25 anys de ràdio.
Molt bona tarda i bon dilluns.
Benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Passen res segons del punt de les 6 de la tarda
i comencem el nostre programa,
el nostre caminar per la memòria,
per la història de la ràdio.
Un programa que durant moltes setmanes,
fins al dia 23 de juny t'estarà fent companyia,
recordant, com us deia,
moments que han viscut que hem estat a in situ,
en directe, la ràdio de la ciutat,
des que l'any 1986 va començar el seu caminar
a la plaça del Rovellat número 1,
com a Radio Fòrum, i ara aquí,
des de l'Avinguda Roma,
i amb el nom de Tarragona Ràdio,
continua.
I esperem que per molts anys, clar que sigui,
no només complir aquests 25 anys,
sinó els 30, i els 40, i els 50,
un i do, la de futurs i de coses que volem fer amb vosaltres.
Però ara estem de Remember,
hem de mirar cap enrere
i de veure molts dels protagonistes que han passat.
En aquesta hora que tenim per davant,
tindrem dos protagonistes totalment diferents uns als altres.
Vam tenir la sort de poder comptar aquí,
als estudis de Tarragona Ràdio,
amb el cardiòleg tarragoní,
expert en oncologia, el doctor Lluís Dandelclos.
Ell era llavors el nou membre
de la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya
i viu als Estats Units.
A finals del 2008,
la facultat de Lletres
es traslladava de l'edifici,
i nosaltres vam estar i vam voler saber
el com i el quant d'aquest canvi
en veu de Jordi Blay,
professor de la Universitat Rovira i Virgili.
I abans que s'acabi el programa,
saltarem d'any.
Durant la setmana passada,
Jo Maria Bertran va estar recollint
el bo i millor de l'any 1984.
Aquesta setmana ens toca l'any 1985.
Per això, com us dèiem,
fan màquina aproximadament uns 10 minuts
per acabar aquests 25 anys de ràdio
d'avui dilluns, començant la setmana.
Però què?
Abans de parlar,
també tenim música al programa, sí.
Música que avui hem triat de la Mado,
un trio que eren germans
i que sonaven més o menys així.
Ell, sobretot, ens va fer ballar
un dissabte a la nit
amb una miqueta de febre
i són els vigis.
No allarguem més, no?
Música que avui.
Música que avui.

Música...
Música...
Música...
Música...




a diferents organismes
de caràcter internacional
relacionats amb la seva professió.
però, entre altres coses
i pel breu contacte que hem mantingut
abans de l'entrevista,
jo diria que és un home absolutament vital
i un home amistós.
Doctor Dalclos, molt bon dia.
Bon dia.
Vostè s'hagués vist de metge de família
d'aquests d'àrea bàsica de salut?
Sí.
Sí?
Sí, jo crec que tot el que es pot fer
en medicina és important
i no m'hagués fet res
dedicar-me a això.
És que probablement
aquests metges els hem de posar
més en valor.
Fan una feina fonamental, oi?
Jo crec que sí, sí.
Molt important, molt important.
Són els que una miqueta
coneixen el pacient.
Sempre ho dic.
No, no.
L'especialista és un
que ha hagut d'agafar
uns coneixements especials,
per això es diu especialista,
sobre una cosa determinada.
Però el metge general,
el metge de família,
és importantíssim.
és el primer que té contacte
amb el malalt
i el que va d'orientar
i solucionar molts dels problemes.
Jo diria que el 80% dels problemes
els ha de solucionar ell.
Professionalment,
doctor Glós,
vostè ve d'una família de metges,
però ja ho ha dit diverses vegades,
la seva vocació realment
estava en la cosa dels vaixells,
del mar, no?
Bé, això de la vocació
és una cosa molt difícil de dir.
Jo vaig estar exposat
sent tarragoní
i en contra de molts tarragonins
que viuen d'esquenes del mar.
Jo vivia de cara al mar.
I sempre tot relacionat amb el mar,
la pesca,
la natació,
la vela,
tot això em va agradar.
I el meu pare
era aficionat
a fer barquets en miniatura.
Jo l'havia ajudat amb ell
moltes vegades.
I això em feia pensar
que m'agradaria fer un de gran
algun dia.
Però en aquella època,
encara que sigui anacrònic,
estudiar
enginyeria naval,
s'havia de fer a Madrid
que no té mar.
Clar.
I que és una mica contradictori, això.
I era molt difícil
per nosaltres anar a Madrid
que ho sàvem als quartos.
I al final
el meu pare
em va anar convençent.
Ara estic parlant
dels 12 o 13 anys, eh?
Després ja,
el 14 o 15,
vaig veure
que acabaria
sent metge
i vaig acabar sent metge.
Això que diu
és curiós
perquè ara
molts pares
que tenen els fills
que estan fent l'ESO,
el batxillerat,
vostè té nets també,
doncs diuen
és que no sap
què vol fer
de la seva vida.
Avui sembla
que la vocació
es desperta
més tardanament
o és que tenim
tanta oferta
davant dels ulls,
els joves
tenen tanta oferta
que pobres
estan una mica atabalats,
no?
I tant, i tant.
Això ha d'escobrir la vocació.
I distrets
per altres coses també.
I distrets també,
però hi ha joventut
molt treballadora, eh?
Sí, no, sí.
Això és vencer.
Total,
el que es fa metge
se'n va fora?
Com?
Estudia la carrera de medicina?
No, no,
en medicina
pots estudiar aquí
perfectament bé.
en centros
on hi hagi
un volum
de malalts
més gran
i gent entrenada
per ensenyar
les tècniques
i aquestes coses, no?
Però el que és
medicina bàsica
s'estudia molt bé aquí.
Ha canviat
tot molt
la seva visió
al llarg del temps
en la seva especialitat
el que és
radiologia,
radioteràpia,
tractament de càncer
sobretot ginecològic.
Ha canviat
moltíssim
en molts anys, no?
Sí, sí que ha canviat.
Jo vaig començar
fent
una mica
de radiologia
general
més aviat
feia de tècnic
feia radiografies
perquè en aquella època
quan ja vaig acabar
la carrera
no hi havia aquí a Espanya
llocs per especialitzar
i el meu pare
m'ha ensenyat
a fer radiografies
feia radiografies
però en realitat
no ho era radiòleg
radiòleg
és un senyor
que es passa
4-5 anys
en un hospital
entrenant-se
amb gent que en sava
més que tu, oi?
I per tant
ara
fer radiografies
sí que en sabia
la tècnica bàsica
la coneixia
tècniques bàsiques
i de les dos rames
de la radiologia
que hi havia
el diagnòstic
i la teràpia
m'interessava més
la radioteràpia
perquè estava més
en contacte
amb el malalt
que no pas
a les fosques
veient radiografies
i així
mica a mica
em vaig anar orientant
i primer
vaig intentar
anar a Marsella
però si anava
a Marsella
m'ho havia de pagar jo
perquè els francesos
no donaven beques
i potser
a Marsella
que em va dir
vés-te'n a Inglaterra
que necessiten metges
i t'ho donaran
i me'n vaig anar
a Inglaterra
i des del primer dia
vaig estar pagat
ara parlo
de l'any
a veure
vaig acabar
el 50
doncs el 54
me'n vaig anar
cap a Inglaterra
sí
allà
diguem
que estava
empacat
vull dir
que podia estudiar
i guanyar-se la vida
alhora
sí
no
quan vaig marxar
a casa
no hi havia ni un ral
de manera que tot havia de ser base
de trobar un lloc
on poguessin treballar
cobrant
i els inglesos
m'ho van oferir
i vaig anar
i primer vaig estar
en un hospital general
on vaig aprendre
cirurgia
una mica de cirurgia
i després d'això
ja vaig passar
a la radioteràpia de càncer
i vaig fer
l'especialitat
a Inglaterra
i això
va fer que m'ofereixin
anar als Estats Units
però en principi
no hi va anar
o ja des del començament
quan li van oferir
anar als Estats Units
ja se'n va anar directament
no
va venir aquí
no, jo vaig intentar
vindre a Tarragona
però no tenia camp
per treballar aquí
no tenia camp
sí
en realitat no tenia camp
i inclús és trist explicar-ho
perquè jo en realitat
volia quedar-me aquí
jo sempre havia sigut
molt tarragoní
i encara ho soc
i em feia molta il·lusió
quedar-me aquí
però no hi havia res a fer
era una lluita
contra la paret
i al final
em vaig cansar
tenia una oferta
per anar-me als Estats Units
i la vaig aprofitar
i es va adaptar molt bé
des del començament
a poble americà
vostè li cau bé
si ha adaptat bé
i ha tingut bona relació
a mi cau bé
l'americà
i l'alemany
i el russi
i tot
sóc un ciutadà del món
em cau bé tothom
però allà els costums
sempre quan siguin simpàtics
i senzills
clar, però
de Tarragona a Texas
l'única cosa
l'única similitud
és que comença amb T
perquè no té res a veure
a casa nostra
vivim vida de Tarragona
la meva dona és de Tarragona
jo també
i vivim com si
hi siguéssim aquí
i els horaris
també els podien fer
no hi ha potser fara blanca
ni potser fara negra
home, quan venen aquí
ho aprofitem
però en principi
els seus fills també
són d'allà
pràcticament
han fet la seva vida
i és una cosa diferent
perquè jo de fills
en tinc sis
i han estat educats
a molts llocs
inclús dins d'Espanya
han estat educats
al nord
a Astúries
i a Madrid també
i són
molts, són molt americans
menys del gran
el gran
que va néixer a Inglaterra
és el més català
i va estudiar Medicina
a Barcelona
i ara està treballant
a Barcelona
amb un intercanvi
amb el que diuen
sabàtical
i té la universitat
on treballa
a Texas
té una associació
amb la Pompeu Fabra
ai, sí
la Pompeu Fabra
i
menys d'allà
venen aquí
i d'aquí van allà
de manera que
és el més assimilat aquí
i després en tinc un
que viu a Tarragona
que està casat a Tarragona
i naturalment
està bastant assimilat
aquí també
però els d'altres
són molt americans
ja
molt molt americans
ells i estan seguint
la campanya
d'Obama
de l'Aquen
tot això
nosaltres de política
no en parlem
no en parlen
no està molt al cas
hi ha dues coses
que no toquem mai
ni política ni religió
però allà s'està
es viu molt intensament
com sembla aquí
és el de sempre
que els mitjans de comunicació
sembla que fan de gran angular
i ho magnifica en tot
sí
un sí que un se n'entera
i com aquí
el país està dividit
la meitat d'un costat
i l'altra meitat de l'altre
ja veurem què s'ho tira
com ha passat a tot arreu
i tota la vida
no descobrirem res
des del punt de vista
professional
el món del tractament
de radioteràpia
en el càncer
ha fet uns avenços
que són realment
extraordinaris
i probablement
la població no ens adonem
fa només
de dues dècades
potser no tant
és a dir
poques persones
sobrevivien
a determinats tipus
de càncer
al llarg del temps
amb teràpies preventives
des del cribatge
si parlem del càncer
de mama
el que és
la pròpia radioteràpia
vull dir que
ha ajustat
més aquell punt
en què ha de treballar
sense tants efectes secundaris
s'ha reduït
la mortalitat
de malalts de càncer
d'una manera
realment
s'ha reduït
el que passa
és que
hi ha alguns càncers
que
són tan agressius
que no s'ha reduït
no es veuen a temps
coses d'aquest tipus
però no hi ha dubte
que el coneixement mèdic
bàsic
de saber diagnosticar
el càncer
a temps
i després
l'aplicació
del mètode
terapèutic
més indicat
que pot ser
cirurgia
pot ser radioteràpia
pot ser quimioteràpia
una combinació
de dos o tres
d'aquestes coses
ha fet que la gent
visqui més
amb una qualitat
de vida
molt millor
quan se parla
de cures
es cita
el 60%
de curacions
de malalts
amb càncer
més o menys
que és una figura
molt global
perquè n'hi ha
que s'encuren
el 90%
i altres
només s'encuren
el 10%
en el camp
de la radioteràpia
com a tècnica
terapèutica
i mai millor dit
també s'ha millorat
molt
en quant a la confortabilitat
del pacient
en quant als efectes secundaris
que fa uns anys
eren terribles
home
no és un plat de gust
per ningú
però s'han apaivagat molt
aquests efectes secundaris
també
i a mi la cosa
que m'agrada
és veure que
mica en mica
les ciutats petites
tenen més facilitats
per poder tractar el mal
sense haver d'anar
a la ciutat gran
és
per exemple
Reus
que està aquí al costat
està molt ben desenvolupat
i té facilitats
per fer
radioteràpia
i quimioteràpia
molt ben feta
no?
encara no s'oferten
prou serveis
perquè hi ha llistes d'espera
a vegades
és lleig
parlar d'això
de llistes d'espera
quan parlem de tractaments
de radioteràpia
però falten centros
acceleradors
exacte
sí
jo diria que
en falta potser un 50%
la meitat
se necessita
el doble del que hi ha
i en quant al diagnòstic
doctor del Clos
vostè creu que anem pel bon camí
per part del que és
el propi sistema sanitari
i per part dels propis pacients
que en principi
som els responsables
de la nostra salut
sí
és un problema d'educació
educació
i sempre ho heu dit
això
l'educació de la gent
que ha de començar
quan són nens
ja
sense amagar les malalties
que encara hi ha massa
costum
d'amagar les malalties
les malalties
no s'han d'amagar
s'han d'explicar
per poder lluitar amb elles
i després
l'educació
dels metges
de primera fila
els metges generals
els metges de família
perquè sàpiguen
veure-ho
i participin també
en l'educació
de la gent
i després ja
sàpiguen dirigir
el malalt
al centre
on puguin
emplear
una d'aquestes
modalitats terapèutiques
la quirúrgica
la radioterapèutica
o la combinada
és qüestió
de fer un esforç
a cada nivell
el tema de l'educació
és interessant
però a vegades
com que som
una societat
tan complexa
dius
educar però educar bé
perquè també som
una societat
un pèl hipocondríaca
i que a més a més
inventem malalties
que no existeixen
com si no tinguéssim prous
amb les Reals
quan ens costa
l'altre dia
ho parlàvem
també aquí a la ràdio
quan ens costa
tornar a la feina
després de les vacances
diem que tenim
síndrome postvacacional
quan tenim
una temporada
que les coses
no ens van gaire bé
tenim depressió
vull dir
ens inventem malalties
que probablement
no existeixen
i després hi ha molta por
també
moltes malalties
avui dia
el malalt
crec que té massa llibertat
per llegir
el que ell vol
això internet
està fent cada cosa
que no necessàriament
és el millor per ell
i això és difícil
de lluitar-hi
perquè el que li diu
a la veïna
el que li diuen
al mercat
té importància
i lluitar amb això
és difícil
a vegades més importància
que el que li diu el metge
moltes vegades
sí
Déu-n'hi-do
jo recordo també
que fa anys
quan alguna persona
estava en una evolució
del seu càncer
independentment
del tipus que fos
es deia
està fatal
cap a Houston
quants catalans
quants espanyols
no hauran anat a Houston
i va arribar un moment
que fins i tot
els professionals de Houston
deien
quedins a casa
perquè tenen grans professionals
no cal que vinguin aquí
que no farem més
del que poden fer allà
Bé
això és veritat
és a dir
el ser humà
té tendència
a buscar
solucions
extraordinàries
que durant
èpoques de la vida
ha sigut
Fàtima
o Lourdes
i en un moment determinat
es va convertir
més pràctic
en Houston
això no vol dir
que tots els problemes
fossin
per resoldre's a Houston
de mirar
que les de Houston
no se'n fan
hi ha coses
que es fan molt bé
però també hi ha moltes
que es fan bé
arreu
sinó que el mores d'aquí
jo recordo una vegada
un malalt
d'argentí
que vivia a Houston
i
que volia
que el tractessin
a Houston
i li van dir
no, no,
vés tan a Córdo
d'Argentina
que el millor
per fer això
és estar allí
i una vegada
vaig enviar
un malalt
de Tarragona
quan encara existia
el muro
de Berlín
a l'altre costat
del muro
perquè el que sabia
més d'aquella cosa
era un metge
de l'altre costat
i hi ha coses
que els metges sabem
no ho sabem tot
però algunes sí
que les sabem
però després la gent
a vegades no en fan cas
de totes maneres
la formació dels metges
ara parlava vostè
del seu fill
d'aquests intercanvis
que hi ha internacionals
entre totes les universitats
es comparteixen coneixements
després se'ls em porten
cap a casa
per tant s'apliquen
els mateixos tractaments
exactament
això ha canviat
moltíssim
hi ha molta cosa
que es pot fer
sense sortir de casa
molt
vostè ha exercit
com a metge
però també
ha fet classes
bé
nosaltres
al centre
n'he treballat jo
tant a Inglaterra
com a
però jo he treballat
deixant a part
el meu temps
estudiant de medicina
i el temps
que vaig passar
a Tarragona
jo he treballat
en centros grans
perquè Manchester
es considerava
un dels centros
més importants
del món
en quant a la formació
d'oncologia
en aquella època
i vaig anar
a l'Emilia Anderson
i ha sigut
l'hospital més avançat
en molts aspectes
però això
no vol dir
que sigui l'únic
però en tots aquests
hospitals
i en algun moment
determinat
de la seva vida
també ha fet classes
ha sigut professor
no, no, és clar
part de les meves obligacions
han sigut
fer una mica
d'investigació
no investigació
de laboratori
perquè no l'he fet mai
però investigació clínica
és veure
el que passa
amb els malalts
i què es pot fer
per millorar
la seva vida
i el meu interès
dins de la meva especialitat
ha sigut
fer
i ho he dit moltes vegades
el menys mal possible
amb el mal
és a dir
si hi havia dos sistemes
per fer-li
una cosa
per un tractament curatiu
triar
el que era
el que feia menys mal
el que deformava menys
o el que
feia molt bé més
la funció de l'òrgan
que es tracta
sempre ha sigut aquesta
la idea
en aquest sentit
ha canviat també
el tractament del dolor
no s'hi parava gaire
a compte
fa dècades
en el dolor
que podien patir els pacients
i ara s'està treballant
millor
això és paliació
s'estan fent
a Barcelona
sobretot
hi ha un centre
que es dedica
a cuidar els paliatius
des del punt de vista
mèdic
i moral
i espiritual
també
perquè malaltes
hi ha molts tipus
d'ajuda
vostè ha conegut
molts malalts
i malaltes
de càncer
i això també dona
un coneixement del món
important en com
les persones percebem
la vida
l'amor
la malaltia
l'esperança
i el dolor
s'aprèn molt
moltes
sí
potser masses
i però quan la cosa surt bé
sí
però això és una satisfacció important
el que t'ensenya
l'experiència
es guanya
veient
i fent
i a vegades
les coses no surten bé
vulguis o no vulguis
doctor del Clos
quin tipus de metge
ha estat vostè
respecte
el tracte amb els pacients
dels que
mantenen un distanciament
per bé del pacient
i per bé seu
dels que els costa
mantenir el distanciament
o depèn de la personalitat
del pacient
o la pacient
es crea un cert lligam
una simpatia
és a dir
a vegades hi ha química
amb una persona
que no coneixes de res
com ha estat vostè
com a metge
en quant a la relació personal
no, jo he tingut una relació
molt personal
amb els malalts
no he mantingut
una distància gran
a vegades s'ha de mantindre
perquè ells volen
oi?
jo me'n recordo
d'un malalt
espanyol
que va
que va vindre
a Houston
i que
li vaig dir
abans de vindre
i quan va arribar
que no calia
que es mogués
de Madrid
era de Madrid
i després
d'haver-li dit
tot això
em va dir
que ell feia
el que no era la gana
i que volia anar a Houston
i va anar a Houston
i
quan va arribar a Houston
no em va voler veure a mi
perquè li havia dit
que es quedés a Madrid
no em serveix
no em serveix
perquè aquest home
no em vol fer
tractament de Houston
si tractes de ser
massa honest
a vegades
no
funcionen les coses
però
jo he tingut sempre
una relació
molt personal
amb els malalts
i que ara me'n tinc
ara que sigui jubilat
avui personalment
dinaré
amb dos malalts
que vaig tractar
a Houston
de Parcí
no de Tarragona
però
que venen a veure'm
de fora
això vol dir
que se'n van sortir
prou bé
mantinc el contacte
si avui ha de dinar
amb ells
és que va anar tot bé
i això és fantàstic
si estan esmerçant
molts esforços
en la investigació
de tot allò
que té a veure
amb el càncer
s'han fet molts esforços
i hi ha
precisament
sobretot a Nueva York
hi ha diversos catalans
treballant allí
amb coses bàsiques
bosses bàsiques
que no et solucionen
el problema diari
de cada dia
però que amb el temps
seran molt importants
l'objectiu és saber
el per què
sí
perquè el tractament
ja vam fent
però quan s'apeguem
el per què
probablement ja haurem
solucionat
una bona part
d'aquesta malaltia
i la relació
amb Tarragona
què tal la portem
ve sovint
a Tarragona
jo vinc sempre
a mi un parell
de vegades a l'any
aquest any
només ha vingut una
perquè a la primavera
per comptes de vindre
a Tarragona
vam decidir
anar al desert
americà
que vol dir
la zona
del
gran cañón
de la
del
de cierto pintado
tinc que dir
en castellà
perquè no ho sé
en català
del
del
Monument Valley
en inglès
on feien les pel·lícules
del John Vine
el de John Vine
que és com es deia
a les hores
John Vine
i Clark Gable
coses d'aquest tipus
i ens vam anar al desert
i tot no es pot fer
i de l'any que ve
em sembla que tornarem
a la primavera
jo li ho dic
perquè clar
si ve sovint
però ve espaciadament
segurament
no sé si veu
la ciutat canviada
si la veu igual
que d'acord que ve
hi ha una part de Tarragona
que verdaderament
no la conec
tota aquesta
ara mateix
aquesta zona
sí de l'avinguda a Roma
l'avinguda a Roma
m'ho he de preguntar
un test
però no ho sé
clar
això no era nors
no?
soc del carrer de Podaca
el carrer de l'Unió
la Rambla
i la Parvella
antic hermanos l'Anda
era l'antic hermanos l'Anda
bueno
sí
més antic
era l'Unió
per això
va ser hermanos l'Anda
també
una de les
a banda
que havia de fer
la seva estada
a Tarragona
també
la passada setmana
el van anomenar
el van integrar
com a nou membre
de la Reial Acadèmia
de Medicina de Catalunya
home
il·lusió fa això
no
sí que em fa
i hi ha
diverses raons
en primer lloc
a un li agrada
que a casa seva
referint-se
a on va néixer
que reconegui
alguna cosa
del que has fet
i perdonament
el que et faci
membre de l'Acadèmia
encara que sigui
a distància
eh
sempre fa il·lusió
i també
el meu pare
també havia sigut
de manera que
m'ha fet
hi ha dos raons
una perquè
sóc d'aquí
i l'altre
el meu pare
avui ha sigut
també
acadèmia
abans d'iniciar
l'entrevista
no hem parlat
de l'acte
però sí
de l'edifici
que acull
l'Acadèmia
i em comentava
que acull
algunes de les sales
de dissecció
més antigues
que encara resten
a Europa intactes
han conservat molt bé
la sala
és un anfiteatre
amb la taula original
d'aquelles taules
que surten
per exemple
el quadro famós
de Rembrandt
de la dissecció
doncs
d'aquella època
hi ha 4 o 5
institucions d'Europa
que mantenen això
i una d'elles
és la de Barcelona
és molt bonica
és molta història
l'acte va ser emocionant
sí
i bueno
el meu avi
va estudiar allí
medicina
estava predestinat
eh
de tornar
el pare de la meva mare
va estudiar medicina allí
després ja van seguir
a l'hospital clínic
que va començar
en 1906
i el meu pare
va estudiar allí
i ja vaig estudiar allí
un parell de tios meus
van estudiar allí
cosins
i un fill meu
també
què hauria passat
si un dels seus fills
no hagués sortit metge
no no
jo no els hi vaig dir
el que havien de fer
home però tenint necessit
hi havia possibilitats
no?
m'era igual
jo amb això
ho tenia molt clar
que ells triessin
el que volguessin
però que fessin alguna cosa
és a dir
el que se'ls va
descoratjar
és d'anar a jugar
cada nit
i aficionats
del botellón
i bestieses
d'aquestes
se'ls va ensenyar
que la vida
havien de treballar
i que triessin
el que els agradés més
i així ho hem fet
i hem tingut molta sort
tots els meus fills
treballen
tots treballen
i vostè
ha treballat
i ha dedicat
tota una vida
i continua
dedicant-la
perquè per fet
això ja ho té
ho té integrat
jo tinc 12 anys
de jubilat
i ara estic preparant
coses de tipus històric
que estic escrivint
relacionats amb
les meves activitats
als Estats Units
té un termini
de publicació
penso que
on he treballat més
és als Estats Units
clar
tota la vida
però jo vaig acabar
la carrera
l'any 50
el 54
veient que no podia
fer res aquí
perquè era jove
llavors
com se suposa
oi?
i no podia entrar
ni a la Seguritat Social
ni res
perquè tenia gent
més gran
aquí al davant
i em vaig decidir
anar cap a Inglaterra
vaig provar primer
a Marsella
no vaig sortir bé
me'n vaig anar
a Inglaterra
em vaig sortir bé
i així va ser una cadena
vaig intentar tornar aquí
i no
em feia molta il·lusió
el quedar-me aquí
però vaig xocar
amb algun dels elements
que portava a l'hospital
per la raó que sigui
que no ho vull explicar
no i en aquelles èpoques
aquestes coses
Déu-n'hi-do
i vaig decidir
aprofitar
que ja m'havien ofert
a anar als Estats Units
perquè l'oferta
de anar als Estats Units
ja me l'havien fet
a Inglaterra
però tant la meva dona
com jo
tenim ganes
de vindre aquí a Tragona
però no ens va sortir bé
va sortir malament
de manera que
ens van empènyer
i cap a fora
vam fer un barco
i cap a les Amèriques
cap a les Amèriques
com els indianos
aquells d'abans
una mica millor
però
no li ha anat tan malament
vam fer el penúltim viatge
d'un barco italià
que es deia
Conte Biancamano
amb una cabina de tercera
tota rovellada
amb un temporal
que va durar
des de Lisboa
fins a Nova York
Déu-n'hi-do
quin viatge
o les de 6 o 7 o 8 metres
quin viatge
doncs un bon començament
més de febrer
això és que
s'anunciava
que tindrien una vida moguda
és una cosa
que ha de servir
d'exemple
per la joventut
que els hi donen
moltes coses
amb safata
vull dir
amb bandera
que nosaltres
ens vam tindre
que suar
esforçar-nos una mica
estudiar
que això no coneix
de generacions
ni d'edats
l'esforç i l'estudi
que és el que ha marcat
la seva trajectòria
professional
sí
però a la vida
has d'aprendre
a lluitar
el que no pots fer
és ser pessimista
i tancat a casa teva
si no has de lluitar
i a mesura
que van sortint dificultats
intentar
lliberar-te
algú va dir una vegada
que ens hem d'empenedir
del que no hem fet
i això segurament
sigui cert
vostè no va fer
la carrera d'enginyer naval
però mira
va fer la de metge
sí que m'ha agradat
però ja vaig
me van omplir el cap
de que veia ser metge
i em va agradar
fa maquetes de vaixells ara?
com?
si fa maquetes
de vaixells no
no no
ara de manual
faig
una mica de fuster
una mica de ferrer
coses d'aquest tipus
però amb aquestes
em vaig fer moltes
de petitet
amb el meu pare
i em vaig quedar ja
tip
que diuen
ja va complir
les expectatives
ja vaig complir
doctor Lluís del Clos
enhorabona
no només
per aquest nomenament
de la Reial Acadèmia
de Medicina de Catalunya
sinó enhorabona
per tota aquesta trajectòria
per tota aquesta feina feta
i aquest interès
que ha revertit
a banda de tenir
una vida professional
molt rica
en què molts malalts
i moltes malaltes
s'hagin curat del seu càncer
moltíssimes gràcies per venir
gràcies
adeu-siau
bon dia
adeu
go on
go on
leave me breathless
come on
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adieu-siau
adeu-siau
ad design
adeu-siau
adeu-siau
adu-siau
adju-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
Oh, yeah, come on.
Yeah.
And if there's no tomorrow,
and all we have is here and now,
I'm happy just to have you.
You're all the love I need somehow.
It's like a dream, although I'm not asleep.
And I never want to wake up.
Don't lose it.
Don't leave it.
So go on, go on.
Come on, leave me breathless.
Let's tempt me, tease me until I can't deny this loving feeling.
Make me long for your kiss.
Go on, go on.
Yeah, come on.
Come on.
And I can't lie from you I cannot hide.
Yeah, yeah, yeah, yeah, yeah.
And I can't lie from you I cannot hide.
And I've lost my will to try.
Can't hide it.
Can't find it.
So go on, go on.
Come on, leave me breathless.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És que jo ara pensava...
Aquest edifici tan laberíntic comença a treure coses.
Serà molt complicat.
És a dir, laberíntic d'entrada.
És a dir, una de les feines que fem almenys una vegada a la setmana
cap a algun alumne cap a alguna destinació que no coneix i...
Bé, aleshores li has de dir, doncs mira, no, per això has d'anar a l'edifici 2.
I diu, què?
És clar, és complicat.
Aquesta és una...
I efectivament després tenim...
Home, no serà un trasllat fàcil, se n'han fet d'altres i evidentment que ja hi ha experiència
des de rectorat o des del vicerrectorat corresponent de fer trasllats.
El que passa és que, bueno, clar, nosaltres ho veiem des del nostre punt de vista, no?
I la veritat és que, bueno, que potser lletres som una miqueta més complicats.
no en el sentit de tenir instal·lacions molt complicades, però sí que tenim, clar, un gran envolum,
sobretot de llibres, papers, etcètera, i, bueno, i com deies tu, doncs que...
Home, el seu dia ja es va traslladar a la química, també, eh?
Efectivament, que Déu-n'hi-do també, eh?
Vull dir que allà havien d'arrossegar molta maquinària, eh?
Arrossegar laboratoris, doncs no, no.
És diferent.
No és senzill, tampoc.
I ara molts, molts papers tampoc no teniu, no?
Com que no?
Això t'ho deia.
Clar, imagina't, estem allà...
Lletres està allà des de l'any 71.
És a dir, hi ha professors, encara, doncs, que...
Que, bueno, que fa més de 30 anys que estan a 30, 40 anys, no?
I, clar, imagina't tu, només que hagis anat fent, doncs,
participant en tesis doctorals, o...
Que, clar, que són coses que no llences, evidentment, no?
Doncs hi ha gent que té el despatx entapissat de llibres i de coses,
que, clar, que això, doncs, en algun lloc han d'anar, no?
I aquest és un dels...
Aquest és un dels, com ho diria, no?
Dels maldecaps que tenim ara, no?
Perquè tenim molt de material i, clar,
la nova universitat, doncs, escoltem,
si hem de posar totes les quincaines, per dir-ho d'alguna manera,
i no quincaines, diguem, hi ha altres coses que tenim tothom al despatx,
doncs ja veurem com ho fem, no?
Home, a mi no m'agradaria que, i no diré noms,
que els responsables dels diferents arxius,
ja sigui municipal o de la Generalitat, els hi porteu més feina.
Perdó, Jordi Piqué, no era la meva intenció,
però de dir, calla, que...
Home, alguns documents sí que...
Bueno, ja ho resoldreu, això, eh?
Del que pot anar...
Però, de moment, cada professor, cada cap de departament,
cada responsable de la seva ària ha de començar a fer caixes.
Sí, sí, sí.
Heu posat una mica de límit.
Escolta, tu pots portar una, dues,
tot això no m'ho portis cap a la nova facultat, internament.
Ah, sí, sí.
Ja ho sabia, jo, que heu llegit la cartilla.
Sí, sí, sí.
És a dir, clar, la nova facultat.
A veure, ara, saps què passa?
Que aquí, a la plaça Imperial Tarracó,
des que van marxar els companys de Química l'any 2004,
doncs ens hem mal acostumat com a molt, no?
Perquè, clar, ens hem quedat allà els de lletres com a reis del mambo.
I tot i que les instal·lacions, doncs, home, ja requereixen...
Sí, són balletes.
Són balletes, eh?
Això no vol dir que no hi hagi, doncs, les necessitats cobertes,
però, clar, resulta que ens hem acostumat a que tenim uns despatxos cadascun,
doncs, un despatx per cadascú, més o menys gran.
Han pogut anar col·locant, doncs, els becaris, els professors associats, tothom,
els... això, tots aquests materials que tenim, doncs, de treballs d'alumnes,
de, bueno, d'altres serveis que tenim allí, doncs, d'arxius d'etnografia, de folklore, etcètera, etcètera, no?
I, clar, ara anem amb una universitat, amb un edifici, doncs, que, bueno,
que s'ha procurat respectar, doncs, espai per tothom, però que, evidentment,
per exemple, els despatxos, com comentàvem abans, doncs, esclar, seran per dos persones
i amb uns mòbils determinats, i si tothom porta el que té, doncs, potser...
I ara, clar, jo això ho estic pensant, traslladant-lo a l'àmbit domèstic, eh?
Quan fem el canvi de casa, la família ha de dir, vinga, jo llenço això si tu llences això.
Jo, és que ho veig així, més hi ha hagut de compartir despatxos.
Aquí, és a dir, d'estranges, ningú s'ha endurat coses.
Haureu de pactar, eh?
Haurem de pactar.
Jo veig que haureu de pactar.
A veure, és un trasllat, com dèiem, a laboriós, intentàvem explicar-ho una mica gràficament
i buscant aquest símil més domèstic, però el que sí és cert és que aneu cap a unes dependències
modernes, noves, flamants, això és magnífic per treballar, instal·lacions àmplies,
ara encara s'ha d'acabar, doncs, d'enllestir quatre coses, i, de fet, un parell de mesos
us estareu fent el canvi, no?, i el trasllat.
Sí, sí, és a dir, a veure, segons el que ens han comentat, doncs, des de vicerrectorat,
doncs, confiàvem, doncs, que ara a final de mes, com a molt tard començament de desembre,
doncs, es lliurava l'obra, i a partir del moment del lliurament de l'obra, doncs,
deixar passar uns dies i començar a fer trasllat. De fet, els companys, a veure, els companys de periodisme,
de fet, ja han de començar a fer el trasllat des de allà dalt del seminari cap a les noves instal·lacions,
doncs, abans de Nadal, i els altres ja tenim dates posades pel mes de gener, eh?,
en la qual cosa es creu i es pensa, i fa l'efecte que serà així, efectivament,
doncs, que primer de febrer, doncs, estarem tots instal·lats allà, aules, patracols i tot el cotarro allà.
La biblioteca trigarà una miqueta més, tinc entès, no?
La biblioteca trigarà una mica més, perquè, bueno, primera, perquè tenim una quantitat enorme de volums,
i segona, perquè hi ha una certa reestructuració dels serveis que oferirà la biblioteca,
es posarà un edifici nou, s'ha de fusionar amb la biblioteca de dret,
amb la qual cosa, doncs, hi ha, bueno, hi ha tot un procés que no és senzill,
i, per tant, doncs, durarem, potser, un parell de mesos, doncs,
que la biblioteca encara estarà aquí baix i els alumnes i professors estarem allà dalt,
però esperem, doncs, que a partir del mes d'abril, la Setmana Santa,
doncs, ja puguem estar operatius, o, com a mínim, bastant operatius allà dalt.
Clar, és que, simultàneament, el curs continua, eh?
Efectivament.
Però, escolta, tot això es fa, lògicament, seguint el que és el curs acadèmic,
que és el que ha de fer una universitat.
A veure, s'ha de fer una festa, primer,
per homenatjar aquest edifici antic col·legi La Salle de Tarragona,
i, d'altra banda, per celebrar que aneu a unes instal·lacions modernes i estupendes.
I aquesta festa l'heu previst fer el 17 de desembre.
Sí, efectivament.
I què és el que fareu quan diem festa universitària? Uau!
No, no.
És una cosa, com a més, formal, no?
La festa és un dia de celebració, diguem, a veure,
que no se'ns entengui malament, no és que allò de dir,
hòstia, abandonem aquesta casa ja d'una vegada, fora, marxem.
No, és un dia bonic, clar.
Per una banda, sí, per l'altra banda, diguem,
també hi tenim els nostres records i, diguem, les nostres vivències aquí dins, no?
Però sí que es tractaria, doncs, de fer una mica de celebració.
Llavors, hem plantejat un acte acadèmic al dematí,
tot i que relativament desenfadat una mica,
perquè la gent expliqui batalletes, per dir-ho d'alguna manera, eh?
I al dematí, i després un altre a la tarda.
Al dematí seria a la vella facultat, diguem, a l'edifici de la plaça Imperial Tarraco,
i a la tarda, doncs, ja serien les noves instal·lacions de l'Avinguda Catalunya.
Aleshores, bueno, no descartem, doncs, que hi hagi d'altres històries, eh?
El dematí seria, doncs, parlar una mica, doncs, representants de la comunitat universitària,
i hem invitat l'alcalde, que també, doncs, ens ha comentat que, vamos, que vindrà, eh?
I hem convidat, també, doncs, un exalumne il·lustre, doncs, així com a representant, per dir-ho d'alguna manera, dels exalumnes, el Pep Bergalló.
I després d'una mica de fer aquests primers parlaments, doncs, l'acte, per dir-ho d'alguna manera central,
seria una última lliçó, diguem, tot i que potser no serà l'última estrictament que es doni allà, però pràcticament ho serà...
Simbòlicament seria l'última, no?
Simbòlicament seria l'última, a càrrec del doctor Lluís Navarro, d'Història moderna, que va ser, precisament, el que va fer la primera lliçó al curs 1971-72, en aquesta casa.
Per tant, tot i que ja estàs obviat...
Home, té una significació molt interessant.
Exacte.
A veure, tu deies batalletes, no batalletes... A veure, com que ja no es fa l'Emili, perquè afortunadament les històries de l'Emili ja no s'expliquen tant,
les històries de la universitat és un període a la vida de les persones important, molt important, no només des del punt de vista acadèmic, sinó des del punt de vista de la teva percepció de la societat.
Parlem dels anys 70-80. La universitat era un lloc on, Déu-n'hi-do, es movien moltes coses com altres indrets. Estem parlant d'una època...
Hi havia moltes mogudes als anys 70, als anys 80, des de vagues, tancades, els primers anys, diguem, i després, a poc a poc, diguem, que es va anar normalitzant,
per dir-ho d'alguna manera, el tipus d'actes que es feien o el tipus de...
Però entremig també, o lligat més o menys amb la vida acadèmica, també hi ha hagut molts altres actes, des de, jo què sé, jornades de cinema, actes més acadèmics,
festes d'estudiants...
Festes aprofitant el jardinet de fora, també, eh?
Aprofitant el jardinet de fora, sota la palmera, etcètera...
De totes maneres, una de les coses que jo tinc molt clares és que jo crec que el 90% de la gent que ha passat,
no només per aquest edifici, sinó per la vida universitària, els anys universitaris són els millors de la teva vida, per dir-ho d'alguna manera.
És ben cert.
O els que recordes amb més nostàlgia, i dir, bueno, que bé que m'ho passava en aquest moment.
I com que això, aquí a Tarragona, per a moltíssima gent, doncs, va lligat en aquest edifici, doncs, una mica el sentit de la celebració,
i, doncs, és aquest també intentar, doncs, que la gent que ha passat per allà, doncs, també es vulgui afegir en aquesta història.
Per tant, l'acte, tant l'acte una mica més acadèmic del dematí, com l'acte una mica més lúdic de la tarda,
doncs, estan oberts a tothom que... tothom que vulgui venir d'entrada, però especialment, doncs, alumnes, exalumnes, exprofessors, etcètera.
Bona part dels professors que, a hores d'ara, doncs, imparteixen classes a la Universitat Rovira i Virgili, han passat per aquesta facultat.
Sí, home, una part important.
I diem aquesta facultat perquè, primera, Universitat, és a dir, és l'únic edifici, probablement, que ha estat Universitat de Barcelona,
delegació de Tarragona, i Universitat Rovira i Virgili.
Home, ara mateix...
A Tarragona, dic, eh?
Ara m'enganxes amb una cosa...
No, no, no, no tinc ni idea, eh? Jo és que em dóna la sensació...
Amb una cosa... Bueno, és que hem de pensar que hi ha l'escola de mestres.
Ah, clar, és veritat, és veritat, sí, sí, sí, a veure...
L'escola de mestres també té una història molt antiga.
És que hem de ser allò de magisterio i un altre cop.
Va ser que una cosa era l'escola de mestres i l'altra va ser la recuperació, diguem, del que seria la universitat pròpiament dita.
Però, efectivament, l'escola de mestres té una història bastant antiga i, evidentment, funcionava en el moment.
El que passa és que el que és universitat pròpiament dita, doncs, en l'any 71, doncs, va ser la recuperació de lletres i química.
I dintre de lletres, doncs, recordar que hi havia, doncs, els companys que ara estan, doncs, a Ciències de Educació, Psicologia, Pedagogia, diguem,
que va durar molts anys, doncs, que també van estar en aquelles instal·lacions.
I, evidentment, la gent de química i de, diguem, de tots els altres ensenyaments que se n'han derivat,
doncs, enginyeria química, bioquímica, etcètera, doncs, que també molts venen, doncs, de l'àmbit aquest d'aquí, clar.
I el bar?
I el bar, doncs, és moltíssima gent.
I el bar de la universitat, què no diria?
El bar és el que ens sabrà més greu de deixar, i això també t'ho dic.
Aquest bar, eh?
Això és el que ens sabrà més greu de deixar, perquè, efectivament, el bar és l'àmbit de reunió, diguem, de la gent.
I, home, clar, per exemple, l'actual personal, doncs, ja fa molts anys que està allà, no?
I, clar, ara canviem i el bar serà un altre amb un altre personal, no?
I és, jo dic la veritat, vull dir, és el que ens sabrà més greu de deixar, sens dubte, eh?
Perquè és això, perquè la gent fa amistats allà al bar i, home, doncs, la veritat és que és un espai molt estimat per tothom.
I no només per gent de la facultat, sinó que per gent de fora.
Sí, sí, i tant, i la biblioteca de la universitat també l'utilitzen alumnes d'altres llocs.
Sí, però la biblioteca és una altra història, eh?
Sí, no.
És més seriosa, eh?
És més seriosa.
El bar és el bar, el bar és el bar.
I, home, una miqueta d'acte al bar també segurament es farà el dia 17 informal, eh?
A veure si ho aconseguim, a veure si ho aconseguim.
Doncs, escolta, jo imagino que la gent que transiti per aquí per la plaça Imperial Terracó
doncs ja veurà aquest moviment, però de totes maneres, com que moltes persones que ens escolten
han estat alumnes d'aquest edifici, en els diferents estudis,
que sàpiguen que el dia 17 hi haurà aquest acte i que bé,
com ens deia ara que aquí un moment el Jordi Blai pot anar qui vulgui.
i nosaltres vindrem, eh?
Ja saps que ens agrada anar a tot arreu, vindrem, vindrem.
Us esperem.
Eh?
Traurem el cap i la veritat és que serà un moment maco
perquè hi haurà gent que explicarà moltes coses i aquestes vivències,
aquestes batalletes que en el fons ens agrada a tot escoltar-les.
Efectivament.
Jordi, digues.
Sí, digues.
Sí, si em deixes fer un breu al final.
Una de les coses que estem plantejant és projectar un audiovisual
que s'encarrega un professor d'història de l'art de la casa, el José Carlos,
amb imatges dels diferents períodes d'aquest edifici,
de coses que s'han fet aquí dins.
Aleshores, el que demanaríem seria, ja que estic en antena,
que si algun exalumne, sobretot, ens està escoltant
i té imatges d'alguna classe, d'alguna cosa que fes a la universitat,
encara que sigui privada i personal i no té cap inconvenient en deixar-nos-ho,
doncs que ens ho passi.
Tenim també una web, hem habilitat un espai a la web
perquè la gent pugui penjar o pugui enviar materials,
els anem penjant de fotos antigues i fotos no tan antigues,
documents, també per explicar la teva anècdota,
teniu un espai, doncs, els que vulgueu explicar aquella anècdota,
aquell examen que els va posar aquell professor tan repesat
o aquella cosa que vam fer aquell dia no sé on,
segons quina cosa passarem la censura, de totes maneres,
però, bueno, que sapigueu que a la web de la facultat de lletres...
És la pròpia web de la facultat?
A la pròpia web de la facultat, és molt fàcil de trobar dintre de la de la universitat,
doncs hi ha un espai per a què pugueu, doncs,
primera, explicar la vostra batalleta,
i segona, doncs, enviar fotos i veure fotos,
les fotos que es van penjant per part de la gent.
Doncs és una...
Aquest audiovisual es passarà aquest dia 17 també.
Es passarà aquest dia 17, també, al dematí.
Doncs, seguint la línia de l'aula de cinema de la URB
de recuperar tot allò que té a veure amb la història de la ciutat.
Amb la història de Tarragona, efectivament.
Jordi, moltíssimes gràcies.
Seguirem en contacte i el dia 17, no faltarem a la cita, eh?
Oh, ens encanten les batalletes.
Doncs molt bé, moltíssimes gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
25 anys de ràdio.
I dins d'aquests 25 anys de ràdio
no només hi ha hagut paraules i entrevistes i reportatges,
no, no, no, no.
També ens ha acompanyat com un dels filons d'or la música.
Perquè hi ha hagut 25 anys de ràdio,
però que sense la música no s'entenen aquests 25 anys.
A què sí?
Per això Joan Maria Bertran
sempre busca i remena els beguls
i tot el que tenim per aquí de l'emissora
per oferir-vos aquest espai.
Condensat amb dues cançons cada dia
ens ofereix part d'aquests 25 anys.
La setmana passada estàvem a l'any 1984
i aquesta setmana, avui mateix, encetem el 85.
Aquesta setmana, dins dels 25 anys de música,
farem un repàs per als temes que més van sonar
durant l'any 1985.
Així que quedeu-vos a nosaltres en els propers minuts.
Escoltarem tres cançons
que van ser un èxit aquell any, el 1985,
en els principis de Radio Fòrum.
En els principis de Tarragona Ràdio.
Un dels èxits va ser aquest,
de Madonna, Into the Groove.
Un dels èxits de Tarragona Ràdio.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit