Recte final del matí de Tarragona Ràdio
amb l'espai de cada dilluns, l'espai del Caixa Fòrum
i amb aquesta sintonia que l'identifica perfectament.
Un espai que avui torna als estudis de la ràdio
després de l'espai de la setmana passada
que vam fer des del propi Caixa Fòrum,
des del propi Centre Cultural del carrer Colom número 2
fent una visita per l'exposició La Ciutat de Sagnier.
Avui tornem aquí als estudis.
Avui, com sempre, ens acompanya el director del Caixa Fòrum Tarragona,
el Carles Marquès. Carles, molt bon dia.
Molt bon dia.
Avui parlarem bàsicament del cicle documental més abat
que torna a ser notícia aquesta setmana.
Exactament, aquest dijous, dia 9, a les 7 del vespre,
com sempre, fem un gran documental
que, a més, és d'aquells que han marcat
els últims anys, la dansa de Frederic Wiesemann,
que, a més, com tots,
al final sempre trobaríem una connexió tarragonina,
està filmat a l'òpera de París
i a l'òpera de París hi ha treballat molts anys
i fa dos anys va sotsdirigir, diguéssim,
un muntatge a l'Aranxa Sagardó i, per tant,
no surt en el documental,
però bé, té aquesta vinculació especial per nosaltres.
La presentació del documental anirà a càrrec de José Xoferdán.
Ell és professor de la Unitat Predepartamental
de Comunicació Audiovisual, Publicitat i Periodisme de la URB
i, de fet, el José Xo és el coordinador d'aquest cicle,
d'aquest documental més abat
que s'ha anat realitzant al llarg dels darrers mesos.
José Xoferdán, bon dia.
Hola, bon dia.
Com podríem presentar aquest documental,
la dansa, que podrem veure el proper dijous?
Home, així, amb un titular,
hauríem de dir, potser,
que seria el contraplà de Black Swan,
de Cisne Negro, no?
O sigui, seria l'altra cara del món de la dansa.
És a dir, la cara més fosca o la cara no tan bonica?
No, no, jo crec que la cara del Cisne Negro,
la pel·lícula que va guanyar els Òscars ara aquest any,
era una cara molt fosca, molt individualista, molt lletja
i aquest documental el que ens dona és una cara molt amable,
molt de veure com és un treball en equip,
com hi ha molta gent imbrincada amb tot això,
hi ha molta solidaritat entre la gent que està allà mateix.
Vull dir, jo crec que és una visió sobre el món de la dansa
molt més amable, molt més realista, evidentment,
i mostrant un ballet de l'òpera de París
que el que ens mostra és tot el seu interior,
des de les ballarines i els ballarins,
però també la gent que està treballant molt al darrere,
posant els vestits, preparant les escenografies,
és a dir, tot el rerefons que hi ha
en una companyia de dansa com aquesta.
És a dir, explica la pel·lícula una mica el dia a dia
de la pròpia companyia del ballet d'òpera de París.
Sí, sí, sí, des dels assajos fins a...
Sí, tot, o sigui, tot.
És el que sempre ha fet el Freddy Weissman,
per una altra banda, no?
És un director que està especialitzat
en agafar el que podríem dir grans institucions
i fer retrats íntims d'aquestes institucions.
Ho ha fet principalment als Estats Units,
que és des d'on ell és,
amb institucions com la policia,
l'educació, els hospitals...
ha fet grans retrats, grans frescos
sobre totes aquestes...
Ell ho defen des dels anys 60
i ara l'ha fet al ballet de l'Òpera de París.
Veig en la fitxa del documental
que té una durada considerable, no?
És a dir, que és un retrat amb detall, amb profunditat.
Sí, sí, sí.
És una pel·lícula de quasi 160 minuts,
però t'hauria de dir que coneixem el Weissman,
s'ha contingut,
perquè ha arribat a fer pel·lícules de 300 i pico minuts,
per tant, diguem-ne,
que no és una de les seves pel·lícules més excessives,
per dir-ho d'alguna manera.
A l'hora de triar aquesta pel·lícula,
aquest documental, Josécho,
què és el que va ser decisiu
o et va impulsar justament a programar-ho
dins d'aquest cicle,
del documental més debat del Caixa Fòrum?
Bueno, home, aquesta pel·lícula jo crec que és,
per una banda, és això, no?
És un gran director de la història del cinema
i del documental concretament,
és un senyor que porta a fer uns retrats
d'aquest tipus 40 anys,
i per tant, aquest no és l'últim,
de fet, després d'aquest ha fet una altra pel·lícula,
i això és perquè jo crec que és una pel·lícula
que per als amants de la dansa
és una pel·lícula exquisita de veure,
perquè veus tot allò que normalment
quan vas a veure un espectacle no veus,
que és el que et deia,
el que s'amaga darrere de l'escenari.
Es podrà veure, com dèiem, aquest dijous
a partir de les 7 de la tarda,
especialment recomanable per, en fi,
la gent jove que potser està estudiant,
que vol ser ballerí, ballarina, de gran,
per precisament els pares i les mares,
també, de gent molt jove
que s'està introduint en aquest món.
És especialment recomanable
per aquest tipus de persones?
Sí, jo crec que qualsevol persona
que entri, no només pel tema de la dansa,
sinó també de la música,
o sigui, en general, no?
O sigui, tot el que sigui formació musical
és interessant.
I per tota aquella gent
que també tingui interès
en qüestions audiovisuals,
és a dir, perquè la pel·lícula
com a documental és una gran pel·lícula, també.
O sigui, veure com aquest senyor,
el Frederick Weissman,
col·loca la càmera per observar
dins d'aquests espais tan íntims
i passa desapercebut
i agafa tots aquests moments
que són bastant màgics, no?
d'aquesta feina que fan
per posar en marxa
aquests grans espectacles de ball.
Més enllà del retrat
que fa, doncs, de la companyia
de com funciona, José Xó,
m'imagino, perquè a més,
aquesta és una de les voluntats del cicle,
documental més debat
és exposar,
però també, d'alguna manera,
que el documental doni peu
al debat, no?,
a la reflexió sobre
una qüestió en concreta,
en aquest cas relacionat
amb el món de la dansa.
Realment,
el documental de Weissman
ens porta a això,
a una reflexió
i a un cert debat
sobre aquest món?
Home, ell,
de fet,
el retrat que fa
és un retrat, diguem-ne,
diríem, favorable, no?,
del món de la dansa,
favorable dins del que se suposa
que, bueno,
tota la filosofia
de l'esforç
que hi ha darrere
d'aquest món artístic, no?
No portaria tant debat,
diguem-ne,
no és un tema controvertit
en aquest sentit,
el retrat que fa, no?
Jo crec que
és una pel·lícula,
en aquest sentit,
més amable,
més de deixar-se portar
i de deixar-se
que l'espectador
es deixi portar,
això,
per la pel·lícula
cap a la ensenyació
que està mostrant, no?
Amb aquesta pel·lícula,
La Danza,
es tanca aquest cicle,
en aquest curs 2010-2011.
José,
a tu, a nivell personal,
quin balanç en fas?
Home,
jo força positiu, no?
La veritat és que ja són uns quants anys fent-lo
i han passat per el DMSD,
han passat tot tipus de pel·lícules,
de realitzadors,
d'experts,
hem tingut debats,
alguns molt,
diguem-ne,
no diré molt pullats de to,
però sí una mica,
diguem-ne,
escalfats,
uns altres menys,
també depèn una mica
de cadascun de les temàtiques
que es plantejaven,
però en principi,
força variat
i molt,
molt,
molt enriquidó.
I des del Caixafàrum,
Carles Marqués,
quin balanç en feu?
Doncs en fem un balanç
molt,
molt positiu
i,
com deia José,
jo recordo això,
alguns debats,
allò,
molt animats.
Encesos.
Sí,
i sorprenent,
fins i tot,
recordes José,
aquell dia
de la pel·lícula sobre Guinea
que no ens imaginàvem,
jo almenys,
jo he de ser sincer,
que portés tanta controvèrsia
i que hi hagués una mica
representació dels dos pols
aquí a Tarragona,
una mica el pol colonial
i el pol guineà,
o exiliat guineà.
Per tant,
jo aquest dia,
per exemple,
recordo que va ser molt interessant.
Un altre cas,
com aquest,
que és un documental
més debat,
per dir-ho així,
sense debat,
perquè la pel·lícula
és llarga
i una mica,
doncs,
la presentació
de José,
jo ja serveix
de pre-debat,
és El gran silenci,
aquella pel·lícula
que a més em sembla
que era tant o més llarga
que aquesta
i que realment
és de les pel·lícules
que ha portat més gent
al cicle,
n'hi ha hagut altres que també,
perquè és de les que
n'ha portat més
i de les que va portar
un silenci,
i no voldria ser tòpic,
més religiós,
és a dir,
més adient
a la pròpia pel·lícula.
Aquest cicle,
d'alguna manera,
si tot i l'èxit
acaba aquí
o acaba aquí
de moment,
perquè no es pot dir mai
que les coses
s'acaben del tot,
és perquè és un format
que té un cert cost
i que,
d'alguna manera,
amb aquesta situació
que tots compartim,
doncs,
hem hagut de prendre
una determinació,
que a més l'hem allargada,
de reconèixer que aquí a Tarragona
ens hem mantingut bastant tossuts
en mantenir el format
un cert temps més
i això no vol dir
que la temporada vinent
o l'altra
o quan hi tornem a ocasió
el puguem recuperar.
Aquí el seu director
torni a insistir
i a demanar-ho.
De tota manera,
això com deia,
el balanç és positiu
i em sembla
que la millor manera
que pot tenir
l'espectador
de donar-nos suport
en aquesta recerca
de tornar a recuperar
aquesta idea,
aquest format,
que a més recordem
que va néixer aquí a Tarragona
com a tal,
vull dir,
em sembla que va ser
a principis del 2007
que el José Chó
va començar a col·laborar
amb nosaltres
i sí que és un format
que s'ha fet aquí a Tarragona
i a Lleida
i que és molt específic
d'aquestes ciutats.
Doncs això,
la millor manera
que teniu
de donar-hi suport
i que ens ho tornem
a repensar
és venint el dijous
9 de juny
i que puguem
dir
a Tarragona
hi ha necessitat
i hi ha demanda
de documental
i que quan
la situació econòmica
ens ho permeti
i ens ajudi
doncs ens hi tornem a posar.
Per acabar,
José Chó,
a més estava pensant
mentre estàs reflexionant
i comentant
la pel·lícula
del proper dijous
que tot aquest fenomen
del documental
Déu-n'hi-do
l'embranzida
que ha agafat
en els últims temps
és a dir
les projeccions
de no ficció
al nostre país
o com a mínim
la seva difusió
és a dir
cada cop sembla
que s'estigui arribant
a un públic més ampli.
Sí,
de fet
les coses
han canviat
substancialment
en els últims
jo diria
que 5 anys
o 7
i en positiu
evidentment
avui en dia
és normal
trobar
la cartellera
de Barcelona
evidentment
de Tarragona
no tant
però a Barcelona
sí
tu mires la cartellera
trobes 4 o 5
6 documentals
amb sessions
de cinemes comercials
això fa 5 o 6 anys
era impensable
i a altres ciutats
com Tarragona
han aparegut
en aquests anys
iniciatives
com aquesta del DMSD
o d'altres
com per exemple
el REC
que és un festival
que fa cas
al cinema documental
que també
de tenir
diguem-ne
un 8 total
en el que seria
l'exhibició
d'aquest tipus
de cinema
no ficció
ha començat
a tenir
més presència
una presència
continuada
i bueno
jo crec que
és el que deia el Carles
són pel·lícules
que en el fons
mai no saps
com
quin tipus
de reacció
tindràs entre la gent
per tant
són pel·lícules
que són
que són
tenen un punt
de
un cert risc
quan les programes
però que
quan tens
bona acollida
la veritat
és que
la sensació
d'haver fet
les coses bé
jo crec que
és molt més
plena
que no pas
quan programes
una ficció
que ja saps
que bueno
més o menys
les coses
funcionen per aquí
José Cho Zerdán
doncs
moltes gràcies
per atendre
aquesta trucada
de Tarragona Ràdio
i escolta
que vagi molt bé
aquesta dança
del Frederic Weissman
que es projectarà
el proper dijous
a les 7 de la tarda
i que tanca de moment
aquest cicle D&D
al Caixa Fòrum Tarragona
José Cho
moltes gràcies
per les explicacions
gràcies a vosaltres
gràcies
adeu
bon dia
gràcies Carles
adeu
la dança
de Frederic Weissman
una pel·lícula recent
de l'any 2009
llarga
més de 150 minuts
però en fi
un retrat fantàstic
com ens deia
José Cho Zerdán
d'aquesta companya
de ballet
de l'òpera de París
és l'activitat
més destacada
de la setmana
perquè ara Carles
sí que d'alguna manera
entrem en el període
estiueng
estiueng
vacacional
a final de temporada
una mica el juny
i el desembre
són mesos
molt similars
en aquest aspecte
i aquesta setmana
de tota manera
recordeu que
continuem tenint
l'exposició
la ciutat de Sagné
que la setmana passada
la vam poder
seguir en directe
des de
des de la mateixa exposició
i que avui mateix
també comença
un cicle
de canal visual
canal visual
és la nostra aposta
per l'art visual
contemporani
i
tenim un cicle
que ja t'ho dic
arrencat aquest matí
a les 9 del matí
que es diu
stop motion
stop motion
perquè
ho recordeu
és la famosa animació
aquella pla per pla
que generalment
es fa amb plastilina
o amb objectes inanimats
doncs aquí
els creadors
treballen
amb imatge real
i a més
hi ha moments
que no sé
com està fet
amb cares
de persones
i tal
i d'alguna manera
fragmenten
el moviment
i curiosament
veus
moltes més coses
en aquest moviment
fragmentat
és a dir
clar
tens molt temps
per fixar-te
amb les cares
seria com aplicar
a la fotografia
la fotografia fixa
un cert moviment
perquè expliqui una història
però conservant
aquella força
que té la fotografia
realment
és bastant
bastant sorprenent
i a més
hi ha alguns
dels
dels
curs
diguéssim
ara que parlem
de documental
això no són exactament
documentals
però sí que hi ha
molta percepció
de realitat
hi ha alguns
dels millors creadors
europeus dels últims anys
i això es pot veure
en qualsevol moment
d'obertura del centre
de 9 del matí
a 9 del vespre
a la sala
exactament
sí sí
que a més
s'hi està
fantàsticament
ara que comença
a fer calor
amb l'aire
concessionat
i que
jo sempre he pensat
i això
quan venen
a mi venen a veure
al centre
molts grups
d'estudiants
i tal
que volen una mica
que els expliquem
què fem al centre
i sempre els explico
jo a la vostra edat
m'hi hauria passat
un munt d'hores aquí
per moltes raons
perquè
aprens molt
sobre imatge
audiovisual
perquè
et relaxa
diguéssim
els exàmens
diaris
perquè
està al centre
de la ciutat
i és gratis
en una edat
que realment
no tens gaires diners
escolta'm
en la nostra època
no hi havia
tantes activitats
com les del caixofòrum
de fet
no existia el caixofòrum
i anaven perduts
per la ciutat
ara podeu
fer una mica
de cultura
descans
i reflexió
a l'hora
que més vols
stop motion
la imatge sospesa
això és una activitat
també que arrenca
avui mateix
i que estarà
fins al 14 d'agost
que de fet
és el dia també
en què tancarà
l'exposició de la ciutat
de Sagnier
Carles Marqués
moltes gràcies
ens veiem
la setmana que ve
farem festa
perquè dilluns
és festa
és festiu
recordem
dilluns de Pasqua
festiu
així que ens retrobarem
el dia 20 de juny
amb noves propostes
amb nous convidats
a l'espai del caixofòrum
però a més a més
de l'espai semà
ja sabut que cada dia
les recomanacions
del caixofòrum
també estan presents
a l'antena de Terraona Ràdio
que vagi molt bé Carles
igualment
fins la propera
adeu