Fins demà!
Fins demà!
Sempre que és un divendres, sempre està bé.
Sempre està bé, no?
Sí.
Molt bé, perfecte.
Manel Magí, Jordi Ximeno i pilotant aquesta fantàstica nau, la Sílvia García.
No en vinguis amb històries aquesta setmana.
Aquesta setmana iniciem el programa amb una efemèride que ens porta a l'any 1873, en concret el naixement d'un cantant.
No, no, no és la Madonna.
Ah, però, escutau, venia gairebé tants discos com la Madonna.
Vale, val, perdó, perdó.
Després passem a un monogràfic que avui al Manel ens parlarà sobre el Moïsès de Miguel Ángel, una d'aquelles obres que si visites la ciutat de Roma t'has de desplaçar per veure-la.
Però si ho he visitat Roma i no l'has vist.
I tu tampoc, no?
Jo sí, jo sí, jo sí.
Tu sí que n'has vist?
Sí, jo vaig anar tres vegades i a la tercera per fi vas trobar l'església oberta.
A la tercera sí que n'has vist.
Sí, sí, a la tercera va a l'Avençuda, doncs sí.
El mateix segurament van dir els bàrbars quan van intentar entrar a Roma.
Doncs un moment també.
Després del monogràfic continuarem amb curiositats tot seguit.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Avui molt sucós i molt masclista.
Molt sucós i masclista?
Sí.
I la notícia o...
La notícia.
O el patrocinador, però que no.
No, el patrocinador és un patrocinador normalet.
Per a veure si ens denunciaran a...
No, no, no.
Vorem com pensàvem fa 100 anys.
Molt bé.
Mare de Déu, em fas por, ja tinc ganes de que...
A mi em fa por veure com pensa certa gent avui en dia imaginat fa 100 anys.
Sí, abans em deies que involucionàvem, no?
O no evolucionem.
Sí.
O hi ha gent que evoluciona, hi ha gent que no.
Sí.
Curiós.
No avancem tots al mateix moment.
I això és perillós.
Sí.
Molt perillós.
Jovent de 13 fins a 18 anys, feu-nos un favor.
Deixeu de pensar i no opineu.
Continuem.
Per on anàvem.
Què més?
Això no és...
Notícies.
I notícies.
Ja està.
I com que 30 minuts passen volant, anem per feina.
25 de febrer de 1873.
No tinc la xuleta al davant, però no m'equivoco.
No, no, no t'equivoques.
Nécia Enrico Caruso.
Enrico Caruso, tot un gran supervendes, també, com dèiem a l'inici, va ser el primer vocalista de la història en realitzar enregistraments sonors de cançons.
Durant la seva carrera va realitzar a prop de 260 gravacions i va guanyar milions de dòlars amb la venda dels seus discos, no de 33 revolucions per minut, tampoc de 45 revolucions per minut, sinó de 78 revolucions per minut.
Com a tall d'exemple o com a curiositat podem dir que el seu registre de l'any 1902, que portava per títol de Vestia i la Giuba, d'un autor, Leon Cavallo, va ser el primer disc que va vendre un milió d'exemplars.
Tal dia com avui, neixia Enrico Caruso a la ciutat de Nàpols, un 25 de febrer de l'any 1873.
Aquest tenor italià, segurament un dels tenors més famosos de la història de l'òpera i per molta gent el millor del món.
També va ser cantant, va ser el cantant més popular en qualsevol dels gèneres durant els primers anys, durant els primers 20 anys del segle XX.
Aquest senyor, perdona Jordi, fa 100 anys era un crac, que avui en dia potser molta gent no el coneix o li sona simplement, però fa 100 anys era un superventes i un crac com pogués avui en dia.
I segurament tenia els seus fans, les seves grupis, etcètera, etcètera.
Volem dir que hi havia grupis?
Sí.
Segurament.
Jo diria que sí.
Segurament, eh, en Caruso.
Sí, sí, doncs recordem, tal dia com avui, de l'any 1873, naixia el tenor italià Enrico Caruso.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
Hi ha una anècdota basada en una llegenda que no se sap, doncs, si és real o no és real, per això és una llegenda.
Si no he en vero e bentrobato, que diuen els italians. O sigui, si no és veritat, no està sent malament.
Que diu que quan Miquel Àngel va finalitzar l'estàtua del Moisés, es va situar enfront d'ella, és una obra colossal, feta amb arbre de carrera, i la va culpejar amb un martell al front del Moisés.
I es va dirigir al profeta preguntant-li, per què no parles?
Hi ha altres versions que diuen que Moisés va dir, parla gos.
Inclús hi ha una exageració de la llegenda que encara diu més, que diu que Moisés va contestar i li va dir el següent.
Vas crear David per fer feliç el poble de Florència i per això ell és música.
A mi m'has col·locat, m'has creat per estar assegut sobre la tomba d'un papa.
Per això, per aquesta raó, guardo la veu dels morts.
Déu-n'hi-do, eh? Com parla de l'estàtua fa 16 anys.
Sí, sí, increïble.
Porta a pensar que els escultors d'aquella època es prenen substàncies al·lucinògenes.
Al·lucinògenes, sí, sí.
Com el que no m'estranyaria.
Avui parlarem del Moisés.
Molt bé.
Del Moisés i una miqueta del context en el qual se va crear aquesta obra.
Que el Moisés no és aquell bressol pels nens petits, no?
També.
També.
Perquè el senyor Moisés lo van tirar en una cistella pel riu.
Sí, d'aquí ve el nom.
Déu vindre el nom.
Ah, curiós.
Podria ser.
Bueno, anem a Roma.
L'any 1503, fa més de 500 anys, acabava de morir Alexandre VI, el papa Borgia, famós per moltes coses.
Poques de bones, però bé.
El seu successor tampoc no és que seria un home massa sant, podríem dir, massa espiritual.
Més aviat, tot el contrari.
Era el papa Juli II.
Juli II va pujar al poder i va voler fer immediatament de Roma.
De fet, seria Juli, com un altre romà famós, Juli César.
I va voler construir una nova Roma basada en l'època més esplendorosa de la ciutat, en l'època clàssica.
Així que aquest senyor va ser un gran impulsor del Renaixement a la ciutat.
I immediatament va cridar als artistes més destacats del moment perquè treballessin al seu costat.
Bramante, Miguel Àngel o Rafael.
Van ser immediatament cridats a Roma.
I és que el lema que serveix de conclusió al Consell de l'Etrane resumit una miqueta el sentit general d'aquell temps.
I se li pot aplicar.
Els mundos de la velleza, de la raó i de la ciència, de l'ordre polític, tenen lloc assenyalat en el reino de Dios sobre la Tierra.
I dins d'aquest projecte de revitalitzar la ciutat de Roma, de monumentalitzar-la de nou,
el senyor Juli II va hereix a Miguel Àngel per un projecte realment ambiciós.
La seva pròpia tomba, la del papa.
Aquest edifici, perquè realment era gairebé un edifici,
s'havia de construir a l'interior de la iglesia Sant Pietro in Vincoli.
A part d'això, al senyor Bramante li va encarregar construir una nova basílica de Sant Pere
i al pintor Rafael la decoració pictòrica de les estàncies vaticanes, del palau on vivia el papa.
El senyor Juli II va morir l'any 1513.
No sabem si va ser massa bona persona perquè va dir als cardenals reunits al voltant del seu llit de mort
que havia sigut el més gran de tots els pecadors i que no havia regit la iglesia com Déu mana, podríem dir.
Doncs bé, este senyor Juli II encarrega, només arriba al poder, o poc temps després,
el senyor Miguel Àngel, este treball monumental, la seva tomba.
A partir de l'any 1505, tota la capacitat de treball del senyor Miguel Àngel se centrarà en este encàrrec monumental.
Havia de ser un projecte realment descomunal, este mausoleu, instal·lat, com dic, dins la iglesia de Sant Pietro i en víncoli.
Era un edifici lliure dins d'esta iglesia, amb molts nínxols i estàtues alegòriques,
més d'una quarantena coronat pel sarcòfag del papa.
Amb un programa iconogràfic extraordinàriament complex, com dic, constava de més de 40 escultures
i una sèrie adicionals de relleus en bronze, on se glorificava la vida del papa Juli II.
Tot això unit estretament amb l'arquitectura. Era una mescla d'arquitectura i escultura.
El senyor Miguel Àngel, pensant que allò era el projecte de la seva vida,
va passar la segona meitat de l'any 1505 a Carrara, a les grans canteres de marbre del nord d'Itàlia,
seleccionant les immenses quantitats de marbre que necessitaria per en aquell projecte.
Però ràpidament, Migozo en un pozo, va dir que pensarà el senyor Miguel Àngel, perquè...
I què li va dir al Moïsès?
Encara no l'havia fet.
Ah.
Encara no l'havia fet.
Ja, però...
Estava ja al seu cap...
Però com que ja s'estrenca una estàtua de marbre, et parli, igual.
Potser li va parlar quan estava en un bloc abans de ser esculpit i va dir...
Per això...
Estic aquí a l'allibera de la matèria que m'he envolta.
Per exemple.
Què va passar?
Que el papa, potser influït pel senyor Bramante, qui sap si hi havia enveges aquí, no ho sabem,
va decidir donar més importància a la construcció de la nova basièlica de Sant Pere.
I aquell projecte de la seva tomba se va quedar en un segon terme.
Miguel Àngel se va emprenyar moltíssim.
Se va sentir traïcionat.
I, tot i això, Juli II li va confiar com a compensació pintar els frescos d'una bòveda
que s'acabaria fent molt famosa, la bòveda de la Capilla Sixtina.
Tot i que el senyor Miguel Àngel se considerava un escultor i no un pintor.
Allò més havia de tenir una ofensa.
De fet, l'assumpte del mausoleu de Juli II, ell ho va considerar com la gran tragèdia,
no una fracàs, sinó la gran tragèdia de la seva vida.
Ell havia posat moltes esperàncies en aquell extraordinari projecte,
però se va tindre que conformar en molt, molt menys.
Perquè, tot i que la tomba mai va ser oblidada,
des de l'any 1505 hasta l'any 1542, o sigui, al llarg de 37 anys,
Miguel Àngel va concebir fins a sis projectes diferents,
cadascun més reduït que l'anterior.
Ja que, és cert que el contracte per construir aquell mausoleu
va ser renovat pels successors de Juli II,
però cada vegada va ser dotat de fons més escassos.
O sigui, la cosa va començar molt gran i es va anar fent més i més petita.
L'últim encàrrec era simplement una tomba de dos pisos
en què està d'un mur, com actualment se pot veure,
a la iglesia a la que originalment estava destinada.
Hi ha moltes altres escultures que havien de formar part
d'algun dels dissenys intermijos, com per exemple els esclaus,
que estan al Museu del Louvre, que els va esculpir l'any 1503,
o el grup de la Victòria de l'any 1532.
O sigui, al final, al no fer-se aquell disseny definitiu,
aquestes estatues van ser rebutjades.
També el magnífic Moïsès, que Miguel Àngel va esculpir entre el 1513 i 1515,
va trobar ubicació en aquell modest final de la tomba de Júlia II,
un Moïsès, que va ser col·locat, centrat,
i als costats les figures de Lía i de Raquel,
símbols de la vida activa i contemplativa.
Tot això no van ser acabades pel propi Miguel Àngel,
sinó per un deixeble, Rafael Montelup.
I ara ens centrem, si et sembla, Jordi,
tu que l'has vist potser pots aportar les més en directe més impressions.
No, no ho creguis.
El senyor Moïsès, què podem parlar d'esta estàtua?
Primer que tot, com totes les figures que feia Miguel Àngel,
que representa un senyor molt cabrejat,
molta ira, però continguda.
Sí, sí.
No està esclatant.
La ira va per dins.
què pot representar de Moïsès un moment així,
un moment que el senyor estigui realment enfadat,
a punt d'esclatar, però encara sense fer-ho.
Sí, amb un rostre col·lèric, no?
Molt col·lèric.
Amb una mirada penetrant.
I tot carregat d'atenció, no?
Exacte.
Les interpretacions antigues
parlaven del moment previ
a la destrucció de les taules de la llei, no?
Quan Moïsès baixa del Montsineí
i veu que la gent s'ha corromput,
que estan adorant un vedell d'or, etcètera.
Sí, sí, perquè si no, regularment,
amb el braç esquerre agafa.
i amb tensió a les taules de la llei.
Abans havia dit,
és que és a punt de tirar-les contra la terra
i dir, aneu a cagar tots.
Sí, sí, no.
Tota una força i tensió muscular ja.
Actualment se proposa reconèixer
el moment en el qual Déu anuncia al profeta
que no veurà la terra promesa.
O sigui, després de passar-se 40 anys pel desert
i totes les penúries i tal,
Déu li diu, no podràs xafar-la.
La veuràs de lluny, però no podràs xafar-la
i potser sigui aquest moment que també s'emprenya
de dir, home, me podries deixar
un parell de mesos més de vida
i arribo allí a veure el lloc que anem, no?
Podria ser aquest moment.
Quan Déu li diu que no veurà
o no xafarà la terra promesa.
Sí.
Potser també fa referència una miqueta
al fracàs del propi Miguel Àngel, no?
De la tragèdia que li va suposar
tots aquests fracassos
de la tomba de Juli II.
Bé, amb...
Sí, perquè si no recordo malament
en una explicació que vaig llegir a Noción
hi havia tres frustracions.
Hi havia diverses frustracions.
Una, la del papa Juli II
que no va haver acabat la seva tomba
que hi esperava veure la seva tomba finalitzada.
El papa Juli II dia
vull fer això i demà ja ho tinguis fet.
No entenia que eren projectes de molts anys
era un senyor ja gran
i volia tot de manera instantània ja.
I això li va aportar també
una relació personal d'amor i odi
amb Miguel Àngel, els seus artistes.
Una vegada li va arribar a pegar en un bastó
perquè li preguntava
i quan acabaràs la Capilla Sixtina?
I Miguel Àngel li dia
quan puga, quan puga.
I una vegada que Miguel Àngel
li va demanar diners per anar a Florència
per marxar uns dies de vacances, podríem dir.
al papa li van prendre garrotades en ell
i això li va fer emprenyar moltíssim
i va estar a punt de deixar la Capilla Sixtina.
Al final el papa el va sobornar,
el va comprar en 500 ducats d'or.
Amb diners i el perdó.
Però sí, l'absolució absoluta.
Sí, l'absolució.
Però sí, va mantenir una relació
de morodi.
Juli II era un home molt temperamental
que ho volia tot.
I Miguel Àngel segurament també.
I Miguel Àngel també.
Llavors s'estimaven
però al mateix temps
era una relació molt difícil.
Sí, sí.
Molt difícil.
Jo tenia entès això.
Varies frustracions.
Una, la del papa
que no havia vist la seva tomba acabada.
Després tota la tensió
i la força colèrica, etcètera, etcètera,
amb la mirada penetrant del Moïsès
que va assistir als pecats del seu poble.
I després la del propi artista
que en plena maduresa
després no va haver-hi acabat,
no va haver-hi col·locada l'obra al seu lloc.
I a més, a més,
ja durant vida de Juli II
va rebaixar les pretensions del seu mausoleu.
O va deixar una miqueta a part, no?
Sí, sí.
Aquesta immensa tomba que havia projectat.
Clar, ells es consideraven un escultor,
ja ho he dit,
i el de pintar no li agradava,
tot i que era un geni també pintant, evidentment,
però no era el seu...
Bé, i què podem dir una miqueta
d'esta macroescultura?
És molt gran, no?
Sí, sí, sí.
És tot un conjunt.
A banda de...
I a banda crec que està fet
amb un sol bloc de marbre.
Un sol bloc.
Que és això que dius,
el que era capaç de fer Miquel Àngel
amb un sol bloc de marbre
que té una alçada de dos metres i molt,
dos metres i mig,
dos metres i quaranta, aproximadament,
no sé ara, no recordo.
Sí, i penso una cosa,
els escultors normalment feien una prèvia en fang,
i després muntaven una espècie d'armazón,
com se diria?
Sí, bueno, una estructura.
Una estructura metàl·lica d'on sortien,
tota una sèrie de...
I perquè això...
De...
Com d'alambres, de filferros.
Sí, sí.
I creaven com una figura buida
a l'aire, no?
Eren com unes guies
per indicar
quan agafessin el tros de marbre
cada un d'aquells...
On havien d'incidir més.
Hasta on devien afonar i tal.
Sí, sí.
Miquel Àngel, no?
Miquel Àngel s'enfrontava directament
en el tros de marbre,
sense cap guia.
Sí, perquè si mira,
si s'equivocava
li portaven un altre, segurament.
No crec que s'equivoqués massa,
la veritat.
Tenia prou talent, no?
Sí, sí.
I no sé què estava dient.
M'he perdut, potser?
T'he fet perdre.
Hi ha una cosa curiosa
de l'estàtua portabanyes.
Sí, és veritat.
Què passa?
Que la dona de Moïsès,
mentre estava al Sinaí,
li va fotre les banyes
amb un cunyat a Aron?
Això no sé per què.
Doncs és molt curiós
aquesta interpretació.
Es pensa que això
procedeix d'un error
en la traducció
que va fer Sant Geroni
de la Bíblia,
el que es va anomenar
la Vulgata,
del capítol de l'Èxode.
En aquest text,
Moïsès
es caracteritza
per tenir,
per tindre
karan or panaf,
que vol dir
un rostre
del que sortien
rajos de llum.
I això el senyor
Sant Geroni,
en la Vulgata,
en aquesta...
En el que en dictamen...
No, en aquesta traducció
de la Bíblia al llatí,
ho va traduir
com
cornuta
és el seu rostre
el seu rostre
era cornut.
I d'aquí d'on ve
aquest error?
Doncs bé,
que la paraula
karan,
en hebreu,
tan significa
raj
com banya.
Com banya.
Per tant,
és una mala traducció.
Sí, sí.
Li sortien rajos de llum
i si ho va traduir
que li sortien cuernos,
doncs el senyor
Miguel Àngel,
potser li va ser
més fàcil representar
aquestes petites banyes.
Aquestes banyes
que en el futur
s'hauria convertit
en rajos.
En rajos.
Destructors.
Per tant,
possiblement,
per aquest error de la traducció
té banyes
i no rajos
de llum.
És també una obra
feta
per ser vista
des de sota.
Per tant,
el projecte inicial
anava molt més elevat,
ara està a peu de pla.
Estava feta
per ser vista
des de dalt.
Hi ha tota una sèrie
de detalls
des dels plecs
de les robes
que provoquen
una certa tensió psíquica.
També
els músculs
marcats,
les venes
marcades
sobre els músculs,
perfectament marcades
que denota
tot aquest moment
de tensió
continguda.
Està a punt
d'esclatar.
Això ja ho faria
després al barroc,
no?
Estes escenes
més teatrals.
Ell,
Miguel Ángel,
prefereix
guardar-se
esta tensió
calmada.
Estar dins
i fer un treball
més psicològic
de les figures.
Déu-n'hi-do.
És també
una representació
neoplatònica
on la part dreta
és la més estable,
és la part divina,
per on ve la inspiració
i en contraposició
tenim la part esquerra,
que és el lloc
per on ve
el perill
i el mal,
no?
En fi,
són interpretacions
que es van fer
al renaixement
de tota la filosofia
del senyor
Plató.
és una obra
bàsica,
segurament
la creació
més realista
que va fer
Miguel Ángel
i tan realista
que com tu diies
la va intentar
fer parlar
d'este cop de martell.
Que diu que hi és
encara la marca
al ginoll.
No t'hi vas fixar?
No, no, no.
Al ginoll.
Al ginoll.
Jo vaig llegir
al front.
Al front.
Sí, sí.
Jo tenia entès
que era al front.
Però bueno,
per l'alçada
si l'estàtua
fa dos metres
és 40,
és possible
que fos al ginoll.
Que fos al ginoll
i li ve més a prop.
Però si hi havia
tot un endami
també és possible
que fos al front.
També ho dic
anirem aquí
l'interrogant
quan tornéssim a Roma
ja ho anirem a comprovar
perquè haurem de tornar
a comprovar-ho.
Senyor Miguel Ángel
va continuar treballant
en moltíssims projectes
que l'han consagrat
com pot ser
l'artista
més gran
de tots els temps,
pintor,
escultor,
també arquitecte,
també poeta,
també escriptor,
un autèntic
home del renaixement.
Un geni
però bé,
que segurament
mai va acabar
de superar
aquella espineta
que portava
el cor
que no havia pogut
finalitzar
la tomba de Juli II
tal com
l'havia dissenyat
el primer
projecte
que va fer.
Després pintaria
la capilla sextina
però bé,
això ja seria
una altra història.
No en vinguis
amb històries,
curiositats.
El joc
sempre ha estat
una part important
de la nostra vida
quotidiana
i és que el joc
constituïa també
un element central
de la vida quotidiana
dels nostres avantpassats
fa 4.000 anys.
Així ho ha revelat
una tesi
de l'arqueòloga
d'arqueologia
de la Universitat
de Gothenburg
a Suècia
que investiga
la importància social
d'aquest fenomen
i dels jocs
que es practicaven
en èpoques tan remotes
com per exemple
l'edat del bronce.
La seva autora,
una senyora
anomenada
Elke Roggersdóter
o alguna cosa similar,
ha estudiat
els artefactes
relacionats amb el joc
que es trobaven
a diferents excavacions
de les runes
d'una antiga ciutat
de Mohenjo-daro
a l'actual Paquistan
i les restes
han constituït
el major
assentament urbà
de l'edat de bronce
a la Vall de Lindus
i també han constituït
un complex cultural
de la mateixa època
similar al que hi ha
a l'antiga Egipte
i a Mesopotàmia.
Com a curiositat,
doncs bàsicament això,
que fa 4.000 anys
els jocs també eren
part important
de la nostra vida
i els resultats
són sorprenents
ja que gairebé
un 10%
de les restes trobades
estan relacionades
amb el joc
o amb els jocs
incluent, per exemple,
diferents formes
de daus i peces
a més a més
es va examinar
que les troballes
no estaven
esparcides
per tot arreu
de la ciutat
o de tota la zona
excavada
sinó que també
hi havia patrons
repetitius
sobre la seva
distribució
espaial
el que indica
també
que hi havia
llocs específics
on els nostres
antepassats
es reunien
per jugar
avui en dia
segurament
els nens
no juguen
de la mateixa forma
que fa 4.000 anys
no juguen
fa 30 anys
possiblement
tu i jo
vam jugar
a jocs
i fa 60 anys
segurament
estava més relacionat
amb daus
i peces similars
als daus
avui en dia
s'ha trencat
tota la cultura informàtica
ha trencat
a un nen
si no li dones una play
o un pc
ja no sap què fer
ja no sap què fer
avui fa 100 anys
a Tarragona
avui tenim una notícia
que és curiosa
bastant llarga
però bueno
anirem ràpid per feina
se diu lo següent
los adversarios
de la falda pantalón
notícia
del 25 de febrer de 1911
los adversarios
de la falda pantalón
sí
diu següent
lo següent
diu
las escenas lamentables
que se han producido
estos días en Madrid
con motivo
de los primeros casos
de falda pantalón
inducen a un colega
a reflexionar
sobre el asunto
mereciéndole
enérgicas censuras
la conducta
del público
que tan poco
galante acogida
hubo de dispensar
a las propagandistas
de la última
moda femenina
el colega
tiene razón
para indignarse
y para pedir
que se castigue
a los que
promueven espectáculos
como el de silbar
e injuriar
groseramente
a las señoras
que en uso
de un legítimo
derecho
visten el traje
que les parece
más adecuado
o elegante
o sea
que el artículo
es a favor
de la libertad
de vestiment
en contra
de todos
aquellos barruers
exacte
podrá discutirse
si la falda pantalón
se ajusta a las leyes
algo arbitrario
ciertamente
de la estética
de la estética
y el buen gusto
si pensem
que estamos
a l'any
1911
y hasta
hay motivo
para dudar
de la oportunidad
de ciertas exhibiciones
pero es
incuestionable
el derecho
de las señoras
a vestir
como tengan
por conveniente
dentro de los límites
que a todas
las que lo son
de verdad
les impone
el propio decoro
que moder
que era
l'articulista
del diario de Tarragona
que lo diría
moda por moda
aún no siendo
partidarios
de la que acaban
de decretar
los modistas
de París
nos parece
esta
mucho más tolerante
y culta
que la de perseguir
en la calle
a las damas
ofendiéndolas
y apostrofándolas
soezmente
imagínate
las primeras dones
que portaban
en falta de pantalón
perseguidas
insultadas
chuladas
de un y dos
el piropo
barrué
y más aún
cuando contrasta
la severidad
empleada
para las señoras
que tratan
de parecerse
a los hombres
con la benevolencia
de que son objeto
los hombres
que procuran
imitar
a las señoras
no es que estos
vistan
precisamente
pantalones faldas
pero en su indumentaria
y en sus maneras
hay bastantes detalles
que les dicen
mucho de la seriedad
y sencillez
propias del traje masculino
y en último término
los que han visto
sin protesta
pasar por las calles
algunos
adefesios modernistas
de largas
y sucias melenas
coellos estrambóticos
y sombreros
originales
no tienen derecho
para asombrarse
de la falda
pantalón
o del pantalón
o de l'isca
a menos
de que en todo esto
se oculta
un sentimiento regional
contrario
a que se generalice
el uso
de la prenda
más típica
y característica
de la organillera
madrileño
molt bé
i això que encara
no havia arribat
la minifalda
això que tampoc
havien arribat
els pentinats
tipus
Beatles
o malanuts
dels hippies
parla dels modernistes
que també van ser
i van trencant
anaven peluts
també
anaven bohemies
de l'època
déu-n'hi-do
si esta gent
fes un saló
de no temps
i anés a una discoteca
qualsevol
que avui en dia
bueno
segurament
els seus
piropos
barruers
serien ridícols
al costat dels que avui en dia
es poden arribar
a dir
i tenim patrocinador
hola Sílvia
hola
bona nit
estava pensant
que millor que anessin
a la platja
només que es donessin
un tomet
depenent de quina platja
que es permet el nudisme
etc
jo no
m'imagino
ni en bikini
ni en triquini
sinó directament
el nudisme
hi ha pobles
que ho fan
obertament
i que expressament
ho permeten
jo crec que no
ho entendrien
directament
no ho concebirien
exacte
jo crec que
pensarien
que han baixat
a un altre planeta
han hagut
una abducció
o alguna cosa
d'aquestes
jo què sé
potser el que passi
l'any 2100
s'ho veguéssim
avui en dia
seguríssim
també
seria una cosa
extraordinària
per nosaltres
una contínua
orgia
però una cosa
jo crec que
ara
dintre del que
encara tenim
una miqueta
la ment oberta
crec
crec
bueno
això seria discutible
crec
he dit
crec
doncs
anem
José Viejo Bueno
Médico
Medicina y Cirugía
General
Enfermedades
Específicas
y de la piel
Consejos a las
Madres
para la crianza
i alimentación
de sus hijos
Hores de consulta
de 12 a 3
Aplicación del 606
que això jo no sé
ni idea
que és l'aplicación
del 606
no ho sabem
veus
és el que dèiem
veus
hi ha coses
que encara
ara
les descobriríem
deixem-ho a l'aire
has mirat
el que m'ha sotrat
ostres
jo és que
el 69
bueno
deixem-ho
m'ha imaginat
un 6
un 0
i un 6
i no em s'ha
currís
jo tampoc
és que
quina poca imaginació
Calle Nao
número 3
principal
Tarragona
José Viejo
José
perdón
Viejo Bueno
¿El teléfono
l'has dit?
Ay no
pero no está
no me está
al 54
¡Claro!
¡Claro!
Yo deia
mira
he pensat
al Manel
se le ha tallat
el número
no se ha tallat
no hay bien
es el teléfono
54
ostras
los teléfonos
eran una cosa
prácticamente
dana per casa
el del doctor
Viejo Bueno
José Viejo Bueno
médico
de Medicina
y Cirugía General
patrocina
el No vinguis amb històries
i ens queda un minut
¿Qué faig?
Doncs
entre la sintonía
que fico a la sintonía
y ya nos anirem
despedida
I una altra vegada
em quedo
amb les notícies
a la mà
com en edicions
passades
li ha passat al Manel
no hem parlat
de Moby Dick
no hem parlat
d'un dinosauri
amb nom de Petrolera
i tampoc
hem parlat
del Google Earth
però bueno
ja ho farem
al proper programa
o ja ho faré
al proper programa
perquè crec que
potser tu no hi seràs
la setmana que ve
potser no puc
aquesta sèrie
oh quin gran goig
quina joia
doncs bé
ha estat un plaer
a tena temporada
a programa número
molts
no ho sé
molts
perquè la veritat
ja
18 i 22
com diuen
menys petits
ha estat un plaer
ens retrobem
d'aquí 7 dies
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
1
bit
qué