Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
L'Ontario
L'Ontario
L'Ontario
L'Ontario
L'Ontario
L'Ontario
L'Ontario
Entre àlbum i àlbum, com ara Un Tío Cabal, La Vida Mata, La Cuenta Atrás, Sursun Corda, Tracer L'último Nova Nadie i tots fins a l'any 2002.
van tenir temps de participar en múltiples col·laboracions,
en discos homenatges al Joan Manel Serrat, al Rosendo, al Burning o al Federico García Lorca.
També en la recopilació en defensa de l'oficialitat de la llengua asturiana albable,
que es deia l'asturiano Muevese,
o per bandes sonores de pel·lícules com Tenc una casa, de Mònica Laguna,
o Si busquen fullmontis, d'Alex Calvo Sotelo.
Temes com aquest Porqué yo, que ens donen tota la personalitat aquesta de los enemigos que mai hem oblidat.
Porqué yo, no fui yo, yo no, quien me encerró dentro de este cascarón.
Mere, usted, no cree que estaría mejor como aquel,
porque él, no yo, eh, como se lo ganó, es que llego antes que yo.
¿Dónde puedo reclamar? A mí esto no me gusta.
¿Con quién tengo que ir a hablar? Dímelo, no me asustes.
No fui yo, yo no, alguien me la pegó y si lo sé, si lo sé,
Ay, si lo llego a saber, ¿y va a estar yo aquí? ¿De qué?
¿Dónde puedo reclamar? A mí esto no me gusta.
¿Con quién tengo que ir a hablar? ¿Con quién tengo que ir a hablar?
Dímelo, no me asustes.
Entiéndanos, discúlpenos.
Dímelo, no fui yo, yo no, alguien me la pegó y porqué yo.
No fui yo, yo no, alguien me la pegó y porqué yo.
No fui yo, yo no, quien me encerró dentro de este cascar.
No fui yo, yo no, alguien me la pegó y porqué yo.
Tengo que ir a hablar, dímelo, no me asustes.
No tengo que reclamar, a mí esta no me gusta.
Con quién tengo que ir a hablar, dímelo, no me asustes.
La veu i l'ànima de Los Enemigos ha sigut sempre el José Le Santiago.
L'altre personatge important dels principis va ser l'Artemio Pérez,
que després va marxar, i el Fino i Onarte,
que també té un altre grup que es diu Clovis,
amb el qual va fent cosetes.
Finalment el José, l'Elfino i el Xema van ser els tres pilars de Los Enemigos.
La vida mata del 1990 va ser probablement el disc dels Enemigos
que va desencadenar el característic fenomen de fanatisme.
Res a veure amb els fans de grups com ara els hombres Gs i tots aquests.
No es tracta de qüestió de quantitat de discos venuts,
sinó del nivell d'identificació del públic amb el seu grup.
En aquest cas seria més similar al que es donava amb grups com Los Suaves.
Qui sap, potser algun dia també els dedicarem un programa.
De moment, aquí estem, amb Los Enemigos i amb la cuenta atrás.
Hola, chaval, prepárate para dejar de jugar un, dos, tres, ya.
A la carrera es de verdad.
Habrá que iniciar los colores que hay en tu cristal, lo ves claro ya.
Bienvenido, hijo, a la realidad.
Llama, hermano, o entra, hijo, o entra sin llamar.
Llama, hermano, o entra, hijo, o entra sin llamar.
Habrá que iniciar los colores que hay en tu cristal, lo ves claro ya.
y no nacemos jamás.
No nacemos jamás.
2.
Aquí tenemos.
Bienvenido, hijo, a la realidad.
Bienvenido, hijo, a la realidad.
Llama, hermano, o entra, hijo, o entra sin llamar.
No femes, no más
Hi ha un borrula i alca
S'amor de la cola
¿Por qué has tenido que creer?
Maldita la hora
Debes ganar y pisar fuerte
Hay que impresionar
Vas a flipar
Debes crecer mejor que los demás
Que solo estás
Mi queridísimo hijo, mi chaval
La cuenta atrás
Cuatro, tres, dos
Uno, cero ya
Y el borrula i alca
S'amor de la cola
¿Por qué has tenido que creer?
Maldita la hora
Maldita la hora
Maldita la hora
Maldita la hora
Maldita la hora
Bienvenido al club de los que vamos a triunfar
Bienvenido al club de los que vamos a triunfar
La vuelta
La vuelta ya nos la darás
Para mi
Maldita la una
Maldita la hora
Maldita la hora
Maldita la vida
Se muerde la cola, porque has tenido que crecer.
Al dita la hora, y el mundo ruida y al caer.
Se muerde la cola, porque has tenido que crecer.
Al dita la hora.
Los enemigos van arribar al seu punálgid, potser de fama, el 1991.
Va ser un dels àlbums més venuts del grup, potser gràcies a l'èxit que havien tingut amb el disc anterior.
Van ser un grup amb els i baixos. Els va durar poc l'alegria en aquell moment, se'ls va morir el mànager en un accident de tràfic.
Després va haver una oferta de la multinacional RCA, que va fer trontollar el contracte que tenien amb GASA.
I amb tota aquesta desestabilització s'hi sumaven els problemes personals del José L. Santiago.
Però no es detenen en aquest moment, no paren i publicen GASA, que també és un dels millors treballs discogràfics de la banda.
El 97 s'incorpora el Manolo Benítez i ja s'hi queda com a guitarrista afegit.
I després publicen NADA amb una nova discogràfica que pertany a tot l'entrenat de Virgin.
Venen els discos homenatge, les col·laboracions...
I cap al 2000 arriben ja els directes a l'Obres Escocidas, que és el que estem escoltant avui i que conté temes com aquest NADA.
Música
Sé que hoy no, sé que hoy no voy a tenerte, sé que hoy no vas a tenerme a mí.
Música
Hay que ver, esto lo escena más fuerte entre la gente y de repente, de repente, de repente, de repente...
Caigo en la cuenta de, caigo en la cuenta de que te divierte.
Música
Que no te quiero volver a verte, sé que luego pensaré que sí.
Que si no puedo dejar de quererte, calma, quieres que te cuente, que te cuente, que te cuente.
Que yo no soy así, que cómo voy a hacer lo que tú inventes.
Y que no intentes, no intentes, no intentes.
No intentes cambiarme así, no me inventes y no me cuentes, sigo siendo que hay en frente, en frente, en frente, en frente de ti hay un río de lo más corriente.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música

Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
He sellado las ventanas con artistas disecas,
con fines de semana y con presas susas.
Y he desarmado el tejado para hacerme un xilofón,
la lluvia me lo ha afinado para que desperte el sol.
Y mira yo al mundo de arriba y al mundo alrededor,
los he mandado de gira con un grupo de rock.
Y están ya muy lejos, ole papón,
guarda el que está lejos y tira el mapa.
Doncs amb aquest surrealisme llaminer del José L. Santiago us deixarem ja per avui.
Us recordem que ell va publicar el Garabatos el 2006 i el Loco en contrao el 2008.
Per tant, el 2010 tocava, en teoria, 19.
L'esperem amb candeletes, si vol, esclar.
i us deixem amb aquest José L. més reposat, convertit en tot un senyor,
però sense perdre aquell punt macarre tan atractiu de tota la vida.
Bona nit des de Tarragona Ràdio.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Ponga nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Està tan lejos y tira el mapa.
Ah, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh.
Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh.