25 anys de ràdio.
Molt bona tarda, benvinguts a aquest programa que es diu 25 anys de ràdio.
Avui ja és el nostre aniversari.
En tal dia com el d'avui, a l'any 1986, Tarragona Ràdio veia la llum a través de les zones.
En aquell moment del 102 en 6, un número de telèfon, no sé si us en recordeu, era el 23, 10-23,
perquè en aquell moment no hi havia el nou del 977.
I començaven les emissions amb una veu com, per exemple, aquesta.
Quim Moia, bona tarda.
Jo al Quim sempre m'hi menjo un dels teus cognoms.
Quim, que m'has d'explicar per què me'l menjo, literalment?
No, perquè també m'ho menjava jo, eh.
Ah, que sí?
Sí, també.
És culpa meva, no és culpa teva.
Ah, de car, de car.
Quedava més radiofònic això de tot el Ferrandes, que sembla que no sigui tan...
Quim Moia quedava així com el més, no?
Quim efe Moia, posava-ho sempre, sí.
Quim efe Moia, és veritat, és veritat, és veritat.
Doncs el Quim va ser una de les primeres veus, ja ho he pogut sentir,
perquè avui tindrem a molts dels excol·laboradors que van passar per aquest programa,
ja, capaç de dir, home, avui que és el seu dia, els juntem-me tots,
i així fem unes, bueno, allò que dius, fem-nos unes rises,
recordem aquell temps, aquells inicis,
que ho vam tenir una miqueta, podíem dir que, una miqueta complicadet,
sobretot en qüestió tècnica,
i en d'altres coses que ja aniran sortint,
i també vam tenir la part, podíem dir, de festa,
perquè va haver, podíem dir que força germanor entre tota la gent
que ens vam conèixer i que encara perdura l'amistat en el temps, no?
Rosa Gutiérrez, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Montse Palau, bona tarda.
Bona tarda.
Lluís Marçal, bona tarda.
Hola, bona tarda.
I estem esperant a veure si arriben també altres convidats
que no direm el seu nom,
per si de cas allò de no he trobat aparcament...
Ajudeu-me amb les excuses.
Està plovent.
El nen majoritari tarda, al col·lec...
Tenia feina, ho recordo.
Fa fred.
Una de les més ocorrències era avui?
Sí.
Hola, sí, segur.
Saps què passa?
Sí, l'hi han passat 25 anys.
Clar, ho sé això.
I a l'Alzheimer també es comença a notar.
Sí, sí, això li diu l'amic d'alemany fa estrany.
Sí, sí, sí.
Vosaltres ja teniu ja la memòria activa per anar explicant-nos
a mi i a tots els noients.
No, jo ja t'he avisat.
Jo ja t'he avisat, no.
Aprofita que d'aquí 5 anys ja...
D'aquí 5 anys tots calvos.
Què dius?
No ho sabem.
Aprofita ara que d'aquí 5 anys...
Ja he de començar a comprar perruca, ja?
Sí, sí.
Has vist, Lluís?
Que té gent, eh?
Mira, el Lluís diu, però no diu res.
És més prudent, el Lluís.
És molt prudent.
El Lluís se les guarda per després.
No sabrà que té la boca plena?
No, no, encara no.
No, perquè estem de celebració.
Aquest matí hem tingut un bon matí de celebració.
Ens han passat moltíssims protagonistes.
El Quim també hi era per allà.
També, també.
Que han menjat una miqueta de pastís.
Quim, està bon, no?
Sí, sí, una miqueta i una copeta de capa, poquet,
perquè a aquella hora no, però bé, bé, molt bé.
Des d'aquí, felicitats a la pastisseria Trill,
que s'ha de dir.
Molt bo.
Sí, i a més, hem pagat les espelmes,
el 25 que s'ha notat.
Però mira, d'aquí una miqueta comencem,
ens donem un respir, mengem una mica,
si us sembla?
Molt bé.
Per la cara que va de celebrar,
i de seguida comencem la tertulia amb ells.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
.
.
Fins ara.
.
Fins ara.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Miss ara.
Fins demà!
Fins demà!
25 anys de ràdio
Ara, ara, ara enganxem.
Lluís Marçal, bona tarda de nou.
Hola.
Ara sí que tinc la cúbrica plena.
No és que estàvem fent una miqueta de broma i fent la celebració aquí a través de diverses pastetes, algunes cosetes.
I jo diia, mira, enganxem a Lluís, enganxem a Lluís.
Ara és el moment.
Quim, Rosa, Montse, Lluís.
És que no sé per on començar.
És que tenim tantes coses que explicar-nos.
L'any 1986 es vam conèixer a través d'aquesta ràdio.
i jo no sé si podia fer el Quim una miqueta de guia i començar una mica com a manar la història.
Ell que va viure i veure també com es formava en aquell moment l'emissora.
Doncs...
Quim, tenies una mica peliagut tu també, eh?
Perquè eras una miqueta el que deia, aquest programa, vinga, aquest, aquesta hora, aquest programa, aquest altre.
Tu eres una mica el coordinador de tot això.
Sí, en cap de programació.
També, també.
De cap no teníem, bueno, com a una mica més negra cara, sí.
Sí, doncs una de les coses que em va tocar al començament va ser això.
Em van dir, mira, tu, ves preparar-me des d'aquí triant.
Ja truquen, ja ens truquen.
A veure a qui...
Quina cançó ens demanen?
Ostres, això.
Això ja serà una altra, eh?
Això ja serà una altra.
I a qui li dediquen?
A qui li dediquem?
A veure, deixa-ho parlar el Quim, home, per l'amor de Déu.
No, no, és igual.
És la confiança que va fàstic, eh?
Sí, sí.
Ja el diuen.
Us heu adonat, eh?
Digues, Quim.
Doncs això, no?
Havia...
Posar una mica la gent i intentar repartir-la, que no que és un programa de música heavy,
de pressa de la música clàssica, però al final passava igual.
Vam ampliar la programació de set del matí i dues de la nit perquè...
Sí, perquè recorda'ns, perdona'm, Quim, al principi, o sigui, un tal dia com el d'avui,
fa 25 anys, es va començar a les 9 del matí, no?
Doncs...
Te'n recordes?
Vols que digui la veritat?
No ho sé, perquè jo no hi era aquell dia.
No hi era, això?
No hi era, això?
El dia de la inauguració no hi era, doncs, treballant.
Puc intervenir?
I tant, i tant, interveniu tots, eh?
O sigui, això és una tertúria.
No, que no, ens has dit que el deixàvem acabar el Quim.
S'ha esganyat i ara no direm res.
Ara no direm res.
Tota la tarda.
Més que res per puntualitzar el Quim.
Jo tinc entès que el dia 17 de febre de fa 25 anys es va inaugurar la misura a les 6 de la tarda.
A les 6?
D'acord.
El senyor alcalde de les Hores, el senyor Requesens, va fer un parlament, va inaugurar la misura a les 6 de la tarda i jo tinc l'honor de, a 3 hores més tard, estava fent ràdio en directe.
O sigui, que gairebé quan hem començat el programa?
A les 9 jo.
No, no, dic el nostre, a les 6 de la tarda.
O sigui, que has sigut...
Però jo em dic que ara mateix estaríem encara...
Sí, fa 25 anys.
Ja feia-nos amb el bativull de dir, a veure, qui passa la primera cançó?
Té una memòria prodigiosa, aquest bon home, eh?
Que llavors no hi havia tant lloc per tenir micros i tantes coses, com a molt hi havia en Lluís a la taula de so i poca cosa més.
No, no, a veure, jo val a dir que a les 6 de la tarda no hi era, el que passa que va ser testimoni...
Sí, sí, sí, però va ser testimoni indirecte perquè a les 9 ens van fer ressò en un informatiu cultural que fèiem al vespre i van passar les paroles de l'alcalde, van explicar tot una mica com havia anat, no?
Això va ser el primer dia, però sí, esclar, degut a l'allau de col·laboradors es va haver d'ampliar la franja horària.
Sí, sí, jo dic de la 7 del matí a les 2 de la nit i cua de gent esperant per poder...
Volia fer el seu programa, no?
Allà t'ho explicaven el que volien fer...
Ara ja sospiren, ara.
No, que gairebé tothom volia fer el mateix, una mica això de que, clar, punxar discos i que la gent truqués.
Home, el que es portava a l'època, punxar discos, escoltaves als 40 i tu volies fer el mateix.
Això, doncs, a mi em va passar a factura perquè, doncs, em vaig ser uns desperjudicats,
perquè com tothom se va demanar a fer programes de música i quan vaig arribar jo em vaig trobar que estava tot ple.
I ens van dir, doncs, què queda? Informatius.
Veus? T'ha tocat?
Sí, t'ha tocat.
Lluís, ara estira les oelles, que el tens aquí, el que hi va posar.
No, no, aviam.
Te'n recordes fa 25?
Un moment, sisplau.
Te'n recordes fa 25 anys que t'ho vaig pensar?
No, no, no, jo vaig aixecar de programació, però no al començament de l'emisora, o sigui, que l'emisora ja portava un temps i això no l'hi vaig fer jo.
Arregla, ara, arregla.
Sí, no, en certa manera té raó, perquè aquí vam tenir tractes directes, va ser el primer director, el Francesc Bascalsada,
i dues semes abans, doncs, nosaltres vam ser dels que vam venir més tard, vam ser tres persones,
amb un germà, el Jordi, el José María Triguero i jo.
Aleshores, vam adormir una mica i, quan vam arribar, estava tot ple.
I el director ens va dir, home, és que musicals tothom ja ho ha agafat, ja estan totes les hores agafades,
i uns que s'hi fien jazz, altres que s'hi fien heavy, bé, de tot el tipus de música, no?
Aleshores, ens va dir, només queda informatius, ostres, informatius, una mica pelut,
però gent que no tenia ni punyetria idea de fer ni ràdio ni informatius ni res de res.
Aleshores, sempre me'n recordaré les classes accelerades de periodisme que ens va fer el director,
allà, als centres de serveis socials, perquè fora de la misura eren els centres de serveis socials de la part alta.
És veritat, que això ho comentarem també, que alguna de les sorpreses que moltes vegades ens portàvem,
quan la porta, jo ho comentava aquest matí, quan la porta, casualment, es quedava oberta,
a veure, oberta, no oberta, sinó que jo el pastillo, exacte, sense pany,
que normalment el pany l'havíem de passar, t'havies de recordar d'això i no hi havia manera.
Bon dia, bum, no?
I portat dos pastissets i tu estaves allà en directe fent-ho els informatius o fent-ho qualsevol altra història, no?
Doncs el francès, amb molta fe, massa fe i tot, ens va voler fer un curs accelerat de periodisme,
i, esclar, nosaltres, doncs, no, no, no, entre dues setmanes, no, no, no, és que no, era impossible.
Ens agafaves diaris, ens feia llegir les notícies més importants i tot això,
i nosaltres, al cap de, uns dies abans d'inaugurar la misura, li vam dir, escolta, Francesc, em sembla que no...
Que l'informatiu, res, no?
Que l'informatiu, com ho vols fer tu, de les notícies serioses, que si hi ha hagut un atemptat aquí, que si, no sé, no, no, no.
I vam proposar una cosa mixta, un informatiu cultural, o sigui, les notícies culturals de la misura, de la ciutat, en aquest cas,
i barrejat amb una mica de música, un híbrid d'aquells, no, i ens va dir que sí, estranyament, ens va dir així,
i així és com el primer dia, fa 25 anys, doncs, a les 9 del vespre...
Vau començar.
Sí, sortia en antena el fòrum cultural, era informatiu fòrum cultural, així es deia.
I si no recordo malament, al cap dels mesos, crec que la Montse va formar part d'aquest fòrum cultural, o no?
Sí, clar.
Tu també vas estar directament amb el Jordi Marçal, també feien informatius...
Sí, amb el Jordi Marçal, sí, sí.
Que tu també, d'informatius, també en sabies un munt.
Ui, i tant, tenia la carrera jo.
En 16 anys, tenia jo la carrera feta.
No sé, però recordes que també va passar com a la Rosa, que ens ho vau explicar quan van fer l'entrevista,
que casualment, allò que escoltes a ràdio, et van convidar, va començar una mica a veure què passa aquí,
us vau quedar, no?
Jo va ser la Rosa, la que...
La culpable.
La culpable.
D'aquí avui sortiran tots els culpables, ja ho veuràs.
Va ser ella la primera, la que va anar a la ràdio, i va ser ella la que em va informar, no?
La que em va dir que hi havia aquesta emissora, que es posava música, llavors, bueno, comences a connectar,
a veure, però si això sí que m'agrada...
Llavors comences a trucar, parles amb la gent, et conviden per anar a veure-ho,
i mira, un pas va portar l'altre a l'altre, fins que...
Sí, però el curiós Montse, que així com la Rosa, podíem dir que va passar a un programa
que més o menys també era cultural, però també era més musical,
a tu te van endusar els informatius, eh?
Sí, és que ja soc molt sèria.
Sí, és això.
És que no calava res més.
I el Quim Riu també.
No la coneixíem prou.
No la coneixíem prou, la Montse.
No és això.
No, però clar, si dius, home, estudiats una càrrega de periodisme,
o almenys la idea de periodisme el tenies, però no era això, no era el teu cas.
Amb 16 anys poca idea de periodisme tenia.
A poca, a poca.
Però llegiu-me el diari cada dia, no?
Sí, a poca, a poca.
Jo em sembla que ha sigut la vegada que he estat més informat de la vida,
perquè cada dia m'havia de llegir tot el diari.
Sí, però em sembla que per culpa d'això ja no ho he fet més, ja.
No, no, però jo el que volia dir una cosa...
Digues, Tim, digues.
A veure, igual que estan dient ara, que no ho havien fet mai,
molta gent que havia passat per allà no havia fet mai res,
però hi havia molta il·lusió.
La gent aquella no era gent que col·laborava en Radiofòrum,
eren Radiofòrum.
Sí.
O sigui, anàvem pel carrer, veien que un cotxe pagava un pinyo contra una farola
i trucaven, escolta, ho ha passat això, estaves 24 hores al dia
pensant a veure què podies fer per l'emissora.
Havia aquella il·lusió amb molt bona voluntat i pocs títols,
el que dèiem abans de títol ningú res, però la voluntat de fer-ho sé què era.
Jo me'n recordo una roda, la primera roda de premsa,
crec que vam anar totes plegades.
Sí, amb l'enganxina aquella de...
i que era, no sé si era quan encara es feia l'Emilia Tarragona,
no se'n recordeu?
Que vam fer un concert als militars,
aquí al Govern Civil,
i que vam anar amb la gravació...
No, no se'n recordeu.
Sí, aquí al costat de la ràdio.
Aquí al costat de la ràdio, de quina ràdio?
D'aquí de la nostra, d'aquí de la nostra, d'aquí a la plaça Imperial Tarracó,
a la plaça Imperial Tarracó.
Perquè ara m'estava situant a la plaça del Rovellat.
I clar, havíem d'anar corrents cap a dalt,
però clar, havia de sortir a l'informatiu,
que teòricament se feia aquella mateixa tarda,
i anar amb la llengua fora.
Però llàstima, els telèfons mòbils no s'haguéssim pogut inventar una mica abans.
No, era més divertit en la cabina de telèfons,
i que se t'acabessin els duros quan estaven arribant els reis a la plaça del Font.
Era més divertit d'això.
Clar, és que si no, no ho podies explicar.
O que el cable se't desenganxava,
o que el caset que portaves amb la cinta,
se devia acabar la cinta,
i no podies gravar la cara bé,
perquè la cara bé hi havia l'entrevista que havia de sortir,
feia una hora, o...
Com que era tot reaprofitat...
A Lluís, ara t'estàs sentint rosa i també estàs sentint amb el cap,
com dient, sí, sí, quina raó tens, quina raó tens.
Riu tan ara del medi ambient.
Nosaltres reciclàvem, però a punt de bala reciclàvem.
Les cintes no es feien malvestre, que s'enganxaven.
Quin renei, no?
I el que té per les dues cares el fem servir.
I tant.
I les cintes amb el bolígraf, que quan s'havia tret,
o quan s'atrencaven una mica, tallaves el tros i posaves una mica de cel·lo,
i escolta, estupendo,
riu tant tu ara dels casetes fantàstics.
De reciclàtiques, estupendo.
No, res, sí, sí, molt bé.
Sí, perquè una de les coses que és veritat,
jo que comentava jo una mica de broma,
i que la Rosa m'ha dit, clar, és que tot això es feia amb cabina,
una retransmissió, magnífica retransmissió...
Sí, sí, de la...
De la cavalcada de Reis,
en punts estratègics de la ciutat.
Per on passava.
Per on passava, i gent allà amb les monedes,
que si t'acabava sempre tenies algun amic que passava per allà casualment,
i que li deies, no?
Sí, que tenies la sort que et coneixia quasi tothom a Tarragona,
o la majoria de gent,
com que el lloc on t'hi posaves tu era més o menys per la zona on vivies,
doncs tu sempre hi tenies la mama, a veure si m'entens.
La mama sempre la tenies a prop.
Canvi, duros!
Recordeu que llavors anàvem amb duros,
no anàvem amb duros.
I la cabida de telefònica només agafava 5 pessetes,
25 pessetes,
bé, llavors 20 d'uros, evidentment,
però la nostra economia no era molt elevada,
tenint en compte que no curava ni cristo allí,
de la gent que col·laboràvem, no?
I que no tenies un sou.
Llavors, clar, si els pares t'havien donat 100 pessetes aquell cap de setmana per sortir,
doncs és el que tu tenies al damunt.
I si anaves a fer una retransmissió sobre la idea
que havies de pagar per la ràdio,
d'en llum benegre,
i el lloc don per mantenir-te la ràdio.
Que per cert, que eren pessetes.
Eren pessetes.
No euros.
No, no, no, eren pessetes.
Llavors, clar, tu anaves fent el que podies.
Més moderna va ser quan vam anar a la rua de Carnaval,
que portàvem una unitat mòbil,
que no recordes, la furgoneta rufada.
Sí, la primera, aquella blanca enorme.
Sí, sí, que pel carrer Unió encara treu fumar,
perquè l'embragues es va cremar,
bé, fer un olor cremat, pobra.
Si no havies de córrer, havies d'espitjar.
Vull dir, sempre passava alguna cosa.
Sí, sí, sí.
Alguna cosa havies de fer.
Eram coses d'aquestes.
A veure, no sempre passava el mateix.
No, no.
Que, per exemple, això, el trompetetxos i cap anya.
No, no, no.
L'Albert, quantes nits ha vingut a arreglar el pot?
O uns quants.
Unes quantes.
Que et trucava a la mama,
no et sentim, ja no us sento,
alguna cosa ha passat.
Llavors t'anaves a compte que no anava.
I tu s'havies seguit fent el programa, no?
Llavors, clar, trucaves a l'Albert,
que era el tècnic dels pots,
i el programa que venia després,
o que al cap d'un parell d'hores
tornava a funcionar a l'emissor,
i tu podies sentir el programa que anava en aquell moment, clar.
el que li havia saltat l'hora,
aquell dia ja s'havia quedat sense l'hora.
Ara que dieu això del pot,
doncs era com anomenàvem l'emissor,
i ara, doncs, recordant...
Sí, perquè si no la gent dirà,
a veure, de què estan parlant ara.
Recordant aquells temps,
i ara que estrenorem en l'època de la digitalització,
amb l'internet, etcètera, etcètera,
doncs és curiós com funcionaven a les fades,
perquè el nostre emissor,
per això li deiem pot,
era un emissor autoconstruït.
Hi havia una marca, no sé si encara n'existeix,
d'autoconstruir les emissores,
que és Saleskid.
Ah, gracias a usted mismo.
Sí, sí, sí.
Qué bueno, qué bueno.
S'havia de Saleskid,
i el més bo de tot
que el pressupost tampoc no era molt alt,
i sortien en monos,
o sigui, això de sortir en estereo, res de res,
va arribar al cap d'uns mesos, no?
I, a més a més,
tenia la curiositat que aquest pot,
tal com sortia,
teníem l'antena al mateix terrat del mercat del fòrum.
Aleshores, en aquella època,
van fer molts, molts amics els veïns.
Ui, tant!
Ui, sí, sí.
Es van fer fans incondicionals a la ràdio,
en aquest lloc.
Molt, molt amics, entre cometes.
Molt, molt, molt.
Sí, perquè, a veure,
quan tu surts en antena de tota potència,
doncs no pots sortir des dels mateixos llocs
si estàs al centre de la ciutat,
que és el cas que ens trobem ara,
aquí a l'Avinguda de Roma,
doncs sortim amb una baixa freqüència
o una baixa potència.
Fas una repetició.
Això mateix, mitjançant un enllaç de micrones,
ens envia el repetidor que tenim
o l'emissor que tenim a 100p,
a 100p,
a 100p,
i allà tota la potència sortíem a l'aire, no?
Aleshores, no, aquesta tecnologia,
no la disposaven.
I què passa?
Doncs tota la mínima potència que teníem
sortia en aquell moment desalterat de Radio Fòrum,
de Mercat del Fòrum, vaja.
I els veïns, doncs,
quan posaven el televisor...
Sortíem nosaltres.
Ens en recordaven.
I clar, hi havia com...
No sé si hi havia 30 o 40 canals,
llavors, no?
Sí, sí, hi havia la UHF.
Però veiem, una cosa hem de dir.
Vam ser uns pioners,
perquè ara a Terragona Ràdio,
perdó, ara surt per la tele també.
Per el TDD.
O sigui, nosaltres vam ser pioners en la matèria.
Abans d'arribar el TDD sortíem.
Ara ja sí, sortim.
Ara sortiu.
Ara sortim sense fer interferències.
Ara per què sortim?
Perquè toc que tenim un canal de TDD i tot això.
Però és que aleshores sortíem per la TDD
quan no tocava.
Home, per l'UHF sortíem,
sortíem per on podíem.
Ara no ho fes, l'UHF.
No, és igual.
Bé, n'hi havia dos, eh?
És que la gent també es queixa per tot.
És veritat.
A més a més que li deixen...
Ara vegades has de pagar per tenir més canals
i els tenien gratis i es queixaven.
Aquest senyor que no tenia transistó
i ens sentia gràtis.
Sí, sí, sí.
L'única cosa que no vam arribar a donar per la ràdio
em sembla que va ser la professora de Setmana Santa.
Juraria que no la vam donar.
És molt llarga.
No, en aquell moment potser no.
Sí, és veritat.
Jo penso que va ser l'únic acte que no vam donar
perquè llavors el divendres a la nit
i ens anaven...
Bueno, jo a casa meva no ens deixàvem posar música.
Sí, no, era una de les coses.
Era una de les coses que era el dia per l'alegria.
No, no.
I llavors l'emissora es tancava.
Igual que el dia de Nadal i totes les festes.
El dia de Nadal sí que vam tenir programació amb els Revox
que se'ns va enganxar a la meitat del matí.
Jo me'n recordo d'estar dinant a casa
i tenia la ràdio per sentir-sí si hi anava.
Però a casa...
Què és el Revox?
Què és el Revox?
Aquesta pregunta, per ser senyoreta,
l'hem fet a vostè este matí.
Jo ho sé.
De tota manera, si vol, li explico el que és el Revox.
Jo crec que encara no sé si passa...
Algú m'ha arribat a entendre el que és el Revox.
Sí, dona, sí.
Jo diuen la cinta que passa per aquí
i la cinta que passa per allà.
Erem dos bobines de cinta.
I ja està, així és veritat.
És com una cinta de caseta en lliure.
En gran.
En gran.
Deu o dons hores, igual que pots posar de música allí, no?
Jo el dia que no maties, ficaves allò, allò.
El seu nom tècnic és Magneto Funda, cinta oberta.
Sí, exacte.
I això, el que passa que el nom comercial
és Revox com el Mini Pime.
Sí, valent, sí.
Però, clar, per això se li diu cinta oberta,
perquè surt quan li rolt,
perquè se n'anava per on volia.
Ara m'has agradat, eh?
Clar.
Ara m'has agradat.
Ho vam posar al dinar de dalt
i es va enganxar.
Es va enganxar, eh?
I va enganxar tota la cinta per tard.
Sí, sí, sí.
No va acabar, no va acabar.
I qui va ser l'oroi
que va haver de recollir-la tota la cinta i acabar?
Qui dius?
Qui vas a tu?
Ja no ho recordo, ja.
Sí.
Que em vaig trobar amb el fregau, sí.
Sí, perquè jo em sembla que ens l'havíem deixat
o l'havíem llogat,
perquè el Revox a l'emissora no n'hi havia,
no era nostru.
No, no, no, és veritat, ja t'hi va.
O l'havíem llogat o l'havíem deixat
i evidentment s'havia de tornar
amb les mateixes condicions.
Bueno.
Per parlar.
Bueno.
A menys es pretenia.
Es pretenia.
El que n'era nostru no ho fèiem molt bé
i el que n'era nostru intentàvem que ens durés
perquè si se'n recordeu les entrevistes
que vam fer en els concerts,
que es van fer abans de tancar el Metropol,
que va vindre el Quico Piu de la Serra,
va vindre la Maria del Mar Bonet,
el Jordi Tortosa,
i em sembla que m'en deixo un,
que no me'n recordo qui era,
a mi em va tocar la Maria del Mar Bonet.
D'acord.
Quico Piu de la Serra.
I aquí li va tocar el Jordi Tortosa.
No sé qui li va tocar el Jordi, és igual.
Sí, sí, sí.
I l'únic cosa que me'n recordo
va ser la cara de boniato que em va quedar
quan li vaig fer una pregunta a la Maria del Mar Bonet
i em vaig equivocar.
I vaig dir,
i vostè ha tocat amb la Marisol?
I em van dir,
no, amb la Marisol no,
amb l'orquestra Mirasol.
Va ser la Maracolderet tota la vida.
A les 12 de la nit
era entrevistant la Maria del Mar Bonet.
Perquè l'endemà
m'avorreixen la meitat de la cinta.
Ho deia per això.
Tota una entrevista que t'havia escorrat,
i l'endemà,
no sé per què va fer falta la cinta,
va fer falta per algun informatiu,
per alguna altra història que va passar,
i es va emburrar la meitat de l'entrevista.
I vam dir,
bueno,
li conego la Maria del Mar,
és fantàstic.
Busquem la part positiva.
I tant,
vam veure el concert,
molt bé.
Home,
nosaltres ho vam fer millor,
no, Sílvia?
Sí.
Vam entrevistar a la Serra
dues vegades.
Sí.
La primera amb el pause,
posat.
Quan vam sortir fora,
vam dir...
Què dius al casset?
Que li vam renyar al casset,
dient,
a veure,
no pots anar per lliure,
no pots anar per lliure.
Estem treballant a la ràdio,
t'has de posar la pila,
no pots posar-te en pausa.
I sort que ho vam escoltar
al sortir,
que vam dir,
a veure com ha quedat.
Sí, sí.
I com havia quedat,
estupendo,
perquè no havia quedat res.
I clar,
torna a entrar una altra vegada
i digue-li,
amb aquella careta,
jo que posava aquelles carones
que posaven de santes innocències,
i deia,
senyor Pide la Serra,
sisplau,
que ens ha passat un accident
amb la Cinta.
Que podria tornar
a gravar l'entrevista.
I després passa...
Jo crec que no va riure
perquè li van fer pena,
pobra home.
Perquè ens va veure
amb aquella cara
i devia dir,
va, tira, tira.
Però aneu més ràpid
amb les preguntes
que li ha semblades respostes.
Exacte.
Ara ja esteu informades,
que ja us ho he dit abans.
Aneu per feina,
aneu per feina.
Sí,
vas a una entrevista
bastant curta a la segona.
Sí.
No?
Clar, home.
Sí, també les ganes
que teníem de marxar.
Li havia de tot,
perquè després també
no els hi havia dit.
Sí, devia dir,
igual estaran aquí
entrevistant-me quatre vegades,
aquestes.
O les festes del Roser,
les del barri,
com amb tu la Cable.
Exacte.
de 50 metres,
devia ser allò,
des de l'estudi abans
del micro.
Sí, perquè recordem que,
clar, és el que dèiem abans,
que la unitat mòbil
va aparèixer
un any o dos anys
més després.
Perquè la unitat mòbil
primer era el 4L del Quim,
perquè anava tots amb ells.
Perdó,
que el Lluís,
que sap de una mica
de tecnologia,
50 metres de cable
devia haver-hi una caiguda
que no veiguis,
no?
De qualitat.
No, home,
el que hi havia, nen,
a més,
tampoc no se sentia,
perquè com que el micro
es va quedar
a banda de l'altaveu
de l'orquestra
entrevistàvem a la mitja part
o quan paraven de l'acabar.
Para esparava.
Sí, sí, sí.
Perquè la gent que estava ballant
per allà al barri
li van dir-nos dient
què, què tal la festa,
com va anar,
com va,
a més feia bon temps
perquè és la festa
del Roser a l'octubre
i no feia fresca.
Vull dir que la gent
anava per allà al barri
i evidentment
primer van al·lucionar una mica
veient-nos amb el micro
i abans es van començar
a creure
que a la part alta
hi havia una emisora
perquè vam començar
a sortir per allà al barri
i la gent
no ens va començar a conèixer.
Coneixer-nos,
posar-nos cara,
a les veus
perquè pels noms
sí que ens coneixien
però no...
No sabíem ben bé
qui era la gent, no?
No és com ara,
que avui en dia
la majoria de gent
amb el que dius
amb el Facebook,
amb internet,
poses Sílvia García
i veus la foto, no?
O la programació
que vols mirar
de qualsevol emisora
i es veu
la locutor que surt
en aquell moment.
Llavors no.
I la Sílvia
llavors la coneixien
a la part del carrer
on vivia.
Sí,
en alguns carrers més
però ja parla de comptar.
I poc, cosa més.
Llavors a partir del dia
de la festa del barri
que ens vam començar
a conèixer
la majoria de gent d'allí.
Ja, perquè una pregunta
que us feia els quatre
perquè al principi
la sensació era
què fan aquests quatre
replegats
fent soroll
en aquesta habitació, no?
Perquè clar,
recordem que molts dels veïns
eren els que venien
a l'assistenta social
o venien allà
al centre cívic
i clar,
ens miraven a través
de la peixera
precisament això,
ens sentíem molt peixos
moltes vegades
perquè deien públic, eh?
La nostra pinta
era fantàstica i estupenda, eh?
Home, clar,
era un joven allà.
Era un canalla,
vull dir,
anàvem,
doncs imagina't-ho.
A banda d'això
els hi van prendre un raconet
del seu espai
per moltes de la misura.
Per això els miraven
de aquella raconia.
No sé,
no gaire espai,
no gaire gran,
però els hi van prendre
un trobar d'espai.
Home,
aquest estudi
és més gran
que la peixera
que nosaltres teníem.
Sí.
L'estudi sencer.
Sí, tant.
Jo crec que sí, eh?
Però bé,
tot i això,
una mica els hi van prendre
i jo ara sé,
vull dir,
jo ho entenc també.
Fins que es van fer
amigues d'elles, sí.
Home,
jo també suposo
que al principi
la gent tampoc
no apostava massa
per això, no?
Perquè era una emisora municipal,
era de les primeres
i jo que dius,
ja veurem
per on tirarà això.
Funcionava Radio Valls
abans que nosaltres, eh?
Sí,
i també,
si no recordo malament,
Radiografia,
Radiografia també anava.
Radiografia també anava.
Ràdio San Salvador
també estava...
No,
no,
va venir després.
No,
però hi havia algunes emisores
també municipals.
Radiografia, sí.
Sí,
a més,
nosaltres vam fer
el posteriori també.
Sí,
em sembla que estàvem funcionant
la dels barris
de Ponent,
o sigui,
Buenavista
i Terra Forta.
I Radiografia.
Sí,
sí,
i Radiografia.
Aleshores,
van venir més tard
Sant Pere i Sant Pau
i entenen or
que era Sant Salvador.
Exacte,
Sant Pere i Sant Pau
que també en guanya
a finals d'aquest any
farà el novembre.
Sí,
va venir després,
va venir després.
Farà també el 25 aniversari.
Sí,
ara que heu dit això
de la misora,
així ens veien
amb cares estranyes.
Home,
és que nosaltres,
en principi,
no vam començar
com la misora de la ciutat,
era la misora del barri.
En principi,
no sé,
dels que estem aquí,
cap,
cap dels que estem aquí
ens pensàvem
algun dia
que arribíem a ser
la misora de la ciutat.
A més,
a més,
el nom ho portava
a Radio Forum,
era de la pasta del fòrum,
un nom romà
i a més,
a més,
les falques ho deien.
Era la misora
de la part alta.
Sí.
I en principi,
semblava que s'havia
quedat així,
d'aquesta manera.
al cap d'uns anys
es va apostar
per aquesta misora
perquè fos la de la ciutat.
Però nosaltres,
quan anàvem allà,
no teníem cap idea
de què seria,
doncs,
el que seria després,
el que ha sigut ara,
no?
Ha transcendit.
Sí, sí, sí.
I bé,
doncs,
teníem la sensació
que estàvem en una misora
com si estiguessin
en segon a vista
o sempre,
en pau.
És que a Tarragona,
llavors,
si te'n recordes,
Lluís,
hi havia Tarragona,
Ràdio Tarragona.
Sí.
I a la ràdio Tarragona.
Això mateix, sí.
i la ràdio Tarragona
ja era molt important
en el seu moment.
Sí, és cert.
Perquè jo me'n recordo
de ser criatura criu
i escrivies en un programa
que feia de ràdio Tarragona
que estava...
Llavors,
els estudis els tenien
al carrer Unió,
no els tenien a la Rambla.
Llavors,
la ràdio de la ciutat
era ella,
era aquesta.
Sí, sí.
Tarragona Ràdio
o ràdio Tarragona
en aquell moment
no s'hagués posat
el nom nosaltres.
Llavors,
quina vam posar?
El nom de la plaça
on estàvem?
Això mateix.
Vull dir,
era del barri,
de la part alta.
Sí,
i la política era
de fer una emissora
que de barri
perquè com hi havia
encara en funcionament
Ràdio Tarragona,
doncs,
l'Ajuntament
no va pensar
de fer una emissora
única per cobrir.
Va ser després
quan Ràdio Tarragona
va desapareixer com a tal
i va esdevenir
una emissora
conecada sempre
amb Ràdio Nacional.
Sí.
I és aquí
quan l'Ajuntament
va haver-hi l'oportunitat
que creem
la emissora municipal
de la ciutat de Tarragona
i va ser
nosaltres
els que vam ser escollits.
Que per cert
que va haver
un període
de transició,
perquè
jo me'n recordo
que
primer vam sortir
com a Ràdio Fòrum
i va haver-hi un temps
que abans de ser
Tarragona Ràdio
ens vam dir
Ràdio Fòrum Tarragona.
Sí,
va haver-hi un moment
per anar acostumant-te al nom,
el que passa
que no quedava
de massa llarg
ni xitxa ni limona.
Ni una cosa ni l'altra.
Això potser va ser
ja al Carre de la Nau.
Sí,
al Carre de la Nau
que allà semblaves tu sola.
Fem un mix
de paraules.
Estaves tant de temps
sol allà.
No hi havia tanta gent.
El tram
de caminar-ho.
Ara me'n recordo.
Aquí ja va haver
una miqueta de...
Ho he dit al revés.
Es dèiem
Tarragona Ràdio Fòrum.
Tarragona Ràdio Fòrum.
Clar, és veritat.
Sí, sí,
Tarragona Ràdio Fòrum.
I els logos,
la imatge
quan sorties diaris,
tot això,
doncs era així,
era la transició
perquè l'Ajuntament
buscava
que fosim nosaltres
la missió de la ciutat.
Però el que passa
encara no va voler
fer el pas
de dir
doncs passem
Tarragona Ràdio Fòrum
a Tarragona Ràdio.
No,
va haver-hi un període
d'impàs
que dèiem
Tarragona Ràdio Fòrum.
Finalment,
doncs,
quan vam passar
ja a la Rambla Nova,
doncs
ja vam ser
Tarragona Ràdio
i malauradament
va perdre
el de Fòrum
perquè era un nom
molt bonic
però bé.
Sí,
n'hi ha una altra
de Ràdio Fòrum
a Mèrida
i encara
continua avui en dia
com a Ràdio Fòrum.
L'altre dia
vaig buscar-ho,
bueno,
vaig buscar
coses a aquest dia
a Ràdio Fòrum
i va sortir
amb aquesta gent
vam trucar-ho,
em sembla.
Vam trucar a Mèrida
o vau trucar a Mèrida?
No,
no me'n recordo d'això.
En el seu moment,
potser per fer una connexió.
De tota manera,
jo he de dir una cosa,
el pastís que vam fer
pel primer aniversari
era més bonic
que el d'avui.
Això no es diu.
Home,
això no es diu.
Era un coc fet
amb tot el crinyo.
Això també és molt carinyo.
Aquell el vam fer nosaltres
i l'altre s'ha fet
per pastisseria.
Aquell coc va ser fantàstic
i estupendo.
Per tant,
de dir que
quatre dels presents
es va fer un...
No sé si també hi eres tu.
El Lluís no.
El Lluís crec que no hi era.
No li va venir.
No.
És que es va fer
un dinar de germanor.
Sí.
Aquell any.
Era una calçotada.
Una calçotada.
No vas poder venir per altra.
El Jordi.
El Jordi sí que hi era.
Exacte.
El Jordi sí,
però jo no.
Sí, sí.
I es va fer una calçotada.
I van fer un pastís.
I es va fer un pastís
el primer aniversari
de Radio Forum Llavors
i que, bueno,
ens ho van passar forçament.
Molt bé.
Molt bé.
Una altra de les coses,
potser,
aquí tampoc estava el Lluís,
era quan n'hi...
Bueno,
el Quim sí que estava per allà,
però no.
No va entrar directament
en el tema que jo vull avarcar ara,
que era el curset
que es va poder fer
i que aquí també,
d'alguna manera,
va agafar també part
de totes les emissores municipals
que en aquell moment funcionaven
i ens vam,
podíem dir que,
entrellaçar una mica de més,
no?
Germanar,
gràcies a aquest curset,
perquè hi havia gent
que feia el curset
des de Radio Forum.
I d'altres de Bonavista Ràdio.
Sant Pere, Sant Pau...
Bé,
i val a dir que hi ha aquest curset
que es va fer aquí,
no vaig assistir,
però vaig tenir l'honor
de poder fer-ho
a altres llocs,
no?
Vam anar a valls.
Però aquests
eren els de la MUC,
ja.
Sí, de la MUC.
Sí, sí,
és de la MUC.
Aquests que vam fer nosaltres
era per Canalla,
dels 16 als 20,
vull dir que agafava
una franja d'edat
molt justa
i els vam fer a l'INEM.
Exacte,
era un conveni
entre l'INEM i l'Ajuntament.
Era un conveni
entre l'INEM i l'Ajuntament
de llavors,
que havia d'agafar
gent aturada,
evidentment,
i que s'havia de potenciar,
però aprenien a fer,
ara suposo
que en deuen fer
igualment de cursos,
suposo donar altres històries,
no sé com funciona ara,
però llavors
eren aquests cursos,
pagàvem uns diners
a l'Ajuntament
i l'Ajuntament
et donava
una part
per l'edat que tenies.
Estaves allà,
em sembla que ens tocaven
estar 5 o 6 hores,
els matins,
que ens donaven classe,
llavors tenies
la part pràctica,
que el que feia
més programació
doncs ja
li enganxaven aquí
i el que no en tenia
doncs
aprofitava
i feia una hora
o dues o tres,
les que convinguessin,
per fer la part pràctica
que tocava en aquest curs.
No me'n recordo
aleshores que no sé
si eren 300 o 400,
no ho sé,
era un cop d'hores
que havies de fer
per aquest curs.
Saps que va durar
6 mesos el curs?
Sí,
crec que sí.
6 mesos
i després,
clar,
enxes Castilla,
perquè amb allò
que havies après
i el que a tu t'agradava
o feies,
vam seguir fent emisora,
vam seguir fent ràdio.
I aquí és on entra
el programa que fèieu
al matí de 8 a 9,
de 9 a 10,
corre a córrer a esmorzar
perquè a les 10
començava la classe.
Sí,
sí.
Ara t'ho feies
de 7 a 8 del matí
que t'anaves una mica
més adormida encara.
He de dir una cosa,
jo de 7 a 8
fèiem un programa
teòricament de trucades.
Sí,
però és que a les 7 a 8
ja ens ania,
eh?
Sí,
sí.
I a més a més
sempre he d'agrair
les mà...
Mira,
ja tornem a trucar.
Ja tornem a trucar.
Que et digui la cançó que vol.
Ara ho farem,
que et digui això de tot.
Igual és algú d'o'es
que et trucava de 7 a 8.
Ai,
doncs mira,
posis la cançó,
la cançó X,
que com que ara
la Sílvia ho té
fantàstic i estupendo
perquè va amb aquest
ordinador tan fabulós
i dius la cançó
Pepito
i ella busca la Pepito
i en segons
ho tenim, no?
Nosaltres no era el cas,
nosaltres teníem
aquells discos enormes
de vinil,
els LPs
i els singles
i llavors
buscaves una cançó
i aquella cançó
pel que hagués volgut
te l'hagués tocat de puesto.
Doncs ja no trobes el disc.
De seguida l'hi poso,
però de seguida l'hi poso, no?
I llavors senties l'oient
que aprofitava
i dedicava la cançó
a qui fos.
El papa, la mama,
l'Esperit Sant, no?
A qui fos.
Però clar,
si només calia
que em digués
la cançó que vol.
Però aprofitaven tots
i a vegades tenia 5 minuts.
Bueno,
deixo la...
perquè ha de trucar
a altra gent,
ha de trucar a altra gent.
I Rosa,
Montse,
els quatre us ho dic,
teníem una sensació
d'acord allò de la Francis,
aquella senyora?
Sí, sí.
Gràcies a Déu
que no enviaven cartes.
quan va arribar alguna persona
que no tenia telèfon
i que ho feia a través de cartes
que deia,
hòstia,
ara he de llegir això,
no entens?
I la sabia greu i tot
perquè dius,
ostres,
perdré gairebé 10 minuts de programa
només per acabar-la de llegir.
Encara que t'ho feia molta il·lusió
quan s'arribia, eh?
Ara t'he de dir jo,
és com una manera,
és com una recompensa, no?
És que la gent t'estava escoltant.
Si fas un programa
en el que se suposa
que t'han de trucar
i passa aquella hora
i no et truca ningú,
és una mica trist.
Jo me n'en recordo.
Perquè penses,
igual no em truca ningú, no?
Dius,
és que això,
és que no m'està escoltant ningú
o el meu programa
és un rotllo.
I llavors,
jo crec que t'hagués frustrat molt, no?
Però, Montse,
després et trobaves al carrer
i dius,
t'he estat sentint aquesta tarda,
mira que volia trucar-te,
però no m'he pogut,
no m'he pogut.
Les línies col·lapsades.
O,
quan s'ha de marxar
un programa d'antena,
escriuen una carta al diari, no?
Que això va passar
amb el programa
del Quim a la nit,
que va anar
a una senyora
va escriure una carta al diari
sentint molt
que el jardí secret
havia marxat de l'emissió
i tal, no?
Ara,
sempre,
sempre es pot tornar
a fer un altre jardí secret.
Ara,
ara hem de publicar.
Per amor,
que es rinclo,
dèiem,
no era membre
que es odia.
Quina,
me n'aniré a la maroteca
i la buscarem.
Amb això de les cartes
doncs tinc una experiència
que també
són d'aquelles que
fan goig, no?
Quan arriben.
Esclar,
nosaltres,
en principi,
Radio Fòrum,
tenia que sortir
només
per la part alta
i poca cosa més, no?
Sí.
Aleshores,
a l'octubre del mateix any,
86,
doncs vaig engegar
un projecte musical propi,
o sigui,
un informatiu cultural
al Fòrum,
doncs,
va passar millor vida.
Sí.
Ara m'ha agradat,
eh?
Ara m'ha agradat.
Ho he dit bé, eh?
Va passar millor vida.
Va passar millor vida
i aleshores,
doncs,
la gent que feia
al Fòrum Cultural
doncs va dedicar a fer
i hi ha notícies
doncs com la Montse
i el Jordi,
hi ha notícies estrictes
de diari.
De diari,
això mateix.
I jo, doncs,
vaig començar un projecte nou
que era un programa
que Coses de la vida
em va durar 10 anys,
sí, sí.
Va tenir un cert...
Què dius?
El Música Labás.
El Música Labás,
de cara.
i no sé si va ser
finals del 86
o començaments del 87,
vaig rebre una carta
de Reus.
Hi ha hagut un silenci, eh?
Sí.
Allò que,
els mitjans que teníem
ho han explicat abans,
el pot que
en Profenis...
Arribava,
i feia interferència,
etcètera, etcètera.
Doncs,
rebre una carta
de gent de Reus
que t'escoltaven
cada dimarts
que feia
el programa
Música Labás
i que
t'encorregaven
a seguir endavant
perquè eren
dels propis programes
que es dedicava
a la música en català,
etcètera, etcètera.
Bé,
jo aquella carta
no la vaig fer
emmarcar,
però gairebé,
gairebé, no?
I a més a més
allò que dius,
ostres,
m'escolten des d'arreus
i tot, eh?
Bé,
començament de l'emissora
són d'aquelles coses
que s'agraeixen.
Sí, sí.
Quim,
t'ataca,
Jardí Secret.
Jardí Secret.
Jo no sé si...
A veure,
era un programa
molt personal,
íntim,
es feia a altes hores
de la nit.
Home,
altes hores,
altes hores.
Altes hores de la nit.
Almenys per nosaltres
en aquella època
eren moltes altes hores
de la nit, eh?
Sí,
a les 9 havíem d'anar a dormir.
Sí,
a les 9 no.
Va,
a les 10,
a les 10.
Vam a ser generosos.
A les 10 de la nit,
com a molt,
no estic a la nit, eh?
Home,
més que res,
perquè a les 7
havíem d'estar a la missa hora.
Per exemple,
per exemple.
I clar,
això donava el rotllo
de poder escriure't
jo suposo que a les 12
potser la gent deia
ah, mira,
a veure,
anem a escoltar això,
però dos quarts d'una ja
devien tancar
més persianes als ulls
que no veiguis.
A més a més,
serà música relaxant,
vull dir que
si la gent s'adormia,
doncs tot això
que els hi feia, no?
Però també pensa
que hi ha molta gent
que a la nit treballa.
A veure,
a nosaltres,
perquè no ho veiem.
Tu em penses
que quan dors tu,
dorms tothom,
però hi ha molta gent
que treballa de nit
i escolta programes de ràdio, eh?
Però voldria en marxa
i no això que feia jo,
a veure.
Home,
però si t'hi fixes,
també fa 25 anys
els programes
eren més d'aquest estil,
de música,
de poder llegir,
una poesia,
una carta,
que la gent
et pogués demanar música,
vull dir,
a veure,
jo crec que les coses
també han anat evolucionant,
potser ara es fan
uns altres tipus de programa,
però 25 anys enrere
era el que es portava.
Sí,
la gent escoltava música.
Jo crec que t'escoltava molta gent.
No demanava,
ningú va trucar mai,
ningú va demanar res,
vull dir que...
No,
però estava força bé.
No era per demanar música,
perquè ja estaves estructurant
el que tu feies,
portaves uns textos
i una música,
tampoc no es donava
de dir posa'm aquesta,
posa'm l'altra,
no ho hauria fet,
tampoc,
però és que ningú va trucar,
Home,
tampoc ho demanava,
però sembla que tampoc ho demanava,
vull dir,
era més un programa
com a més estructural,
de posar-t'ho la música,
de triar-la,
que quedava bé
amb la poesia
o la carta
o el text
que tu havies de llegir.
I a més,
amb la veu del Quim,
per això jo teia
l'història de la carta,
amb ells que potser la trucaven,
sí,
alguna em mirava a la secreta,
jardins secrets,
no hi he pogut averiguar
encara aquí.
Perquè és un secret,
per això no ho has de venir a la mà,
és un secret.
I una de les coses
que potser sí que tenien
molt a la mà
eren els diaris.
Sí.
Que importants van ser
llavors els diaris,
pocs diaris,
perquè...
Pocs,
Pocs,
Catalunya Sud i el diari
Tancor.
És el que t'anava a dir,
en un principi un
i després va caure l'altre.
Catalunya Sud, sí,
i després va caure de seguida.
I allà gairebé
s'exprimia, no?
Sí.
company?
Sí, perquè la resta de diaris
que s'editaven,
tipus els que estan avui en dia,
de notícies de la ciutat,
no en duien.
Llavors el Patufet,
que és el conegudament
popularment
el diari de Tarragona,
allí sí que portaven
totes les notícies
del que t'havia passat.
Exacte.
Que, si se n'en recordeu,
estaven en castellà
i llavors seguien de traduir.
I s'havia de fer traducció simultània.
I fèiem traduir-se simultània
sense llegir-te la notícia.
I na fumíem cada una,
impressionant.
Això estava a l'alegria,
perquè a les 8 del matí
dubto que la gent
esperés a preguntar
el que havia dit jo.
I això es diu
varietat cultural.
Evidentment.
Llavors,
el barri era multicultural
i continuo sent-ho
i la part alta
ja era el que hi havia.
I llavors llegir-te
és complicat.
Ara, si m'ho fessis fer,
costaria, eh?
Te'n sortiries, Rosa.
Sí, suposo que sí.
Però el primer dia
costava una mica,
però el segon dia
portàvem una soltura
impressionant,
ja llegint el castellà
al català
i traduint-ho simultàniament.
que a vegades ens quedava malament
alguna paraula
perquè no sabies
com traduir-la
i te la deixaves anar.
El xaleco.
Sí, el xaleco.
El xaleco.
Com se diu,
com se diu,
però bé.
Que vam fer concursos,
t'ho t'ho he de dir,
al cap dels anys,
precisament per això,
per esmorzar aquestes paraules
que repetíem constantment
en català.
Sí, exactament.
Per a les quals feien
en català.
Clar,
perquè les treies del diari,
llavors,
ja et dic,
la cultura que nosaltres teníem
era la d'un criu de 16 anys,
no?
I, clar,
feies informatius,
fer els programes al matí
i agafar el diari
i llegir les notícies,
ostres,
jo veig la meva filla ara
i amb 16 anys
és incapaç de llegir
a ser un diari.
No s'ho ha llegit mai,
vaja.
El problema era de temps.
Era el temps.
No havia temps
d'arribar a la més hora,
preparar-t'ho,
preparar-t'ho,
traduir-lo en català,
escriure-ho,
no,
era arribar,
pam.
Arribar i moldre,
no?
Cap guió.
El matí,
evidentment,
no es podia fer.
A la nit sí que ja es podia fer.
Aquella màquina d'escriure,
te'n recordes?
Que feia jo
perquè hi havia una màquina d'escriure.
L'Olivetti,
de color verd.
Blanca.
Era blanca.
Blanca,
té una màquina d'escriure.
Una que explicàvem tots allò.
Però no es podia fer servir
mentre feia el programa
perquè sentia explicar.
Clar,
sentia el clic,
clic,
clic,
clic.
Clar,
o agafar la màquina
i sortir fora
amb les senyores
que he fet el macramé
i les tartes
i llavors
nenes
que ens esteu molestant
o anar-te'n.
Que també passava.
Que també passava.
Escaves a les escales
amb la màquina d'escriure
i clink,
clink,
clink,
i l'altre
anant llegint la notícia
i donant clink,
clink,
en escrivint
i així s'anava fent.
Així el de la nit
sí que de vegades
el teníem preparat
però el de les 8 del matí
era impossible.
Agafaves els titulars
i traduies andando.
I això era tradució simultània.
Sí, sí,
el que dèiem.
No sé si Lluís
també has agafat del diari
i també...
Sí,
també ho feia
amb el Foron Cultural.
També ho feia
amb el Foron Cultural.
I com ho preparàveu
vosaltres al programa?
També com comentàvem ara,
arribar i moldre
o us donava també temps
allò que dius
mira com és una vegada
a la setmana?
No, no,
el Foron Cultural
era de dilluns a divendres.
Encara ho teníeu també
complicat, no?
Sí, era una mica més feixuc
però, no sé,
com era més àmbit cultural
doncs miraven
d'allargar les notícies.
O sigui,
no era com un informatiu estricte
que has de dir les notícies
i aquí doncs...
Havia marge.
Sí, havia marge
perquè hi havia música entremig
i aleshores si era cosa cultural
doncs sempre podies ficar
doncs un tall
del concert que...
Que havia senat.
Això mateix, sí.
Era una mica diferent.
Una altra de les coses
que jo ara me'n recordo
i venint una miqueta
al compte del que estaves
explicant, Lluís,
jo que començava
és la notícia
amb jo t'havies perdut.
Sí.
Posa música
i música
i música
i música
i música
i clar,
intentaves aclarir-te una miqueta
i dir, a veure,
vaig per aquí
després enceto per allà
i després, clar,
tornes a començar
una altra vegada
tornes a equivocar
en el mateix lloc
i música
i música
o les vegades
que es deixaven
els micròfons oberts
Ai, sí.
Con la iglesia
estem estupados.
Lluís,
acabes de tocar
a l'hora que no deien res.
Jo crec que no teníem
massa clar la diferència
entre vermell i verd.
Veies una llumeta
i deies, mira, una llumeta,
mira que mona la llumeta.
Aquest del turisme
era propi de tots,
de creixels de la ràdio.
Tenia la seva gràcia,
escoltar una emissora
en la qual
s'havien deixat
els micròfons oberts
i s'escoltava la ràdio
però...
L'autèntica,
l'autèntica.
Autèntica.
Fins que et trucava el de casa
i et deia
s'esteu sentint
el que esteu dient
i llavors penjaves el telèfon
i llavors aixecaves la música,
treies el micro
i com anàvem dient
i seguies
amb el que estaves fent, no?
O deies aquella típica frase
de
Ai, que xafarot,
que volíeu saber
què estàvem dient, eh?
O al mig d'un informatiu
que estaves tu sol
fent les notícies
trucaven al timbre de baix,
baixaves els dos pisos
i tornaves a pujar.
Llavors,
a mirada d'un titular
posaves música
i deixaves el disc
a posar
i tu te n'anaves
a obrir
a qui estava trucant a baix
se'n recordava
aquell piló vermell
que t'anava amb el costat
al dalt
i deixaves la música.
Però molta rata
deixaves la música
perquè quan arribes del fies
i seguim
i seguim
n'hi havia ascensor.
Hi havia unes quantes escales
Hi havia bastantes escales
i tu anaves
a tot pinyo
i el que acabaves
d'obrir la porta
li deies
tanca tu
perquè clar,
jo estava en directe
És que si et quedaves
tu tanca ja no arribaves
No, no,
si et quedaves tanca ja no arribaves
deies
estaves fent les notícies
no sé pas
la gent
el que es pensarà, no?
Però sí, sí
coses d'aquestes
són molt curioses
que avui no us passa
per això, eh, a vosaltres
No
A veure, a veure
alguna cosa
continua passant
perquè gràcies a Déu
una de les coses
que podem dir
i agraïm
que tots som humans
Evidentment
Gràcies a Déu
Encara les màquines
no ens han canviat
Encara ens podem equivocar
Encara podem arrrar
Encara podem riure
I encara ens podem equivocar
Per quin avè?
Allà moltes vegades
S'havia de tallar
perquè reiem
Perquè reiem
Però l'altre dia
també vaig sentir
que aquí algun dia
també riu
Home, i tant
I tant
És el que et deia aquí
Que reiem
Perdona, per la part que em toca
Qui diu que n'altres reiem?
La Montse i el Jordi
eren els campions del riure
Del riure
A l'hora dels titulars
Home, bueno, va
Deixem-ho estar
Deixem-ho estar
Que p'agafaves el titular
Necessaria tres programes especials
Per continuar parlant amb vosaltres
Però ja podeu veure l'hora
Tenim el Joan Maria
Esperant-nos
Que s'ha de posar la música
No sé si us agrada l'any 1987
Per recordar la música
Sí, sí, sí
Podríem posar-la
Oh, i tant
No ens deixem
El Joan Maria
Jo aprofito
Per pedir-te la cancion
Eh?
Ara no podré saber
Perquè ja està
Ja m'he d'aigua
La que posis
És indiferent
I la dedico a la meva mare
Que avui fa 70 anys
Doncs molt bé
Per ella
Un petonàs
Moltes felicitats
Així mateix, felicitats
Gràcies
Quim, Rosa, Montse, Lluís
Moltíssimes gràcies
I fins d'aquí 25 anys
Gràcies
Esperem
Gràcies a vosaltres
Per convidar-nos
El 30, eh?
El 30
A veurem el 30
I tant
Bé l'amor de Déu
Gràcies
A vosaltres
A veure
Any 1987
Un grup basc
D'un cantó
I aquesta cançó
En algun lugar
De un gran país
Olvidaron construir
Un hogar
Donde no queme el sol
Y al nacer
No haya que morir
Y en la sombra
Mueren genios
Sin saber
De su magia
Concedida
Sin pedirlo
Mucho tiempo
Antes de nacer
No hay camino
Que llegue hasta aquí
Y luego pretenda salir
Con el fuego de
El agarnecer
Arde la hierba
En algún lugar
En algún lugar
De un gran país
Olvidaron construir
Un hogar
Donde no queme el sol
Y al nacer
Y al nacer
No haya que morir
Un silbido
Cruza el pueblo
Cruza el pueblo
Y se ve
Un jinete
Que se marcha
Con el viento
Mientras grita
Que no va a volver
Y la tierra aquí
Es de otro color
El polvo no te deja ver
Los hombres de amor
Los hombres de amor
Saben si lo son
Pero lo quieren creer
Las madres que ya
No saben llorar
Ven a sus hijos
Para ti
La tristeza aquí
No tiene lugar
Cuando lo triste es vivir
La tristeza aquí
Sens dubte
Un dels icones
De la dècada dels 80
Pel que fa al pop rock estatal
D'un candú
Aquest grup
Que juntament
Amb d'altres cançons
Destacava aquesta
Aquell any
En algun lugar
Continuem a l'any 1987
I una cançó
Que ens portava
Gregory Abbott
Que triomfava també
Aquell any
I una cançó
Yeah
Girl
I've been watching you
From so far across the floor
Now baby
That's nothing new
I've watched you
So many times
Before now baby
I see that look
In your eyes
Look in your eyes
And what it's telling me
And you know
Ooh girl
That I'm not shy
I'm glad you picked up
On my telepathy
Now baby
You know your name
Girl I wanna shake you down
Well well
I can give you all the loving you need
I'm gonna love you
Come on let me take you down
Oh baby
We'll go all the way to heaven
Ooh
I've been missing you
And the way you make me feel inside
What can I do
I can tell you got your pride now baby
Come to me
Well well
Let me ease your mind
Oh babe
I got the remedy
Yes I do
Yes I do
Now give me just a little time
You're in my mind
Girl I wanna shake you down
I wanna rock you down
I can give you all the loving you need
Oh I'm gonna love you
Come on let me take you down
Oh well well
We'll go all your way to heaven
Girl
I've been missing you
And you know
It's funny
Every time I get to feeling this way
I wish I had you near me
I wanna reach out and touch you
I can't stop thinking of the things we do
The way you call me baby when I'm holding you
I shake and I shiver when I know you're near
Then you rest fucking my ear
Oh baby
Well well
You read my mind
You know you did
Girl I wanna shake you down
Oh baby
I can give you all the loving you need
Oh
Come on let me take you down
Well when
You go all your way to heaven
It ain't me, it ain't mine, it ain't mine, it ain't mine
Come on girl let's shine the show
I can give you all the loving you need
Roses are red and violets are blue
I'm gonna rock this world for you
Hey baby
You go all the way to heaven
Què cal dir d'aquesta cançó de Gregory Abbott?
Tot un èxit a l'any 1987
No va ser l'únic que va quallar a nivell internacional
L'acompanyava un artista també increïble
i que a hores d'ara encara està triomfant i cantant i fent de les seves
és la Whitney Houston
Amb ella ens acomiadem avui en aquests 25 anys de música
Demà més
Recordeu aquest denominador comú aquesta setmana l'any 1987
Remember when we held on in the rain
The nights we almost lost it
Once again
We can take the night into tomorrow
Living on feelings
Touching you
I feel it all again
Didn't we almost have it all
When love was all we had
Doncs fins aquí aquest programa especial en el dia d'avui
Amb grans ex-col·laboradors d'aquesta casa
Grans companys, grans amics que han volgut acompanyar-nos
En aquest aniversari tan especial 25 anys
De Tarragona Ràdio
Però aquest programa no s'acaba avui
No, no, no, no, eh?
No
Continuem fins al mes de juny recordant grans coses que ens han passat
I que hem volgut enretre un petit homenatge a través d'aquesta hora de programa
Que encara ens queden moltes coses per escoltar
Molts col·laboradors, molts ex-treballadors
I molta gent que encara ha de passar per aquests micròfons
De primer, gràcies per sentir-nos
Gràcies per fer-nos la vostra emissora
I que esperem poder complir 5, 10, 20, 25 anys més amb vosaltres
Gràcies, bona tarda i fins demà a les 6, de 6 a 7, com sempre
Gràcies per fer-nos
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Gràcies per fer-nos-hi
Fui hasta aquí y luego pretenda salir
con el fuego del aranecer.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Arde la hierba.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


No va ser l'únic que va quallar a nivell internacional.
L'acompanyava un artista també increïble
i que a hores d'ara encara està triomfant i cantant i fent de les seves.
És la Whitney Houston.
Amb ella ens acomiadem avui en aquests 25 anys de música, demà més.
Recordeu, aquest denominador comú aquesta setmana, l'any 1987.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!