El Campanar
Un programa de la Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcadisbat de Tarragona.
Amics i amigues del Campanar, rebin una cordial benvinguda a una nova edició d'aquestes emissions
que prepara el Departament de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcadisbat de Tarragona.
Com sempre, rebin la factuosa salutació d'en Santi Grimau, que té cura de la part tècnica i de la qual es parla Montse Sabater.
També donem la benvinguda a la nostra companya Montse Estabanell, que avui ens ajudarà a fer aquest programa.
Avui dediquem un programa especial a la visita feta a la República de Turquia per una delegació de l'Arcadisbat.
Així doncs, comencem.
Turquia
Amb una extensió de 779.452 quilòmetres quadrats, Turquia es troba a cavall entre els continents europeu i asiàtic.
La major part del territori pertany a Àsia i rep el nom d'Anatòlia, i avui coneguda com Turquia.
La seva privilegiada posició la converteix en pont entre Orient i Occident, i l'ha fet bressol d'una dotzena de civilitzacions al llarg dels seus 5.000 anys d'història.
República Democràtica Parlamentària Laica, des del 28 d'octubre del 1923, després d'un procés de transformació de l'imperi otomà.
L'actual Constitució data del 7 de novembre de 1982. La capital és encara.
Habitants
Turquia té 70.700.000 habitants, dels quals turcs en són el 80%, curts el 17%, armenis el 2% i jueus el 1%.
Religió
El 98% dels turcs són musulmans, i en la seva majoria són sunites, llevat un 20% aproximat de l'ahuïtes a l'est.
A Istanbul, Izmir i altres localitats de la costa hi ha petites comunitats cristianes i jueves.
Tot seguit, entrevistem algunes de les persones que varen fer el peregrinatge.
Didac Bertran, delegat del Departament de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcabisbat de Tarragona i responsable del peregrinatge.
Com sorgeix la iniciativa de fer aquesta peregrinació?
La idea va sorgir de la necessitat de promocionar aquest projecte que té el senyor arcabisbe en relació amb la part alta de Tarragona,
el conjunt catedral, seminari, biblioteca del seminari, arxiu, etc.
Aleshores, vam tenir la pensada de com se podria promocionar això d'una forma que tingués un atractiu per a Tarragona
i que anés una mica amb la idea del senyor arcabisbe que aquest nou centre de tarragonense, allí al seminari,
sigui un espai de diàleg a nivell europeu, diàleg interreligiós, ecumènic, científic.
I llavors, pensant, pensant, dius, home, Sant Pau va evangelitzar a Tarragona,
Santa Tecla és la nostra patrona, Sant Pau era nascut a Tars, per tant, Tars avui dia és Tarsos a Turquia,
Santa Tecla era natural d'Iconi, l'actual Conya a Turquia,
i llavors, dius, home, si l'expressió, el mot cristià va néixer a Antioquia,
on n'hi van fer cap també Sant Pere i Sant Pau,
i a més a més, dos arcabisbes de Tarragona,
en Pere de Clascarí i en Ferran de Lloaces,
van ser arcabisbes, perdó, patriarques d'Antioquia,
doncs aquí ja tenim un lligam.
I bé, llavors, a través dels meus contactes amb l'Ambaixada,
els vaig proposar la idea,
i bé, aquesta idea va culminar el passat dia 8 de febrer,
amb una sèrie de visites i contactes,
que crec que poden ser una cosa molt positiva,
tant per Tarragona com també per Turquia.
Aquest viatge ha respost a les expectatives primeres?
Doncs el temps ho dirà, però jo diria que sí.
A veure, què se pretenia amb aquest viatge?
Per una part, donar a conèixer aquest centre,
s'ha donat a conèixer a diferents nivells,
tant civils com eclesiàstics.
S'ha convidat a una sèrie de persones,
que també era un altre objectiu,
a participar en el futur congrés de Santa Tecla,
el proper mes d'octubre.
Llavors, també volia tindre un contacte
amb les comunitats cristianes locals
i també portar una paraula de consol
amb els nombrosos cristians
que estan refugiats a Turquia,
procedents de països com ara Irak o Iran.
Tot això dins d'aquest esperit
que anima també el seu arcabisbe
i que ve impulsat per aquelles paraules de Sant Frutuós,
allà al peu de la pira martirial,
que va dir que cal tenir present
l'Església universal estesa d'Orient a Occident.
També s'ha aconseguit altra mena de contactes realment interessants,
com, per exemple, les converses del senyor Arcabisbe
amb el doctor Sabit Siskem,
que és el, diguem-ne, el ministre de Fes Religiosos de Turquia.
No s'equival a un ministeri nostre, sinó que és una mica més.
I, a part de fomentar la qüestió del diàleg entre religions,
també hi va haver l'oferta per part d'aquest personatge
molt important de restituir el culte,
per exemple, a l'Església de Sant Pau,
que actualment és museu.
Per part, doncs, de l'autoritat religiosa turca
no hi ha cap problema.
Ara serà qüestió de negociar-ho
amb el Ministeri de Cultura
perquè deixi obert el culte
que és ara un museu,
que també continua obert el culte,
però d'una altra manera,
perquè s'ha de demanar permissos, etcètera, etcètera.
I, a vegada, el que es tractaria és
que allò pugui ser una església com havia sigut sempre.
Monsenyor Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe metropolità de Tarragona i primat.
Quina és la primera impressió
que percep un cristià catòlic a l'arribada a Turquia?
Bé, la primera impressió
és que estem en un país totalment diferent,
amb una cultura molt diferent a la nostra.
També, el primer que apareix
és que nosaltres veiem campanars
i allí veiem mesquites
i veiem minarets
i tot el que es percep
és que allí hi va haver una cultura cristiana
molt potent, molt potent
i ara pràcticament no hi ha res.
i això dona, el cor li fa una mica de mal.
Però també, per altra part, és emocionant.
Una emoció molt gran
perquè estàs a Estambul, Constantinople, Bizanci,
perquè estàs a Antioquia,
on el nom dels cristians va començar a dir-se.
Allí va estar Sant Pau,
des d'allí van sortir el primer viatge apostòlic cap a Iconi,
per un que venim d'aquestes terres de la nostra arxidiòcesis.
Penso que és molt emocionant
estar als llocs on van aixer Pau,
a Tars,
a on Santa Tegla està enterrada.
Segurament d'allí va sortir la relíquia
que tenim nosaltres a la catedral.
Per tant, també és molt diferent, no?
Les sensacions...
La primera sensació és aquesta, no?
Estic en un altre món, és un altre món.
Per altra part, molt bonic.
L'arribada a Estambul, per mi, va ser preciosa.
Veure el mar, el fósforo, el corn de d'or, mar de mare,
totes aquelles coses que després les vam anar mirant, no?
I són tan boniques.
La impressió de veure Santa Sofia, per exemple, no?
D'estar allà dintre d'aquell temple
que quan nosaltres aquí estàvem als vicigots
i tenim una cultura decadent, no?
Hi ha pràcticament d'invasions d'una darrere a l'altra
i s'estava construint l'església més gran
durant molts segles que s'ha fet al món, no?
Que era Santa Sofia, una joia, no? Impressionant, no?
Et fa pensar molt, no?
De vegades pensem nosaltres que som el centre del món
i que hem sigut el centre del món sempre
i, en canvi, no ho hem sigut durant molts segles, no?
Hem sigut ells, no?
I, a la vegada, dic que aquestes impressions
són coses que després les hem de reflectir.
Jo, sincerament, vaig anar a Turquia
no a donar lliçons, sinó a aprendre,
a escoltar, a dialogar
i a tindre ponts, no?
Tirar ponts, no?, entre nosaltres, no?
Crec que això és el que va ser la...
I surts enriquit, no?
Surts enriquit perquè has mirat a les persones,
també he pogut parlar amb moltes persones,
han tingut diàlegs entre nosaltres,
era un grup, de veritat, molt selecte,
molt, per mi, molt valuós, no?,
de periodistes, de persones que s'estimen la cultura,
de persones que fan reflexions,
que t'ajuden, no?, a pensar, no?
Per mi ha sigut un viatge, doncs, per tant, molt enriquidor.
Mossèn Joaquim Fortuny,
vicari general de l'Arcabisbat de Tarragona.
Quina és la situació actual dels cristians a Turquia?
La meva impressió, després del viatge que hem realitzat,
és que la situació dels cristians a Turquia és de supervivència.
Són unes molt petites comunitats que estimen la terra,
que va ser bressol de vegetalització,
i viuen el compromís cristià amb gran autenticitat,
estimant, comprenent, oferint i sofrint.
Doncs tot això ho han de fer sense fer soroll,
que no el poden fer,
que no el poden manifestar en signes visibles,
esglésies, creus, etc.,
que pertanyen a la comunitat dels criants en Jesucrist.
I això val de tots els cristians,
catòlics, ortodoxes, protestants.
Fa molta pena.
Hi ha moltes ciutats que són molt estimades,
si no per nosaltres,
com, per exemple, a Tars,
que no hi ha ni un cristià.
A Tars hi ha tres religioses
que estan vivint allí,
donant testimoni,
sense haver-hi cap cristià.
I això fa molta pena, no?
El procés d'inslimització és tan fort
que fa que la majoria de cristians
vulguin emigrar cap a llocs
on podem manifestar
i viure obertament la pròpia fe.
A la capital encara no hi ha cap església.
Les únicas esglésies són dins dels territoris
de les ambaixades, de la nunciatura
i pràcticament tots són les persones
de les nunciatures, de les ambaixades
que treballen en aquest país,
que participen en les celebracions.
Hi ha algunes persones de servei,
van prendre l'ocasió de celebrar l'eucalistia
el diumenge a la nunciatura
i ho van veure, i això ho van veure.
Personal de les ambaixades,
per tant que no són del país
i la majoria són gent vingut de fora.
A mi es pot dir que encara a la capital
tampoc no hi ha cristians.
Fa molta pena.
És una situació que, bé, no ho sé...
Ara no és el moment de dir
què podem fer, què hem de fer,
però que fa pensar molt, no?
Va ser el braçol de la nostra fré
i ara pràcticament no existeix el cristianisme.
Hem de pregar molt perquè els poquets que hi ha,
siguin ferns, perseverin i mantinguin viu
aquesta petita flama que ve dels inicis de l'Església.
Mossèn Joaquim Gràs,
delegat de Pastoral de la Mobilitat Humana
de l'Arcabisbat de Tarragona.
Quina aportació pot fer la nostra dióssia
al país de Turquia?
Mira, jo crec que Turquia
té moltes restes arqueològiques
i té molts records,
però no té el record viu com tenim nosaltres,
per exemple Santa Tecla.
i com que nosaltres tenim el record viu,
l'aportació que podem fer
és que Santa Tecla o Sant Pau
no és només una referència històrica arqueològica,
sinó que és viva,
perquè hi ha comunitats avui cristianes
que encara participen d'aquella mateixa fe
de Pau i Tecla.
Jo crec que és aquesta l'aportació principal
que podem fer,
que no sigui només una figura arqueològica,
sinó una figura viva.
Tot parlant dels nostres copatrons,
el nostre arcabisbe Jaume Pujol
ens fa el seu comentari setmanal
tot referint-se als nous màrtirs.
Els quatre vents.
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe metropolità de Tarragona i primat.
Déu vos guard.
Evangelitzar és portar al món
la bona notícia de Jesús.
Hi ha persones que temen
que sigui imposar a d'altres
una cultura, una fe,
una forma de pensament.
No és cert.
No es tracta d'imposar res,
sinó de fer conèixer,
amb l'exemple i amb un diàleg amable,
el tresor que representa
la doctrina de Cris.
No és un caprici
o un desig poc respectuós
de fer prosèlits
amb la intenció d'augmentar el grup,
com si fos un negoci
en el qual es tracta
de millorar contínuament
les dades de la producció
o els dividends.
Es base en una cosa tan humana
com compartir el que un té
quan pensa que és bo.
I, a més,
respon al manament de Cris
que el dia de la seva ascensió
es va pronunciar així
davant els apòstols.
Aneu, doncs,
a tots els pobles
i feu-los deixebles meus,
batejant-los en el nom del Pare
i del Fill
i de l'Espírit Sant
i ensenyant-los a guardar
tot allò que us he manat.
De Sant Mateu,
el capítol 28.
El mateix Jesús,
que va corregir els seus deixebles
quan li van proposar
que plogués foc del cel
sobre un poble infidel,
demana que el seu missatge diví
sigui portat per tot el món.
Un cop més,
aquí es troba la diferència
entre imposar i proposar,
que, afortunadament,
l'Església té molt clara.
El Consell i Vaticà II
va contribuir a fixar
amb rotunditat
la llibertat de les consciències
amb el seu decret
sobre la llibertat religiosa.
Ningú no pot imposar
les seves creències als altres,
res no justifica
les guerres de la religió
ni les pressions
o les coaccions
en aquesta matèria.
La consciència de cadascú
és l'àmbit més sagrat
que hem de respectar.
El mateix concili
es va adonar,
això sí,
analitzant la societat del cicle XX,
que era necessari
un replantejament
de la relació
entre l'Església
i el món contemporani.
La necessitat venia
dels canvis extraordinaris
produïts
en les últimes dècades.
pensem en els avanços
de les ciències
i de la tècnica
que per alguns
ha suposat
la temptació
de pensar
que la nova civilització
podria prescindir
de Déu
perquè s'explicaria
per ella mateixa.
Això no obstant,
l'experiència
d'aquest mig segle últim
mostra amb claretat
meridiana
que la ciència
té les respostes
penúltimes,
però no les últimes
sobre la condició humana.
És capaç
de respondre molt bé
al com,
però no al per què.
per què naixem?
Per què vivim?
Per què morim?
L'experiència
ens ensenya
que a Europa,
un cop caigudes
les grans dictadures,
el feixisme,
el nazisme,
el comunisme,
es va imposant
el que el papa
ha nomenat
la dictadura
del relativisme,
la víctima
de la qual
és la veritat mateixa.
Les noves formes
de pensar
i a vegades
les formes
de no pensar
inspiren
i sostenen
una existència
viscuda
com si Déu
no existís.
Davant d'aquest
allundament pràctic
de l'experiència
religiosa,
primer Joan Pau II
i ara Benet XVI
han fet
una crida
a una nova
evangelització,
de la qual
m'ocuparé
en el proper comentari.
És una necessitat
que ens implica
a tots.
Adeu si amo.
dins la visita
feta a Turquia
es va poder visitar
el museu militar
Askeri Muzesi
i es va poder gaudir
d'un concert
de la banda militar
que té per nom
Mekter Takimi.
A la mitja part
es va fer
el lliurament
d'una placa
el director
de la banda
en senyal
de la futura
amistat
entre els dos pobles.
L'imperi otomà
va ser el primer
estat d'Europa
en comptar
amb una organització
de música militar
permanent
des del 1289.
El cos
de soldats
d'elit
coneguts
com geníssers
que van formar
la guàrdia personal
dels sultans
otomans
des del segle XIV
fins al 1826
es van destacar
en mil combats
i batalles
per mar i terra
per la seva
valentia
i obstinació.
Els diferents
regímens
de geníssers
s'identificaven
segons
les seves
tasques
i especialitats.
Mehta
era una d'aquestes
unitats
el treball principal
era erigir
la botiga
del sultà
durant les expedicions
i de disposar
d'una orquestra
que simbolitzava
el poder
del sobirà.
Escoltem
un petit fragment
de la música
d'aquesta banda.
d'escoltem
d'aquesta banda.
La delegació va visitar diferents llocs de gran interès religiós i cultural,
com per exemple la mesquita de Santa Sofia, la mesquita blava, la cisterna de Yerebatan,
aquests llocs vistos des del punt de vista d'un professional de la imatge,
ens pot orientar com és aquest país.
Pep Escoda, fotògraf professional i guanyador de 16 premis lux
otorgats per l'Associació de Fotografia Nacional.
Quina és la teva experiència fotogràfica en aquest viatge a Turquia?
Cal dir que aquest viatge no és el primer que fa a Turquia.
Turquia, primerament, és un país que m'agrada, aquesta vegada he conegut altres llocs,
abans vaig estar a la Capa d'Ossi, un lloc meravellós que aconsello a tothom.
Aquesta vegada he fet un camí, que era la Terra Santa.
I clar, la pregunta és què veus a través de la càmera.
La càmera és un mer instrument, no?, pot ser digital, pot ser analògic, pot ser el que sigui.
Més ben dit és el que veig jo, no?, la càmera és el que capta aquell instant que jo veig en aquell moment.
Llavors, clar, vull dir, aquests instants tu no es captes si no hi ha un sentiment, no hi ha una emoció,
sinó passa a ser una mera fotografia, no?
Referent a aquest últim viatge, que ha sigut molt diferent als altres que he fet,
lògicament he viscut, he conegut gent nova, que això, vulguis o no vulguis,
gent nova a la meva vida, que t'influenç molt amb el que fas,
aprens molt i te fa veure una Turquia diferent.
És a dir, no de Turquia sinó d'altres països, tothom té un episodi diferent, no?
Podem anar 10 fotògrafs i cadascú veurà la Turquia d'una manera diferent.
A mi, sincerament, m'ha costat molt, i soc molt sincer, m'ha costat molt de paï encara el viatge,
inclús encara m'estic mirant imatges i m'estic sorprenent amb moltes imatges que tinc, no?
I el que sí us puc dir, bueno, algunes s'han fet públiques ja, és que hi ha molta essència.
És a dir, són imatges amb molta essència, amb experiències, un viatge molt intens,
amb experiències meravelloses, i com deia, tot això és fruit del que tens al teu voltant, no?
És impossible fer una bona fotografia, amb la càmera que sigui, és igual,
si tu realment, jo diria així, tens un mínim de sensibilitat o sensibilitzat davant de les coses.
I és un fet que ha succeït molt amb el viatge que hem fet, no?
Fem una petita pausa en el nostre monogràfic dedicat a la visita feta per una delegació de l'Arcabisbat de Tarragona a Turquia
per escoltar l'Evangeli d'aquest diumenge vuitè de durant l'any que correspon a Sant Mateu,
concretament el del capítol 6, versets del 24 al 34.
Després de la dramatització de la perícopa a càrrec de l'Associació Bíblica de Catalunya,
el seu president, mossèn Joan Magí, els oferirà el seu comentari de les lectures de la missa dominical.
Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre,
i si fa cas de l'un, no em farà de l'altre.
No podeu servir alhora Déu i el diner.
Per això us dic,
no us preocupeu per la vostra vida pensant què menjareu o què veureu,
ni pel vostre cos pensant com us vestireu.
No val més la vida que el menjar i el cos més que el vestit?
Mireu els ocells del cel.
No sembren, ni ceguen, ni recullen en graners,
i el vostre Pare Celestial els alimenta.
No valeu més vosaltres que no pas ells?
Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci,
pot allargar d'un sol instant la seva vida?
I del vestit, per què us en preocupeu?
Fixeu-vos com creixen les flors del camp.
No treballen ni filen,
però us asseguro que ni Salomó,
amb tota la seva magnificència,
no anava vestit com cap d'elles.
I si l'herba del camp, que avui és,
i demà la tiren al foc,
Déu la vesteix així,
no farà més per vosaltres, gent de poca fe?
Per tant, no us preocupeu
pensant què menjareu o què veureu
o com us vestireu.
Tot això, els pagans ho busquen amb neguit,
però el vostre Pare Celestial
ja sap prou que en teniu necessitat.
Vosaltres,
busqueu primer el regne de Déu
i fer el que ell vol,
i tot això us donarà de més a més.
No us preocupeu, doncs, pel demà,
que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix.
Cada dia en té prou
amb els seus maldecaps.
La Bona Nova.
Comentaris sobre les lectures dominicals
a càrrec de mossèn Joan Magí.
El dia 27 de febrer
ens trobem en el diumenge 8
dels de Durant l'any.
I la nostra comunió
pot ser en l'amor entranyable de Déu.
I ens diu el papa Benet XVI.
A la dotzena assemblea sinodal,
pastors provenents d'arreu del món
es van reunir al voltant de la paraula de Déu
i van posar simbòlicament
al centre de l'assemblea
el text de la Bíblia
per a redescobrir una cosa
que correm el perill
de donar per descomptat
en la vida quotidiana.
El fet que Déu
parli i respongui
a les nostres qüestions.
Junts hem escoltat i celebrat
la paraula del Senyor.
Hem parlat de tot el que el Senyor
està realitzant en el poble de Déu
i hem compartit esperances
i preocupacions.
Tot això
ens ajuda a entendre
que únicament
en el nosaltres
de l'Església
en l'escolta i acolliment
recíproc
podem aprofundir
la nostra relació
amb la paraula de Déu.
De qui brolla la gratitud
pels testimonis de vida eclesial
a diferents parts del món
narrats en les diverses intervencions
a l'aula.
Ens diu Isaías
pot oblidar-se
una mare
del seu infantor
pot deixar
d'estimar
el fill
de les seves entranyes
però
ni que alguna
l'oblidés
jo
mai
no l'oblidaria.
I així cantem
amb el Salm
En Déu tinc
la salvació
i la glòria
és la meva roca
inexpugnable.
En aquests viatges
s'han visitat molts llocs
i s'han viscut
moments
de molta emoció.
Aquests moments
van ser
les celebracions litúrgiques
amb els cristians catòlics
de diferents zones,
entrevista
amb el nunci apostòlic
Monsenyor Antonio Lucipelo,
missa dedicada
al personal
de les ambaixades
i que després
van poder saludar
a diferents membres
de la comunitat.
Monsenyor Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe
metropolità
de Tarragona
i primat.
Com es van viure
aquestes trobades
i celebracions litúrgiques?
Bé,
nosaltres en aquest viatge
vam visitar molts llocs
i hem viscut moments
de, com li he dit,
de moltíssima emoció.
Aquests moments,
per mi,
més importants,
lògicament,
van ser les celebracions litúrgiques
amb els cristians catòlics
de diferents zones
i l'entrevista
que vam tindre
molt llarga
amb el nunci apostòlic
Monsenyor Antonio Lucipelo,
una missa
dedicada
al personal
de les ambaixades
i que després
vam poder saludar
a diferents membres
de la comunitat.
Estar
amb aquestes
petites comunitats,
algunes d'elles
refugiats,
iraquians,
per exemple,
i veure
que aquestes
petites comunitats
tenen
càritas,
per exemple,
és a dir,
es preocupen
encara dels més pobres.
A mi això
em va emocionar
moltíssim,
sobretot a Antioquia,
que eren molt poquets
els que estaven
a l'església
en aquell moment
i a continuació
ens van portar
als locals
de càritas
on ells
paguen
els treballs
que fan
els musulmans
i qualsevol persona
la gent
fa petits treballs,
amb això
els ajuden,
és una manera
d'ajudar-los,
després aquests
petits treballs,
icones,
creuetes,
petites cosetes,
tapissos
o cosetes,
això ho venen
després els turistes
que hi van.
Em va impressionar
pensar també
que hi van
moltes peregrinacions.
L'any paulí
ens van dir
a Tars,
em sembla que va ser
a Tars,
o a Antioquia,
un d'aquests llocs
que havien passat
més de 400
peregrinacions.
Per tant,
el turisme religiós
és molt fort
i llavors,
per altra part,
les celebracions
litúrgiques
es fan a llocs
molt petits,
inclús en llocs,
per exemple,
em sembla que és
a Iconi,
que és l'església
de Sant Pau
i Santa Tecla,
que és un museu
i s'ha de demanar
tres o quatre dies
abans
i llavors
són les monges
molt grans
que porten allí
moltíssims anys
i que s'ho estimen
amb tot el cor,
resulta que aquestes
s'han de preparar
des de l'altar,
acomodar
les cadires,
en fi,
tot el que s'hagi de fer
perquè ells puguin
celebrar l'Eucaristia.
Però jo vaig celebrar
amb molta emoció,
ho he de dir,
en aquell lloc,
a Iconi,
la pàtria
de la nostra tecla,
que és tan estimada
per aquestes terres també.
Bé, amics,
i això és tot per avui.
Se'ns acaba el nostre temps,
esperem poder-nos retrobar
a la propera emissió
d'aquest programa.
Fins aleshores,
us desitgem
feliç setmana a tothom.
Feliç setmana a tothom.
Feliç setmana a tothom.