Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta setmana comencem amb una efemèride, una efemèride explosiva, que ens situa l'any 1986.
Després, un monogràfic que parla del senyor del Carip, o dels senyors del Carip, i no és en Johnny Depp i els seus pirates del Carip.
Després, també, tot seguit, avui fa 100 anys a Tarragona, les curiositats, notícies i 30 minuts passen volant. Anem per feina, també?
Tant dia com avui.
Tinc uns cascos que m'estan deixant sort, tio. És com si tinguis una moto en tota la potència fent el París d'Acar dins dels cascos.
Increïble.
Sí.
Molt bé.
Demanem al senyor alcalde a veurexem pressupostos per cascos nous.
Demana, demana.
Deixem-ho a veurexem cascos.
El 28 de gener de l'any 2011, el transbordador...
No, perdó, no, no, està equivocada la data. 1986.
Ai, sí, és veritat, 1986.
Si no, hagués passat avui mateix, no seria efemèride, seria notícia.
28 de gener de 1986, el transbordador espai al Challenger esclata durant l'enlairemen, una imatge que segurament tots portem gravada a la nostra retina, com a mínim els que estaven vius per l'any 1986.
I a mi me'n recorda també una cançó de la Trinca, que parlava, que em veu així de criòdia, em cromos de l'explosió del Challenger, no te'n recordes?
Ah, no, no, no, no me'n recordo.
Bé, deixem-ho aquí.
Tothom recorda.
Deixem-ho aquí.
Tothom recorda, segurament, els que ho van viure, aquella imatge impactant del Challenger esclatant en plena ascensió cap a l'espai.
Avui fa 25 anys d'aquella tragèdia que va acabar amb la vida dels 7 tripulants de la nau.
El Challenger va ser el segon transbordador de la NASA.
El primer, recordem, va ser el Columbia, que es va ficar en funcionament l'any 1981.
Dos anys després, el 4 d'abril de l'any 1983, es posava en funcionament el Challenger.
Com a curiositat dir-vos que el nom prové del HMS Challenger, una corbeta britànica
que va dur a terme una expedició d'investigació marítima global en la dècada de 1870.
L'accident es va produir als 73 segons de l'enlairement, degut a que va fallar una junta tòrica d'un dels coets propulsors.
I no em preguntes què és una junta tòrica perquè no en tinc ni idea, d'acord?
Això és un programa d'història, no d'enginyeria.
No ho pregunto, però et podries haver informat.
Són uns petits aros que hi ha.
Ah, els aros, sí.
Els aros.
L'explosió va destruir el coet propulsor principal i el transbordador.
Però tu diries que van morir de cop?
No.
Jo diria que sí, però com que m'ho preguntis, diria que no.
Evidentment, bé, en aquella explosió, el més lògic és pensar que van morir tots al moment.
Doncs no van morir de l'explosió.
De fet, la cabina va ser, la cabina on anaven els astronautes, l'única part de la nau que va sortir sencera d'aquella gran explosió.
Però...
I si algú hagués previngut una situació com aquella, i hagués dotat la cabina de parcaigudes o algun sistema d'emergència...
No fotis.
S'hauria sent salvat.
Que van morir d'estavellar-se.
Van morir de l'impacte de...
Contra el terra.
Contra l'oceà.
Sí.
Van caure des de 15.200 metres, aproximadament.
Val, segurament la mateixa explosió els hauria de deixar tontats.
No, perquè van haver-hi alguns que van activar sistemes d'emergència d'oxigen,
inclús se van ajudar entre ells, per tant, no va ser allò de dir explosió i morts, no.
No.
Per tant, va ser una mort dura, els que van ser conscients.
Molt bé.
Una de les víctimes va ser la que havia de ser la primera civil a empujar a l'espai.
Sí, és veritat.
Una mestra que es deia Krista McAulife, dins el marc d'un programa auspiciat per Ronald Reagan,
que pretenia fer participar els civils en els programes espaials de la NASA.
Va tindre mala sort.
Mala sort.
La NASA no va reanudar els seus vols a l'espai fins l'any 1988.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Amb el nom de mosquits, mosquetes, etc., etc., coneixem popularment una sèrie d'insectes petits i voladors,
però els mosquits són insectes de l'ordre dels dípters i, en concret, a la família dels col·lícids.
Aquests són hematòfags, que no són un programa de biologia, però jo ho he buscat, com a mínim.
Que són els que xuclen sang d'altres animals i això els converteix en portadors de malalties letals.
Del segle XVIII al segle XX, els mosquits propagadors de malalties tropicals com la malària o la febre groga
han estat els veritables protagonistes de la història del carib, uns protagonistes poc coneguts
que han quedat en segol plànol darrere de conqueridors, pirates, missioners, negres i indígenes.
El mosquit, així com a curiositat, dir que el mosquit ens ha acompanyat a l'éixer humà durant anys i anys, per molts anys.
El mosquit més antic conegut...
I, dolent, és que...
Sort que sóc un dius sèrio.
El mosquit més antic conegut, amb una anatomia similar a la de les espècies actuals,
es va trobar en un fragment d'ambre...
Què et fa gràcia, Jordi, d'un mosquit?
Del cretaci, del prior del cretaci, trobat al Canadà.
Aproximadament, és una peça que té uns 79 milions d'anys d'antiguitat,
però també s'han trobat de més antics, però amb característiques més primitives,
és a dir, no similars als mosquits actuals.
El mosquit, com a mínim, uns 80 milions d'anys.
No, i 100 milions d'anys.
100 milions d'anys.
Però els més similars a les actuals tenen uns 79-80 milions d'anys.
Déu-n'hi-do, això vol dir que és una espècie perfecta, gairebé.
Sí, sí, sí.
Perfecta per fastidiar-te una tarda en una terraseta, per exemple.
Que és capaç de sobreviure a cataclismes i tot el que vingui, no?
Que s'ha sabut adaptar i transformar.
El carib del segle XVII, a partir del segle XVIII,
no és el carib turístic del que avui dia tenim notícia.
És un carib on arriben vaixells amb esclaus procedents d'Àfrica
i amb aquests vaixells i amb aquests esclaus també van arribar femelles de mosquit
que, ja que arribaven a Amèrica, s'empadronaven en aquest territori
i s'empadronaven a les selves desforestades
que, per aquella època, es començaven a fer servir com a haciendes de canya de sucre.
Sembla ser que la desforestació i l'oració del sol
van crear les condicions perfectes per a la supervivència i reproducció dels mosquits
i, a la vegada, per a la reproducció de tota una sèrie de virus i malalties letals
per a l'ésser humà.
El seu aliment estava garantit gràcies a l'abundància d'humans,
en especial als esclaus de les plantacions, els soldats dels fortins
i els mariners dels vaixells militars, ja siguin militars, comercials
o, per què no, també vaixells pirates.
Estem parlant encara del segle XVII.
Veiem la importància del mosquit en la història del carib.
Potències europees com França o Anglaterra
van intentar, en més d'una ocasió, eliminar del carib a l'imperi espanyol,
però tots els intents van fracassar.
I no van fracassar, sobretot, degut a la resistència oferta
pels soldats espanyols, sinó, entre altres raons,
també van fracassar perquè van trobar la feina silenciosa i corrosiva
d'aquests petits insectes que xupen sang, els mosquits.
Sembla ser que en el temps els espanyols també havien adquirit certa immunitat.
No es pot dir el mateix dels espanyols que van anar en diferents moments de la història
a defensar la unitat de la pàtria en moments que els pobles americans demanaven la seva independència.
Aquest sí que ja recordes els monogràfics anteriors que la majoria de soldats
que van enviar a Espanya per lluitar a la guerra, a la darrera guerra de Cuba,
no van morir al front de batalla, no van morir per efectes de la guerra directament,
sinó que van morir per malalties com la febre groga, la malària, etcètera, etcètera.
Però els espanyols que ja vivien allí durant anys, etcètera, etcètera,
i s'havien relacionat amb indígenes, esclaus, etcètera, etcètera,
doncs sembla ser que tenien certa immunitat.
A finals del segle XVIII, fem un salt bastant gran,
a Anglaterra, per exemple, es va instal·lar a les selves d'Arient,
que seria actualment entre la frontera de Colòmbia i Panamà,
una colònia d'escocessos que va ser íntegrament exterminada pels microbis
i per les malalties tropicals.
No sé si van enviar escocessos expressament,
perquè potser els veien com a éssers inferiors dins del Regne Unit,
però bé, van enviar escocessos a la selva d'Arient.
A l'actual guaiiana francesa, entre els anys 1764 i 1765,
van desaparèixer en un sol any 11.000 dels 12.000 europeus
que el govern francès havia instal·lat a Caurou.
I per què van desaparèixer?
Van desaparèixer víctimes de la malària, de la febre groga
i altres malalties tropicals.
És a dir, el govern francès envia 12.000 persones
i en menys d'un any 11.000 desapareixen per morts tropicals,
portades per la picada del mosquit.
I els 1.000 que van sobreviure van tornar a Europa?
Van tornar, doncs segurament, fets caldo.
El 1741, els anglesos, al capdavant de l'almirall Vernon,
van atacar les possessions espanyoles del Carib,
assetjant les ciutats de Cartagena, a Colòmbia, i Santiago, a Cuba.
Els mosquits van liquidar 22.000 dels 29.000 soldats anglesos
en pocs mesos, i només un miler va morir lluitant.
També, amb un atac anglès, hem trobat que l'any 1762,
el comte d'Albert Mayl va aconseguir assetjar la ciutat de La Habana.
I sembla ser que quan la ciutat estava a punt de caure en mans dels britànics,
la resistència espanyola va intentar allargar al màxim aquest setge
fins a l'estació de les pluges.
I quan estaven a punt de cedir al 100%,
va arribar a l'estació de les pluges,
que seria com arribar al sèptim de cavalleria.
Però en aquest cas, el sèptim de cavalleria no eren soldats espanyols,
sinó que era l'estació de les pluges amb els seus núvols carregats a mosquits.
I en poc temps, aquests 10.000 soldats van desaparèixer
degut a les picades dels mosquits
i a la transmissió de malalties com la malària, la febre, la groga, etc.
Només 700 soldats van morir lluitant.
Déu-n'hi-do, quin soldat més poderós que és el mosquit?
Sí, sí, un gran aliat de la corona espanyola, podríem dir.
Un gran aliat de la corona espanyola,
però també un entrebanc per aquesta mateixa corona
quan intentava enviar soldats per defensar els seus territoris, entre cometes.
Perquè fa un moment hem recordat dels soldats que va enviar a Espanya
entre 1895 i 1898,
que molts d'ells van caure malalts per culpa de malalties tropicals.
però, si retrocedim amb el temps,
trobem que dels 16.000 soldats que Ferran Setè va enviar a Amèrica
amb afanys de reconquesta,
és a dir, quan Napoleó arriba a Espanya,
les colònies nord-americanes al principi...
Ai, nord-americanes, les colònies americanes
al principi no saben si està al costat d'Espanya
i és el moment d'emancipar-se,
els primers intents d'independència de les colònies.
Doncs, d'aquests 17.000 soldats,
el 90% va morir per malalties també tropicals.
És a dir, que per una banda sí que va ajudar a Espanya
a mantenir-se el carip i altres possessions,
però també per una altra banda,
tots els soldats, els 15 nous que anaven cap al carip,
tenien els dies comptats.
El 1900, una comissió mèdica de l'exèrcit dels Estats Units
que ocupava Cuba,
recordem que el 1898 havia aconseguit la independència,
entre cometes,
era una independència suposada,
ja que els Estats Units va ocupar l'illa durant una temporada,
doncs una comissió mèdica ja va establir
una relació causa-efecte entre el mosquit i la febre groga.
El govern nord-americà es va creure aquest informe
i en poc temps van aconseguir eliminar el mosquit de l'illa
i també les malalties que portava.
Després es descobriria el que seria la vacuna.
Està clar que l'ésser humà i les seves accions
són el principal responsable de guerres,
conquestes, genocidis, etcètera.
Però també està clar que l'home no pot controlar tot,
molt menys la natura.
Cal escriure de nou la història,
amb una òptica més ampla que inclogui ecologia,
medi ambient, efectes dels mosquits, etcètera, etcètera.
Doncs segurament sí,
ja hi ha una corrent historiogràfica que ho fa
des de fa unes dècades,
però segurament ara no és el moment de parlar-ne,
perquè això ja és una altra història.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Fa 100 anys, fa 100 anys.
Què passava fa 100 anys?
Fotia tant de fred com esta setmana passada?
Apropa't al micro, per començar.
Em diuen, parla directe al micro.
Saps que necessitaria algun instrument
que sortigues del micro i m'agafes el cap així?
Perquè és una tendència que tinc d'allunyar-me
d'un objecte en punta que m'apunta directament a la boca.
En fi.
Anem a veure què mos...
Tranquil, Jordi, tranquil.
Home, veig que hem de fer-ho una mica animat, no?
Doncs ja està.
Què passava a la ciutat de Tarragona
i fora de la ciutat de Tarragona?
Perquè, vull donar-ho compte,
com les notícies no anaven tan de pressa
com van avui en dia.
Jordi, no et va tocar el gordo a Nadal, o que no?
No, no, no.
A mi el gordo no em toca mai.
Aquell avui en dia,
quan surt un número premiat,
al cap d'aproximadament dos o tres segons
et diuen, ha tocat aquí, ha tocat allà, tal, tal, tal.
Sí, sí.
I al cap de mitja hora ja hi ha imatges dels guanyadors
celebrant-ho amb colles de cava i tal.
Sí, sí, els comercials dels bancs i les televisions.
Sí, tot va molt ràpid.
I el parent aquell que no t'ha trucat mai et truca i es presenta.
O sigui que tot és molt ràpid, no?
Sí, sí.
Massa ràpid, avui dia.
Massa ràpid.
Fa cent anys les coses anaven una mica més a poc a poc.
Veieu, són notícies que portava el diari de Tarragona,
tal dia com avui, 28 de gener de l'any 1911.
Diu, se conoce...
Estem a 28 de gener.
28 de gener.
28 de gener.
A gordo ja fa dies que s'ha sortejat.
Ja fa, des d'abans de Nadal, del dia 22, fa més d'un mes.
Diu, se conocen i hi ha detalles
respecto al paradero del gordo de nuestra última loteria de Navidad.
O sigui, un mes o cinc setmanes després
se comencen a conèixer els detalls...
Home, també pot ser que fos una persona molt discreta.
Bueno, discreta, no ho sé, llunyana sí.
Millonària sí.
Diu, en uno de los últimos números de El Imparcial de México
se ve al pie del retrato de una graciada señorita
el siguiente despacho.
Veracruz, enero, 3.
Oportunamente noticié que el premio de 6 millones de pesetas
españolas de la loteria de Navidad de Madrid
le había correspondido al joven yucateco,
se suposa que del Yucatán, a México,
señor Raimundo Cámara Palma,
quien recibió la grata nueva al llegar a Veracruz.
Según me informan personas que han llegado últimamente a Mérida,
el mencionado caballero ha dividido el premio gordo
con la señorita Anita Cervera,
cuyo retrato acompañó,
pues lo había dado a guardar el billete afortunado,
que era el número 22.101.
Así pues la señorita Cervera se ha visto de la noche a la mañana
poseedora de una fortuna de 3 millones de pesetas españoles.
Molt bé. Felicitats.
O sigui que va tocar a Mèxic.
Home, 3 millones de pesetas.
Fa 100 anys.
Jo crec que devien que valdre a 3 milions d'euros.
No ho sé, però són molts diners.
O més, molts diners.
I una altra notícia, en aquest cas ja de la ciutat de Tarragona,
i ara feia temps que no repassàvem el moviment del port de fa 100 anys.
Ja hi havia molt de moviment comercial,
molts de barcos que anaven i venien.
Ayer tardé empezó el vapor Seyveigard,
la descarga de Bacalao, cuya operació termina hoy.
El Tellus viene directo de Suecia con tablones,
esperándose que llegara mañana.
O sigui que a Suecia ja hi havia tablones Fasentans,
avui en dia està Ikea.
Para hoy tienen pedido a Trake el Bazán, el Alemanya i el Beira.
O sigui que, com podem veure, també hi havia un tràfic intens de vaixells
en mercaderies tan diverses com podien ser taulons de fusta de Suecia
o bacallà, que podien vindre segurament també de latituds d'aquells mars.
I avui tenim un patrocinador, que també no sé si hi haurà pasta o no, però...
Home, pasta sí, si la tens per comprar.
Perquè aquí el que demanen és...
Hi ha una finca que està a la venda i jo no sé si la podem comprar, eh?
Com esteu vosaltres de Monell?
Jo fatal, fatal, fatal, fatal.
Però fa cent anys, el més barat té les coses.
Llàstima que no haguéssim coincidit amb aquest bon senyor.
Sí, no?
No? Perquè l'avui no ho poguéssim haver venut d'alguna manera aquesta finca.
A més a més, una finca, mira, amb una extensió...
La comencem a explicar?
A veure, digui, digui.
Sí, vinga, anem.
En venda, lo està a una finca en la partida Poblas del término de Monroch, de extensión 70 jornales, plantada de 16.000 cepas americanas, 356 algarrobos, 144, perdón, olivos, 143 almendros y 300 avellanos.
Hay una noria, una gran casa, masía, con grandes habitaciones, dos lagares y bodega.
El precio es puramente bajo, razón y toda clase de detalles, Plaza Prim 3 de Reus.
Y en Monroch, a Don Vicente de Pedro.
Y en Tarragona, Don Pedro Montaner.
El que passa que ara aquí ja no sé qui és el que ven així.
Qui és el que patrocina?
Ara aquí ja...
Sí, no ho sé.
Qui seria?
Qui seria?
La finca de la partida Poblas del término de Monroch patrocina el no en vinguis a mixtària, seria això?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Aquí es podria fer una casa rural absolutament.
Sí, sí, perquè guanyar-nos la vida de pagès, crec que no ho hem d'avui dia.
No, però imagina't, eh?
356 algarrobos, que són enormes.
Sí, sí, sí.
144 olivos.
No, aquest...
Podria ser.
Podria ser que passa que t'imagines algarrobos.
I 16.000 cepes, has dit que sí?
16.000 cepes americanes.
Americanes.
Americanes, que a més a més n'hem d'enominació d'origen.
Claro, claro, perquè havia passat l'origen a fer 20 anys escassos.
Sí, sí, sí.
I 300 avellaners.
Aquesta és una altra, eh?
Sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
L'extensió de terra.
Bé, esta finca segurament...
70 jornales.
Quant seria això?
En quilòmetres?
70 jornals.
70 jornals.
En quilòmetres, quant seria?
4 hectàrees són un jornal, si no m'equivoca.
Jo dic quilòmetres, eh?
20 hectàrees...
En camps de futbol?
Unes 180 mil·límetres quadrats, aproximadament.
En camps de futbol seríem com a 40 camps de futbol.
Tu imaginas si això fos urbanitzable, de xalets, què faríem?
Avui en dia no sé si en faríem gaire.
No, avui no.
Però dic que llavors...
Sí.
A saber què s'ha fet d'aquesta terra.
Doncs aquesta terra...
Fragmentada partida, sí.
Encara deu ser.
La Nòria potser no.
La Nòria potser no.
A més que és curiós, no?, per allò de...
Mira, una Nòria que tenia la seva pròpia bastiment d'aigua...
Sí, sí.
Una meravella, eh?
Clar, eren autoabastables.
Autosuficients.
No, no, no.
Els suficients, aquestes finques.
Només faltava el llum solar i ja està.
Els panels solars i no falta res més.
Doncs bé.
Doncs això...
Si vulgui comprar la finca ja ho sap.
Doncs aquest partida Pobles del Tèrmino de Montroig
patrocinant el dia d'avui amb el senyor Don Vicente de Pedro
i Pedro Montaner.
Amb un preci razonable.
No vinguis a mis d'àries.
No en vinguis amb històries.
Curiositats.
Segurament us preguntareu, aquesta és l'entrada sempre d'aquesta secció,
com funcionava el primer compte quilòmetres i qui el va inventar?
Doncs sí que m'ho pregunto.
Ja ho sabia jo.
Sí, perquè n'utilitzo una a la bicicleta i sempre m'ho preguntat
qui va inventar el primer compte quilòmetres.
El va inventar a l'Egipte helenístic un senyor anomenat Heron d'Alexandria,
que va viure entre l'any 10 i el 70.
I no el va anomenar compte quilòmetres, el va anomenar odòmetre.
I la enginyeria d'aquest aparell era bastant senzilla.
Diversos engranatges es movien impulsats per la força d'una roda principal
del vehicle, del carro. Clar, parlem de carros, no parlem de cotxes.
I si estiguessin a Amèrica Latina, seguiríem parlant de carros, també.
Això feia rodar una plataforma circular que contenia un petit forat
en el que s'acumulaven nombroses boles,
perquè al girar anaven caient per un tub fins a una caixa
en la que tornaven a muntar-se aquestes boles.
Per mesurar els quilòmetres recorreguts,
només calia comptar les boles que havien caigut dins d'aquest recipient
i fer els càlculs precisos.
És a dir, suposo que cada volta de roda
ja es tenien mesurat els metres que era.
I cada vegada que la roda girava,
que hi ha una boleta.
Llavors, tenies que comptar totes les boletes,
la cosa era realment complicada.
Sí, era complicat.
Si la dona que portaves al costat et deia
corres massa, tu en aquell moment no li podies dir
no, és que vaig a 20 quilòmetres per hora.
No podies treure les boletes i com se compta.
ni... No, no, no.
Bé, tampoc no és que anessin a moltes velocitats.
No, però sembla ser que s'ha demostrat
que era un sistema bastant exacte.
Per exemple, la medició d'amodòmetre
entre les ciutats d'Ecatom Pilos i Alexandria
va ser en el seu moment
de 850 quilòmetres.
Saps quina és la distància real
entre les dues ciutats actualment?
851.
852.
Quasi, però clar, van començar a comptar
des de l'extraradi o des de la plaça del Pobla.
Clar.
Això és una cosa que també sempre m'he preguntat.
Quan, per exemple, arribes a Tarragona a 10 quilòmetres
dius, està on?
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.
A l'estació de Renfe està un segon a la distància.
I potser no és tan important la distància com el temps que trigues.
Ah, també.
No ho sé.
També, també.
I disfrutar del viatge.
També, important.
Notícies.
Que cruel que és el temps.
No, sí.
És molt cruel el temps.
Tremendament cruel.
Sí, fa molt de fred.
Perquè fa dues setmanes que el senyor Jordi no em deixa explicar les notícies que porto,
perquè s'havia allargarit molt en el seu monogràfic.
I avui què dic?
Va, avui passarà el mateix.
I he portat dues notícies escasses.
Avui tinc cinc minuts per recrear-me.
Què vols dir?
Que tens massa temps?
Bé, ja m'ajudaràs tu.
Sí, el temps és relatiu.
Amb una màquina de tortura, cinc minuts poden ser interminables.
Al costat de Marilyn Monroe...
Cinc minuts...
Passa amb volat.
Segurament.
Bé, avui en dia ja no.
Bé, ho has demanat Marilyn Monroe, no.
Ho sap de la Shakira.
Ah, des del Piqué, això.
Sí, ja ho sé.
Com deu fardar el noi, eh?
Com deu fardar.
Ai, per cert, demà vaig veure el Barça.
Ah, no, demà no.
D'aquí a unes setmanes.
Sí, de veritat.
Bueno, som-hi, som-hi.
Que estem una mica tontos, anem per feina.
Que si demanem que passar cinc minuts, més val que els molts passessin dient coses.
Juga el diumenge, no? Juga demà el Barça.
Ah, vale. Perfecte, no ho sé.
No, juga el diumenge?
Sí, sí, crec que sí, no ho sé ara.
Deixem-ho estar aquí.
Bé, parlant del temps, s'acaba el temps per visitar una cosa molt guapa d'Egipte,
o sigui que si volen un Egipte novià...
Jo no hi aniria.
Amb les revoltes que hi ha, ara mateix jo no hi aniria.
Igual és més estar més...
Que hauríem de parlar de la revolta democràtica a Tunísia.
Déu-n'hi-do, ha sigut impressionant, eh?
Sí, sí.
Ja en parlarem.
Nosaltres vam estar a Tunísia fa 17 anys i no...
Mira, jo era tan ignorant que no sabia ni que era un règim no democràtic.
Bé, tancaran les tombes més famoses, com per exemple la de Tutankamon, la de Seti I o la de Nefertari,
perquè sembla ser que el pas continu de visitants està degradant les pintures.
I han calculat que en uns 200 anys, si anem al pas actual, hauran desaparegut completament.
Per tant, desapareixeran.
Llavors, a més del ball de l'Orella, estarà el ball de les rèpliques.
Ah.
Que seran rèpliques com Altamira.
Sí.
I es podrà visitar la rèplica.
Per visitar la tomba original, se farà en contagotes i, evidentment, pagant preus molt alts.
Però se rebaixarà moltíssim el número de visitants.
I així s'espera aquestes tombes que tenen aquestes pintures, sobretot la de Seti I.
Sí.
Això, home, això té els seus preus i els seus contres.
perquè, bé, vas a buit a ull, per exemple, i no us semblen tampoc que siguin rèpliques, per una banda.
Sí.
Quan els originals estan a la Moció Nacional d'Art de Catalunya.
Però, clar, té més encant veure-ho en el seu ambient que no passa en la ciutat.
Sí, però, clar, si això ha de comportar destruir les pintures, potser val la pena estar-se'n, no?
Sí, també.
Bé, és el que hi ha a Egipte, almenys...
Fins ara.
Eh?
No, no, sí, sí, és el que hi ha.
I una altra notícia curiosa, perquè han fet un estudi sobre l'ADN dels pollos...
Ah, hem parlat de mosquets, ara de pollos.
Ara de pollos.
Sí.
No de...
De piojos.
De pollastres, sinó de piojos.
I és que han fet un estudi sobre l'ADN, i aquest estudi ha determinat que els primers
sers humans que van anar vestits ho van fer fa 170.000 anys.
170.000 anys.
I en diràs, i això com ho han descobert.
Sí, com ho han descobert.
Bé, és un estudi de la Universitat de Florida.
Què?
Que han fet un estudi de l'ADN dels pollos de la roba i dels pollos del cap, que són diferents.
Ah.
Han vist on han arribat a constatar on divergien les dues espècies, on s'unien, on s'han separat,
i han vist que va ser fa 170.000 anys.
Com que el poll de la roba és un poll molt especialitzat per viure en teixits, en roba,
han determinat que no podia existir abans que els humans portessin roba al damunt.
Clar, és lògic.
Llavors han arribat a aquesta conclusió, que fa aproximadament uns 170.000 anys
es van començar a utilitzar vestits.
Sí, sí.
I sento la sintonia que...
Sí, que ens donen el toc d'alerta que això s'acaba.
No, programa número 15 de la setena temporada.
14.
Avui...
No, 15, 15.
15?
15.
Avui, 28 de gener.
Ha estat un plaer estar amb tots vostès, o amb tots vosaltres, com prefereixes.
Vosaltres, també.
I ja sabeu que som tios serios, i la nostra comandana en cap,
que ens porta per totes les galàxies, doncs també.
Adéu-siau.
És que no sé què dir.
Bueno, que vaig haver-hi el Barça.
Sí, molt bé, sí.
Crec que han jugat...
Dissabte o dimecció.
No ho sé.
A mi m'han regalat l'entrada.
Doncs ja està, tu i Barça.
Au-siau.
Adéu.
A mi m'han regalat l'entrada.
A mi m'han regalat l'entrada.