.
25 anys de ràdio.
Bona tarda i bon divendres.
Benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Se'ns acaba la setmana.
Se'ns ha fet més curta que altres vegades, no us sembla?
A més a més, de cara a la setmana vinent,
ja el dilluns és 28 i també se'ns acaba aquest mes.
I d'aquí a poquet arriba la setmana blanca,
arriba el carnaval.
Déu-n'hi-do la que ens espera.
Però bé, acabem el divendres i de la setmana vinent ja en parlarem.
Avui us ofrirem la darrera part d'aquest especial
que es va fer el dia 5 de març de 2007.
Va ser la unitat mòbil de Tarragona Ràdio.
Et poso en situació si t'acabes d'incorporar ara mateix
i no has estat sentint-nos durant aquesta setmana.
Doncs la unitat mòbil de Tarragona Ràdio
dins d'un programa especial que es va fer
durant el matí de Tarragona Ràdio
es va traslladar a l'escola El Ninot
dins dels actes dels 25 anys de les escoles Bressol Municipal.
I ha portat diversos dies.
El primer dia, que va ser dimarts,
doncs la directora, la Txari,
la directora de l'escola Ninot,
ens va acompanyar i vam fer un recorregut.
Ahir mateix vam recuperar de nou aquest programa especial
i ens vam anar per les aules dels Lleons,
vam compartir bons moments amb els més petits de l'escola,
també amb les mestres.
I avui mateix ja a la sortida.
Estem en el darrer dels capítols d'aquest especial
que us oferíem l'any 2007.
La nostra companya Iolanda García,
en aquell moment, en aquest darrer capítol,
ja es troba al vestíbul.
Gairebé hi ha acomiadança dels nens,
de les mestres i també de la directora
a l'escola, el Ninot.
Però també tindrem un altre dels protagonistes
avui al nostre programa.
Hem contactat via telefònica
amb un ex-treballador d'aquesta casa,
l'Albert Ullés.
L'Albert ara es troba a Barcelona
treballant de periodista en un diari,
però volem recordar amb ell moments emotius
com algun altre gol que ha cantat del nàstic
perquè l'Albert Ullés va treballar amb nosaltres
a la part esportiva.
I va trobar-se un moment,
podríem dir que força dolç del nàstic.
Però això comentarem amb ell d'aquí una estoneta.
I abans d'acabar, com sempre,
el nostre company Joan Maria Bertran
ens porta el bo i millor de l'any 1988,
que avui el ser divendres
i no sé per què,
crec que encara li queden moltes cançons d'aquest any
guardadetes al calaix
i que recuperarà de cara a la setmana vinent.
No ho sabem.
Ho espinarem justet, justet a acabar el programa.
Quan s'acomiadi, clar.
Perquè normalment, ja t'ho dic ara,
i t'ho confesso obertament,
no ens ho explica.
Ho porta top secret.
Doncs el que et deia,
abans d'entrar en continguts,
com sempre,
passem per la música.
I avui hem convidat...
els pets.
Des del treball discogràfic fràgil,
això es diu
Sembla estrany.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Bona tarda, benvinguts.
Els amics que m'avisaven del meu mal
Construïa cada dia una espiral
El teu voltant no fa pas tant
No fa tant
Dibuixava cors
d'un mobiliari urbà
Espiant
Les ombres xineses
pel teu finestral
Fent-me creure
grups de negre
del Montsany
Que jo era
el que et fa pastat
No fa pas tant
No fa tant
que em semblava sentir
El teu llibre
el fent cada matí
No fa tant
que em semblava trobar
El teu rost a la taula
de cada restaurant
No fa pas tant
Era ahir
Quan fingia dedicar-me a repartir
Pis per pis
Propaganda
D'un porcet de tats de vins
Per trucar-te i sense por poder-te dir
Em pots agree
y escuchar-te y escuchar-te y escuchar-te el sol
No fa tant era veure't i estar.
Tot el dia amb el cor desblocat.
Les cançons que ricones de munt
em semblaven escrites expressament per jo.
Sembla estrany que mirem la vista enrere
i trobem coses tan maques com aquests actes,
aquests reportatges,
aquests moments que us estem oferint
a través de la sintonia de Tarragona Ràdio
és que estàvem pensant que ara mateix,
l'any 2011, els nens que el 2007
estaven a l'escola a Brassel al Ninot
i potser tenien dos o tres anys,
ara ja tenen sis i set anys, ja?
Sembla estrany.
Com ha passat el temps.
Però nosaltres estem aquí per això,
per recordar aquells moments.
Així que amb el vostre permís,
així doncs, el que podem fer ara mateix
és posar-nos en situació.
any 2007.
Hem entrat a l'escola al Ninot
i estem a l'aula dels llons.
Ho fem amb Violanta García.
fer-nos ad soul.
..I a correm molt questo.
Qui sap per on?
Pujem al tren.
Que ens anirem?
I a correm on?
Qui sap per on?
txutxuat, txutxuat, veurem muntanyes, rius i també les valls i milers d'arbres, això no ho hem vist mai, pugem al tren, txutxuat, txutxuat, que ens anirem, txutxuat, txutxuat.
Aquí seguim en directe, ara som al vestíbul de la llar d'infants al Ninot, avui celebrant aquest programa de 25è aniversari,
i hem tingut una sorpresa molt agradable. Vostès se'n recorden que fa, exactament, sí, exactament fa una setmana, dilluns passat aquesta hora,
estava a la ràdio la Carol. Tenim una altra Carol ara, i la Carol, això que portarà les mans ho portava a dins.
La Carol va venir que estava embarassada, la Carol és la mamà de l'Òscar, i avui ha vingut aquí, sortim del corrent d'aire,
perquè ha vingut amb el seu fill. Carol, hola. Hola, què tal? Enhorabona, tens un aspecte magnífic.
Quan vas tenir la criatura? Dissabte passat, aquest no, l'altre.
Estàs molt bé, eh? Deu-n'hi-do, quin nen més guapo. I l'ha portat aquí amb l'Òscar, que estava escoltant la ràdio.
Com es dirà aquest nen? David.
Bé, com es diu ja, no? Es diu David. És molt petitet. La Carol l'ha portat, la veritat és que quan ens parlàveu l'altre dia,
a la ràdio, enteníem perfectament el que ens dèieu, de com el nen viu aquí al llar d'infants,
de la calidesa i sobretot de la participació que teniu, alguns pares, no?, aquí a la llar.
Sí, sí, sí. Està molt bé aquí, ja ho veus.
A quina classe va l'Òscar? Als Ossets.
Als Ossets. Hem estat a la seva classe?
Amb l'Eva. Amb l'Eva, els seus companys i companyes que estaven dinant.
I cantaven.
L'Òscar tindrà ganes de parlar, si li diem... Bé, nosaltres el saludem i si no té ganes...
Hola, Òscar. Hola, enhorabona pel teu germanet, pel David.
El David? Què et sembla, el David?
El David ha de ser com tu, eh? Si és com tu, serà fantàstic.
És que sí?
L'Òscar diu que sí amb el cap, perquè ho té claríssim.
I ha vingut també avui... Ai, aquests dies deu estar una miqueta estranyat, no?, fins que s'adapte.
Molt bé, molt bé. Al col·le molt bé. Li pregunto a l'Eva.
Me diu que molt bé a la classe. Molt bé, està molt bé.
I ho va dir, imagino, quan va arribar, que havia t'ha vingut un germanet.
Sí, molt content, molt content, a l'hospital, molt bé, sí.
Tu, Òscar, i què? Ja capten un client?
No.
Aquesta mare ho té, ho té. No, és que a mi m'agrada molt així, de bebotes, bebotes, sempre ho he dit.
M'encanten així.
Tants l'anyos, mira, mira com riu.
Però fins que no tingui un anyet, aquí al Nino...
La Carol no sé com s'ho munt. La ta mare, no, Carol?
Ma mare el primer any i l'any que ve, doncs a la guarderia.
Perquè treballeu tots dos, Carol?
Sí, sí, sí.
Que ho acompanyi tu també, no?
Sí, sí, sí.
Perquè aquesta mare és de les que...
L'altre dia, no, que vas preguntar quina edat, un anyet, no?
Un anyet.
Sí, és el que ja...
Hi ha moltes mares que...
A veure, el de l'anada, doncs, la reducció des de l'anada...
I, bueno, el de matí, amb ma mare, i després ja amb mi, i fins allà.
La reducció de la jornada la planteges durant el primer any?
Sí, durant el primer any només.
És bé, perquè, clar, estic molt dificultats a la feina per plantejar aquesta reducció.
No, no.
En principi no.
Sí, sí, en principi, sí.
Li demano que el pare, el de la criatura, li ha agafat per una setmana, no l'ha agafat
el dels 15 dies, se l'ho podríem donar, la veritat.
El pare de la criatura vol parlar o és com el fill, com l'Òscar?
Vinga, una miqueta, ni que sí, i enhorabona, primer que tot.
Gràcies.
Per tenir aquesta segona criatura preciosa.
Realment el teu cas és com el de molts homes, fins i tot aquests dies era notícia
la quantitat d'homes que estaven esperant que es retardés una miqueta el part
per poder gaudir d'aquest nou permís, no?
Sí, i a mi se m'ha adelantat una setmana, si hagués sigut el dissabte aquest,
l'havés tingut els 15 dies, llavors no m'ha tocat per una setmana.
Fixat per una setmana.
Quan tinguis el tercer?
No, el tercer no el tindrem.
Que mala gent, diu la Xari.
No, no, aviam allò, la parelleta, com abans ni que siguin dos nens,
amb dos, tres és multitud ja, no?
Sí, ja està, ja hem acabat naltros.
Déu n'hi do, escolta, jo crec que ja heu contribuït a l'augment de la natalitat a Catalunya,
ja heu fet la feina que havia de fer, i a més amb uns nens preciosos.
Òscar, què tens ganes de tornar a l'allar?
Diu que sí amb el cap, clar, ja deu tenir ganes de...
Oi no, demà ja vindràs?
Oi no, ja diu, jo tinc claríssim que avui no.
Molt bé, doncs, Carol, enhorabona, novament, de veritat, felicitats,
perquè teniu dues criatures precioses,
i enhorabona també pel nivell d'implicació que teniu a l'allar.
És molt important la feina que fa la Xari i els educadors,
però si no hi ha pares implicats com vosaltres, etxari, això ho has de dir tu, no?
Sí, que tenim unes famílies molt maques, eh?
Això, tanta por, tanta por, perquè, com que hi ha la majoria que són maques,
hi ha d'altres que són una miqueta més així, veuen, i diuen, no...
Clar, però a veure, normalment no se'n parla mai del que és bo.
Sempre se'n parla del que no és bo.
Per tant, és notícia el negatiu, perquè a l'opositiu diem que ho donem per fet.
Avui ens dediquem a parlar de les coses més positives.
L'ambient tranquil i relaxat, si hi ha alguna persona que vulgui muntar alguna cosa,
no li donen oportunitat gaire, perquè l'ambient ja és relaxat.
I l'ambient tranquil i relaxat, ho podem constatar?
Sí, no, no, aquí al vestíbul fa una bona estona que veiem mares i pares
i els avis que entraven i sortien.
L'Òscar amb el seu pare ha anat a veure l'Eva, que és la seva educadora,
i a la resta de companys de classe.
Anem a veure tafanejar, Carola, et deixem, que anem a veure què explica el teu fill.
Ens acostem a aquest grupet, que està l'Eva i els companys que anaven a dormir.
Hola, Gari.
Qui és aquest nen, que és el vostre...
És l'Òscar?
Qui és?
El gemelo.
Què diu, què diu? A veure.
Diuen el gemelo, perquè tenim dues fotos del bon dia.
Ah, gemelo, clar.
Està l'Òscar i l'Aleix porten la mateixa camiseta.
Tu què vols dir-me, que agafes el micro? Vols dir alguna coseta?
No.
No, que volies el micro. Escolteu una cosa, i l'Òscar, que ha vingut aquest matí a classe?
Que havia vingut l'Òscar a classe aquest matí. Ai, no m'estiris el cable. No havia vingut l'Òscar. Tu com et dius?
Tu com et dius?
Meus.
Com es diu? Edgar. Edgar. Edgar, no es tiris, que si no, no sentirem les vostres veus.
I aquesta nina tan bonica, què porta?
Et dius Maria. I aquesta nina és la teva nina?
No, és del col·le.
És del col·le. Bueno, oi com controla, eh? Déu-n'hi-do el control que...
És del col·le. I escolta, aquest animalet que portes tu és un osset?
Escolta'm un moment. Tu portes un munt de ninos. Un a la butxaca. Aquest què és?
Dos cotxes.
Dos cotxes, no. O sigui, això és un oso. Com ha de ser un cotxe? I això què és, un gos?
I és el que utilitzes per dormir? Ja te'n vas a dormir? Doncs vinga, que dormis bé.
Tots aneu a dormir ara? Tots aneu a dormir? Sí? Estan ja dormidets, quasi. Doncs vinga, que vagi molt bé.
Vinga, adeu. Aquí tenim una altra nena que també porta un nino. Hola.
Però t'has portat de casa, aquest ninot? Sí. L'has portat de casa, Alba.
Jo ve el nino. Eh? Aquest és el portaveu de la classe, eh?
Sí. Ell sempre, des de l'any passat, que dorm amb aquest nino d'aquí.
Tiene xupete. Tiene xupete, aquesta nina.
I el Francisco no t'hi ha xupete perquè és com és el Francisco.
Grande. Grande.
Jo ja ho he vist, Francisco, i tu no tens xupete per dormir, clar.
Però com els nens grans, com ha de ser?
Alba, que saliràs a l'Òscar, Alba, que és el teu amic.
No? I no havia vingut l'Òscar avui?
No? Però és que no et sentim. Com dius que no?
I aquesta nina, que és teva? Sí.
Com es diu? Que té nom?
I no li vols posar un nom?
I tu et dius Alba, no? I per què no li poses com tu, Alba?
I diu que no amb el cap tota l'estona.
Que tu xarres molt temps.
Bueno, doncs et deixarem que vagis a dormir amb la teva nina, amb el xumet.
Ja ha dit el Francisco que té xupete. I tu, que tens xupete?
Per dormir no tens xupete perquè també ets gran com el Francisco, clar.
Molt bé, Alba, que dormis bé.
Bueno, Francisco, te'n vas ja a dormir?
Hola.
Mira a esta mamá, que ve ara de treballar ya.
Adiós, Francisco. Adéu, adéu. Que dormis bé, eh?
I que tinguis somnis ben bonics. Adéu, adéu, adéu.
Ja els teniu tots a...
I no vol parlar aquesta mare.
Sobra que ve de treballar ja es troba a la ràdio. Bon dia.
Al teu nom.
Pues hablamos en castellà, no tu nombre.
Cati.
¿Vienes a buscar a tu hijo?
Sí, a mi hijo y al de una vecina.
¿Cómo se llama? Uy, es chiquitín, es de la clase de un año.
Nerea y el mío, Daniel, sí.
Nerea y Daniel.
¿Y ahora sales de trabajar?
Ahora. Hago reducción de jornada y vengo pitando para acá para recogerlo.
Claro, los llevas a casa a comer, luego sigues trabajando, ya no, porque ya has trabajado.
No, ya no, hago la reducción de jornada, no puedo. Tengo dos niños y no puedo más.
Claro, ¿y qué tienes? ¿Dos niños de qué edades?
Uno de cinco y uno de dieciocho meses.
Vaya, no, no, ya te va bien. ¿Y qué te iba a decir? ¿Hasta cuándo tienes previsto hacer reducción de jornada?
Mientras que pueda, bueno, tengo familia aquí a...
Qué complicado que es, ¿verdad?
Mucho, más de la cuenta.
Es complicado, mucho.
Vaya. Bueno, vemos que tienen ganas de irse, no te queremos entretener.
La mamá es que viene ahora corriendo de trabajar y yo siempre le digo, vienes agobiada, ¿no? Tranquila.
Que podía utilizar el servei de menjado y todo, y no bol.
Ella es bol, apropiado.
Con un añito...
¿Refieres que coma en casa y que esté contigo?
El año que viene ya veremos, pero el puré yo.
Es que no solo el puré, ¿verdad? Es el estar, que debes tener ganas de estar con él.
Puré y el estar, que da pena tanto tiempo. Con el otro no tuve más remedio, porque no podía pedir la reducción de jornada, pero con él sí.
¿Has tenido algún problema para pedir la reducción de jornada?
Ninguno.
¿No has visto un cambio también por parte de los trabajos, quizás? Es lo que dicen muchas mujeres, ¿no?
Siempre cuesta un poco, ¿eh? Porque a las empresas tampoco creo que les agraden tanto, pero no tienen más remedio si es el derecho.
Y alguien tiene que tener los hijos, si no los tenemos nosotras, tú dirás, ¿no?
Sí, y ya bastante tiempo están aquí, como encima dejarlo más todavía.
Muy bien, pues te dejamos, que aproveches el tiempo con tus hijos. Muchas gracias. Suerte. Adiós. Adiós.
De unido, eso son donas trabajadoras.
Muy, muy trabajadoras.
¿Podemos entrar?
Sí, en silenci, que están todos ya aquí.
Ahora están todos.
Jari, la sala per dormir sí que dormen tots junts.
Tots junts, sí.
Així com cadascú, din a classe, parlem fluixet, perquè érem entrar...
A la part del davant, la llegiteta dels petitets, del més petit.
Això té una raó, inclús, del plan d'emergència, perquè també cada any mirem i fent un simulacre, és clar, els més petits més a prop de la porta, no?
I els grandets més cap al fons de la sala.
A veure, de fet, dormen tots, eh?
Ara ja hi ha una certa tranquilitat.
Ara és perquè estan bancaient, es treuen la sabateta...
Sabateta, tots tenen el seu llitet, eh?
Alguns que es resisteixen, eh?
Sí, sí, no, tots tenen el seu llitet, eh?
No és que es posin on li doni la gana, no.
Sí, us veiem les sabatetes aquí.
I a mi, t'han quedat per allà el Francisco, em sembla.
I d'aquesta manera podem fer el que abans he comentat, no?
Que puguin sortir, les educadoras, fent tots per estar aquí,
i en aquest temps, doncs, dinent i aprofitem per fer reunions,
per preparar cada educadora el seu treball.
Sempre hi ha una persona aquí?
Sí, sempre, sempre.
Normalment tenim dues persones aquí dins.
Ara, i després a la segona hora, que és quan ja comencen a despertar-se,
estan cim persones, eh?
Perquè s'han d'aixecar, els que no porten bolquer han d'anar a fer pipí,
si algun crio es desperta abans aquí fora, com heu vist...
Bueno, has vist abans que hi ha un...
Mira aquesta que tremenda, com agafa la postura amb el culet
i està així amb pompa.
Ah, no és un nen, no és un nen que porta el cabellet llarg.
Però hi ha un d'altres que fixa-t'hi amb el seu...
Ja s'estan quedant.
Aquest ja està amb el seu xumet.
Sí, perquè Déu-n'hi-do, eh?
Per alguns que...
Però la majoria estan absolutament ja dormidets.
Mira, aquests d'aquí ja s'han dormit.
Aquests abocatarrós s'adormen tots que per avall,
aquests d'aquí amb aquests fitets.
Déu-n'hi-do, és una imatge preciosa, tots aquests...
Però és que aquí què hi ha? Quants nens pot haver-hi?
No sé, 70.
70 nens dormint, tots el seu llitet petit,
amb la seva flaçada així amb tapadets.
Ara una de les més educadores tapa un...
Ai, aquest s'ha aixecat.
Alguns amb xumet, d'altres sense.
El tema dels xumets, s'ho corren sols a casa?
No, i aquí també.
De fet, es passa que potser aquí no porten xumets,
aquí a la llar,
i quan arriben a buscar-los,
li donen el xumet,
que jo dic, no, correu tant.
És que ho volem.
tranquil·litats.
Tu a un criol li expliques,
ets gran,
no cal portar el xumet,
que si no, no pots parlar.
I van deixant.
Aquí porta menys xumet,
però a l'hora de dormir és molt important,
perquè és molt íntim.
El tema de dormir és molt íntim.
Per tant,
és de xumet,
aquesta nena d'aquí,
els ninos,
la cuixinera,
hi ha crios que porten la cuixinera de casa.
I escolta,
imprescindible el contacte,
ara veiem davant nostre,
hi ha una de les monitores
que està caronant el cap a dos nens.
Això és quan fa la matricular,
és el que més preocupa.
Sortirem que no volem molestar.
Preocupa perquè moltes maris diuen,
és que és d'or que jo li toco el cap,
o és que jo li dic aquí tranquil·la,
perquè ho intentarem fer.
Però hi tenen algunes maris gitanes,
que em diuen,
és que és d'or amb el pit,
donant-li el pit,
i dient,
això no ho podem donar aquí,
això no ho podem donar aquí.
Nosaltres ens adaptem a tota la canalla,
però fins aquí no podem arribar.
Clar,
és que tants caps tan barrets
també aprenen altres hàbits diferents.
Ara agafarem a l'Antonio,
que no vol parlar.
Antonio, Antonio,
sisplau, Antonio,
no ho aconseguirem parlar amb l'Antonio,
és l'únic home,
tret del nostre tècnic,
que esporàdicament està aquí,
però és l'únic home
que està treballant aquí a la llar
i no hi ha manera.
Jo acompanyo la Txari i l'Òscar
a veure si podem enxampar.
Aquesta Txari
és la sala de psicomotricitat.
Molt gran, eh?
Molt gran i molt...
Això és esport, eh?
Molt ben equipada.
Com els formiguetes.
Déu-n'hi-do, eh?
Anar comprant,
perquè això és molt car,
i se va comprar
un poquet a poquet.
Però és una sala extraordinària.
i ara passem a la cuina.
A la cuina.
No hi ha l'Òscar, eh?
Som a la cuina
que l'Òscar té set
i veiem aquí
que estan acabant de recollir
després que han portat
tots els carros amb el menjar.
Aquí.
Òscar, tens set?
I no et vols quedar a dormir
aquí ara a la llar
que te'n vas amb el papa i la mama?
Diu que sí amb el cap.
Avui l'Òscar no té ganes
de parlar.
Un malalt no té ganes de parlar.
Té moltes set.
Ara recullant tot això, no?
Em deies abans
que hi ha una de les cuineres
que és de les veteranes.
Sí, la Luïssa.
Farà com l'Antònia,
no ens deixarà parlar tan poquet?
No, sí, la Luïssa, sí.
Luïssa, parlarem una miqueta, no?
No, que és...
Mujer, i vostès de les veteranes
me han dicho que llevo aquí 25 anys
desde el principio, prácticamente, no?
Más o menos, 24, 25, más o menos.
Antes había cocina.
Bueno, hay cocina todavía,
pero antes se cocinaba, no?
Sí, pero no se hace la comida.
Bueno, ahora hacemos pastas,
hacemos la miqueta de los críos,
pan con tomate,
pues embutidos,
cosas así,
bizcochos, roscos, gañitas...
Ha cambiado mucho de todas maneras, no?
Las costumbres y todo.
Sí, es diferente.
Y los niños también han cambiado.
Sí, claro, hay diferentes niños.
Cada año van cambiando.
Se van tres clases y se van viniendo, no?
Son de uno hasta tres años, no?
Usted ya no se vería trabajando en otro sitio
que no fuera aquí, verdad?
Es como su casa, prácticamente.
Yo prefiero estar aquí,
con tantos años que llevo,
prefiero estar aquí, no?
En contacto con los niños.
Sí, claro.
Hemos visto que hay muy buen ambiente,
además, que esto no se explica
por qué dar bien,
por qué viene a la radio.
Esto se ve.
No, no, no.
Ya se ve, no?
Esto se ve, sí, sí.
Estamos acostumbrados también.
Sí, tenemos nuestras cosas,
también nuestras discusiones,
pero como llevamos tiempo,
como las familias.
La capacidad es poder hablar las cosas,
pensar, reflexionar,
intentar arreglarlas.
Y ya está.
Y que la gente, pues,
se implique en el trabajo.
Si tienes que decir algo,
mejor decirlo,
que no estar por aquí,
por allá,
no puedes decirlo,
y ya está.
Y siempre se entiende mejor,
¿no?
Ahora decíamos que el único hombre
que hay aquí es Antonio,
el conserje,
y no quiere hablar.
¿Por qué?
Ahora no quiere hablar.
No quiere hablar,
no hay manera.
Toda la mañana le estamos persiguiendo
y se nos esconde cuando nos acercamos.
Eso es que lo tienen un poco apabullado,
todas las mujeres aquí.
Porque hay muchas mujeres
para un hombre solo.
Claro, aquí está el tema.
Lo tenemos atemorizado.
Lo tienen atemorizado, exactamente.
Bueno, pues aquí, mira,
estamos mi colega,
la ayudante de cocina,
que siempre ha sido.
Y esta señora, pues,
está aquí ahora,
también la ayudan a fregar platos.
Estamos bien.
Muy bien.
Muy bien, Luisa.
Enhorabuena por tantos años
de trabajo y dedicación.
Se queda todavía, ¿no?
Hombre, y mejoras a cierto punto, ¿no?
Eso espero, eso espero.
En parte sí,
a ver si me jubilo ya y descanso,
pero deje que también.
Sí, tengo ganas de jubilarme,
pero por un lado tampoco,
porque luego lo echaré de menos.
Yo creo que sí.
Cuando estás en casa
todo el día tampoco no...
Y estos trabajos
de tanta dedicación, ¿verdad?
Hombre, estás toda la vida
casi aquí,
desde que empiezas a trabajar
hasta que te has sido jubilada,
pues, oye, pues,
es mucho tiempo, ¿no?
Muy bien, Luisa.
Pues, muchísimas gracias.
Y luego los compañeros
que también nos echamos de menos.
Eso sobre todo
porque yo he visto
que hay muchísimas educadoras,
muchísimas personas
que también son veteranos, ¿no?
Sí, hay bastantes.
Bueno, la mayoría.
La mayoría sí porque...
Se conocen ya
de todos estos años.
Se han tenido los críos aquí,
y los hemos tenido aquí.
Se han casado.
Se han tenido los críos,
los empagastos, todo.
Todo.
Lo hemos pasado todo aquí.
Los problemas, las alegrías.
Problemas de uno, de los otros
y, bueno, alegrías y de todo.
Bueno, claro, es que hay...
Los temas más personales
y más familiares
también se comentan, ¿no?
Sí.
Porque por lo menos
te desahogas un poco, ¿no?
Las risas,
unas hechas sus risas también, ¿no?
Y nos reímos mucho, ¿eh?
Sobre todo nosotros aquí
nos reímos bastante.
Y cuando estamos en la mesa
también,
que es cuando tienen más tiempo
porque después no, tampoco no.
Bueno, ahora este es el momento
más tranquilo, ¿verdad?
Hombre, más tranquilo,
sí, porque los críos duermen
y todo, pero bueno,
ahora es cuando fregamos,
después ya,
pasta de frega,
ya empiezas a la merienda.
O sea que,
todo día trabajas, ¿eh?
Lo que pasa que, bueno,
tienes huecos también.
Pero que hay trabajo,
o sea que vas haciendo,
haciendo,
pero bueno,
no te matas.
Eso no se acaba nunca.
Hombre, si se acabara,
diría, mira,
hoy hacemos esto
y mañana ya lo tenemos hecho.
A ver si Chari
puede coger a Antonio
de un brazo.
Oye, oye,
dile cómo tratamos aquí.
A ver, Antonio, por favor.
Cuidamos la mar de bien.
Parece una estrella del rock.
Toda la mañana
detrás del Antonio.
Buenos días.
Buenos, buenas.
Porque se nos esconde, Antonio,
porque es el único hombre
que trabaja aquí en la LLAR, ¿no?
Soy el único, nada más.
Y además de los veteranos también.
Sí, llevo 18 años
o por ahí,
o más o menos.
O sea que también
es de los que ha visto
que padres que traen a los hijos
aquí, algunos.
También, también.
En general, claro,
el trato con,
con lo que más tienes,
más que,
aparte de trato con los niños,
Antonio,
usted tiene trato
con los padres
y las madres.
Sí,
claro,
aquí con todo el mundo.
Y en esto también
ha visto cambios, ¿no?
Sobre todo ahora
hablábamos con Char
y al principio del programa
la cantidad de personas
que se han incorporado
aquí al barrio,
personas que han venido
de otros países,
la dificultad de comunicación
con la lengua muchas veces.
A veces gritamos más
de la cuenta
para que no se entiendan.
No entiendo el idioma,
pero no soy sordo, ¿no?
Es la que...
Sí, sí.
Si me gritan más
no lo entenderé mejor.
Solemos gritar más.
Pero bueno,
al final
nos vamos entendiendo, ¿no?
Sí, siempre se entiende uno.
Preguntando informaciones
concretas,
¿qué es lo que preguntan?
¿Dónde están las dudas
cuando vienen por primera vez?
Normalmente
es que las dudas
son en todo,
con el idioma
y tratar de explicarles.
tú que quieres explicarles
bien el asunto,
pero como no conoces
su idioma
ni sabes si te entienden
o no,
al final
le subrayas
para que vayan
a algún sitio
para que les expliquen
a ellos más.
¿Y los niños?
¿Le tienen también
como referencia
es el único hombre
que hay aquí en la LAR?
Cuando ven a Antonio
es...
Le dicen,
ves a Antonio
y los más mayorcitos,
claro.
Sí,
pero más o menos
por el hecho de...
De estar en la puerta,
de que está por aquí siempre,
que es una imagen familiar.
Es el único que hay.
Claro.
Me ha dicho Luisa
que le tratan bien.
Sí.
Bueno,
ha dicho con convencimiento,
¿eh?
Tanta mujer
no le tienen apabullado,
pues, ¿no, Antonio?
No, no.
Más o menos
siempre me tratan bien.
Pues muchísimas gracias.
Y ellas también.
Bueno,
eso ya se nota,
esa ya se nota
que están como reinas.
Gracias, Antonio,
de verdad,
por su amabilidad.
Uem ha conseguido
y chari,
a parlarte,
a parlarte,
a chari lo obligat.
Si no,
después...
Molt bé,
ara ja els nens
se suposa
que estan dormits,
les sales,
les diferents aules
embuides,
aquí a la cuina
ja veiem que estan,
doncs,
acaben de recollir tot.
Ara arriba el moment
que vosaltres dinareu,
xerreu una estoneta.
Això mateix,
i depèn del torn
a treballar.
Normalment,
ara el primer torn
és el que fem,
dinar.
I al segon torn,
hi ha educadores
que entren a la sala
i educadores
que tenen el seu temps
per preparar
el que hem dit abans.
I el fonamental,
el que dèiem,
aquesta sensació
de confiança
que es respira
en aquest espai,
que es respira
des de la mirada
d'aquests nens,
que es respira
amb el tracte
i la manera
que tenen de moure's
les educadores
i tot el personal.
Ha estat una experiència
sorprenent,
de veritat,
ha estat una experiència
molt enriquidora
i veig ara,
i jo crec que
no esperarem 25 anys
i si ens convideu
un altre dia
estarem encantats
de venir
i d'explicar més coses
perquè només hem fet
una aproximació
de dues hores.
D'aquí una estoneta
es despertaran,
deixarem que el personal
de la Llar d'Infants
pugui dinar,
relaxar-se una miqueta,
descansar
i de veritat
que us agraïm moltíssim
l'atenció
que heu tingut
amb Tarragona Ràdio
i naturalment
us desitgem
per molts anys
a vosaltres,
el Ninot
i la Taronja.
Gràcies, Txari,
fins a sempre.
25 anys de ràdio.
Doncs hi va ser
tot un plaer
conversar,
estar a l'escola
Bressol Ninot
dins d'aquests 25 anys
l'any 2007.
Ara tornem a l'actualitat,
tornem a la realitat
perquè tenim via telefònica
un company
que ens va cantar
més d'un gol
del Nàstic
que també ens va fer
emocionar
en finals
com el que escoltarem ara.
Ell és
l'Albert Ullés.
La falta no és molt perillosa
però
ja són ganes
de fer-nos patir,
ja són ganes
de fer-nos patir.
La pilota
per banda dreta
a uns 15 metres
de la frontal,
dos homes
de tanca defensiva
del Nàstic,
tot el Samora
dins l'àrea del Nàstic,
tot el Nàstic
també
defenent-la.
Compte que ja són fora
del descompte,
la centrada,
la toca Sergio Lara,
final!
El Nàstic a segona!
Final!
El Nàstic a segona!
Final!
Final!
Tarragona
torna
a la segona
divisió
a...
Aquest és un extracte
d'aquell partit
que vam retrasmetre
en directe
a Tarragona Ràdio
i aquesta veu
que sentíem
és ni més ni menys
que l'Albert Ullés,
un excompany
d'aquesta casa.
Albert,
molt bona tarda,
benvingut.
Hola,
bona tarda,
Silvia,
gràcies.
I has dit
que no he estat dolenta,
no he posat el gol
sinó al final del partit,
que va ser encara
més angoixós
perquè era una falta
important en aquell moment
si el Zamora
ens apetava ja
llançava amb la toallola
però no, no, no.
Vam estar al kit, eh?
Sí, sí, sí.
La veritat
és que tornar a escoltar-ho
sempre emociona, eh?
Emociona molt.
L'Albert,
Albert,
en quin any
vas entrar tu
a Tarragona Ràdio
a la nostra plantilla?
Te'n recordes?
Sí,
jo diria que va ser,
és a dir,
estem parlant
de la temporada
2000-2001
que és la temporada
de les 100.
Jo diria
que del 2000 llavors,
si no recordo...
El 2000.
i ja de primer moment...
El nou mil·lenni.
Tu vas venir gairebé
amb l'euro, eh?
Sí, correcte.
O almenys amb la idea...
Amb la idea de l'euro, eh?
Almenys amb la idea de l'euro.
Albert,
tu ja vas entrar directament
a la part esportiva
o al principi
allò que dius,
bueno,
jo soc periodista
perquè tu ets periodista,
era el que més t'atirava
o al millor,
allò que dius,
mira,
tanta gent per aquí,
tanta gent per allà,
com va anar
la teva entrer
a treballar aquí
a l'emissora.
Bueno,
aquí a Tarragona Ràdio,
vols dir?
Exacte, sí.
A veure,
jo ja estava fent espons
des de feia temps,
sí,
seguint equips de futbol,
sobretot futbol català,
jo soc de Gabà,
del Baix d'Olegat,
i a Barcelona també,
i en aquella època
havia estat treballant
al diari Esport,
que era el darrer lloc
on havia estat treballant,
diríem,
dedicant més hores
i fent futbol català,
llavors ja coneixia a força
tot el que era
la realitat
de la tercera divisió,
de la segona divisió B,
on en aquests moments
estava el Nàstic,
llavors la veritat
és que començar a fer
transmissions
dels partits del Nàstic,
no era una novetat
pel fet que coneixia
força,
diríem,
l'equip
i la categoria també,
havia estat treballant
a l'emissora municipal
del meu poble,
fent també transmissions
de segona B,
una miqueta,
diríem que va ser
una nova etapa
per conèixer
una nova ciutat,
sobretot,
que per mi
ha estat el millor
de tota aquesta etapa,
conèixer molta gent,
tenir molts amics,
i professionalment,
home,
el fet de l'accés
a la segona divisió
va ser per aprendre
també moltes coses
i continuar una trajectòria
que en aquells moments
ja portava de feia anys
fent periodisme esportiu
i que es va acabar aquí,
perquè després de deixar
Tarragona a ràdio
doncs va ser,
vam viure un punt d'inflexió,
diríem,
que ja ens va portar
cap a altres camins.
Ara estàs en el món
del diari,
en el món del paper,
que jo no sé com es porta,
perquè clar,
això d'estar acostumant,
o acostumat,
millor dit,
a estar parlant
constantment,
les retransmissions,
quasi els esports,
a tenir-ho que escriure
gairebé tot
o anar escoltant,
més que parlant.
Bueno,
són formats diferents.
Jo, a l'època
de Tarragona,
que ara,
quan ho penses,
dius,
estic impossible
de poder-ho repetir
ara,
treballava també
al diari de Tarragona.
És veritat que feies
de blete,
és veritat.
i feia ràdio
i jo recordo,
per exemple,
quan fèiem un desplaçament,
allò que primer
havies fet tota la transmissió
amb mitja hora abans
i mitja hora després
del partit,
i quan estaves recollint,
llavors havies d'escriure
una crònica
de tres planes,
perquè ja sabeu,
les cròniques del diari
són llargues,
i, ostres,
era un treball
que realment,
això sí que et dic
que ara,
amb l'edat que tinc,
em veig absolutament
possible de fer-ho,
però, vaja,
la veritat és que sí,
sí,
és una època
que també recordo
amb orgull,
no?,
de poder fer això
perquè era complicat
i la veritat és
que són dos formats
molt diferents,
el de la ràdio
i el del diari,
professionalment parlant,
són molt diferents,
la immediatesa,
bueno,
el tòpic,
la immediatesa de la ràdio
i en el cas
dels diaris,
doncs,
les coses es poden fer
amb més interpretació,
amb més anàlisi,
bueno,
ja et dic,
precisament a Tarragona
vaig tenir l'oportunitat
de barrejar els dos
alhora,
sí,
quin mal de cap,
és una experiència
que no vull tornar
a repetir mai més,
quin mal de cap,
el que et deia,
quin mal de cap,
i una cosa,
qualsevol que t'estiguis sentint,
em sembla que tinguis 80 anys,
no,
home,
que ets molt jove,
Albert,
per l'amor de Déu,
però,
hem començat joves com tu,
llavors,
clar,
si has començat
ja des dels 16 anys,
quan arribes a una edat
que sí,
que segurament som joves,
tu et veus molt bé,
i et diuen,
i tu on estaves,
per exemple,
quan als Jocs Olímpics,
i els Jocs Olímpics
ja estaven treballant
tots nosaltres també,
i clar,
sí,
sí que som relativament joves,
però professionalment,
semblant avi,
semblant avi,
d'aquells ja de tota l'estona,
tota l'estona
compten batalletes.
Abuelos tebolletes,
quasi,
quasi.
Digues.
Dic,
abuelos tebolletes.
Sí,
exactament.
Jo me'n recordo,
un viatge que...
Ara,
això,
recorda'ns una miqueta,
perquè de viatges,
per anar pels camps de Déu,
mai millor dir,
la de coses que t'hauràs arribat a trobar.
Sí.
Micròfons que no funcionen,
no sé si alguna roda punxada,
perquè els trajectes,
clar,
ho fèieu a un cotxe,
i allà...
La veritat és que,
pel que jo conec de la història
de Tarragona Ràdio,
tot i que hi vaig estar pocs anys,
resultat a la ment,
però pel poc que conec,
jo vaig coincidir en una època
en la que a partir de llavors
heu viscut uns moments
de modernització,
de renovació,
de millora,
que la veritat,
els equips que dos anys o tres anys després
de quan jo hi havia treballat,
estava un moment vosaltres,
doncs,
eren diferents,
perquè en aquella època
encara anàvem amb una maleteta,
que també havien portat
els altres companys abans que jo,
també s'ha de dir,
que, bueno,
allò era una mica
entre com passava
i, bueno,
els esforços que feien els companys
dels serveis tècnics
perquè tot anés bé
i per intentar funcionar
amb aquells mòbils rudimentaris,
que, de fet,
convertien gairebé cada desplaçament
en una anècdota,
sempre pensava,
és que em passarà aquest cos.
Quin cable s'haurà quedat a l'estudi?
Però unes coses...
Quina bateria serà la que no funcioni avui?
No, bueno,
destaco la tasca
dels companys
dels serveis tècnics,
que sempre són molt importants,
perquè gairebé sempre
podíem fer transmissions.
Jo no recordo ara mateix
que no poguéssim transmetre
cap partit
d'aquelles dues temporades
que jo vaig viure
a Tarragona Ràdio.
Jo crec que es va poder fer tot,
tenint en compte
els mitjans que teníem,
que érem,
doncs,
l'única ràdio
que podíem seguir
tots els partits
i que intentàvem
fer aquell esforç
i, vaja,
però havíem tingut situacions
de cinc minuts abans
dir,
avui no,
avui serà impossible
i, mira,
al final...
Al final es feien.
Acabaves fent el partit, sí.
Però, Albert,
ara ens hem centrat
a lo que és
les retransmissions
en directe
dels partits de futbol,
però també
feies un programa,
no recordo malament,
també diari,
que era el Simprenàstic,
també el vas portar tu.
Sí,
una herència
que ja venia de llarg
i que continua
i que també em fa sentir
molt que ho feia
haver participat
durant un temps
d'aquest programa.
Que també tenia
les tertúlies,
entrevistes
i tot això també
prèviament
s'havia d'anar
trucant a la gent,
quedar amb ells,
fent les notícies...
Però era molt agraït,
perquè té un gran seguiment,
aquest programa
tenia un gran seguiment.
La veritat és que,
ja et dic,
tota la feina de producció
que era important
que havien de fer,
que a més,
en aquella època,
al principi,
la primera temporada,
només el feien dilluns
al programa.
Sí, és veritat.
I durava, crec,
que gairebé
entre dues i tres hores
i llavors...
Era després del cap de setmana
de tot allò
que havíem parlat abans
del treball per la ràdio
i pel diari
i llavors intentar fer el programa
de dilluns a la nit,
no?
Però, ostres,
és que després
trucava a moltíssima gent.
Era i és,
no?
Perquè la veritat és que
tot això
fa que et sentís
molt reconfortat
per la feina
i que la facis
encara que estiguis
molt cansat.
ho destacaré molt
que és una cosa
que crec que té
molt de mèrit,
eh?
Vull dir,
que era un programa
i és un programa segur
que seguia moltíssima gent
a la Tarragona.
I una altra cosa
que també potser
vam tenir la sort
que vam enganxar
un dels punts àlgids
del Nàstic,
que va ser
deixar segona...
No, l'inici,
l'inici, no?
Exacte, l'inici.
Després va continuar
la ratxa afortunadament
i es va poder viure
una època
que aquella ja no
la vaig poder viure
directament,
però sí indirectament,
que aquesta sí que va ser
la del retorn
a primera divisió
absolutament única
i esperant
que Estònia repeti aviat.
Però va ser l'inici
i sobretot sortir
d'una llarga època...
De segona B, exacte.
On el club,
tot i tenir un nom,
tot i ser un club
històric del futbol català,
tot i haver jugat
a primera i a segona
molts anys,
s'havia quedat allà
i no hi havia manera
de sortir,
no hi havia manera
de sortir.
Potser el gran mèrit
va ser això, no?
Trencar aquesta inèrcia
de molts anys negativa
i tornar a demostrar
a la gent
que el nàstic
podia estar dalt
com després se'ls va demostrar
i mira com està la cosa encara.
Vull dir,
amb l'equip ferm
a la segona divisió A.
I si, a banda,
l'Albert no tenia prou feina,
també portava la part esportiva
dins del que eren
els informatius de la casa.
Albert, estic esgotada, eh?
I això ho portaves tu
fa uns quants anyets, eh?
i tu solet, eh?
Però això ho fa tothom
a la ràdio,
escolta,
s'han de fer diferents coses.
Però de cara a l'audiència
tot això
sembla que sigui molt senzill.
Mira, arriben,
els hi posen quatre paperets,
llegeixen i cap a casa.
I això no és veritat.
És una mica màgica,
no, la ràdio?
No, ho és del tot.
I ara ho estem desvetllant,
saps allò del màgic
aquell que surt i diu
com es fan
i com es deixen de fer?
Els trucs,
saps el que estem explicant
ara mateix, eh?
Sí, sí, sí.
És una mica com la tele,
però encara més
perquè com que no es veu, no?
I llavors
surten coses
i passen coses
que ningú coneix
més que els que estem fent,
no?
Sí.
Però que després
donen uns resultats
que és el que interessa, no?
Que la gent escolti,
que vaja,
és que és com si fessis màgia, no?
Dius, ostres,
com és possible
que al final hagi sortit tan bé, no?
Per exemple, de vegades...
Ganyàbé sempre surt molt bé, eh?
O almenys s'intenta.
Jo tinc aquí
uns tallets de veu
que t'he preparat
de petites coses
que no sortien tan bé, Albert.
Bé, jo dic que jo veig, que veig.
Escutem-ho?
Anem, anem.
L'àrbitre s'apropa,
diu...
Assistències.
...que entrin els assistents,
la fisioterapeuta...
El, el, el...
...i el metge del tratge.
El fisioterapeuta.
Ah, el, perdó.
Sí, sí.
Perdó, és que t'has de les cabells molt llarg.
No, jo també he dit ella al principi,
però clar, ha passat al meu costat i meia...
No només d'anàstic viu
l'actualitat esportiva de Tarragona,
o gairebé.
Hem de parlar també del CBT
i una notícia important.
En un principi, com havíem informat,
se l'esperava per ahir dimecres,
però no va poder agafar finalment
el vol previst i no arribarà
fins demà al migdia
a l'aeroport del Prat de Llobregat.
Ramon Martínez, vicepresident del CBT.
El dia 5 d'aquest mateix mes...
És el que dèiem, eh?
És que aquí hi ha una miqueta de tot.
Aquí podíem continuar
perquè crec que tothom
en algun moment de la seva vida,
i fins i tot ara,
també no ho tenim gaire clar
segons quines coses, eh, Albert?
Sí, la veritat és que sí.
I ara veig que més tenia
un col·laborador company
que encara m'ajudava més
a acabar de rodonir
i la feina ben feta, sí.
Jo crec que una de les coses
que portem menys bé, diguem-ho així,
als ocultors,
és sobretot quan t'arriba aquell estornut
que a l'Albert també li ha passat alguna vegada, no?
O menjar pipes,
això als principis, eh,
això ja no m'ha passat
a la ràdio afortunadament,
però allò de no adonar-te'n,
i com que als caps de futbol
sempre hi ha pipes pertot arreu,
no sé què passa,
que sempre hi ha pipes pertot arreu,
agafar unes quantes
i de cop i volta et demanen connexió, no?
Per exemple, quan havia treballat
a programes Carrussell
i la pipa se't queda dins allà,
t'ennoada totalment
i o el millor que m'ha passat mai,
que és, això va ser a la ràdio,
a Ràdio Cellarès,
que és la ràdio de Gavà a Viladecans,
on vaig començar a treballar,
que allà una vegada
un equip havia guanyat un trofeig,
un equip d'hoquei femení,
encara me'n recordo,
i per celebrar-ho
vam portar una ampolla de cava
i llavors vam voler fer la gràcia
d'obrir l'ampolla de cava en directe
i al veure el cava que porta gas,
doncs imagina't el que va sortir,
és a dir, intentar continuar un programa
que era com si parlessis dins de...
com si fossis un astronauta,
igual, i llavors,
però clar, estàs en directe,
no pots tallar,
i era tot, vaja, va ser...
Afortunadament aquesta gravació no la té.
No, no, no.
A veure, tinc unes quantes dits, eh?
Que tu ja saps que ens ho vam passar molt bé
a la teva època
i t'enyoram una miqueta.
Jo no sé si alguna vegada
has tingut mono de ràdio,
ara que saps com a periodista de paper,
i com diem nosaltres,
has tingut...
Jo dius, ostres,
mira, una vegada...
Anem a trucar una altra vegada
a la porta de la ràdio?
O no?
O ara estàs molt tranquil?
La ràdio enganxa molt, eh?
Enganxa molt, és com un vici, eh?
L'acabaran prohibint,
com altres vici, no?
L'acabaran prohibint.
No, no, no, no donis idees,
no donis idees, deixa, deixa.
Sí, sí, no, no,
la veritat és que els records de la ràdio
i, per exemple, de Tarragona Ràdio
són tots molt bonics, eh?
Són tots molt bonics.
I sí, sí, a veure,
un està obert sempre...
A projectes, no?
Com que dius tu que som joves, no?
I tant!
Sí, sí, no, això segur,
però, vaja, la veritat és que,
sobretot, i a diferència del paper,
insisteixo en aquest terme,
és com un vici, eh, la ràdio.
Un cop l'has provat,
costa molt deixar-ho.
És molt complicat.
Doncs, Albert, si algun dia,
doncs mira, passes per aquí, per Tarragona,
ja saps on has de fer la visita,
gairebé obligada,
o almenys tens una cita amb nosaltres,
vine a prendre un cafè, home,
que ja fa...
Quan fa que no ens veiem?
Si fa un test, home, a veure,
vaig venint, vaig venint,
però els compromisos d'uns i altres,
a vegades,
és difícil que ens puguem trobar tots,
però la veritat és que sí que intento...
De vegades és allò de visites de metge,
que diuen, no?,
però, vaja,
la veritat és que ja t'ho deia abans,
que si alguna cosa...
Jo destaco perquè, en el fons,
a veure, sí, tu ets un professional,
però sobretot ets una persona humana, no?,
diríem.
Persona humana, sí, sí,
és una gran expressió.
Doncs, sobretot, ets una persona humana.
I el millor record que tinc de tota aquesta etapa,
doncs, sou vosaltres,
sou els amics,
la gent que vaig fer a Tarragona
i coneixer una ciutat que ja coneixia,
evidentment,
però on no hi havia viscut,
que m'ha deixat uns records per sempre més.
Doncs espero que...
El que et deia una altra vegada,
jo tornaré,
jo soc molt pesada en aquest aspecte,
et torno a convidar
i t'esperem per aquí, eh?
I felicitats per l'aniversari.
Gràcies.
Adéu-siau.
Gràcies.
Adéu-siau.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
I abans de tancar el programa, com sempre, hem de sentir la música que ens arriba de l'any 1988.
És hora de saludar el Joan Maria Bertran i a veure quines són les tres propostes musicals que ens dona per avui.
Arribem al final de la setmana en aquest repàs a l'any 1988.
La setmana que ve encara tenim més cançons per recordar, per quedar-nos encara una setmana més en aquest any 1988,
però acabarem aquesta setmana, avui divendres, amb bastanta força.
La força que ens portava aquell any, ja fa uns quants, el 1988, Rosendo, amb aquesta cançó en directe, Flojos de pantalón.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit