Bona tarda, bon dimecres i bons 25 anys
que estem celebrant dins d'aquest programa a la nostra emissora.
25 anys de ràdio, 25 anys també de música,
conjuntament amb el nostre company Joan Maria Bertran.
Avui tenim un programa amb, podríem dir, força especial.
Avui hem triat dos reportatges que es van fer l'any 2006
i és que si el Joan Maria està exprimint l'any 89,
nosaltres ho estem fent amb el 2006.
Perquè deu-n'hi-do la de coses que van passar aquell any,
ja anirem més enrere en el temps, seguríssim.
Però mira, és que el 2006 ens ha cridat especialment l'atenció
durant aquests dies.
Avui recordarem la primera petonada popular
que es va fer el 2006, un 24 d'abril.
Allò de donar petons, això també, mira, ens va agradar i ens va colpir.
I vam fer un reportatge.
D'aquí uns instants ho sentirem.
També en aquell temps, l'any 2006,
una delegació tarragonina es va desplaçar a Pompeia
per l'agermanament, precisament entre aquestes dues ciutats,
Tarragona i Pompeia.
A la tornada a la ciutat,
després d'aquests sis dies d'estada que van fer,
la nostra companya Anna Plaza va fer un reportatge maquíssim
que avui volem tornar a sentir.
Així doncs, el que podem fer ara mateix
és començar a donar petons,
què et sembla?
Un recordo que us trobeu a Tarragona Ràdio,
al 96.7 FM.
També a través de
www.tarragonaradio.cat
i per la TDT.
Bézame,
Bézame mucho
Como si fuera esta noche
La última vez
Bézame
Bézame mucho
Que tengo miedo a perderte
Perderte después
Doncs així donant petons comencem el programa
amb aquest reportatge dedicat a la primera petonada
que es va fer a Tarragona el 24 d'abril de 2006,
just el dia després de la Diada de l'Amor per Excel·lència,
la Diada de Sant Jordi.
Doncs escoltem aquest reportatge que ens va fer l'any 2006,
com us dèiem,
Josep Sunyer.
Molt bon dia, trofeu-vos aquí.
I què faig aquí?
Això és la segona petonada popular de Tarragona.
Aquí hem vingut a donar-nos petons.
Com un restaurant dels petons,
és el bar de les tapes de los besos.
I com a tot bon restaurant,
Abans de començar a menjar,
llegirem el menú.
Un menú en forma de manifest.
El mani-menú.
Jordi, per favor.
Mani-menú.
Manifest.
A modos de paràndi de menú.
Us donem la benvinguda
amb un entran de canapés de dos petons.
Seguidament,
amanida de canixes a la gent.
De primer,
sopa de petonets farcits d'amor.
De segon,
miradetes de peixet,
pescat amb canya.
Per fer baixar,
no hi ha res com un sorbet de cor silvestres.
A continuació,
la casa recomana
una abraçada fraternal,
el punt de sal.
I,
pels que tenen massa traça,
manetes de porc.
De postres,
massa doni de fruits secs
de la passió de viure.
un pastís
de dolços d'infantesa.
El cafè,
sigelor,
tolerant de crema catalana.
Un brindis
de gestos amb amor
i amanitzat
per la nord
de la nostra orquestra
comença el ball
de la segona petonada popular.
Que comenci la petonada.
Petonada popular.
Tots cap aquí davant
a demostrar-nos l'amor
amb abraçades,
amb afecte.
Que comenci la petonada.
Marta Moreno Ríos
ha guanyat el premi
del concurs d'il·lustració dibuix
un petó.
Què tal, Marta?
Què tal?
Hola, bé.
Quant has guanyat aquí?
Què t'han donat?
Què m'han donat?
Doncs un premi
de 600 euros, era.
I què vas fer
per aquest premi?
Què vas fer
per ser maraçora d'aquest premi?
vaig fer una il·lustració
feta a Guaix
on sortien
vàries parelles
pels a petons.
Passem amb el cicle
i dons a escena.
Què faràs amb aquests quartos?
Potser,
voluntaris i voluntàries
que acabem
i tot una il·lustració.
Potser comprar-me coses
de dibuix
i seguir il·lustrant.
Que es donin un petó
al mig de la Rambla
el dia de Sant Jordi.
i Paula
és una broma això, no?
No, és veritat.
És veritat?
Que us dieu les dues igual?
Sí, però no som germanes.
Ah, no?
Amiga.
Sí.
I heu pujat aquí
a donar-vos un petó
o que us donem una piruleta?
A donar-vos un petó.
Molt bé, molt bé, molt bé.
El primer petó
del dia de Sant Jordi
a la segona petonada popular.
Dos nenes guapíssimes
i les dues
es diuen Paula.
Tothom atent.
Atenció
perquè ve el primer petó
de la segona petonada popular.
Paula i Paula
es donaran un petó
al dia de Sant Jordi.
Per favor,
quan digui tres,
comenceu.
Una, dos i tres.
Oh, que bonic
i un aplaudiment, per favor.
Un altre, un altre petó.
S'ha de repetir.
Els periodistes ho demanen.
Una, dos i tres.
Bravo, un aplaudiment!
Un aplaudiment, home,
que estem a dormir.
El següent
tres persones a la vegada
per fer-se un petó.
Un petó
per tres persones.
Dos.
Com et dius?
Jonathan.
Jonathan i...
Natalia.
Us voleu fer un petó?
Sí.
Sí.
En teniu moltes ganes?
Sí.
Moltes, moltes, moltes?
Sí.
Vale.
Preparadse, periodista.
Vale?
El globo, ojo el globo,
que no...
Vale?
Cuando diga tres,
una, dos,
y tres,
el segon petó,
dos petóns.
per favor,
dos piruletes
per a aquests nens.
Molt bé, gràcies.
Hola.
A la Júlia.
Molt bé.
Molt bé.
Una altra, una altra.
Una altra.
Una altra, una altra.
Oh, que bonic!
Una piruleta.
Molt bé, molt bé.
Mua, mua, mua.
El següent.
El següent.
Ui, quin bé.
Quan vulgueu,
al cinc,
que va a tota la segona.
Hola.
Com et llames?
Tajol.
Tajol.
I tu com et dius?
Nana.
Què us han donat aquí?
Què teniu?
Una piruleta.
Una piruleta.
Què fareu amb la piruleta?
No la minxarem.
I què heu fet perquè us donin una piruleta?
Què heu de fer dalt?
I d'estos hem donat un petó de Sant Jordi.
Sí, és veritat.
A veure, i què...
D'on sou?
D'on sou vosaltres?
A Tarragona sou?
Sí.
Esteu contents avui perquè Sant Jordi?
Sí.
Què portes?
Aquí un uau?
Què?
Un uau de Sant Jordi.
Sí.
Meure és això.
Vale, vale.
Adéu, eh?
Adéu.
Moltes ganes.
Endavant, el sete petó de la Patronada Popular.
Un aplaudiment, per favor, aplaudeu-ho a més.
De moment són els més petits els que fan aquests petons.
Els hi donen una piruleta a pujar a l'escenari.
I els grans encara no s'atreveixen massa.
A la Rambla.
Home, sí que és molt bonic.
Home, això és millor que la Rosa, millor que tot.
Molt bé, molt bé, que pesito.
A veure, a veure, que pugui més gent.
Home, això és...
A veure, gent adulta, necessitem gent adulta que es vulgui fer petons d'escena.
Necessitem gent adulta.
Vinga, vinga, que la canalla són més valents que vosaltres.
Vinga, que les piruletes estan molt bones.
Està bona, eh, la piruleta.
Ara direm també que les piruletes són gràcies a Virginias,
que són de Reus, però bueno, també col·laboren els de Reus, eh.
Oh, que bonic, que bonic.
Que bonic.
Vinga, va, que aquests som família, eh.
Que això no s'hi val, eh.
Això no s'hi val, que ja ho sabem tots, que som família.
Vinga, vinga.
Vinga, va, el president.
Si es pot la Maria, que pugi a l'escenari.
La Maria Meses i Ferrer,
que ens sembla que està per aquí.
Hola, hola, hola.
Oh, que morros, que morros, quin xavi.
Oh, que bonic aquest pató.
Oh, un aplaudiment per al petó.
Oh, amb els llavis més grossos de moment de la segona patonada popular.
Oh, que bonic.
i els periódics, com veig, aquí, a l'exclusiva, a la segona patonada popular.
Oh, quina passió, quin futur li veig a aquesta parella.
Oh, nivell, nivell, nivell, volem nivell de petó, volem entrega.
Hola, hola, hola.
Quan ha durat el petó, quan ha durat?
No ho sé, en ratet, normal.
Sempre durant tant o durant més?
A vegades durant més, a vegades durant menys, en tants petons com moments.
a vegades durant menys, en tants petons.
I a vegades durant menys, en tants petons.
Sí, trobem que és molt bonic, però que la gent gran està com a inhibida.
No es deixa anar, hem vist que els nens petits han pujat 50 en un moment
i com si no passa res.
I la gent gran tenim com a por, no?
També és veritat que hi ha un munt de càmeres i detalla bastant.
A França es fan més petons, pregúnta-li, pregúnta-li.
Pregúnta-li, tu ja també.
Fan més petons?
No ho sé, però sí que fan, fan molt més petons.
Més abraçades també o no?
Sí, també.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Ens abracem molt, també.
Jo estic aixecant el França, dient jo, jo, jo, doneu-vos un petó.
Us donaré una piruleta.
Hola.
Hola.
Si us reu, doneu-vos un petó i us donaré una piruleta.
Molt bé, molt bonic.
Tené una piruleta.
Què?
Hola, hola, hola.
Dóneu-vos un petó i us donaré una piruleta.
Què ho sap?
Un peixó.
Segona petonera popular de la dià de Sant Jordi.
Bon dia.
Què teus veu aquí, donar-li un petó?
50, no?
Sí, senyora, quin petó més bonic.
Que espontani totes aquí.
Més piruletes.
Sisplau, doneu-me més piruletes.
Sí, sí, digueu i balleu.
Hola, hola, hola.
Hola, hola, hola, hola.
¿Tenim una parella?
A ver, por favor.
Etdius?
Rocío.
Rocío.
¿Y tú?
Miquelet.
Miquelet y Rocío se encontraron un día, se miraron y dijeron...
¿Qué dijiste?
Te quiero.
Y ella respondió...
Yo también.
Y alguien chilló...
¡Ve tú nada!
Él.
We are showroom y domines.
Un altre, un altre petó.
Un aplaudiment per la Rocío y el Miquelet.
¡Qué bonic!
¡Visca la mora!
¡Adeu!
¡Moltas gracias!
Rocío, com ha anat?
Molt bé.
D'on sou?
Som d'aquí, de Tarragona.
Miquelet, Miquelet, on ets?
Sí, bueno, som de Valls.
Ha durat molt poc, no, Pató?
Ha durat poc, no?
Bueno, l'hem fet dos, eh?
L'hem fet dos, l'hem repetit.
I no ens han donat dos piruletes.
Però sempre duren tan poc o no duren més?
Com, com?
Som col·legues, eh?
Ah, sou col·legues.
Sí, som amiguets.
Però volíem la piruleta, amb tot el cor.
Tot el que fos per la piruleta.
Ara es fareu més petons, o no?
I mi piruleta.
Home, a mi m'ha agradat, no sé.
Sí, a mi també, una altra vegada.
Vinga.
Que vagi bé.
Adeu.
Adeu.
Hola, ¿qué tal?
¿Cómo se llama?
Dolore.
Dolore.
¿Qué pasa?
Uy, el de la radio.
El de la radio viene aquí.
¿El famoso a usted?
¿Eh?
¿Tienes famosa?
Sí, mucho.
Ah, vale, vale.
No lo sabía.
¿Tiene alguien a quien darle un beso?
Sí, aquí tengo mi pareja para darle un beso.
Pues si os queréis venir para conmigo, os dais un beso en un escenario, la gente aplaude como loca y os damos una piruleta.
No, que le da vergüenza.
A mí me da, soy muy vergonzoso y mira cómo estoy.
No puedo ni hablar.
Que no puedo ni hablar.
Hombre, pero de salsa.
Un beso, por favor, aquí mismo.
Muy bien.
Un aplaudiment para que esta pareja.
Muchas gracias.
We break the glass.
We are sure.
Un beso, por favor, aquí mismo.
Un beso, por favor.
Un beso, por favor.
Dona'n un petó, el papa, el papa, venga, un petó, el papa.
Oh, que bonic, que bonic.
Hola, què tal, bon dia.
Algú que es vulgui donar un petó a escena a la segona petugada popular de Tarragona.
Necessitem voluntaris a canvi una piruleta.
Mira, senyors, que tanco ja, eh, que són els últims minuts ja.
Algun voluntari.
Aquí tenim un nen pressionat per la seva mama.
El quiere, lo que le da vergüenza, no?
Claro.
La boca aquí es el cartelar.
Besito, besito, besito.
Piruleta, gammis.
Oh, volve, que bonic, que bonic, que bonic.
Molt bé.
Adéu, gràcies.
Bueno, bueno, bueno.
A pujar a fer-vos un petó, o ja passem a...
Ja.
Molt bé, molt bé.
Oh!
Atenció, un petó a tres bandes, eh.
L'humai vist.
El dia de Sant Jordi mig de la Rambla.
Les tres dones venen a fer-se un mateix petó.
Quan vulgueu, endavant.
Oh, que bonic.
Un aplaudiment, per favor.
Tota la Rambla, plaudint, vull veure.
Moltes gràcies.
Algú més vol vindre aquí a l'escenari a fer-se un petó.
Hola, hola, hola, què tal?
Bé, molt bé.
Doncs sou, sou de Parcí Tarragona?
Sí, de Tarragona.
Què heu fet? Un petó a tres bandes, no?
Sí, tres noies fent-se un petó.
Està bé, no?
Sí, molt bé.
S'ha passat bé?
Ha sigut bonic, no?
Sí.
Sou amigues?
Sí.
Endavant, eh?
Perdona?
Una piruleta, no? En canvi?
Una piruleta, en canvi.
Ah, sí.
Que vagi bé, que vagi bé.
Que vagi bé, que vagi bé.
Gràcies.
Bé, doncs, ageteu molt.
Va, va, va, va.
No, no, no, no, un petó.
Ajuda, ajúdame a aguantar-ho.
No.
Hem fet petons per tu.
Aquí l'orre, la mama, la mama i la...
¿Cómo haces, ma?
Esta es la verdadera leyenda de San Jordi.
Un día me encontré a San Jordi en la barra de un bar y me contó toda la verdad.
Se puso a llorar y entre lloros me dijo, Oscar Boles, soy un farsante.
No se lo digas a nadie.
Y yo no puedo evitar el morbo de contaros la verdadera leyenda de San Jordi.
San Jordi al loro que corren los rumores
que un dragón con tres lenguas, lenguas
ha venido pa'l pueblo montao' en una moto, sato mío.
Todas las flores que ha raptado a la princesa, Teresa se ha comido.
Todas las flores que ha raptado a la princesa, la historia de San Jordi es mentira.
La verdadera leyenda de San Jordi es la verdadera leyenda de San Jordi.
San Jordi to' chulito con su traje de hoja lata, dice que se va de excursión, se va de excursión.
En la mochila una rosa pa' ligarse a la muchacha y una lanza pa' cargarse al dragón.
La historia de San Jordi es mentira.
La verdadera leyenda de San Jordi es mentira.
La verdadera leyenda de San Jordi es mentira.
La verdadera leyenda de San Jordi es mentira.
Y encuentra una cueva oscura y fría, donde el picho vive de alquiler, vive de alquiler.
Y es que comprarse una casa más difícil cada día, hipoteca tu vida al 10% de interés.
Hipoteca tu vida al 10% de interés.
San Jordi tembloroso entra pa' la cueva donde tiene el miedo metido en los huesos.
Y encuentra a la princesa tumbada en una mesa en bola y el que es el dragón se la está comiendo a besos.
San Jordi no tiene na' que hacer, tres lenguas dan pa' mucho juego, go, go.
Anda y vete a buscar a otra mujer, San Jordi te obliga, anda y tira pa' tu pueblo.
¡Jordi te obliga, anda y tira pa' otro lado!
¡Au pa' el dragón de tres lenguas, au pa' la segona petonada popular!
Doncs a veure, amb aquest conte us explicaré per què diem que l'amor és sec.
Segur que tots vosaltres teniu molt d'amor i us heu sentit molt estimats o ara o abans o en el futur.
Però ara descobrirem per què, per què, per què l'amor és sec.
Compten i diuen, i diuen i compten, que una vegada es van reunir en un lloc de la terra
tots els sentiments i qualitats dels homes i les dones.
Quan l'avorriment havia badallat tres cops, la bogeria, com sempre tan boja, els va proposar
Juguet m'ha fet amagar, la intriga a aixecar una sella intrigada i la curiositat sense poder-se tonterir...
Bé, bé, què tal?
Ara fora de micro, eh, com va?
Ah, bé, bé, fora de micro, amb un altre micro.
La gent s'estiren o què?
Sí, la gent s'anima, la gent s'anima.
S'estira a què?
A terra.
No, digues que passen per la Rambla i si venen a fer sapatons o què?
Sí, sí, algun petó cau, sempre amb l'excusa de la piruleta.
Fem-me comptar la que hem vist fins ara, petons a dos, a tres...
Hem vist tres palletes, que s'han donat un petó, allí un pic o les tres, una parella així,
un petó amb llengua fins al fons, molt passional, després una parella també però una mica més tallats,
molts de crios, amb el diàio amb la neta i també coses d'aquestes s'han vist i, bueno, ja està.
I concertos d'Escar Bollé.
Com està anar en Jordi?
Doncs molt bé, molt bé, la gent està venint de totes les edats a donar-se petons,
de tota mena, de familiars, fraternals, de parella, d'amics, de coneguts,
de tota mena de petons i de relacions humanes, no?
Què ens queda per veure?
Doncs ens queda per veure l'Abel Ferrus, ara mateix està l'Abel Ferrus,
ara mateix està l'Abel Ferrus, explicant el conte de l'amor és sec.
Ara l'Abel Ferrus vindrà llegint-nos a tres poesies del recull de poemes
a les horres dels llavis del Papa Seid i després, seguidament,
ens explicarà el conte, la capseta dels petons i, en acabat,
doncs ja pujarà l'Spícats, los càrboles i junts farem la petonada d'acomiad.
Una petonada popular amb els assistents per acomiadar-nos ja
de la petonada d'enguany.
Bé, i les roses, i amb un bastó va començar a moure les branques
quan de sobte va poder escoltar un dolorós crit.
Aaaaaaah!
Les espines havien ferit els ulls de l'amor.
La bogeria no sabia què fer per disculpar-se.
Va plorar, va suplicar, va implorar i fins i tot va prometre ser,
a partir d'aquell dia, el seu pigall.
Des de llavors, des que a la terra es jugava fet amagar per primer cop,
que l'amor des de llavors és sec.
I la bogeria l'acompanya sempre.
I qui no s'ho vulgui creure, que ho vagi a veure.
Que tant si és mentida com si és veritat, aquest conte s'ha acabat.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
I dins d'aquests 25 anys de ràdio han passat moltíssimes coses, no només aquesta primera petonada, que no peonada, no ens equivoquem, que va passar just el dia després de Sant Jordi, un 24 d'abril del 2006.
Ara ens anem una miqueta més enllà, perquè el 13 d'octubre de 2006, la delegació de Tarragonina que es va desplaçar a Pompeia tornava a la nostra ciutat després de 6 dies d'estada.
Anna Plaça va recollir en un magnífic reportatge com va anar aquest agermanament entre Pompeia i Tarragona.
El comandant Xavier Escalante i la seva tripulació donem una especial benvinguda als senyors regidors representants de l'excellentíssim Ajuntament i els altres ciutadans a Tarragona.
Anem a iniciar aquest viatge a Pompeia amb motiu de l'agermanament de les dues ciutats.
Comença el viatge de la delegació tarragonina a Pompeia.
Objectiu? Agermanament.
Maria Mercè Martorell, tinent d'alcalde de Patrimoni.
Tots vosaltres us heu apuntat en aquest viatge, creiem-vos que era un viatge de plaer, però no.
Us hem repartit un dossier de 48 pàgines i no és perquè el porteu a damunt, és perquè us ho aprengueu.
Penseu que després hi haurà examen oral, escrit i treball de grup.
I qui no aprovi l'examen que farem no vol sopar de gala.
Arribada triomfal a l'aeroport de Nàpols.
La primera impressió, doncs bé, vam arribar als autobus, després de l'aeroport, i que hi haguessin aquells, aquells, la policia que ens estava escoltant.
Suposo que és perquè condueixen molt malament aquí.
Un representant municipal de Pompei ens dona la benvinguda.
A Pompei troverete una città morta, sepolta, dal Vesuvio, però una grande città que poi scoprirete piano piano que cosa è Pompei antica.
E poi cerqueremo di farvi divertire col nostro spirito di essere napoletani.
E quindi ci sarà musica, divertimento, esperiamo anche tanta pizza e babà.
Ens esperen quatre dies de visites turístiques i d'actes protocollaris relacionats amb la Germana Mint.
Primer giorno.
Ens desperten les campanes de la catedral i els càntics celestials.
Pompei, a més de ser un centre de pelegrinatge arqueològic, és un centre de pelegrinatge religiós.
El responsable, el Beat Bartolo Longo, que hi va aportar un quadre miraculós de la Madonna del Rosario, l'actual patrona de la ciutat moderna.
Comencen les visites.
Primera parada a una vila d'Oplontis, on se suposa que hi va viure a Popea, la segona dona de Neró.
Ens fa de guia en Lluís Pinyol, director del Museu d'Història de Tarragona.
Tot el que era la vila estava sepultada o coberta per aquest material volcànic.
Al segle XVII, que és quan es va començar a descobrir aquesta vila, es van descobrir generalment fent pous d'aigua.
Dintre del que és aquest concepte de viles luxuoses, hi ha un concepte molt gran del que és la barreja entre natura, jardins, espais oberts i línies de visualització.
Si es fixen, on hi ha, si li podem explicar a l'altre grup, allò és el tablino.
Entre ell hi ha una zona jardinada.
I aquí trobem un altre espai de representació oberta en una altra sala jardinada.
Pensem que el jardí estava estructurat tal com el veuen aquí.
Aquí es van fer estudis peleosoics i botànics,
en els quals es va permetre documentar el tipus de vegetació que hi havia en aquests jardins i l'estructuració d'aquesta vegetació.
I s'ha reconstruït seguint més o menys els models.
Bàsicament l'arbre més utilitzat era el plataner.
La vila d'Apopea, gran i luxosa.
A Deu Plontis, no? Era molt gran, molt gran, molt gran.
Una piscina de 60 metres, quasi olímpica.
Increïble, increïble.
I el més bo és que no s'hi banyaven, vull dir.
Una piscina de jardinet, així com que té una bassa.
Comença l'ascensió al Vesubi, el volcà que el 24 d'agost de l'any 79, després de Cris,
va sepoltar la regió de Pompeia i Herculano.
Pompeia i Herculà i Aplontis van seguir unes dinàmiques de l'erupció
completament diferents unes de les altres.
Pompeia, per exemple, la lava va arribar i ho va cremar tot.
Herculà va haver un núvol de foc que va calcinar,
mentre que a Pompeia es conserven els cossos desapareguts,
però els motllos dels materials que eren punxibles,
de les fustes, dels mobles, de les persones, es conserva el motllo.
En Rafaelo, guia i pompeiar de cap a peus,
ens explica més coses d'aquesta muntanya sagrada i terrible.
La part baixa i anxa d'aquest complexe volcànico
corresponde al antigo Montesoma, la Montaña Sagrada.
Si se lo van a preguntar a qualsevol habitant de la bahia,
nunca les diran que aquí se encuentra un volcán.
Les hablan de la montaña,
perquè això des de sempre ha caracteritzat,
ha sigut lo típico de la Bahia de Nápoles.
Ha sigut la Montaña Sagrada,
símbolo de la fertilitat i de l'abundància
des de la época antigua.
En confirmació de la actividad volcànica,
se darán cuenta que hi ha vegetació
hasta una altura de mil metres, aproximadamente.
Hasta el bord del cràter no hi ha vegetació,
perquè aquí la temperatura alcanza los 40 grados
en el borde mismo,
y en el interior del cràter
la temperatura alcanza los 98 grados.
Y aquí en el interior se ven los humus
y las fumadoras típicas de un volcán que están activo.
I l'expedició tarragonina afronta l'ascensió estaicament.
Ah, molt bé, molt bé,
va i arriba a dalt, va i arriba a dalt, va i arriba a dalt.
Amb penes, però va i arriba a dalt.
No, és pesat els dos primers trams,
perquè l'arena que hi a terra
és com l'arena de la platja quan està a tova,
llavors camines amb molta dificultat.
Diuen que si agafes una pedra al volcán
i no la tornes a deixar al seu lloc,
porta mala sort, mala sort.
Clar, però, bueno, si hem de tenir mala sort,
tindrà tota Tarragona mala sort,
perquè tothom n'hem agafat de pedres.
Arribem a Arcolano, ciutat costanera en època romana,
que va ser sepultada pel Besubi.
Ens acompanya Filippo Dema,
arqueòleg i professor de la Universitat de Roma.
Aquí se ve també
lo que queda del mar y de los flumen,
los pequeños ríos que rodeaban la ciudad.
¿El mar?
El mar, el mar, el mar, el mar, el mar.
El mar llegaba hasta aquí.
Aquí estaba el puerto, barro,
con material vulcánico piroclástico para dentro,
pero el barro, pero el barro es predominante.
No podía pasar el oxígeno y todo lo que quedaba bajo el barro
estaba completamente sigilado.
Y demás, como que no caía de alto,
se conservan mucho mejor los segundos niveles y los terceros también
de las habitaciones, de las casas y de los edificios.
Casi tres cuartos de la ciudad está aún bajo la lava.
Recorrem als carrers d'Herculano amb la sensació que de darrere la primera cantonada
ens sortirà un romà togat.
Entrem a les termes, guaitem els termopòliums,
els fast food de les hores,
les termes i les cases que es conserven en peu.
La qualitat que té el vestigi que hi ha aquí.
A Tarragona sempre diem que ens hem d'imaginar més que a veure,
tot i que sigui molt important històricament
i a nivell d'estructura i de significat de capital
que va ser de la Tarragona.
Però aquí a Pompeia era una població
que tal com estava pràcticament fa 2.000 anys
està ara encara.
Segon Giorno per la matina.
Sortim en direcció a Nàpoli,
la capital de la província més poblada de la Campania.
En aquesta zona, als peus del Besubi,
hi viuen 3 milions i mig de persones.
Regió coneguda per la producció de mozzarella,
de pasta, corall, pell i cotxes.
També és una terra fèrtil
on es cultiven oliva, raïm i llimones,
d'on es treu el famosíssim limonchelo.
Fue por la vegetación muy variada,
por la fertilidad del suelo, por el clima templado,
como por la belleza de los paisajes,
que la bahía de Nápoles fue llamada antiguamente
Campania Félix, es decir, campo fértil.
La Campania també és la regió de les napolitanes,
cançons que versen de l'amor, l'engany i la mort.
I també és el brassol de Polichinela,
l'eter personatge de la comèdia de l'arte,
que va néixer al mateix Besubi.
I segun aquesta leyenda del siglo XVI,
durant la erupció del 1631,
fue allí que dos brujas pidieron una ayuda
para proteger a los napolitanos
de las persecuciones de los dominadores.
Y mezclando un huevo,
de allí, el del huevo cocido,
nació Polichinela.
¿Por qué he dicho el alma de los napolitanos?
Porque como todos los napolitanos,
Polichinela tiene una doble cara.
Es muy melancólico, triste,
pero también muy ronico y divertido.
Hem arribat a Nàpols,
al caos del trànsit.
La gent d'aquí no tenen la consciència
de lo que és la circulació.
Ells passen quan els sembla bé,
tant és dret, esquerra,
motos esquiven,
fan de tot.
Aquí la gent condueix com vol.
No els crius els veus en bicicleta de 3 en 3,
dalt de la moto de 3 en 3.
Ah, bueno, sí que estàvem en l'autocar
i llavors la policia,
doncs anaven les sirenes
i de cop i de volta
ens van fer tombar nosaltres,
ens van aderantar de qualsevol manera,
passant per l'esquerra,
però bé, super de pressa, eh?
I amb un cangueli que tenia jo.
Impressionant.
Entrem a la gran ciutat
mentre en Rafel intenta trencar Taupéx.
Que borrar,
porque no es solamente la ciudad de La Camorra.
Nápoles es una ciudad culta,
una ciudad muy culta.
aquí fue fundada la primera facultad de derecho del mundo,
la primera facultad laica en el mundo.
Arribem al Museu Arqueològic de Nàpols.
Després d'analitzar alguns dels principals mosaics
que s'hi conserven,
entrem a la sala prohibida,
on hi ha els símbols fàl·lics
que es van localitzar a Pompeia.
No hablo solamente de arte sexual.
El sexo tiene una doble función en el mundo antiguo.
Sexo como acto sagrado,
bueno, una triple función.
Sexo como acto sagrado para procrear,
sexo como puro placer personal
y sexo como talismán.
Vells símbols que no s'han perdut del tot.
Es un cuernecito,
un colgante en forma de cuerno,
de guindilla,
que todos los napolitanos
solemos llevar al cuello.
Que es un símbolo fàl·lico,
representación de fecundidad y abundancia.
Sortim de Nàpols recorrent la costa.
Primer Sorrento,
davant nostre l'illa de Capri.
Seguim i ens endinsem
en les 1.200 corbes de la costa malfitana,
escenari de pel·lícules
com Pana Morizelos,
amb Sofia Loren,
i d'històries reals plenes de glamur.
Praiano sigue siendo
un lugar de turismo
bastante vitista, de lujo.
Pensen que aquí es a Clint Kennedy,
en la época ya viuda de Kennedy,
y antes de casarse con Onassis,
se encontraba secretamente
con el armador griego.
El que era molt interessant
era veure com anaven pujant
i pujant i pujant i pujant
i veient el mar a sota.
La costa aquella és impressionant.
A mi sí que me va agradar,
però el vaig trobar el viatge bastant pesat.
El vaig tan rotons
es va mestreçar molt del viatge.
Potser bastant de...
no de nervis,
perquè nervis no hi estaves,
però sí de veure les carreteres,
quan miren,
vam arribar més cansats,
a menys jo ahir que no el Dia del Besolí.
Davant nostre, un paisatge escarpat,
de cases i torres de guàrdia,
penjades de penyassegats,
petits hotels deliciosos i cars
i llocs d'estiuets d'actors famosos.
Tercer i Giorno.
Ha arribat el dia clau de l'agermanament.
Al matí, però,
visita els vestigis de Pompeia,
població fundada pels oscos
que posteriorment estigués
sota la influència grega i samnita.
El segle I abans de Crist
s'incorpora plenament a l'imperi romà.
I es funda aquesta colònia,
el nom de la qual és
Pompeia Cornelia Veneria.
Cornelia perquè el dictador
es llamava Publio Cornelius Silla.
Veneria perquè la diosa protectora
de la família del dictador
fue Venus.
Així, se plantó en Pompeia
un culto muy importante,
el de Venus.
Arribem al fòrum,
al centre de la vida política i social
de les ciutats romanes.
La funció és,
ho hem dit,
administrar la justícia,
se facien els processos aquí,
i, ademàs,
és un espai abiert
per la contractació
dels negociers.
El espai està repartit,
compartit en tres naves,
la central més ancha
i també més alta,
perquè hi havia dos planos,
dos nivells de columnes al centre
i un sol al lado.
El segundament piso del centre
quedava, il·luminava por ventanas.
i del fòrum al teatre,
després de passar pel mercat
i d'altres temples de la ciutat.
quan estaven llenos,
eren una veritat
de la representació
de la estratificació social.
En teatros de aquesta forma,
en el món romàni,
la orquestra quedava ocupada
per la subselia,
el asentament dels personatges més importants.
Estava compartit en tres ingresos,
de donde ingresaban los personajes,
los actuadores,
los principales del ingreso central,
que se llama Porta Regia,
y los menores de los dos ingresos laterals.
Había també una construcció antes,
hecha por diferents nivells de columnes,
que era más o menos una escenografía.
Caminant pels carrers de Pompei,
arribem a una casa
on no para d'entrar i sortir gent,
el lupanar, el prostíbul.
El primer segle després de Cris,
pel preu de dues ampolles,
David aconseguia son servei.
Aquí se habían más o menos 25 burdeles.
Es hipotético porque este es el único hecho
para ser la única construcción hecha
a punto para ser un burdel.
Los otros estaban en habitaciones de casas normales.
Hay frescos sobre cada puerta
que más o menos enseña los servicios que se hacen.
Están bien grabados los nombres de las chicas,
que son casi todos nombres orientales o griegos.
Dissabte a la tarda,
Saló de Plensa a la Casa Comunal de Pompeia.
Comencen els parlaments de la Germana Men,
mentre pel carrer passa la banda local
tocant el pont sobre el riu Quaid.
Claudio D'Alessio, alcalde de Pompeia.
Ovviamente ci è sembrato un momento
di particolare attenzione,
che oltre alle ragioni,
il patrimonio archeologico,
questo legame dell'essere due città,
patrimonio dell'umanità,
ci ha fatto ancora più sentire
la necessità di completare questo percorso
per avviare una serie di contatti
e di iniziative
che qui a poco, credo,
inizieremo a siglare.
ce lo ha dato l'affetto di una città,
un popolo meraviglioso,
qual è quello spagnolo,
e ancora più meraviglioso,
quello di Tarragona.
Joan Miquel Nadal,
alcalde di Tarragona.
È evidente che oggi
faremo un documento
che dentro di un'anno
analizzaranno i nostri sucessori.
Mi piacerebbe che questo documento
che firmiamo,
che è l'inizio di un lavoro comun
di due città,
fosse possibile
determinar a che dentro di un'anno
i nostri sucessori
dicerano,
ha valuto la pena,
le persone,
i città,
i città di Pompeia,
conozco molto bene
i città di Tarragona,
e che le persone che hanno venuto avui qui,
che se llevaranno sicuro
di un gran ricord della città,
le expliquen al resto
dei città di Tarragona
che vale la pena
venir a visitar Pompeia.
I ve d'aquí
che quedava segellat
l'agermanament.
Il procés
havia començato al maig
quando una delegació
de Pompeia
va venir a Tarragona.
Petons i abraçades
i la benedicció del bisbe,
Carlo Liberati.
A Pompeia,
l'església
té un poder inimaginable.
State tranquilli
che non farò l'omelia
perché la devo fare domani.
Havia de parlar un minut
i en va parlar sis.
Resposta aplaudida
del vicari general de Tarragona,
mossèn Miquel Barberà.
Penso que se io lo faccio
un po' breve,
estadisticamente
sarà più equilibrato.
A la sortida,
foto de família.
Apreteu-vos
que no hi cabeu,
som prop de cent.
i a la sortida
vet aquí
l'himne espanyol
i alguns intents
en va
de fer pedagogia
sobre el fet català.
És altra cosa.
Però bueno,
si accepta
quan estàs fora
de casa,
no t'has dubte.
Muy agradecidos.
Tendremos que buscar
el himno catalán.
El segador.
El segador.
El segador.
Quart giorno.
Diumenge.
Davant de la catedral
un enorme escenari
on el bisbe Carlo Liberati
presideix un ofici concelebrat.
Els membres
de la delegació terranina
ens mirem en complicitat.
Feia temps
que no sentíem
una humilia tan conservadora.
El matrimonio cristiano
continua,
en vez,
a propor-se
como punto
de no retorno.
Una scelta definitiva.
que no puede ser revocada
hasta la muerte.
Diumenge a la tarde
Pompei es celebra
que fa dos anys
que va ser declarada ciutat.
La delegación a Tarraconense
són convidats al teatre
a l'assignatura
d'un conveni per la pau.
Prop de tres hores
de conferències en italià.
En el mig,
alguna anècdota.
Tarragona és una ciutat
que viu
i treballa
al Mediterrani.
Tarragona
és una ciutat
que vive
y trabaja
en el Mediterrani.
És una ciutat...
El viatge ve,
tot molt bé,
tot.
L'únic que passa
és que avui mateix
a la tarda,
tres hores allí,
a més a més,
sense entendre res,
jo he trobat
una miqueta fort.
I al final de tot...
no és una ciutat...
no és una ciutat...
no és una ciutat...
no és una ciutat...
no és una ciutat...
no és una ciutat...
Aquests són els riscos
de buscar coses al Google.
Poses himno espanyol
i et trobes una lletra
d'època falangista.
Sense voler,
les veus del cor infantil
de Pompeia
regiren foscos racons
de la memòria.
s'ha estat una mica
un pau fort,
però bueno,
ja sabem que tot
no pot ser bo,
o sigui que sempre
hi ha alguna cosa
que no acaba d'enquejar,
però bueno,
és d'aquelles coses
que s'ha de prendre paciència.
Ho hem d'aprendre
com si haguessis anat
amb una coordinatoris
o un partit de futbol
i hagués sigut un desastre.
Oblidem les penes
al sopar de gala
amb què es tanca
la festa de germanament
entre Tarragona i Pompeia.
Entre plat i plat
es recorru taules
per acabar d'aclarir
qui ha portat
la gent de Tarragona
a la ciutat italiana.
Algunes de les històries
són especials.
Perquè és un regal
de la meva dona.
Sí,
que com que vam estar
a Pompeia
i se'n va fer curt,
ens va dir
ara és l'ocasió
de facturar-lo
i així ho va fer.
Em va fer el regal sorpresa
i em va enviar cap aquí.
Déu n'hi do
a bastantes coses
perquè l'Odo Plontis
no coneixia,
l'Odo Herculà tampoc
i a Pompeia
hem anat per la banda
que no havíem anat
l'altra vegada.
Vaig llegir
quan tenia 14 anys
la novel·la
Les últims dies
de Pompeia.
Em va impressionar
tant que sempre
he tingut en ment
poder fer aquest viatge
i poder-ho conèixer.
Bé,
el que jo
en aquells moments
fa molts anys,
molts anys
vaig poder llegir
de primera mà.
Txau, txau,
van vinar.
Cinquè giornó
i últim.
El viatge a Pompeia
arriba al final.
Al matí,
la gent es dispersa
per fer les compres
o bé per retornar
als vestigis romans
de Pompeia.
A la tarda,
les últimes converses
a l'aeroport.
Dos dels veterans
del viatge,
Maria Joana Torrents
i Rafel Gabriel,
que és president
de la Rial Societat
Arqueològica
Tarraconense,
comparen
la Pompeia Canvistara
amb la que vam visitar
fa anys.
I vaig ser l'any 65
i no es pot comparar
com era en aquell moment
i com ara,
perquè en aquell moment
no hi havia cap classe
de control.
Vam entrar
i sense que ningú
ens guiés.
O sigui,
vam entrar i sortir
com vam voler.
Esclar,
ara molt més gran,
molt més,
tot més excavat,
tot ja.
Què vols que et diguin?
No gaire,
cap.
he trobat tot
molt estàtic,
tot en conjunt,
tant el desenvolupament
de la ciutat
o de la regió,
com les ruïnes,
o sigui,
estan una mica pitjor.
L'avió Sant Laire,
la costa napolitana,
és tan bonica
des del cel
com des de terra.
Ciao, vela!
com una fiaba,
l'amore passa,
c'era una volta,
de la ciutat,
poi non c'è più.
Ciao, ciao,
bambina,
non ti volpare,
non posso dirti,
non posso dirti,
rimani ancora,
vorrei trovare parole nuove,
ma piove,
ma piove,
piove,
sul nostro amor.
25 anys de ràdio.
Deixem el viatge,
ciao, ciao,
bambina,
ciao, ciao,
vela,
Pompeia,
i tornem a Tarragona,
i ja saps que ens aspira
Joan Maria Bertran,
any 1989,
25 anys de música.
Una altra de les cançons
que traiem de l'Oblit,
una de l'Axambusto,
des del seu primer llarga durada
de l'any 1989,
Bas de punt o què?
Aquesta que es diu Nena.
Més senzill és arribar,
allò on el sol cau dins el mar,
que tenir-te al meu costat.
i trobar-me en el teu cor
més senzill.
Aprendre el japonès
que tenir-te poseïda
i no sé on qualsevol més.
Doncs el cel t'ha fet cruel,
vas néixer amb una missió,
trencar el cor de tots els homes
i jo no en sóc l'excepció.
no sé pas com
podré canviar-te,
no sé pas com
treure't el son.
Però és que algú ha de ser el primer
de tocar la teva pell.
abans veuré un panquiturc
que tu boja per algú.
és difícil d'acceptar,
d'acceptar,
però és que així et van crear.
més difícil
veure't de darrere meu,
que escoltar els consells dels pares
i acceptar la seva llei.
quan seAF,
coleg jakifer da fort a la policia
que l'excepció
de fer-te
i fer-te
amb un cobre
de la teva bell
I jo no en sóc l'excepció, no sé pas com podré canviar-te, no sé pas com treure't el sol.
Però és que algú ha de ser el primer de tocar la teva pell.
I jo no en sóc l'excepció.
Que t'estàs equivocant, si tu em volguessis escoltar et faria adonar.

Una de les perles cantades en català que ens deixava aquell any.
En recordarem d'altres, per exemple, una de Sau.
No he nascut per militar, una cançó que ens portaven des del llarg a durada per la porta de servei.
Ja no sé quants dies fa que estic així, callant la veu, les mans, el cap he de dormir.
Oh, les nits que mai s'acaben, els dies són més curts.
Quan estic tancat a casa, sense projectes, sense tu.
El meu poc és com una espasa bategant el meu passat.
He quedat descalç com un futur, un no em veig en els miralls.
I m'han quedat els ulls en blanc de soletat.
Sóc un covard, però vull tindre cor de soldat.
Oh, els matins que mai s'acaben.
De nits pensaré amb tu, quan estigui lluny de casa, sense projectes, sense tu.
Canviaran la meva roba, el meu nom, el meu cabell.
Donaran una arma blanca, roba verda i un fusel.
No em pegi, no nascut per mi litar.
No em pegi, no nascut per mi litar.
No em pegi, no nascut per mi litar.
Fins demà!
No em pegui, no he nascut per militar, no em pegui, jo la vull no fer soldat, no em pegui, no he nascut per militar.
Era en Sau, recordem-ho des del seu llarg adorada per la porta de servei amb aquest denominador comú.
L'any 1989, que és just el que estem recordant aquesta setmana.
Anem a per un altre grup català.
Els Senyors de les Pedres era el Llarga Durada de Sang Traït i aquesta la cançó que donava nom en aquest Llarga Durada.
Amb ells acabem avui.
Ei, els seus ulls s'estan mirant.
Anem!
Ells ens estan esperant.
Foc!
S'està cremant el castell.
Surt!
És el senyal de la nit.
Es prena!
Volem que vinguis amb l'aire, quan faci fred.
Són els senyors de les Pedres que et criden a tu.
Són els senyors de les Pedres que et criden a tu.
Són els senyors de les Pedres que et criden a tu.
Són els senyors de les Pedres que et criden a tu.
Són els senyors de les Pedres que et criden a tu.
Són els senyors de les Pedres que et criden a tu.
Sis és el senlyors de les Pedres que et criden a tu.
A vласт del meu tró Set %à treman, en sete, criden a tu t' opp έναes als sexto d' monk.
Són els senyors de les Pedres que et criden a tu.
Su és una estaástica a tu.
Femes enainärenres dada de Pedroרי.
Es怎麼辦 i la gira a i d'aminaverg présenta el proè Action meta.
Femes enANS, escribites-en auxro-��.
Mistén a fremaha circular.
Geron les Prenses entre pedres que i criden a tu.
워요 en elsliga 110.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!