,
que va precisament d'una parella
en la qual,
doncs,
durant una setmana,
les parelles pacten
poder fer,
tenen carta blanca
per fer el que convingui.
una mica de dir,
fem una relació oberta
perquè tot vagi bé.
I a veure que fan
un grup d'homes,
d'homes
amb mitja neurona,
i una testosterona
també
molt gruixa,
de molt pujada de to,
que són capaços de fer.
A mans del farell,
segur que moltes mestisses.
Nosaltres anem a veure com sona
aquesta carta blanca.
Ya nos salimos los sábados por la noche.
Tendríamos que salir una noche a la semana,
tú y yo solos.
Nos vendría bien.
Es muy fuerte.
¿Qué?
Le has mirado el culo a esa tía.
¿Se habrá dado cuenta?
¿Cómo has dejado que tu mujer
te pillara mirando a otra?
Tienes que ficharla a cinco metros,
girarte,
esperar a que pase por tu campo de visión.
No entiendo.
¿Qué culpa tienes tú
de que te plante el culo delante?
¡Oh!
¿Pero qué os pasa?
Estáis totalmente obsesionados
con el sexo.
¿Qué haces?
Fotografías mentales.
Los hombres casados creen
que de no ser por vosotras
podrían estar con un montón de mujeres.
Voy a darte carta blanca.
¿Qué?
¿Qué?
¿Qué?
Carta blanca.
Tú y yo solos los próximos seis días.
Voy a cerrar.
Vale, y yo voy a tirarme a la de recepción.
¿Estáis seguros
de que este es el mejor sitio
para ligar con tías buenas?
¿Es mejor una pizzería?
Va a ser una semana muy larga.
Creo que tenemos que pisar el freno.
¿Qué?
Hombre,
d'aquests és d'aquells traïos
que sí que ens fem una mica
bastanta la idea
de com anirà la pavícola, eh?
Sí.
Mira,
yo hay una cosa
que abans lo comentaban
al micrófono.
Dos tontos muy tontos.
Vaya par de idiotas.
que aquesta me va començar
a fer gràcia
i després Algo Passa con Mary.
També dels Germans fareu-hi?
Sí, sí, són les tres pel·lícules
i sobretot Algo Passa con Mary
que és una pel·lícula
que ja,
aunque sigui per un gag
o per una escena,
la seqüència de la cremallera,
doncs penso que va a estar
a la posteridad per sempre
perquè jo em vaig riure molt
i vaig trobar
que eren,
com a mínim,
aquestes tres pel·lícules
eren títols d'or
dins d'un valor de transgressió
que en aquell moment
el que era la comedia nord-americana
no era capaç de portar
fins que van arribar ells.
Era que jo deia
anem a portar el South Park
directament a les pantalles
de televisió
i jo crec que, bueno,
és una mirada diferent.
Per això penso
que més enllà del tràiler
que pot agradar més o menys
l'humor dels fareli
és un humor molt irreverent,
molt South Park,
molt Simpson
i amb aquest punt del sexe
que, bueno,
no sé per què
a la pantalla
li es cau tan bé.
Jo convido la gent
que es tregui els prejudicis
i vaig a veure-lo.
Jo l'aniré a veure
i després ja direm
si hem patit o no hem patit.
Si ha valgut la pena
o no ha valgut la pena.
Però algun somriure
sí que treurem.
Però per comentar-ho
ho haurem de veure.
Per tant,
una altra de les estrenes
carta blanca.
Reprenem el concurs
a veure si endivinem
l'altra banda sonora.
Vinga, va, anem.
A veure si endivinem l'altra banda sonora.
A veure si endivinem l'altra banda sonora.
A veure si endivinem l'altra banda sonora.
A veure si endivinem l'altra banda sonora.
A veure si endivinem l'altra banda sonora.
9, 7, 7, 24, 47, 67.
Que fàcil us ho hem posat avui, eh?
Avui m'estiu fent feliç, eh?
Avui, sí,
no hem sonat cançons d'aquestes
que de tant en quant
tornades a escoltar, escolta.
Sí, sí, sí, sí.
No, no, de veritat, eh?
I tenim una trucada ja.
Algú que ja ràpid
ha sentit els primers acords
i ja sap quina pel·lícula parlem.
O no, a veure si ho encertem.
Hola, bon dia.
Bon dia.
El teu nom.
Dolors Sabater.
Dolors, què tal?
Ai, molt bé.
Bé, no?
Mira, que avui és divendres ja.
Això està...
I hi ha la festa.
Divendres ja de cap de setmana.
Oh, i tant.
Què, quina pel·lícula?
La música.
Sí.
Cantando bajo la lluvia.
Molt bé, home.
Era molt fàcil, eh?
Molt fàcil.
Era fàcil, de bo.
És la pel·lícula.
Hem de dir la veritat.
És la pel·lícula.
La gran pel·lícula,
una de les grans pel·lícules
de la història del cinema
o la gran pel·lícula
de la història del cinema.
És el James Kelly, no?
James Kelly,
dirigida per Stanley Donen.
Sí.
Estava la Rita Moreno,
el Jan Hagen.
Era, bueno,
el...
qui vist estava?
David Reynolds.
o sigui, immortals.
És el cinema de mai més.
Sí, de mai més.
Genial.
De veritat que sí.
Doncs molt bé.
Duols, gràcies per trucar.
De res.
Que vagi bé.
Adéu-hi-ho.
Adéu-hi-ho.
Cantando bajo la lluvia,
no tenia cap mena de confusió.
Faciletes, eh?
Avui, a Pantera Rosa,
Cantando bajo la lluvia,
les dues bandes sones del concurs d'avui.
Ja us sereu dos tickets,
dos per un,
per anar als dos cinemas gavarres,
que els podeu passar a buscar
per la ràdio els matins, eh?
aquests els matins
de 10 a 1 del migdia.
Una altra de les pel·lícules
estrena d'aquesta setmana
als cines
és
Agua per elefantes,
que a més a més
crec que aquesta
el David l'ha vist.
Sí.
I què, David?
No ho dius massa convençut?
A veure,
és la pel·lícula
buenista de la setmana,
és el buenisme, no?
Directament,
la pel·lícula tendra,
la pel·lícula...
Ara està mirant
els intèrpretes
feta a mida,
no?
Del Robert Pattinson,
Reis Wisterpunt,
el Christopher Walsh...
Bueno, a veure...
Recordem que Robert Pattinson
és el protagonista
de Crepúsculo.
Sí, sí, sí, exacte.
Aquest actor
que s'està fent famós...
Clar,
és el nen bonic
ara mateix
a les cartelleres
cinematogràfiques.
I, bueno,
estem parlant
d'una història
emmarcada llins
de l'univers del circ,
amb una història
de Mort Rerafons,
amb un elefant.
No parlen de més elefants,
o sigui,
estem parlant
d'un únic protagonista,
un paquiderme,
que és l'únic
procivet que hi ha
en aquest circ,
i com aquest univers
dels cuidadors,
dels animals,
del món màgic,
entre cometes,
del circ,
doncs dona una història,
un melodrama d'emocions
i es queda
en mig camí de tot.
A mi me l'ha de cebre.
Tenim que dir
que potser les condicions
de veure aquesta pel·lícula
no van ser les millors,
però independentment
la història
em va
capbussar directament
el suport més absolut.
És una història romàntica,
feta a mida,
i que no aporta
absolutament res.
Per tant,
algo para de fantas,
no,
aquesta no va recomanar.
Jo no la puc recomanar.
A mi,
no t'ho diria
que em va ofendre,
però el meu cor
està per històries
una mica més madures.
Sí, no?
Escolta'm,
no ens podeu anar a veure...
Sincerament.
Sí,
que ho podem sentir,
el trailer?
Tenim trailers?
Això és el que ens deia el...
És que el Lluís
no sé què ens deia
pels micròfons,
ai,
pels que...
Escuteu
alguna cosa per avefantes.
Dames y caballeros,
bienvenidos al mayor espectáculo del mundo.
Perdone, señor,
¿necesita ayuda?
¿Conoce el circo?
1931,
los hermanos Benzini.
Esa fue la mayor catástrofe circense
de todos los tiempos.
Me está diciendo que estuvo presente.
Lo viví de lleno.
No sé si yo escogí el circo,
pero algo me dice que el circo me escogió a mí.
El mundo está lleno de trucos.
Todos participamos.
Eres una mujer hermosa.
Mereces una vida feliz.
Aquí soy una estrella.
Fuera de aquí,
no soy nada.
Agua para avefantes.
Aquesta película protagonizada
per Robert Pattinson,
ja ho dèiem,
el nen maco que surt ara
a les pel·lícules de Hollywood
és el protagonista de Crepúscula.
Recordeu que ara arriba
amb aquesta pel·lícula.
Pensem una cosa,
que l'aigua és alcohol directament.
Estem parlant de la llei seca
nord-americana
i, bueno,
és l'única anècdota,
fins i tot jo diria
que és l'anècdota
de tota la pel·lícula.
Perquè és una pel·lícula toeta.
És una pel·lícula molt tova.
O sigui,
no vaig trobar-ne
cap valor
més enllà
que és un producte
ben fet
de cada un determinat
tipus de públic
que no...
Bueno,
que s'ho pot empassar
a una novel·la romàntica
sense que...
que tingui cap tipus
de valor cinematogràfic
que normalment val...
Està basada
en un bestseller.
Sí,
però potser això
és el que a mi
em fa...
Tira enrere,
oi?
Tira enrere.
Perquè,
en realitat,
potser,
fins i tot en aquest cas,
diria que potser el bestseller
és millor
que la pel·lícula.
Perquè normalment
passa el contrari.
O sigui,
una novel·la...
A vegades,
avui ens ho deia
l'Esther Ferrer
que va anar a veure
a Tokyo Blues.
La setmana passada
en parlàvem
i ella estava d'acord
en què va haver de sebre
la pel·lícula
i que mou millor
el llibre,
en aquest cas.
Perquè es queda curta de tot.
Perquè Tokyo Blues...
Fins i tot al llibre
els personatges
tenen més força
que no pas a la pel·lícula.
Indubtablement.
A banda,
a veure,
el Tokyo Blues,
com hem parlat
la setmana passada,
el guió és fluix.
O sigui,
és un guió
que no ha sàpigut
estreure...
No ha sàpigut
anar més enllà
de la pel·lícula
des del punt de vista
de quedar-se amb l'espírit
i oblidar-se totalment
de la lletra.
Llavors,
potser,
en certs moments,
aquest excés
de fidelitat
de dir
aquí faig el guínyol
cap a l'lector
de tal paràgraf,
dius no,
perquè no és coherent
amb la resta.
Jo trobo que Tokyo Blues
és d'aquelles pel·lícules
que...
A veure,
està bé veure-la
si no tens una altra cosa
el millor que fer
i que si t'has llegit el llibre
pot fer una mica de gràcia,
de dir,
bueno,
vinga,
va,
veurem la versió.
Però a mi,
com a lector
i com a amant de Murakami,
va ser una pel·lícula
que directament
no me l'agafaria
en cap edició
del col·leccionista,
no?
Sabeu que me l'agafaria
una reversió.
No sé,
una pel·lícula fluixeta.
I la darrera estrena
de la setmana,
almenys
de les que s'estrenen
a Tarragona,
és El Sicario de Dios,
en un món
plena de vampirs.
Sí,
a veure,
Del Sicario de Dios
només diré
que
jo conec el còmic,
ja que haguéssim pogut parlar
de Prís,
un còmic
clàssic,
precisament
amb un personatge
paradigmàtic,
el que passa
és que una vegada
ha vist el tràiler,
no n'ha vist la pel·lícula,
doncs jo crec
que ens tornem a trobar
en la mancança
que tenen els guionistes
d'aquest tipus
de pel·lícules
a l'hora
de reaprofitar
un material
que dins del còmic
és molt eficaç
i aporta
molt de valor
fins i tot
des del punt de vista
narratiu,
però que des del punt
de vista audiovisual
es queda
enjunt
del que t'aporta
el còmic,
llavors no és 300,
estem parlant
d'una cosa
ni l'adaptació
d'altres
en sobres mestres
del còmic,
mira,
per exemple,
el Thor,
que no és
vista la setmana passada,
aprofitem
per marcar
les diferències,
Thor,
que és una adaptació
del còmic
eficaç,
que jo trobo
que es queda
molt lluny
de lo que a mi
m'hagués agradat
que fos a mi,
sob subjectiu,
ho estic remarcant,
l'adaptació
del còmic,
però trobo
que Thor,
amb la maquinària
estadounidense,
fa una adaptació
prou eficient
del que és
l'univers
de la Marvel,
fins i tot
amb guinyols,
sent una mica
més infidel
a la vinyeta,
no a la lletra,
però, bueno,
que aporta el valor
de lo que ha de ser
una gran franquícia
que ha de continuar.
Continuar,
perdona.
jo penso
que aquesta pel·lícula
El sicari de Dios
és,
faig una
i aquí s'ha acabat,
això és un problema,
o sigui,
el Pris
és un personatge
interessant
que se li hagués
pogut donar,
treure més de profit,
però el que he vist
al tràiler,
doncs no crec
que m'enganyi,
o sigui,
he vist
una adaptació
complidora
i poca cosa més
del que són
els còmics,
ja t'ho diré
perquè aquestes
és de les que segur
que caurà
i que em tocarà
veure per fidelitats,
no,
al gènere.
I escolta,
ens queden 4 minutets,
alguna recomanació
d'aquestes que hagis vist
últimament o què?
O aquestes que hagis vist
alguna pel·lícula
He estat el Rec
He estat el Rec
per les nits,
a veure,
doncs...
Jo vaig estar
a la nit bizarra.
Jo me la vaig perdre
i mira...
Doncs mira,
tu pots explicar
el que vas veure
i jo el que vaig veure.
Jo el que m'ha agradat veure
ha sigut,
sobretot m'ha agradat molt
la pel·lícula Pure,
una pel·lícula
molt sòlida,
efectivament.
Faré un bon aploma,
el Festival Rec
és un festival
que aporta
moltes mirades
i és molt polièdric.
O sigui,
hem pogut veure
un cinema experimental
precisament aquesta tarda
fan la de
You Are Here
que és un document
impagable
d'un videocreador,
un clàssic
de la videocreació,
ara mateix
no me'n recordo el nom
però bé,
els que vagin a internet
que vegin
que aquesta és
la pel·lícula de la tarda
i que aporta
una mirada diferent
i gairebé,
no diré transgressora
però sí gairebé museística
del que pot arribar
a ser l'audiovisual.
Experiment,
performance,
amb seqüències
que són millors
que molts dels curs
que hem vist a concurs.
Ahir deixo una punyalada trapera
sense dir noms,
ho sento.
Però bé,
que el cinema
si això
és prova, error
i que aquest tipus de cinema
que aporta el Rec
o per esprimar
primeres versions
doncs el risc
és un valor.
I a vegades el valor
està en atrevir-te
a fer coses
i no tornar a comptar
una història
de la forma més normal
possible.
Que és cine
però sense cap tipus
d'ambició
més enllà
de ser fidel
a un guió,
a uns estàndards,
a una història
i a una narració.
Avui tenim
de les Sorsings
aquesta nit
que és el que estem parlant
de pel·lícules
que dintre d'un gènere
volen donar-li
una volta.
Una volta,
en aquest format documental.
i pel·lícules
tant com el Pior
que són pel·lícules
ben fetes
amb un espirit
i amb una bona lletra.
Noche Bizarra,
què va passar?
Jo vaig estar
en aquest dels actes
que són dels més transgressors
del Festival Rey
que a la sala zero
el dimecres a la nit
amb aquests curmatatges
de sèrie Z
curmatatges
que són molt divertits
que tu passes molt bé
per riure
amb els budells
i els cervells
que surten per tot arreu
però val la pena
veure també aquest tomb
que se'ls pot donar
a històries
i a més a més
ja ho sabeu
que la nit bizarra
va acompanyada de música
i en guany
van tocar un grup
d'aquests de rockabilly
venien des de Sant Petersburg
els Messer Chups
que a més a més
feien tota una gira
que no tornaven
fins al juny o jubil
a casa seva
o sigui que els portaven a la gira
i va estar la veritat
molt i molt bé
la sala zero
pleníssima de gent
a la nit bizarra
en una de les propostes
del REC
que s'acaba de maia
sí, sí
ja estem a les acaballes
a mi sembla que el domenç
encara faran els premis
no ho recordo ara
dissabte
dissabte és la nit
a la tarda
del lliurament de premis
i la covenda del festival
doncs ja ho sabeu
hem tingut una setmana
de cinema
a Tarragona
amb el Festival Internacional
de Cinema
de Tarragona
Al REC 2011
David
moltes gràcies
i bon cinema
sempre
com sempre
bon cinema
fins la setmana que ve
fins la setmana que ve
vagi bé
adeu
adeu