La tarda del 23 de febrer va venir el quartel de la divisió de la divisió de la Bruneta,
el quartel general, el general Torres Rojas.
I a mi em tocava fer la feina d'escoltar uns capitans i uns tinents cap a casa seva,
cosa que feia d'escolta algun quan me tocava.
Curiosament no sortien els mandos i pel que és estaven celebrant alguna cosa.
I teòricament estaven celebrant l'aniversari del general Torres Rojas,
que havia sigut l'antic general de la divisió de la Bruneta,
i es deia que l'havien destinat fora,
precisament pel perill que podia portar que fos general d'aquesta divisió.
Esperant que sortigués vam sentir la notícia per ràdio
i de la resolució del cop de Tejero,
i es van donar evidentment que el que estava celebrant no eris jocs
i que estàvem preparant-se una altra cosa.
Aquest és el tarragoní Pau Ricomà.
Actualment treballa a Caixa Tarragona,
però fa 25 anys li va tocar fer l'Emilia Madrid
al quartel general de la divisió a Cuirassà de Bruneta.
Ell va ser un testimoni d'excepció del cop d'estat del 23 de febrer del 1981,
avui fa exactament 25 anys.
En aquests moments...
En aquests moments...
Se ha oído un disparo.
Se ha oído un golpe muy fuerte en la Cámara,
no sabemos lo que és,
porque se ve la policía,
la Guardia Civil,
entra en aquests moments en el Congreso de los Diputados.
Hay un teniente coronel que con una pistola sube hacia la tribuna,
en estos momentos apunta...
Es un guardia civil,
está apuntando con la pistola,
entran más policías,
entran más policías,
está apuntando al presidente del Congreso de los Diputados con la pistola
y vemos cómo...
Cuidado, la policía, la policía.
No podemos emitir más porque nos están apuntando con la policía.
Llevan...
Llevan metralleta.
¡Azuelo!
Llevan metralleta.
El govern espanyol acompanya Tejerot de 200 agents de la Guardia Civil.
Però com es va viure aquell intent de cop de set a la ciutat de Tarragona?
La majoria de la gent implicada políticament en aquests temps
se'n va assabentar de seguida.
De fet, molts d'ells estaven ja escoltant la ràdio.
Una de les que se'n recorden perfectament què feia en aquella tarda
és Rosa Rossell.
L'actual portaveu municipal d'Esquerra Republicana
era, aleshores, una destacada militant del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Aquell dia jo havia anat a la botiga
on estava la meva mare treballant d'encarregada
i ella doncs era una dona que sempre tenia la ràdio encesa
i jo quan vaig entrar me la vaig trobar
que estava seguint la sessió del Parlament
allà molt entusiasmada
i jo em vaig quedar una estona allà amb ell escoltant la ràdio
i en aquell moment evidentment
entre el senyor Tejero
amb l'enrenou que en un primer moment
no saps què és el que està passant
i és el locutor que estava transmetent
que diu que han entrat els militars al Congrés
després especifica que és la Guàrdia Civil
i en aquell moment se't cau el món a sobre
perquè dius, mare de Déu, ja hi tornem a ser.
El temor i la incertesa i la por
s'acenen ràpidament entre les diferents organitzacions socials i polítiques.
Molts tenen por del trencament de la feble democràcia espanyola
només 5 anys i mig després de la mort del dictador de Francisco Franco.
Josep Cendra era l'any 1981
el líder de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Tarragona.
Jo el que vaig fer va ser telefonar a casa la meva dona
que no es preocupés que tardaria molt a anar
perquè aniria cap a l'Ajuntament
que estés al tanto de la ràdio
i al mateix temps vaig telefonar a diversos membres
del meu partit polític de Tarragona
perquè prenguessin les mesures que carguessin convenients
perquè podia haver-hi unes repercussions molt greus
o gravíssimes pel partit
o per les persones que pretenien al partit.
Efectivament es van retirar els fitxers del partit
i es van emportar cap a casa.
Josep Cendra es dirigeix ràpidament cap a l'Ajuntament de Tarragona
que amb el pas de les hores
es convertirà en el centre neuràlgic d'informació de la ciutat.
De principis dels 80
el govern del CNE
i tot l'estat feia aigües
es van fer als espanyols
i els que no són una pregunta
com collons hi pot haver transiciós sense ruptures?
D'altres formacions, però,
es reuneixen per decidir les seves actuacions.
En el marc de comissions obreres,
una facció dels sindicats es acanta
per convocar una vaga general a la ciutat.
Paral·lelament al PSUC,
el Partit Socialista Unificat de Catalunya
registra viu una assemblea multitudinària,
una de les primeres decisions que es prenen
és amagar els arxius del partit
per por a possibles represàlies.
Un dels militants del partit, Ramon Civit,
és l'encarregat d'amagar els arxivadors.
Part dels materials d'organització
que portava el company d'organització,
que Ramon en aquell moment,
em va dir si els podia amagar
i en un tros que tenien els meus pares,
doncs, van estar enterrats
quasi bé un any.
Va ser una cosa com molt clara.
Eren mesures previsores,
de previsió que es pogués embolicar la cosa.
De totes maneres,
el que sí que va ser important
va ser la resposta del partit en aquell moment.
En el que els consellers se'n van anar a l'Ajuntament,
és potser la vegada que he vist més gent
en el local del partit,
doncs, amb moltíssims anys.
Els dirigents del PSUC decideixen quedar-se a la ciutat
i no actuar fins que s'aclareixi la sala
al Congrés dels Diputats.
Alguns dels seus dirigents
es desplacen també cap a l'Ajuntament.
Allí els espera l'alcalde,
el socialista Josep Maria Requesens,
que es veu, òbviament,
obligat a interrompre les seves tasques.
Estant amb ells,
és quan em van enterar del que estava passant
i els vaig haver dit, senyors,
la sessió, home, perdoneu-me,
però acabem aquí perquè hi ha hagut
i els vaig explicar una mica això.
Clar, aquella gent van quedar molt parats, no?
Perquè els deia, caram, tu ja tornem.
Una altra vegada, aquí, oi,
amb els cops d'estats aquests militars típic de Parc i Espanya,
però que ja a França feia molts anys que això no passava.
Un dels càrrecs destacats del PSUC,
el diputat al Parlament Matías Vivès,
no se'n va cap a l'Ajuntament,
sinó que intenta aconseguir informació
de primera mà sobre el cop
i les possibles conseqüències
que podria tenir a la ciutat.
Primer que tot, viva, s'entrevista
amb el governador civil, Robert Graupera.
Jo vaig anar a govern civil,
vaig estar parlant amb el governador civil d'aquell moment,
que era en Francesc Robert Graupera,
li vaig preguntar si sabia què passava.
Ell, amb un frescor d'esperit que em va alarmar,
em va dir, no, és aquest, el tejero,
que ha entrat al Congrés dels Diputats
amb uns quants, hi ha hagut alguns trets.
Però, bueno, res, no passa res, no?
No passa res, però la percepció que tenies
del que t'estaven donant les televisions i les ràdios,
o, més ben dit, del que no t'estaven donant,
era que hi podia haver alguna cosa més.
De la plaça Imperial Tarraco,
Matías Vives se'n va cap a la Rambla Vella
per intentar parlar amb el governador militar,
el senyor Villalba.
La conversa, però, no és gens fluida.
El que se'n va ocórrer és jugar una mica
allò que segurament ell no volia que jo jugués,
és dir-li que, en tot cas,
la meva seguretat estava a les seves mans
i que jo anava a l'Ajuntament de Tarragona,
que per qualsevol cosa que ell volgués comentar-me,
doncs jo estava allà,
i que jo feia amb ell responsable
del que em pogués passar
si és que aquí hi havia algun tipus de moviment.
La pressió de Matías Vives no obté prou cap tipus de fruit
i el diputat i el governador militar no s'entenen.
No, no, ell no explica res,
és el contrari.
Ell em diu, jo no sé res, jo no sé res,
jo no sé res, vostè aquí tampoc hi fa res,
no, no, a mi no, aquesta responsabilitat no me la posi,
marxi, marxi, marxi, marxi, no, no.
És una reunió d'una certa tensió, diguem-ne,
però no tensió des del punt de vista
de percebre que ell podia estar a favor o no del cop,
no, no, no, no, simplement
que jo anava allà i li ocasionava,
segurament en un moment poc apropiat per ell,
doncs un problema.
Qui pot parlar tranquil·lament pels vols
a tres quarts d'avui del vespre amb el governador militar
és l'alcalde Requesens.
La resposta que li dona la màxima autoritat militar de la ciutat
és, segons Requesens, tranquil·litzadora.
El vaig trucar per dir-li que si hi havia alguna cosa
o em podia dir alguna cosa.
La resposta que ell em va dir, la recordo perfectament,
va dir que no i que eren uns insensatos els que es van aixecar,
paraules textuals, insensatos els que es van aixecar.
Requesens, però, té una altra petició per al governador militar.
Si passava alguna cosa o si veia que parlaia, doncs, no ho sé,
alguna cosa d'aquestes relacionades amb aquesta mena de cop d'estat,
perquè això era un cop d'estat,
home, que m'ho avisés.
I si anaven mal donades, a veure, que m'ho digués
i que jo aniria a on està ell
o que em podia fer venir un escamot per agafar-me
i portar-me allà a casa del governador militar
i que em tinguessin lliure retingut.
El que a mi em feia més por era,
si triomfava aquest cop d'estat,
poguessin venir incontrolats,
sempre n'hi ha en aquests moments,
alguns incontrolats de l'Ajuntament
que eren molt més perillosos
que no pas els que portaven a l'informe.
La informació que li proporciona
el governador militar a l'alcalde Requesens
són les úniques dades noves
que obtindran al llarg de tota la tarda.
Regidors i destacats dirigents polítics
continuaran concentrats durant hores
al Palau Municipal
a l'espera dels esdeveniments.
Vaig estar reunit permanentment,
7-8 hores fins a les 2 de la matinada,
amb l'alcalde Requesens,
amb uns quants regidors,
amb un Joan Miquel Nadal,
que era regidor del meu partit,
amb Víctor Ferrer, del PSUC,
amb Baixeres, etcètera, etcètera.
tota una colla.
I vam anar seguint els conteixements
a través d'un televisor que teníem allí,
un televisor una mica vell,
però que va ser suficient
perquè anéssim veient
el que anava passant en cada moment.
Fora de l'Ajuntament,
tothom intenta aconseguir informació
per qualsevol via.
Al PSUC van anar a la comissaria de policia
que hi havia al costat de la seva seu,
al carrer Barcelona.
La tensa espera que es viu a l'Ajuntament de Tarragona
contrasta amb la relativa tranquil·litat
que respira a les casernes
de la Divisió Cuirassà de Brunete.
Tarda ens serenguen,
ens diuen que hem d'estar al tanto
perquè a Espanya passa moments difícils
i hi ha certa barra llibre
i certa relaxació de costums
en què poder anar a la cantina
i poder disposar amb certa llibertat del que hi ha.
I després de sopar,
definitivament,
tornen a formar,
ens fan anar a dormir vestits
amb el subfusell,
el que duien cada cadascú,
i al cap de poca estona,
doncs ens desperten
o ens criden,
ens fan aixecar
per formar,
pujar-nos al jip,
i sense explicar-nos res
de tirar cap a Madrid.
Cap dels dirigents polítics consultats
va marxar fora de Tarragona.
Alguns, però,
tenien les maletes preparades
per si un cas.
El fet d'entrar a casa
és tornar a pensar,
bueno, ara què faig?
Tinc una xiqueta petita,
si ens agafen què,
si hem de fugir què,
i és llavors en aquell moment
que ets conscient
que se't pot ensorrar la vida.
Fas la maleta,
no per mi,
vaig preparar les coses
de la meva filla,
documents d'importants,
les quatre joies,
tot,
i doncs ho vaig portar
tot a casa
la meva mare,
amb la meva filla,
i vaig dir,
mira, aquí te la deixo,
fes el que hagis de fer,
i llavors,
doncs jo em vaig posar,
em vaig anar a canviar la roba
i em vaig anar a posar roba còmoda
perquè jo estava convençuda
de què ens agafarien.
Mentrestant,
a l'Ajuntament de Tarragona
es debatia
la convocatòria de vaga
promoguda per comissions obreres.
El Moviment Comunista de Catalunya
també hi va donar suport.
Josep Samanté
era el seu líder
aquell 1981.
Com a Moviment Comunista de Catalunya,
la primera posició
que vam tindre
era de donar resposta
al cap d'estat,
i llavors l'única resposta possible
que nosaltres teníem
era el tipus de mobilització.
I el segon element
era que aquest tipus de mobilització
s'havia de fer
des de la institució
més propera
als ciutadans i ciutadanes,
i que havia canviat
des del tema
de la franquia,
que era l'Ajuntament.
I en posició
nosaltres anem a l'Ajuntament
i allí nosaltres
recolzem la posició
de comissions
de fer la vaga general.
La qüestió està
que això
no va ser
una posició
unitària,
perquè suposo
que hi havia
diferents valoracions,
és a dir,
si fem això
potser serà més
contraproduent,
hem de veure
la gent com reacciona.
La convocatòria,
però,
va topar
amb la indiferència
de l'alcalde Requesens.
Més que al contrari,
davant d'això,
indiferent,
una mica ja us arreglareu,
no és aquest el meu problema
que vol que em fiqui
una vaga general.
Aquell primer el meu problema
era assegurar,
enterar-me'n,
repeteixo,
per saber exactament
què passava,
amb qui podia confiar,
si hi havia alguna possibilitat
que passés alguna cosa
i aterradora
totes aquestes coses,
per prendre determinis,
però no com aquells
d'una vaga general
que no sé encara ara
a què conduir
a una vaga general,
o què podia significar
en aquell moment.
La discussió sobre
la conveniència
o no d'una vaga general
ocupa les primeres hores
de la nit
al consistori tarragoní.
Al mateix temps,
a Madrid,
els joves de la cuirassa
de Brunetes
són cridats
per anar al Congrés
als diputats.
L'ambigüitat,
però,
és total
i ningú sap
si ells,
si els militars,
són els bons
o els dolents.
Nosaltres vam anar
al Congrés de Diputats,
sabíem,
només és una cosa
molt ambigua,
que el missatge
era que Espanya
estava en perill,
però no sabíem
exactament
si el perill
era la democràcia
o era el cop d'estat.
I vam anar allí
sense saber què jugàvem.
I vam,
després de discutir
els nostres mandos
amb els que havia fora
del Congrés de Diputats,
al final
es van formar,
es van fer entrar,
carregant les armes,
i en aquell moment
encara no sabíem
si anàvem
a desallotjar algú
on vam sumar-nos
a la rebel·lió.
Finalment,
a un quart de dues
de la matinada,
el rei pronuncia
el seu esperadíssim discurs
per televisió espanyola.
Vestit amb uniforme militar,
Joan Carles I
emet un missatge
tranquil·litzador
i desautoritza
els colpistes.
Les paraules
de monarca
alleugereixen l'atenció
també a l'Ajuntament
de Tarragona
i de mica en mica
els dirigents polítics
van anar a dormir.
Comissions Obreres,
però,
es convenç
que la vaga general
no és la millor opció
i tot i això
no renuncia
a fomentar la consciència
entre els treballadors.
José Estrada,
secretari general
de Comissions Obreres
aquell 1981,
recorda
acabar el dia
que va la jornada
amb un megàfon
a la plaça Imperial Tàrraco.
Terminamos
toda esta jornada
nocturna
a las seis y media
a las siete de la mañana
a la plaça Imperial Tàrraco
pues tratando
de emplazar a la gente
y tratando
de crear
una situación
de conciencia
de agitación
para que la gente
entendiera
que no se podía permitir
que nadie viniera
a romper
lo que era
una democracia
nueva
para este país
y un golpe de Estado
de los militares
con un megáfono en el mano
dando voces allí
que recuerdo
que desde los autobuses
la gente nos miraba
sorprendida
muy
como
como
asustados
donde estos
están locos
a la próxima hora
dins del Congrés
de los diputados
tothom
también está claro
que el cop
tiene las horas
contadas
yo creo que a las seis
aproximadamente
va sortir
la primera edición
del diario El País
con el titular
del golpe de fracassado
y los geos
que fean
guardia a fuera
desde que presentaban
el papel
que estaba a favor
de la Constitución
va a ser
que se va a passar
a nosotros
ejemplars
del diario
suposo
que
pertenent
desmoralizar
els golpistes
nosotros
evidentment
hem fet
córrer
els diaris
amb molta
alegria
i amb molt d'ànim
i bé
a partir de llavors
va ser
ja
una quanta enrere
A primera hora
del matí
és el moment
perquè tothom
torni a la seva feina
hi havia molta expectació
per saber
quina seria
la reacció
dels treballadors
l'actual portaveu
municipal d'Iniciativa
per Catalunya
Lluís Balart
era aleshores
un dessecat dirigent
del PSUC
i de comissions obreres
vam anar a treballar
jo treballava al port
la guàrdia civil
estava allí
doncs
els controls
d'entrada
sense cap
tipus
d'actitud
diferent
de la que tenien
ordinàriament
amb els controls
d'entrades
i sortides
normals
al port
i al matí
doncs
va transcorrer
en una espera
l'activitat laboral
va ser mínima
en el sentit
que tothom
que no tenia
una feina específica
de descàrrega
o una cosa així
s'estava escoltant
la ràdio
per què estava passant
al port
per tant
la calma
i la tranquil·litat
van ser les notes
predominants
empreses més grans
com Repsol
es van arribar
a celebrar
assemblees extraordinàries
per analitzar
els fets
de la nit anterior
vam intentar
convocar
assemblees
a les fàbriques
i a les universitats
per discutir
el tema
i a les nostres possibilitats
o als barris
i als mercats
i tal
i tornant a intentar
que es fes
una resposta
el més forta possible
al cap de dos o tres dies
finalment
els oficials
colpistes
pacten
la seva rendició
i la Guàrdia Civil
i els militars
desallotgen completament
el Congrés
dels Diputats
al Palau del Pardo
Pau Rico
marrepa
una última erenga
apocalíptica
una de les condicions
de la rendició
sembla que va ser
que la rendició
s'hauria de fer
tots els honors
al quartel del Pardo
que és el quartel
on hi havia l'estat major
i jo a Costa de Bonete
vam sortir escoltats
per la policia militar
fins a llim
i allí es van tornar
a formar
i ens van fer
última erenga
dient-nos
que havíem sigut
uns valents
i que
la pròxima vegada
el cop sortiria bé
afortunadament
però
aquest va ser
l'últim intent
de cop d'estat
l'endemà
24 de febrer
l'Ajuntament
va realitzar
una sessió extraordinària
del pla Nari
per condemnar
l'ocupació del Congrés
i reafirmar
la seva fidelitat
al rei
i a la Constitució
3 dies més tard
el 27 de febrer
unes 3.000 persones
es van manifestar
pels carrers
al centre de la ciutat
en favor de la democràcia
va ser en aquests dies
després del cop
en què van començar
a sorgir rumors
que assenyalaven
que l'extrema dreta
s'havia mobilitzat
a la ciutat de Tarragona
i que estaven a punt
per actuar
a posteriori
se comentava
aquí
i sobretot
en los pueblos
donde
era
de una forma
más localizada
más concreta
es que
l'extrema derecha
estaba organizada
estaba en contacto
y estaban esperando
que alguien
les planteara
que bueno
que había que ir a tomar
pues ya de tener gente
y hacer lo que
normalmente
han estado acostumbrados
a hacer en estos casos
tots aquests rumors
però van quedant això
en rumors
i mai es van poder confirmar
costumbre al cap
de dos o tres dies
sí que es va començar
a córrer
però jo no sé
fins a aquest punt
era real
això
que hi havia un sector
de gent
que estava preparant llistes
per si el cop triomfés
doncs agafar la gent
amb els dits polítics
i primer
què volíem fer
era anar a l'Ajuntament
i agafar el suport
a la gent
que estava amb el Llerone
la por i la desconfiança
van durar encara mesos
jo vaig estar durant
molt de temps
però molt de temps
portant el passaport
a la bossa
perquè allò que clar
en el primer moment
ets inconscient
i dius
mira doncs si m'agafen
que m'agafin
tot és com a molt bonic
i molt romàntic
però després tu planteges
allò quan ha passat el cop
i dius
serà ruc
aquí el que tenies
que haver fet
era posar terra pel mig
i marxar tu
perquè doncs clar
davant d'una situació
com aquesta
doncs aire
i després hem de tornar
i ja tornarem
una vintena de persones
van ser empresonades
per la seva relació
amb el cop
entre ells
els tres principals cervells
Antonio Tejero
Alfonso Armada
i Jaime Milans del Bosch
afortunadament
converses com aquestes
no es van tornar a reproduir
oye
la corafada
está ocupando televisión
la corafada
está ocupando televisión
y que lo digo yo
con toda seguridad
de acuerdo
que cojones
no no no
no os dejéis enganyar
no no no renunciéis
que es España
es España
viva España
viva España
dicen los viejos
que en este país
hubo una guerra
y en los España
cap d'ells
ni Alfonso Armada
ni Antonio Tejero
ni Jaime Milans del Bosch
van poder impedir
que el 25 de febrer
dos dies després
del 23F
dos dies després
de la nit del transistor
Leopoldo Calvo Sotelo
fos investit
president del govern espanyol
ini
lessons
y ya
en este sector
se s變
Park
i
las
Llibertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira, porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Llibertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira, porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Dicen los viejos que hacemos lo que nos da la gana, y no es posible que así pueda haber gobierno que gobierne nada.
Dicen los viejos que no se nos dé rienda suelta, que todos aquí llevamos la violencia a flor de piel.
Llibertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira, porque hay libertad.
Llibertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira, porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Llibertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira, porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Llibertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira, porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay, sin duda la habrá.
Llibertad, sin ir a libertad, guárdate tu miedo y tu ira, porque hay libertad, sin ir a libertad, y si no la hay.
Senyores i senyors, bona tarda.
Amics, avui, 10 de setembre de 1983, us saludem per primera vegada des de TV3, Televisió de Catalunya.
Agraïm a Televisió Espanyola que ens hagi donat la benvinguda ara fa uns moments des dels seus estudis de Sant Cugat.
I a tots vosaltres que hàgiu triat aquest canal en català.
Així començava a caminar ara fa tres anys TV3, Televisió de Catalunya.
Al llarg de més d'un any va estar emetent sense llicència, però tothom li va fer costat.
Ara el govern de la Generalitat vol tancar les emigores municipals de Catalunya.
I nosaltres ens preguntem, us en recordeu de TV3?
Ràdio Fòrum, emigora municipal de Tarragona, integrada a l'EMUC, emigores municipals de Catalunya.
No permeteu que facin callar la nostra veu.
Lluís, Marcel, bona tarda, benvingut.
Hola, bona tarda.
Estàvem escoltant atentament, clar, a principi segurament que molta gent que ens acaba d'escoltar diu que està dient de TV3 i aquesta primera posada en marxa de la televisió de Catalunya en aquell moment.
Però clar, tot tenia a veure i estàvem esperant aquesta segona part on el nostre company Joaquim Fernández Moya ens explicava precisament què és el que passava en les emisores municipals.
I és un dels capítols que volem compartir amb el Lluís Marçal i no serà l'únic, Lluís, perquè tu de tant en tant treuràs el cap en el nostre programa per explicar-nos petites coses de vivències, del que hem patit, del que hem viscut, del que hem disfrutat, hem gaudit en aquesta emissora.
En primera persona, en primera persona, amb tu i també en aquest mateix moment, o en aquest primer capítol, diguem-ho així, tota la gent que en aquell moment vivia a la ràdio, no?
Això mateix, però jo podria definir aquestes petites entrevistes com grans moments de Radio Fòrum, Teleona Ràdio, viscuts per un servidor, no?
Cada un viu els seus moments i en aquest cas, doncs, jo vaig tenir la sort de viure aquests moments, naixements de programes, possibles tancaments d'emisores, etcètera, etcètera.
En aquest cas, doncs, teníem un problema, Teleona Ràdio, aleshores Radio Fòrum, teníem un greu problema i és que no érem il·legals, però tampoc no érem legals, érem al·legals.
O sigui, estàvem, però de cara a segons què no existíem i de cara als altres sí estàvem.
Sí, en una terminologia...
Era una mica raro, no?
Sí, en una terminologia eclesiàstica no estaríem ni en l'infer ni al cel, estaríem al purgatori.
Exacte.
I és el que ens trobàvem nosaltres l'any 86.
I què passa? Doncs que vam tenir seriosos problemes de subsistència quotidiana, no?
Que teníem l'amenaça que possiblement, possiblement, doncs, algun dia ens tancaríem d'emisora.
Tot venia adonat que el moviment de les emisores municipals, que va començar l'any 79,
que em sembla que la primera que va ser ara, anys de mar, va néixer, doncs, així com un moviment espontani,
organitzat per un ajuntament, en aquest cas, i tot se va fer però sense tenir una regulació.
O sigui, no hi havia cap normativa.
Una mica, fent una comparació així una mica estranya, però més o menys, com passa, per exemple,
o que va passar amb internet.
Sí.
Que, clar, que va començar, podríem dir que algú la va explotar,
algú va començar a fer-se càrrec que internet podia existir per tothom,
i, clar, tothom es va apuntar a aquest carro, però no hi havia cap legislació,
ninguna cosa aquí que manés de dir, això es pot fer, o fins aquí pots arribar a fer-ho, no?
Això mateix. I és el problema que s'ha trobat internet, que s'ha de regular una mica,
perquè s'ha arribat a moments on una cosa és gaudir de la música i l'altra cosa és...
Sí, fer d'altres històries que ja estan dintre de la pròpia legalitat, fins i tot de llei, eh?
Sí, doncs, sota l'empara municipal, doncs, van néixer les emisores municipals.
I, com deia, l'any 79, doncs, l'Arenys de Mar va ser la pionera,
però aquesta empare municipal, esclar, no hi havia cap marc regulador,
hi havia, doncs, dues tipus d'emisores, les emisores privades i les emisores públiques,
que en aquest cas de l'Estat o de la Generalitat de Catalunya, no?
I municipals, doncs, en principi, la normativa no reflectia la possibilitat
que els municipis tinguessin emisores pròpies, però, esclar, era una guerra, doncs, entre poders, no?
Els ajuntaments, sense tenir aquesta norma reguladora,
van decidir, pel seu compte, doncs, crear aquestes emisores municipals.
I des del 79 fins al 86, que és quan es creia Radio Forum, van crear unes quantes.
A nosaltres ens va tocar el torn aquest any de Gràcia, que va ser el 17 de febrer del 1986.
L'Ajuntament de Tarragona, doncs, veient els precedents d'altres municipis que tenien la seva emisora,
va dir, doncs, nosaltres també anem a fer la nostra emisora.
Però tot sense cap normativa, no? O sigui, sota l'empara de l'Ajuntament de Tarragona,
doncs, creient-se que amb això n'hi havia prou, es va crear.
I amb aquest buit legal que hi havia en aquell moment, no? Aquest forat que hi havia...
Això mateix. Aleshores, aquí, doncs, els ajuntaments estaven lluitant
perquè se fes una normativa nova, que vingués de part de l'Estat espanyol
o de part de la Generalitat de Catalunya. Però la cosa no acabava d'arribar.
Del 79 fins al 86, les coses seguien igual. I encara va seguir un temps...
Més endavant. Més endavant.
Que es va posar tot una miqueta, podríem dir, més costamunt,
quan van tancar una de les emisores ben properes, més o menys, que va ser a Valls.
Això mateix, l'any 1987.
Ràdio Capital de l'Alcamp, era?
Sí, sí, sí. Va ser una de les tancades que em sembla que no va ser l'única,
sinó que se'n van tancar tres, també. Però la que ens va caure més a prop
va ser Ràdio Capital de l'Alcamp, l'any 87, i nosaltres, on se li van fer costat,
les emisores municipals de Tarragona, van fer costat aquesta emisora ballànquia
perquè pensaven, bé, teníem allò...
Teníem l'efecte dominó, que després que comença a caure una,
cauríem totes d'una de l'altra, no?
Després seríem els següents nosaltres, no?
I bé, amb tot aquest batibull de buits legals, doncs, aquesta falca que hem escoltat,
feta pel Quim Moya, és de finals del 86.
Finals del 86 perquè ell parla de tres anys,
i TV3 va sortir al setembre del 1983,
va fer les primeres emissions experimentals al setembre del 83,
i al cap de tres anys, doncs, posem setembre-octubre del 86,
és quan la Generalitat va començar a amenaçar...
A remoure tot.
Sí, sí, amenaçar, en lloc de dir, doncs, anem a fer un marc regulador
perquè les emisores municipals, doncs, també puguin existir,
doncs, se va tirar per la mà dura.
Per la mà dura vol dir, volem dir que com no hi ha cap marc legal existent,
doncs, tanquem.
Sí, sí, sí.
I aleshores, doncs, és quan nosaltres teníem aquella por de...
Ai, que ens tancaran, i és aquí, ve donat la falca del Quim,
recordant del cas de TV3,
que també no va néixer amb una normativa legal,
es va fer després.
Sí, sí, sí, tothom...
Sí, que també va néixer com totes les emisores municipals, d'alguna manera, no?
Va començar experimental, anem a provar...
Sí, i aquest cas, sota l'empara de la Generalitat de Catalunya,
un poder també públic, el que passa que, esclar,
els poders públics poden fer moltes coses,
però hi ha d'haver una regulació.
I, en aquest cas, la Generalitat també va voler avançar-se, no?
Sense haver creat...
Em sembla que em tocava fer, per part de l'estat espanyol,
fer una llei que regulés les televisors autonòmiques.
Doncs no estava feta la llei encara,
i la Generalitat de Catalunya no va poder esperar més que es fes aquesta llei,
va dir, doncs, creiem TV3.
I sense tenir encara el marc regulador,
doncs, es va crear TV3.
Però, és clar, a veure, qui li tancava a la Generalitat?
Clar, TV3, tenint en compte que, d'alguna manera,
també la Generalitat era, precisament,
qui era el regulador de cara a les emissores municipals
i de cara a gairebé tot el que es movia a televisió i ràdio.
Doncs, en certa manera, és el que passava als ajuntaments, no?
El Ajuntament de Valls, en aquest cas,
no ho va tenir bé i, bé, van tenir de la mala sort que els van tancar l'emissora.
Però nosaltres, no sé què hagués passat,
però teníem el Pareigües de la Guàrdia Urbana.
Sí.
Són d'aquelles coses que s'expliquen al cap dels anys.
Explica-ho bé, però, clar, nosaltres estàvem, per exemple, fent ràdio
i deies, ostres, estaves una miqueta amb aquella por
que vindrà algú, els Mossos d'Esquadra, en aquest cas,
a tancar l'emissora.
I, clar, ens havien fet l'avís
que si venien els Mossos d'Esquadra,
de primer, no obrir portes,
encara que ells ja la poguessin tancar
o la poguessin trencar
o poguessin fer el que havien de fer per entrar-hi,
però si passava això,
truquéssim ràpidament a la Guàrdia Urbana de Tarragona,
perquè la Guàrdia Urbana, teòricament,
els havia de dir als Mossos d'Esquadra
que no ens podien tancar perquè érem de l'Ajuntament.
No, i que aquell edifici no entraven
sense un ordre judicial, etcètera, etcètera.
Però la cosa va anar així,
que a finals del 87,
86, comencem fins al 87,
doncs Tarragona Ràdio va rebre ja un...
va tenir un expedient sancionador,
allò com un preavís, no?
Que es va...
La Generalitat ja va fer un primer expedient
donant entendre que no podria continuar les emissions
i que si es van en un termini,
i que si en un termini de no,
ara no me'n recordo el temps,
no cessaven aquestes emissions radiofòniques,
doncs que ens tancarien la emissora, no?
Aleshores, com has dit tu,
sempre estàvem pendents d'un fil,
allò de dir, ostres, què passarà?
Ens tancarà, ens serà més segons nosaltres,
i aquestes eren les sortes.
Per sort, per sort, no es va arribar a produir.
Mai, és veritat.
I sembla ser que van fer els ulls grossos
i van dir, ostres, les ciutats grans,
doncs no ens hi fiquem,
perquè el cas de ciutats petites,
doncs era, no vol dir més fàcil,
però no hi havia tant de problemes.
Però és clar, una ciutat gran com Tarragona,
que sempre han tingut un cos de guàrdia municipal
bastant considerable,
hauria hagut un enfrontament d'aquells,
ostres, guàrdia urbana Mossos,
que no sé què hagués passat.
Però jo crec que, Lluís,
que es van aferrar també potser
en una de les clàusules,
que era la de la publicitat.
Sí.
Jo crec que potser per aquí
és on també nosaltres ens salvàvem,
perquè la publicitat que normalment
s'arribava a fer a Radioforum allà,
avore'ns,
venia o provenia directament de l'Ajuntament.
No teníem una publicitat externa
de dir, doncs, estem amb aquesta casa
i fem el platos llenador d'aquesta casa,
o fem amb unes botigues.
No vam arribar,
almenys en aquell moment, eh?
No, no, no.
En aquell moment,
les emissores municipals,
comercialment parlant,
no ho eren gaire.
Eren emissores que el potrecini principal
era de l'Ajuntament
i sobretot les falques que es passaven,
falques publicitàries,
eren concerts d'Ajuntament,
que si curcets,
aparaturats,
que si etcètera, etcètera.
Moltes coses que venien donades
que, en certa manera,
per això s'havien creat aquestes emissores.
Sí, per arribar una miqueta més a prop de...
Sí, un portaveu
de les tasses que feia l'Ajuntament
en el seu moment
i doncs que a la gent
li arribés com una mena de butlletí municipal
en paper,
doncs en aquest cas,
doncs radiofònic, no?
I no, estava...
La idea no era dolenta
i la prova és que, home,
seguim existint
i fem la nostra funció a nivell local, no?
És una fórmula, doncs,
que s'ha anat modificant,
s'ha anat...
El pas dels temps s'ha anat adaptant, no?
Però la fórmula de les emissores municipals
penso que, bé,
ha donat èxit, no?
Penso que sí.
Una de les rumorologies
que hi havia per llavors,
que precisament això de la publicitat,
era que les emissores comercials
més potents en aquest moment
eren les que havien fet
la força necessària
per treure's de...
diguem que...
Era...
...de cara a la gent...
Era el rumor que corria, sí.
Sí, que aquest...
No em surt ara la paraula.
Nosaltres fèiem una miqueta...
Una manera de competència desalleal.
Exacte, exacte.
Una competència desalleal
de cara a les emissores comercials
que sí vivien íntegrament
de lo que era la publicitat
i, clar,
deien que havien fet
una miqueta de força
precisament per això,
perquè les emissores municipals
ocupessin el seu lloc
i les comercials el seu, no?
Evidentment.
A veure,
de certa manera
pot ser que hi hagi
una manera de...
Dins d'aquesta rumorologia
hi hagi alguna cosa
de cert amb això.
El que passa
que,
com has dit tu,
i jo corroboro els primers anys
les emissores municipals,
el pastís publicitari
no l'agafaven ni l'1%,
era molt poc.
Aleshores,
les emissores privades
no era la seva gran preocupació.
Possibilment sí que hi pensaven
ostres,
a veure si ens menjaran
una mica de part del pastís.
Sí que s'ho pensaven.
Però,
més que això,
les emissores privades
volien defensar
el seu status quo,
no?
A veure,
com està la llei?
La llei permet
emissores comercials
i emissores públiques,
en aquest cas,
només de l'Estat
o de la Generalitat.
I ja està.
I amb això,
doncs,
els van dir,
doncs,
aquestes emissores
no poden existir,
preveient en un futur
que possiblement
les emissores municipals
els agafessin
la part del pastís,
que en certa manera
és el que ha passat,
però no del tot,
perquè és el que podem parlar
avui dia,
25 anys després,
la creació
de Radio Fòrum,
doncs,
segueixen existint
les emissores comercials,
seguim assistint nosaltres
i es competir l'una cosa
amb l'altra,
no?
Passa com les televisions
públiques,
que a un moment
també va arribar
al mercat privat
i aquí no ha passat res
i és més,
s'han creat
un munt
d'emissores,
no?
Passant de tets privades
n'hi ha ara
els digitals,
n'hi ha un fotimer
d'emissores privades
de televisió,
no?
I fem una cosa,
fem un salt
de 5 anys més tard
i sonava això.
Vosaltres i nosaltres
estem d'enhorabona,
les emissores municipals
ja som legals.
Aquest reconeixement
és la culminació
d'un esclat de llibertat.
I això succeia
5 anys després.
Sí, a l'any 1991
que per fi
va arribar ja
la normativa
i ens van declarar
legals.
Són aquestes coses
que hi ha,
les coses de Palau
van molt poc a poc,
no?
5 anys, eh?
Van trigar, eh?
5 anys.
Després de tots els censurs
que portaven
i els esglais al cor
que duíem.
Però bé,
va haver-hi dues etapes
dins d'aquests esglais.
Els dos primers anys
van ser molt durs
perquè hi havia
l'amenaça
que ens tancarien,
no?
Però això va durar
86-87,
però de cara al 88
la cosa
se va subitjar una mica
i aleshores van rebre
la promesa
per part de la Generalitat
que se van adonar
que el moviment
de misures municipals
era un moviment molt fort.
Aleshores,
van canviar
i en lloc de tirar
pel dret
d'anar tancant,
doncs,
va haver un gir
i van dir
doncs bé,
anem a treballar
perquè aquestes misures
tinguin el seu
març legal,
no?
Exacte.
Aleshores,
doncs,
esclar,
és el que dèiem,
les normatives
ens fan d'un dia
per l'altre
i va trigar
el seu.
Van estar treballant
el 88,
el 89,
el 90
i finalment
l'any 91
finalment
va arribar.
Ho heu de veure,
Lluís,
perquè ho fa
amb les mans
tancades
dient,
sisplau,
ja,
gràcies a Déu
que va arribar.
Va arribar,
però bé,
val a dir
que com hem sentit
de la Falca
és un moment
d'esclat,
d'adjoia,
però que
certa manera
estaven tranquils
ja,
perquè com
hi va haver
aquest canvi
de tendència
i es va arribar
doncs
al fet
que
les amenaces
van deixar de ser-ho
perquè,
esclar,
com deia,
la Generalitat
se'n va adonar
que no podia ser
d'anar contra
aquests moviments
que era
tota Catalunya,
no hi havia
ja
ajuntament
que no tingués
la seva
misura
municipal.
Aleshores,
anar contra
això
era
anar contra
el municipalisme.
I què passa?
També s'hi trobaven
ajuntaments
del mateix color
polític,
o sigui,
els que manaven
a la Generalitat
que era
Convergència
es trobava
que havien
també
de lluitar
contra ajuntaments
del mateix color
polític
i van dir
que això
abasta
tots els partits
polítics.
I per això
que nosaltres
ja a partir
del 88,
89,
encara
que no
fóssim legals,
ja no anaven
aquesta intranquilitat
perquè sabien
que els polítics
va costar molt
però ja
estaven treballant
perquè en lloc
d'anar al
tancament
anaven perquè
la cosa
fos legal.
I com va arribar
va dir,
home,
ja era hora
que arribés
però
no tampoc
allò
que pensaven
ostres
encara no
perquè
sabien
que la cosa
s'estava treballant
en aquest sentit
i bé
doncs
home
evidentment
l'alegria
va ser molta
perquè
i la tranquil·litat
de dir
el 102.6
és nostre
perquè també
era una de les coses
que ens feia saltar
i moltes vegades
va llogar el cap
de dir
o sigui
algun dia
ens aixecarem
al matí
i el 102.6
no sortirà res
perquè senzillament
no teníem otorgada
una freqüència modulada
jo me'n recordo
que les freqüències
de les emisores municipals
que tampoc
no hi havia normativa
doncs
per no destorbar
les emisores públiques
i les privades
doncs
ens van col·locar
del 102 per amunt
o sigui
mentrestant
les demies emisores
ocupaven del 88
fins al 100
101
nosaltres
estaven del 101
fins cap a dalt
i si buscava
les emisores municipals
doncs
el 104
estava tal
el 106
estava l'altre
el 107
estava tot tant
del 100 per amunt
i era diguéssim
la franja municipal
i perquè era una franja
pel que sigui
que no estava explotat
estava a 8
però com no teníem
la freqüència assignada
legalment
sempre havia allò
ostres
doncs
ara s'ha de crear
una emisora
amb tots els drets
legal
tal tal tal
i entra
doncs
el 102.8
i una cosa
entre tu i jo
Lluís
que també vam tenir
històries
encara estan legalitzades
però clar
la Generalitat
va otorgar
i ens va canviar
la freqüència
que nosaltres
això de la freqüència
no la canviem
les ràdios
la canviem
des de la Generalitat
i el salt
i el salt del 102.6
al 96.7
no va ser cosa nostra
de l'emisora
sinó va ser una qüestió
que una emisora
podríem dir comercial
va demanar
el 102.7
i clar
nosaltres
que sortíem
en aquell moment
d'això fa
aproximadament
quan vam fer el canvi
van dir
o heu de marxar cap aquí
o cap aquí
i ens vam donar l'opció
però bé
això entra
dins
dels paràmetres
i de la legalitat
o sigui que
o de la normalitat
en aquest cas
deia que
totes les temes
municipals
estaven
al 100 per amunt
i deia
ostres
és com si fos
allí
el record
sí
és allò que no molesti
tenim aquell raconet
de la freqüència modulada
perquè totes les comercials
es demanaven
des del 88
punt no sé què
fins a dalt de tot
hem de recordar
que l'espectre radiofònic
la modulació de freqüència
va del 88 al 108
aleshores
doncs què passa
del 88 al 100
pràcticament
estaven totes
i del 100 per amunt
doncs
el reconeix
els pobrets
els pobrets
que eren nosaltres
i el fet que
quan ja vam ser legals
quan la Generalitat
doncs
va ordenar una mica
les freqüències
i va decidir
que nosaltres
passàvem
del 102.6
al 96.7
home
en certa manera
també és un acte
de normalitat
perquè hi vam passar
de la franja
exclusivament
dels
diguéssim
represaliats
o
raconats
seria
entre cometes
guardar la distància
perquè això
la paraula aquesta
no m'agrada
però seríem
els apastats
sí
seria una miqueta així
vam passar
d'aquesta franja
que era
ostres
aquí estan totes
les municipals
a un aspecte
96.7
que és
que estem aquí al mig
a costat
jo que sé
d'una pública
o d'una privada
i ja està
i convivint
tots
i que no passa res
i que no passa res
no no no
Lluís
que no ens queda més temps
que continuarem parlant tu
perquè segurament
que ens hem deixat moltes coses
al tinter
però que
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
aquesta batalleta
sí
sí
va ser una batalleta
molt important
perquè
vam estar a punt
d'acabar com
Ràdio Capital del Camp
i és una llàstima
és una llàstima
que li va passar
a Ràdio Capital del Camp
perquè després del tancament
mai més va tornar a obrir
i més a saber
què ens hauria passat nosaltres
si haguéssim passat
i encara
i encara m'ha veu a la ment
quan vam estar allà
precisament
que va haver
de diversos cantautors
catalans
que va fer un concert
van fer un festival
recolzant aquesta emissora
i tot això
i que veies allà els estudis
tots presentats
tot ha tancat
i aquesta és una
una de les claus
que va fer canviar
la Generalitat
tot aquests actes
de suport
a les emissores municipals
per part dels músics
i per part de molta gent
va fer obrir
el sol de la Generalitat
i va dir
canvieu de camí
perquè si aneu
pel camí del Claca
no
no anireu bé
no anireu bé
perquè hi havia molta gent
al darrere
aleshores sort
que ho vam veure
i es va canviar
i que diguem
que també la societat catalana
va estar allà
va estar al kit
de la qüestió
de dir
no, no, no
a veure, que ens tanqueu
les emissores municipals
és la part de la gent
que pot arribar
a l'altra gent
això mateix
si ens tanqueu la boca
ara
alguna cosa aquí
no funciona
sort que ho vam veure
i al final
va canviar aquesta tendència
que si no havies canviat
doncs ara
no estaríem parlant nosaltres
i no podíem parlar
de la història
no de nosaltres
sinó de moltes emissores municipals
que han fet molta feina
a favor de la ciutadania
i això
per acabar
em porta
que em dius tu
que hi havia molta gent
al darrere
em porta a dir
la tasca que també van fer
i ho podem deixar
per un altre capítol
la tasca que van fer
les emissores municipals
per la música
del país
la música
del país
la gent que cantava
en català
cosa que en aquell moment
tant les emissores privades
com les de la Generalitat
tenien les portes
tancades
doncs això sí que serà
un altre capítol
perquè a Lluís
ha de tornar un altre dia
i hem de parlar
d'un programa
que es diu
Música a l'abast
i amb l'excusa
d'aquest programa
Lluís
què et sembla
si comentem tot això
efectivament
doncs t'espero
d'aquí a unes
dues o tres setmanes
et dono
perquè tu vagis preparant
i ho vagis fent bé
sí
perquè és un programa
que va durar deu anys
a veure
no estaríem parlant
de deu anys
però
Lluís
et tindrem
de tant en tant
i anirem explicant
petits esglaons
són d'aquesta
a la nostra història
perquè Lluís
s'ha viscut
com dèiem a l'inici
de l'entrevista
en primera persona
Lluís un plaer
i fins a la propera
que no serà molt tard
a reveure
gràcies
Aquesta setmana
estem viatjant
fins a l'any 1988
i estem recordant
què és el que sonava
llavors
a Radio Fòrum
Un dels grups
que sonava
era aquest
Bromea o què
i la cançó
que escoltem
3.500 voltios
Bromea o què
Cuando raye el alma
El gallo empiece a cantar
Es que cuando tú duermas
Mi cadáver ya será popular
Cruz de la frontera
Un granado
Preparado de correr
En un solo respiro
Y ahora
Esta silla pone freno
A mis pies
Ahí viene la descarga
Sobre mí
Se viene todo abajo
Y es el fin
Ahí viene la descarga
Sobre mí
Se viene todo abajo
Y es el fin
3.500 voltios
Para mí
He tenido muchos amigos
Pero creo que hoy
Tengo de más
Con las cartas
Con las cartas
Que recibí
Aunque ninguna
Me saca de aquí
Ahí viene la descarga
Sobre mí
Se viene todo abajo
Y es el fin
Ahí viene la descarga
Sobre mí
Se viene todo abajo
Y es el fin
3.500 voltios
Para mí
Good morning
This is Radio 1
New York City
FM Stereo
This is Sunday Day
Today
And this is
The Cannaquo View
So we have a show
You have a show
For each
Your
It's
For
Thank you
Va
Why
Well
Fui moja mi cabeza, la corriente así viaja mejor,
como un puente que tus cosquillas no me tengan que matar de dolor.
Ahí viene la descarga sobre mí, se viene todo abajo y es el fin.
Ahí viene la descarga sobre mí, se viene todo abajo y es el fin.
Ahí viene la descarga sobre mí, se viene todo abajo y es el fin.
Ahí viene la descarga sobre mí, se viene todo abajo y es el fin.
Aquest era un grup que va passar sense pena ni glòria,
però que aquell any 1988 va treure aquest èxit,
un tema que llavors va sonar molt i molt a totes les emissores.
Bromea o què? La cançó 3.500 voltios.
Obrim mires i d'un èxit momentani a un grup o a un cantant
que encara està a hores d'ara, doncs tenim força èxit.
És el George Michael, que l'any 1988 ens portava aquesta cançó,
One More Try.
I've had enough of danger
People are on the streets
I'm looking out for angels
Just trying to find some peace
I think it's time
That you let me know
So if you love me
Say you love me
But if you don't
Just let me go
Cause teacher
There are things
That I don't want to learn
And the last one
And the last one I had
Make me cry
So I don't want to learn
To hold you
Cause you
Feel that you're mine
Because there ain't
Because there ain't no joy
For an untamed boy
Whose teacher
Whose teacher
Whose teacher
Has told him goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
When you were just a stranger
And I was at your feet
I didn't feel the danger
Now I feel the need
Then look in your eyes
Tell me no
So you think
That you love me
And know
That you need me
I've heard the song
I know it's wrong
Just let me go
And teacher
There are things
That I don't want to learn
Oh, the last one I had
Made me cry
So I don't want to learn
To hold you
Cause you
Think that you're mine
Because there ain't no joy
For an untamed boy
Whose teacher
Has told him
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Goodbye
Fins demà!
I ara no caduquen en el temps, George Michael i aquest One More Try.
I anem acabant aquest record, aquest 25 anys de música per al dia d'avui,
amb una cançó que ens arriba de ben a prop, un grup de Vic, anomenat Sau,
i que llavors treia un tema l'any 1988, anomenat Records d'Irlanda.
Fins demà!
Aquell vent tan blanc, una estona per veure't i parlar.
Recordem-li, l'any de la teva, l'any de l'any de l'any,
recordem-li, l'any de l'any de l'any, l'any de l'any de l'any,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!