Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquest grup jo el trobo que és una excepció dins de tot.
Consequència de la moïda madrilenya, però no té un...
Potser la mateixa mort del cantant, músic, productor, productor d'altres grups, Eduardo Benavente, en 1983, deixa un camí que no...
tancat, un camí que no continuarà i que no sabem mai què hauria passat amb l'Eduardo.
És una mica el que he anat dient al últim programa, la gent de Madrid viatja, la gent més a més de tota la penínsla de viatge.
Vull puntualitzar que estic parlant de gent jove de 18, 19, 16, 18, 19 anys en aquell moment, 79, 80, sí...
El que hi ha abans, no?, els 70, és una altra cosa.
El que comença ara és diferent perquè aquella joventut ho ha viscut d'una manera més...
sent infantils, no?, sent nens i nenes, llavors, és una qüestió diferent.
Viatja a Nova York, viatja a Anglaterra, i quan tornen és quan comença tot això, no?, una mica la mòbina.
A Madrid, i van sortint el que van sortir al resta d'Espanya.
Comencem amb una cançó que marca una mica la influència, la influència d'en Britànica,
i que és un personatge que influeix molt en aquell moment,
tant des del punt de vista musical com des del punt de vista estètic i personal de la gent,
que és David Bowie.
David Bowie hi fa la versió dels Heroes, d'Héroes, i per mi, la meva opinió,
realment és... Bowie és un gran versionador,
doncs realment van quedar a l'alçada del Bowie, la veritat.
Doncs anem amb aquesta cançó de Subidón, que la vam escoltar també fa un parell de setmanes,
que ens la va punxar el Pep Blai com un dels seus temes de bandera.
Aquell dia en versió original, avui versió Paràlisis Permanente.
Fins demà!
Quisiera poder...
nadar,
nadar bajo el mar
y nada,
y nada nos alejaría
ser como delfírez y siempre jamás
podemos ser héroes
por un día nada más
Yo sería el rey
Y tú serías la reina
Y nada nos separaría
Seremos nosotros
Un día nada más
Podemos ser héroes
Un día nada más
Yo, yo malo acordarme
Estar contigo en Berlín
Y nada, nada nos separaría
Seremos nosotros
Un día nada más
Podemos ser héroes
Un día nada más
Podemos ser héroes
Un día nada más
Podemos ser héroes
Un día nada más
Podemos ser héroes
Héroes, héroes
Podemos ser héroes
Héroes, héroes
Para vosotros
Volvo futuro de suerte incierta
Que descendéis junto a mí
Hacia la nada y el olvido
Sean las palabras el conjuro
Que una para siempre en nuestras almas
Cuando el Dios sombrío de la muerte
Proclame su reinado silencioso
Aquest poema
Aquest poema és d'un llibre
Que
Que vam
Podríem dir
Trobar
A Barcelona
Que es diu
Desideratum
És un desideratum
I és d'en Juan Ricard
Els palaces permanente
Porten a
El món dels 80
La corrent més sinistra
I més
Afterpunk
Que dèiem abans
Del
Rock
O del
Del punk anglès
Connecten molt
Amb
Grups com els Bauhaus
També amb els joia diríssim
Però sota amb els Bauhaus
Vull
Ara
Anar una mica ràpid
Amb la següent cançó
Perquè
Crec que és una cançó molt important
És una cançó que
És com un himne
En aquell moment
Segueix sent un himne
Per a la gent que el coneix
A Tarrona va sonant
Diferents
Antros
Siguritos
A la cova
El tocant
El vicis
Garitos
Que han desaparegut
I
I seguís sonant després
Als 90
Al Zero
L'antic Zero
També
I realment
Potser la seva manera
D'expressar
De cantar-la
La seva força
La fa un himne
Per a la gent
Permanente
Els seus concerts
A vegades tenia problemes
Perquè els concerts
Era una època
Com el punki
Que tocaven en grups punks
De tant en tant
I llavors tenien problemes
Més que problemes
Amb els punquis
Era que
A mi no m'agrada
Que m'escupen
I els concerts punks
Llavors
Era bastant d'això
D'escopir
I de l'apos
I tal
I
Hi ha dos
A l'època
Van aparèixer dos cintes
Una en directe
Gravada al Col·legio Mayor Mendel
El 83
I un altre concert
Que crec que és l'últim concert
El de Portoiano
Ell mor
De viatge de Portoiano
A Saragossa
En accident de cotxe
Que
Hi ha una entrevista
A ell
I diu això
Diu
A mi no m'agrada que m'escupen
No som un grup
Però en realitat
En concert foten molta canya
Són molt bons
I foten molta canya
No estàs en un pèl
Bé
Doncs
Autosuficiència per tots
Autosuficiència
Me miro en el espejo
Y soy feliz
Y no pienso nunca
Nadie más que en mí
Y no pienso nunca
Nadie más que en mí
Leo libros
Que no entiendo
Más que yo
Oigo tintas
Que he grabado
Con mi voz
Oigo tintas
Que he grabado
Con mi voz
He grabado
Es mi casa
Todo me da igual
Ya no necesito nada
No saldré jamás
Y me baño en agua fría
Sin parar
Y me corto
Con cuchillas a afeitar
Y me corto
Con cuchillas a afeitar
Me tumbo en el suelo
De mi habitación
Y veo mi cuerpo
En descomposición
Y veo mi cuerpo
En descomposición
He cenado en mi casa
Todo me da igual
Ya no necesito nada
No saldré jamás
Ahora soy independiente
Ya no necesito gente
Ya soy autosuficiente
Así
Me miro en el espejo
Y soy feliz
Y no pienso nunca
En nadie más
Que en mí
Y no pienso nunca
En nadie más
Que en mí
Leo libros
Que no entiendo
Más que yo
Oigo tintas
Que he grabado
Con mi voz
Oigo tintas
Que he grabado
Con mi voz
He cerrado en mi casa
Todo me da igual
Ya no necesito a nadie
No saldré jamás
Ahora soy independiente
Ya no necesito verte
Ya soy autosuficiente
Al fin
La noche final
Una noche de invierno
Que tormentoso el cielo
Muestra desnudo su grandeza
Abrirá la ventana
Al infinito azulado
Y a la nítida luna
Hasta olvidar completamente
El códice de mis dudas
Y sentirme parte
De la música del tiempo
Y de las nubes de espuma
Una noche de invierno
Fría y oscura
Dejaré mi sangre roja
Esparcida por el sueno
Bajo las gotas de lluvia
Y emprenderé eterno viaje
Junto al indomable viento
En pos de su canción nocturna
El parís permanente
Fan dos discos
El segon crec que és pòstum
Los singles
Dos discos de llarga durada
Graven una sèrie de singles
Crec tres o quatre
Hi ha un que és compartit
Amb Gabinete Caligari
I tenen les primeres grabacions
Que anys després són
Gravades amb un disco
Amb un CD, perdó
I segueix
Realment
La temàtica que apareix
Sí, sinistra
I ho trobo supergòtic això
Sí, sí, sí, exacte
Però
És curiós perquè
Reconçant-se amb una música
Més gòtica
Més sinistra
Potser una mica accelerada
És el problema aquest del punk
D'això
Sí, potser
Hi hauria grups
Que ho portaven més
Cap al terreny pop
I aquests
Tenien el baix
Aquell
Sí, el Rafael Maceda
Crec que ara està donant
Concerts de piano
Impressionant
Un gran músic
El Rafael Maceda
També ella
Anna Curra
Anna Curra
Ja en el moment
Que entrarà a l'escara
I els pegamoïdes
Crec que és
Té la carrera de música
Al Conservatori de Música de Madrid
Eduardo Manente
És una bèstia
Perquè
Es dedica
No només a composar
I a tocar
Entra com a material
En escar les pegamoïdes
Després
Produeix
És el productor
De grups
I representant
De músics
El grup paral·lel
De Paris Permanente
Que apareix
De la curra
És
Els seres vacíos
Sí, els vacíos
Això és l'estat
En què queden
Realment
És el subproductor
Sí
El primer disc
Llarga durada
Els seres vacíos
No, llarga durada
No, perdó
EPE
EPE, exacte
Està aplaudit
Per Eduardo Manente
Després
Mort
I tal
I queden més vacíos
Encara
La pobra Anna
Anava al cotxe
És la que portava al cotxe
Exacte
I
Aquestes gravacions
La seva
Van amb
Companys Independents
Dro
En aquest cas
No, perdó
És Tres Cipreses
Tres Cipreses
Tres Cipreses
Era una subsidiària
De Dro
Molt bé
Subsidià de Dro
És el que vam comentar
A l'altre programa
La música independent
D'aquell moment
Era aquesta
Almenys aquí
I realment
No era fàcil
De gravar
Ara ve una cançó
Que reflexa
Aquesta sinistralitat
Aquest gòtic
Es diu Miedo
I torno
Una altra vegada
Amb el punt
De que no és un gòtic
Ni pop
Ni
No és un gòtic apalancat
És un gòtic canyero
És canyero
Exacte
Rock and roll
Endavant
Me desperto a medianoche
Siempre pasa igual
Sé que no estoy solo
Sé que ya que no hago más
Siento que me miran
Que me observan sin piedad
Veo un par de ojos brillando
En la oscuridad
Yo me quedo helado
Y hasta dejo de pensar
Mi mente es tan blanco
Y no paro de temblar
De pronto algo que conozco
Estalla en mi interior
Y siento de nuevo
Esa vieja sensación
Ah, miedo
Miedo
Ah, miedo
Ah, miedo
Ah, miedo
Muchas veces por la calle
Y miro para atrás
Me parece que alguien
Me persigue sin parar
Oigo pasos
Pero miro
Y nunca iré allí
Veo sonras de lindas
Y muy cerca de mí
Yo me quedo helado
Y hasta dejo de pensar
Mi mente es tan blanco
Y no paro de temblar
De pronto algo que conozco
Estalla en mi interior
Y siento de nuevo
Esa vieja sensación
Ah, miedo
Miedo
Ah, miedo
Oh, oh, oh, oh, oh
Ah, ah, miedo
Oh, oh, oh, oh
Ah, ah, miedo
Doncs anem avançant amb la discografia
i una miqueta en la història de Paràlisis Permanente
que recordem que va ser una història curta
i trencada per la mort del que era l'ànima del grup
Un gran artista
que es va quedar pel camí
i no sabem què hauria fet
si ara estigués viu
Potix, què més?
No podem pensar que la resta del grup
l'evolució de la resta del grup
Passen bastants músics per Paràlisis Permanente
Passen el Jaime Urrutia
de Caminete Carigari
Passen la Chocanut
Ja el Són Germà
Ja el Jorge Árbol es com a bateria un temps
que després serà a bateria de la frontena
Passen bastant grups per Paràlisis Permanente
Jo no ho sé
Suposo que l'evolució de Borda Manente
hagués estat una altra
Cap de les que van agafar
aquests músics
Van a xocar l'Uterra Stafangoria
Jaime Urrutia
va fer la Vente Carigari
amb una evolució
Jorge Árbol es va dedicar a fer més rock and roll
El Són Germà
Exactament no ho sé
Rafael Maceda
Ara
Jo us dic
Crec que és un gran concertista de piano
Ana Curra ho va deixar tot
Realment va desaparèixer
Va fer
Sí
Los Espacios
Participa en un sèrie de grups
L'últim eslabón
Fa algunes
Fa algunes de
Col·laboracions
Però realment
Ana Curra
No
No torna a tenir una
Una imatge
Cap a
Cap al món de la música
Recordo
Quan estàvem a Tarragona
L'any 85
Va venir
Ana Curra a Tarragona
Va venir a Ana Curra a Tarragona
Era
En un taller
Fotogràfic
Que hi havia al carrer Santana
I
Un amic meu
Que el saludo des d'aquí
L'Alberto Díez
Díez
I jo
Sí
I jo
Vam anar cap allà
Amb 18 anys
Un munt de gent
No podíem ni entrar
Era un local petit
I mirant
A veure si la trobàvem
A veure si la trobàvem
Realment
Buscàvem allò
Que realment
A Tarragona
Era molt difícil de trobar
En aquest moment
Potser
Bé
Ara posem
Una cançó que es diu
Sangre
Vull relacionar
Amb el grup Bauhaus
Britànic
El grup Bauhaus
Realment
Fa moltes influències
I fins i tot
Influències artístiques
D'altres tipus d'art
Que no són la música
Hi ha una cançó dels Bauhaus
Que es diu
The man with x-ray eyes
L'home amb
Rèxics als ulls
I principalment
Fa el mateix
Amb aquesta influència
Que hem comentat al començament
Amb la de sangre
Que està inspirada
Amb la pel·lícula Rollerball
Una pel·lícula
Que és de
És la història
De dos equips
Que s'enfronten
Amb un espai tancat
Amb un recinte tancat
On està permès
Realment
La sang
La mort
Fins i tot
Lluiten amb motos
Amb patins
Recordo
Es va fer un remake
Fa uns anys
I
I
També
Ho agafa una mica
Aquesta relació
Amb el món sinistre
I
Potser fins i tot
I ara
Comentarem
Una d'altres
De les cançons
Des de l'avant
Aquest punt
Salomasoquista
Que mostra una mica
Tant l'Eduardo
Com l'Anna Curra
Con sangre
El espectáculo va a comenzar
La gente espera
Con ansiedad
Que la sangre
Corra en la arena
Que comiencen a rodar cabezas
Se cruzan
Miradas de horror
A mi no existe la compasión
A mi no existe la compasión
Lo imposible la evasión
Todos defienden con valor
Sacré
Sacré
Es lo que hará perder
Sacré
Es lo que hará viencer
Sacré
Es lo que quieren
Es lo que quieren ver
Los equipos enfrentados
Equipos enfrentados
A vida fuerte
Se están jugando
Ya solo quedan
Unos cuantos
El tiempo
Se está agotando
Todos con sangre
La han pagado
Hay mil huesos
Fracturados
Se ha proclamado
El vencedor
Con diez muertos
A tu favor
Sacré
Es lo que hará perder
Sacré
Es lo que hará vencer
Sacré
Es lo que quieren
Es lo que quieren ver
Sacré
Sacré
A lo lecón
Sacré
A lo lecón
Sacré
A lo lecón
Sacré
Sacré
Es lo que hará perder
Sacré
Es lo que hará vencer
Sacré
Es lo que quieren
Es lo que quieren ver
Es en esta noche
En la que se desarrolla
El acto
Donde el placer
Mezclado con el dolor
Nos abre las puertas
Del amor y la muerte
Viu Gilbert Durán
A las estructuras
Antropólicas
De la imaginaria
Es que el amor
Puede
Al tiempo que ama
Cargarse de odio
O de deseo de muerte
Mientras que
Recepóricamente
La muerte
Puede ser amada
En una especie
De amor fati
Que imagina en ella
El fin de las
Tribulaciones temporales
El acto
En este momento
Es cuando ella
Muestra todo el erotismo
Fatal de la feminidad
Es la contraposición
De la perversión sexual
Con la maternidad creadora
Él espera a su ama
Como se le llama
La mujer que produce
El placentero castigo
Dentro del lenguaje
Sadomasoquista
Sin miedo
Ni ansiedad
Ni preocupación
Sino con una resignación
Deseada
Ese destino conocido
El acto
Esos instantes de amor
En que los dos
Sienten la crueldad
De la muerte
En el momento supremo
De la creación de la vida
Al obtener placer
Se sufre
Y se obtiene
Sufrimiento mortal
Con el sumo placer

Me despierto con la obsesión
Poseerte es mi ambición
No pretendo hoy tu voz
Solamente la consumación
Relato
Relato
Un altar, una oración
Te presento con devoción
Esta ofrenda es mi satisfacción
Este cuerpo y la consumación
Relato
Relato

Esta canción es muy difícil de comprender
No sé realmente
Yo tengo la misma idea del que habla
Está hablando de la gente que tiene el poder
La gente que tiene el poder
Tiene el poder al ser puny
Si veiem las imatges de la su actuación
Al Musical Express
Nacidos para dominar
Nacidos para triunfar
No se puede entender que está diciendo
Yo he nacido para
Estos han nacido para tal
Y llevan un velo encima
Delante
El filósofo nunca lleva el velo
Es una persona que se muestra tal como es
Y bueno
Gracias Nuria
Gracias Silvia
Adiós para terminar
Que no los espera
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!