25 anys de ràdio
Bona tarda i benvinguts a aquests 25 anys de ràdio en aquest dijous, dia 14 d'abril de 2011.
Deixeu-me primer que comenci felicitant a David García, que avui és el seu aniversari.
David, per molts anys, que ja sé que és un gran oient d'aquesta casa.
Felicitats!
I ara sí, ara ja podem quedar-nos tranquils i presentar com és degut aquest programa.
Per començar, avui recordarem un reportatge que es va fer el març de 2006.
Josep Sunyer, el nostre company, va parlar, va fer una entrevista amb l'escalador Toni Arbonés.
En aquell moment, ell intentava l'aventura amassònica.
Anava a Venezuela i volia escalar el que era la paret del diable,
el vell mig del Parc Nacional de Canaima.
1.100 metres de roca carcaïria, dura com l'acer i arestes afilades com gabinets.
L'entrevista i la situació és la que escoltarem en el dia d'avui en aquest reportatge realitzat al març del 2006.
I avui, via telefònica, comptarem amb la nostra companya Yolanda García.
La vam trucar i vam dir, Yolanda, què et sembla si dijous parlem una miqueta de totes aquestes aventures,
que gràcies a aquests 25 anys de ràdio...
Home, 25-25 no, però uns quants anys sí que ha tingut ella a través d'aquests micròfons.
I déu-n'hi-do la de coses que li han passat a la Yolanda.
Yolanda García avui serà una altra de les protagonistes d'aquest, el nostre programa.
I abans de tancar, com sempre, any 1989, s'acabarà ja per fi aquest any, musicalment parlant.
Avui, no ho sabem, ho descobrirem al final del programa.
Així doncs, i amb el vostre permís, ens posem en situació.
Toni Arbonès deixarà, a partir d'aquest dilluns, ho llegim com si fos el dia 6 de març de 2006,
la tranquil·litat de les muntanyes del Priorat i el refugi siríac, Bonet de Ciurana,
per assolir, juntament amb quatre escaladors francesos,
una de les cinc parets més difícils de la Terra.
Escoltem aquest reportatge signat per Josep Sunyer.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2019
L'escola de la Ciurana Toni Arbonès afronta en lliure la paret més gran i desplomada del món,
un privilegi reservat només als millors.
Arbonès deixarà, a partir d'aquest dilluns, la tranquil·litat de les muntanyes del Priorat
i el refugi siríac, Bonet de Ciurana,
per assolir, juntament amb quatre escaladors francesos,
una de les cinc parets més difícils de la Terra.
Un dia va vindre aquest, l'Arnó Petit,
que és el que tenia ganes d'escalar aquesta varet.
Bé, de fet, ho tenim tots, ganes d'escalar els escaladors.
I em va ensenyar un llibre que havia fet de tots els llocs on havia escalat arreu del món.
I jo li vaig dir, ui, en aquest mapa, aquí et falta una part molt important, no?,
que és tot el que és la selva amazònica.
I em va dir, ah, això és el meu pròxim projecte.
I vam estar parlant una miqueta i em va dir, bueno, si vols vindre amb nosaltres, estàs invitat.
I res, vam començar a matitzar una mica el material que s'hauria de portar.
Més que res perquè ja fa cosa de cinc o sis anys i vaig a escalar-hi en aquesta zona.
I, bueno, de fet, són molt pocs els escaladors que hi han anat i han tingut èxit, no?,
escalant parets al mig de la selva amazònica.
Els indígenes d'aquesta part del món, situada al Parc Nacional de Canaima,
en plena selva amazònica de Venezuela, l'anomenen la paret del diable.
Els seus inexponables 1.100 metres de roca calcària, dura com la cer,
i amb arestes afilades com ganivets, la converteixen en un somni impossible.
La paret és, de fet, un dels quatre pilars que suporten el Tepull a Ullant.
De 700 quilòmetres, quadrats de superfície,
a la seva cara nord es troba el Salto Ángel, amb 979 metres.
El Salto és la cataracta amb la major caiguda lliure del món.
Amb gairebé 1.000 metres de vol es precipita contra l'espesa jungla venezolana.
Ho fa des de 2.450 metres del Tepull, el Tepull a Ullant.
En el seu camí mulla un penya-segat on es troba la nostra paret.
És un lloc que es veu que impressiona molt, perquè la paret és tota desplomada,
el que vol dir que tu estàs escalant per dintre del salt de l'aigua.
O sigui, tu vas pujant per la paret i l'aigua et va passant per darrere.
Si les preses on s'agafem estan mullades o hi ha líquen,
pot ser una mica més dramàtic encara.
Es tracta d'un món perdut que ha fet fracassar incèrdues expedicions
que van gossar desafiar les seves arestes.
Sí, sí, no, és una paret que se les porta, eh?
Perquè és una paret que no hi ha grans sostres, ni...
Però fa una inclinació negativa, homogènia.
I es veu que el salt d'aigua, quan arriba al terra,
està separat uns 60 o 70 metres de la base de la paret.
Clar, amb una paret de 1.100 metres potser no és que ho notis molt,
però això també és bo en quant a que si comença a ploure
estàs protegit de l'aigua, perquè tu estàs dintre la roca
i veus tota l'aigua que va passant per darrere.
El Doni Arbonès i la resta de l'expedició surten aquest mateix dilluns
des de Lión, aquí ja comença un autèntic periple
per arribar fins al peu del Tepuy.
Una vegada estem a Caracas, agafem un altre vol
que ens portarà fins a Ciutat Bolívar
i des d'allà un altre petit europlà fins a Caramata.
Una vegada arribem a Caramata, que és una aldea petita,
agafarem unes canoes i estarem tres dies baixant un riu
fins a arribar al peu de la cascada de l'Auillante Puy,
de la cascada aquesta que s'anomena el Salto de l'Àngel.
En els tres dies, en canoa pel riu,
que es diu concretament el riu Churrún,
hauran d'anar alerta amb els caimans i les piranyes.
No tenim perill, però els espera la selva.
Una aventura que s'ha d'anar amb compte en molts aspectes.
Per exemple, quan estem pel riu hi ha una mica de piranyes i caimans,
però jo crec que no taquen.
A mi em preocupa més el tros de quan estàs a dintre la selva,
que allà sí que hi ha moltes serps.
i són un tipus de serps, aquestes les mapenares,
que et donen, si t'enganxen a una cama...
A part que es cangrena ràpidament,
són 10 minuts de vida, si no ho tractes.
El descobriment de la muntanya cap als anys 30 ja va ser accidental.
Un aviador anomenat Jimmy Angel
es va precipitar al cim del Tepull amb la seva avioneta.
Angel donaria nom a la muntanya
i obriria la veda a futures expedicions.
I també als turistes.
És una muntanya que es visita molt turísticament.
De fet, hi ha moltes companyies
que proposen viatges o visites
amb helicòpter i amb avioneta
i per veure aquest salt d'aigua.
Bé, pels natius, pels índios pemones,
totes aquestes muntanyes, els Tepulls,
perquè us feu una idea, n'hi ha uns 40
repartits per tota la selva amazònica,
on el més gran és l'Aviant Tepull,
que és la muntanya del Diable.
són com unes formacions rocoses cilíndriques
i que a dalt són completament planes.
El que fa és que la superfície superior
tingui tota una vegetació
i sigui un món totalment diferent al de baix.
per als índios això és a l'Olimpo,
la part aquesta de dalt.
De fet, és curiós perquè,
així com a baix hi ha molts mosquits,
humitat,
a dalt no hi ha ni mosquits,
perquè el clima és més fred,
són uns saltiplans
que com a molt hi ha una mica de terres
aquestes movedides,
però no, tampoc t'hi passeixes tant per dalt.
L'expedició la integren els francesos
Arnau Petit i la seva companya
Estefaní Bodet,
dos campions del món d'escalada,
fonamentals per encarar les dificultats
d'una paret on cada moviment
és transcendent
i s'estudia amb precisió.
El tercer escalador es diu Nicolás Calís
i és una jove promesa de l'escalada
al País Franc.
Toni Arbonès és el quart
amb més de 20 anys d'experiència vertical.
També s'acompanya Eduard Wetterbaum,
que filmarà l'ascensió.
Serem quatre escaladors
i un càmera
per fer una mica el reportatge
de l'escalada.
En principi ha d'haver-hi
dos escaladors que vagin
obrint via
i dos pujant
tot el que és intendència.
Perquè pensa que per estar
tants dies en una paret
necessitem
de l'ordre de dos o tres litres d'aigua
per persona i dia.
Clar, aquesta escalada,
la primera ascensió es va fer en 30 dies
d'estància en paret
i la primera repetició
es va fer en 19 dies,
set persones.
Aquests potser
van ser una mica exagerats
perquè pujaven 500 litres d'aigua
per la paret.
Bueno, això es fa
amb uns sistemes de politxa,
amb contrapesos...
Bueno, és una mica...
Això no són vacances.
Tònia Ramonès
i la resta de l'expedició
provaran de fer
el segon encadenament
de la història
de Salto
Àngel en Lliure.
La primera ruta
la van obrir
l'any 1990
Jesús Galvez
i Adolfo
Medinavaitia.
La van anomenar
ruta directa.
Va ser la primera línia
d'escalada
que s'atrevia
amb la gran paret
de sota l'arc d'aigua.
L'any passat
un grup de majoria britànica
es va treballar la línia
per poder escalar-la en Lliure.
Van batejar la seva versió
com
Rainbow Jambaya.
La idea d'aquesta escalada
en part és
repetir el que ja està fet
però
observar la paret
ben de prop
per intentar
obrir una
una via
si s'escau
en uns propers anys.
És una idea
una mica
agosarada
però
pensa que
parets així
no n'hi ha cap.
És la paret
més gran
i més desplomada
del món.
I si
per un escalador
que ja fa 20 anys
que volta
i que ja
n'ha vist moltes
doncs
tard o d'hora
t'hi tens
que acostar
i veure si hi ha
possibilitats
de deixar
la teva empremta
de fer
quelcom
per l'escalada
i
pel col·lectiu
d'escaladors.
Un cop a la paret
dos escaladors
obriran
la via
i els altres
hauran de pujar
l'equip.
Sacs i hamaques
per dormir,
cordes i equip tècnic,
menjar,
aigua,
d'aigua
entre dos i tres litres
per persona i dia.
Estaran uns 15 dies
a la muntanya.
Això multiplicat
per aquests litres
podeu fer números.
Està calculat
que
suposo que
trigarem
sobre uns
15 dies
però tampoc
volem anar
molt ràpid.
Volem anar
al nostre ritme
sense arriscar
molt
i
mica en mica.
És una paret
que no se li pot
donar
tampoc
allò
de dir
ja ho tenim guanyat
perquè crec
que totes les dificultats
estan a la part de dalt.
o sigui,
a baix
hi ha la humitat
típica
de la selva
i a més a més
l'afegida
del sal
de l'aigua
però
conforme vas pujant
a la part de dalt
es veu que
s'hi concentra
moltes dificultats.
Els anglesos
si van estar
19 dies
devia ser
per alguna cosa.
I el menjar
què es menja
per aguantar
15 dies
penjat
en una paret?
Hidrats de carbó
pasta
arroz
i després
jo suposo
que com
més amunt
i el menjar
s'hagi acabat
començarem
a menjar
barretes energètiques.
Jo suposo
que arribarà
un moment
que ja no tindrem
ni menjar
ni aigua
perquè clar
tampoc es tracta
de portar
tants litres
perquè
et gastes
totes les forces
pujant aigua
i a part
hi ha les amagues
per dormir
a la paret
un tipus d'amaca
rígida
que ben bé
no dorms
descanses una mica
i després
el sacs de dormir
i ja està.
A banda
del grau
de la via
que en alguns casos
arriba a 7a més
a part d'això
la paret
els pot donar
altres sorpreses
taràntules
que arriben
a saltar
fins a dos metres
de distància.
Les taràntules
que hi ha
a mi de fet
a mi les aranyes
no em posen
gaire nerviós
perquè
és un animal
que puja
per les parets
i a vegades
te'ls trobes.
El problema
de la taràntula
és que
és un tipus
d'aranya
que
pot saltar
dos metres.
Tu pots
estar escalant
i si la veus
i veus
que
el bitxo
està allà
que està
una mica nerviós
millor que
l'esquivis
perquè
a vegades
pot agafar
i pum
salta de sobre
la presa
si es veu
una mica
amenaçada.
En principi
no té que passar res
perquè ells
tenen més por
que nosaltres.
Però bé
tot serà
que fiquis
la mà
dintre una esquerda
i que sigui
l'hàbit
seu.
A banda
de dormir
per raons
òbvies
més aviat
poc
entre dues
o tres
hores
al dia
observaran
com passen
pel cel
núvols
blancs
i grisos
i també
un art
de Sant Martí
que en alguns moments
al dia
arriba a ser
perpètua
mentrestant
s'acostaran
al cim.
També és molt maco
el que ens han explicat
és que si surt
el sol
hi ha un art
de Sant Martí
perpètua.
Un cop
arribats
al cim
però
també
hauran de pensar
en la baixada.
Hi ha un ràpid
de 300 metres
a poc mig
d'un bosc
tropical
penjant.
Hauran de portar
antídot
per una serp
la famosa
Mapanares.
Això
a les serps
s'estan
tant en terreny
horitzontal
com vertical
perquè una vegada
arribes a dalt
de la paret
que són uns
llocs
que no hi ha
perill
perquè tota la fauna
i flora
que hi ha
és endèmica
només existeix
allà.
Hem de baixar
per l'esquerra
de la paret
que primer
és roca
però després
són uns jardins
penjats
i potser
estàs baixant
durant dos dies
per una selva
vertical
per arribar
una altra vegada
a peu pla.
Aquests
són llocs
una mica
que se't
poden escapar
una mica
del control
perquè
la meva experiència
em diu
que on és verd
hi ha molta vida
tot el que són
terrenys verticals
amb molta perdó
molsa
hi ha bastantes
taràntoles
hi ha tot un tipus
de fauna
que clar
no pot sortir
corrents.
Tònia Rabonès
té clar
que
hi ha
dues maneres
d'aconseguir
els permisos
necessaris
per fer
aquesta paret
la primera
és
demanar
un permís
a través dels tràmits
oportuns
i després
haver de subornar
algú
perquè no et deixen pujar
la segona
és aquesta
intentar escalar
la paret
i després
demanar permís
que suposo
que serà
el mètode
que farem servir.
Tot plegat
per fer realitat
un somni
aconseguir en lliure
una de les parets
més difícils del món.
No és una escalada
gens de
Passo Catamoli
perquè és
una de les parets
que jo considero
més difícils del món
tant per l'accés
perquè ja hem dit
que és complicat
però també
perquè és una paret
que no
no té
expansions
o sigui
no té seguros
i tu
conforme vas pujant
t'has d'anar autoprotegint
el que vol dir
és que
puges
i a la mínima esquerda
que veus
i tens que posar
una peça
que s'expansionarà
i que tu
en cas de caiguda
serà aquesta peça
la que t'aguantarà
la caiguda.
A part d'aquesta
dificultat afegida
també
hi ha el problema
de la roca.
La roca
és un tipus de
quercita
és una roca
molt dura
de fet
els té puis
o sigui
aquestes muntanyes
són les primeres
formacions rocoses
que van sortir
de la capa de la terra
i
està
estratificada
de certa manera
que fa
un tipus d'arestes
que si no vigiles
per on passa la corda
et pot tallar
la corda.
Fet
que
ens fa pensar
que molta de l'escalada
serà amb dues cordes
amb doble corda
o sigui
que hi haurà
hauràs d'anar escalant
i
anar vigilant
o una corda
o l'altra
que no passi
i fregui
les arestes
perquè si no
clar
cauries
i tallaria la corda
i bueno
seria fatal.
Per aconseguir el salto
Toni Arbonès
ja fa
mesos
que s'entrena
a Ciurana
de fet
ja fa anys
i concretament
els dos darrers anys
que també compagina
l'escalada
amb una altra
gran passió
la marató.
Fer curses populars
és el que m'ha
ocupat
aquest últim any
perquè és un treball
de resistència
i m'agrada
m'agrada fer curses
i bueno
ara que he provat
el marató
estic pensant
que quan torni
d'aquesta escalada
intentar fer-ne
una altra.
Quan torni
d'aquesta escalada
el salto
Ángel
el Toni Arbonès
el podreu trobar
com sempre
per una
de les 800
vies
de Ciurana
i qui sap
si pareu atenció
potser
us podeu trobar
fins i tot
un japonès
fent la Rambla
una de les dues
vies
més difícils
del món.
El Yugi
aquest any
va estar dos mesos
i mig
provant la via
és increïble
una via
que està considerada
de les dues
més difícils
del món
i que només
s'ha pogut fer
el Ramon Julià
un català
és
bueno
no hi ha molts escaladors
que vinguin
per fer aquesta via
però clar
el número d'escalades
al voltant de Ciurana
tant entre els cingles
de la trona
el barranc de Fontescaldes
com les rodalies
del poble
ara més o menys
poden comptar
unes 800 vies
d'escalada
o sigui que
any rere any
la cosa
és que
augmenta
i
bueno
estem en bonança
Si no us atreviu
amb el salto
Àngel
podeu provar
sort
a Ciurana
Antoni Arbonès
ho prou a partir d'avui
amb aquesta expedició
i al llarg dels propers
15 dies
Ja tenim els serveis
super
acondicionats
a més
ara amb les reformes
que es van fer
del refugi
he quedat
un refugi
maquíssim petit
perquè només és
per 18 places
però
bueno
ja estem
Ciurana
encara que vagin passant els anys
continuarà sent
un lloc romàntic
i maco
25 anys de ràdio
El matí de Tarragona Ràdio
amb
Yolanda García
I ara aquí sortiria
la nostra companya
Yolanda García
dient allò de
hola molt bon dia
benvinguts
Yolanda aniria més o menys
per aquí no?
Ui
Sílvia
o ja no te'n recordes
Llàgrimes com a cigrons
m'estan caient en aquell moment
T'ho dic de veritat
Sí que me'n recordo
Deu
Quants anys més o menys
ens vas aguantar
en aquesta sintonia
Yolanda?
Doncs si em permets
em vau aguantar vosaltres
gairebé
gairebé
no gairebé no
just 10 anys
10 anys
Del setembre
si no ho recordo malament
el Ricard Laot
que és una persona així
més assenyada
segurament ell
tindrà les dates
com a més
més presents
però si no
ho recordo malament
va ser al setembre
octubre del 2010
i bueno
hi vaig deixar
Tarragona Ràdio
a l'agost
del 2010
del 2000 al 2010
10 anys
Déu n'hi do
però fem una cosa
anem a fer història
perquè tu has format
part d'aquests 25 anys
de la ràdio
de la nostra ràdio
i déu n'hi do
de quina manera
la d'aventures
que hem viscut
gràcies a la teva veu
i també d'alguna manera
aquesta iniciativa
que tens per fer les coses
Yolanda
que tot s'ha de dir
però anem per pams
com va ser que un dia
vas aterrar
i vas formar part
de la nostra família
te'n recordes
com te va venir la història
si algú et va sugerir
mira te podies venir
a la nostra emissora
que estem fent això
t'interessa
com va anar?
i tant que me'n recordo
va ser
abans de l'estiu del 2010
si no ho recordo malament
jo estava treballant
a la cadena CER
a CER Tarragona
on havia fet
pràcticament
tota la meva carrera
professional
havia estat treballant
a la CER
a Ràdio Salou
a Ràdio Reus
a CER Tarragona
durant 18 anys
més ni menys
és a dir
gairebé
tota una vida professional
i aleshores
el Ricard Ló
doncs
em va venir a veure
i em va fer
una proposta
de venir a treballar
a Tarragona Ràdio
era un moment en què es volien fer canvis
també recordo que en aquell moment
era la presidenta
la Maria Mercè Martorell
i la veritat
clar
canvia de feina
d'un dia per l'altre
a més
amb una fidelització
i una leialtat
que tenies cap a l'empresa
18 anys
en la mateixa empresa
s'ha quedat molt
doncs
ho vaig pensar
molt i molt
però el Ricard
va tenir l'habilitat
perquè jo crec
que ho va cobsar
de seguida
que a mi
el que m'agradava
era fer ràdio
i no ens hem d'enganyar
les grans cadenes
cada cop
tenen menys temps
de programació local
i fa 10 anys
aquesta tendència
ja es va iniciar
hi havia
molt poques hores
de ràdio local
si no ho recordo malament
quan jo vaig deixar
la cadena CER
quan començava
potser teníem
10 hores
de ràdio local
una cosa impensable ara
hi havia molt poquetes
potser una desconnexió
d'una hora i mig
al migdia
algun informatiu
i clar
al final
malgrat tot
no deixaves
de ser repetidor
del que era
la programació
de la cadena
clar
el Ricard
d'entrada
i us recordo
va venir
com si fos un venedor
en el bon sentit
de la paraula
carregat
de carpetes
on figurava
és a dir
tota la feina
que arribàveu a fer
en 24 hores de ràdio
en directe
pràcticament
aquí a la ràdio
de la ciutat
i hem fet això
i semalló altra
la capacitat
que teníeu
d'arribar a la gent
el fer ràdio local
de debò
que avui dia
és molt difícil
si no és
des d'una emissora
institucional
com la que treballeu vosaltres
i ell com va veure
que em va dir
que m'agradava
i de fer ràdio
no tenia etiquetes
i fer cases
aquí podia fer
moltes hores de ràdio
i la veritat
és que va ser
una decisió
professionalment
sota el meu punt de vista
que és el que imagino
que compta ara
molt i molt encertada
perquè ha estat
professionalment
l'època més
absolutament més feliç
de la meva vida
la més enriquidora
i en la que
hi ha pres més
sens dubte
i vas començar
amb nosaltres
si no recordo malament
a la Rambla
i ja com aquí a dir
vas viure
el traspàs
que eren com de la família
és el que t'arava a dir
i vas viure després
el traspàs
cap a qui
que va haver vingut a Roma
sí, sí
tot aquell traspàs
tot aquell temps
tot el moviment
que ara funcionem
ara no
perdona?
dic que
aquest moviment
d'ara funcionem
ara sembla que sí
aquest micròfon
com va connectat
com anem
no?
i ho recordo
allò que estava molt
a la Rambla
estava molt a rejuntar dents
allò que compartia en taula
en el sentit literal
espai
i compartia
absolutament tot
i hi havia una gran expectació
primer
perquè era treballar
en unes condicions físiques
i materials realment
extraordinàries
que difícilment
una ràdio local
avui en dia
podria tenir
i a més a més
també
això implicava
un canvi tecnològic
també
sí
molt important
és veritat
i més que tu
la basant tècnica
la domines
i la controles
des del començament
també
doncs ja saps
que això també
va suposar
un canvi
qualitatiu
en la feina
no només
per la comoditat
que vam tenir
tots a l'hora
de treballar
sinó que
tècnicament
també ens permetia
fer moltes més coses
nosaltres
hem parlat
amb molts
dels col·laboradors
que van començar
el 89
i Holanda
i moltes de les coses
clar
que ens deien
quan veníem
a l'emissora
fent el nostre
programet de ràdio
que normalment
era una hora
portaven la motxilla
tot carregat de discos
tu i jo
sabem que
ara mateix
entres a internet
i en un moment
en un flash
tens qualsevol cançó
de qualsevol lloc del món
a la teua abast
i és una de les coses
que sempre
que sempre va bé
quan sap
que vam canviar-nos
a l'avinguda Roma
el què?
perdona
no t'he entès
quan vam canviar-nos
a l'avinguda Roma
el 2002
jo crec que sí
que va ser el 2002
més o menys
jo crec que també
a la Rambla
no recordo més
d'haver-hi estat
més de dos anys
el 2002
i si no recordo
el juny
a principis del mes de juny
ja es va fer oficiosa
allò a la inauguració
amb tota la gent
i a la inauguració
tots anem amb maniga curta
i en tirem temps
això devia ser
el començament de l'estiu
quins records
eh?
jo n'hiro
però anem a la Iolanda
parlem de tu
deixem-me així
per sobre
les inauguracions
perquè ja de cop i volta
te vas fer càrrec
del que seria el matí
Iolanda
va anar per aquí sempre?
o et van enredar
per la història
d'algun informatiu puntual
i després dius
mira a mi m'agrada
fer magazins
m'agrada portar gent
m'agrada parlar
amb tothom
no no
en principi
aquesta és una característica
jo diria
de no només
d'una generació
professional
com la meva
que ja
no tinc una edat
ara no direm
de la tonteria
però bueno
no soc una joveneta
20 i tanta
sí
i ho pots doblar
no
i forma part
d'una generació
però també
d'una manera
de fer
en les ràdios locals
que arriba un moment
que l'objectiu
és aconseguir
que la gent
que treballa
i que
fa una autèntica
passió
per aquesta feina
sigui una mica
a tot terreny
és veritat
que després
cadascú
doncs
imagino
que té unes qualitats
més determinades
per fer una cosa
o una altra
però en general
jo crec que
estem parlant
d'uns perfils
no el meu
el de molta més gent
que vaja
que tenim la poca vergonya
d'atrevir-nos
a poca vergonya
i que
a poca vergonya
i que
no hi ha
d'una manera
informació
i en principi
amb el ricà
era tot una mica
és a dir
incloure
fer un magasin
però que inclòia
lògicament
la part
de l'informatiu matinal
que una etiqueta
ho posaves
en antena
perquè de fet
la feina dura
de notí
ho feia la redacció
nosaltres
quan ens posaven
de bon matí
doncs sí que fèiem
una entradeta
i tot això
però el gruix
de l'actualitat
i de la informació
home es valora molt
aquesta versibilitat
i en un moment
determinat
si has de fer una notícia
a les fases
i has de fer informatius
al final
tot és el mateix
vull dir
explicar les coses
el que canvien
en tot cas
són els formats
mira m'has obert
dos fronts
per una banda
la periodista
que siguis sorda
és que és el mòbil
d'acord
no passa res
dic que m'has obert
dos fronts
per una banda
periodista de tot terreny
que d'així en parlarem
i força llarg
i una altra
això d'aixecar-se
cada dia
a quina hora s'aixecava
la Yolanda
per arribar aquí
a les 7
a les 7
s'ha de sortir en antena
però tu ja prèviament
una hora i escacs
ja estaves per aquí
no ens farem els martis
durant 10 anys no
fes-ho
fes-ho
no
durant 8 anys
em llevava
a quarts de 5 del matí
però si no
estaven ni els carrers posats
Yolanda
que jo t'ho deia això
on vas pels puestos
aquestes hores
anava amb l'avioneta
ah d'acord
els primers dos anys
no
perquè l'informatiu
començava a les 8
és veritat
el director de l'emissora
Ricard Laoz
va tenir una gran idea
no ho dic amb retentim
no
però realment
ha de ser així
d'avançar
l'inici de l'informatiu
a les 7 del matí
per donar un millor servei
als oients
lògicament
i aleshores
en tota aquesta època
quarts de 5
perquè clar
fins que
bé ens va
el cas era
arribar a l'emissora
cap a 3 quarts de 6
a les 6 del matí
més o menys
intentar aparcar
o era fàcil
aquelles hores
no jo sola
Sílvia
ja ho sé
ja ho sé
hi ha hagut diferents etapes
de diferents companys
que han estat
també aquí
al peu del canó
matinant cada dia
per fer l'informatiu
i arribaves aquí
costava molt això
d'arrencar
Iolanda
jo no sé si
els dilluns
te feia molt costamunt
això de dir
molt bon dia
al matí
això sembla una mica
novel·leta
però t'ho dic
amb tota la sinceritat
del món
quan sonava el despertador
i obria els ulls
em sentia la dona més desgraciada
del món
Per què?
I jo deia
per favor
aquestes hores
no són maneres
de tractar una
i malament
jo quina mandra
i era arribar a l'emissora
treure l'alarma
encendre els llums
començar a tocar botonet
començar a obrir ordinador
pim pam pim pam
a veure què tenim avui
què tenim demà
i escolta
era com a màgic
passava tot
i t'ho dic de veritat
no és allò de veritat
que
si que aixecar-se d'hora
és difícil
però et compensa molt
moltíssim
canviàvem tot aquest panorama
la veritat és que si un cop
et posaves en marxa
i arribava
doncs no sé
clar
que han hagut
des de Jordi Sorinac
Josep Sunye
Josep Pardila
el Ricard Laoz
la Teresa Ortega
o la Laura
amb qui també hem compartit
alguns dies
puntualment informatius
els passava exactament igual
vull dir que
sí que fèiem mandra
però aquest esperit
i aquesta coseta
jo també la veien
els meus companys
quan havíem de matinar
una altra de les coses
que potser era
que tenies més temps
per preparar més coses
que vinguessin
durant el matí
o no?
clar
també és veritat
bé
hi havia moments
entre una cosa i una altra
després ja sabeu
que el Ricard assumia
una part del programa
després del nou del matí
i això et permetia
preparar moltes coses
i bueno
doncs anar elaborant
també els continguts següents
o com a mínim
buscant informació
per intentar
doncs
d'aquella taula rodona
o d'aquella entrevista
pugui treure
el màxim profit
doncs ara anem a lo tot terreny
eh
et deia que t'ho tenia guardat
tot terreny
durant aquest programa
de 25 anys de ràdio
hem pogut sentir
reportatges
hem pogut sentir
un munt d'entrevistes
has estat dins
de la presó de Tarragona
a veure
dues o tres
però a veure
anem per pams
no perquè estava presa
fent programa en directe
a més fa poques setmanes
ho vam poder sentir
has estat de patrulla
a patrullant de la ciutat
a patrullant de la ciutat
amb la policia nacional
sí
també vas baixar
a la cova urbana
que va ser els primers reportatges
jo crec que
de la gent
que va ser conscient
que existia
aquesta cova urbana
a Tarragona
potser per això
per aquests micròfons
per Tarragona Ràdio
amb això va ser gràcies
a l'Àngel
de la societat d'exploracions
submarines
que ens va donar la idea
i li vam dir
si podíem baixar
recordo
a Joan Maria Bertran
i Servidora
ens vam posar
totes les facilitats
i bé
allò va ser
una experiència extraordinària
i recordo
que també una nit
vaig anar a fer
un control d'alcoholèmia
a la plaça dels carros
també
és que no vas parar
a Jolanda
a tu què et deien
Jolanda
que et sembla
poder fer això
i tu pum pum
també
també
però t'ho proposaves tu
t'ho proposaven
no
en principi
eren coses que
t'ha fet il·lusió
fer-les
i dius
anem a fer aquestes coses
em feia il·lusió
em feia il·lusió
i m'agrada
i a més
no hem d'oblidar
que això
és un luxe
que no es pot permetre a tothom
i aquí a Tarragona Ràdio
aviam
jo parlo per mi
quan hem tingut una idea
i es podia materialitzar
d'un reportatge
d'un programa
tot han estat facilitats
i col·laboració
per part de tothom
des de la direcció
fins als companys tècnics
i els companys de la redacció
home
eren coses que
una mica l'aspiració
de voler
alguna cosa més
de no caure
en la rutina
que a vegades
fins i tot és necessària
sobretot quan estàs parlant
d'actualitat
has de fer un seguiment
les notícies
no s'acaben al mateix dia
vull dir
però després de tant en tant
fer alguna cosa d'aquestes
una escapadeta
per viure a l'aventura
personalment és molt enriquidor
i professionalment també
el que jo ja no sé
és que nosaltres
ens ho podíem passar molt bé
a la cova urbana
però després
escolta
diu quin parell de veners
i això és avorridíssim
nosaltres ens ho passàvem bé
i amb aquesta teoria
tan rudimentària
que si tu t'ho passes bé
i tu no t'avorreixes
els oients tampoc s'avorreixen
doncs mira corre que te vas
saps?
home
jo crec que el resultat
va ser boníssim
home
nosaltres la veritat
és que vam disfrutar
i a banda
també aquesta vessant
en el cas
dels programes de la presó
o molts programes
que han fet per Nadal
amb determinades entitats
molt actives a Tarragona
també és aquest punt
de pensar
que el mitjà
ha de ser útil
per la societat
que el sostenta
i sobretot
si és un mitjà públic
i això et donava
doncs molta vidilla
i la capacitat
i la possibilitat
de veure
la feina
que fa moltíssima gent
i que és molt important
i molt anònim
a la nostra ciutat
però Jolanda
alguna vegada
et vas pensar
ostres
jo no sé si anar
a veure
dona una miqueta
jo és que sóc una miqueta
em perdó
sóc una miqueta cagueta
i clar a mi em dius
baixar la cova urbana
que durant un X metre
s'està bucejant
perquè has d'anar
i sortir
què vols que et digui
eh
jo m'ho pensaria
tres i quatre vegades
eh
i depèn
de allò del patrullatge
per la ciutat
dius
mira si és tranquil
i no passa res perfecte
però com hi hagi
una mica de moviment
sí
però no
diguem-ne
no vas pensar
tu et dius
fem-ho
i a veure
què és el que surt
no sóc gaire poruga
jo tampoc
Sílvia
o sóc una mica inconscient
tampoc
sóc una mica inconscient
és que no estem parlant
que estic a Lídia
no no
són situacions
més que previsibles
el risc zero
no existeix
però
eren coses
que no suposaven un risc
ni de bon tros
no no
això pel que fa
a sortides
que podríem comentar
unes quantes més
però per aquí
per aquests micròfons
i amb la Iolanda
fent d'anfitriona
quantes vegades
Iolanda
i quanta gent
ha arribat a passar
moltíssima
moltíssima
i t'asseguro que
i col·legi
i teatre
i gent
i tot
i persones molt brillants
conegudes
del món de la cultura
de la ciència
del teatre
que pel paper
i el lloc
que ocupa
Tarragona Ràdio
fèiem la paradeta
gairebé obligada
i teníem
la possibilitat
i la sort
que passéssim
pels nostres estudis
o anàvem nosaltres
amb la mòbil
i la veritat
és que treballar
a la ràdio
i en aquesta ràdio
i parlant
amb totes aquestes persones
que saben més que una
et donen
les possibilitats
d'aprendre
d'una manera
tan còmoda
i tan fàcil
que
jo és que ara
sóc incapaç
de dir-te noms de gent
però
han passat moltíssimes
això ho sabreu vosaltres
però imagina't
tantes hores de ràdio
que fem al dia
que feu al dia
i que hem fet
la quantitat de gent
i després
aquesta cosa
de conèixer
el que fa la gent
de Tarragona
gent de la ciutat
que a vegades
et sorprèn
i que si no hi haguessin
mitjans locals
parlo de la ràdio
però
podríem parlar d'altres
seria una feina
absolutament anònima
i que passaria
desapercebuda
a la resta
dels ciutadans
hi ha gent
amb molt de talent
i amb moltes possibilitats
a Tarragona
una de les parts
del programa
que a mi m'agrada molt
i ja saps
que potser és
no sé
per les criatures
és quan venen aquí
als col·legis
que la Iolanda
jo no sé
jo escoltant-la
des de casa
deia
no pot ser
que se sàpigui
el nom
de tots els nens
que venen
l'aventura de la vida
exacte
quina meravella
dic no pot ser
que te sàpiguis
el nom
de totes les criatures
tu no saps
que hi havia trampa
i després
la Iolanda
off the record
m'ho va dir la trampa
explica'ns-ho Iolanda
com és que t'esdevies
els noms
de totes les criatures
senzillament
és que no sé
jo m'imagino
que qui ho va decidir
van ser els mestres
a l'aventura de la vida
participen molts mestres
però hi ha alguns
que estaven
des del primer moment
i eren mestres
doncs com a molt dedicats
no sé si va ser
cosa de la Marissa
la Patricia
el Francis
de l'Ajuntament
que recordaven
tot el dalt
de l'aventura de la vida
o de la ràdio
no sé de qui va ser la idea
però el cas és que
els nens
i les nenes
sempre venien
amb un cartellet
amb el seu nom
i s'ho posaven davant
i clar
a mi això
em donava lloc
i els podia dir
pel nom
perquè imagina't
a veure
el del jersey groc
que em penses d'això
lleig
aquella noia tan maca
noia maca
si us plau
amb el nom
i jo imagino
que també això
facilitava una miqueta
el crear un caliu
i una complicitat
amb els nens
que feia que s'obrissin
una miqueta més
a més
deu-n'hi do
les reflexions
Iolanda
que t'han deixat aquí
a sobre de la taula
fins i tot
potser més pensades
que molts adults
sí, sí
i un sentit comú
aclaparador
també moltes barbaritats
com diem els adults
no caiem allò en el mit
no, no
també
hem sentit barbaritats
molt divertides
i coses molt assenyades
moltíssimes
i nois i noies
molt graciosos
quan s'expressaven
jo crec que
l'aventura de la vida
és una de les iniciatives
més interessants
que s'han fet en una ràdio
perquè això de portar
els nens a la ràdio
perquè expliquin
i fer una tartulla
de tant en tant
com una cosa
diguem-ne
curiosa
o pintoresca
fins i tot
que fa bonic
de portar els nens
sempre adorna molt
però fer-ho d'una manera
sistemàtica
planificada
amb un programa
pedagògic
al darrere
amb un munt de persones
implicades
amb les escoles
amb la gent
de l'Ajuntament
amb la gent
de la Fundació
i que a més
hagi durat
i que continuï
que no s'escolto
a través
de l'internet
esclar
des que continuï
jo crec que és
una eina
molt valuosa
molt important
a veure
a veure
què més coses
em queden per fer
ah bueno
has dit una paraula
que és divertida
i també
Déu-n'hi-do
les coses
que han arribat
a passar
en aquest matí
de Tarragona Ràdio
durant aquests anys
jo
ja t'ho vaig anunciar
he agafat un extracte
però jo em dic
el moment
que més m'agrada a mi
on esteu
Iolanda
i Tere
Tere i Iolanda
tu ja saps
però em vaig
no?
Ui, ui, ui
a veure
és un tàndem
que és una mica
perillós
i ara com que
és que no sé
si ho puc explicar
sí que ho puc explicar
perquè jo ja no
estic a la ràdio
vinga explica-ho
però clar
la Teresa
coincidia
amb bona part
de l'horari del matí
la Teresa està al matí
la tarda
però coincidia
amb una bona part
de l'horari del matí
si hi havia
algun fet rellevant
o ella
doncs cobria
alguna informació
o havia d'entrar
va arribar un moment
que em va dir
i m'ho va dir
però bé
que no volia entrar
quan estava jo
perquè
i no perquè jo
sigui particularment divertida
i fer riure
perquè sigui molt tristosa
però es produïa
una reacció
en cadena
Teresa Ortega
i jo
en antena
que no sé per què
reiem
però reiem
d'una manera desesperada
i no em preguntis per què
perquè a vegades
és que jo crec
que no hi havia
però era mirar-nos
i ja l'havíem liat
i amb la Teresa
teníem autèntics problemes
compartir micròfon
sense petar-nos
de riure literalment
fem una cosa
Iolanda
com a mostra
un botó
a veure
ara escoltàvem
aquest capità
de l'exèrcit
tornem al que passava
aquest accident
al dipòsit d'armes
de la primera guerra mundial
10 persones ferides
i uns 10 infermers
que els havien d'evacuar
primer els han hagut
de diagnosticar
el que tenien
i després
descontaminar-los
ja s'anotava alguna cosa
Iolanda
aquí
ja comença a fallir
aquí hi ha alguna cosa
per atendre'ls
clar
em val a dir
que quan es fan exercicis
d'aquestes característiques
s'intenta buscar
donar-li
la màxima fidelitat
a la realitat
és un simulacre
clar
i això
em val a dir
que les persones
que treballen
són professionals
però no han fet
tard dramàtic
per tant
han de simular
la mesura del possible
doncs aquelles afeccions
aquelles dificultats
que implica una situació
d'emergència
amb la qual cosa
es deuen crear situacions
doncs una miqueta
compromeses
hem de dir
que eren estudiants
d'infermeria
però alguns
pràcticament
semblaven extrets
a la pròpia escola
d'art dramàtic
han hagut de simular
doncs els efectes
d'aquesta contaminació
picó d'ulls
no podien respirar
i hem de dir
d'altra banda
que hi havia dos maniquis
que eren
els que patien
els que patien
doncs els efectes
més greus
d'aquesta contaminació
i que s'han salvat
evidentment
escoltem a la directora
de l'escola
que em permet
com una jabata
però no eh
i aquí
aquí una pregunta
què feia la Iolanda
la pobra
la pobra Tere
gairebé
ofegant-se
que no podíem parlar
la que quedava
sempre pitjor
per Antena
era la Tere
perquè
és que li costava
molt
i aguantava
aguantava
aguantava
fins al final
i no era
l'única vegada
després jo recordo
amb la Tere
teníem això
i amb el Josep Sunyer
que hem compartit
moltes hores junts
d'Antena
teníem un greu problema
els divendres
quan fèiem l'agenda
jo crec que hi ha hagut
no crec que hi hagi hagut
gaire programes
en què hagi sonat
la sintonia
només
durant tanta estona
a la meitat
d'un espai
perquè és que
era impossible
continuar
era impossible
continuar
clar
agenda
espectacle
diversió
doncs sortien noms
de grups
una mica així
com a criatures
perquè dius
això té gràcia
doncs no ho sé
Sílvia
però com a criatures
ens feia gràcia
la tonteria més gran
jo si vols
he agafat un extracte
així a l'atzar
que posa
Josep i Yolanda
que ja saps
que tenim aquest raconet
dedicat a
hi ha hagut grans moments
amb el Sunyer també
sentim-ho
sentim-ho
i acabem afegint
que Porta Aventura
ha obert oficialment
la sisena temporada
de Halloween
amb la previsió
d'incrementar
un 60%
el nombre de visitants
aquest augment
ja es va registrar
l'any passat
durant les celebracions
d'aquestes terrorífiques festes
que es faran
fins al 13 de novembre
la presentació
oficial
del Halloween
ha aixecat
moltes expectacions
medètiques
perdó
moltes expectacions
medètiques
de la humanitat
premsa del cor
el protagonista
de l'acte
ha estat
González
del capítol
de previsió
desestem que avui
a les 11 del matí
el Salud d'Actes
de l'Ajuntament
es presentarà
la setmana
de la comunicació
d'altra banda
a mitjana
aquesta tremola
de veu
no és normal
amb tu
però fixa't
saps allò
que em comentaves
a l'emici
de la conversa
això d'aixecar-se
i al matí
jo recordo
i a més
amb exactitud
que aquest moment
com d'altres
de riure
i tot això
era a quarts
de vuit del matí
portava mitja hora
d'informatiu
no és allò
que deies
amb quin humor
doncs ja veus
amb quin humor
amb unes ganes
home
jo si això
ho fent algú
que arribem a n'entenar
doncs demano disculpes
o no
no
jo crec que no
a contra
jo crec que moltes vegades
potser la gent diu
aquesta gent
són humans
ho fan tan bé
que són humans
aquesta gent
no ho pots evitar
i escolta
evitar
no crec que sigui
dolent per ningú
tot al contrari
tot al contrari
i Jolanda
ara te tenim a Madrid
que hi ha molta gent
que ens diu
però què està fent ràdio
a Madrid
què està fent
que la podrem tornar
a sentir
ara tenim de paradeta
a Madrid
però ella està buscant
està remenant
sal i terra
a veure ràdio
de moment
no he pogut fer res
en ràdio
la situació
d'atur
és extraordinària
lògicament
negativa
en aquests moments
en tots els factors
i el nostre
no és una excepció
i la professió
aquí a Madrid
lògicament
allò que deien abans
que és una ciutat
d'oportunitats
però és una ciutat
que està absolutament
plena
de tot
aquest és una pedra
i un periodista
o qualsevol altra cosa
de ràdio
gairebé inviable
perquè les cadenes
ja saben com estan
gairebé totes
he fet coses
de televisió
de redacció
programes especials
informatius
com a redactora
però és com es treballa aquí
que treballen
les cadenes
de televisió
totes
treballen
amb productores
la productora
contracta una sèrie
de gent
fas el projecte
que normalment
dura
de 4 a 5 setmanes
en el millor dels casos
i si no 3 setmanes
i un cop has fet
la teva feina
doncs ja està
i te'n vas un altre cop
al carrer
fins que et tornen a trucar
és una feina
molt de mercenari
no et pots implicar
en un projecte
a mig termini
i tampoc posar massa acord
perdona?
dic-hi
no posar massa acord
depèn de com
no?
no
i la veritat
és que si és la teva manera
de fer
això és un problema
perquè t'impliques
només t'hauries d'implicar
perquè al cap i a la fi
saps que tens una data
de caducitat
molt curta
en aquest tipus de treballs
però ara
és el que hi ha
per una professió
ja et dic
que està fotudeta
com la resta de sectors
no farem ara
victimisme periodístic
tots els sectors
tenen un greu problema
d'atur
i aquesta professió nostra
no és una excepció
per tant
mira
de moment
no et pots implicar
en cap projecte interessant
però també és cert
que sense
haver après
la visió
el que sí és cert
és que m'he pogut aproximar
amb com es treballa
en una productora
i què és el que es fa exactament
i com s'elaboren
aquests bonics documentals
bueno
li diuen documentals
perquè no deixen
de ser programes especials
doncs
el programa del 23F
tot aquest tipus de coses
ostres
Déu n'hi do
perquè bueno
hem estat fent fins ara
ara un altre cop
els lunes, martes, mièrcoles
joves i viernes al sol
i bueno
ara m'has agradat
eh
i nosaltres
amb el teu permís
de tant en tant
ho farem
et durem
la guissa via telefònica
almenys
per saber com vas
i si algun dia
tens l'oportunitat
de baixar cap aquí
cap a Tarragona
o millor
de pujar cap a Tarragona
no deixis de passar
visitar-nos dona
no, això ja
ja ho podem tenir present
i que si no hi ha
cap cosa rara
fa molt de temps
que no estic a Tarragona
de fet vaig venir
per Santa Tecla
perquè això no m'ho podia perdre
i per Nadal
vaig fer no res
el dia de Nadal
i Sant Esteve
per dinar amb la família
perquè em va coincidir
que estava treballant
i aquí no et respecten
ni festes
ni horaris
ni res
i vaig haver de tornar
per tant des del setembre
pràcticament
que no vinc a Tarragona
i ara a Setmana Santa
sí que vindré
i estaré uns dies
i home
i jo us dic
eh
seran a Tarragona a ràdio
divendres a l'aní
no ho sé
jo crec que per aquí
amb un especial
amb Iolanda Garcia
mira eh
no ho tanco eh
no ho tanco
per exemple
per exemple
la veritat és que us enyoro moltíssim
nosaltres també
avoyent els companys
i aquesta feina
que insisteixo
el mateix que et deia al començament
per mi ha estat
el període professional
més intens
i més feliç
de la meva vida
i ho dic de debò
doncs carinyo
ja saps que aquí està a casa estiva
i que quan vulguis
aquí ens tens eh
bueno bueno
no m'ho diguis dues vegades
t'ho torno a repetir eh
t'ho torno a repetir
si és necessari
t'ho torno a repetir
carinyo
moltes gràcies
per atendre'
gràcies a tu Sílvia
un plaer de veritat
però de veritat
i molt contenta
d'haver pogut parlar
amb tu
i amb els oients
de la ràdio de la ciutat
gràcies guapa
adeus-siau
adeus-siau
1
.
.
.
.
.
El dolor de hallarme descubierto
Tú me ves dudas con siete razones
Me abres el pecho siempre que me colmas
De amores, de amores
Eternamente, de amores
25 anys de ràdio
Que moments més macos que hem recordat amb la nostra companya Ielanda García
Déu-n'hi, doncs d'on passat pipa, s'ha notat, no?
I que també la trobem a faltar
Encara que escoltem la seva veu gairebé a diari
Gràcies a aquest, el nostre programa 25 anys de història
I ara és moment de recuperar l'any 1989, musicalment parlant
I escoltà, a veure què ens diuen el dia d'avui
Joan Maria Bertran
25 anys de música
Arrimem al final d'aquesta setmana repassant l'any 1989
I ho fem amb tres cançons catalanes
La primera de Sopa de Cabra
Al seu llarga durada anomenat com ells mateixos
Sopa de Cabra que ens portaven tot aquest símbol
De la música del rock en català d'aquella època
És l'Empordà
La primera deia que a la matinada es mataria
Però cap al migdia anava ben torrat
Somriu i diu que no té pressa
Ningú m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'interessa
És molt més bonic l'Empordà
I anar a l'infern no m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'espera allà dalt
R間 allà dalt
Però ell mai no s'hi tirava
Sempre deia que la matinada es mataria
Però cap al migdia anava ben torrat
Somriu i diu que no té pressa
Ningú m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'interessa
És molt més bonic l'Empordà
Somriu i diu que no té pressa
Ningú m'espera allà dalt
I anar a l'infern no m'interessa
És molt més bonic l'Empordà
I quan veig la llum de l'alba
Se'm treu les ganes de marxar
Potser que avui no em suïcidi
Potser ho deixi fins demà
I acabem aquesta setmana amb els pets també, amb el seu llarga durada del 89
I una de les cançons que potser no era la que podríem dir el book insígnia
Però sí era una de les que també van sonar
I força aquell any 1989
Jo anava per milionari
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganya plenes
Dins de la llaganyes plenes
Dins de la llaganya plenes
Tots els meus somnis
Arriba a ser que el camp
Ja serà esfumat
Jo anava per millorar
No sé pas què faig aquí
Treballant de dolç i anar
Ja vull tantes cada matí
En comptes d'estar a te
Ja me la té
Ja me la té
Tant sols som tres quarts de deu
I ja voldria plegar
Vaig al lavabo
Em tanco
I quan he acabat
Sóc quasi a Hawaii
Jo anava per millorar
No sé què faig aquí
Treballant de dolç i anar
Ja vull tantes cada matí
En comptes d'estar a te
I ja tantes cada matí
Fins demà!
Fins demà!
La porta de servei i aquesta sí, una de les cançons que va fer tremolar més d'un.
Només ho faig per tu.
Amb ells acabem.
Amics i amigues, adeu-siau, fins la setmana que ve.
El teu amant amable
que no pots viure gaire de temps sense mi.
I quan m'escoltes, el temps se't fa agradable.
Estirada en el teu llit, sense poder dormir.
T'has demanat
que he fet de la meva vida.
Imagina't
tot el que he perseguit.
Ningú no sap
en quina nit escollida.
Seren ampolles
vaig cuidar
però avui estic aquí.
Només ho faig per tu
Ara que tinc aquí al meu davant
Només ho faig per tu
Ara que tinc aquí al meu davant
Només ho faig per tu
Ara que tinc aquí al meu davant
Només ho faig per tu
Només ho faig per tu, ara que tinc aquí al meu davant, només ho faig per tu.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!