Fins demà!
Fins demà!
La diversió comença ara, no?
Sí, la diversió està assegurada, perquè com a mínim...
Durant els 30 minuts del programa,
la Sílvia sempre es fica vermella
i t'has fixat que aquesta temporada
ja no fica l'APM.
No fica l'APM.
Sí, i això significa que ja no...
Però no fica l'APM perquè avui fan l'APM.
No ho sé, és igual, però no el fica.
Jo crec que el fica igual, el que passa és que no coincidim amb la mateixa hora.
No ho fica, no.
El que passa és que nosaltres li donem
la dosi suficient d'humor i intel·lectualitat.
Home, això...
Sense canviar-ho.
Manuel Magí, Jordi Ximeno i pilotant la Fantàstica Nau,
la Sílvia García.
Benvinguts.
No en vinguis amb històries.
Aquesta setmana...
Aquesta setmana iniciem el programa amb una efemèride,
com és habitual, en aquesta setena temporada
i ens transporta a l'Àfrica de l'any 1965,
a un país en concret.
Gàmbia o Gàmbia.
Gàmbia, no?
Sí.
Gàmbia, Gàmbia.
No sé per què volia fer el tonto.
Anem amb un monogràfic que avui és un pot i pot i una mica de tot,
sobretot també per tenir una mica d'excusa
de parlar del que està passant al nord d'Àfrica
o als països àrabs,
com, per exemple, seria el que ha passat a Tunísia,
el que ha passat a Egipte,
el que sembla ser que està succeint a Iran
i el que podria arribar a passar al Marroc, a Argèlia,
a Yemen, a Baxia, a Síria, a Yemen, etcètera, etcètera.
Diuen que és la primavera del món àrab
en relació amb les revolucions liberals del segle XIX,
la primavera de 1820, 30, 48, etcètera, etcètera.
Doncs avui farem un pot i pot i, no, Manel?
Sí, parlarem.
I podem parlar una mica de tot, de la democràcia en general.
Evidentment que la Sílvia...
La Sílvia?
Està convidada a parlar, no?
Ah, i tant, sí, pot obrir el micro i dir el que vulgui.
Després del nostre monogràfic, què tindrem?
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Segurament també amb un patrocinador d'aquells de luxe,
dels que deixen molt de galerà en temps de crisi.
Bueno, estem una mica d'immobiliari, a tema immobiliari.
Estem una mica fluixos últimament, eh?
Sí?
Bé, però segurament cobrem molt més que l'any passat.
Molt més.
I les curiositats, que avui les curiositats van centrades en la figura de Thomas Alba Edison,
un dels inventors, i segurament, no?
Crec que tu alguna vegada...
Un màfia.
Un màfia.
Un màfia.
Un màfia i altres coses, i també tu alguna vegada el vas denominar com un màfia.
Un màfia és perillós.
Sí, un rapinyaire, un que ara va vampirejant idees de tot arreu.
I eliminant els rivals que no m'interessaven.
Mare de Déu.
Bueno, bueno, després, notícies. Tu en portes alguna?
Porto una notícia relacionada amb el teu monogràfic.
Amb el meu monogràfic.
Avui ho lligarem.
No, a Egipte no. Avui parlarem de Túnes.
Sí?
Del Túnes ja post-Benalí.
És veritat, sí, sí, sí.
De la Túnes ja post-Benalí.
I de Runes de Cartalí.
Sí, sí.
I jo porto una notícia, curiosament, d'un llibre que en el seu moment,
quan el vaig llegir, em va agradar molt.
Sobre Moby Dick.
Però no és sobre el llibre, sinó sobre el vaixell, el païaner,
del capità que va inspirar aquesta novel·la.
Bueno, una gran novel·la de Herman Melvin.
No, Melvin.
No, molts enrereixem més i anem per feina.
Però sí, anem per feina.
Molt bé.
Va ser ben bé, eh?
Poc, poc.
Tal dia com avui, un 18 de febrer de l'any 1965,
és a dir, ha plogut molt,
Gàmbia assolia la independència.
I Gàmbia és un país que, si mireu el mapa d'Àfrica,
a l'esquerra, una mica baix de Malvitània,
envoltat completament per un altre país que es diu Senegal.
Sí.
És un país que sembla un petit cuc allargat.
I a l'esquerra està, cap a Occident.
Mirant a l'Atlàntic.
Ah, sí.
Mirant a l'Atlàntic, sí.
I és que l'actual república de Gàmbia formava part de l'imperi britànic,
com moltes altres territoris d'Àfrica.
I avui fa 46 anys es va proclamar com una monarquia independent
dins la commonwealth.
Monarquia, eh?
Commonwealth.
La commonwealth.
Yeah.
Va durar poc, la monarquia.
L'any 1970 va esdevenir república.
I entre l'any 1982 i l'any 1989 va formar una confederació
en un país que era envolta completament.
Senegal.
A tu et sona?
Senegàmbia?
Ah, no.
No, no.
Senegàmbia no.
Des de l'any 82 a l'any 89 se van ajuntar els dos països.
Ah, sí?
I es va dir Senegàmbia.
Senegàmbia.
Van ajuntar els dos noms en un acte poètic que a mi m'encanta.
Senegàmbia.
Cap dels dos noms perd la seva essència i van formar un nom.
Però la cosa no va durar, només va durar 7 anys.
Val, jo després quan acabi l'efemèride et diré un altre d'aquests noms poètics.
Val.
Senegal és el país més petit de l'Àfrica continental.
I la seva capital s'anomena Banjul.
Una de les peculiaritats d'aquest minúscul país
és la seva forma allargassada i estreta, de Cuc, com dic.
I és que l'amplada no supera els 50 quilòmetres.
La independència de Gàmbia va ser un pas més en tot el procés d'independències de les colònies africanes.
I és que les potències europees colonials van quedar molt debilitades de la Segona Guerra Mundial
i a partir de l'any 50 aproximadament van començar a otorgar la independència a les seues antigues colònies.
Algunes vegades de manera pacífica, altres després de conflictes sagnats.
Els anys 50 i 60 van voreneixer la majoria dels actuals estats africans com a nacions soberanes.
El que passa és que mig segle, més o menys, després de tot aquest procés,
els resultats no és que siguin massa encoratjadors, la veritat.
I podries dir alguna cosa, Jordi?
Sí, bueno, però no té a veure, però m'ha fet gràcia amb lo de Senegàmbia.
L'altre dia vaig llegir d'una nova potència del segle XXI, que seria Xíndia.
Xíndia?
És a dir, de la Unió de la Xina i de la Índia.
T'imagines?
Encara que jo crec que tenen molts conflictes fronterers i moltes qüestions pendents
per unir-se sota una sola bandera.
Evidentment que Nepal i Bhutan i els països que hi ha al mig els menjarien literalment,
però tu t'imagines 2.500 milions de persones juntes sota un mateix...?
Tampocs? O són molts més?
Jo crec que són uns 2.500 milions, o més, o potser volen els 3.000.
Sí, no ho sé, no ho sé. Jo crec que per separat ja fan prou feina i també...
Bueno, prou mal no, perquè pengen el seu propi desenvolupament.
Aquesta setmana ja s'ha confirmat oficialment que la Xina és la segona potència econòmica mundial.
Ha desbancat el Japó, que ho era des de l'an 68,
i la Xina en un creixement anual que ronda el 10%, bestial,
ja ha superat el Japó.
D'aquí una dècada o dos, primera potència mundial.
Sí, i crec que recordar que fa poques setmanes que es va salvar a Fitur,
la fira aquesta de turisme,
inclús s'havia desbancat a Espanya com a tercer destí turístic del món.
la Xina.
Però bé, també s'ha de tenir en compte que hi va haver els Jocs Olímpics,
igual que els Jocs Olímpics de Barcelona 92
van donant impuls cap al turisme a Catalunya, etcètera, etcètera,
doncs també els Jocs Olímpics de Beijing van fer el mateix.
El Tanto en els xinos.
El Tanto?
El Tanto en xina que... Déu-n'hi-do.
No, anava a dir els japonàques.
Jo recordo una frase teva de japonàques, però no són japonàques.
No li diguis a un xino que és un japonès,
i no li diguis a un japonès que és un japonès que és un japonès.
em fa de molt...
Què és un xino?
Estem en l'efemèride.
Tallem-ho ja?
Sí, tallem-ho ja.
Vinga, doncs fora.
Fora efemèride.
No envinguis amb històries.
El monogràfic.
Doncs monogràfic, vinga, va.
Jo no m'he vingut fixant ni que estava a la llumeta.
Avui.
Doncs bé, parlem de la democràcia,
que la democràcia és el principi polític que regeix l'estat modern
i el destí utòpic al que tota societat aspira.
Etimològicament, significa el govern del poble,
però segurament és molt més que el govern del poble.
Avui, doncs, ens ha vingut parlar d'això,
bàsicament, doncs, també per tot el que està passant,
o tot el que ha passat a Tunísia,
tot el que ha passat a Egipte,
amb la caiguda, per una banda, a Tunísia de Ben Ali,
després de 23 anys de dirigir a Tunísia el país
i després també de la fuga de, com es diu, el de l'Egipte.
Hosni Mubarak.
Hosni Mubarak, també després de tant...
Ara no recordo, però també són...
Des de l'any 80, estava per 30 anys.
Des de l'any 80, va.
30 anys.
Doncs bé, ens ha vingut això.
Parlem de la democràcia.
Obre't micros.
Els nostres oients també,
que, com que sabem que no hi ha possibilitat que truquin,
doncs, obrim micros i línies telefòniques.
I bé...
Sílvia, anima't, eh?
Vull dir...
Sí, anima't.
Qualsevol cosa que vulguis dir...
Això no vol dir que nosaltres no sapiguem què dir.
El segle XVIII, per exemple,
parlem del món occidental,
el segle XVIII es van a conquerir els drets civils
com la llibertat d'expressió, d'ideologia, de religió,
així com els drets a la propietat privada,
a realitzar operacions mercantils i a la justícia.
Però estem parlant del segle XVIII
i el món, sobretot,
que avui en dia seria el món desenvolupat,
Europa, Estats Units, etcètera, etcètera.
O sigui, tot això se basa en les idees de la il·lustració,
segurament, sortint a França,
i després cristal·lízen en la Revolució Francesa.
Molt bé.
Un segle després, el XIX,
la lluita es va centrar en els drets polítics,
és a dir, en el dret al vot
i a presentar-se a qualsevol persona com a dirigent
per poder guanyar un càrrec polític.
Mentre que el segle XX es va tirar més cap
als drets de caràcter social,
com el dret a la vivenda,
el treball, el benestar econòmic o la seguretat.
Gairebé tots els països s'autoproclamen
avui en dia democràtics.
Recordem també,
bueno, hi ha moltes contradiccions,
la República Democràtica d'Alemanya.
El terme democràtic,
amig de la RDA,
i jo crec que era el règim...
La República Democràtica del Congo, per exemple.
Sí, sí, o la República Democràtica del Congo.
Bueno, a nivell,
si tornem a Alemanya,
era justament la no democràtica,
era la que estava sota la tutela de la Unió Soviètica,
sota la por dels plans quinquenals, etcètera, etcètera.
Vigilem el veí,
a veure què faig, etcètera, etcètera,
i denunciem-lo.
Dèiem que gairebé tots els països
s'autoproclamen avui en dia democràtics,
inclús a l'altre costat del Mediterrani
n'hi ha molts que també s'autoproclamen democràtics,
però bé,
sembla ser que hi ha hagut aquesta...
Bueno, encara no estem a la primavera,
però bé, gairebé la primavera dels pobles àrabs,
per dir-ho d'alguna forma.
Primer va caure a Tunísia,
després a Egipte,
ara sembla ser que a Iran,
justament avui o ahir,
hi ha començat...
Bueno, tota la revolució perda.
A Iran, a Yemen,
a la petita ida de Baraín,
també hi ha el golf pèrsic,
també hi ha hagut dos morts, crec.
Sí, sí.
I bé,
sembla ser que ja...
Bueno,
hi havia,
podríem dir,
doncs,
les raons suficients
perquè tota una sèrie de persones,
de la població d'aquells països,
doncs,
assequessin la seva veu.
Realment,
els motius havien de ser importants
perquè penso que a Egipte hi ha hagut
uns 300 morts,
o potser més.
A Tunís també hi ha hagut,
crec que centenars de morts.
i realment,
per a tu saber que estàs matant a gent,
però continuar al carrer...
Sí, continuar al carrer.
Però lluitar vol dir que estàs
en una situació al límit.
Sí, sí.
Això aquí és impensable avui...
A tots els països aquests
de l'Àfrica Mediterrània,
es tracta d'una combinació explosiva.
Governs que no són democràtics,
però que tampoc,
al llarg del temps,
han sabut,
doncs,
han estat capaços
d'oferir benestar
com ho havien fet
en dècades anteriors
als seus ciutadans.
ara, a més a més,
i sembla ser,
pels informes que hi ha
de diferents organismes internacionals,
hi ha un tant percent
de la població jove
que està molt ben formada,
que són lliçanjats universitaris,
però les economies d'aquests països
no s'han pogut
ficar on els tocaven
en plena globalització.
la crisi actual segurament
deu afectar molt més allí.
Moltes revolucions d'aquestes
o al llarg de la història
s'han iniciat també
simplement reclamant menjar,
que també és un factor important.
És un dels factors importants
que ha mobilitzat la gent,
perquè a Túnez,
a Egipte,
els aliments bàsics
s'havien encarit
fins al 40% només.
i això també ha creat
una gran bossa de persones
amb molta formació,
però sense treball,
que passen ganes,
descontents,
descontentament
i sobretot sense llibertats.
Tenim tota una sèrie
de gràfiques aquí
que segurament
podríem arribar a fer
grans anàlisis,
però no sé.
L'índex de desenvolupament humà
saps què és?
L'IDEAC?
Sí, ho sona.
Sí, és un indicador
que mesura
al nivell de desenvolupament
d'un territori,
en aquest cas de països,
canalitza bàsicament
sanitat,
diferents indicadors,
però bàsicament tres,
sanitat,
economia i educació.
Va del 0 al 1
i tots els països
tenen el seu índex
i hi ha països
que estan amb un 0,98,
és a dir,
com més a prop de l'1
molt més desenvolupat,
com més a prop del 0,
doncs pitjor.
I dins de tots els països,
que crec que són 169,
països als que hi ha
al planeta.
Ara comptant a Sudán del Sur
o 170.
O 170,
aproximadament.
La gran majoria
estan a la segona meitat,
és a dir,
en les pitjors situacions.
Trobaríem, per exemple,
el Marroc,
està a la posició
número 114.
Els dos països
en els quals hi ha hagut
el que serien
les revoltes,
que ja han triofat
les revoltes,
Tunísia,
es trobava
a la posició 133,
Egipte es trobava
a la posició,
o es troba
a la posició 101.
També és curiós
el cas d'Egipte
perquè també és
una potència turística
important.
I no sé,
això,
per una altra banda,
també beneficia,
totes aquestes revoltes
beneficia
el turisme espanyol,
per què no?
O el turisme català,
perquè hi ha molta gent
que segurament
ha cancel·lat reserves
o s'ho pensa dues vegades.
També és un moment
per l'Egipte,
ara,
segurament hi haurà
molta menys gent,
més barat.
Per fer cues,
també, sí.
No faràs cues,
visitaràs...
Ahir sortien unes imatges
o esta setmana
a la tele
d'una gent
visitant les piràmides
sols.
Sí,
però l'estabilitat
política d'un país
és important
a l'hora de trepitjar-lo,
també.
Clar,
si assumeixes el risc,
doncs bé,
sí.
I bé,
tots aquests països,
doncs potser
el que situaríem
millor posició
seria Líbia,
la posició
número 53,
però també hi ha
tota una sèrie
d'indicadors,
com per exemple,
a Tunísia,
el 35%
de la població
està a l'atur,
a Egipte
només el 9,7%
de la població,
que també és curiós
que a l'atur
només...
Hi ha un atur
tan baix a Egipte?
Sí, sí,
segons les dades
que tenim
del Banc Mundial,
el 9,7%
de la població
també pot ser
que, clar,
sigui gent
ben formada
i que treballa
en feines
mal remunerades,
venen les tatuetes
als turistes.
Sí, sí.
I després,
Yemen,
que diuen que també
és possible
que sigui
amb 24,
gairebé 24 milions
d'habitants,
la seva taxa
d'atur és del 35%,
és la més elevada
juntament amb Tunísia
de tot
aquests
països
del món àrab.
També,
si observéssim
el que són
les rendes
per càpita,
també són molt baixes
als països
que ja
han triomfat
les revoltes,
com per exemple
la Tunísia
o Egipte.
I el que a mi també
m'ha sobtat molt
és que el 68%
dels àrabs
en general
tenen menys de 30 anys
i segurament
és gent formada,
com hem dit,
i gent que no sap
què fer
amb les seves vides,
perquè una cosa
és anar un dia
a fumar una mica
amb Kachimba
i estar amb els amics,
però estar 24 hores
durant la resta
de la teva vida
sense fer res
quan tens uns estudis
o no,
això ha de ser
una mica frustrant.
Per exemple,
a Tunísia,
de 10 milions
d'habitants,
el 22,7%
són joves,
i el 27,2%
són joves.
Segurament,
si no hi hagués...
Unes piràmides
de població
en una base
molt ampla.
Sí,
en una base
molt ampla.
Segurament,
si no fos,
clar,
la revolta,
la revolució
en les protestes
normalment
estan liderades
per joves,
ja siguin homes
o dones,
perquè també el paper
sembla ser
que ha estat
bastant important
el paper
de la dona
en aquestes revoltes.
Són dones
al món àrab
que segurament
no tenien
i potser
no arribin
a tenir
tota la veu
que voldrien tenir.
Diuen també
que,
no sé,
que el món àrab
entra en contradicció
amb la democràcia.
Potser que
el món àrab
és una revolució
francesa.
Sí,
bueno,
aquestes revoltes
no les han iniciat
des de la vessant
religiosa.
Els germans
musulmans,
no?
Els germans
musulmanes
per ara
no són
els principals partícips
ni incitadors
a la revolta.
Potser sí
que es poden
arribar a aprofitar.
Però s'en beneficiar.
Sí,
segurament
s'acabaran beneficiar.
Clar,
aquí
també juga
una miqueta
la hipocresia.
Deixa'm fer una reflexió.
Sí, sí,
en reflexió,
en reflexió.
La hipocresia
una mica
d'Occident,
no?
Occident mantenia
tots aquests règims
presidencialistes.
Falses democràcies,
dictablandes,
com l'heu de dir.
Dictablandes
o dictadures,
alguns esclaradament.
Mantenia el senyor
Hosni Mubarak
fa un mes
o un mes
i un poc,
un mes.
Era un amic,
era president d'Egipte,
ningú parlava del dictador.
Ara tothom,
en els diaris,
tothom parla del dictador,
de no sé què.
Se parlava del president d'Egipte
i tot.
Estats,
règims mantinguts
per Occident,
que eren una
vàlvula
o una...
per evitar
l'expansió
de l'islamisme radical.
Per evitar
l'expansió
de l'islamisme
o per altres
casos com
Líbia,
Argèlia,
perquè allí
hi ha grans reserves
de gas natural.
Per recursos,
per assegurar-se també
la disponibilitat
d'aquests recursos.
Però mira,
per exemple,
què va passar a l'Iraq,
quan van fer fora
els senyors Saddam Hussein?
Continuen havent
atacs,
suïcides,
morts
i una autèntica
guerra civil
i aquí
no sabem realment
cap a on pot anar la cosa
si obrim les tapes
d'aquestes olles de pressió
que poden ser
d'aquests països
en, com tu dius,
taxes importants
en molts casos
d'atur.
Taxes importants d'atur
i en una població
que és bàsicament jove.
Que és molt jove.
Que dius, home,
que és normalment
la gent
més respontona,
no també?
És a dir,
que
i a més a més
a la falta
d'oportunitats econòmiques
segurament
s'hauria d'afegir
l'escassa participació
d'aquests joves
en política
o en qualsevol institució
que els vulgués escoltar
i que els representés,
que segurament
no hi són,
inclús
potser
ni dins
de l'oposició
d'aquests
100 règims.
També
el que m'ha sobtat
és la mitjana
d'edat,
l'edat mitjana
de la població
d'alguns d'aquests
territoris.
Per exemple,
el Yemen
l'edat mitjana
és de 18 anys
i l'esperança
de vida
és de 63,
mentre que a Espanya
per exemple
estem als 82,
83 anys.
Però 18 anys
de mitjana
vol dir que hi ha
una quantitat
de gent jove
que està sent
extraordinària.
o sigui,
estan vivint
el boom demogràfic
aquests països
que va viure Europa,
Espanya
fa 30,
40 anys,
50 anys.
Sí,
per exemple,
a Egipte
i a Tunísia,
territoris
on la revolució
o les revoltes
ja han triomfat,
després ja veurem
cap on tiraran.
Exacte,
això és el que és.
A Egipte
la mitjana d'edat
són 24 anys,
a Tunísia 30,
mentre que a Espanya
per exemple,
diem Espanya
per comparar
amb un territori
que coneixen bé,
és de 40 anys.
després,
bueno,
Jordània 22,
Líbia 24,
Marroc 27,
que Marroc també
el tenim aquí al costat
i a veure,
no sé,
bueno,
tampoc no és que sigui
una monarquia
completament democràtica.
És una dictadura
i una monarquia corrupta.
Sí,
una monarquia
completament corrupta.
Potser també...
Digues, digues.
Sí,
no, no,
això.
I bueno,
i després també estarien
els índex d'alfabetització,
que seria un altre indicador
que ens ajudaria a veure
quin és l'estat,
l'estat d'un territori.
No, bueno,
n'hi hauria molts més.
Mentre que,
per exemple,
a Espanya,
el 97,9%
de la població
està alfabetitzada,
el Yemen
només és el 50,2%
de la població
i a territoris
com Tunísia
o Egipte,
val,
a Tunísia
el 74%
i a Egipte
el 71%.
No ho sé,
tota...
bé,
tot són
una sèrie de dades
que són significatives.
Segurament,
bueno,
no ho sé.
No ho sé,
veurem què passa.
Sí,
veurem què passa.
Però
és un canvi,
ojalà,
pogués sentindre
autèntiques democràcies
i
poder
tirar els països
endavant,
però
és difícil.
Almenys
estos règims
han caigut
i estos règims
corruptes,
no?
Perquè
si en un país
com el nostre,
en una democràcia
ja plenament instaurada,
els casos de corrupció
existeixen
i donen
i tal,
en països com estos
realment
els índexs de corrupció
han de ser
altíssims realment.
Bueno,
ja veurem cap a on va,
cap a...
Esperem que sigui
una onada de canvi
democràtic
i que per fi,
igual que es va fer
a l'Europa
de contemporània,
pogués separar
religió
i estat.
Però això ja serà
una altra història?
Una altra història.
Segurament.
Avui porto una notícia
molt curiosa, Jordi.
Oh!
Sí,
molt curiosa.
Oh!
Fa cent anys,
bueno,
com ja hem anat veient
moltes vegades,
no només tractaven
de les notícies locals
o nacionals,
sinó que a vegades
també extreixen notícies
curioses que venien
de l'estranger.
I aquesta és una notícia
prou curiosa.
Recordem,
18 de febrer
del any 1911,
Diario de Tarragona.
Diu el següent.
Diu,
en Bengala
emplean sistemas
muy curiosos
para descubrir
a los culpables
d'algún delito.
Uno d'estos procedimientos
és el llamado
prueba
por el arroz.
Jordi,
escolta,
que és molt interessant.
Prueba
por el arroz.
Prueba
por el arroz.
Diu,
en un juicio
celebrado recientemente
fueron citados
todos los sospechosos
y se les mandó
sentarse en círculo
con una hoja
de plátano
delante de cada uno.
Luego,
el sacerdote
se paseó
por el centro
del círculo
cantando
y haciendo ceremonias
y el acólito
entregó
a cada uno
de los sospechosos
un puñadito
de arroz
crudo
para que lo masticasen.
Al cabo
de unos diez minutos
se les mandó
suspender la masticación
y arrojar
la pulpa
del arroz
en la hoja
de plátano,
cosa que hicieron
fácilmente
todos
menos tres
de los presentes.
Uno de los cuales
comenzó
a gritar
y a pedir perdón
confesándolo todo
y señalando
a otro
de los tres
como principal
instigador
del delito.
Y tú me dirás
ve,
¿y cómo van a ver?
Sí, sí,
es como un pregunto,
no podría dormir
sin ser la respuesta.
Aldudic,
la prueba por el arroz
está basada
en el curioso hecho
de que
el miedo
producido
por el remordimiento
de conciencia
y el temor
al castigo
impiden
la secreción
de saliva
y por lo tanto
no puede masticarse
el arroz.
Anda.
Curiós, ¿no?
Sí, sí,
però molt curiós.
O sigui,
els que surt
traien en el arroz
ja a fer
de la saliva...
Sí, sí, sí, sí.
No, si t'entens perfectament.
I si sortia l'arrroz
tal qual havia entrat
volia dir
que ja era culpable.
que mentien.
Sí que tenien alguna cosa
per amagar.
Curiós.
Sí, sí.
La meva curiositat
queda ridícula
el que ets acabats
d'explicar tu
publicat
al diari de Tarragona
de tal dia com avui.
8 de febrer
de l'any 1911.
Del 1911.
Sí.
Que interessant era, eh?
Viure a Tarragona
l'any 1911.
Qui pogués tornar enrere?
A mi m'agradaria tornar,
tu no.
Sí, però
el 1911 no,
per exemple.
El 911?
A l'11?
No ho sé.
I a Tarragona potser no.
Però amb una màquina del temps,
no?
Millor per anar i tornar.
Sí, sí.
A una màquina del temps,
però...
Clar, és que això
ho hauríeu de declarar
aquí ja des del principi.
Sí, però a Tarragona no.
Segurament trobaria punts
al planeta que sap...
Hola, bona nit, per cert.
Qui ets?
Ens coneixem d'alguna cosa?
No he parlat abans.
És que saps una cosa?
Ho trobeu molt interessant
el que estàveu fent
i a més a més
molta utopia també, eh?
Sí.
Perquè si està bé
que s'enderroquin...
que s'enderroquin...
No, no, però entenem.
Està molt bé que s'enderroquin,
però els que entrin
que entrin en una nova filosofia
i en una mica
d'un de tarannà més net.
Que normalment
això tampoc ve.
Quan es treuen un
i comencen els altres,
massa padrins hi ha enrere.
Sí.
Que no coneguem.
Però, en fi, la...
Has vist que...
Oi, que estic inspirada, eh?
Per això us deia.
Dic, no dic res.
Sí, sí, sí.
Oh, sí, sí.
Vés parlant, vés parlant.
Jo m'ho dedico a l'home
que és vendre, eh?
Avui, vendre.
Vinga, va,
perquè podem vendre.
Vinga, va, som-hi.
Vinga.
En venta.
Una magnífica casa
con espacioso jardín
y agua abundante
situada en la Rambla de San Juan
para informes
en la imprenta
de este periódico.
Imprenta del Diario de Tarragona.
Que això me resulta curiós
perquè, què dius?
Has de trucar a la imprenta?
Sí.
Que és un senyor d'allà
que la ve,
aquesta casa?
No ho sabem.
O aquest magnífic terreny.
Fa la immobiliària
el diari.
El diari mateix, no?
Sí.
L'hauria de tenir la referència
del telèfon
o alguna cosa d'aquestes.
I es quedava un tant percent
del diari, suposem.
Doncs sí.
Doncs,
Diari Imprenta
del Diario de Tarragona
patrocina el dia d'avui
el Don Vinguis amb Històries.
No envinguis amb Històries.
Curiositats.
Ai, que dolça que és la veu de la Núria, eh?
Sí, Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
La saludem des d'aquí.
Sí, sí.
Es pot dir o no es pot dir?
Sí?
Bé, felicitats, Núria.
I el Jordi també.
Ja sabeu per què va.
L'any 1863
va inventar
l'equip telegràfic
simplificat.
Anys després
va inventar
el registrador elèctric de bots,
també l'indicador
de variacions bursàtils,
també un fonògraf,
també els fossibles de plom,
també la làmpera
incandescents,
també el kinetògraf,
també el kinetoscopi,
i l'any 1896
va inventar
el cinetòfon.
D'aquí parlem?
D'Edison.
Molt bé, perquè això ho he dit al principi.
de Thomas Alva Edison.
Encara que sembli
increïble,
l'inventador
més prolífic
de la història,
o un dels inventors
més prolífics
de la història.
I més marxiosos.
Sí, també més pirata,
també.
Creador d'estris
com, per exemple,
la bombeta,
el fonògraf,
el projector de pel·lícules,
etcètera, etcètera.
Només va poder anar a l'escola
durant tres mesos
a la seva vida.
Res que s'ha de passar inventant.
Sí.
Natural de Milán,
a Ohio,
no a Itàlia,
el jove Thomas Alva Edison,
va haver de posar-se
a vendre periodiaris
a l'edat de 12 anys
per contribuir
a la precària economia familiar.
Doncs bé,
coses que passen.
No obstant,
era una persona,
un jove molt inquiet
i va dedicar el seu temps lliure
a experimentar
amb aparells mecànics
i elèctrics.
I, com hem dit,
de l'any 1863
fins al 1896
es va fer un fart
de vampirejar,
crear
i el que sigui,
simplement per recordar-lo
també des d'aquí,
des dalt no em vinguis,
a mi històries.
Notícies.
I ràpidament,
perquè pràcticament
no tenim temps,
una notícia
que enllaça
en lo monogràfic,
en estos successos
del nord d'Àfrica,
i és que una de les conseqüències
de la caiguda del règim
del senyor Ben Ali a Tunes
és que per fi
els arqueòlegs del país
han pogut parlar
i denunciar el que s'ha fet.
i un dels desastres
i un dels desastres
que s'ha fet
és que s'ha destruït
bona part de...
o s'ha construït
damunt de les rovines
de l'antiga ciutat
de Cartago.
Sí, de Tarraco.
De Tarraco també s'ha construït
molt.
Sí, sí, de Cartago.
És a dir...
Cartago,
que estava protegida
a patrimoni de la humanitat
des de l'any 79,
una zona protegida
de 400 hectàrees,
s'ha construït,
s'ha cobrat
a tot arreu,
hi ha urbanitzacions.
Governs corruptes
que ficaven la mà...
i cobraven
i carregant-se
el patrimoni
de tot el poble de Tunés.
Tota una desgràcia.
Arribem al punt i final
del nom Miquis amb Històries.
Ha estat un plaer
estar amb tots vosaltres.
Com sempre.
I com us havíem afirmat,
s'ha acabat la diversió.
Ara sí que s'ha acabat la diversió,
però podeu continuar
a Tarragona Ràdio.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.