El Campanar
Un programa de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcabisbat de Tarragona.
Amics i amigues del Campanar, una cordial benvinguda a una nova edició d'aquestes emissions
que prepara el Departament Diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcabisbat de Tarragona.
Com sempre, rebim la factuosa salutació d'en Santi Grimau, que té cura de la part tècnica i de la que els parla Montse Sabater.
Aquesta setmana arribem al segon diumenge de Pasqua, primer de maig.
L'Evangeli d'aquest diumenge és segon Sant Joan.
Les narracions com la d'aquest diumenge són catequètiques i no es pot buscar una crònica del que es va esdevenir amb exactitud.
El tema catequètic de la narració és
Feliços els qui creuen sense haver vist.
L'apòstol Joan vol dir que no és cert que els qui no van conèixer Jesús tinguessin una fe més petita
i que valia més la fe dels qui van experimentar la vida nova de Jesús.
I perquè entenguessin ben bé tot això, l'Evangelista va escriure l'Evangeli que llegim avui
explicant el que Jesús va dir a Tomàs, un apòstol que no volia creure si no veia.
Quan Joan va escriure aquest Evangeli, ja havien passat molts anys després de la resurrecció de Jesús.
ell era l'únic apòstol que restava viu.
Tots els altres ja havien mort.
Joan no explica doncs molts detalls, sinó solament el que ens ajuda a entendre allò que ens vol dir.
Quan els apòstols i els deixebles van experimentar la vida nova de Jesús, hi van creure.
Ho explicaren a tothom i molts també creien.
Però Tomàs no s'ho volia creure.
Tomàs deia que tot allò era impossible.
El que interessa de veritat és que cregueu en Jesús perquè visqueu units a ell
i ell us comunica la vida nova que ell ja viu en Déu per sempre.
Els quatre vents
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells, arcabisbe metropolità de Tarragona i primat.
Déu vos guard.
Aquest diumenge, 1 de maig, és un gran dia per a tothom
perquè serà beatificat Joan Pau II, una personalitat de relleu mundial
que va contribuir a fer la nostra societat més lliure.
O és per a l'Església, que veu com és glorificat un papa
que la va governar a cavall entre el cicle XX i el XXI.
Per a mi, personalment, és un dia d'acció de gràcies a Déu
per aquest gran pontífex que el 2004 em va cridar a l'episcopat
i a servir així l'Església a Tarragona.
Recorda de manera entranyable les meves trobades amb ell, ja ancià i malalt.
Tenies la impressió de trobar-te davant d'algú per a qui no resultes un simple visita.
El seu secretari Stanislav Tzibitz explica que tenia a l'abast de la mà
un gran atlet geogràfic en el qual estaven indicats els països i les diòcesis d'arreu del món.
I diu que ell procurava saber-se de memòria tots els noms dels responsables de les diòcesis,
de manera que quan rebia els bisbes no havia de recordar-li ni tan sols d'on venien.
Però no només la trobada amb cada bisbe era per a ell una cosa especial,
també ho era el diàleg amb cada persona.
Hereu de la filosofia personalista i sobretot un veritable pare,
en cada ésser humà veia l'empremta de Déu.
Abans d'anar a dormir explica que també el seu secretari s'acostava a la finestra de la seva estança
i sense que ningú pogués adonar-se'n beneï a Roma traçant el signe de la creu
mentre mirava ja la despoblada plaça de Sant Pere.
Aquesta benedicció a tots es concretava en el seu amor per cada persona,
fos o no catòlica, o ni tan sols cristiana.
En una trobada multitudinària amb la joventut de París, un noi li va dir que era teu.
Quan va tornar a Roma, el portava encara en el pensament
i va demanar si era possible que es localitzés a França aquell jove
per escriure-li i mirar d'atraure'l a la fe.
Ningú no li resultava estrany.
L'economisme era per a ell un fruit natural del seu amor per la humanitat
i per cada persona en particular.
Va ser el primer papa que va visitar una sinagoga, la de Roma,
i el primer que va entrar en una mesquita, la de Damasc.
El primer també que va voler una trobada amb totes les grans religions que va ser a Cis.
Quan es proposava fer un d'aquests gestos,
no faltava algun col·laborador que l'avisés del perill que no fos ben entès,
però desestimava l'advertiment.
Per a ell tothom era germà, en Cris, que va venir per a la salvació del món.
L'Església el proposa avui,
en beatificar-lo com un exemple de santedat,
de persona coherent amb la fe que va viure de manera excelsa a les virtuts cristianes.
Que el seu exemple tan proper, un papa que hem vist i tocat,
ens serveixi per advertir que la santedat no és cosa d'un altre temps.
Que a tots crida el Senyor a no tenir por d'obrir les portes a Cris,
com ens ho va ensenyar aquell llunyà,
any 1978,
que va ser elegit per governar la nau de Pere.
Adéu-sia.
Aquesta setmana hem de felicitar el mossèn Agustí Allats Badia,
que el primer de maig del 1978 va ser ordenat prevera,
i el mossèn Antoni Pérez de Maniguren-Cros,
i el mossèn Joan Miquel Bravo a l'Arcón,
que el 2 de maig de 1999 també foren ordenats preveres.
Pel dijous 5 de maig tindrà lloc la presentació de la Bíblia,
edició popular de la Bíblia catalana interconfessional
amb il·lustracions de Perico Pastor,
a la Sala d'Actes del Museu Bíblic Tarragonense,
al carrer de les Coques, número 1,
a dos quarts de vuit de la tarda.
Fins al 15 de maig té lloc l'exposició
Precidio Templum et Ecclesia,
les intervencions arqueològiques a la Catedral de Tarragona
i jornada de portes obertes del Museu Bíblic Tarragonense.
L'horari és de dilluns a divendres,
de les 5 a les 9 del vespre.
I els dissabtes i diumenges,
de les 10 del matí a la 1 del migdia
i de les 5 de la tarda a les 9 del vespre.
Ara escoltem una entrevista
que ha realitzat el nostre company en Josep Sabater,
el mossèn Agustí Aillats,
amb motiu del primer de maig.
Diumenge que ve, primer de maig,
se celebra la jornada reivindicativa de la Festa del Treball.
La festa comemora concretament
la solidaritat reivindicativa dels obrers de Chicago
de l'any 1886.
Avui, però, encara hi ha noves víctimes
de la desigualtat, de l'explotació i de l'atur
en el món del treball.
Diversos moviments obrers cristians
han fet públic un manifest sobre aquesta jornada.
Les delegacions disrescanes de Pastoral Obrera
de Catalunya també s'han aderit a aquest manifest.
I per aquest motiu, avui ens acompanya als nostres estudis
el responsable de la Pastoral Obrera
de l'Arxidiócesi de Tarragona,
mossèn Agustí Aillats.
Mossèn, benvingut.
Bon dia.
En primer lloc, quina és la realitat actual
del món laboral a la nostra diòcesi?
Bé, és la realitat general,
diguem-ne, de tot arreu.
Tradicionalment, la diòcesi de Tarragona,
des de fa més de 30 anys,
hi havia com una percepció
que era una diòcesi molt rural,
però, bueno, 30, no?
Hi ha 40 anys cap aquí,
sobretot a partir de la implantació
de l'indústria química a Tarragona i al Tarragonès,
doncs s'ha anat creant
tots uns polígons industrials importants,
a Valls, a Constantí, i a la Seca, no?
I, per tant, doncs, la realitat,
diem-li així, Obrera, en el sentit clàssic, no?
Doncs, doncs, és important i palpable, no?
Des de la perspectiva de la fe,
com es viu aquesta situació laboral i social,
especialment analogiada també per l'atur?
Bé, aquesta situació, com a creients,
doncs, hem d'estar al costat de la gent, no?
Dels més necessitats, en aquest sentit,
del món obrer, en general, no?
Encara que puntualment i en alguns aspectes,
doncs, avui dia, mirat des d'alguna perspectiva,
diem-li, la persona que té treball, no?
I que té un sou més o menys fixa, diem-li, no?
Podríem pensar que és un privilegiat, no?, quasi,
però, de fet, vull dir, és una persona que,
com la majoria, la immensa majoria de la gent,
doncs, que s'ha de guanyar,
diem-li, el sou, doncs,
per viure, no?, diem-li.
I llavors, és veritat que hi ha tota una realitat
d'atur important, no?,
tant per ser molt elevat,
i sobretot de joves,
però també que
és important de tenir en compte, no?,
com a creients, doncs,
que en el món del treball
es respectin les condicions de treball,
els drets, no?,
els drets laborals dels treballadors,
i, evidentment, el dret
a un sou digne,
a una recompensa digna pel treball.
El manifest parla d'esperats.
Aleshores, per quins camins s'ha d'actuar?
quin és el compromís de l'Església
davant d'aquesta situació humana i social?
Sí, aquí hi ha un aspecte,
diguem-ne, que és important
i que, d'alguna manera,
fa referència a un dels objectius
del pla trienal, del pla pastoral
d'aquest trieni, no?,
2010-2013,
que és el compromís social i polític dels laics, no?,
dels laics cristians, no?
Evidentment, la fe,
aquell famós llibre
de fa gaire 40 anys,
la fe és comprometer-se, no?,
és a dir,
ara surt el González Ruiz,
a veure,
bueno, la fe, evidentment,
ha de portar un compromís, no?,
no perquè ho digui ningú,
sinó perquè és evident
que la fe no la podem reduir,
diguem-ne,
a la intimitat personal
ni,
ni,
ni,
ni,
ni,
ni,
ni,
ni,
ni,
ni,
ni,
dins l'àmbit de l'Església, no?,
i de les...
La festa del primer de maig, doncs,
ens recorda precisament aquestes vies d'actuació
des de la perspectiva de la fe,
com deia el mossèn,
i també amb el compromís de tota l'Església.
mossèn Agustíats,
moltes gràcies.
L'Evangeli d'aquest segon diumenge de Pasqua
és segon Sant Joan,
del capítol 20,
dels versets del 19 al 31.
Després de la dramatització
de la perícopa càrrec
de l'Associació Bíblica de Catalunya,
el seu president,
mossèn Joan Magí,
els oferirà el seu comentari
de les lectures de la missa dominical.
El capvespre d'aquell mateix dia,
que era diumenge,
els deixebles, per por dels jueus,
tenien tancades les portes
del lloc on es trobaven.
Jesús va arribar.
Es posà al mig i els digué
Pau a vosaltres.
Dit això,
els va mostrar les mans i el costat.
Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor.
Ell els tornà a dir
Pau a vosaltres.
Com el Pare m'ha enviat a mi,
també jo us envio a vosaltres.
Llavors,
val anar damunt d'ells
i els digui
Rebeu l'Esperit Sant.
A qui perdonareu els pecats,
li quedaran perdonats.
A qui no els perdoneu,
li quedaran sense perdó.
Quan vingui Jesús,
Tomàs,
un dels dotze,
l'anomenat Bassó,
no era allà amb els altres deixebles.
Ells li van dir
Hem vist el Senyor.
Però ell els contesta
Si no li veig a les mans
la marca dels claus,
si no fico el dit
a la ferida dels claus
i no li poso la mà
dins el costat,
jo no creuré pas.
Al cap de vuit dies,
els deixebles es trobaven
altra vegada
en aquell mateix lloc.
I Tomàs també hi era.
Estan tancades les portes,
Jesús va arribar.
Es posa al mig
i els digué
Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs
Porta el dit aquí
i mira amb les mans.
Porta la mà
i posa-me-la dins al costat.
No siguis incrèdul.
Sigues creient.
Tomàs li va respondre
Senyor meu
i Déu meu
Jesús li diu
Per què m'has vist
has cregut?
Feliços
els que hi creuran
sense haver vist.
Jesús va fer
en presència
dels seus deixebles
molts altres senyals
prodigiosos
que no es troben
escrits en aquest llibre.
Els que hi ha aquí
han estat escrits
perquè cregueu
que Jesús
és el Maciès,
el fill de Déu.
i creient
tingueu vida
en el seu nom.
La Bona Nova
Comentaris sobre les lectures
dominicals
a càrrec de mossèn Joan Magí
Dia primer de maig,
diumenge segon de Pasqua,
trobem Jesús.
Ens convé ser constant
menjant i bevent
amb Jesús ressuscitat.
Ens adonarem
que no podem rebutjar ningú
si no volem perdre
cap dò de Déu.
Jesús ens ofereix
la vida defensada
pel poder de Déu.
Què podem fer?
Ser-hi?
Jesús té la pau,
la pau de les mans
i el costat foradats
i ens la dona
amb l'esperit sant.
Foragitem la por
que fa tancar portes.
Ens diu el papa Benet XVI.
De totes maneres
i de totes aquestes consideracions
que brollen de la meditació
sobre el misteri cristià
expressat en el pròleg de Joan,
cal destacar ara
que els pares sinodals
han afirmat
sobre les diferents maneres
en què s'utilitza
l'expressió
paraula de Déu.
S'ha parlat justament
d'una sinfonia
de la paraula,
d'una única paraula
que s'expressa
en diverses maneres,
un canaveus.
En relació amb això,
els pares sinodals
han parlat
d'un ús analògic
de llenguatge humà
en relació
amb la paraula de Déu.
En efecte,
aquesta expressió,
encara que per una part
es refereix
a la comunicació
que Déu fa d'ell mateix,
per una altra,
assumeix significats
diferents
que han de ser tractats
amb atenció
i posats
en relació
entre ells,
ja sigui des del punt de vista
de la reflexió teològica
com de l'ús pastoral,
com ho demostra
de manera clara
el pròleg de Joan.
La paraula
indica originàriament
el verb etern,
és a dir,
el fill únic de Déu,
nascut del Pare
abans de tots els segles
i consistencial
a ell.
La paraula
era amb Déu,
la paraula
era Déu,
però aquesta mateixa
paraula,
afirma Sant Joan,
s'ha fet carn.
Per tant,
Jesucrist,
nascut de Maria Verge,
és realment
la paraula
de Déu
que es va fer
consubstancial
a nosaltres.
Així doncs,
l'expressió
paraula de Déu
es refereix aquí
a la persona
de Jesucrist,
fill etern
del Pare,
fet home.
Fixem-nos bé
en el que diu
la primera lectura.
Tots
eren constants
a escoltar
l'ensenyament
dels apòstols
i a viure
en comunió
fraterna,
a partir
el pa
i a
assistir
a les pregàries.
Animem-nos
amb el salmista.
Anem a compartir
els crits de festa
i de victòria
dels justos.
Sant Pere
també ens anima.
Déu ens ofereix
la vida immortal
que ha manifestat
Jesús
en la ressurrecció.
Una vida
defensada
pel seu poder.
Les proves,
mentre vestim
el cos mortal,
ens purifiquen
i ens condueixen
vers la salvació
assolida
amb la fe.
A l'Evangeli
veiem que
la por
tanca portes.
Jesús
les passa
amb la pau.
No una pau
aconseguida
de qualsevol manera,
sinó una pau
aconseguida
amb les mans
i el costat
foradats.
Som enviats
com Jesús
i tenim
l'Esperit Sant
perquè tothom
pugui aconseguir
el perdó
dels pecats.
Feliços
si creiem.
Feliços
si mostrem
les mans
i el costat
foradats.
Aquesta setmana
ens hem vingut
a visitar
mitjançant
la Delegació
de Missions
uns alumnes
de primer d'ESO
del Col·legi
del Carme
de Tarragona
per parlar-nos
del seu fundador
el Pare Palau.
Escoltem-nos.
Bon dia.
Avui
ens trobem aquí
convidats
per la Delegació
de Missions
un grup
d'alumnes
del Col·legi
Mare de Déu
del Carme
de Tarragona
i les germanes
Carmelites
Missioneres
Teresianes.
Volem
presentar
breument
la figura
i l'obra
del Pare Palau
fundador
de les Carmelites
Missioneres
Teresianes
en aquest any
que celebrem
els 200 anys
del seu naixement
a Aitona
l'any 1811
i del 150 aniversari
de la seva obra
fundacional
amb tots vosaltres
els alumnes
del col·legi.
Bon dia.
Som un grup
d'alumnes
del Col·legi
Mare de Déu
del Carme.
I exactament
per quin motiu
hem vingut?
Hem vingut
a aquesta entrevista
perquè aquest any
és molt important
per al nostre col·legi.
I per què és important?
Estem celebrant
els 200 anys
del naixement
de Francesc Palau
també i per aquest motiu
el pape ens ha concedit
l'any jubilat.
No t'oblidis
que també celebrem
el 150 aniversari
de la fundació
de les Carmelites
Missioneres Teresianes
les germanes
del nostre col·legi.
Aleshores
quan i on va néixer
Francesc Palau?
Va néixer
el 29 de desembre
de 1811
a Aitona
Lleida.
Feia molt de fred
i aquell mateix dia
el van batejar
a la parròquia
del poble
Parròquia de Sant Antolí.
I sabeu com era
Francesc Palau
de petit?
I tant!
Tots alumnes
del col·legi
ho sabem.
Era un nen
molt estudiós
i solidari.
De petit
donava el venerà
si trobava algú
que no en tenia
i jugava
amb tothom.
On va estudiar?
A l'escola
del seu poble.
És veritat.
Els seus professors
estaven molt orgullosos
d'ell
perquè era molt
aplicat
i intel·ligent.
Per això
li va demanar
a la seva germana
Rosa
si l'hi podia
emportar
a Lleida.
Ho va fer així
i més tard
va anar al seminari
fins que va descobrir
que volia ser
Carmelita
i va marxar
a Barcelona.
Llavors?
Quan va tornar
al seu poble
a Aitona?
Va tornar
després d'incendiar-se
el seu convent
per causa dels revolucionaris
l'any 1835.
Ell va salvar
un frere sec
que no podia sortir
de les flames.
I ja era mossèn?
No.
Més tard
va ser ordenat
Prevera Barbastro.
Va ser un moment
molt important
per ell
perquè s'estimava
molt l'Església.
I després
a què es va dedicar?
Va predicar
per tots els pobles
del voltant.
Ah!
Per això
va rebre
el nomenament
de missioner.
I tant!
Li van donar
aquest títol
tots els bisbes
de Catalunya.
Era molt important
la seva tasca
i el seu esforç
per donar
col·legis
Jesucrist i l'Església.
He sentit dir
que Francesc Palau
considera
l'Església
d'una forma
molt especial.
Així és.
Ell va dir
que l'Església
és Déu
i el proísme.
Això és molt important.
Era la seva cosa
estimada.
Això vol dir
que estimant
l'Església
estimava Déu
i el proísme.
Per què?
Perquè és allò
que va dir Jesús.
Allò
que fas als altres
m'ho fas a mi.
Estimant els altres
estimo Déu.
Estimo l'Església.
Però ell diu
que l'Església
és Déu
i el proísme
Déu
i els homes.
Sí.
Entimant els altres
estima Jesús
i Jesús
és el cap
de l'Església.
No sé
si ho entenc bé.
Sí.
És per això
que les carmelites
com Francesc Palau
són missioneres
perquè estan
al servei
de l'Església
al servei
del proísme
a l'escola
atenent els malalts
els emigrants
la gent gran
i anuncien
el missatge
del Jesucrist
allà on són.
I a Tarragona
com eren conegudes
les germanes
carmelites abans?
Jo he sentit
dir a casa
que eren conegudes
com a les germanes
de la vella.
I has preguntat
per què es deien així?
Sí,
perquè a les nits
ballaven els malalts
i per això
la gent
se les estimava molt.
I quan van venir
les carmelites
a Tarragona?
Va ser l'any 1871.
Vivien al carrer
del Carme
amb entrada
pel carrer del Vidre
a la part alta
de Tarragona
i després
van anar a viure
al carrer Misericòrdia.
Jo he sentit dir
que durant la guerra civil
les germanes
es van ser perseguides
i van haver
de marxar
del convent.
Sí,
la casa on vivien
en aquells temps
era on és el col·legi
ara.
Durant la guerra
va ser utilitzada
per refugi
dels soldats
i de ferits.
Quan va acabar la guerra
van tornar
a aquesta casa
tan bonica
on és el col·legi.
Va,
continuem
explicant coses
de Francesc Palau.
Sabeu on va realitzar
la seva missió?
Ho va fer a les Illes Balears,
a Catalunya,
a Aragó,
a Madrid,
a València,
a molts altres indrets
d'Espanya.
També a França
on va ser
més de 10 anys.
I sabeu alguna
d'altra accé important
a més de fundar
les germanes carmelites?
Clar que sí,
va fundar
l'Escola de la Virtut
a Barcelona
l'any 1851.
Ah,
que era una escola
de nens?
No,
era una escola
d'adults,
religiosa i social,
on anaven joves
i adults
de totes les classes
socials
a aprendre.
A algunes autoritats
es trobava
el pare Palau
i allò
que ell ensenyava.
Ah,
i és per això
que el van desterrar
a Eivissa?
Sí,
i allà
es va dedicar
a pregar
i a predicar.
A Barcelona
curava els malalts
al barri
Vallcara,
que enlloc
va rebre
els noms
dels penitents
perquè el pare Palau
i els germans
carmelites
ajudaven a tothom
que ho necessitava.
També per aquest motiu
va ser perseguit,
però ell sempre
es dedicava
a fer el bé
als altres.
I quan va fundar
les carmelites
missioneres teracianes?
Va ser l'any 1861.
Per això
celebrem el 150
aniversari
i a l'escola
estem fent
moltes activitats.
Va ser molt important
la seva obra
com a fundador?
I tant!
Avui en dia
les germanes carmelites
són a 23 països,
a Europa,
a Amèrica,
a Àfrica i Àsia.
I quan va morir
el pare Palau,
va morir l'any 872
a Tarragona
en el carrer
de Misericòrdia.
Va venir molt malalt
per assistir
als afectats
per la pesta a Aragó.
Després de 10 dies
va morir.
Tots els consideraven
un home sant
perquè sempre feia el bé
i es dedicava
als més necessitats
de la societat.
Ah!
I a la seva festa
la celebrem
el dia 7 de novembre,
tot i que el dia 20 de març
també fem activitats
de festa
a l'escola.
Ah!
Abans d'acabar,
volem recordar
que el pare Palau
va ser anomenat
beat
pel papa
Joan Pau II
l'any 1988.
I també volem
convidar tothom
ja que,
com aquest any
és en jubilar,
podeu venir a Tarragona
a visitar el nostre col·legi
on es guarden
les despulles
del pare Palau.
a la capella
que li tenim allí
dedicada al col·legi
Mare Déu del Carme.
En aquest diàleg
han col·laborat
Maria Campabadal,
Andrea García,
Arnau Guirau,
Àngel Miguel,
Maria Cáncer,
Ainhoa Peláez
i tot això
amb col·laboració
de l'Antònia Agulló
i la Paula Celestino.
Bon diumenge a tothom!
Qui tingui oïdes
que escolti.
Un comentari
de mossèn Ricard Cabré.
Bons amics,
cada any
la Festa del Treball
ens recorda
els nostres deures socials
i el veritable sentit
de l'economia.
No és l'home
al servei de la política
ni de l'economia
sinó que és
al servei de l'home.
Ens recorda
el sentit funcional
de les institucions.
Rere tot
a les lluites
i les aspiracions socials
sempre hi ha l'home,
la persona humana,
que és l'únic absolut
que cal salvar
per damunt de tot.
Tot moviment,
tota reivindicació
que no vagi
en aquesta direcció
és una fal·làcia
i una desviació greu
del sentit
més profund
de l'economia.
La doctrina social
de l'Església
no para de dir
els béns d'aquest món
són per a tots.
Per tant,
suposa una desviació
ideològica
a qualsevol projecte
que no desemboquin
aquest ideal.
No es tracta
de salvar l'economia
sinó de salvar
la humanitat.
I moltes vegades
es donen la impressió
que es vol salvar
el vaixell
tirant al mar
tota la càrrega humana
que fa més difícil
la travessia.
S'hauria de començar
sempre per la pregunta
quan som
i a quant toca
a cada un.
Així s'ho al fer
quan es planifica
una festa
o un àpat comunitari.
Ja ho sé
que plantejat així
seria una utopia.
Les matemàtiques socials
no funcionen
d'aquesta manera.
Però si la base
és l'home,
si l'eix fonamental
de tota planificació
és la realització
plena de l'home,
no ens podem quedar tranquils
resolent les finances
internacionals
si no resolem
a la vegada
el trencaclosques
d'un humanisme internacional
en el que
no hi s'obri cap peça.
La globalització
ens hauria de portar
per aquests camins.
No hi ha globalització
sense solidaritat.
Si el món
s'ha fet petit
és perquè ens trobem
molt més a prop
els uns dels altres.
El diner
té les portes obertes.
Pot saltar
totes les barreres.
Per tant,
és la gran oportunitat
perquè arribi
a totes les butxaques.
Si el teu germà
té gana,
allò que et sobre
ja no és teu,
diu un pare
de l'església,
sinó d'aquell
que ho necessita.
Globalitzar
vol dir
fer arribar
a tothom
els beneficis
de la civilització.
Ja Pau Sisè
deia en la popular
un progresso.
No hi ha veritable progrés
si no és el progrés
de tot l'home
i de tots els homes.
Si no arriba
a tots els homes
és precisament
perquè no arriba
a tot l'home.
quan un home
només se'n veu
l'aspecte econòmic
es falsifica
l'imatge
de l'home.
Joan Pau II
parlava d'un
desenvolupament
ètic
que és tan
o més
desastrós
que el
subdesenvolupament
cultural.
La cultura
del benefici
a costa
del que sigui
no mereix
ni el nom
de cultura
perquè oblida
allò
que és essencial.
Com podem
considerar
assenyat
aquell
que
vencateja
mentre al seu germà
no li arriben
ni les engrunes
que cauen
de la taula.
La paraula
que millor explica
la globalització
és comunió.
Paraula sagrada
que usem els cristians
per significar
unitat,
identificació,
solidaritat,
fusió de vides
i d'interessos.
Un projecte comú,
una meta comuna,
una aspiració comuna.
La comunió va més enllà
de totes les fronteres,
polítiques,
culturals,
ètniques.
Formem un sol poble,
som una gran família
i no és just
que en una mateixa taula
hi hagi plats plens
de vessar
i plats buits
del tot.
Com deia Pau Sisè
en el discurs
que va fer l'ONU
l'any 1965,
mai més
els uns
contra els altres,
tots a favor
de tots,
tots al servei
de tots,
tots formant pinya,
diria jo,
per alejar
l'enxaneta,
el més petit
de tots,
els forts,
els poderes,
els poderosos a sota,
aguantant tot el pes
del castell,
els més petits,
a dalt,
brandant la senyera
de la llibertat
i la fraternitat.
Això és el que se'ns demana
a tots,
que fem pinya
en torn d'un ideal
i d'una meta,
assolir una humanitat
unida
en la que desapareguin
per sempre els enemics
i ningú
sigui estrany
a ningú.
Amics,
fins un altre dia,
si adéu plau.
I això és tot per avui.
Gràcies per la seva atenció
i fins la propera missió
a la mateixa hora
en què ha començat
la d'avui
i naturalment
en el mateix punt
del diàl
de la seva emissora.
Els desitgem
feliç setmana a tothom.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.