Canviem de tema, parlem ara no de cinema,
no de música, sinó de cinema,
d'estrenes cinematogràfiques, i ho fem
amb la David Serra, que el tenim al telèfon.
David, bon dia.
Hola, com esteu tots?
Bé, bé, amb ganes de veure estrenes,
que jo pel que veig aquesta setmana tenen regostet britànic,
perquè hi ha, mira, una pel·li que ens parla de Shakespeare
i l'altra que ens parla que és un thriller, no?,
que té lloc a Londres.
Sí, sí, és on el Boulevard, no?
Te referies?
Sí, sí, sí.
Cuéntame, per on comencem, David?
Bé, si vols, començarem per la pel·lícula que a priori
podria ser una de les interessants,
que és aquesta d'Anonymous,
que és una pel·lícula de, bueno, del Ron Emmerich,
que francament s'ha ficat a fer una pel·lícula
que per el que sembla,
perquè aquesta he de dir-ho, ho dic a tothom,
no l'he vista, tinc informació
i m'he llegit tot el que seria la documentació del tim,
el que ven, la pel·lícula,
i és, diguem-ne, una reflexió sobre,
en realitat,
què passaria si no fos William Shakespeare,
la persona que va escriure les seves obres?
Ah, que això és una especulació que s'ha fet,
han fet els experts al llarg de tota la història, eh?
Sempre s'ha posat en dubte que Shakespeare fos autor de les obres.
Bé, de Shakespeare s'ha dit si era home o si era dona.
Sí, sí, va existir, no?
La filiació religiosa, bueno,
lo de les autoriades és un fet.
Doncs dins d'aquest camp purament d'intel·lectualor i d'especulador,
l'Element Roland Emmerich ha fet una pel·lícula
que surt totalment del que ens té habituats.
És un cineasta que està habituat al cinema espectacular,
al cinema de catàstroques.
Hi ha un cinema, tot hem de dir,
que és de molt baix nivell intel·lectual,
i ha volgut fer una pel·lícula
que surt absolutament del guió
al que ens té acostumats.
I què ens trobem?
Doncs sembla que ens trobem una pel·lícula
que dona això, espectacularitat,
una bona ambientació,
però que en realitat és un gran buit
i és una pel·lícula que ha de saber fins i tot aquells
que esperàvem veure una pel·lícula diferent.
Això sí, per mi, t'ho anàl·licien,
torna a veure la Vanessa Redgrave,
que és una actriu extraordinària
i que ja està batallant amb una edat
que té tota l'experiència
i tota aquesta bellesa
que dona la maduresa, interpretativament parlant.
Home, ja ratlla...
Fa que desconfiar una miqueta
el fet que una pel·lícula
que ens parla sobre el teatre britànic
i concretament sobre Shakespeare
i, en fi, l'època de l'Anglaterra i Isabelina
es produeixi des dels Estats Units.
Això ja fa desconfiar una miqueta, no?
Això fa desconfiar una miqueta
perquè, a més, ho han demostrat sobradament
que moltes vegades els manca la sensibilitat adequada
a l'hora de poder desenvolupar projectes d'aquesta mena.
O sigui, Hollywood tira cap a l'espectacular.
Llavors, és molt complicat realment trobar-te una pel·lícula destacable
de vista del gènere històric que estem parlant.
No com els britànics, que estan molt acostumats
i que normalment ells mateixos es tracten molt bé.
Tot està que veïn.
No, no, se quieren, se quieren a sí mismos.
Se quieren molt.
Això és, en tot cas, Anonymous,
la figura de Shakespeare posada en dubte
i tot això ambientada en el segle XVI
amb un estil, bueno, transfons dramàtic
i amb el teatre l'undinenc com a rerefons.
Anonymous.
Més estrenes, David.
Jo tenia per aquí el London Boulevard,
que sembla una de les grans estrenes,
si no és no per taquilleres.
Sí, però no, no, d'aquesta puc parlar
perquè és William Monaghan, que és un guionista...
Aquesta sí que és britànica, eh?
Sí, aquesta la podem parlar.
Bueno, és una coproducció d'Estats Units i Regne Unit, eh?
Ah, val.
És una pel·lícula molt diferent.
La veritat és que és el debut com a director de cinema
del guionista d'Infiltrats,
la pel·lícula de Martin Scorsese,
i que també va treballar en una pel·lícula
que a mi m'ha encantat, del Ridley Scott,
que ens deia Xassar de mentides.
Bueno, estem parlant d'un guionista.
A mi em fa por, eh?
Els guionistes, quan ens posem una mica
en el tema del cinema,
doncs moltes vegades no acabem de fer-ho bé.
No sé per què,
però hi ha aquesta mena de maledicció.
El guionista que dirigeix, vols dir?
Com a director, fa por.
Exactament, és la seva estrena.
Com a director, sempre fa por
quan un guionista es posa a dirigir,
perquè el talent que demostres
damunt del foli, del blanc sobre negre,
moltes vegades a l'hora de passar la part d'allà,
doncs aquest virtuocisme, podríem dir,
per confucionar una proposta dramàtica,
doncs no l'acaben de fer bé.
Què tenim?
Doncs tenim una pel·lícula d'un personatge,
a més l'actor, ara no m'hi ha el cap,
amb el Colin Farrell.
Molt bé.
I ella és la Keira Knightley.
La Keira Knightley.
Doncs, bueno, dos actorassos,
el servei d'una història
que, bueno, que parteix de la premissa
d'un home que, a la seva sortida de la prisió,
doncs té ganes de canviar de vida,
que jo que dius ho passa molt malament,
però, bueno,
començar a descobrir
que no és tan fàcil canviar,
a pesar de tot.
És una història
que, la veritat,
funciona a base d'elipsis.
Personatges secundaris
una mica, com t'ho diria,
fora de la normalitat.
o sigui que, si el començament de la pel·lícula
és molt realista,
ens trobarem una pel·lícula,
a vegades,
una mica liosa,
per dir-ho d'una manera.
No és una pel·lícula fàcil de seguir.
Però he de dir
que a mi,
que d'entrada aquestes pel·lícules
em fan desconfiar,
em fan desconfiar
perquè és un sistema
que moltes vegades té trampa,
al final,
ho s'ha posat tot a lloc.
Està bé,
no és una obra mestra,
no és el guió d'Infiltrados,
que a mi em va encantar,
però és una pel·lícula
que té un equilibri curiós
entre el que és l'entreteniment
i el que és el drama en si mateix.
Entretinguda,
ho és.
Personatges
que no deixen diferent
interpretacions
més que sàvies.
O sigui,
hem de dir
que és una pel·lícula
recomanable
al 90%.
Diuen,
aniré llegir per aquí
que té un regustet
d'aquella pel·lícula
del cine negre
clàssic
dels 40.
Suposo que és el regustet britànic,
no?
Sí,
el que passa és que, clar,
emmarcada a Londres,
això del London Boulevard
doncs treu una mica,
o sigui,
funciona perquè no estem
al New York
o al Manhattan,
o sigui,
és una pel·lícula diferent.
És el que li dona
el punt de glamour,
potser.
És el que li dona
el punt de glamour,
exactament.
Clar, clar.
Val,
doncs això és London Boulevard,
hem comentat anònimós
London Boulevard
i a partir d'aquí,
David,
jo et diria
que el que vulguis
comentar més.
Home,
n'hi ha una de molta quillera
que potser només diuen
el títol
5 metres quadrados
i he dit
que és molta quillera
com és
el Fernando Tejero
i la Melena Alterio,
5 metres quadrados.
Ah, vale, vale, vale.
Aquesta és una pel·lícula
del Max Lemke,
potser, no?
Sí, molt bé, molt bé.
Vale, bueno.
Bueno,
aquí està.
Una que triomfarà segur
amb taquilla, eh?
Sí, bueno,
està molt al dia
perquè és una pel·lícula
que no l'he vist.
Tenim una curiositat,
a veure,
no tinc cap
una gran curiositat,
però sí que és veritat
que tracta sobre un tema
que és el tema
del boom immobiliari
i que,
aprofitant el temps
que corre,
doncs, bueno,
té un punt
que podria ser
proper a l'humor
de Rafael Azcona
o de Marco Ferreri,
recordem el Piscito,
la dificultat
per aconseguir
en aquest cas
un habitatge
al segle XXI.
Doncs és molt
azconiano,
o sigui,
podríem dir.
Home,
aquí dependrà
de la seva mirada,
de l'humor negre
que pugui transmetre
la parella
d'actors
que hem mencionat
i que jo penso
que tenen una gran,
bueno,
que tenen una gran convicitat.
A mi m'agraden
tots dos.
Sembla que hi ha
l'edre química
entre els dos, també.
Sí,
per això jo penso
que pot ser una pel·lícula
interessant.
Mira,
aquesta no la tenia
apuntada a l'agenda,
però el David Serra
ara mateix,
agafa ja.
Cinco metres quadrados
apuntada.
Cinco metres quadrados
i veurem
com està.
L'última pel·li
que volgués destacar,
David,
que se'ns acaba el temps,
què ens destacaries?
Doncs, bueno,
a veure,
de les estrenes
jo crec que es farà
una pel·lícula
per tota la família
que és la de
La guerra de los botones,
que és un clàssic,
que és un llibre
que ha tingut molt
d'èxit a França
i, bueno,
és aquelles coses
que podem dir
que, bueno,
el cinema familiar
en aquests dies
anirà en alça,
doncs no puc parlar
molt bé,
només he vist
el que és la novel·la,
un exceltext,
i és una pel·lícula
que ha funcionat
molt bé
a França
i que tinc dubtes
de si aquí
arribarà
a aquest punt
d'equilibri.
Pot estar interessant,
eh?
Pot estar interessant.
La guerra de los botones
és una pel·lícula
que jo,
a ser pare de família
m'ho tocarà
a veure-la sí o sí.
De fet,
és la primera,
ara més s'ho pensava
és la primera
que arriba
d'aquesta entrega
familiar novel·lenca
que ja ens ve al damunt,
eh?
Ja ens caba al damunt,
això.
Sí, sí, sí, sí.
Exactament.
La guerra de los botones.
Bueno, i recomanacions
vàries,
doncs jo el que diria
és que, escolta,
si encara estan Eva
i la pel·lícula
de Mentre es duermes,
doncs, senyors,
no esperin més
perquè aquestes
ja tenen els dies comptats
i són dues excel·lents pel·lícules
i seria la proposta
fora de guió
que faria, no?
Els que sempre arriben tard,
doncs dintre de poc
aquestes pel·lícules
deixaran d'estar
fora de carterera
i seria interessant
poder veure-les
i poder disfrutar-les
en el cinema
que és on realment toca.
Molt bé.
Doncs ens quedem
amb aquesta recomanació.
Tot dit, David, sí?
Jo crec que sí, eh?
De les pel·lícules
que hi ha ara mateix
a la carterera,
doncs, bueno,
el Tintin té èxit,
té molt d'èxit
i és normal
que la gent vagi a veure.
Per cert,
no sé si la setmana passada
vaig dir que l'havia vist
o no l'havia vista.
No ho sé,
jo no hi era la setmana passada.
No hi era.
La recomano, eh?
Sí?
Com a tintinola que soc,
té algunes llibertats,
però, escoltin,
és una delícia
veure-la en pantalla.
Molt bé, molt bé.
Doncs, David Serra,
moltes gràcies
i ens veiem al cinema.
i bons cinema,
sí, sí,
ahir ens trobem.
Fins ara, David, gràcies.