Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Estem escoltant Suring from the Gutters de l'àlbum TNT de Tortoise.
Tortoise.
Tortoise fan música bàsicament instrumental, de dalt a baix, que desafia qualsevol categorització.
El grup es va guanyar el respecte a la professió des dels inicis de la seva carrera.
Els seus membres tenen tots arrels en altres grups de l'escena fèrtil de Chicago dels anys 90,
i han tocat en diferents bandes d'indirrock i de punk.
Tortoise va ser de les primeres bandes americanes indies, independents, a incorporar estils propers al crowd rock,
el DAP, el minimalisme, l'electrònica i els diversos estils de jazz.
De fet, aquest disc, el TNT, és el que té un punt així més jassi de tots els de la carrera de Tortoise fins ara.
Altres grups relacionats amb Tortoise podrien ser The Sea and Cake, Brokeback, Slint, Isotope 217 i el Chicago Underground Duo.
Està un duo.
Hola, hola
I Tortois ens serviran avui de banda sonora
per allò que us volem explicar.
Us volem explicar que una de les últimes novel·les que ens ha fascinat
és Una dona incòmoda, de la Montse Vanegas.
I simplement ens dedicarem a llegir-vos unes quantes fragments
d'aquesta novel·la.
És una dona incòmoda, la Montse Vanegas va néixer a Flix el 1974.
No sabem si aquest tipus de literatura que li ha sortit
té a veure amb moltes quantitats de química inhalada de petita,
però vaja, us direm que és una dona incòmoda per als altres
i per ella mateixa.
És allò de no sentir-se bé dins de la pròpia pell.
I de fet comença així, citant Mercè Rodoreda,
del Quanta, quanta guerra, diu
Per què he de voler respirar i tenir un cos que no estimo
i que demana sense parar son, gana i tristesa?
Una dona incòmoda és una novel·la iniciàtica
impregnada de fum i de literatura.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Devia tenir uns 13 anys.
I ben bé tampoc no en sé el per què.
Suposo que vivint com vivia en un poble,
arribar de l'adolescència a fumar era com una mena de ritual de maduresa.
Els joves de les tribus africanes endinsaven a la jungla en començar la pobertat.
Nosaltres modestament entravem a l'estanc.
Suposo que ens semblava igual d'excitant i perillós haver-ho de fer d'amagat,
buscant racons i parar molt de compte que no ens veiés ningú conegut.
A més, suposo que en el meu cas
prohibint-me, absolutament prohibint-me, que encengués una cigarreta era un incentiu.
Em sembla que no vaig esperar tenir 16 anys per dir-li-ho.
La mare em va dedicar una d'aquelles mirades seves, barreja de reprovació, menys preu i resignació,
i em va engegar un dels seus monòlegs.
No va ser gaire melodramàtic, perquè no és el seu estil,
i a més, em sembla que aleshores jo ja havia esgotat la capacitat de sorprendre ma mare.
Ja havia estat presa de la mística més fervorosa,
havia estat marxista, nacionalista i nihilista,
no necessàriament per aquest ordre i no necessàriament per separat.
I tot això aproximadament des dels 10 anys,
que és més o menys l'edat en què començo a tenir consciència de mi mateixa com a persona.
Potser sembla una mica excèntric,
però realment, donades les circumstàncies,
ara penso que la meva ha estat una evolució caòtica, però previsible.
Diuen que després dels 25, culpar els pares ja no és elegant.
Ves a saber.
Ves a saber.
Ves a saber.
Ves a saber.
Inconvençurable creu de ser la filla de la mestra de matemàtiques,
un fet que, amb els anys i l'ajut de diverses substàncies,
he deduït que ha estat fonamental en la formació de la meva personalitat.
I no sé si em refereixo al fet que la meva mare ensenyi matemàtiques
o, senzillament, a ser la seva filla.
Si quan tens 8 anys vius en un poble de 3.000 habitants
i la teva mare és la Isabel de matemàtiques,
has begut oli.
Les criatures, o com a mínim les de la meva època,
tenien una saludable aversió a les fraccions,
equacions, arrels i altres aberracions numèriques que jo compartia.
I si això afegim al fet que ma mare era en aquella època i és encara,
una dona de metre 70, prima, de rostre, sèpticament allargat,
ulls immensos i llavis finíssims,
a qui no calia alçar la veu per gaudir d'un silenci absolut a les seves classes,
el resultat és que la meva mare feia literalment por.
De vegades els nens se'n fotien i reien,
però quan jo em plantava al seu costat callaven de sobte.
Sovint els d'un o altre curs em llançaven mirades furibundes
que en realitat eren per a ma mare, però que no tenien valor de dirigir-li.
Ser la seva filla era un estigma.
I jo em considerava una mena de la prosa per culpa seva.
Com que no tenia gaires amics i els pares tampoc,
de vegades les mares de les nenes em convidaven a les festes d'aniversari
només per estar de bones amb ma mare.
Però jo sempre acabava igual, sol a taula mentre els altres jugaven,
endrepant els entrepans de pa de molla tallats en triangle
que havien quedat a les safates.
Vaig viure la meva infantesa en una mena d'ostracisme
que en realitat no m'importava gaire.
Només el suficient per culpar-ne la meva mare.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
i el van traslladar a la fàbrica del poble quan jo tenia un o dos anys.
Llavors, ma mare va demanar plaça a l'escola
i ens vam mudar a una caseta amb jardí als afores.
Mon pare és un home arrabassut i de cara afable,
d'aquelles rodones i fines, amb llavis gruixuts i ulls bovins molt sentimentals.
Però ell també és molt sec.
L'únic que vol és tancar-se el garatge en plegar i que el deixin tranquil.
Mon pare dedica el lleure a les maquetes, però no fa vaixells, cases ni avions.
Es dedica a la reconstrucció a escala de les batalles dels conflictes bèl·lics del segle XX.
El garatge hi té dues taules immenses en què en tots aquests anys
s'han recreat la batalla de Verdun, l'ofensió dels Càrpats, la conquesta de Belgrat,
les tres primeres batalles de Lisonso i la desfeta de Caporeto, per dir-ne només algunes.
Per descomptat, jo tenia prohibida, absolutament prohibida, l'entrada al garatge
i em sembla que, si bé, potser només tàcitament, ma mare també.
Mon pare viu en un món tranquil, sense ensurs ni turbaments,
en què ma mare, silenciosa i reservada, hi encaixa perfectament.
De la mateixa manera, la bonomia de mon pare, que sovint no és altra cosa que anomia
i falta de criteri, s'emmolla perfectament a l'esquema metòdic,
perfecte i emocionalment aixut de la vida que té ma mare.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No sé si se n'ha arribat a estimar mai ells dos.
Potser només s'han tolerat.
Però al cap i a la fi, potser només es tracta d'això.
De trobar algú que puguis tolerar i que et toleri a tu.
Els meus pares mai no parlen de quan eren joves i festejaven.
Tampoc no hem tingut gaires fotografies a casa.
No puc ni imaginar, m'un pare amb texans i ma mare amb els cabells llargs i pantalons de campana.
Així eren, així són.
A casa meva no salsa la veu, tot és contingut, cortès, breu, educat, correcte
i d'una austeritat afectiva esgarrifosa.
Evidentment, si alguna cosa grinyola en aquesta família, aquesta era i soc jo.
Malgrat la imatge de nena agradable, tímida i callada que tenia fora de casa,
a dins era una altra cosa.
L'exercici de l'autoritat no només em desperta un menyspreu incontrolable,
sinó l'esperit revolucionari, que encara és pitjor,
i així ho vaig fer saber als meus pares des de ben petita.
Jo no feia rebequeries, ni crec que es pugui dir que hi hagués malícia en el meu comportament.
Era només que volia fer la meva.
Van intentar corregir-me per totes les vies possibles,
càstigs, sermons i alguna plantofada.
Llavors no es tenien en compte les repercussions traumàtiques d'un calbot donat a temps.
Però tot va resultar inútil.
Així que mons pares, o més aviat ma mare,
van setar l'estratègia que he aplicat després al llarg de tota la nostra vida,
ignorar-me.
Això, esclar, em va dotar d'un marge de maniobra exorbitant.
Si m'aixecava de taula a mig sopar guarnida amb un salacof
per continuar una excavació arqueològica al jardí,
que era d'una importància capdalt per a la història de la humanitat,
ma mare es limitava a dir-me que em rentés les dents abans d'anar a dormir.
Recordo un cop en ple mes d'agost que em vaig entestar sortir a jugar al carrer a les 3 de la tarda.
Com que en realitat de ganes de jugar no en tenia,
i només ho vaig fer perquè sabia que ma mare no ho trobaria bé,
em vaig asseure a la vorera.
La mare em vigilava de tant en tant des de la finestra,
per sobre de les ulleres, movent el cap amb incredulitat.
Fins que, segons em va explicar-li al metge,
vaig agafar una insolació,
em va veure estès a terra fent-se-li vera.
Doncs aquí ho haurem de deixar.
Esperem que també us hagi fet salivera a vosaltres aquest tastet d'aquest llibre.
Es diu Una dona incòmoda,
el va editar Proua l'any 2010,
i va d'això, d'una dona que la lia allà on va,
i el bo és que la lia també dins d'ella mateixa,
perquè no està gens contenta amb la seva vida.
Però ho explica la mar de bé.
És la Montse Vanegas, com havíem dit,
nascuda a Flix l'any 1974.
I la banda sonora ens l'han posat avui els Tortois,
que és un grup que fa aquesta música, ja ho sentiu,
que potser sí que incita a la lectura.
I aquí us deixem.
Fins a la propera, si així ho voleu.
Us esperem aquí al Tràfic d'abstraccions a Tarragona Ràdio.
Fins a Tarragona Ràdio.
Fins a Tarragona Ràdio.