.
25 anys de ràdio.
Benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio 96.7 FM
i a través d'internet tarragonaradio.cat.
Avui és divendres, estem a dia 21 de gener.
Però encara així, continuem recordant bons moments
que hem passat a la nostra sintonia, a la nostra emissora
durant aquests 25 anys d'història.
Ahir, fem memòria,
vam començar un especial aniversari final de la Guerra Civil a Tarragona
sota el títol Només en fa 70.
Un especial que es va realitzar a la nostra emissora
el dimarts dia 13 de gener de 2009.
Un especial que es feia en tres parts.
Ahir us vam oferir dues
i avui us oferim la tercera, la darrera d'aquestes parts.
Avui els protagonistes que passaran per aquests micròfons
o que passaven per aquests micròfons en aquells moments
eren Helena de Diego, que comentava les diferents conferències
organitzades al Caixa Fòrum per motiu d'aquesta commemoració
dels 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat.
I també conversàvem amb Carles Caral,
comissari de l'exposició de Robert Capa,
que en aquells moments es podia veure també a Tarragona.
Però no seran els darrers ni únics protagonistes del nostre programa,
ja que avui hem convidat a Joaquim Fernández Moya.
Ell és un dels primers col·laboradors d'aquesta emissora
i també una de les primeres veus que es van escoltar l'any 1986,
quan Tarragona Ràdio es deia Ràdio Fòrum.
I abans d'acabar el programa, ja sabeu que sempre,
i de la mà de Joa Maria Bertran, repassarem un any.
Aquesta setmana li ha tocat l'any 1985.
I la setmana vinent ja estarem en l'any en qüestió,
l'any que vam arribar al món com a Ràdio Fòrum.
Estarem a l'any 1986, però això ja serà la setmana vinent.
Ara entrarem en continguts, però abans passem per la música,
com diria el senyor Fran Sinatra,
a la nostra manera.
My Way
I wonder now, the end is near,
and so I face, the final curtain.
My friend, I'll say it clear,
I'll state my case, of which I'm certain.
I've lived a life that's full,
I traveled each and every highway,
and more, much more than this,
I did it, I did it, my way.
Regrets, I've had a few,
but then again,
too few to mention,
I did what I had to do,
I saw it through without exemption.
I planned each chartered course,
each careful step,
along the byway,
More, much more than this,
I did it, my way.
Yes, there were times,
I'm sure you knew,
when I fit on,
more than I could chew,
but through it all,
when there was doubt,
I ate it up,
and spit it out,
I faced it all,
and I stood tall,
and did it my way.
I've loved,
I've laughed and cried,
I've had my fill,
I've had my fill,
I've had my fill,
I've had my fill,
my share of losing,
and now,
as tears subside,
I find it all so amusing,
to think,
I did all that,
and may I say,
not in a shy way,
oh no,
oh no,
not me,
I did it my way.
So entrem en continguts.
Escoltem a continuació la tercera part
d'aquest especial aniversari final
de la Guerra Civil a Tarragona,
amb el títol Només en fa 70,
que es va realitzar
el Pati del Rei Jaume I
a l'Ajuntament de Tarragona
el dimarts dia 13 de gener.
Yolanda García
conversava amb Helena de Diego,
comentava les diferents
conferències organitzades
al Caixa Fòrum
i també amb Carles Caral,
comissari de l'exposició
de Robert Capa.
Som al Pati del Rei Jaume I
de l'Ajuntament de Tarragona,
molt apropet
de l'accés
al refugi antiaeri
de l'Ajuntament,
que, com ens deia,
la regidora de Patrimoni
es podrà visitar
entre els mesos de març i abril.
Moltíssimes activitats,
moltíssimes trobades,
actes de tall acadèmics,
exposicions, xerrades,
omplen aquest especial aniversari
final de la Guerra Civil a Tarragona,
sota el títol genèric
Només en fa 70.
De bona part d'aquestes activitats
en parlem tot seguit
amb els següents convidats.
Helena de Diego,
que molt pacientment,
aleshores que teníem
molt bons convidats,
no, Helena?
Hola, bona tarda.
I ens han pogut explicar
moltíssimes coses.
Des del Caixa Fòrum
hi ha una aposta
molt forta
per participar,
per prendre part
en aquest seguit d'actes.
Només en fa 70
i ho abans allò
com un reclam,
però és que ho és.
Parlava de Francapa,
parlava de Pol Preston.
Des del Caixa Fòrum,
quina aposta feu
en la commemoració
dels 70 anys
del final de la Guerra Tarragona?
Nosaltres continuem
en la línia
de participar
en les principals institucions
de la ciutat
en els desveniments
com aquest cicle
de conferències.
I la nostra aposta
és un cicle
que es diu
Biografies històriques
que forma part
de tota aquesta commemoració
amb les biografies
dels principals actors europeus,
no tant a la Guerra Civil espanyola
com després de la Guerra Civil.
El Màriu Pons
feia una pregunta
fa una estona
molt bona
que era
per què es permeten
aquestes guerres.
Hi ha una situació internacional,
hi ha uns personatges
que d'alguna manera
participen també
i que, bueno,
volem explicar una mica
quina és la relació
d'aquests dos personatges
amb la Guerra Civil
i amb l'Espanya
d'aquest moment
i sobretot
després de la Guerra Civil,
immediatament
després de la Guerra Civil.
Per tant,
aquí hem de començar
a fer com alguna relació
de noms destacats
a persones
de historiadors
de prou prestigi
que passaran
per la ciutat de Tarragona.
Exacte.
Tindrem a Joan Maria Tomàs
a la primera conferència
que comença demà,
dimecres,
14 de gener,
a les 7 del vespre
al Caixa Foro en Tarragona.
Aquesta conferència
és especialista
en les relacions
entre els Estats Units
i Espanya
a l'època del franquisme
i es centrarà
sobretot
els anys
després de la Guerra Civil,
immediatament
després de la Guerra Civil.
Trobarem també
a Ferran Gallego
amb una conferència
sobre Hilder.
Ferran Gallego
és professor
d'Història
del Feixisme
de la Universitat Autònoma
de Barcelona
i donarà també
la seva visió
d'aquesta relació
de Hilder
amb l'Espanya
de Franco
i també
d'alguna manera
la participació
dintre de la Guerra Civil
espanyola.
Tindrem també
el Joan Villarrolla
Font
que parlarà
d'Estàlin.
Aquí vull fer
una aclaració
perquè per problemes
d'agenda
tenim un petit canvi.
Un canvi
en la programació
que hi ha prèvia.
La conferència
prevista
pel 28 de gener
passarà
el 4 de febrer
i la del 4 de febrer
que és aquesta conferència
de Joan Villarrolla
d'Estàlin
passa
el dimecres
28 de gener.
Tindrem també
el Joan Culler
i Clarà
especialista
en Winston Churchill
especialista
en la política
catalana
i
en el catalanisme
dintre de l'època
de la Guerra Civil
i per finalitzar
el cicle
de conferències
tindrem
a Paul Preston
que és
al costat
de l'IAP Gibson
i de l'Hugh Thomas
és
segurament
el nucli
d'hispanistes
britànics
més importants
i més reconeguts.
Doncs
Déu n'hi do
de totes maneres
ja ens anirem fent
en ressò
de cadascun
d'aquests historiadors
que passaran.
Des de Caixa Fòrum
afegim
en tot cas
Helena
alguna aportació més?
Bé
nosaltres
el que volem
és donar una visió
fer una mica
de difusió
de tot aquest
temps històric
i relacionar
una mica
el que va passar
a la Guerra Civil
Espanyola
dins del context europeu
i dels personatges
més importants
de l'història europea
d'aquell moment.
De plantejar
les claus
perquè tothom
prengui
les seves conclusions.
Saludem
Carles
Carol
és comissari
de l'exposició
de Robert Capa.
Carles
molt bon dia.
Hola
bon dia
o bona tarda.
Si fossin
britànics
la cosa
la tindria
més clara
però aquí
com que cadascú
fa els seus horaris
acabes de fer
la roda de premsa
per presentar justament
als mitjans
aquesta exposició
que ha voltat
ja per altres
punts de Catalunya
una exposició
que jo crec
que si et tanquessis
els ulls
podries fer
una descripció
absoluta
de les fotografies
que Capa
era a Barcelona
i va venir aquí
a Tarragona
quan va saber
que arribaven
les tropes franquistes
Robert Capa
va passar moltes vegades
per Tarragona
per anar al front
per anar a l'Ebre
però aquell 15 de gener
del 39
passat demà
farà 70 anys
era el dia
que les tropes feixistes
van entrar
a Tarragona
per tant
l'últim dia
de la Tarragona
republicana
ell i una colla
de corresponsals
internacionals
estaven a l'hotel
Majestic
que és on
estaven donant
tota la guerra
els corresponsals
internacionals
i van saber
que estava a punt
de produir-se
la caiguda
de la ciutat
i van desplaçar-se
per la Nacional
340
de Barcelona
a Tarragona
per documentar
tant a nivell
de crònica
com a nivell
de fotografia
l'ocupació
de la ciutat
van arribar
fins a la Rambla Nova
tarragonina
just a l'avinguda
Ramon i Cajal
ja no van poder
passar més enllà
perquè pel francolí
ja pujaven
les tropes franquistes
i allà va començar
el reportatge
fotogràfic
del 15 de gener
del 39
que és
les fotografies
que s'exposen
en l'exhibició
que es fa
al Palau
Firal
són les fotografies
que va captar
aquell dia
des que arriba
a Tarragona
fins que es retira
amb la població
civil
amb els refugiats
que marxen
de la ciutat
davant l'iminent
entrada
a les tropes franquistes
es retira
i és quan va
també
prenent fotografies
de totes
les localitats
de la línia
costanera
de tornada
cap a Barcelona

Colom
i del carrer
Ramon i Cajal
després marxa
per la carretera
s'atura
a la torre
dels Escipions
i allà
fa unes fotografies
amb uns grups
de refugiats
que marxen
amb els seus mobles
i amb els seus
queviures
es torna
a aturar
una mica més enllà
hi ha el Vendrell
a l'interior
del cas Corbà
a la Ràpita
a l'Arbós
a la Gornal
a Castellet
al Vellbell
i tots aquests llocs
ara
gràcies a una feina
que s'ha fet
geogràfica
de localitzar
les fotografies
se sap
perquè això
no se sabia
fa cinc anys
les fotografies
del cap
estaven
amb unes
mal classificades
i no catalogades
correctament
i ara estan
perfectament catalogades
amb la cronologia
exacta
de la jornada
i amb aquesta aportació
que es fa
de les localitzacions
és a dir
aquest fons
en documental
que limita
aquesta area geogràfica
de Catalunya
des de Tarragona
fins a Barcelona
d'on prové?
aquestes fotografies
estan actualment
deixa's donar un cop
d'ull al catàleg
i així
també anirem il·lustrant
l'International Center
of Photography
que és una institució
neoyorquina
que té els fons
del Robert Capa
i de molts altres fotògrafs
l'Enric Cartier-Bresson
la Gerda Taro
etc
aquestes fotografies
a l'ICP
l'International Center
el que va fer
durant molts anys
va ser
recollir les còpies originals
que el Capa
havia ampliat
i que havia enviat
a diverses publicacions
del món
ja que els negatius
no existien
l'únic que hi havia
són les còpies originals
i fruit de molts anys
de treball
es van centralitzar
a l'ICP
de Nova York
les 30 fotografies
que el Robert Capa
va ampliar
aquell dia
aquell dia
en va tirar
101
però només
en va ampliar
30
i aquestes 30
són les que
a l'ICP
s'han pogut
documentar
les tenim
i són les que estan
a l'exposició
juntament amb un complement
d'altres fotografies
del Robert Capa
de la Guerra Civil
per acabar
d'explicar
el fet històric
Al començament
d'aquesta hora i mitja
especial del matí
de Tarragona Ràdio
jo el coordinador
de totes les activitats
historiador Jordi Piqué
després de fer
una referència
de per on van entrar
de com era aquell dia
com era aquella Tarragona
per molt que ell
ho explicava
i ho explica molt bé
jo li deia
que em costava molt
imaginar-me
aquella ciutat
ara he començat
a passar fulls
del catàleg
de les fotografies
de Capa
i com sempre
la realitat
supera la ficció
perquè aquesta
aquesta fugida
de la ciutat
aquestes famílies
dones i nens
fonamentalment
amb totes les restris
fugint cap al nord
cap a França
cap enlloc
perquè realment
no sabien cap on anaven
volien arribar a Barcelona
imaginant-se
que a Barcelona
hi hauria resistència
i no n'hi va haver
diguem-ne
jo et vull fer
ara que parles
de les fotografies
concretament d'aquesta
aquesta fotografia
explica el sentit
de l'exposició
la gent que fugien
eren dones
canalla
i gent gran
homes grans
no hi havia homes
estaven al front
estaven al front
estaven al front
aleshores la gent marxa
fixa't en aquesta fotografia
i s'emporten
la màquina de cosir
el cotxet de la canalla
sacs
metalassos
i fixa't no
aquesta gent
són persones
de Tarragona
per què?
perquè aquest immoble
que hi ha al darrere
doncs
l'he trobat
quin és?
i aquest immoble
i aquest immoble
jo és que no l'identifico
aquí el tens
tal com és avui dia
és el carrer Ramón i Cajal
sí
el número 16
sí sí
hi ha una botiga
ara en aquest moment
aquí hi ha un sucursal bancària
efectivament
i aquí hi ha un allar d'infants
sí sí
doncs
fixa't tu
aquesta fotografia
la gràcia que té
que dius
no no mira
70 anys després
aquest carrer de Tarragona
és aquest
i en aquest carrer
hi havia aquest grup de refugiats
que s'emportaven el cotxet
la màquina de cosir
i que marxaven cap a
cap a Barcelona
esperaven marxar cap a Barcelona
és l'únic cas
en què s'aplica
aquesta retrospectiva
del que era la fotografia
no no no
o això ho configura
més o menys tota l'exposició
bé pràcticament a tot arreu
perquè aquí veus
aquesta mateixa
el carrer Cristófol Colom
clar aquest immoble d'aquí
és aquest
és el del mercat
de municipal de Tarragona
sí sí
per tant aquestes dones
estan a la Rambla Nova
Tarragonina
el que és la part de darrere
del carrer Colom
darrere de la plaça
de la plaça del mercat
clar
estan a la Rambla Nova
sí sí
a la Rambla Nova
esperant els camions
per anar cap a Barcelona
i aquest immoble
amb capsa, sacs
continua sent
amb un aspecte realment difícil
aquestes senyores
per exemple
i aquests nens
que marxen
per carrer Ramón i Cajal
doncs aquest carrer
és el Ramón i Cajal
perquè aquest immoble d'aquí
veus que hi ha un balcó
un balcó modernista
sí sí
doncs és aquest balcó
modernista d'aquí
i això és una
una botiga
d'objectes
de
per les senyores
de cosmètica
que hi ha al carrer
Ramón i Cajal
sí sí
per tant aquest
aquest balcó modernista
doncs bueno
aquest carrer
que avui dia
era abans
la carretera
nacional 340
i al final
d'aquest carrer
ja entraven
les tropes franquistes
a la ciutat
són fotografies
no només
de la ciutat
de Tarragona
sinó que pleguen
fotografies també
com bé dèiem
d'aquest itinerari
que feia capa
les va fer fins a
fins a Vilafranca
de tornada
per Nacional 340
i el que jo he pogut
documentar
ara i això
és una primícia mundial
és que quan van arribar
a Vilafranca
i ja havien fet la feina
doncs què van fer
doncs van decidir
anar a Sitges
que és el que decideixen
els professionals
que no estan implicats
directament en el conflicte
que guanyen molts calés
i que saben que Sitges
és una ciutat turística
i aleshores
això ho he pogut documentar
perquè l'última fotografia
del dia
que no es va
que no existeix
només hi ha un contacte
un contacte
és una còpia minúscula
de la fotografia
és a dir
les fotografies
són 30
però també
es va trobar
el quadern de contactes
el quadern de contactes
és un
un quadern
on hi enganxaven
els
els
els positius
de les tires
de negatius
és a dir
posaven les tires
de negatius
així
ens feien una còpia
per saber
quin havia quedat bé
doncs l'última
és una fotografia
de les costes del Garraf
per tant vol dir
que aquell dia
bueno
van anar a cenarinar
a Sitges
i de Sitges
se'n van anar a Barcelona
bueno
ells eren professionals
que fiquen això
que havien la seva feina
i quan havien acabat
havien de menjar
havien de menjar
i havien d'anar fent
i ara seguint
doncs el que era
el seu
el seu itinerari
hi ha una fotografia
cap al final
del catàleg
que famílies fugint
per la carretera
del terror
sí
sí
perquè
unes fotografies
d'aquestes
són
de quan
l'aviació
feixista italiana
i de la legió
condor
van matrallar
els refugiats
republicans
que fugien
per la carretera
i això
a les cròniques
del dia
hi són
i s'explica
que van aparèixer
uns avions
i van matrallar
els civils
hi ha unes fotografies
d'unes víctimes
d'un carro
que es va entrat
i que la senyora
han mort tots
els seus familiars
que es havien refugiat
sota els
els garrufers
i això també
bueno
gràcies a un detall
d'una fotografia
doncs
ara sabem
on era exactament
això era exactament
a un hostal
que en deien
hostal del garrufer
que estava ja abandonat
l'any 1939
i que era
un lloc on esperaven
les diligències
que anaven
de Barcelona
a Tarragona
quan vam fer
aquesta exposició
una senyora
es va acostar
i va dir
això
aquí era casa meva
i efectivament
aquesta casa
amb aquesta porta
és el lateral
això és la carretera nacional
que va cap a Barcelona
i aquí hi ha
que és que parlem d'una carretera
sense asfaltar
que ningú es pensi
i el visualitzi
la carretera d'ara
doncs
bé
doncs per davant
això
ja es veu que està molt malmès
però no de la guerra
sinó que estava abandonat
doncs podem localitzar-ho
i és entre el quilòmetre
1187
i 1188
de l'actual
era de 140
avui en aquest lloc
hi ha
una botiga de nàutica
sí
aquesta fotografia
del costat
és la
exposició de Capa
té un atractiu
per ella mateixa
però lògicament
aquesta rèplica
contemporània
de l'espai
on Capa va captar
aquestes imatges
això té molt d'interès
el Carles és el comissari
de l'exposició
però és historiador
i jo crec que és una feina
que ha fet
durant molts anys
i és una feina
que l'ha absorbit molt
i és una feina
que ha pogut mostrar
a diferents localitats
perquè ha estat una exposició
de caràcter itinerant
ha pogut rebre
impuls
dels visitants
però mai havia tingut
la volada
que té aquí Tarragona
perquè aquí
s'ha posat
a disposició
un local extraordinari
i hem completat
ja que el local
ho permetia
hem completat
la mostra
amb plafons
de la ciutat
que no hi eren
a les antigues exposicions
el Museu d'Història
de Tarragona
ens ha deixat
uns objectes
militants
bèl·lics
i estan
en vitrines
exposats
després hi ha
un element
ornamental
molt simbòlic
que li hem introduït
que és un d'aquests carros
dels refugiats
que fugen
l'hem pujat
a l'exposició
i l'hem posat allà
és a dir
com a Tarragona
no hi havia
no hi havia
hagut
un escenari
tan
tan valuós
com el que hi ha
aquí a la ciutat
s'han afegit
altres elements
encara més
dels altres
em deia
el fotògraf
Robert Capa
que la veritat
és la millor imatge
que la veritat
és la millor propaganda
ell ho deia
perquè
ho deia
quan li qüestionaven
la famosa foto
del miliciano
muerto en Cerro Muriano
ara tothom es pensa
que és nou
això no és nou
això ha estat un debat
tota la vida
que va
els llibres
d'història
del fotoperiodisme
dels anys 40
ja en parlen
d'això
d'aquesta polèmica
però ell deia
que a la guerra d'Espanya
no calia inventar-se històries
que en la realitat
era prou dura
com per fer fotos
d'aquest tipus
i aquesta era una frase
seva molt famosa
i l'altra frase
famosa
del Robert Capa
és que
deia que si la fotografia
no és prou bona
és que no t'hi has implicat
prou
a vegades
es tradueix malament
això
i es diu
si no t'hi has apropat
prou
no no no
el sentit
metafòric és
la fotografia
no és prou bona
si no t'hi has implicat
prou
i les fotografies
de Capa
d'aquest dia
d'aquesta exposició
del 15
ell s'hi implica
fins al punt
que pregunta
a la gent
que va per la carretera
qui són
d'on venen
per què marxen
i això
ell tenia
una virtut
d'escriure-ho
perquè el Capa
a part de la fotografia
venia
la crònica literària
i per tant
això
té un valor
que està a l'exposició
l'exposició
és la fotografia
del Robert Capa
la seva crònica literària
i la localització actual
tot això barrejat
dona un sentit
important
a més
en el motiu
dels 70 anys
de l'ocupació
de la ciutat
i en plena
campanya
de recuperació
de la memòria històrica
és absolutament adequat
per Tarragona
l'exposició
és normal
que Capa
s'impliqués
perquè és un home
que ideològicament
sempre manifestava
quin era el seu posicionament
i fins i tot
feia públic
la seva evolució
ideològica
quan decidia
que era comunista
quan decidia
que el seu pensament
i la seva ideologia
com molts contemporanis
anava evolucionant
en funció
dels esdeveniments
que arriba
d'aquesta data
un 15 de gener
de l'any 1939
aquí a la ciutat
de Tarragona
i per extensió
de l'estat
va ser una data
sens dubte
dramàtica
i molt penosa
i pel món
ell aquell dia
escriu una frase
que està a l'exposició
que és la que inaugura
l'exposició
ell el 15 de gener
quan veu
el que passa a Tarragona
i la gent que marxa
escriu
he vist centenars
de milers de persones
fugir d'aquesta manera
a dos països
a Espanya
i a la Xina
ell havia estat a la Xina
l'any 38
i segueix
i m'aterra a pensar
que uns altres centenars
de milers
que encara viuen
en pau
en altres països
algun dia
massa proper
hauran de fer
el mateix camí
perquè al llarg
dels darrers tres anys
el món on volien viure
ha pres aquesta fatídica direcció
és a dir
ell fa un pronòstic
l'any 39
del que representarà
la guerra mundial
que començarà
aquell mateix any
i de les guerres
que han vingut després
i dels èxodes
que hi ha hagut
i de les fugides
de refugiats
premonitori
i ho diu
i què és el que passa
en aquells últims tres anys
el feixisme
Alemanya
el feixisme a Itàlia
el feixisme a Espanya
i el feixisme
durant una pila d'anys
al nostre país
fins que va morir el dictador
Disurtadament
Capa
si fos contemporani nostre
no li faltaria feina
disurtadament
perquè conflictes
amb èl·lics
n'hi ha moltíssims
per fotografiar
tu dius ser
un gran amic de Capa
a aquestes alçades
deveu tenir una relació
molt íntima
Sí, sí, sí
ara
a més a més
he tingut la gran fortuna
de localitzar
les úniques fotografies
en les que surt ell
personalment
a Espanya
unes fotografies
que van estar
70 anys
amb unes golfes
de Sitges
imagina't tu
què dius ara?
seria del dinar
que van anar a fer
i a mi les van deixar
alguna cosa?
això ha sigut
l'inici
d'una altra història
resulta que aquell dia
el dia que ha venit a Tarragona
venia amb un periodista
del Daily Telegraph
que es deia
Henry Buckley
l'Henry Buckley
era un corresponsal
molt acreditat
més gran que el Robert Capa
que es va casar
durant la guerra civil
amb la filla
de l'alcalde de Sitges
i quan el dia 15
fugia
el Buckley
amb el Capa
va deixar
les golfes de Sitges
tota la seva documentació
i han estat
70 anys
en aquelles golfes
fins que
jo hi he pogut accedir
i en aquestes golfes
he trobat
les úniques fotografies
que hi ha
del Robert Capa
en persona
no les que va fer ell
sinó
que li van fer
a ell
diguem-ne
i per tant
bé
per mi
haver trobat
fotografies inèdites
del Robert Capa
i haver-les portat
als Estats Units
i els americans
ja les tenen
i t'ha plegat
doncs
és una combinació
d'una recerca
que vaig començar
fa molts anys
per tant
estan allà
els drets
són d'aquí
són d'aquí
i ells les tenen allà
tenen unes allà
perquè els hi ha interessat
molt
concretament
les més interessants
són del 5 de novembre
del 38
quan van venir
a Tarragona
el Hemingway
el Capa
han de tornar
han de tornar
i que siguen
una exposició itinerant
Carles
t'anirem allò
trucant de tant en tant
perquè no sabíeu
que el Hemingway
havia estat a Tarragona
el 5 de novembre
el Hemingway
també va estar a Tarragona
sí senyora
jo tinc la foto
tens la foto?
bueno
a Sitges
ha aparegut a Sitges
però ara la tenen
els americans
jo també tinc
drets d'explotació
d'aquesta fotografia
Carles
com que estàs tan entusiasmat
de com estan tractant
l'exposició
aquí a Tarragona
molt
la propera
amb aquestes fotos
de Capa
de Hemingway
a Tarragona
també la tractarem
molt bé
Carles Carol
comissari de l'exposició
de Robert Capa
moltíssimes gràcies
enhorabona
Helena de Diego
moltíssimes gràcies
a la coordinadora
d'activitats
de Caixa Fòrum
per acompanyar-nos avui
i continuarem parlant
insistim
que el programa d'avui
ha estat el punt de partida
de tot un seguit
de programes
que també
commemoraran
el final
de la guerra civil
a Tarragona
sota aquest títol
genèric
que volem subratllar
només en fa 70

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
a enredar perquè formessis part
de la família, de la ràdio?
Bé, la ràdio és una cosa que
mira, més o menys me feia gràcia
allò que dius, mira
coneixíem en aquell moment
i ara també, no? El Francesc Baix Calçada
que va ser el primer director que va haver
a l'emissora, i un dia diu
ah, munta una emissora municipal, diu
vols venir? Dic, ah sí, mitja broma
jo pensava que m'està dient ara, no?
Que vas enredant-ho i malament. Sí, no, allò que dius
bueno, no ho sé, potser serà una broma, no?
I tal, i sí, sí, mira
vam anar, vam dir, comença això, a més
fem proves a veure si se sent la gent
i mira, vaig estar potser un parell
d'anys o així, més o menys. Però tu ja
tenies nocions de ràdio, a veure, vosaltres
sí, sí, moltes, la sentia molt
la ràdio. La senties, però de fer-la
de lluny, no? Mai a la vida.
Mai, però mai, mai? Mai, mai
o sigui, també et vas
engrescar amb aquesta aventura una
miqueta a veure-les venir, no? Sí, és allò
que dius, mira, a mi, de alguna manera que
va dir, m'he de fer això, ah, però provem-ho
provem-ho, i si surt bé bé, si no també
com això i altres coses, mira, no
no em fa por
no em fa por moltes coses, altres
sí, però moltes no. I a partir
d'aquí, van enredar-te
vas començar, una de les primeres
veus que es van sentir en aquell moment
era la teva. La primera, diria jo.
La primera primera. I a més
a més, jo no sé si te recordes
de quins són els programes que feies en aquell
moment, perquè clar, vam comentar
amb d'altres col·laboradors que gairebé a cada hora
es feia una cosa diferent, o cada
o dues o tres hores, depenent de com anava el dia, no?
Sí, sí, sí. No recordo
exactament quins horaris
fèiem al començament, però es van ampliant
fins que vam fer de set del matí
a dues de la matinada.
I, veiem, vaig començar fent
algunes cosetes, i a part
del temps que dedicava
a treballar a la meva feina, a menjar
i a poc dormir, la resta del dia
gairebé me la passava allà a la missora.
O sigui, també vivies allà.
Vivia, pràcticament vivia allà, sí.
Es feia com una espècie de comuna, no?
Sí, sí, és que...
Hi havia una gran família, jo ho he dit
diverses vegades, però és que és veritat.
Sí, a més de
fer els programes, doncs, era com un casal, allò, no?
Bé, hi havia el casal oficial, que era el de la Peralta,
però quan hi havia el casal de la ràdio, que érem nosaltres, no?
I mira, hi van sortir moltes amistats, i molt bé, molt bé.
Però tu, a banda, també vas tenir un càrrec,
que era la persona, d'alguna manera, encarregada de dir
doncs, a veure, sentim alguna d'aquestes veus,
tu podies fer aquest programa, a veure què et sembla, no?
Sí, em van...
Al cap de programació, diguem.
Bé, més ben dit, em van enredar amb dos càrrecs.
Dos?
Primer em vaig tindre un que, bueno, no sé per què serveix,
però poca cosa vaig fer,
que era l'encarregat de difusió.
L'encarregat de difusió.
Sí, que es tractava d'anar a conèixer la misura pel barri i tal,
però poca cosa vaig fer, la veritat.
Home, home, al seu moment, alguna cosa volia fer, home.
Sí, i si venia algú, doncs, la tenies,
allò, donant una mica d'explicacions de què anava
tot aquell invent, sobretot a la gent que compartia
el local amb nosaltres, perquè primer no ho veien amb gaires bons ulls,
els anaves convencent que allò, doncs, era una cosa interessant
i que serviria perquè ells estiguéssim entretinguts
des de casa seva, escoltant-nos, no?
Sí, sí, i a més a més, després, clar,
tenir gent potser coneguda d'allà del barri,
la gent també ho va acceptar potser millor, no?
Sí, a poc a poc van entrant i, bueno,
i anaven trucant, i anaven als programes que ens podien trucar,
i, sí, després que els solucionàvem els problemes
que els tallaven totes les emissions de tel·legals
que havien a 50 metres al voltant de l'antena,
que la teníem allí mateix, no?
I a poc a poc, doncs, mira, es va anar fent,
es va anar arreglant.
I després, sí, posteriorment, doncs,
també em van enredar a fer de cap de programació.
I això sí que és una bona enredada.
A veure, quina era la teva feina?
La meva feina era, d'aquelles 50.000 persones
que volien fer programes, repartir...
Tanta gent volia fer ràdio en aquell moment.
50.000 no, però potser 200 sí.
Sí, sí, no, que hi havia molta gent.
200 persones allí fem...
O sigui, repartir les hores que quedaven
i administrar la cua d'espera que hi havia.
Vull dir que hi havia gent esperant per poder...
A veure si algú plega per poder fer el meu espai, no?
Va bé algun programa, Quim?
Estava jo pensant que va durar, potser, un dia?
Allò que dius, l'escolt tu, i dius, pleguem-ho,
pleguem-ho, deixem-ho aquí.
Que pensem que molta de la gent...
era gent sense experiència.
I, clar, molta gent no sabem...
Però sabem que arribaria a pensar del que seria la ràdio, no?
Sí, però menys que no arribessin a insultar,
gairebé es permetia tot, no?
Perquè era...
Es deixava fer gairebé tot.
Vull dir, no hi havia cap tipus de limitació
amb els continguts, no?
I bé, doncs, un venia a fer un programa que venia de música clàssica
i després un que venia de música heavy,
després un altre que t'explicava, jo que sé, els esports.
Una mica així, en base a les hores que quedaven.
No hi havia una programació, allò, que s'hagués estructurat
en el sentit de dir, bueno, a veure què lliga després d'això
i què posem abans.
No, a mesura que la gent anava arribant,
doncs anava donant-li la segona oportunitat.
I va haver gent que després va seguir, va seguir...
Bueno, aquí tenim un exemple que ets tu, no?
Sí, encara m'aguanten, encara m'aguanten.
No ho sé per què, però encara m'aguanten.
Molta gent ho va deixar de fer, però altres van anar altres de més hores.
Vull dir, va ser una mica com el que va vulgar
i va servir una mica d'escola,
però la demà, doncs, puc fer altres coses.
No, això sí, és veritat, tens tota la raó,
perquè de Ràdio Fòrum,
de Posterior i Tarragona Ràdio,
han sortit molts periodistes,
gent que potser ja no hi són ni aquí a Tarragona,
que han fet carrera a Barcelona i fins i tot a Madrid,
i que a la seva petita arrel,
doncs ha començat a la nostra emissora, no?
Sí, sí, va ser allí,
eren gent molt jove llavors,
hi havia dos o tres, potser que era una mica granadets,
a més eren gent molt jove
i a més t'has sentit una mica potser allí com un col·legi,
a vegades ha controlat la gent,
doncs amb l'edat que tenien que no es passessin,
però bé, no, bé,
a veure, alguna cosa bé,
però amb molt poques males experiències, no?
Tot al contrari, no?
Tot al contrari, tot al contrari, sí, sí.
I el Quim,
a banda d'enredar-lo tot això,
també feia programes.
I on es treia la música, Quim?
La que tu posaves en antena,
que la gent compartia moments màgics,
perquè també feies un programa d'aquells,
de cabello de piel, eh?
o piel de punta.
Que hi ha una de piel.
Que hi ha una de piel.
Això és veritat.
Sí, sí, doncs,
bueno,
et preguntaves d'enredar la música, no?
Vinga, començant per aquí.
Doncs la música,
jo pràcticament me la portava de casa,
me'n recordo que tenia una bossa
aquelles de plàstic
amb unes anxes metàl·liques,
que cada dia m'unia ball,
carregat de discs,
d'LPs, no?
I bé,
amb els dos plats que havien,
anar fent les barreges,
m'enrefereixo a aquest programa en concret, no?
Que dius tu,
i anar fent uns textos així,
més o menys,
tranquils per la nit,
i anar triant músiques.
Perquè era el teu jardí, no?
Privat.
Un jardí una mica secret,
més que privat.
D'acord.
No, no, no, ja.
No, però dic privat
en el sentit que era el teu coto de caza, no?
Sí, sí,
m'ho feia tot el dia sol.
O d'alguna manera
experimentaves a través de la música,
la paraula.
Sí, buscant textos,
alguns inventats,
altres agafats de llibres,
vull dir,
bueno,
anava fent una mica,
vull dir,
a mi,
no era res de nou,
perquè és que programes com aquests
em feien i molt millors, no?
però molt millors,
del punt de vista meu, no?
Jo era un simple aficionat,
però m'agradava això,
sempre m'havia agradat
aquest programa similar que hi havia,
que bé,
em sembla que es pot dir
que ara fins fa poc
es feia una...
es feia repetit ara aquí
a Tarragona Ràdio.
Sí, el teníem aquí a nosaltres, sí.
I bé, vull dir,
veiem en totes les limitacions
i totes les distàncies,
doncs, mira,
era un programa que a mi
sempre m'havia agradat,
sempre l'havia escoltat
i vaig voler fer una cosa,
mira,
en plan,
així com aquest que canta
el dutx a la cançó
dels seus ídols coneguts, no?
Una cosa així,
més o menys,
però, bueno,
anava fent el que podia.
Però també feies coses de notícies,
que això recordo
que la Rosa ens ho va comentar,
que es feia al matí,
de les vuit a les nou al matí.
Fèiem un programa
d'Espertor,
que es deia Xocolata amb Xurros,
que era agafar el diari
i acabat d'arribar,
que l'he entrat encara,
i mirem,
hi havia les notícies
que deien allà,
posant-hi una mica d'humor,
quatre horòscopos,
que ens deien coposcos,
no sé per què,
però va sortir aquesta paraula
i, bueno,
quatre tonterietes
i, bueno,
amb una mica així d'humor
perquè la gent se despertés.
Encara que les notícies
fossin dolentes,
que almenys,
una mica d'alegria
en aquella hora del matí
ho puguem anar a treballar tranquils.
I després,
què va passar?
Però, clar,
fèieu aquests dos programes
i com va ser que un dia
vau decidir,
doncs,
anar cap a un altre room?
Doncs,
no recordo ara exactament,
però va haver...
Bueno,
aviam,
sí que recordo.
el que deia abans,
allí la gent feia els programes
que volia,
feia només,
bueno,
que volia dintre d'un límit
i tal,
hi havia una mica de llibertat.
Llavors,
allò ja va començar
a anar cap una mica
més estructurada,
no dic que fos la cosa
malament o no,
però, vull dir,
es va començar
a fer ja una ràdio
més seriosa
com la que feu avui en dia
i, potser,
llavors,
hi havia coses
que tu mateix
ja veies que allí
potser ja no
en queixaven gaire
i ho vas anar deixant,
no?
I alguna vegada
has pensat
de tornar
un altre cop?
sigui,
però sigui potser...
A veure,
el que deia abans,
un jardí,
doncs,
en aquell moment
el feia,
més malament que bé,
penso jo,
alguna cosa que ara
he d'escoltar
que tinc gravada,
dic,
oi,
això feia jo.
I la gent que veia
al costat també era com jo
que feia els nostres pinitos,
per dir-ho d'una manera.
Avui en dia
em faria gràcia,
sí,
però,
veient els professionals
que avui en dia
hi ha aquí a la misura,
ja no sé si
m'hi trobaria tant
un nivell acceptable
per poder fer,
doncs,
el mateix que...
No ho sé,
no ho sé,
m'hauria de pensar una mica,
però,
aviam,
les ganes
no deixen de ser-hi.
Veus?
Però planteja-t'ho,
Quim,
que no se sap mai,
home.
Bueno,
aquesta nit ho consultaré
al coixín.
Jo si vols
m'ho comentes
i si jo tinc alguna
una miqueta de mà,
encara que només sigui,
ja convençarem
qui sigui d'aquí darrere,
que tingui el director.
Jo ho provaré,
jo ho provaré,
tu m'ho deixes caure.
Jo no prometo res,
però que dic,
m'ho hauria de pensar molt,
de veritat.
home,
seria el seu,
eh?
Seria el seu.
Són,
molts anys de diferència
també hi ha,
vull dir que
ja no és el mateix.
I la de coses també...
I la situació,
la situació,
vull dir,
veiem,
són coses que en un moment
de la vida
t'estàs en un estat d'ànim
que te donen ganes
de fer unes coses
i ara estàs en un estat d'ànim
ja més aposentat,
per dir-ho de manera,
i tampoc no tens ganes
de fer tantes coses,
vull dir,
una mica així.
Bé,
estem parlant sempre
a nivell,
podríem dir,
extra,
personal,
entre cometes,
però que a nivell personal
també va marcar molt,
no?
La ràdio?
Sí,
a nivell personal,
bé,
a veure,
va haver-hi algun canvi així,
tan maco, eh?
Suposo que sé per on vas,
vull dir,
bueno,
vaig trobar parella allí,
vull dir que mira,
i avui estem casats,
tenim una filla i tot,
vull dir que sí,
sí,
em va canviar
amb aspectes personals també.
No,
és que la ràdio
pot comportar això,
és que moltes vegades,
clar,
la gent que ens escolta
només ho mira
des de la part d'oient,
però clar,
la gent que fem la ràdio
i tu també que ho has fet,
hi ha moltes més coses,
no?,
que involucren dintre,
no?
Sí,
no,
des de ser com una família,
com un grupet,
que al final,
doncs,
s'ha creat relacions,
algunes més,
altres menys,
algunes sobretot,
i altres no surten,
vull dir,
sí,
sí,
és com tot,
és un món petit
que la gent es relaciona també,
dintre de la ràdio.
O i dalt?
Jo,
a quin moment era així,
suposo que avui en dia,
no ho sé,
potser no tant,
perquè hi és més professional,
però vaja,
suposo que també hi ha
per acabar l'entrevista,
quan et vam trucar
per dir-te
que farem l'entrevista,
que recordarem
això dels 25 anys,
què se't desperta?
Vas dir,
mare meva,
ara he de començar
a fer memòria
del que fèiem.
Això,
això no era les coses,
això,
això,
això va ser la segona,
la segona cosa,
però la primera que havia de dir,
ostres,
25 anys ja han passat,
dius,
carai.
No m'ho puc creure,
no?
Jo em penso,
és que et sembla que fos ahir la veritat,
dius,
25 anys,
dius,
ostres,
i jo els que veig abans tenia negres,
ara ja no són negres.
Home,
ara tens platejats de mar de macos.
Vull dir,
que ha canviat molt,
ha canviat moltes coses,
però és una mentida
que ha canviat a 25 anys,
començant per la qüestió tècnica,
vull dir,
ara ve que aquí l'estudi que tens tu
no té res,
absolutament res a veure
amb el que teníem nosaltres,
i dius,
carai,
25 anys,
són 25 anys,
però amb qüestió tecnològica,
amb els avenços ha canviat,
moltíssim.
Moltíssim.
Doncs saps una cosa,
Quim,
això coincidim tots dos,
perquè quan m'havien preguntat també
en aquests 25 anys
què és el que més et sobta,
dius,
els ordinadors,
que puguis tenir dintre
d'un disdur
emmagatzemat
el que seria,
doncs jo crec que una cosa
impensable de música.
El que seria la bossa
que portava cada dia jo,
m'ho ania avall.
Te'n recordes abans
que et demanaven una cançó,
et trucaven,
i la gran majoria de vegades
li havies de dir
que no la tenies.
No,
i amb una mica de sort
el que de mitjana
li podies posar,
l'havies buscat per allà,
la trobaves,
o algú l'havia pres,
vull dir,
bueno,
exacte,
i ara en un moment
te'n vas cap a internet,
busques la cançó
i en menys de 30 segons
la pots arribar a posar.
I una cosa,
i una cosa també
que no,
vaja,
jo no hauria pensat mai
que és que per la tele de casos
puguis sentir,
per la tele,
per la TNT,
vaja,
això,
bueno,
ara en aquest moment no,
però vaja.
Però,
Quim,
això ja passava també
el 86,
eren interferències,
però també passava,
ja estàvem avançats
al nostre temps.
Només feien soroll,
que no se sentia,
no sé,
se sentia a la ràdio,
se sentia.
Però no era el mateix,
no era,
no era per gust propi.
No era amb qualitat,
eh?
No era per gust propi,
no?
No, no, no.
Te'n recordes
alguna de les cançons
que posaves
en el teu programa?
Alguna música
d'aquelles de...
que deies,
ostres,
aquesta,
aquesta,
fes-me,
fes-me la petició,
home,
fes-me la petició.
Jo sé d'alguna
dels Dire Strides
que sempre posaves
i que era una meravella.
Sí,
que ara no sabria dir-te
com es diu.
Brothers and Arms
potser era.
El Brothers and Arms
era?
No, no.
El Romeo and Juliet?
També,
també, sí.
Que també era una d'aquestes.
Tot el que fos així lent,
tot cabia allà.
I ja te'l poso
fins i tot en directe.
Quim,
de cara a dos o tres anys,
no ho crec,
però de cara a cinc anys,
pensa que te tornarem a trucar.
De cara al 30 aniversari,
t'ho vés pensant, eh?
Prepararé una llista
de les cançons que posava,
llavors no em quedaré en blanc
com m'he quedat ara
amb els títols de les cançons.
Que no,
que no,
que ha quedat de mar de bé,
per l'amor de Déu.
A més a més,
jo t'ho tenia mig preparat,
o sigui que un cop demà
t'haguessin donat, eh?
Molt bé.
Gràcies per haver vingut.
A vosaltres.
Ha estat un plaer.
Ja ho sabeu.
I gràcies també
per haver creat
aquesta criatura
que ara ja té 25 anys
i que es diu
Tarragona Ràdio
en el seu moment
Ràdio Fòrum.
Ajudar a crear-la,
no crear-la,
ajudar.
Ajudar a crear-la.
Ajudar a crear-la.
Un cop en un petit garat de sorra.
A mi a tu li vas posar
el xumet quan ho necessitava.
Sí, sí.
Més de la vegada.
Ara ja va sola.
Gràcies.
A vosaltres.
Adéu-siau.
Més de la vegada.
Més de la vegada.
I nunc.
He finds his streetlight
And he steps out of the shade
And he says
Something like
You and me, babe
How about anything?
Juliet says
Goodness me
How's Romeo
Nearly give me a heart attack
He's underneath the window
She's singing
Hala
My boyfriend's back
You shouldn't come around here
Singing up at people
Hala
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
de la dècada dels 80.
Recordem-ho, l'any 1985,
amb aquesta llarga durada,
bailaré sobre tot un va
del disc amb el mateix nom,
Simiestro Total.
Fem un petit salt
i anem als números uns
a nivell internacional,
com aquest del grup Opus,
i que segur que coneixereu.
Life is life!
La-la-la-la-la
La-la-la-la-la
All together now!
La-la-la-la-la
Woo-hoo!
La-la-la-la-la
La-la-la-la-la
La-la-la-la-la
Life is life!
La-la-la-la-la-la
La-la-la-la-la-la-la
La-la-la-la-la-la
Life is life!
La-la-la-la-la-la
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Wander, Jennifer Rush, George Michael,
Hombres G, Los Nicky's, Farmacia de Guàrdia, etcètera, etcètera, etcètera.
I un dels que ja havíem escoltat era el grup Tears for Fears.
El tornem a escoltar perquè l'any 1985 van tenir més d'un èxit.
A principis de setmana escoltàvem la cançó Shout
i ara escoltem aquest Everybody Wants to Rule the World.
Amb ells arribem al punt horari de les 7 de la tarda.
I fins aquí aquesta secció dels 25 anys de música.
Molt bona tarda i recordeu que la setmana que ve farem un repàs
per a l'any 1986. Bona tarda.
Everybody Wants to Rule the World
It's my own design
It's my own remorse
Help me to decide
Help me to make the money start of freedom and of pleasure
Nothing ever lasts forever
Everybody wants to rule the world
There's a room where the light won't find you
Holding hands while the walls come tall the way down
When they do, I'll be right behind you
I'm so glad we've almost made it
So sad they had to fade it
Everybody wants to rule the world
Now I will clear down the screen
I want to be right behind you
It's my own design
Bevering the meaning of this
Uses
Busy
While you'reных
I want to make it
So sad I guess
I might've seen
On a trick
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!