25 anys de ràdio.
Bona tarda i bon dilluns. Benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Què tal? Com ha anat el cap de setmana? Esperem que molt bé.
Nosaltres, mira, vam passar els dies
i de mica en mica ens adonem que ja queden menys
perquè s'acabi aquesta temporada d'aquest programa
de 25 anys de ràdio.
Sí, sí, perquè aquesta setmana serà la nostra darrera.
El dia 10 serà el nostre comiat.
Així que aprofitarem el que puguem aquests dies
per continuar posant-nos en contacte amb molts dels col·laboradors
que encara no han passat per aquest programa
i que també han format part de la nostra vida,
de la nostra història radiofònica.
El cas d'avui és un exemple,
perquè avui tindrem dues entrevistes.
Per una banda, ens posarem via telefònica en contacte
amb Núria Calbó.
Amb ella la podeu sentir tots els divendres a la nit
amb el programa Tràfic d'Astraccions.
I per una altra banda,
hem convidat aquí als estudis de Tarragona Ràdio.
El Josep Anton va dir al Peque
que ell va formar part de la nostra vida radiofònica
quan estàvem,
doncs si no recordo malament,
a la plaça del fòrum
i després va venir amb nosaltres al Carrer de la Nau
i no sé si també va esgarrapar algú un altre dia
a la Rambla Nova.
Ens li preguntarem així obertament.
Perquè la nostra memòria també és efímera.
Tot s'ha de dir.
Al final del programa comptarem amb nosaltres,
com sempre, amb Joan Maria Batran
i enguany que ja hem canviat
la setmana passada d'any 1991,
aquesta, el 92.
Recordar-te que et trobes a Tarragona Ràdio
al 96.cdfm
a través d'internet
tarragonaradio.cat
i també ens pots sentir per la TTT.
Avui, un dia d'entrevistes.
Amb Núria Calbó per un costat
i amb Josep Anton Badia, Peque, per l'altre.
Comencem el programa.
Comencem el programa.
Comencem el programa.
Comencem el programa.
Comencem el programa.
Comencem el programa.
Fins demà!
Fins demà!
Ara passem per una sintonia que segur que coneixes i saludem a Núria Calvó.
Fins demà!
Doncs sí, ho fem com podem, amb la teva ajuda concretament i amb la bona predisposició de l'emissora i continuem, continuem. Per quarta temporada consecutiva, si no m'equivoco.
I esperem acabar-la amb dignitat.
Oh, i tant!
Ara quan acabi, bueno, la temporada dels col·laboradors.
Però, Núria, una cosinja, explica'ns a mi a tota l'audiència, com va ser que un dia vas entrar i vas conèixer el món de la nostra emissora? Com va ser que vas formar part de la família de Tarragona Ràdio?
Doncs a mi em va convidar el Jordi Martí, el de Palen Canyes, el sempre preciat i admirat Jordi Martí, que feia el seu programa.
I vaig anar, doncs, una miqueta convidada, de tant en tant, després ja convidada regular, després vaig ser convidada en el programa del Beta, el Radioactivitat.
Allà feia un apartat propi, que es deia Alter Músiques Natives, que ens dedicàvem a les marcianades, a les músiques experimentals fetes aquí a casa nostra.
I després ja em vaig llençar a la piscina, ja vaig tenir un espai propi.
Primer, repassant bandes sonores de pel·lícules, i ja en les últimes temporades amb el tràfic d'abstraccions.
Ja directament, sense fronteres ni límits, ni cap tipus d'estil predeterminat.
Però tu ja tenies alguna noció de ràdio? Però, clar, moltes vegades em pensen, oh, jo ja anava de col·laboradora, però, clar, això del món de la ràdio t'ha d'agradar, no?
Això del món de la ràdio amb mi va començar, doncs, a la majoria d'edat, perquè jo amb 18 anys...
A la majoria d'edat.
Sí, director de ràdio Morell.
Què dius?
A l'època de les emissores municipals, del BUM, de l'MU, que totes estàvem en aquell paraigües, i les primeres legalitzacions, il·legalitzacions, ocupacions de freqüències, coses,
estranyes que passaven en aquella època, i jo estava a ràdio Morell, i s'havia de triar junta, i jo vaig ser subdirectora, i fèiem allà programes, fèiem programes de cuina, fèiem la ràdio al terrat, els vespres d'estiu,
posàvem el fret que teníem allà, entrevistàvem gent, anàvem als plens de l'Ajuntament, també, repassàvem l'actualitat política, també amb una mica d'ironia, s'historia,
i anàvem fent cosetes, sempre posant més col·laboradors, però ja em va picar el coquet en aquella època, als 18-19 anys.
O sigui, la ràdio et va cridar, d'alguna manera, i a partir d'aquí, doncs, mira, amb això que comentaves, no?, amb el Jordi per una banda, amb el Beta per l'altra...
Havíem fet un curset, també, amb uns plans professionals de molta categoria, allà al Morell, vaig conèixer gent de Tarragona Ràdio, de Catalunya Ràdio,
que venien, doncs, a donar-nos unes nocions, i vaig veure que la cosa, doncs, podia ser més seriosa, no?, que allò que ens pensàvem que feien,
que era simplement passar l'estona, doncs, no?, podia ser una manera de fer arribar la informació a nivell local, primer,
i ara, doncs, des de Tarragona Ràdio, doncs, hi ha un nivell més global, diríem, que no deixa de ser una emisora municipal,
però els temes que tractem, doncs, ja no són l'actualitat local, perquè ja les tracteu amb els informatius, diguem, al matí,
i amb tots els programes que feu de qualitat. La nostra cosa ja és, doncs, amateur i, bueno, perquè ens ve de gust.
I aquesta independència que vas fer i vas començar a fer el teu programa propi, no va ser una mica allò que dius,
ostres, que ara m'he de llançar a la piscina a veure què ha de passar, no?
Doncs sí, al principi ets tu sola amb el micro i amb els teus papers,
i al final ja és una cosa tan espontània i tan xula que ja gairebé que surts sol, no?
Simplement portes la música o no, perquè moltes vegades la busquem directament allà a la ràdio,
en els vostres arxius, que no s'acaben mai.
Gràcies.
I és molt fàcil, realment. És trobar una estoneta per pensar a què vols dedicar al programa,
i com que ens doneu absoluta llibertat als col·laboradors, doncs, més fàcil no pot ser.
Si no ens ho poséssiu tan fàcil, potser no hauríem pogut continuar, però, vaja,
jo crec que tots els col·laboradors estem encantats de les facilitats que ens doneu.
I el programa de bandes sonores, més o menys, te recordes quan va arribar, quan va donant el temps?
Crec que van ser tres temporades, ja.
Tres temporades, que clar, nosaltres parlem de temporades, però, en veritat,
podíem dir que en el temps podien ser aproximadament tres anys, que no arriba, no?, però més o menys.
Sí, és com el curs escolar, no?, aproximadament, acabem el juny per Sant Joan i comencem després de Santa Tecla.
Sí.
Doncs és pràcticament un any, ens fem de treva els dos mesos d'estiu,
i després ja comencem a pensar com afrontarem la propera temporada.
I t'anava a preguntar, ja hi ha bandes sonores, per tants de programes?
Però, clar, són uns quants, eh?
I tant, si n'hi ha.
I encara ens van quedar, no?
I en queden, en queden, i clar, és una cosa que no s'acaba mai,
perquè de pel·lícules anaven sortint i de músiques de qualitat relacionades amb pel·lícules també.
Clar, i que no pari, eh?, que no pari.
Però la que sí que va canviar de terres, diguem, la Núria va deixar les bandes sonores
i va proposar un tràfic d'extraccions, que molta gent potser es deu preguntar,
això del tràfic d'extraccions existeix? És una cosa que es pot palpar?
O què és això del tràfic d'extraccions?
Això és un homenatge al Pascal Comalada, que també no li estarem mai prou agraïts
de tot el que ens ha ensenyat i ens ha inspirat.
I és un disc que va treure ell, i vaig pensar, bueno, poso aquest títol al meu programa
i això em permet ja fer directament el que em doni la gana, no?
És una ètica complicada ja de maternitats, de canvis de domicili, ja no estic a Tarragona,
és cada vegada tot una miqueta més difícil, i vaig pensar, bueno, doncs ara he de fer un programa
del que em sembli cada setmana, gairebé cada setmana decidint d'un dia per l'altre
a què dedicarem al programa.
Però Déu-n'hi-do, també força ha buscat, eh?, que hem de dir que la Núria s'ho treballava,
encara que ara estiguis dient que tot això va anar molt ràpid i d'un dia per l'altre,
ho tenies tot ben apuntadet amb el que s'havia de dir més o menys, amb les idees...
Sí, un mínim que jo...
Que tu treballaves, però...
Treballar-t'ho treballaves, Núria.
Sí, esclar, no es pot venir aquí amb el cervell buit, però bé, també sempre t'escapes
una mica del guió, no? Hi ha molt temps d'aprens a improvisar i si la pifies,
doncs tampoc no t'ha quedat bloquellat, perquè com que saps que aquestes coses passen,
al directe i això, doncs, ho anem tirant.
I hem de dir que, a banda de música, també has portat algun qual altre convidat.
Sí, perquè, bueno, la temporada passada vaig tenir un dia la il·luminació
de donar-me que hi ha gent que treballen del que els hi agrada.
I llavors vaig pensar, farem una sèrie d'entrevistes amb gent que es dediquen allò que els hi agrada
i que el treball és un sacrifici, esclar, però no és anar a patir vuit hores al dia o les que siguin, no?
Són gent que han triat la seva professió i que estan vivint d'allò que realment els agrada
i de la seva vocació, i van ser unes quantes entrevistes.
I també, doncs, quan hi ha hagut actuacions puntuals, visites a Tarragona de gent que ens sembla interessant,
que surten una miqueta de l'agenda cultural oficial, diríem,
doncs hem volgut sempre intentar parlar amb ells, sempre que ha sigut possible, clar,
perquè els contactes també són limitats.
Però, vaja, sempre intentant compartir amb els oients les coses que ens semblen interessants.
A més, hem de dir que hi havia un què que sempre deies al programa Núria,
el tràfic d'extraccions, i que encara continues dient,
que és que depèn de quines cançons, diu, aquestes no s'han de posar al programa.
Quines són aquestes limitacions que li poses tu al tràfic d'extraccions?
L'única intenció que tenia jo d'entrada era no matxacar més les músiques anglosaxones,
el mainstream i també la independent, no?,
perquè ara les fronteres ja estan molt dissoltes.
Però jo vaig apostar una mica per la música en idiomes que no fossin anglès,
no perquè prejudici, sinó perquè penso que ja n'escoltem moltes,
i sempre el rock i el pop sembla que són en anglès,
i ara s'està demostrant que no.
Hi ha una fornada de grups de pop en català increïbles,
i hi ha grups que canten en servo croata,
hi ha grups que canten en romanès,
hi ha grups que canten en francès,
el pop francès està en un moment excel·lent també,
i jo he volgut potser navegar una miqueta
per aquests mons que estan no tan explorats.
A més, jo potser gràcies al programa de la Núria
hem après que hi ha moltíssimes cançons
que podien ser autèntics mums,
que coneixeríem i que potser estimaríem,
però que potser per la història de l'idioma que deies tu ara, Núria,
no acaben d'arribar a tot el públic així en general, no?,
i també d'alguna manera per a molts també s'agraeix això, no?,
que només hi hagi petits ciberites, no?,
del món de la música.
Sí, sortir una miqueta del mas de lo mismo que dic jo, no?
El mas de lo mismo.
Si poses la emissora per escoltar coses diferents,
doncs que les trobis,
que no continuis trobant el que ja trobes durant tot el dia,
o, bueno, les emissores més comercials, diríem,
o no sé com dir-ho, però tots ens entenem, suposo.
Sí, sí, sí.
Però a banda també d'entrevistes, a banda de tot això,
perquè veieu que sí que s'ho prepara,
també de tant en tant una mica d'agenda
i sobretot dedicat, podíem dir,
que els grups d'aquí de Tarragona
que es mouen per la natura, pel medi ambient,
tot això també amoïna, no?,
i també ho reflecteixen, el programa.
Sí, també una mica per aquest punt rebel, no?,
de parlar una mica del que potser no se'n parla tant, no?,
de coses que considerem importants,
de sortir a conèixer el nostre entorn
i de respectar-lo i que tot pot anar lligat,
perquè jo em pensava que el món de la música i de la nit
era incasable amb el món de sortir després d'excursió
i disfrutar de dies fantàstics, no?
Sí.
I realment, doncs, no és així.
Pots conèixer molta gent cràpola
i molts artistes maleïts, diríem,
i també pots ser una persona que et poses les xiruques
i pots sortir després de fer una excursió
o un senderisme o una miqueta més amunt, de muntanya, no?
Sí.
Tornant a això de les músiques cràpoles,
que m'ho has deixat en safata de plata.
Moltes dels grups que poses
i que, podríem dir que, personalment,
t'entren molt, no?, que t'agraden.
Clar, és que aquesta és la clau.
Perquè si hagués de fer un programa mercenari
que em diguessin
has de posar això, has de posar allò,
has de parlar d'això, has de posar allò...
Ah, no quiero.
No, ara no el vull.
No ho faria.
Probablement no ho faria.
Perquè soc col·laboradora,
perquè no és la meva feina,
perquè no tinc cap obligació, no?
Vosaltres m'ho heu posat també en safata.
Quan jo he anat fent modificacions i propostes,
me les heu acceptat
i realment estic encantada
de poder fer aquest programa
i és com una vàlvula, no?,
d'escapament,
de parlar realment de coses que m'agraden
i que crec que a algú altre li poden agradar,
si ja es coneix.
Per la propera temporada
ja tens pensat alguna coseta
o ara, per ara, farem algun kit-kat
i estarem pels peques?
No, està tot per decidir encara.
Està tot en l'aire, no?
No ho sé.
No ho sé.
Veurem si continuem amb alguna modificació,
si ho aparquem durant una temporada,
que no ho voldria,
perquè és allò que dèiem del coquet, no?
Que un cop que comences no ho he deixat mai realment
i ara ja sí que fa molts anys
i no m'agradaria perdre el contacte amb la ràdio
i realment és el que he dit diverses vegades
ja en aquesta entrevista,
que ho poseu tan fàcil als col·laboradors
que, no ho sé, alguna cosa intentarem, suposo.
Bueno, d'aquí a poquet ja s'acaba la temporada.
Saps que quan arriba el juny ja veiem les orelles al llop?
Es farà aquesta parada estival
i esperem que de cara a la propera temporada
tornem a tenir o el tràfic d'extraccions
o tornar a les bandes sonores
o qualsevol d'aquestes idees genials
que té la nostra companya, Núria Calbó.
Núria, que jo...
Mira, si et sona aquesta sintonia...
Et sona, no?
Sí, és l'estand by me del Pascal Comalades.
Aquesta és la que utilitzes normalment
quan hem d'anar acomiadant, no?
Doncs sí.
Bueno, que t'escoltin el divendres,
que encara estarem per aquí, no?
Sí, sí, al principi fins a mitjans de juny,
fins per Sant Joan.
Més o menys, sí.
Doncs Núria, moltes gràcies.
Gràcies per formar part de la nostra família
de Tarragona Ràdio.
Que vagi molt bé.
I res, que ens continuem veient els divendres a la nit.
I tant.
Gràcies.
I gràcies a tu, Sílvia,
per la tanta paciència que tens.
Gràcies, guapa.
Adéu-siau.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
25 anys de ràdio.
I dins d'aquests 25 anys de ràdio
han passat molta, però que molta gent.
I avui tenim el plaer
de comptar amb un d'aquests col·laboradors.
Ell és el Josep Anton Madia, Peque.
Bona tarda, benvingut.
Hola, molt bona tarda.
Com estàs?
Bé, sóc també 25 anys més vell.
Això sí, és veritat.
No ho tinc en compte, eh?, quan us faig les entrevistes,
que precisament és això que hem de fer un pas enrere
i de mirar a veure què és el que fèiem uns quants anys més enllà.
Sí, sí.
Jo exactament, quan va començar a la ràdio,
no sé si va entrar al tercer any que estava en funcionament,
segon o tercer any.
Tu estaves al 89, més o menys, vas començar amb nosaltres.
Sí, sí, sí.
I vaig començar fent un programa de música,
de la nit, de fórmula musical,
però el que fèiem era agafar les nostres músiques
que senties a casa, els teus vinils,
jo me'n recordo amb la meva motxilla,
pujant per l'Avinguda Catalunya,
passa en l'Arc del Roser i corre, corre, corre fins a la plaça Fòrum,
que allà pujàvem amb el petit estudi que teníem allà,
dins de les instal·lacions municipals que hi havia,
i fèiem el nostre programa de música,
doncs més aviat era una mica eclèctica aquí,
música de tot tipus, no?
Ens agradava molt el rock, el rock sinfònic,
i bueno...
Què feia, una horeta només? O dues hores?
Com anava això?
Jo diria que fèiem una hora,
perquè em sembla que ho fèiem darrere d'un programa
que es deia Les Bruixes de Salem.
Me sona familiar,
fa una miqueta que les vam tenir aquí amb nosaltres també.
Sí, doncs sí, em sembla que vam estar una temporada
que anàvem darrere d'elles.
I després també vam engegar...
El programa va anar canviant,
una mica anava canviant i anava creixent,
i anàvem incorporant noves seccions
al programa que fèiem,
i hi havia seccions de peticions,
de la gent que entrava i ens demanava
que ens agrada tal música o tal altra,
a veure si per un altre dia...
Perquè, clar, allò no és com ara,
que tenim la possibilitat de tenir una discografia
tota ficada dins de l'ordinador
i buscar ràpidament.
Allò era, no, no, mira, per la setmana que ve,
a veure si la petició...
I buscaves una miqueta, no?
I te passaves la setmana una mica
pensant en com fer aquella petició que havíem fet,
a veure si l'aconseguies i tal.
Però una mica el programa sempre anava això,
com una base musical, i després...
El que sortís, d'una manera.
Sí, nosaltres una mica era la complicitat,
ho fèiem amb un altre noi
que també s'ha dedicat a la música,
el José Calderán,
i ho fèiem els dos.
Llavors...
Un per l'altre.
Era això, sí, era un per l'altre.
Una coseta, un dels excol·laboradors
que també va passar per aquí
em deia que tots dos es posaven,
a l'hora de fer el programa,
no sé si te sona un que feia el ping-pong-rock.
Sona, no?
Sí.
El Miquel Avelló.
Sí, sí.
Doncs em deia que el Fernando, el Miquel
i el xungermà del Miquel
feien tots tres junts davant del micròfon
al control.
Sí.
També ho feies així amb el José, no?
El José estava a l'estudi,
diguem que la peixera gran,
i tu al control?
Sí.
O com us ho anava?
Ho feia amb un davant de l'altre.
Ah, d'acord, d'acord.
En el petitet aquell?
Sí.
Que normalment tremolava la cadira?
Sí, i fins i tot vam començar a...
Jo recordo que vam,
per altres històries que feia,
no només feia ràdio,
sinó també feia moltes coses de teatre
per aquella època,
vaig començar portant CDs.
I dius, vas ser pioner, tu, del CD.
Portava els meus compacts,
i ja no punxava,
o sigui, hi havia coses que ja no les punxàvem,
sinó que les posàvem amb CD.
i...
Doncs devia ser un extraterrestre
dintre de tots nosaltres.
Sí, bueno, perquè clar,
jo havia d'arribar allà
i gairebé muntar-me a l'estudi.
Sí, perquè el que ja havia encollat
no me funcionava,
no me lo feia servei,
sinó que jo potser portava
una quantitat de discos en vinil
i una mica, i una altra, ja en CD.
Sí, sí, sí.
Jo que aquí hem comentat
i hem parlat,
que segurament que et sona,
que nosaltres, jo crec que a Radio Fòrum
es va inventar el reciclatge,
perquè el que es feia amb les cintes
era un constant reciclatge
i apurar i apurar la cinta
per acabar de gravar el que necessitaves
i després, al cap del millor d'una setmana,
torna a borrar i torna a gravar a sobre.
Jo per això, jo és que,
ara quan, abans del microtancat,
que ho comentàvem,
és que no tinc res,
o sigui, jo no tinc res gravat d'aquella època.
I mira que vas fer coses,
que és el que li he dit a l'Òlgica.
Sí, perquè és això,
la primera intervenció va ser aquesta,
em sembla que vam parlar
amb el Valls,
el Francesc Valls,
que era el director,
i després també amb el Jordi Llorenç,
que també feia un programa de música,
de subdirecció,
i llavors els vam proposar fer aquest programa.
I és el primer que vam fer.
Després a mi,
em va enganxar moltíssim el món,
aquest de la ràdio,
i se'm va proposar continuar fent
tasques més tècniques per altres programes.
I se'm va oferir la possibilitat
de portar els controls als matins.
i els matins doncs feia
un altre tipus de fórmula,
llavors que era més magazine,
més entrevistes,
més actualitat,
més...
Notícies, sí, sí, una miqueta de tot.
També de concursos,
vull dir que exactament,
s'havia de fer un petit boletí de notícies,
però tot així molt casolà ho fèiem.
I jo allà sí que només feia el tema,
diguéssim...
De control.
De control.
Home, però més d'una vegada
et van enganxar per gravar alguna altra falca
i alguna altra cosa.
Sí, sí, sí, evidentment.
Jo crec que no se salvava ningú,
que ho feia gairebé,
feia tot de tot, no?
Sí, sí.
Tot el que es podia.
I estava a les nostres mans,
s'havia de fer, no?
Sí, sí.
No et salvava.
O sigui, tu ho feies...
Un dia estaves darrere del vidre
i a l'estona després estaves fent una veu
perquè pel programa no sé què
necessitaves fer, doncs, una...
Sí, sí, una falca o una cunya
o alguna cosa d'aquesta que també tocava.
Sí, sí, sí, també ens va tocar anar a buscar publicitat,
que són les primeres que sortien.
O sigui, autogestionar-nos completament nosaltres el programa
i perquè, bueno, ens agradava.
Era com a molt casolà.
Sí, i a més a més també ens va enganxar
per tota la gent que hem pogut acabar de parlar
que ens deien, home, que eren molt joves
i potser no tenies la pressió de tenir, no sé,
de tenir nens, de tenir, no sé,
d'anar amb altres mals de cap
i en aquell moment la ràdio era la teva passió
i era la vida, no?
I per nosaltres, a més a més,
fèiem nosaltres, quan vam començar el programa,
feia un programa el més tard possible.
O sigui, ens posem...
Si ja tenia un per què.
Exacte.
A quina hora no hi ha ningú?
perquè llavors enganxàvem nosaltres els últims
i llavors allargàvem una mica més la programació.
Sí, no?
Que s'havia d'acabar a les 10,
s'havia d'acabar a un quart,
dos quarts, alguna vegada no passava res, no?
Sí, fèiem els últims.
Vull dir, nosaltres sempre ens agrava la nit.
I va durar molt aquest programa amb el José?
Doncs jo diria que un parell d'anys
ben bé sí que vam estar fent aquest programa.
Ostres.
Després vaig estar fent de tècnic
ja de manera més professional
perquè l'altre era molt així...
Sí, sí, de hobby,
de que t'agradava.
Sí, sí.
Després vaig estar fent de tècnica
això que explicava els matins
i després també vaig estar col·laborant
amb un programa que es feia els dissabtes
que ho portava l'Anna Mula.
Sí, sí, és veritat.
Del Club Maginet
que era dedicat als nens.
Els dissabtes als matins
i llavors fèiem aquí allà
doncs ho fèiem algun conte,
algunes veus i...
No, no, que t'hem tingut a propietat a màxim, eh?
Sí.
Però després ens acaba aquí la història.
Estem parlant això
de la plaça del fòrum.
Sí.
I vas continuar amb nosaltres
quan es va fer el canvi cap al carrer La Nau.
Sí.
Que també vas continuar...
Potser no treballant com a tècnic
perquè allà ja...
Allà vaig fer un programa...
Allà em sembla que ja amb el José
ja no vam continuar fent programa junts.
Llavors vaig fer jo un programa...
Amb solitari.
Més solitari.
O sigui, més dedicat a un pla d'entrevista
i amb una música, diguéssim, més és...
Intimista, potser.
Exacte, sí.
O sigui, barrejava el que era la literatura.
La literatura, perquè jo també m'he dedicat molt,
com he comentat abans,
amb les històries de teatre,
llavors textos teatrals
o textos no teatrals
que els musicàvem,
llavors explicàvem històries
i anàvem convidant gent del món
de la cultura que hi havia a Tarragona,
que nosaltres anàvem cercant, no?
Escriptors, gent de teatre...
Però això no angoixa?
Això d'anar trucant a la gent
i a veure si ve
i depèn de quina hora...
Sí, perquè clar...
Com anar?
Sí, era...
És que era com un...
Com una cosa que no...
Perquè tu ho feies tot, també.
No havies de trucar,
la gent,
havies de posar-te en contacte,
veniu a tal hora, tal dia...
Sí, ja,
i el dia aquell que havies quedat
i no te venia la persona...
Què feia que se cantava?
I aquell dia ja havies de fer
una selecció musical estupenda.
I preciosa,
que normalment quedava fantàstic
i semblava que no hagués passat res.
Sí, sí, sí.
Però jo crec que no et passava gaire, això.
Que la gent normalment és...
Encara que de cultura,
però molt puntual, també.
Sí, perquè normalment
el que fèiem era el programa
molt a la nostra mida.
És a dir,
ho fèiem el que ens agradava.
i com que sempre agafaves
o tenies el públic una miqueta,
te feies tu la mateixa publicitat
del teu programa,
doncs mira a veure si escolta'm un dia i tal.
I llavors ja anaves agafant
una miqueta d'audiència
i sempre feies el que t'agradava
i la producció del programa
era una tasca ja assumida.
Sí, sí, sí.
Lo tenies totalment assumit.
I aquest també la feies de nit?
Ara no me'n recordo.
La feies de nit o de tarda?
Tarda, tarda nit.
Tarda nit, no?
Tarda nit.
Perquè clar, tu també en aquell moment
m'has dit que feies també obres de teatre.
Sí, jo estava.
Jo no sé si alguna vegada
havies d'haver solopat el programa
amb alguna obra o amb algun assaig
o amb alguna cosa que tenies
i a nivell personal que...
Jo recordo que estava fent ràdio
al mateix temps que estava estudiant teatre
a l'escola municipal.
A l'antiga escola de teatre,
l'escola Josep Ixar,
que estava als baixos del Camp de Mar.
I quan acabàvem les classes,
les classes acabàvem tard,
llavors és quan enganxava jo
per poder fer la meva estoneta de ràdio
i punxar els meus discos i CDs
i parlar amb la gent que jo...
I fer musculatura,
perquè també va fer musculatura.
No, no, això de la motxilla...
Això de la motxilla...
És que jo me'n recordo...
Jo vivia a l'Avinguda d'Argentina
on ara està...
Jo era fill de militar
i vivia a les cases dels militars
i a l'Avinguda d'Argentina
on està el Corte Inglés
i jo pujava amb la meva motxilla
plena de discos
que pensava...
Jo que sé quan pensava
i arribava...
Hi havia nits que arribava molt sobat,
molt sobatre.
Que gran inmena el CD.
Sí, sí, sí.
Peria tot ficadeto,
totes les cançons només en un CD
que pujava i baixava també.
Sí, sí.
No, i a més a més,
les despeses que havíem de fer
era important
perquè, clar,
nosaltres cada vegada que...
Tu t'anaves comprant música
però tampoc no tenies una feina.
Eren molt joves.
Jo, no sé,
jo vaig començar a fer ràdio
que tindria...
Doncs si comptem cap enrere...
17, 18 anys,
no et deposo més, eh?
Molt joves.
D'aquell moment,
estàvem més o menys per aquí.
Sí, sí.
Era per aquella zona, eh?
Era per aquella zona.
Molt jovenet.
I sí, sí,
feia...
Anàvem a comprar...
Jo recordo d'anar a comprar discos a Barcelona
perquè aquí no trobava el que m'agradava.
Llavors vaig introduir molt la música
del que ara tothom coneix de New Age
o música així, relaxant,
tipo Mack and Naiman o...
Doncs no sé...
Sí, sí.
La Enia...
Enia, sí.
Tot aquest tipus de música...
Ja hem de viatjar...
Exacte.
Hi ha aquest tipus de música
més instrumental
o més sinfònic
o de rock sinfònic.
I llavors és una mica
el que nosaltres
o jo en la segona etapa feia.
I després diuen
que això de fer ràdio
és tan fàcil
i tan senzill, eh, Peque?
Perquè veus que després
el mal de cap,
que és...
omplir una hora de ràdio
depèn de com...
pot ser enorme.
va...
Bé, nosaltres el que sí que fèiem
era...
Després, per qüestions meves laborals
he hagut d'anar molts cursos de formació
i quan penses en els cursos aquests
que et fan d'entrenament, no?
Entrenament personal.
Sí.
Nosaltres allà fèiem un coaching
estupendo.
No, no?
Seríem tot.
Sempre estàvem rient,
sempre estàvem de broma.
O sigui, la gent,
intentant que fos molt entretingut sempre
i que la gent que et truqués,
doncs, que se sentia...
Còmoda, no?
Còmoda, gust,
que l'escoltaves
i que la feies particip
del programa que estaves metent en aquell moment, no?
I una altra de les coses
que també m'ha venut gairebé tota la gent
i jo crec que estic molt d'acord
era, podríem dir,
que el bon rotllo que hi havia entre nosaltres,
entre la gent que treballava,
que col·laborava,
que no hi havia un més amunt que l'altre,
sinó que tots estàvem pel mateix,
però en totes les qüestions.
Abans ho dèiem en qüestió de fer el que sigui
i fins i tot allò que dius,
te necessito aquest 10T, agafa'l.
Necessito, ostres, aquesta cinta
la necessitaràs per gravar TET, agafa'l.
O sigui, que ho deixàvem...
Érem una família, no?
O sigui, escolta, mira,
vull fer una cunya pel meu programa,
però no vull que surti la meva veu,
vull que surti un altre.
La pots fer, fem-ho.
I fèiem coses pels altres,
i hi havia una bona relació,
la veritat és que sí.
Després també vas fer,
si no recordo malament,
el control d'un programa de moda
que va ser, podríem dir, pioner,
perquè no es feia...
Sí, sí, sí.
Jo crec que en cap emissora.
Em sembla que aviat li faràs una entrevista
amb la Teresa Alcanyiz,
que en aquell temps estava...
havia estat a Barcelona
fent estudis de disseny de moda,
i llavors em va proposar,
ostres, per què no...
Un aniversari com a demà.
Exacte, doncs per què no m'events de tècnic
i m'agradaria fer un programa de moda.
I llavors va ser una cosa que va...
També em sembla que ho vam fer dos...
Durant dos anys o dos temporades.
Sí, sí, dos temporades.
Dos temporades.
I recordo haver fet algunes entrevistes,
o sigui, que ella havia fet algunes gravacions
anant a la Passarella Gaudi de Barcelona
i explicant les tendències.
Vull dir una cosa estranya,
perquè dius, ostres,
però la ràdio explica moda.
Doncs sí, o sigui, s'aconseguia, no?
Sí, sí.
Era interessant.
I es trobava, en aquell moment,
era una mica també com...
Era estrany, perquè era molt estrany.
A més a més, jo crec que va ser
l'únic programa dedicat a la moda
que es va fer a través de la ràdio,
o almenys que s'explicava a través de la ràdio.
Sí, sí.
Perquè ara sí, ara es poden veure a televisió,
es pot veure a espais de model,
es pot veure tot,
però per televisió, per ràdio,
fins i tot ara jo crec que pocs programes hi ha.
Pocs programes, pocs, pocs.
I, de fet, jo recordo que la Teresa
havia anat a la Passarela Gaudí
dels anys que s'estava fent
i portava entrevistes fetes amb Toni Miró
o fins i tot a aquesta...
No me'n recordo mai.
Aquesta que fa tants colors.
A l'Agata Lloris de la Prada.
A l'Agata Lloris també sembla que...
Em sembla recordar que també l'havia entrevistat.
No, no.
I es movia molt, però tot el món...
I tu estaves allà per donar-li el botonet
i perquè tot sortissin en per...
Jo la feia una mica, la tria musical
i una mica, doncs, això, no,
de tècnic, d'introduir les músiques,
les cunyes i posar-li l'entrevista,
donar-li la presentació amb ella i tot això.
Ara m'has de dir alguna cosa
que hagi sortit malament, Peque.
Ara ja es pot confessar.
Que hagi sortit malament?
Sí, no en aquest programa,
sinó en el que tu te'n recordis.
A mi em van explicar,
el Fernando Julián, que va estar aquí,
que va anar a una gravació d'un concert
i després, quan va posant l'antena,
els cinc primers minuts se sentia perfectament.
Després va ser un xirri-birri
que no s'escoltava res de res,
però, eh, estoicament va aguantar
ja la gravació fins que es va acabar el concert.
Home, nosaltres érem uns experts,
però brutals,
brutals, en acoplar.
Quina poma fas?
En acoplar-se al micro,
o sigui, allò típic de que...
Però aquí apaga't, no?
Els altaveus que no sé...
Baixa la ràdio, baixa la ràdio.
Érem...
O sigui, era un efecte ja...
Quasi, quasi...
En cada programa ens passava, no?
Hi havia alguna cosa?
No ho sé, no ho sé, devia ser...
I en els estudis nous,
doncs quan van arribar els estudis nous,
va ser un canvi total.
Sí, sí, bestial, sí, sí.
De la plaça del Rubellat,
que realment era...
No era la plaça del Fòrum,
sinó la Rubellat,
que em plava per terreny.
Sí, i estaven allà,
doncs realment era una mica Rubellat
i rònec tot allò,
però en feien ràdio, no?
I quan van passar els nostres estudis
que teníem el nostre era condicionat,
tot insonoritzat,
tot ben posat,
perquè a l'altre d'insonorització...
Para, quan abordava el gos de la veïna
ja se sentia bretena.
Sí, se sentia tot.
I aquest pas va ser un pas important,
o sigui,
un canvi important i ja...
És que era com a molt sèrio, no?
Sí, sí, sí.
I la música del Reeboks,
tu te'n recordes, no?
I tant.
I aquells muntatges a través de la cinta magnètica
que sortia per fora i cap endavant
i cap endarrere.
Sí, sí.
Algú en diu ratllat, també, o no?
Discos ratllats,
doncs...
Allò que tinc, tinc, tinc, tinc...
Jo ara mateix no en tinc cap disc en vinil.
Què dius?
No, no, perquè...
Ni un, allò que dius aquest que m'ha guardat tant,
no sé, que tinc tant de records...
Doncs mira, ara, amb el tema dels discos,
vam arribar al meu germà Gran i jo a un acord.
Sí.
Quan vam marxar de casa ell,
ells vam portar tota discografia.
Que, si sent el programa,
li he de dir que, sisplau,
que hi ha discos, són meus.
I sí, sí, sí.
O sigui, jo discos no tinc,
no tinc tocadiscos ara
i tot ho tinc en CD
o, bueno, o en dins de l'ordinador.
O sigui, que ja...
Que per això ja ho hem descobert.
Físicament ja...
Físicament tinc poca...
Home,
la nostàlgia aquesta
de poder posar el disc
i sentir el fregir
d'aquest disc no està net,
de saltar-te el disc
d'un disc ratllat que començava
i havies d'anar corrents...
Ai, que això no sona bé.
Pues això, sempre...
La de vegades, eh,
que s'haurà fet, això.
Sí, sí.
I també, no te recordes a mi jo
d'haver obert la porta a baix
quan puges,
el disc ja s'havia acabat.
Sí, sí, sí.
No hi ha res, no hi ha res.
Pon algo.
Canta algo, canta algo.
I després tenies la típica excusa
jo del sonido del silencio.
Sí, sí, sí.
Sentíem el simbònic al funquel.
The son of silence.
I ja està.
Va ser una època molt...
Vull dir, jo enganxava moltes feines,
o sigui, era...
Anava tot molt enganxat.
Tenia molta activitat
i tinc molt bons records
d'aquella època de fer ràdio.
La veritat és que és un mitjà
que és molt, molt agraït, no?
I a més, jo no sé si has tingut alguna vegada
la sensació de dir, ostres,
o el coquet, allò que dius...
Vinga, ai, que tornaria...
Que passa que ara tenim el que dèiem abans, no?
Que potser tenim ara més obligacions,
més coses,
i és tot més complicat.
Sí, la veritat és que...
A veure, jo ara en tinc moltíssima música, no?
O sigui, jo sí que...
Però clar, és que es fan tants programes
i ara hi ha una moltíssima varietat
de programes i de gent molt entesa
en música i...
I a veure, competir en segons quines...
Però és complicat, vull dir, és complicat.
A veure, jo de veritat tinc músiques
que a vegades, com els muntatges que fa i teatrals,
que és...
La gent...
Que la gent queda comoguda, no?
Que dius, ostres, que bé que has fet,
que ha passat, no?
Què és això, no?
Què és això?
O sigui, que tens una cultura del temps,
que t'ha donat l'experiència dels anys
i que has anat recopilant,
que potser sí que seria...
Ai, doncs pensa tu.
Home, una proposta, una proposta, home.
Una proposta.
De cara a la nai, de cara a la nai.
Home, seria el moment, no?
Sí, sí.
Cap de setmana, també,
fer-ho ja amb temps.
Bé, bé, bé, jo te deixo aquí,
te llenço la pedra i...
Clar, però no sé si estaríeu a un costat o a l'altre.
Si parlar, no posant música...
Bé, jo te deixo el meu lloc, eh?
Si vols, aquí, jo te deixo...
Jo mirant els dents cap aquí, jo te deixo...
Ui, és que jo ara veig aquestes taules...
Quatre botons, quatre botons.
Quatre, quatre.
I els ordinadors, si ja digui...
Matabalo, matabalo.
Quatre botons i el ratolí tiquetiquetiquetiqui,
i hi hauràs que fan un flash.
Jo te faig un curset ràpid i ja...
Un curset ràpid de tenc.
Bueno, aquí ho arreglem en 5 minuts, ja ho veuràs.
Molt bé.
Bueno, gràcies per haver-nos acompanyat,
per haver-nos explicat les teves vivències.
De res, ha estat un plaer recordar
i...
persones tonant tu i...
Jo t'he posat per aquí de fora,
no sé si ho escoltes,
el Jamie Shajar.
Ara sí, el sento.
Crec que va ser una també de les teves músiques.
Sí, també sentia músiques d'aquestes.
Sí.
Jo també era molt de Phil Collins i de...
Ah, és veritat, que també t'agradava.
De Peter Gabriel i, bueno,
els Genesis originals.
Sí.
O sigui que...
Espera, que ho canvio.
Espera, és que és un en directe, això, què?
Ho canvio?
No t'acaba d'agradar o què?
Oh, polis, jo sé.
Home, home.
Això què és?
El Jordi Llorenç sempre m'ha criticat.
i diu, és que sempre poses el mateix,
sempre poses el mateix.
És que, és que, espera,
ara ho estic buscant, eh?
Què ho busques?
Què ho busques?
El polis.
Polis, polis.
T'ho poso polis?
Ah, he trobat Quinn, però no he trobat polis.
Mira, el Quinn també ho posava.
El que fa l'ordinador, eh?
Sí, sí, sí.
Mira, t'ho poso l'Everbreak, you shake, no?
Sí, sí.
Veus?
Això és una altra, no?
Clar.
Fantàstic.
Pé, que moltes gràcies.
A tu, Sílvia.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit

Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit