25 anys de ràdio
Bona tarda i bon dimarts, benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Què tal, com esteu?
Avui és 12 d'abril de 2011
i avui a Tarragona comença el Festival d'Ixalan.
Serà molt el moviment de Dixi que hi haurà per la nostra ciutat
i nosaltres, que no volíem ser menys, també ens apuntem a aquest moviment.
Per això avui dedicarem el programa a aquest festival,
però no d'enguany, sinó de l'any 2006,
ja que vam passar per aquell moment, per Tarragona i també pels nostres micròfons,
per una banda, Santiago Auxerón, el que fou cantant de Ràdio Futura?
El vam tenir via telefònica, vam poder conversar amb ell l'any 2006,
un 6 d'abril del 2006, per ser més exactes.
i també, un 29, però aquesta vegada, de març del 2006,
vam tenir aquí, als Estudis de Tarragona Ràdio,
a la Elbert Chris Reeder Kings,
que va ser un altre dels convidats músics d'arreu del món,
les estrelles del festival de Dixi d'aquell any.
Tot això amb bona música i parlant de música, ja saps que el tram final, com sempre,
saludarem a Joan Maria Bertrand, ella ens porta l'any 1989.
Que estrany, no? Et sonava raro, això del 89.
Doncs tot això en una horeta de ràdio que ens setem ara mateix,
recordant una d'aquelles peces emblemàtiques de Ràdio Futura.
El tema, Anna Belé.
Hace muchos, muchos años, en un reino, al mar,
habitó una señorita cuyo nombre era Anna Belé,
y crecía aquella flor sin pensar en nada más,
en amar y ser amada, ser amada por mí.
Éramos solo dos niños más tan grande nuestro amor,
que los ángeles del cielo nos cogieron envidia,
pues no eran tan felices ni siquiera la mitad.
Como todo el mundo sabe, en aquel reino junto al mar,
con eso un viento partió de una oscura nube a tuya noche,
para helar el corazón de la hermosa Anna Belé.
Luego vino a llevarse a su noble parentela,
para enterrarla en un sepulcro en aquel reino junto al mar.
No dunte la luna sin traerle a mis sueños,
ni ya una estrella sin que vea sus ojos,
y así pasó la noche acostado con ella,
mi querida hermosa, mi vida, mi esposa.
Nuestro amor era más fuerte que el amor de los mayores,
no saben más cómo dicen de las cosas de la vida,
y los ángeles del cielo y los demonios del mar,
separarán jamás mi alma del alma de Anna Belé.
No dunte la luna sin traérmela en sueños,
ni brilla una estrella sin que vea sus ojos,
y así paso la noche acostado con ella,
mi querida hermosa, mi vida, mi esposa.
¡Suscríbete al canal!
La feina musical que recordem de Ràdio Futura.
I ara sirem sentir aquesta entrevista, com us dèiem,
del 6 d'abril del 2006,
quan un dels convidats antics del Festival Dixi a Tarragona
era Santiago Auxerón.
Parlava amb ell i Holanda García.
Santiago Auxerón actuarà demà a Tarragona
amb un espectacle especial del Festival de DixiLand.
El músic encapçalarà la Big Band original
orquestra del Taller de Músics de Barcelona.
I, entre altres coses,
en repassarà algunes de les cançons més conegudes
en anteriors etapes.
Etapes com a Ràdio Futura i Juan Perro,
que aquí a la ciutat de Tarragona
tenim molt presents.
Ara, Santiago Auxerón,
el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Santiago Auxerón, muy buenos días.
Moltes gràcies per atendre la nostra trucada,
primer que tot,
perquè sabem que és un home que es dedica al treball
i que el tema de les entrevistes
no és que sigui un esforç personal,
però sí que li fa anar malament una mica l'agenda, no?
Bueno, nunca es fácil parar el tren del trabajo,
sobretot en el període d'ensayos y todo esto,
pero bueno, o sea,
tengo mucha ilusión por visitar de nuevo Tarragona.
Hace mucho que no voy a tocar
y es una ocasión muy especial para mí
participar en este festival de Dixieland, de Tarragona
y además de la mano de una organización
tan provocadora y divertida
como es el Traer de Music, la Big Band
y bajo la dirección de Enric Palomar.
Es un proyecto muy, muy divertido e interesante.
Decía que hace mucho que no está en Tarragona.
¿Somos conscientes de ello?
Hace muchos años que no viene.
No sé si haremos una estirada de orejas, quizás.
Pues sí.
Mañana ya veremos, nos lo pensaremos.
Lo echaba de menos, sí, lo echaba de menos.
Hombre, yo me acuerdo hace muchos años ya
con la Escuela de Calor, como Radio Futura.
Sí.
Después fue con Juan Perro cuando acababa de llegar
de absorber todos esos ritmos caribeños
y ahora nos viene con el tema del jazz.
Sí, bueno.
Pero entre una cosa y otra han pasado muchas cosas
que nosotros como músico en directo no las hemos vivido.
En disco sí, pero ha habido mucho detrás de todo esto.
Claro, llevamos muchos años sin vernos
y han pasado cosas.
Casi toda la carrera de Juan Perro ha acontecido.
En este espacio de tiempo.
Y algunas otras cosas.
Ahora también estoy sacando con mi hermano Luis,
el bajista de Radio Futura,
un disco de clásicos del rock y del sol traducidos al castellano.
Las malas lenguas.
Las malas lenguas.
Pero hoy estamos para hablar del proyecto con el taller,
que es un proyecto al que yo le tengo especial cariño
y que ya se ha convertido en proyecto.
Al principio fue una colaboración esporádica, puntual.
Yo estaba como alumno en el taller.
He tomado clases de guitarra con Jordi Bonel,
el maestro Jordi Bonel.
He dado clases también de canto con la excelente cantante
de Jazz, Mary Bernet.
Pero digamos que mi relación con el taller era de amigo,
de aficionado y de estudiante en las estancias que paso en Barcelona.
Lo que pasa, pues poco a poco,
como en el taller son gente inventiva y provocadora,
poco a poco venido metiendo en el lío y decían
oye, ¿por qué no hacemos una colaboración con nuestra Big Bang?
Son alumnos estupendos y gente muy comprometida con la música
y que están dando ya el salto de haber acabado sus estudios
a montar ya, a atreverse ya a salir al escenario
ya como profesionales.
Son gente ya que tienen ganas de montar lío.
y bueno, pues Enric Palomar se ofreció a darle forma.
Enric Palomar es un alquimista maravilloso,
un personaje que da mucha seguridad a la hora de meterse en un proyecto.
Es un músico oculto de elevada formación,
al cual ya se le encargan trabajos de mucha responsabilidad,
las instituciones más importantes de la música oculta de este país
y es un hombre al que sin embargo no se le caen los anillos
por trabajar el terreno de la música ocular.
Él declara a Sinambajes que era fan de Radio Futura
y que se iba a ligar a las discotecas con las canciones
que ahora mismo está arreglando
y que lo hace de verdad con placer, de corazón
y se le nota la sinceridad porque le da a las canciones
una dimensión muy interesante, muy divertida.
La enriquece de una manera que a mí me conviene.
Ahora hablamos del repertorio que tenemos mucho interés en conocerlo.
De todas maneras, el jazz no te era ajeno, ni mucho menos.
No me es ajeno, vamos a ver, el jazz no me es ajeno.
Real es de los orígenes, ¿no?
Exactamente como aficionado, pero no quisiera ser irrespetuoso
con un medio que en nuestro país ha tenido en particular
muchas dificultades para sobrevivir.
Y yo no quisiera ni violentar el humor de los aficionados cabales
con mi irrupción en este terreno, ni tampoco crear expectativas
al aficionado que no está del todo informado sobre mi trayectoria,
es crearle falsas expectativas.
Yo no soy un cantante de jazz, ni lo pretendo, no puedo, ni quiero serlo.
No veremos un cruner en el Metropol, ¿no?
No, no, no, veréis un cantante perruno, ladrador de la calle
y de trayectoria rockera.
Lo que pasa es que siento amor por el jazz,
siento amor por la música en varias dimensiones,
aunque no sean las que yo practico habitualmente.
Desde crío he oído jazz.
Pese a eso no me puedo atrever a pretender ser un cantante de jazz.
Un cantante de jazz es un intérprete puro y duro
que se dedica a su instrumento, como si fuera un saxofonista,
un pianista o cualquier instrumentista.
Y yo tengo que...
Yo robo horas, a lo mejor, para estudiar un poco de música, de voz y tal.
Le robo horas a mi dedicación básicamente literaria,
a mis estudios de filosofía que todavía mantengo,
a la escritura de canciones y a mi trabajo de composición con la guitarrica
que más o menos me apaño para ir componiendo, pero nada más.
Es decir, mi trabajo ya es de por sí bastante complicado
y atiendo a varios frentes a la vez,
como para ahora pretender convertirme en un cantante de jazz.
Ya en la época en que hice la colaboración de fábrica de tonadas,
con instrumentistas de primer nivel del jazz español,
se crearon algunas confusiones y se juzgó mi intervención en ese terreno
como una irrupción impertinente en algunos casos
porque daba la impresión de que yo pretendía ser algo que no soy.
Y quisiera en esta ocasión aprovechar para dejarlo muy claro.
No soy ni pretendo ser un cantante de jazz,
porque no puedo ni quiero,
porque creo además que mi papel es otro,
que creo que puedo aportar algo justamente en los intervalos,
en los terrenos de transición,
que pueda ayudar a crear puentes
entre los, tal vez entre buenos instrumentistas
y un rock que en nuestro país no se caracteriza precisamente por la creatividad
en general,
que hay que tratar de enriquecer en la medida de lo posible.
Y por esto me estoy metiendo un poco en esto.
Perdona usted la referencia personal,
pero sigue estudiando filosofía después de más de 20, casi 30 años.
Sí, es uno de esos.
Con perdón, ¿eh?
Por la edad y esas cosas que pasan para todos.
No, mujer.
¿Puede usted decir mi edad?
No, no, ningún problema.
Yo creo que la edad es la que tenemos
y la que tenemos que lucir además con orgullo, ¿no?
Naturalmente.
Señal que hemos llegado hasta aquí.
Exacto, y que haya mucho por delante para recorrer
y que nos sigamos hablando.
¿Pero de forma arreglada la filosofía?
Como en la época que hizo en la Complutense, estudiante de forma arreglada, ¿no?
Estoy siendo estudiante de filosofía, efectivamente, sí, sí.
Pero nada, tengo inscrita desde hace 20 y tantos años una tesis,
que sigue ahí, la pobre.
¿Sobre qué? Si se puede preguntar, ¿eh?
Pues sobre temas de música y de sonido.
Ah, muy bien.
Sobre temas de percepción del sonido,
el papel que cumple la sonoridad
en la creación del sentido.
¿Qué relación puede guardar la música con el lenguaje?
En realidad, música y lenguaje es lo que forman una canción.
Es decir, que debo estar haciendo una tesis sobre la canción.
Pero una tesis filosófica, no sé cómo me aguantan también ahí.
¿Será porque voy poco?
¿Será por eso?
A ver, las otras veces que estuvo Santiago en Tarragona,
actuó en el Teatro Auditorio del Campo de Marte al aire libre,
conciertos magníficos, un público entregado además.
Lo que pasa es que como ha pisado tantos escenarios...
Era una noche de fuego, parecía que estaban ahí
todos los espíritus de la Tarraco Imperial.
¿Y te acuerdas?
¿De verdad que te acuerdas?
Claro que me acuerdo.
Aquí nos acordamos mucho.
Noches encendidas.
La última con Radio Futura, me acuerdo que fue una noche,
eso, que había una llama ahí, había verdad.
Una relación con el público maravillosa.
Un público incansable, no se agotaba.
Ahora vienes a un teatro de formato más pequeño,
que en principio el público tiene que ser formal y sentarse,
porque tampoco hay muchísimo espacio.
Así es, en principio.
En principio.
La normativa conduce a esa disposición.
Muy bien.
Si hay que romper, ¿se rompe la normativa en este sentido?
Haremos lo posible, pero tampoco queremos crearles un problema
a los encargados de aquello hospital.
Nosotros vamos a tratar de que la gente le entre la inquietud
en el cuerpo, porque estos chicos soplan duro.
Vaya.
¿Sabes?
Esta Big Band es una Big Band de alumnos y exalumnos,
pero que tienen ya...
Echan candela, echan candela.
Es muy divertido.
¿Cuántos músicos estarán en el escenario aproximadamente?
Me acuerdo que cuando tocamos en la Merced el año pasado,
en Barcelona, eché las cuentas,
pero ahora no me acuerdo de memoria.
O sea, pues somos cerca de la treintena en total,
veintitantos, casi treinta, sí, en el equipo.
Y a ver, ¿qué temas vamos a oír, conocidos o no conocidos?
Conocidos todos.
¿Todos?
Bueno, por el que haya seguido la trayectoria de Radio Futura
y de Juan Perro a la vez, ¿no?
Ya sabemos que la trayectoria de Juan Perro es menos,
mucho menos popular que la de Radio Futura,
pero afortunadamente también con Juan Perro he tenido
un círculo de amigos leales, ¿no?
Y además la charla del pescado...
Sí, exactamente.
Mira, pues no es un secreto porque se ha publicado
una especie de precioso cuadernito de presentación del concierto,
que es como un carnet de baile antiguo, muy bonito.
Aquí el taller está mostrando su capacidad de diseño.
Y bueno, ahí está escrito el repertorio,
o sea que no hay ningún problema en anunciarlo.
Y luego los arreglos de Enric Palomar son tan sorprendentes y divertidos
que aunque se sepa qué tema va a sonar,
el público yo creo que no se imagina lo que va a oír.
Es que es muy sorprendente, ¿no?
Que conozca las canciones.
Y las canciones son, alternan canciones de Juan Perro
y de Radio Futura.
El joraique, que es la historia de un bandolero de Almería,
de un bandolero morisco,
y Obstinado en mi error, que son dos canciones de Juan Perro.
El canto del gallo, que es una canción conocida de Radio Futura,
que creo que la habéis puesto hace un momentito.
Sí, imitarás el canto del gallo.
No, ya no, ya no estoy para hacer animaladas.
Ya, la última vez en Tarragona sí que lo hiciste.
Estaba muy gallito yo por ahí.
Estaba muy gallito, ahora ya se me ha aplacado un poco.
Bien, a ver, una Big Band también requiere otros recursos y otras cosas.
Claro, no hay que hacer el animal allí.
Luego, de Juan Perro también la charla del pescado,
con un arreglo muy bonito y muy rural del señor Palomar,
del maestro Palomar.
La Misteriosa, que es una balada marinera de Juan Perro también.
El Ana Beldy, muy conocido de Radio Futura,
que es un poema de Edgar Allan Poe,
adaptado por Radio Futura.
Después, otra canción de Juan Perro,
A un perro flaco,
que es un son de los que grabé en La Habana en el año 94.
Y acabamos con tres temas de Radio Futura.
A Carao Cruz, ahí la Big Band rockeando a tope.
La Negra Flor, un arreglo finísimo y delicado del maestro Palomar.
Y cerramos la fiesta con veneno en la piel.
Y si luego hay que volver al escenario,
habrá que improvisar un poco,
porque es lo que tenemos montado hasta ahora.
A ver, yo te diría que merendéis fuerte,
que decían las abuelas.
Sí, sí.
Porque, a ver, hay una gran expectación, lógicamente.
Ya lo sé, ya lo sé.
Ilusionados y un poco nerviosos como críos.
Y adelante, pero el público estará entregado de antemano.
Y nosotros también.
Verás tú que va a ser una cosa extraordinaria.
Podéis venir con tranquilidad,
que os vamos a tratar muy bien como os merecéis.
Pero es que tenemos muchas ganas de que quede bonito.
O sea, y un poco nerviosos tenemos que estar.
Vale, pero ese poquito de tensión es importante, ¿no?
Es importante, claro.
Es necesaria.
Santiago Gouserón, muchísimas gracias por atender nuestra llamada.
Ha sido un placer y lo será naturalmente mañana,
escucharte no solo a ti, sino esta Big Band magnífica,
que afortunadamente también conocemos de otras ocasiones
y en otros escenarios.
Muchísimas gracias.
Hasta pronto.
Muchísimas gracias a vosotros.
Adiós y ao.
Es un gran placer.
Muy buen día.
Adiós y ao.
Adiós.
Un día más me quedaré sentado aquí
En la penumbra de un jardín tan extraño
Cabe la tarde y me olvide otra vez
De tomar una determinación
Esperando un eclipse me quedaré
Exiguiendo un enigma al compás de las horas
Dibujando un elipse me quedaré
Entre el sol y mi corazón
Junto al estanque me atrapó la ilusión
Escuchando el lenguaje de las plantas
Y he aprendido a esperar sin razón
Soy metálico en el jardín botánico
Con mi pensamiento sigo el movimiento
De los peces en el agua
Un día más me quedaré sentado aquí
En la penumbra de un jardín tan extraño
Cabe la tarde y me olvide otra vez
De tomar una determinación
Esperando un eclipse me quedaré
Exiguiendo un enigma al compás de las horas
Exiguiendo un enigma al compás de las horas
Soy metálico en el jardín botánico
Soy metálico en el jardín botánico
Con mi pensamiento sigo el movimiento
De los peces en el agua
Soy metálico en el jardín botánico
Con mi pensamiento sigo el movimiento de los peces en el agua.
Soy metálico en el jardín potanto.
Con mi pensamiento sigo el movimiento de los peces en el agua.
25 anys de ràdio.
Magnífica l'entrevista que acabem de sentir de la mà de Yolanda García amb Santiago Oxerón.
Però continuem en aquell any.
L'any 2006 vam convidar aquí als estudis de Tarragona Ràdio
i també dins del Festival d'Excel·landa Llavors,
a la Herbert Chris Rodier Kings,
que estaven i que els tocava una bona trajectòria
pels diferents carrers i locals de la nostra ciutat.
Però vam fer una parada en el seu camí,
van seure aquí amb nosaltres
i no només vam parlar,
sinó també ens vam tocar en directe part de les seves cançons,
part del seu repertori.
Parlàvem amb ells,
Yolanda García freia la traducció de l'anglès al català Cinta Olivant.
Tal com els hem anunciat,
tenim la sort de comptar amb dues persones integrants
en una de les formacions més destacades del Festival de Dixi de Tarragona.
Es tracta de la Herbert Chris Rhythm Kings.
Actuarà en diferents locals de la ciutat.
És una formació integrada per músics d'arreu del món.
Músics, veterans, autèntics, professionals,
que actuarà, com dèiem, al teatre, al magatzem.
Avui mateix, al Cafè Cantonada, a la Bequeria.
Demà seran el Saló d'Actes de l'Onsia,
la Cerveceria Highland, el Cafè Cantonada,
el dia 31, el Cafè de l'Hotel Ciutat de Tarragona,
la Cerveceria Highland de Nou i el Cafè L'Antiquari.
Dos integrants d'una banda, Cinta Olivant, bon dia, per cert.
Bon dia.
Que ara estàvem, la Cinta Olivant ens farà de traductora,
en aquest cas, d'intermediària de comunicació,
podríem dir-ho així,
entre dues persones que ens acompanyen,
absolutament encantadores,
fins al punt que han fet una creació pròpia
per interpretar-la aquí en directe al matí de Tarragona Ràdio.
Saludem primer que tot el Herbert i el Tom,
que és la persona, el músic, que toca el banjo i la guitarra.
Herbert, Tom, welcome.
Thank you.
Txarragona Ràdio.
Hola.
Hola.
Hola i bon profit.
Bon profit, que ens deia, no, Cinta?
Sí, ens deia l'herbert, que és l'única paraula que sap dir en català.
Sí, perquè, de fet, molt, molt no han estat aquí,
i com a formació no havien actuat.
Aquesta és la primera pregunta que els adreçaríem, en tot cas, no?
La primera pregunta és,
no hem de jugar moltíssim temps aquí a Espanya,
potser és la primera vegada que has de jugar aquí?
Jo vaig de jugar a Barcelona,
jo vaig de jugar abans, però no en Tarragona,
i estic content d'être convidat aquí,
a aquest espectacle,
i és una sorpresa per mi,
com gran el festival és,
i vam veure a la nit
diferents llocs on hem de jugar,
i estem content d'estar aquí.
Diu que aquí no, però que havien actuat abans a Barcelona,
que estan molt contents d'estar aquí a Tarragona,
en aquest festival,
i que els ha sorprès gratament
el tamany, la grandesa del festival,
i que tenen moltíssimes ganes,
i són molt feliços,
de poder estar en diferents espais aquesta nit,
i poder comprovar, doncs,
això, no?,
com serà el festival d'aquí a Tarragona.
No ho hem dit, però crec que estaria bé,
i no només per cortesia,
sinó perquè realment ho sentim així,
que els agraïm molt que hagin vingut,
i que a més s'hagin prestat a interpretar,
fins a tres peces,
i a més, la primera dedicada l'acaben de composar.
Fa una hora que han arribat a la ràdio,
l'han composat especialment per aquesta ocasió.
En tot cas,
agrair-los d'en Tubi,
doncs, aquesta deferència que han tingut.
We thank you very much
that you stay here today,
and the fact that you have composed a theme
for the radio show,
and we are very glad for it.
La podríem escoltar ja, la presenta.
If you want to play it.
You know, we dedicate it to the town,
and we call it the Tarragona Stump.
Diu que la dediquen a la ciutat
i que es titula Tarragona Stump.
Un títol molt, molt dic sí, eh?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Yes, oh, ok.
Diuen que tocaran aquest tema aquesta nit.
Molt bé.
Els hi volíem preguntar
qui és el que els ha inspirat, no?
I així parlem una mica de tota la ciutat
i després parlem de la música,
que és el que interessa.
we would like to know which Tarragona Stump has been your inspiration for this piece.
it's you.
It's you.
It's you.
It's you.
It's you.
It's you.
It's true, because we just composed it while we were here.
clar, so...
Clar, diu que és veritat perquè l'han estat composant mentre eren aquí a la ràdio
i, per tant, aquesta sigui la inspiració.
doncs, Cinta, ja saps que tens una...
i mussa, eh?
Mussa de Dixi.
No té preu, això.
This is jazz music as its maximum,
like reacting to the surroundings and, you know...
Diu que és el màxim de la música jazz,
és improvisar en els llocs on estàs.
Inspiració.
La inspiració.
Inspiració.
Tot pot inspirar una peça?
Els hi pots preguntar.
Everything is useful for inspiration?
Well, of course, how you feel and what's going on.
We have a wonderful weather today,
so you are in a good mood,
and so you like to play,
and we are really happy to meet the other boys of the band tonight
and play for the audience in Tarragona.
Diu que és evident que fins i tot, doncs, el temps,
per exemple, el bon temps que està fent aquí en aquest moment,
fa que estiguin de bon humor.
No ens han vingut una setmana bona, eh?
I que aquest bon humor faci, doncs,
que tinguin ganes de tocar amb la resta de la banda de la música
i també ganes d'oferir aquest concert als oients.
Passem a la següent pregunta que havíem previst per aquí, no?
Sí.
So, sometimes, when you feel a little bit lowdown,
a not so good feeling, you have a blues,
and so we prepared for you one of that kind of feelings,
a blues called Blues Minority Sweetie Gives to Me.
If you like to listen to it, we will play for you.
Ok, diu que de l'altre extrem,
quan et sents baix de moral,
quan estàs allò trist,
tens el blues que et serveix també per canalitzar aquests sentiments
i que, per ensenyar-nos-ho,
que també ens hem preparat una peça per tocar ara,
que ara us la presentaré,
que es diu Blues My Naughty Sweetie Gives to Me.
i que es diu Blues My Naughty Sweetie Gives to Me.
i que es diu Blues My Naughty Sweetie Gives to Me.
i que es diu Blues My Naughty Sweetie Gives to Me.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
que bé!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
banc i que fins i tot en el seu banc l'ha arribat
a contractar per tocar
l'instrument, la trompeta.
Déu-n'hi-do.
Per on anava ara? Perquè clar,
hem parlat una miqueta amb ells
també. Encara ens queda una peça per
interpretar, però la deixaríem més endavant.
Es parla, ells
es presenten com una banda que fa
Dixi
al so de Nova Orleans,
l'estil de Nova Orleans.
Hi ha l'estil Chicago, Nova Orleans.
A veure si ens podrien explicar una miqueta
què caracteritza o quines són les particularitats.
Sabem que és difícil, però una mica
perquè els espectadors, quan vagin
a escoltar-los, sàpiguen el tipus
de jazz que fan.
Volem que tu expliques
què és el Nova Orleans
estil, perquè
l'Oleans pot imaginar
quin tipus de jazz
hi ha.
S'haurà de ser una mica
de temps per avui. T'he de quedar
un altre dos dies per explicar-ho.
crec que necessitaria dos dies més
per explicar-ho.

i això és realment el segle d'això.
Aleshores, podem jugar juntament perquè aquesta música és la nostra llengua.
Què és la diferència entre el style de New Orleans i el style de Chicagos?
És una pregunta molt interessant perquè aquestes diferències són feines dels critiques.
Els músics, no hi ha una diferència.
Fins demà la melòdia i el ritme.
No hi ha una breu o límite entre els styles.
només un poc específic per què els músics en aquests llocs de les 1920s han fet.
Però la majoria dels crítics han posat això, això, això, això.
Aquest tipus de música està passant.
Diu que són els crítics els que han posat aquestes etiquetes, no els músics.
Que no hi ha un límit ni una frontera entre un estil i un altre.
Per ells hi ha més diferències entre el que un crític d'un determinat país
doncs pot definir que no passa el que és la música en si.
Només hi ha dues diferències, la bona i la música bona i la música no tan bona o dolenta.
Com tota la vida, esclar que sí. Estan aquí des de dilluns, no?
Diu que el Tom no ha vist gaire cosa de Tarragona perquè va arribar i el Herbert sí que des del dilluns.
El Tom ja ha tingut temps de saber que li agrada el menjar, que li agrada el cafè, que li agraden les senyores, que li agrada tot a Tarragona de moment.
Tom, Herbert no ho sé.
Sí, és bé.
És bé.
Parlo una mica d'italià, eh? Se n'ha entera d'alguna cosa.
Sí.
Doncs, què és el que ha vist Herbert, sobretot, que ha pogut passejar?
La part alta diu que li sap greu que ha vist que hi ha moltes edificacions noves, no?
Ever since you stay here, how did you think about Tarragona?
Yes, Tarragona, first I was a little bit surprised, a little bit disappointed,
because I expected a very old town with an old tradition,
but I found out, as we also stay in a hotel outside in the very modern area,
and for me it was a little bit surprising that I have the feeling they destroy a lot of old houses,
which are the basics of the old Tarragona, which is interesting for a tourist like me,
or people from outside, and put a modern building instead of it,
which is not always with the same feeling as Tarragona was probably before.
Diu que s'esperava trobar una ciutat antiga, i que li ha sorprès negativament
que s'hagin construït tants nous edificis damunt dels vells,
i que, per exemple, l'hotel on estan, que està fora de la part alta,
però que no s'hagi intentat seguir tot aquest estil per donar un ambient
més de ciutat antiga, que és el que el turista és el que té ganes de sentir,
aquest ambient tot antic.
Tot això us suplirà l'ambient musical que hi haurà.
quins repertoris faran en les seves actuacions, o quin repertori,
o estaran en la línia aquesta que té el propi jazz que és segons l'ambient,
el que et demani el cos?

Diu que no els cal, que ells a l'hora d'esmorzar parlen del concert,
però que són tots tan bons músics que cada un dels concerts que faran a la nit seran diferents l'un de l'altre.
Per tant, podem anar a veure'ls a tots.
So we can go to all the shows.
Yes, please do.
Interesting part, tonight our last concert starts at 1.30 at night.
Yeah.
Very late.
Diu que estan sorpresos sobretot de l'últim concert,
que és a dos quarts de dues de la matinada,
que per ells és molt tard.
It's too late for you.
But if you two come, we were very awake.
Diu que sí, anem nosaltres, però que ens mantindran despertes.
Doncs allà estarem, només faltaria.
Un tercer tema, el presentem?
Yes, the third piece.
Its name is Knee Drops by Louis Armstrong.
Que m'ha dit que knee drops són les gotetes pel genoll,
com les gotetes dels ulls però pel genoll.
Del genoll, doncs vinga.
Veja la notte.
tiếng
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, que és un gran regal per nosaltres, molt bé, aquests temes.
Thank you very much.
Thank you.
Thank you very much.
Thank you very much.
Thank you very much.
En tot cas, bueno, ja els hem donat les gràcies.
Suposo que és evident que realment ha estat fantàstic tenir una actuació en directe aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Gràcies a ells i a les persones de la producció del festival que ho han fet possible.
gràcies a la Cinta, gràcies a la Cinta, sense amb ell hagués estat impossible la part verbal de la comunicació,
perquè com dèiem, la música és un llenguatge universal i és una qüestió de comunicar-se al llarg de tots aquests dies del festival de Dixieland.
Herbert Chris and the Rhythm Kings estaran avui al Teatre El Magatzem, a partir d'aquest vespre,
al Cafè Cantonada, a la Vaqueria, demà a la Sala d'Actes de la 11, a la Cerveceria Highland, al Cafè Cantonada un altre cop,
el dia 31 dissabte al Cafè de l'Hotel Ciutat de Tarragona, un altre cop a la Cerveceria Highland i al Cafè L'Antiquari.
No s'ho perdin, només han vingut dos dels músics, però són una bona colla.
I esperem que no es perdin el programa de demà.
Dedicarem una bona part també al Dixi i en directe des d'Alies, Sant Pere i Sant Pau,
amb la Tandarica, que actuaran per als més joves de la ciutat.
Serà un dels arguments i una de les propostes de demà del matí de Tarragona Ràdio,
però n'hi haurà moltíssimes més.
Gràcies per la seva atenció i acabin de passar un bon dijous.
Adéu-siau.
Fins demà!
Fins demà!
25 anys de ràdio
I ara és moment de passar per la música i Déu-n'hi-do la cançó que avui ha triat el nostre company Joan Maria Bertran per començar.
Any 1989.
Avui comencem els 25 anys de ràdio d'una manera tranquil·la i relaxada,
la que ens proposa Gloria Estefan des de l'any 1989 amb aquest Don't Want Alusio.
That the moment is here.
I'll open my heart and show you inside.
My love has no pride, my love has no pride, I feel with me.
I've got nothing to hide, I've got nothing to hide.
So open your eyes, see who I am, and not who you want for me to be.
I am only myself, myself, myself.
I don't want to lose you now.
We're gonna get through somehow.
Don't want to lose you now.
Forever
Maybe I'm finally found
Courage to stand my ground
But if you want me, I'll be around
Forever
We all make mistakes
We all lose our way
But we've stood the test of time
And I hope that's the way it will stay
It's all up to you
To tell me to go
To tell me to go
Cause it will be
Cause it won't be me
Cause it won't be me to walk
And you're all up to you
And you're all that I know
And I know
That I don't want to lose you now
We're gonna get through somehow
We're gonna get through somehow
We're gonna get through somehow
We don't wanna lose you now
Forever
Forever
But baby
But baby
But baby I'm finally found
The courage to stand my ground
But if you want me, I'll be around
Forever
Forever
Forever
Forever
Forever
Yeah
Yeah
Yeah
Don't wanna lose you
Lose you now
We're gonna get through somehow
We're gonna get through somehow
We don't wanna lose you now
We don't wanna lose you now
We don't wanna lose you
I don't wanna lose you
Don't wanna lose you
La música tranquil·la i relaxada
que ens arribava des de l'any 1989
de la veu de Gloria Estefan.
Anem a animar una miqueta
amb la música que ens arriba
des d'aquí a prop,
des de Constantí,
amb els pets
i amb la seva cançó,
també del seu llarga durada
anomenat com ells mateixos els pets.
Tu de què vas?
Per Pasqual és un arel de casa bona
i sobretot diu que és molt català
però quan escriu cartes ha de canviar d'idioma
doncs creu que n'hi ha prou en saber-lo parlar
company, és que no diga, parent, és que no va
no sé, pas molt comines, però no ho tens clar
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Tu de què vas?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La nit!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!