Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Benvinguts!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
gaat!
Fins demà!
Fins demà!
El seu nhagut artístic és realment immens.
Més de 20.000 obres.
Déu-n'hi-do!
Al llarg d'una vida activa també en el món de les arts molt llarga.
Moria tal dia com avui, fa 38 anys, als 91 anys.
Si tenim en compte que els primers quadres són de quan tenia 14, 13 anys o menys i tot,
i que va pintar fins a dos o tres dies abans de morir,
veiem que té una vida activa dins el món de l'art de gairebé 80 anys.
O sigui que li donava per fer aquestes 20.000 obres que va fer.
Les seves darreres paraules sembla que van ser brindeu per mi.
I van inspirar una cançó a l'exbit i al Paul McCartney,
quan estava en el grup The Wings, una cançó titulada Picasso's Last Words,
Drink to me, les últimes paraules de Picasso, brindeu per mi.
Recordem, tal dia com avui, 8 d'abril de l'any 1973, moria Pablo Picasso.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
Jordi, reclamem uns cascos que funcionen, o què?
Què?
M'agafes al contracorrent.
Uns cascos que, a veure si ara que són temps de vaques magres...
Renovem uns cascos.
Anem per feina, Manel.
Trobes?
Sí, menys reclamar i menys queixar-se.
Tirem enrere amb el temps, com fem habitualment en aquest programa.
Sí, perquè cap abans encara no hem tirat mai.
Podríem fer, també.
Ens situem a l'any 1900, ens situem a Alemanya,
i en concret a la redacció d'una revista,
o segurament la revista més prestigiosa sobre ciència d'Alemanya,
l'Analen der Physik, és a dir, els anals de física.
Aquesta revista va rebre un article en el qual un jove físic,
que ningú havia sentit a parlar d'ell,
plantejava algunes teories interessants sobre la natura i el tamany dels àtoms.
L'article portava la signatura d'Albert Einstein.
Aquest primer treball d'Einstein,
igual que els tres publicats a continuació,
van tenir poca repercussió entre la comunitat científica,
si bé tractaven temes interessants.
La veritable revolució no arribaria fins cinc anys després, l'any 1905,
quan va escriure quatre textes magistrals,
entre ells el que formulava la teoria especial de la relativitat.
Aquell any va passar als anals de la història com l'anus mirabilis,
és a dir, l'any prodigiós.
Què et sembla?
Si em deixes engullir l'aigua que tenia a la boca, t'ho diré.
Em sembla molt bé.
Molt bé, perfecte.
Tot i que tots els articles publicats per Einstein l'any 1905
van ser fonamentalment per al desenvolupament,
van ser fonamentals per al desenvolupament de la ciència moderna,
el més important i transcendent d'ells
va ser sobre l'electrodinàmica dels cossos en moviment.
És el que inclueix la més que coneguda teoria especial de la relativitat.
Aquella fórmula que segurament tothom recorda
que ha vist centenars o milers de vegades
escrita inclús en pel·lícules
on apareix un professor d'universitat
i l'escriu a la pissarra,
però bé, que segurament molts de nosaltres no arribem a entendre, no?
No.
Bé, jo sé que la E vol dir energia,
que la M vol dir massa
i que la C vol dir velocitat a la llum, al quadrat,
però no tinc ni punyetera idea
perquè s'arriba a aquesta...
Doncs aquí, en aquest monogràfic, no t'ho explicaré.
Ja m'ho penso perquè els de lletres, igual que jo.
Molt bé.
Amb aquesta brillant teoria,
que plantejaven la necessitat d'invertir el punt de vista
des del que s'observaven i investigaven els fenòmens,
Einstein va revolucionar el pensament científic
de tota la humanitat
i va canviar la concepció que es tenia de l'univers.
Però com es veia al món
abans que Einstein publiqués les seves idees?
Retrocedim amb el temps, encara més.
A principis del segle XVII,
el científic i filòsof Galileu,
en el seu afany
per demostrar que la Terra no era un cos estàtic,
havia sigut el primer a plantejar
que la percepció del moviment
depenia del marc de referència
pres per realitzar l'observació.
Aquesta idea s'explica més clarament amb un exemple.
Per exemple,
si tanquem els ulls en un viatge en avió,
sempre que no hi hagi cap turbulència
que afecti el vol,
tindrem la sensació,
quan la parella hagi agafat una velocitat constant,
que la parella no es mou.
Però si algú observa l'avió des de terra,
amb uns prismàtics,
veurà, òbviament,
que la parella es desplaça pel cel.
En cada cas,
s'haurà utilitzat un marc de referència diferent.
dins de l'avió
o tocant de peus a terra.
I el moviment,
en conseqüència,
es percebrà de forma diferent.
Això és el que es coneix
com el principi de relativitat.
Tot moviment és relatiu
al marc de referència
en el qual s'observa.
I les lleis de la física
no varien d'un marc a un altre,
sempre que no es produeixin acceleracions.
Això ja ho observava Galileu
al segle XVII.
Això és ben lògic, no?
Molt lògic.
Però el pare de la física...
Perdona que estigui una mica distant,
però és que la física
mai se'n va donar massa bé.
Ja, ja ho he notat.
Ja m'ha de crear
que hi ha altres distraccions,
també, avui.
Però bé.
No, no, no, no.
Manel, que ens coneixem.
Que ens coneixem.
No val...
Bé, mira, és igual.
No val cantar gola per antena.
Sí, que estem a divendres.
Però el pare de la física clàssica
no va ser Galileu,
sinó Isaac Newton.
Aquest científic,
a finals del segle XVII,
va descriure l'univers
com una màquina,
el funcionament del qual
podia determinar-se
amb unes lleis universals
del moviment i la gravitació.
I ell mateix les va establir.
Com a Newton
no li agradava el fet
que no existís
un marc de referència absolut
per definir tots els moviments
de l'univers,
va inventar
un concepte abstracte
anomenat
l'espai absolut.
Així, per exemple,
deia que un objecte
estava en repòs
en relació
amb l'espai absolut.
El principi de relativitat
no exclou
l'existència
d'un marc de referència absolut,
només postula
que les lleis de la física
són les mateixes
en tots els marcs
de referència.
Això va permetre
la coexistència
de les dues idees,
per una banda
la de Galileu
i per una altra banda
la de Newton,
és a dir,
la de l'espai absolut
i la de la relativitat.
Perdó,
sembla ser
que amb el monogràfic
d'avui el Manel
també m'ha passat
la seva tos.
Jo tinc aquí la gola,
el que passa és
que avui no s'atrevies
a sortir,
m'ho estic controlant,
però avui sembla
que tot ha passat.
Després d'un glob d'aigua
potser les coses
es veuen diferents.
Com que les lleis clàssiques
del moviment
oferien una descripció
satisfactòria
de tots els fenòmens
que l'home
podia observar,
ningú les va posar
en dubte
durant dècades,
però a mitjans
del segle XIX,
és a dir,
va passar tot el segle XVIII
sense que ningú
es plantegés,
o com a mínim,
sense que ningú
es plantegés seriosament
certs dubtes físics,
va ser a mitjans
del segle XIX
quan es van plantejar
les primeres teories
sobre la natura
dels fenòmens
electromagnètics,
apareixent els problemes.
Quan va ser
James Maxwell,
un físic escoçès,
que va aconseguir
desenvolupar
una teoria matemàtica
que plantejava
la propagació
de la llum
en forma
d'ones electromagnètiques.
Així,
perquè les zones de llum
poguessin
desplaçar-se
per l'espai,
els científics
de l'època
van pensar
que aquest
havia de contenir
alguna espècie
de fluid invisible,
anomenem-lo
èter,
que permetés
el seu moviment.
I aquest èter,
d'existir,
clar,
seria el marc
de referència absolut
que permetria
mesurar el moviment
de tots els cossos
de l'univers.
Segons Maxwell,
és a dir,
aquest científic escoçès,
segons Maxwell
havia comprovat,
el principi
de relativitat
no podia aplicar-se
a la seva teoria.
les seves lleis
sobre electromagnetisme
canviaven
depenent
de les referències.
Per aquest motiu,
es pensava
que aquestes lleis
només serien
vàlides
en el marc
de referència
quan l'èter
estigués en repòs.
És a dir,
aquest fluid invisible
estigués en repòs.
Si el postulat
era correcte,
al mesurar la llum
en un marc
de referència
en moviment
respecte a l'èter,
la velocitat
variaria.
I això és el que
van intentar
demostrar empíricament
els científics,
altres científics
com, per exemple,
Michelson i Morley.
Si la Terra
es mou
a través de l'èter,
van pensar
que un ratx
de llum
apuntant
en la direcció
del moviment
de la Terra
hauria de viatjar
una mica més ràpid
que un ratx
que es llençés
perpendicularment
a aquest moviment.
Però res d'això
va succeir.
Els científics
van descobrir
que la velocitat
de la llum,
al contrari
del que s'esperava,
no varia mai.
Com a mínim,
com a mínim,
per ara.
demà
potser expliquem
una altra història,
però per ara
no s'ha demostrat
el contrari.
La ciència
havia entrat
en un carreró
sense sortida.
Ningú s'explicava
l'experiment
fallit
de Michelson
i Morley
i encara quedava
per resoldre
la incompatibilitat
dels postulats
de la física clàssica
en respecte
a les lleis
de Maxwell.
Quina de les dues
teories
estava equivocada?
I en aquesta situació,
Einstein
va demanar la paraula
per resoldre
aquest misteri.
Tornem,
hem anat
del segle XVII
ja,
una altra vegada
fins al 1905.
La solució
proposada
l'any 1905
va ser tan genial
com simple.
oblidem-nos
de l'èter
i dels marcs
de referència
absoluts
que
resultaven
inútils
i
va
decidir
ampliar
el principi
de relativitat
de Galileu
a tots els fenòmens
de la natura.
Així,
el primer postulat
de la teoria especial
de la relativitat
afirma
que totes les lleis
de la física
són les mateixes
en tots els marcs
de referència
de moviment
uniforme,
però un cop
eliminada
l'existència
de l'èter
en relació
a què
hauríem de medir
la velocitat
de la llum?
Es van preguntar.
La resposta
a aquesta pregunta
doncs
és el segon
postulat.
La velocitat
de la llum
quan es propaga
en el buit
és constant
independent
de l'estat
del moviment
del cos
que l'emet
o que l'observa.
Així,
en conseqüència,
la llum
té sempre
la mateixa
velocitat
en qualsevol
marc de referència
i no és necessari
mesurar-la.
Només que
hauríem de resoldre
per les lleis
de Maxwell
perquè
les lleis
de Maxwell
canviaven
el passat
d'un marc
de referència
a un altre,
el que és incompatible
amb la relativitat.
Potser s'havia
equivocat
el físic britànic
a l'hora
de realitzar
les seves equacions?
Era possible.
Segurament
tots vosaltres,
oients,
el Manel,
la Sílvia,
us ho esteu preguntant.
Ho preguntem.
Einstein
què va fer?
Einstein
postular
que les lleis
de Maxwell
sobre
electromagnetisme
eren vàlides
en qualsevol
marc de referència.
El problema
radicaven que
amb sistemes
com la llum
per canviar
d'un marc
de referència
a un altre
no podien utilitzar-se
les mateixes
equacions
que s'utilitzaven
pels sistemes
mecànics.
Aquestes
equacions
anomenades
transformacions
les havia establert
Galileu
i es basaven
en sumes
i restes
bàsicament.
Imaginem
que anem
a la part
de darrere
d'un automòbil
a una velocitat
constant
de 50 km h
i que
llancem
una pilota
de paper
al conductor
a una velocitat
de 20 km h.
La pregunta és
a quina velocitat
es moure
la pilota
de paper
respecte
a algú
que veu
l'escena
des del carrer?
Doncs
és molt fàcil
i segurament
tots vosaltres
ho sabreu.
50 km h
la velocitat
constant
de l'automòbil
més 20 km h
la velocitat
de la pilota
igual
a 70 km h.
Però
què succeeix
en el cas
de la llum?
Imaginem
la mateixa situació
però en aquest cas
en lloc
de llançar
una pilota
encenem
una llum.
A quina velocitat
es moure
la llum
de la llanterna
respecte
al peató
que està observant
la situació
del vehicle
que està passant
a 50 km h
i que hi ha
una persona
que encen
una llanterna
mirant
cap al conductor?
La pregunta
doncs té
el seu moment
va plantejar
molts dubtes.
Segons les transformacions
de Galileu
el resultat
hauria de ser
50 km h
de l'automòbil
més
300.000 km h
segons
de la llum
però Einstein
afirmava
que la llum
es propaga
de forma
constant
per la qual cosa
el resultat
seria
forçosament
de 300.000 km h
què fer?
es va preguntar
aquí
va explicar
Einstein
ja no es poden
sumar
i restar
com a la mecànica
clàssica
i recolzant-se
en els treballs
d'un altre físic
un senyor
anomenat
Hendrik Lorenz
va decidir
que només
hi havia
una solució
perquè el resultat
de l'equació
fos lògic
estigues atent
que arriba
al punt final
és a dir
la gran
mascletà
de tot
l'assumpte
considerar
com a relatives
les variables
que intervenen
en el concepte
de velocitat
és a dir
considerar relatives
les dues variables
que són
l'espai
i el temps
en el seu moment
això
va ser
tota una bomba
però el que vindria
després
ja és
una altra història
avui fa 100 anys
a Tarragona
anem a parlar
de peus
què et sembla
Jordi
peus
peuets
pebots
peus
peus
100 peus
hi ha notícies
a vegades
curioses
a la premsa
de fa
100 anys
és a dir
recordem
que a mi m'agrada
dir-ho
no sé per què
Diario de Tarragona
tal dia com avui
8 d'abril
del 1911
1911
portava
esta notícia
curiosa
diu
el següent
la matèria
que vamos a tratar
es algo
pedrestre
pero interesante
el tamaño
de los pies
está íntimamente
relacionado
con la salud
de la persona
que los usa
las mujeres
que tienen
un pie
pequeñito
es decir
que tienen
los dos
pequeños
presumen
y procuran
enseñarlo
los hombres
dirigen
a los pies
femeninos
diminutos
piropos
más o menos
madrigales
costales
como
piñón
almendra
te voy a comer
la almendra
la mujer
que tiene
los pies
o te voy a hacer
un masaje
en el piñón
un masaje
masaje
la mujer
que tiene
los pies
grandes
procura
ocultarlos
y llora
su desgracia
hay muchos
hombres
que se consideran
bienaventurados
si el señor
les dio
un pie
breve
que error
tan grande
el suyo
el sapientísimo
profesor
Edmundo
Persier
ha leído
con voz alta
inteligible
y sonora
un documentado
de trabajo
en la Academia
de Ciencias
de París
más o menos
en la época
que el señor Einstein
planteaba
esto de la relatividad
en el que afirma
que de un modo
perentorio
fundándose
en datos
estadísticos
que la mayoría
de los hombres
sanos
tienen los pies
grandes
y la mayoría
de las mujeres
normales
tienen los pies
pequeños
de cien soldados
individuos
robustos
seleccionados
físicamente
solo dieciocho
tienen los pies
pequeños
de cien locos
apenas hay veinticuatro
con los pies
grandes
de cien mujeres
en su cabal juicio
veintitrés
tienen grande
la peana
de cien locas
dieciocho
tienen el pie
chiquito
de modo que
para saber
si una persona
está
mochales
o no
se debiese
una expresión
predisitada
en sus cabales
hay que fijarse
tanto en su cabeza
como en sus pies
alguien dirá
que esta hipótesis
no tiene pies
ni cabeza
pero antes
de hacer la afirmación
hay que andarse
con pies
de plomo
jokes de paraules
del señor
articulista
y sin permés
también
una otra
noticia
muy breve
que dice
ayer tuvimos
el gusto
de saludar
a nuestro querido amigo
el ingeniero agrónomo
don Joaquín Bernat
que ha venido
a posicionarse
de la dirección
agronómica
de esta provincia
deseamos
a nuestro amigo
mucha prosperidad
en su nuevo cargo
que ya desempeñó
con general aplauso
hace algunos años
y como siempre
tenemos un patrocinador
Bona nit
Bones
¿Qué tal compañeros?
¿Anem per bon rumbo o no?
Una cosa
un petit comentari
em pensava que anaves
a parlar
no sé
d'alguna història japonesa
o això
perquè recordem
que les heises
que les dones
han de tindre els peus
No, no
perquè les heises
es benaven
completament els peus
Eren les heises
o no era la Xina?
Bueno, però en les heises
teòricament
les heises
Sí, que era ben vist
que tinguessin
pràcticament monyons
El peu petitíssim
i a més a més
arribava un moment
que clar
apretaven tant
les venes
que no creixia el peu
en si
sinó que era
era una metamorfosi
Era com un monyons
Era una cosa molt estranya
no?
Perquè vegis
el que s'aprestia
d'alguna manera
com el fetichisme
que tinguis els peus petits
Bé, els homes no
els homes grans
Sí, els homes
han de trepitjar fort
i les dones
han de passar
han de passar
de puntetes
Sí
Sí, sí, sí
Això és un masclisme
fuïdor, eh?
Fa cent anys
imagina't
tot el que vulgués
i més
Doncs no més dolor
No més dolor
Dones
Així m'agrada
Si tens el peu gran
Tens el peu gran
Ah, no, bueno
Perdoneu, eh?
És que ara m'he deixat anar, eh?
Però això d'algú me sembla
que no espera el dolor de peus
Sí
No
No, vaig para la feina
Bites per la feina, no?
Fica en la primera fase.
Patrocinador.
No más dolor.
Los dolores reumáticos, inflamatorios y nerviosos
desaparecen usando el poderoso depurativo RobiKet,
específico de óptimos resultados en la curación de dichas enfermedades,
según acreditan los varios informes de los señores médicos
que lo han experimentado y que iremos poniendo en conocimiento del público.
Informe del doctor Comas.
El infrascrito médico con patente Folio 94,
domiciliado en Barcelona, calle Villarroel, número 3,
declaró que siempre con éxito he usado RobiKet,
el que considero un excelente específico en casos de reumatismo.
Tratamiento específico de la tuberculosis.
Farmacia Caballero, antigua de San Pablo, calle San Pablo 112, Barcelona.
de venta en Tarragona, farmacia de A.Mont, cos del bou número 2.
I aquí, deixa's fer una cosa, és que quan abans ho comentàvem fora d'antena,
dic, què dic?
A.Mont.
Jo dic, no, perquè la gent pensarà en Egipte.
A Egipte, A.Mont, Atón i tot en Camont, clar.
A.Mont, Àngel, Alfonso, Abelardo...
Clar, tenim un munt de noms que comencin a parar.
Però ja n'havia posat alguna coseta més.
A.Mont, el senyor Mont.
Doncs aquest poderoso depurativo RobiKet,
en el dia d'avui patrocina el nom.
Vinguis a Vistàries.
Avui parlem de l'esport,
que sembla que conjuga de forma més eficient
la preparació física amb la intel·ligència.
I a més a més, l'esport, segons la seva federació,
amb més federats del món.
Saps de quin esport parlem?
Del críquet, de...
No, del ping-pong.
Del ping-pong.
Sí, sí.
Malgrat que, malgrat la seva enorme popularitat a Àsia,
el ping-pong no va néixer a Àsia.
Va néixer a Anglaterra, a finals del segle XIX.
Un enginyer britànic anomenada James Gipp.
Engenier o enginyer?
Engenier, sí.
Un britànic anomenat James Gipp,
és a dir, que no va ficar el seu nom al nou esport.
Va importar...
Si no es diria el jip...
Sí, el jip-pong.
El jip-pong.
Sí, el jip-joc.
No ho sé.
Va importar des d'Amèrica unes petites pilotes de cel·luloide
per a la pràctica del tenis taula.
I va sorgir, i va sugerir per al joc,
el nom de ping-pong.
Pel so que feia la pilota l'impacta amb la raqueta i amb la taula.
El ping-pong va aconseguir aleshores una gran popularitat a Anglaterra
i es va estendre inclús a Àfrica del Sud i a Austràlia.
Pensem, a més a més, que estem parlant al segle XIX,
a finals del segle XIX parlem d'Àfrica del Sud, Austràlia,
havien estat colònies, encara eren colònies, del Regne Unit.
Aquell mateix any, un alumne de 14 anys de l'escola de Saps,
és a dir, perquè diguem que els alumnes no serveixen per res,
va inventar una raqueta de mànec curt i recoberta de pergamí,
introduint en el joc una xarxa també de 17,5 centímetres d'alçada.
També, com a curiositat, podem dir que l'any 1901,
el fabricant John Jacks va registrar ping-pong com a marca comercial
i es van celebrar a Anglaterra els primers tornejos
on van participar fins a 300 jugadors.
També, com a curiositat, podem dir que l'any 1927,
Londres va ser la seu del primer campionat mundial
de tenis taula o de ping-pong.
I també, com a curiositat, podem dir que l'any 1988
es va convertir en esport olímpic.
Si us escapeu algun cap de setmana a Madrid,
no us perdeu una exposició al Reina Sofia,
que porta per títol
Una luz dura sin compasión.
El movimiento de la fotografía obrera 1926-1939.
És a dir, ja cronògicament ja ens l'ha marcat
i pel títol, doncs això.
El Reina Sofia dedica una ambiciosa exposició
a l'escassament tractat tema del moviment
de la fotografia obrera.
Entre aquestes dates i també a nivell de geografia física,
tracta, doncs, parteix des d'Alemanya fins a la Unió Soviètica,
passant per Txecoslovàquia, França, Austria, Espanya, etcètera, etcètera.
Una exposició que sembla ser força interessant.
Manel.
A Sant Maia Sis.
Ah, no.
Doncs si hi vas i si qualsevol persona que ens està escoltant
té que anar a Sis,
la cuna del famós Sant Francesc,
a Itàlia,
que no deixaria de visitar un palau,
és un palau misaval, anomenat Palazzo GMP,
el qual l'any 2001, d'una manera fortuita,
s'hi va descobrir que contenia el seu subsol ruïnes romanes.
Doncs bé,
pràcticament se pot considerar
com la nova Pompeia
el que s'ha descobert.
És una domus romana
en decoració de les parets,
segurament de la primera meitat del segle I,
però el curiós és que aquesta casa
està conservada en les parets senceres,
fins a quatre metres d'alçada,
inclús en un peristil,
un jardí porticat,
on s'hi poden veure encara in situ
quatre columnes de totxana,
però revestides d'estuc,
que conserven tota la seva alçada,
quatre metres,
i com dic,
totes les parets estan pintades
de parets al fresc
i també la pavimentació és de mosaic.
No em preguntes com s'ha conservat també,
no ho sé,
però la qüestió és que
es va construir a sobre aquell palau misaval
i ara s'ha pogut descobrir
aquesta meravella,
aquesta casa tan ben conservada
d'època romana,
a Assis,
sota el Palazzo GMP.
Molt bé,
i a l'inici del programa
parlàvem de Berlusconi,
i és que,
a veure,
tothom més o menys sap
que l'any 72
un senyor anomenat Vespasiar
iniciava la construcció
d'un edifici
que vuit anys més tard
finalitzava,
doncs,
un altre senyor anomenat Tito.
Un fill.
Molt bé.
Era l'amfiteatre,
o la construcció
de l'amfiteatre
del Colosseu,
també anomenat Flavi,
degut a la dinastia
dels emperadors Flavis.
Un,
bé,
doncs sembla ser
que Berlusconi
ha obert els seus braços
a la privatització
del Colosseu,
del Colosseu,
en català,
romà,
i sembla ser que s'ha dit
l'exclusiva de l'amfiteatre
a un empresari
per 25 milions,
és a dir,
anem a privatitzar
un dels,
per no dir,
el més visitat
monument
i més emblemàtic
de Roma,
potser d'Itàlia,
potser de l'Homònia.
que, a més a més,
és patrimoni
de la humanitat,
juntament amb tot
el centre històric
de la capital italiana.
Déu-n'hi,
el senyor Berlusconi.
Serà qüestió
d'aquest polític
mig mafiós
o serà qüestió
de la crisi,
no ho sé,
això ho hauríem de...
Podríem trucar
al senyor Berlusconi
la pròpia setmana.
Sí, tinc un número,
si vols,
ara després el truquem.
Molt bé, molt bé.
La sintonia final
ens marca el final,
punt i final
del No Mingués Més Històries.
30 minuts
d'això
de divulgació històrica
és que ja no sé què dir.
Escolta,
la setmana que ve
m'he deixat sol, no?
Ai, sí, et deixo sol.
Ho sento molt,
estaré sopant amb gent.
Oh, que guai, no?
Oh, que guai.
Bueno, ja parlaré
d'Albert Enzi, no?
D'extraterrestres.
D'extraterrestres,
vols que parles?
No, no, no, no.
Estava tarejant una cançó
d'Antonio Font.
D'Antonio Font.
Que guai,
d'extraterrestres més originals.
D'extraterrestres més originals.