No parem la cadena de muntatge.
Factoria 2.0, a Tarragona Ràdio.
Bona tarda a tothom.
Aquesta sintonia que esteu escoltant no és una sintonia qualsevol.
És la sintonia que cada tarda de divendres de 6 a 7
engegava un programa de ràdio molt especial, el Factoria 2.0.
El Factoria 2.0 l'han portat a terme 10 estudiants de comunicació
de la Universitat Rovira i Virgili,
10 persones de cursos diversos, interessos diversos, caràcters diversos...
Tots ells, però, han aconseguit durant 4 mesos tirar endavant un magazín cultural
on hem pogut gaudir, sobretot, del seu entusiasme.
Així començava el primer programa.
Bona tarda a tothom i benvinguts a la primera edició de Factoria 2.0.
Avui és 4 de març i comença l'activitat empresarial d'una nova factoria
que, en època de crisi, obre per intentar informar de la millor manera possible
i per fer passar una bona estona a tots aquells que vulguin fer més amena
a les tardes dels divendres.
Després d'un llarg i difícil procés de selecció,
ja tenim preparats a tots els treballadors de la nostra factoria.
I farem hores extra, si cal, per ser els primers en arribar als nostres oients.
A través de la nostra cadena de producció,
anirem construint el producte estrella, la informació.
Tot l'equip de Factoria 2.0 vetlla perquè el producte final sigui tot un èxit.
Però potser el primer que hauríem de fer és presentar a tota aquesta colla com Déu mana.
Els nostres presentadors estrella han estat la Maria Santiago i el Quim Navales.
Crec que no hi ha ni una persona en el planeta que no sàpigui el que és.
Però per si de cas hi ha gent que no sàpigui qui són,
us direm que la Maria ha estat aquella veu professional, alhora que dolça,
que rebia i acomiadava així de bé els diversos col·laboradors i convidats.
Hola.
Adéu.
Però a banda de ser una noia molt educada, saludant a la gent,
també hem descobert que la Maria és una dona d'armes tòmar i que,
quan cal, es deixa portar per la passió i l'entusiasme.
Són dolentíssimes aquestes sèries i que si tenen tanta audiència
és perquè els altres canals estan contínuament ficant-nos callejeros,
que estem de callejeros fins al moño, fins al moño, fins al moño,
que si espanyoles por el mundo...
Comandatualidad.
Estem fast...
Llavors, és normal que aquestes sèries que no valen res absolutament
tinguin tantíssima audiència si els altres canals no fan res.
Fins al moño.
En fi, deixem ben col·locat el moño de la Maria i parlem del Quim Navales.
Oh, i tant!
I és que el nostre Quim és un home peculiar, amb aficions també molt peculiar.
A veure, a veure, nois.
Últimament us estic desvetllant molts secrets de la meva vida íntima i personal.
Ui, quina por.
Però crec que avui us sorprendré d'allò més, eh?
Ui, txum, txum, txum, exclusiva.
Us he de dir que tinc un talent innat.
Com?
Bé, de fet no el coneix ni la meva mare.
De fet, s'enfadarà quan ho escolti, perquè només el coneix el Pep, que és el meu company de pis.
I de què tracta?
Doncs, Maria, em fa una mica de vergonya dir-ho, però ja que avui estem animats, doncs, va, ho tirarem endavant, això.
És que estic tan perduda.
Doncs que, en el meu temps lliure, em dedico a fer figures amb escuradents.
Figures amb escuradents?
Sí, faig rèpliques de grans estructures, de l'estil de la Torre Eiffel, de l'antiga Torre de les Torres Bessones, també tinc una maqueta a casa.
És una mica per distreure'm.
En fi, que el Quim i la Maria posaven, doncs, ordre, o desordre, o desconcert, o concert, a una hora setmanal, una factoria on vam tenir uns treballadors molt culturetes i modernillos.
Estem parlant de la Núria Jaques i el Pep Simó.
La Núria i el Pep cada setmana ens acostaven a l'actualitat cultural de les Terres Tarragonines.
Entrevistes a grups musicals, actors, reportatges sobre la situació de l'òcia a la ciutat de Tarragona, informació sobre festivals, agenda cultural...
Tot això els va fer mereixedors del títol oficial de Modernillos.
Ah, què us passa? Que aneu de Modernillos quipis vosaltres o què?
Amb els auriculars a les orelles, els pantalons arrapats, les victòries...
Home, aquí més que ho som, eh? I també la camisa de quadres i les ulleres negres de pasta grans, eh?
De Modernillos a Modernilla, els Modernillos del programa.
Aquest títol oficial dins el programa se'l van guanyar a pols.
Un Modernillo com tu, quines són aquestes tres coses que no es pot deixar d'anar a un festival?
És essencial a tot festival, Anna, en les ulleres de sol de Modernillo, perquè si no fas el cante, un banyador, per poder aprofitar aquells moments de platja, piscina, i sobretot una camisa de quadres.
De quadres.
Perquè si no la gent et mirarà raro.
Si no vas de quadres, no acabes d'encaixar.
Però a més a més de Modernillos, també eren força reivindicatius.
Mira, mira, no em féssiu parlar, eh? Sisplau, no em féssiu parlar. Sisplau, canviem de tema, perquè, clar...
Ocul, que la Núria és moderna, però reivindicativa, eh?
I un cop estàvem tots ben assabentats de la vida cultural a través de l'òptica d'unes ulleres de sol ben modernes, ens introduïem en el món de les xarxes socials.
Molt bé.
L'Anna Cendra i la Laia Bové eren les nostres noies més online.
Estaven tan compenetrades amb els seus guions ràpids i engenyosos que gairebé sempre anaven a l'hora.
Bona tarda, nois.
Bona tarda.
Què tal, com esteu?
Molt bé, molt bé.
Tot i aquesta compenetració de vegades, l'Anna i la Laia estiraven una miqueta els trastos pel cap.
Chiqui, parc, chiqui, parc.
Va, Cendra, calla, ja t'hi portaré la setmana a casa.
No, que no puc, que passo la sada per mesa, no com tu.
Xasca!
Laia?
Laia!
Per tot i això, l'equilibri ha estat perfecte.
Quan l'Anna se n'anava...
Jo la pregunta que et faré és, por qué?
Por qué?
Por qué unos tanto y otros tampoco?
¿Y por qué este hashtag y por qué nosotros?
A ver.
I la Laia, doncs, el que feia era fer-la tornar a posar els peus a terra.
Au, va, va.
Menys chuminades i comenceu.
I de la secció xarxes socials passem a la nostra secció de pantalla.
Aquesta secció anava càrrec de l'Anna Arnal i l'Albert Carnicer.
Cada cop que l'escolto ja tremolo.
I sí, sí, ja teníem raó de tenir por perquè la llengua afilada de l'Albert i l'Anna
va donar part molt en la seva repassada semanal a tot allò que passava a la petita pantalla.
Aquest any vam presenciar la gala més carca, lenta, vella i pesada dels últims temps.
Xasca!
És portar l'internado a un barco en uns personatges similars.
Una nena pesada i odiosa.
Molt odiosa.
I la típica fem fatal i el típic xulet que tots sabem que acabaran junts i liant-se.
Xasca!
Senzillament penós.
Xasca!
Ho sento, nois. Heu nascut a Espanya. No podreu veure mai bones sèries.
Xasca!
El número musical comparat amb l'espectacle de l'any anterior amb Hugh Jackman va ser l'únic que va fer riure.
Però de penós i cutre, en aquest cas.
Xasca!
I entre tanta gavinetada televisiva, algunes confessions misterioses.
Bé, tinc alguna cosa més per aquí. Sí, em sembla que sí. He perdut els papers. Ah, sí.
Notícia bomba.
Jo soc torrente. O sigui, no és que sigui que fan, és que soc com torrente.
És broma, eh? Que la Maria s'ha apartat de mi, que estava bé.
Normal.
Serà broma o no serà broma?
No sé, no sé. Matins.si i Matins.no.
I finalment us hem de presentar a la noia més calmada del planeta, Betal Terriba, i la seva secció esportiva.
La Bet ha entrevistat a moltíssims esportistes catalans durant el Factoria 2.0.
Ha fet reportatge als termòmetres esportius, de tot.
L'entrada en antena de la Bet sempre anava farcida de tot tipus d'adjectius.
La relaxada, la tranquil·líssima, la marmota del Factoria 2.0.
Betal Terriba, bona tarda.
Moltes gràcies. Em sento molt honorada amb aquesta situació que m'has donat.
Avui amb la nostra flor de primavera, Betal Terriba, bona tarda.
Que tal florets, aquest esporta d'avui?
I la Bet, de fet, es posava tota vermella.
Que cursi ets! Déu meu, que cursi!
Perdó, ens deixàvem a una persona que en aquest Factoria 2.0 també ha fet una mica de tot.
Tan aviat ens ha fet qüestionaris diabòlics els que s'havien d'enfrontar als nostres convidats,
com ha entrevistat a tot tipus de personatges de la vida cultural tarragonina i reusenca.
Parlem de la Sílvia Sagalà. I com a mostra, escoltem el qüestionari més desquiciant
que va fer la Sílvia a dos joves empresaris, en Josep Gallofré i el Xavier Güell,
que van aconseguir el rècord absolut de respostes.
Les pagues que us donaven els vostres pares, les gastàveu o les guardàveu?
Les gastava.
Les gastàveu tots dos.
Un referent?
Josep Guardiola.
Messi.
Qui cantes a la dutxa?
No canto.
Jo tampoc.
Twitter o Facebook?
Twitter.
Twitter.
Un geni neix o es fa?
Es fa.
Neix.
Algú amb qui no us agradaria trobar-vos a l'ascensor?
Josep Maria Aznar.
Hòstia, jo vaig a fer a les escales.
Ara aneu Doraemon.
Doraemon.
Doraemon.
Allò que no us cansaríeu mai de menjar?
Trinxat.
Canalon.
Completa la frase, tinc por a...
Res.
De moment, arreu.
Cotxe, bus o bicicleta?
Cotxe.
Cotxe.
Què va ser primer?
L'ou, la gallina o la truita de patates?
La truita de patates.
Jo crec que la gallina.
Què és pitjor, fracassar o no haver-ho intentat?
No haver-ho intentat.
No haver-ho intentat.
Fluquet de neu o King Kong?
Fluquet de neu.
Fluquet de neu.
Mamadeta o masclet?
Mamadetes.
Masclet.
Si poguéssiu triar el soci de les vostres empreses, a qui aniríeu a buscar? Aquell referent que voldríeu?
Steve Jobs.
Per molt que em dolgui, Florentino Pérez.
El primer que fas, quan t'aixeques al matí?
Minutut tuitges.
Jo dic, per què no vaig anar a dormir més aviat?
Si fossis l'últim home del món, com salvaríeu la humanitat?
Però que hi ha molt.
Lo mateix.
Un grup que no us cansaríeu mai d'escoltar?
Hòstia.
Aquell que sempre...
Coldplay.
Coldplay.
Aquell que sempre es troba...
Polis.
Polis.
Punt de creu o punt de coixí?
Punt de creu.
Punt de coixí.
Un paisatge idíl·lic.
El Panagués.
El mar de Cambrius.
Un somni.
Triomfar.
Que raps digital segueixin d'abans.
Completa la frase.
En Ferràbia?
El Madrid.
La hipocràcia.
Un grup que no hauria d'haver existit mai.
Els pets.
David Bustamante.
Un llibre.
Uf.
Va, explicarem purites.
Business model generation.
Jo...
Diario de una prostituta.
Aquell menjar que sempre mengeu, que no us cansaríeu mai tampoc?
Doncs la pasta italiana.
Les patates parigides.
Hem de dir que la Sílvia va sotmetre els nostres diversos convidats al mateix qüestionari
i us hem posat precisament al qüestionari que més respostes van respondre, que eren 24, en concret en dos minuts de temps.
De fet, ara que ja us hem presentat oficialment a tots els membres del Factoria 2.0,
cal que us expliquem més coses d'aquest magazín cultural que fèiem cada setmana a Tarragona Ràdio.
i és que, abans d'oferir-vos molta diversió...
Ai.
En fi, el programa ens ha servit per aprendre moltes coses.
Què és allò indispensable per anar pel món?
Saber idiomes.
En això, el Factoria 2.0 va ser tot un mestre.
Vam aprendre anglès.
Rem, els R-E-M.
The pints of being put at her.
Oi, oi, oi, com, com, com.
I don't play tomorrow.
I'm in jury.
I'm watching TV.
Master Augusta.
HBO.
L'actriu porno o pornostar.
Only fools and horses.
I'm too gonna cry.
Jo, I'm too gonna laugh.
Bueno, prou.
Que aquest pas no en donen el B1 ni a l'atres.
Però també vam aprendre francès.
Bonjour.
Bona tarda.
Se va bien.
I fins i tot, italià.
Certo, certo, el padrino te da las razones.
El Factoria també ens van donar alguna lliçó de geografia.
Vam estar a França, a París, a Holanda, a Amsterdam...
A França, a París...
Llissons d'anatomia.
Jo treballo tocant tot el dia comes, peres...
Sinònims, antònims.
I tota l'esfera cultural que envolvia, que envolvia, que envolvia, que envoltava la movida madrilenya, que embolicava, perdó, gràcies, que embolicava la movida madrilenya.
I fins i tot hem après tot allò que no hem de fer per evitar una hemorràgia cerebral.
Beure cafè, tenir sexe, sonar-se els moquets, fer esforços al defecar i o mixionar, beure Coca-Cola, fer exercici físic intens...
I espantar-se o enfadar-se freqüentment pot ocasionar-nos hemorràgies cerebrals.
Ole tu! Ole tu!
Uf, el cap com un bombo.
No m'estranya. Va, canviem de tema.
Factoriar
Però potser el més interessant de tot és el que ens han ensenyat tota la gent que ha passat pel Factoria.
Vam tenir un parell de màsters clars sobre el futur del periodisme a través de les entrevistes que vam fer a Josep Cuní i Xavier Graset.
La professió té els seus problemes, com totes les professions.
Però no es tracta, en el meu cas, de ser pessimista o no, o de ser optimista.
Es tracta d'intentar ser realista, que és, d'altra banda, la característica que hauria de marcar sempre,
l'exercici d'aquesta professió.
Tot és millorable, però jo no crec que la professió estigui tan malament com per estar lamentant-se.
I, sobretot, fins i tot acceptant que no estigui bé, lamentar-se no aporta res.
Perquè el temps que dediquem a lamentar-nos és un temps que no estem invertint en la millora,
en l'anàlisi del per què està malament i com se n'hauria de sortir d'aquest moment.
Senzillament, crec que el que està passant és que, com que en general, estem en un moment molt confús,
amb tots els aspectes que conformen la nostra societat, i si molt, m'aproveu fins i tot la vida.
Traslladem aquesta confusió a la qualitat de perilistes.
I llavors analitzem les coses des d'un plantejament d'incidència negativa.
Jo no ho veig així.
Que hi ha notícies, o que hi ha una acumulació de notícies negatives, que sembla que ho dominin tot.
Sí.
En part perquè tampoc les busquem, les positives, eh?
Tot sigui dit de pas.
Però també perquè sabem, i això per tant ens hauria d'haver vacunat una mica,
que aquesta és una professió que sobretot, sobretot, es va construint a partir de notícies negatives, eh?
O sigui, una catàstrofe natural, digue-li terratrèmol, digue-li tsunami, és una notícia negativa.
Una guerra és una notícia negativa.
I en canvi aquestes notícies, per citar-ne dues de recents i que ho encapçalen tot, són les que aglutinen més interès social.
Unes notícies dites positives, tot i que és molt relatiu que és positiu, n'aglutinen poc d'interès social,
perquè si no ens hi dedicaríem més a les notícies positives.
Tot aquesta nova tecnologia que ha aparegut, els nous mitjans, fins i tot també la TDT,
ha provocat que hi hagi molts canals a través del qual corre la informació.
Que no vol dir que la informació sigui periodística, però de tota manera sí que fa que corri.
En el cas dels països àrabs, es pot organitzar una revolta i en el cas nostre, pot ser, fa que tothom,
fins i tot, sense cap mena de filtre, pugui dir la seva.
El paper del periodista ha quedat una mica no desdibuixat, però sí que tenim molta competència deslleial,
m'atreviria a dir. A més a més, vivim una situació econòmica de crisi,
això fa que hi hagi una certa precarietat laboral, les condicions laborals no són les òptimes per tothom,
i això fa que sigui més fàcil, en certa manera, exagerant, plegar-se, cedir a les pressions
que pugui fer la teva empresa periodística, ja sigui privada o pública.
Aquesta mena de precarietat fa que estiguem en una certa situació de debilitat,
però hi ha esperança.
I la gent jove amb ganes de fer coses també va tenir el seu espai al Factoria 2.0.
Vam parlar amb dos joves emprenedors que havien engegat les seves pròpies empreses,
en Josep Gallofré i en Xavier Güell.
Josep, per exemple, d'on ve la idea de crear la teva pròpia empresa?
Bé, la idea no és ben bé meva, sinó que és de cinc persones,
quatre persones que ja estaven vinculades al periodisme, sobretot raugent,
i jo, com a projecte de periodista, ho podem dir d'aquesta manera,
que vam decidir que arreus hi havia un buit, hi havia un buit informatiu,
sobretot per la informació local, i vam decidir tirar endavant aquest projecte.
Vam estar mirant, vam veure que el paper ja no sortia tot el rentable que sortia feia uns anys,
i vam creure que la millor opció era l'opció digital,
perquè era gratuït, perquè es podia consultar en qualsevol moment,
i perquè, bé, tothom pot estar davant d'un ordinador gairebé qualsevol hora, no?
Per tant, vam tirar per aquesta opció,
i ja et dic, vam ser cinc persones les que vam decidir fer aquest projecte.
I també va voler parlar de política amb els polítics més joves de Tarragona
que es presentaven a les eleccions municipals.
El major problema que tenim és que s'estan mediatitzant massa les campanyes polítiques,
i les campanyes polítiques s'haurien de ser més de cara a explicar als teus programes
que no d'atacar al contrari.
O sigui, al contrari, si el guanyem o el perdem, serà el dia de les eleccions.
Però crec que no s'han de tirar les pedres els uns als altres,
perquè després tots ens trobem, ja sigui l'Ajuntament, el ple municipal,
o el govern, o on sigui, i després acabem treballant junts.
O sigui, hem d'acabar una miqueta amb aquesta mediatització
que ha arribat a uns extrems ja molt grans,
i tornar a ser una mica tots conjuntament una mica més humils,
que és el que ens falta.
Carlos?
Sí, estoy de acuerdo con él.
El problema que tenemos hoy en día es que vivimos en el mundo de la publicidad y el mar,
en el marketing, ¿no?
Entonces parece que los políticos y las señas políticas hoy en día son eso,
un producto que tienes que vender, que quieres que la gente lo compre y ya está.
Entonces, por ejemplo, el vídeo de Alejandro, famoso vídeo,
sí, es eso, ¿no?
En cierta manera, y tal vez suena que me intento tirar piedras sobre mi propio tejado,
es la hay que vender, hay que vender a nuestro candidato, en este caso a Alejandro.
¿Casos como María la Piedra?
Bueno, la mujer se dedicará a lo que se dedicará,
pero es como si pones a Elton John o a cualquier grupo pop a cantar una canción para ese partido.
Pero vuelvo a coincidir, lo importante es la idea.
Hay que vender ideas, hay que vender aquello en lo que crees.
No puedes, es como realmente lo que importa es el regalo.
No necesitas que la caja sea muy grande y esté llena de lazos y el papel sea muy bonito,
porque luego cuando lo abres es cuando te llevas la decepción, que es lo que creo que pasa.
Pero potser aquestes idees es veuen una mica acaparades, ¿no?,
per aquests shows que s'estan muntant, també.
Sí, porque en los shows que se muntan no se venden las ideas, se venden las personas.
Ivana, creus que tota aquesta imatge que estem parlant,
per exemple amb el vídeo de l'Alejandro i altres coses que s'han anat fent,
això provoca la desafecció política, això que cap polític vol parlar però que existeix?
Jo no crec que sigui per al friquisme, que s'ha instal·lat una mica la política,
com per exemple tenim a Reus, Cori,
que jo crec que els partits polítics ho hem de veure com una tirada d'orelles, aquestes coses.
Diria, escolteu, alguna cosa no ho esteu fent bé.
Jo el meu vot no em quedaré a casa, no ho faré en blanc, sinó ell,
que ja també el meu vot importa i mireu,
tenim un regidor que, per allò del cas de Reus, que podria haver passat també a Tarragona.
El que passa és que la desafecció existeix.
També jo crec que estem en un món ple d'informació,
que això pot fer que la gent faci que canviï el canal,
canal mental, canal i no li interessi,
i a vegades jo crec que hi ha partits polítics que creuen que el friquisme
és l'única manera de poder aconseguir vots.
I això no és així.
Oriol, la Ivana ha parlat del vot en blanc.
Penses que hi ha molt de jove que vot en blanc o directament no li endreça la política?
Totalment d'acord.
És a dir, el tant percent de persones que menys es motiven,
com si diguéssim d'alguna forma per dir-ho,
de cara a anar a votar a qualsevol tipus d'eleccions,
el majoritàriament és la gent més jove.
El motiu també és que ve tot lligat amb el tema que estem parlant de la desafecció política.
Una persona jove, ja pel simple fet de ser jove,
s'interessarà menys potser que una persona que ja hagi madurat una mica mentalment,
que tampoc vol dir que els joves no madurin mentalment.
Hi haurà de tot, hi haurà molta gent gran també que encara haurà de madurar mentalment,
potser més que un jove.
Però em refereixo a que potser trigues una mica més a donar-te compte de les coses,
perquè també estàs vivint a casa, no tens tant problemes,
no els veus tant...
Igual quan t'independitza és igual que comences a veure les coses més diferents
i el tema estan que sí que passa bastant més el tema de gent jove que el tema de gent gran.
Ara el tema dels partits polítics,
jo crec que la política hauria de ser o hauria de tornar a ser el més seriosa que el que és ara
o que la forma de veure la política fos més seriosa
i no només són els vídeos friquis d'aquests,
sinó també, malauradament, molts temes de corrupció que afecten a molts partits polítics
i moltes altres coses que són les que en el conjunt global
fa que la gent es pensi que el polític només va per una cosa,
encara que suposo que cap de nosaltres estem aquí precisament per arribar a fer res d'això cap dia.
La cultura i tots els seus protagonistes també han format part molt important del Factor IA 2.0.
Hem parlat de moltíssimes coses i amb moltíssima gent
i interessantíssima l'entrevista a Manel,
que obria a girar del seu nou disc a Reus
i també interessantíssima la crònica que ens feia la Sílvia Sagalà
de les poques privilegiades que van assistir al fantàstic concert del Teatre Bertrina.
Quan vam començar a gravar el disc,
vam fer un càlcul de quan creiem que el tindríem acabat
i també pensant quan creiem que podríem assajar més o menys
i ens va sortir que a finals de març, principis d'abril,
seria una bona data.
De fet, crec que vam dir principis d'abril,
però el Bertrina es va posar en contacte amb nosaltres,
ens va dir si ens interessava anar-hi a tocar aquella data,
i vols vam dir que sí.
Però tampoc va ser alguna cosa de començar a Tarragona
o a qualsevol altre lloc.
Si algú ens fa una proposta interessant,
en debat i contentíssims que sigui el Bertrina.
on tothom dorm,
que t'agrada menjar quan hi ha gana
i dormir si més som.
Ara l'estiu està previst sortir festes majors
i tirar el mateix format endavant.
A no ser que ens adonem que a les festes majors
el que estem fent funciona molt poc,
però en general nosaltres agafem un repertori,
l'intentem ordenar que tingui sentit,
tirar un espectacle endavant
i fins que ens vulguin, a dubtar reu,
una toquella als llocs.
I en temps com si totes les bruixes del món
coincidissin a gent del futur,
que és cosa de temps
que et sorprenguis pensant que ho tenies,
que jo creia en tu.
La idea és no tancar-nos cap porta,
perquè sempre que hem sortit fora de català
hem anat bé
i de fet estem arribant propostes,
crec que hi ha Múrcia,
a Madrid,
em sembla que ha sortit algú a Saragossa.
La idea és allà on et vulgui
estem encantats on ha de tocar
i de fet
ens ha anat bé
sempre que hem sortit fora
i endavant
i seguir amb aquesta idea.
A l'amoc ens plantegem
ostres, farem 25 gols fora de Catalunya,
crec que plantejar-se això
és una mica arriscat,
sempre és fora de Catalunya
que sabem que el públic
no és tant el nostre públic majoritari,
és allà on et vulguin
ni vas content.
i és quasi entranyable
que oblidis tan ràpid
que sempre arriba el moment
quan s'obre com una flor
que no el peneniment.
En el fons canten en català
perquè és un idioma en què parlem
i tampoc ens plantegem massa,
dins l'alum no hi ha massa polèmica sobre això,
però mai, vull dir,
a vegades,
no sé, el mateix,
el que a Miquel li ve d'Antònia Font
té algunes coses en castellà
perquè suposo que visc que ja la cançó
fer-les,
però és una cosa que no...
que crec que mai
dins del grup s'ha plantejat
i el dia que es plantegi
ja ho veurem,
però no,
ho veig difícil que passi.
El concert cal dir que va començar
amb el tema
el Miquel i l'Olga
Tornen,
per cert dir que és un guinyó
el músic de reunir a espalda maceta,
el JJ,
que també es trobava a la sala
i és que el JJ té
en el seu anterior treball discogràfic
el Miquel i l'Olga Trenquen.
Com tenen molta amistat entre ells,
els Manel li van demanar
a l'espalda maceta
si podia utilitzar aquest nom
i d'aquí el Miquel i l'Olga Tornen
que va ser la cançó encarregada
d'obrir el concert.
La principal incògnita
per tots plegats
era com portarien un disc
com el que acabaven d'editar,
ple de matisos,
instruments,
amb moltes cordes,
vents,
en directe.
Com es podria adaptar?
Doncs bé,
cal dir que ho van resoldre amb nota
traduint aquests efectes
amb molta guitarra,
van tenir un protagonisme
molt destacat,
les guitarres
i de fet en alguns moments
on tenia la sensació
que es trobava degradant
d'un concert de pop independent.
En definitiva,
un bon directe
amenitzat per les llargues històries
del Guillem Gisbert
que és el cantant
principal de Manel
que explicava
entre cançó i cançó
i també per les contínues disculpes
que el mateix grup
demanava per si de cas,
per si hi havia alguna cosa
que no acabava d'anar a la perfecció
com que era el primer bolo
doncs ells anaven refletint-ho
constantment
per excusar-se.
Una de les grans entrevistes
del Factoria 2.0
també va ser la que van fer
a la gent de Bongo Botraco
que van venir a l'estudi
i ens van tocar
aquest tema en directe.
La gent està molt pendent
del que passa a internet,
la gent escolta molta música,
jo no sé si valorar
si més o menys que abans,
però ara realment
tothom està pendent
que si el Spotify,
que si no sé què.
l'internet ens ajuda molt
i el fet de tenir els discos
en descarrega gratuïta a la web
evidentment fa molt
i crec que la gent ho agraeix
si aquí o de França
o a tot arreu
i a més a més
també crec que
és això,
el fet de fer música
una mica
amb vocació universal,
no?
Tot i que
poder parlar
de coses
una mica quotidianes
a vegades
però intentant
que es tingui vocació
més universal,
no?
Parlar de coses
que afecten a tothom
tant aquí com a França
perquè al cap i a la fi
són molt similars.
Crec que això també ajuda,
no?
pel fet de que
algú allà
també es pugui sentir
identificat
igual que algú d'aquí
amb el que estem parlant
i el que estem cantant.
Ja veieu quin munt de coses
que hem fet al Factoria 2.0
però és que això no s'acaba aquí.
També vam parlar
de la Setmana Medieval
de Montblanc
amb en Joan Roig,
del Festival de Dixi
amb en Raúl Cid
i en Xavier de la Salut,
del Festival Rec
amb un dels seus organitzadors
amb l'Ai Mesa,
dels 15 anys
de la Fira Internacional
de Cirque Trapezi
amb l'Avet Miralta,
de la fantàstica exposició
Romano Rumbita
dins del Mar
de les activitats
del Tàrro Coviva
amb el Magí Saritjol.
En fi,
escoltem un resum
de tot plegat.
Bé,
de fet,
l'origen de tot plegat
és que
en el seu costumari català
Joan Amades
Sant Jordi a Montblanc.
I arrel d'aquest fet,
ja l'any 1987,
va fer una petita representació
que precisament
aquest any
doncs celebrem
la 25ena representació
de la llegenda
i a partir d'aquí,
doncs,
any rere any
es van amuntar
i al segon any
que va fer la setmana
de l'Aleval.
Bé,
més que una small band
va sorgir la idea
de crear un grup
de música d'exil·land
arrel d'anar
també amb el Javi
a veure els diferents concerts
que feien aquí a Tarragona
i ens agradava bastant
aquest estil musical
i vam anar contactant
amb diferents músics
i vam acabar formant
l'Small River Dixie.
I explica'ns una mica
perquè hi ha
l'Small Band,
la Big Band,
quina diferència hi ha
entre les dues
i per què una es diu
d'una manera
i l'altra...
O sigui,
nosaltres sentíem
Small River Dixie,
és un nom que li vam posar
a partir del riu Francolí,
Small River,
seria Riarol
amb anglès,
i som la formació
típica
standard de Dixieland,
o sigui,
bàsicament una Big Band
són bastants més músics,
uns 13...
No, no,
tira'm un.
Tira'm un.
15...
18.
18.
Nosaltres anem 8,
som 10 menys.
I l'estil musical
varia una mica,
o sigui,
sí que una Big Band
pot fer Dixieland,
però bàsicament fa
estil,
doncs,
què fa?
swing o latin,
depèn del repertori.
I nals,
bàsicament vam iniciar
la nostra...
Va començar perquè
els primers anys,
doncs,
com en molts festivals passa,
quan s'acaben les pel·lícules,
ja que venen directors de fora,
venen actors,
la gent a vegades després
va veure pel·lícules,
doncs muntàvem festeta,
no?
I vam estar durant uns anys
que vam dir,
bé,
esperem una mica de nuit,
no?
A l'anar fent festetes i tal,
doncs cada vegada veiem,
bueno,
ja que fem una festeta
també podíem ficar un videojoc,
no?
I a poc a poc vam anar veient
que hi havia cada vegada
propostes més...
més treballades,
més potents,
no?
De gent que treballava
audio i vídeo en directe,
no?
Des d'un concepte
de presentar una pel·lícula
que no té...
Moltes vegades
no té uns protagonistes,
no té uns diàlegs,
ni té un principi
i un final establert,
sinó que es va construint
per peces
i és com un putler,
no?
I a mesura que vam anar
coneixent propostes,
al final,
doncs vam veure
que era un camp
que era interessant
de fer una secció oficial
i en guanyés
el tercer any
que hem obert
de fer una secció especial
de l'èxit.
Passem a altres mans.
15 anys són molts anys,
i a més,
i requereix
d'un esforç,
d'una dedicació
i d'una...
sobretot
d'una dedicació
molt i molt gran
i nosaltres
som també
una companyia
i al cap de 15 anys
penses que
ja et ve de gust
poder continuar
la teva trajectòria
com a companyia
i també penses
que...
Estàs en un carrer,
estàs en una d'homo,
hi ha aigua corrent,
una de les fonts,
hi ha les olors
de fa dos mil anys,
hi ha una miqueta
l'ambient
que podries respirar
en una ciutat romana.
Acompanyat d'això
hi ha textos
que s'il·luminen o no,
depèn de si vols
llegir o no
a la paret,
després hi ha tot un bloc
que hi ha més informació,
tot especificat,
explicat,
i bàsicament
és una inversió.
Com ve la ciutat romana?
Vens a la plaça
entres i veus una miqueta
el que era la nostra ciutat
a dos mil anys,
els mateixos colors,
les textures,
en fi,
hem intentat reproduir
un fragment de ciutat romana.
I la veritat és que
en algunes
de les nostres
magnífiques entrevistes,
per exemple,
amb l'actor
Chema Trujillo,
aquest convidat
en concret
va tenir
fins i tot
moments orgàsmics.
Chema,
i en relació
amb la llei Sinde,
què ens podrías dir?
Disculpem,
en relació amb?
En relació amb la llei Sinde?
Oh!
Dios mío!
I d'altres,
com el Carlos Isbert,
del toblador oficial
de Homer Simpson,
que al final
de l'entrevista
diguem que va tenir
algun desdoblament
de personalitat.
Estoy viendo
que cuando haces
de Homer Simpson
interpretas a un papel,
porque ahora
no estoy reconociendo
nada de Homer Simpson
en ti,
lo cual supongo
que es un elogio
para este trabajo,
¿no?
Hombre,
evidentemente,
pero eso no solo
con Homer,
sino con cualquier papel
que haces,
¿no?
Cualquier actor,
¿eh?
Se debe transformar
un poco.
A veces es imposible
no dejar
reconocibles
tus formas
de hablar,
tus formas de,
sobre todo,
de reír
o de llorar,
pero evidentemente
hay que sufrir
una pequeña transformación
cuando se interprete.
Es impostar la voz
para conocer
la psicología
de ese personaje,
como estás diciendo.
En este caso,
en el caso de Homer,
sí,
porque ahí
yo intenté
hacer un registro
hola,
¿cómo estáis?
al que hacía
o que se pareciera
lo máximo posible
al que hizo
Carlos Revilla.
Sí.
Y bueno,
pues en este caso,
en los dibujos animados
sí se fuerza
la voz a veces.
De hecho,
la posibilidad
de tener distintos registros
te da también,
a su vez,
la posibilidad
de tener más trabajo
o más opciones de trabajo.
Es una herramienta
que tienes.
Tony Soprano
lo hiciste también
a largo de seis temporadas,
un papel muy importante
supongo también,
¿no?
Tony Soprano
ha sido uno de los papeles
más importantes
de mi carrera.
Aparte que ha sido
una gozada
poder tener
la oportunidad
de hablar
a ese pedazo
de actor
de James Gandolfini
que te lo dice
todo con los ojos.
Entonces,
ahí,
ves tú,
cuando tú tienes
un actor,
un buen actor
ahí en la pantalla,
se disfruta,
se aprende
y además
siempre es un estímulo
intentar hacerlo
lo mejor posible.
Y eso es el caso
de James Gandolfini.
Sí, sí, claro.
Ahí la factoría,
cómo me gusta a mí.
Carragón, ¿no?
Carragón está en España.
Sí, España,
¿dónde está España?
Bueno, sí,
pero tienen unas galletas
riquísimas
y el salchichón.
¡Oh, oh, oh!
I un petit capítol a banda,
ens mereixen
les entrevistes esportives
del factoría.
Vam tenir l'oportunitat
de compartir una estona
amb gent tan interessant
com Marc Bartra,
el jugador del Barça B,
o el pilot Isidre Esteve,
tot un luxe
que ens va apropar
a la Beta Alta Reba.
Com et definiries?
Bueno,
una mica...
No m'agrada gaire
parlar de mi,
però, bueno,
defineixi una mica
una persona ambiciosa,
una persona
que li agrada millorar
el dia a dia
i, bueno,
sobretot,
una persona
en el qual
m'agrada assumir retes
i, sobretot,
això,
amacar-se
amb molts objectius.
I el teu estil de joc
com el definiries,
també?
No,
el meu estil de joc,
doncs, bueno,
soc defensa central,
també puc jugar
a trobar el dret
i crec,
doncs,
m'agrada sortir
amb la pilota
a jugar des del darrere
i, sobretot,
estar ben col·locat
per fer cobertures
als meus companys.
I després, mira,
jo he fet una mica
de recerca sobre tu.
He vist que al Google
apareixen
més de 148.000 resultats
sobre el Marc Bartra de Gall.
Referències
que també he vist
que et diuen
també pivito.
Com ho portes,
això que et diguin pivito?
Pivito?
Sí, he vist
que et parlen de pivito.
Però no ho sabies, eh?
No ho sabies?
No, no, no.
No, la veritat
que, bueno,
de moment
algunes coses
en diuen,
però pivito
no m'he escoltat encara.
No m'havies trobat.
Bé, no,
ho he sigut abans que tu,
veus?
I això de ser futbolista
ja ho volies ser des de petit?
Com gairebé tots els nens?
Què deies als teus pares
quan eres petit?
Sí, no, ni molt menys.
Jo, doncs, bueno,
quan era petit,
clar, ja està clar
que somies,
doncs,
ser futbolista,
jugar, doncs,
amb el meu equip
que des de sempre ha sigut
del Barça,
però la veritat
que des de fa molts pocs anys
no tenia assumit
que podia dedicar-me
al món del futbol
i tot això
t'arriba
quan ja una vegada
comences a tocar
una mica
el juvenil
i a tocar,
sobretot,
algun equip ja professional
com porto ja
els últims anys
i ara
quan realment
em dono compte
que, bueno,
que estic cumplint un somni
que és el que volia jo
i, doncs, bueno,
agafar-ho
i, sobretot,
doncs,
me deixar-ho anar.
Bueno,
aviam,
el Dakar ha estat
una cursa
que ha canviat
la meva vida,
no,
i que en l'aparcat esportiu
ha significat molt per mi
i han estat 10 anys
que he gaudit molt
d'aquesta cursa
i que,
la veritat,
és que juntament d'ella
va ser l'Àfrica,
que també em va agradar molt,
no?
Per tant,
bueno,
penso que he après molt
de tot això
i que a hores d'ara
encara
continuo
pensant
quin dia
podré tornar-hi
i poder-me seguir gaudint.
Però,
a banda de tot
el que ens van arribar
a explicar
i compartir
els nostres convidats
i convidades,
el Factoria 2.0
també va ser
tot un pou de ciència
en altres matèries
menys,
no sé com dir-ho,
acadèmiques, potser.
Per exemple,
vam descobrir
la cara oculta
de Mario Casas
amb l'Anarnal.
Buenas tardes,
Mario.
Hola.
Según tu parecer,
¿cómo es el guión del barco?
Detenido, sencillo,
fácil de leer.
¿Así crees que has escogido
este guión?
Porque es fácil de leer.
Y al verte en televisión,
¿qué sientes?
Pasamos vergüenza.
Vergüenza.
¿Así en secretismo,
entonces?
¿Por qué has escogido
participar en el barco?
Se está fresquito.
Se está fresquito
en el barco.
Se está fresquito.
Uy, uy, uy.
Yo también quiero
participar en la serie.
¿Qué nos podrías contar
de tus ligas?
Hay momentos, ¿no?
A mí me gusta ir despacio también,
¿eh?
A mí me gusta conocer
a la chica,
poquito a poco, ¿sabes?
Así rompes a lo mejor
el hielo,
pero poco a poco.
Uy, uy, uy, uy.
¿Te gustaría conocerme a mí?
Con señoras
de 80, 90 años,
que es muy agradable.
¿Así te gusta más
intimar con señoras
de 80 o 90 años?
Bueno, bueno.
Dentro de unos añitos
puede que esté en tu perfil.
¿Y nos puedes contar
cómo se comportan
tus fans al verte?
Vamos a ver,
¿tú sabes lo que es
ir por la calle
y que todas las mujeres,
todo tipo de mujeres,
te enseñen las bragas?
No, no.
De momento no me lo han hecho
y espero que no me lo hagan nunca.
¿Y para acabar,
nos puedes contar
cómo te definirías?
Dispuesto a integrarse,
desconfiado,
orgulloso,
cabezota.
Hombre, pues tendrías
que cambiar tus costumbres,
¿eh?
Ser tan cabezota
no sé si es demasiado bueno.
Bueno, muchas gracias,
Mario,
por tu intervención.
Adiós.
¿Y no me vas a dar un bocata
ni zumo de verajató?
Otro día, otro día.
Bueno,
no te vemos bien.
Venga, adiós.
Mario,
el caso es una mica
més escuit
que Echema Trujillo, ¿no?
Vam aprendre
que la gent
pot tenir
molta paciència
sobre tot,
escolteu bé,
si la truquen en broma
des d'aquest programa
de ràdio.
Siguis on siguis.
Això és el de l'anunci
de TV3.
Passis el que passis,
ara pots veure TV3
sempre que vulguis.
Sí, bona tarda.
Hola.
Bona tarda,
amb qui parlo?
Em dic Rosa.
Rosa,
on truco, Rosa?
A Constantí.
Rosa de Constantí.
Molt bé,
moltes gràcies
per accedir
al Feltés Míri.
Estem parlant
sobre els programes
matinals
i vostè m'agradaria
que em parles
sobre els seus gustos.
Els matins,
quin programa consumeix
de TV3
o d'altres televisions?
Doncs mira,
no acostumo a consumir
gaires
perquè treballo al matí,
però quan puc,
els matins.
Es lleve molt d'hora
per veure els matins?
No, no.
Mentre es madura
el rato que estic esmorzant
i després marxo a treballar.
És a dir,
vostè es lleve
i llavors mira els matins
o es dutxa primer?
Home,
això és una enquesta
sobre el que miro
o de quan me dutxo?
Estem parlant
sobre els hàbits televisius.
Llavors ens interessa
els hàbits de les persones
per poder-ho lligar
amb el seu consum televisiu.
És que no,
jo què sé,
de temps dels dies,
que no entenc la pregunta.
és a dir,
vostè què fa quan s'aixeca?
Es dutxa,
mira la tele?
Home,
primer estic per mi
i després pel que fan a la tele,
no ho sé.
Llavors vostè primer es lleve
i mira la tele?
No l'engego la tele
quan m'engego a dormir.
Però quan es lleve
mira els matins de TV3,
m'ha dit.
Sí,
si engego la tele
miro TV3.
Sempre,
a casa nostra
sempre hi ha TV3.
Bé,
el que dèiem,
sembla que no li acabarà de agradar.
Diríeu que li cola
tot el tema aquest
dels avis de consum televisius?
Jo el que diré
és que tens un morro.
Però, o sigui,
creieu que la cosa va bé, no?
O sigui,
de moment sembla
que va caminant
i sembla que va avançant.
Ara passarem a comprovar
si realment es mira
el programa del Cuní
o és una farsant.
Per cert,
no sé si recordeu...
Jo dius tu!
No sé si li he dit...
Que bàsia aquest!
No sé si recordeu
que li he dit
que li passo mal
al meu company
i m'he acabat
ficant-hi-ho
i això
és una mica
l'atenció
que mostren
a les meves trucades.
hauríem de comprovar
que realment és fidel
al programa
els matins de BTV3.
Em podria dir
qui és el seu conductor?
En Cuní.
De nom?
Josep.
I la seva conductora?
L'Helena Melero.
No m'ho ha acabat de dir...
Ara, molt bé, moltes gràcies.
Llavors, l'última pregunteta.
Jo li fico un tall de veu
i vostè m'hauria de dir
com continua, d'acord?
Precisament per això
avui preguntem.
Doneu suport
a la intervenció militar
sobre Líbia
autoritzada, això sí,
per Nacions Unides
i per descomptat
exercida
per la Comunitat Internacional.
2703.
Ara què diria aquí el Josep Cuní?
No ho sé.
És que no ho he sentit gaire bé.
Se sent molt fluïs.
No té oig o nada
de lo que m'he dit.
Suposo que al matins punt sí
o matins punt no.
Molt bé!
Eeeh, estem veient
que és vostè una
telespectadora molt fidel.
Home, què et penses
que et dic mentides?
No!
Anem amb la següent
tall de veu, sisplau.
Guillermo, jo el definia,
no l'estava insultant, eh?
No, no, el de perdó.
Eh?
Porque ustedes
conozmigo que se n'ha agradat.
No tienen ni idea de...
No sabria pas dir
què passarà a continuació
als matins.
No ho sé, això és
el del prou, potser?
Molt bé!
Però ara la cosa
es comença a torçar
una miqueta
i perdem una mica
el fil de l'altre.
Escolta,
això és un programa
o alguna cosa així, no?
M'estàs prenent el pèl,
ah que sí?
No!
No, estem trucant
del René Cat,
el de TV3,
al Departament d'Estudis
Científic sobre
Audiències de Catalunya,
sisplau.
D'acord, doncs ja trucaré
a TV3, a veure si això
és veritat o és mentida,
perquè em sembla
que m'estàs fotent el pèl.
No!
No, no, disculpi.
Sí, sí, a més
sento gent riure de fons,
o sigui que...
No, no, no, no, no.
No!
Sisplau, m'interessaria
acabar l'estudi,
aquí no rigo ningú,
estic jo sol
i sisplau, Rosa,
em podria...
No, no, és que...
Que no, que no,
que no em posis
el pèl, sento.
Home, segur que l'endevino,
home.
Vinga, bon dissabte.
Bueno, al final no va colar.
Us ha sentit com reieu, eh?
Sí.
Albert, és que un funcionari
treballi un dissabte,
això no cola gaire.
El tema és que ens diu
bon dissabte
i a s'atalanta el cap de setmana, eh?
En fi,
també vam aprendre
moltes coses
al Factoria 2.0,
per exemple,
que els xinesos
són uns ambaixadors
de luxe
de la ciutat de Tarragona.
Primero,
me gusta Tarragona
porque Tarragona
es una ciudad
muy antigua
y con una historia
remota.
Y además
es muy adecuada
para estudiar
y alojarse.
También aquí
hay muchos lugares
famosos
y destacados
para visitarlo.
Por ejemplo,
el Circo Romano
de Tarragona
y los catedrales,
la playa,
etc.
Merece la pena
ir a visitarlos.
Un súper esforç
d'una noia xinesa
que vam entrevistar,
de fet,
per veure com s'adaptava
a la ciutat de Tarragona
i que ja parlava
doncs un castellà
més que acceptable
i ens va fer
doncs aquesta mena
de promoció
fantàstica
de la nostra ciutat.
Una altra de les coses
que doncs
ens hem assabentat
és que en Quim
llegeix la premsa.
Que original.
Bé, d'acord.
Un determinat tipus
de premsa.
Si més no,
han aprofitat
per sortir
a la revista
Interview ja
i guanyar uns calés altres.
Ui, com ho saps això?
Jo també.
Home, perquè això
ho porta la premsa.
Sí,
Interview.
també m'has brinat
que l'Anna Cendra
no pot anar al cine,
especialment
quan a la sala
del costat
estrenen
una pel·li
dedicada
a Justin Bieber.
Doncs mira,
que jo aquest cap de setmana
a aquestes vacances
vaig anar tan tranquil
al cine
a veure Código Fuente
i me l'ha dit
el dia que vaig triar
per anar a veure la pel·lícula
perquè resulta
que aquell mateix dia
s'estrenava a Espanya
la pel·lícula documental
biogràfica
llamada Lo X
del nen aquest,
Never Say Never.
Doncs bé,
durant tot el sopar prèvi
a l'entrada de la cine
només feia que a veure nenes
perquè eren nenes petites
no aixecaven un pam de terra
amb les cares pintades
amb coses de tot tipus.
Justin I Love You,
JB
i també portaven samarretes
amb fotos,
ulleres,
braços pintats,
pancartes,
uf,
una bogeria tot plegat.
Mare meva.
Calla, calla
que això no és tot.
Entrem a la sala
de la nostra pel·lícula
i un dels que anava a nosaltres
diu
vaig un moment al lavabo
i nosaltres,
val i ves.
Als 5 minuts torna
amb cara de collonit
però de collonit
i li pregunto
què t'ha passat tal
i em diu
que què m'ha passat?
Què m'ha passat?
Que estava al lavabo
i de sobte sento
un crit espectacular
i el sostre del lavabo
que li tremolava
damunt del seu cap.
I resulta
que el lavabo
estava sota de la sala
on es projectava
la pel·lícula del Bieber
i acabava de començar
i totes es van posar
a cridar com a boges.
Flipa.
I el que vaig ficar
encara més va ser
al final de la pel·lícula
quan sortim
ens vam crouar
amb un grup d'aquestes nenes
de les Believers
que havien gravat la pel·lícula
amb la càmera
o trossos d'ella
o no ho sé
i anaven a crits de
¡Qué potente está, madre mía!
¡Qué guapo!
Ara trucarem a la ministra
ni Lei Cinde ni hòstia
en aquesta s'ho passen tot
per forn.
Jo no sé
si em preocupa més
el de la periateria
o la tonteria
que vaig veure suelta
aquell dia
però en fi.
Però a banda
d'aprendre coses en teoria
també vam intentar
portar-les a la pràctica
al Factoria 2.0
al nostre particular
magazin cultural
dels alumnes de comunicació
de la Universitat
Rovira i Virgili
davant del desconeixement
del nostre presentador
en Quim
sobre les noves tecnologies
Tot i que em faci
una mica de vergonya
però jo realment
no sé què és
això del Twitter
i el Facebook
La gent del carrer
li va voler explicar
què era
Facebook i Twitter
El Twitter?
Bueno,
doncs és
l'ordenador
doncs
els mitjans
aquells moderns
que hi ha
per transmitir
o comunicar
amb més facilitat
que abans
¿Twitter de mòbil
o de...
no,
d'ordenador,
no?
Sí
Una escritura
abreviada
que t'intercomuniques
amb una altra
Home,
en principi
és una pàgina
d'aquestes
o sigui
que la gent
utilitza
per comunicar-se
entre ells
i penjant fotos
una xarxa social
d'aquestes d'ara,
no?
No sé
el que és
és una xarxa social
on la gent
interactua
i explicant
més o menys
el que va fent
durant el dia
no tinc ni idea
En fi
que veient
que el Quim
tampoc seglaria
exactament
amb el que li deia
a la gent del carrer
la gent del
Factoria 2.0
li vam llançar
un repte
un repte
que pràcticament
s'ha convertit
en un cul a brot
programa
rere programa
fins pràcticament
a final de temporada
Doncs et proposo
un repte
i és que per la setmana
que ve
ens vinguis
al Factoria 2.0
ni que sigui
amb un Facebook
fet
si us plau
Ens ho pensarem
Però primer de tot
Quim
t'has fet Facebook
o no?
No, encara no
Pensa que si no
te'l farem nosaltres
o farem un concurs
Va, vinga
fem una proposta
fem alguna cosa
del Palmaria
que si arriba
tants
m'agrades
a un Facebook
que el Quim
es farà
el Facebook
Ja, quant serien?
Jo diria
que
uns mil
no?
Mira, mira
Ja que hi som
fem propaganda
del Facebook
de la Factoria
D'acord?
Jo què sé
O sigui
si arriba mil amics
el Quim
es fa un Facebook
Què us sembla?
Ara mateix
estem a 400
Quim
si et sembla bé
això
pensa que et queden
uns 600 de marge
Va, em comprometo
que si arribem
als mil
em faig un Facebook
Bien
Ole, ole
Facebook
I tu Maria
què prefereixes?
Facebook o Twitter?
Jo m'he una
la majoria
Facebook
Facebook
I tu Quim?
Bueno, va
Tu encara no
Quan tinguis Facebook
ens ho podràs dir
Jo calculo que el quart programa
ja n'ho pots dir
Sou molt optimistes, eh?
Bueno
Jo crec que sí
Ho aconseguirem
I tant
Xarxes socials
Xarxes socials
Encara no tinc Facebook
Nenes
Que és el quart programa
això, eh?
Bueno, Quim
No et passis tant
No et passis tant
Que no
O sigui
No sé si hem arribat
als mil
Però no crec que en quedi gaire
Perquè et facis el Facebook
Què dieu, noies?
Bona tarda
Bona tarda
Bona tarda
Efectivament
Efectivament
Quim
Hem arribat al quart programa
Sí, hem arribat al quart programa
Però com bé dius tu
Encara no pots tenir Facebook
No hem arribat els mil amics
Però anem per 600
La fita està a prop
Jo crec que hauríem de posar un altre data límit
Que hauria de ser
Vuita programa, Laia?
Sí, sí
Jo crec que sí
I tu?
Jo també ho crec
A veure si aquest cop ho aconseguim
Com ho veieu, Quim, Maria?
Doncs ho vaig bé
Ho vaig bé
Ho hem d'aconseguir
Jo crec que ho aconseguirem
Sí
Ho aconseguirem
Noies, noies, noies
Com va el meu Facebook?
Molt malament, Quim
T'ho hem de confessar, eh?
Perquè queden dos programes
per la fita
de dir als mil
mil amics
i portem 795, crec
795
És a dir, en falten
205
No arribarem
No arribarem
Però bé
No sigueu així
No sou positius
Bueno, va
No és molt gaire, eh, últimament
Us llenço el repte, eh?
Vale, vale
No, quedarà apuntat
Baixo 50
950
Ah, 950?
Bueno, va
Intentarem incentivar
Sí, hem de fer alguna cosa
Hem de fer alguna cosa
En fi
Que vam acabar el Factoria
i no vam arribar als mil amics
Però, però, però, però
Sí, però
N'hem arribat a tenir
891
Que no està gens malament
Heu provat de pagar-lo
i tornar-lo a engegar?
No, Quim, això del Facebook
No va com el Windows, eh?
Són 891 amics
I molt agraïts, de fet
El gran suport que hem tingut
Sí, és que ens estem deixant
una imatge nostra així
Sí, guai, eh?
Doncs sí, força guai, la veritat
Han estat 4 mesos de feina intensa
De moments emocionants
De moments d'estrès
Alguns programes ens han sortit millor
Els altres ens han sortit pitjor
Graus positius
Graus negatius
Però en cap moment
Ens hem sentit
Pringats
Pringats
I si no escolteu
El que ells mateixos pensaven
del Factoria 2.0
En el nostre darrer programa
El taller de ràdio
I el grup general de Factoria
M'ha ajudat a decidir
De veritat
Què vull fer en un futur
I saber el que m'agrada
I a part
Una oportunitat
Per fer bons amics
Una oportunitat
Per entendre millor
La ràdio de veritat
Doncs ha suposat
Tenir un primer test
Del que és el món professional
Per mi ha suposat
Una experiència nova
No sabia en quin mitjà
Centrar-me'n ni res
Tampoc tinc segur
Però bueno
Em quedo amb un bon record
Per mi també ha estat
Una molt bona oportunitat
Perquè he pogut conèixer
Molt bona gent
Hi ha hagut un ambient
De l'equip fantàstic
I després també he pogut
Conèixer millor la ràdio
L'experiència que hem us aportat a tots
Perquè no havíem tocat mai
La ràdio tan de prop
La primera experiència professional
A la ràdio
Factoria 2.0
Es tanca un projecte
Però se n'obren molts més
Gràcies a tots per seguir-nos
Doncs fins aquí
El Factoria 2.0
Gràcies als 10 alumnes
Que han participat
Aquest any
D'aquesta aventura universitària
I radiofònica
D'un taller
Que ens ha donat l'oportunitat
De treballar amb creativitat
I ganes
I aprendre coses noves
Una abraçada sonora molt forta
En Quim Navales
La Maria Santiago
La Núria Jaques
En Pep Simó
La Sílvia Sagalà
L'Anna Cendra
La Laia Bué
L'Albert Carnicer
L'Anna Arnal
I la Beta Alta Riba
També moltíssimes gràcies
Per la seva infinita paciència
Als tècnics del Departament d'Estudis de Comunicació
De la Universitat Rovira i Virgília
En Jordi Barrero
I el José Barceló
I a la gran Sílvia García
De Tarragona Ràdio
Que va patir-nos en directe
També gràcies al Departament d'Estudis de Comunicació
I a la Càtedra d'Excel·lència en Comunicació
Repsol URB
Sense la qual res de tot això
Hagués estat possible
Tots ben a prop
Us diem adeu
I fins a una propera edició
Us ha parlat Marta Montagut
Final
S'ha acabat
I just tried to see in the dark
I just tried to make it work
To feel the fear
Before you're here
To make the shapes
To master the loss
To put my eyes out
Hold my breath and wait
Until I share
But if I had your faith
Then I could make it safe and clean
I would find me I would show
Left my head on the door
Was a dream
Way to balance with this
I've made myself so sick
I wish I'd stay
Sleep today
I never thought this day
I never thought tonight
Could never be
This close to me
But if I had your faith
Then I could make it safe and clean
If only I would show
That my head on the door
Was a dream
I would am the truth
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Oh
Fins demà!