25 anys de ràdio.
Bona tarda i bon dimecres.
Benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Avui és 8 de juny de 2011.
Et recordo que et trobes al 96.7 FM
a través de la ràdio, a través de la xarxa d'internet.
A tarragonaradio.cat i també ens pots sentir per la TTT.
Avui hem triat, o tenim millor dit, dos qüestions ben diferents.
Per una banda vam convidar el 17 de febrer de l'any 2005
a diversos viatgers tarragonins
que havien anat a un creuer magnífic,
el creuer Grand Voyager.
Però aquest creuer va patir un accident.
Va anar a la deriva sense motors.
De la seva experiència, vam fer una entrevista
amb Carme Oller, Antonio González i Marta Baricat.
Us sentirem d'aquí una estona.
I avui tenim el nostre terratrèmol particular.
Avui hem convidat als estudis de Tarragona Ràdio
a Mar Pérez,
la nostra comentarista de les revistes del cor,
que segur ens desvetllarà més d'una coseta
d'aquelles que normalment no surten a l'antena,
però a ella avui segur que se li escapa.
I a més, te denuncia una cosa,
que no ve sola.
Almenys això és el que m'ha dit, eh?
Jo ara estic parlant i m'estic llançant a la piscina
i potser no hi ha aigua.
Però això és el que m'ha dit la Mar.
Diu, eh, que no vinc sola, Sílvia.
Prepara't per si de cas.
No, no, perfecte, m'ha portarà el George Clooney?
Jo crec que millor, eh? Ja t'ho dic ara.
I abans d'acabar el programa, com sempre,
passarem per la música.
La música que ens porta l'any 1992
de la mà de Joan Maria Bertran.
I tot això ho ensetem ara mateix
amb els Hermes Housband
i aquesta versió d'un tema de fa molts anys
que es diu Sweet Caroline.
Adaptació, versió, amb ritme.
i perquè la gent, podríem dir que més jove,
pugui informar-se i pugui saber
de la música que havia ja fa algun temps.
Bona tarda, benvinguts.
I begin to know when
But then I know it's growing strong
It was in the spring
Then spring became the summer
Who'd have believed you'd come along
Hands
Touching hands
Reaching out
Touching me
Touching you
Oh, oh, oh
Sweet Caroline
Oh, oh, oh
Your times never seem so good
So good, so good, so good, so good
I've been inclined
Oh, oh, oh
To believe they never won
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
mal tot el cos, però
i ara m'està sortint
els nervis.
Vull dir que
avui estic una miqueta pitjor que ahir.
Ahir estava millor.
Li fa mal tot el cos? Tot el cos, sí.
Com de contusions? Sí, perquè és que
m'ha pagat molts de cops.
Molts de cops. M'ha acabat la televisió
al costat, bueno.
El llit que anava d'un costat a l'altre, igual.
I el seu marit, senyor González,
com es troba?
Pues muy bien, perfectamente.
Solamente con algunos golpes,
con contusions también, como se podrá observar.
Es decir, golpe también del
televisor en la cara, pero, aparte de eso,
incluso el ánimo, muy bien.
Li fa mal en algún lloc? No, solamente
el hombro, que por eso llevamos
el callarín en este puesto, pero nada más.
Es decir, nada más.
I vostè, senyora Baricat, com es troba?
Pues avui bé. Avui?
Sí. Ahir no.
Ahir no, i estava bastant marejada
i em feia mal tot i
molt cansada, però bueno, avui bé.
No té cap contusió, ni cap símptoma de dolor, ni res.
No, bueno, mal als braços,
les cames, suposo, de la força i de la pressió,
de quan tarda, pues...
es nota, però bueno,
ja s'ha passat.
Vostè, senyora Baricat,
coneixia els nostres convidats aquí als estudis?
Es van conèixer al vaixell?
O sabia que eren de Tarragona o no?
No, no sabíem que hi hagués ningú de Tarragona.
Abans també van entrar a l'aeroport de Barcelona
perquè vam parlar amb el seu fill.
Vostè, per tant, senyora Ollet,
tampoc sabia que...
Tampoc.
Sabia que hi havia altra gent de Tarragona al vaixell?
Sí, a veure, jo quan sentia parlar el català,
doncs parlava amb la gent del català,
però no sabia que a Tarragona no...
Hi havia gent de Barcelona, però no ho sabia.
Què deies, senyora Baricat?
No hi havia molta gent catalana.
Allò que a vegades vas a un lloc i tothom és català
i n'hi havien, però no érem molta gent, no?
I tampoc allò de saber que eren de Tarragona
i així no vam saber què...
Després de la desgràcia, diguem,
i dintre de la bona sort,
penso que el que no vam aconseguir en set dies,
en 45 hores vam aconseguir fer-nos amics de tothom
i tothom saludar-se i preguntar com estàs
i ajudar-nos tots en tot moment a qualsevol cosa.
Ara explicarem una miqueta l'experiència,
però jo primer que res els volia demanar a tots tres
que em diguessin si pensen presentar
algun tipus de reclamació o de denúncia
pel que va passar.
Senyor González, vostès pensen presentar
algun tipus de denúncia?
De moment, en este momento, nada.
No tenemos pensado ninguna parte.
Es decir, creo que lo ocurrido está...
Estamos vivos, que es importante.
Y yo para nosotros, de momento,
si no hay ninguna secuela de las...
de los coherines que tenemos puestos y tal cosa,
pues no, no, no presentaremos nada.
Vostè, senyora Ullé, presentaria alguna reclamació
en contra del que diu el seu marit o no?
No, no, no, a veurem.
Els dos pensem igual, però l'únic que...
El que no estic d'acord és que, a veurem,
aquest viatge té un seguro
i que hem estat buscant perquè es visitin els metges
del seguro que porta el viatge
i ens han dit que no.
Això no estic d'acord.
Però ja veurem el que passarà.
Senyora Bericati,
vostè és partidària de presentar alguna reclamació?
Home, a veure,
entrada en particular, no.
Però si es fa conjunta,
doncs sí que farem una reclamació
perquè jo crec que no havíem d'haver sortit de túnel.
El problema és que, a veure,
tothom està dient en contra del capità
que no sabem de qui va ser
l'última paraula de sortir.
No sabem si va ser la pressió de l'empresa
que hi havia gent a Barcelona
esperant un altre creuer per marxar
i els diners són els diners.
O va ser ell que per decisió pròpia
va pensar que no hi havia cap problema,
que podíem sortir, no ho sé.
En tot cas, vull dir,
si va sortir ell per decisió pròpia,
en el fons ens va salvar anys
a tornar a portar cap a casa.
Vull dir que l'home,
no sé si en té la culpa o no en té la culpa,
però bueno, no ho sé.
Vostè, senyora Bericati,
totes vegades diu que si hi hagués
una acció conjunta de tots els afectats
creu que seria positiu
i s'apuntaria a vostè?
Sí, sí.
Sí, perquè ens han dit que,
a més des d'Iberogeta,
ens han dit que presentem demanda
contra els propietaris del vaixell.
O sigui, no només contra el capità,
sinó contra els propietaris del vaixell.
Llavors, no sé per on aniran els tiros,
però bueno,
si s'ha de fer alguna cosa
i s'ha de fer conjunta,
doncs sí.
Era...
Digui, senyora Ullet,
que anava dir.
No, és que jo penso igual que la senyora.
Que, a veurem,
tenim de posar-nos al lloc del capità.
Si és que eren hordes que rebia
o era ell.
Ara, penso com a ella,
que de Túnet no s'havien tingut de sortir,
perquè la mar ja estava malament.
A Túnet ja havia mal al mar.
El vaixell ja no anava com els altres dies.
Vostès eren la primera vegada,
senyora Ullet,
que anaven en un creuer?
Sí, sí.
La primera vegada.
L'experiència fins diumenge,
com havia anat?
Meravillosa.
Meravillosa.
Inoubidable.
Només tinc ganes de veure les pel·lícules.
La veritat.
Perquè m'ho he passat molt bé.
És que m'ho he passat superbé.
Molt bé.
I això que abans jo deia
que no volia pujar en un vaixell.
però quan ens ho van portar els reis,
doncs molt bé.
Fins el diumenge a la tarda,
jo estupendament.
Perquè això va ser un regal de reis.
Sí, sí.
Va ser un regal de reis.
Vostè també diu que l'experiència,
senyor González,
és molt positiva?
Molt positiva.
Molt positiva.
Hasta el domingo,
vamos, inoubidable.
Havíamos pasado unos días fabulosos.
Además,
habíamos disfrutado de compañía
de otros pasajeros.
Habíamos disfrutado al máximo.
Es decir, muy bien.
Además,
la atención es dentro del barco perfectamente.
Es decir,
que era muy bien, muy bien, muy bien.
Ningún problema.
Ningún problema.
Hasta el domingo,
ningún problema.
Senyor Avericat,
vostè era la primera vegada
que feia un creu, eh?
Sí,
la primera i la última.
La última.
Ja ho té claríssim.
Sí, claríssim.
Ja no em feia molta gràcia pujar-hi
i la veritat és que no hi tornarem mai més.
I fins i tot menys a la tarda,
com s'ho havia passat?
Bé,
una vez tonetes de tot,
perquè la veritat és que el mar tranquil,
tranquil,
em sembla que només l'havíem trobar dos dies.
El resto dels dies es movia,
a veure,
suposo que poquet,
perquè clar,
després del que vam viure,
doncs ara penso que era molt poquet,
però dormir allò una nit sencera,
doncs no la vaig dormir cap dia,
perquè es movia
i vam estar prenent biodramines constantment,
per si de cas,
no?,
perquè quan sortíem al passadís
i veies que anaves a sopar
i sopaves allò movent-te,
doncs allò que dius,
no sé ni si se'm posarà bé el sopar,
no?,
però,
bé,
les meves filles ho van passar molt bé
i van disfrutar moltíssim del vaixell,
la veritat,
la tripulació encantadíssima,
molt bé,
però,
bé,
no sé,
les hores de navegació,
penso que tantes hores de navegar
per baixar en un país quatre hores,
per poder veure el mínim de lo mínim
i tornar a pujar una altra vegada,
de passar deu hores més a dintre del vaixell
pensant que,
bé,
que el millor va bé,
però el millor es mou una mica,
potser et mereixes,
la veritat,
a mi...
No és el seu tipus de viatge ideal,
no?
No, no,
jo prefereixo anar en un avión
i posar-me en un país
i agafar un cotxe i voltar.
Està clar,
cadascú,
evidentment,
té la seva opinió.
Molt bé,
l'experiència,
doncs,
per la Carme Ullí i l'Antoni González
va ser fantàstica fins diumenge a la tarda
i quan comença a torçar-se tot?
Quan...
És que,
a més,
és que jo,
el que diu aquesta senyora
del llit,
jo m'aposava al llit
i dormia tota la nit.
Clar.
I encara hi havia altres persones
que eren incapaaces
de dormir tota la nit.
Però jo no,
jo no,
jo dormia,
jo venia tot el dia cansada
i tot així,
i a més ens anàvem a dormir tard,
ens anàvem a dormir a la un i pico
de la sala a les xandes
que feien atraccions i tot
i...
estupendament,
jo fins aquí molt bé.
I quan va començar
a anar tot malament?
Quan vostès van notar
en el vaixell que allò es movia
més del compte?
A veure,
el domenatge per la tarda
ja es va començar a moure.
Quan van sortir de Tunísia.
Quan van sortir de Tunísia
que no es veus tingut de sortir.
Jo segueixo dient això.
i quan vam anar cap al sopar,
que era el sopar de Gala,
doncs el capità
que estava allí,
el sopar del capità,
bueno,
no va estar ni a la taula.
Es va aixecar corrent
i se'n van haver d'anar.
I allò ja es movia
que era una passada.
Una passada que vol dir?
Una passada que ja
anaves així d'un costat a l'altre.
que les gots de les copes de vi
quellen,
de l'aigua,
de tot.
Però en tot això,
bueno,
vull dir que
van fer una festa
molt bé.
Però bueno,
pensaves, bueno,
es mou.
Però bueno,
vam passar per algun lloc
que es mou més del compte.
L'activitat era normal
en aquell moment
d'un vaixell,
senyor González?
Sí.
Hi havia molta gent
marejada.
Sí, sí,
la activitat era normal.
Incluso estuvimos
después de la cena
viendo un espectáculo,
que duró muy poco
porque
todo lo decir
fuimos al espectáculo
muy poca gente,
es decir,
una quarta parte
pràcticamente
de los que
normalmente íbamos,
¿no?
Y bueno,
es decir,
ahí empezó
ya,
ahí empezó
la tragedia
empezó ahí,
pràcticamente.
Vostè,
senyor Abricat,
m'imagino que
a aquella hora
ja es trobava malament.
o no?
Bueno,
trobar-me malament
no m'he trobat malament.
O marejada,
millor dit.
Nosaltres
a les 5 de la tarda
vam fer una reunió
per explicar-nos
com es desembarcava
quan arribàvem a Barcelona,
com havíem de deixar
les maletes
i el que havíem de fer
quan arribéssim a Barcelona
i a les 6 es va acabar això.
Nosaltres vam intentar
anar a berenar
però el vaixell
ja es movia moltíssim.
Jo vaig preferir
anar-me'n al camarot.
Ens vam estar al camarot,
no vam poder pujar a sopar
i a les 4 de la matinada
nosaltres vam sortir
del camarot
perquè estava caient tot.
O sigui,
les copes s'havien trencat,
la tele donava voltes
boges,
el llit anava amunt i avall
i vam sortir al passadís
perquè pensava que era el lloc
que segurament estaríem més segurs,
perquè no ens cauria res al cap, almenys.
Era un camarot de 4 persones?
No, de dues.
De dues.
El que passa és que
les 4 estàvem en un camarot
perquè era por, no?
Jo estava amb una filla,
la meva mare amb una altra filla
i teníem por
i la vaig trucar per tal
i vaig dir
mama, veniu aquí,
no sé, vaig pensar
nosaltres estarem les 4 juntes, no?
Però quan vam ser res,
vam estar un quart d'hora
veient que el llit
se n'anava d'un costat a l'altre
i vam dir marxem,
recollim el que puguem,
ens vestim i sortim a fora.
I vam sortir al passadís.
Sí, vam sortir al passadís.
Sí, les 3 o les 4 de la matinada,
no sé,
perquè va a tele
es veia el barco
que anava avançant,
amb allò del GPS,
i de cop es va desenxufar la tele
i en aquell moment
ja vam dir, bueno, prou,
sortim a fora
i suposo que veurem més gent
i estarem a fora
i no ens caurà,
ja et dic,
la sensació
que no ens caigués res a sobre, no?
I ja et dic,
ens vam estar al passadís
fins que vam arribar a Sardenya.
I hi havia més gent al passadís
ja en aquell moment o no?
Sí, hi havia,
bueno, hi havia poca gent,
hi havia gent
que encara anaven a recepció
a pagar
les factures
que havien de pagar
i després, bueno,
a recepció,
nosaltres estàvem al costat de recepció
vam veure com començaven
a rodar les butaques
d'allí de recepció,
el noi,
el director de cruceros,
entrava i sortia
però ja anava
d'un costat a l'altre
i el vam veure passar
a xop a la baix
que suposo que és
quan es devia trencar el vidre
del pont de Mando
i ja a partir d'aquí,
bueno,
va ser tot un caos.
I vostè, senyora Uller,
van continuar el camarot
de tot aquella...
No, doncs és que a veurem,
vam rebre una...
que deia el capità
que no ens moguessin
per la pronta de l'habitació
i nosaltres vam obedeir
el capità,
ojalá no véssim obedeir,
perquè, clar,
va ser quan ens va caure
el televisor,
allà anava
d'un costat a l'altre
fins que vam dir,
i en aquell moment
ens va obrir la porta
que era...
cada passadís
hi havia un...
un camarer,
bueno,
un senyor...
una persona de la tripulació.
I diuen, salga,
ens salga en el passillo
i per arriba.
I sí,
i és el que vam fer,
sortir,
com poguer.
Està parlant també
de la matinada de dilluns.
Sí, sí.
Vostès van tenir prou informació
que ho consideren
al llarg de tot el viatge,
senyor González?
Ahí esto...
Yo creo que la equivocación
del capitán
o de esto fue
que crecimos completamente
de información.
No nos dieron información
de ninguna clase.
Incluso después de pasar
allí cuatro o cinco horas
nos dijeron
que veíamos que el barco
se volcaba.
Es decir,
nos dijeron
la explicación
de que se había roto
que había venido
una ola de mar,
que se había roto
la cabina del capitán,
que se había inundado,
¿sabes?
Pero que estaba controlado,
que teníamos los barcos
a...
un barco a la derecha,
es decir,
butanero,
concretamente,
las fuerzas...
es decir,
dos helicópteros
y un avión
de las fuerzas armadas
de Francia.
Es decir,
información
es lo que nos...
siempre nos han...
hemos carecido
en el banco.
Vostès,
la vericata
també coincideix
amb això?
No,
jo no,
perquè,
a veure,
nosaltres,
quan ens van fer posar
els helicópteros a la vida,
es van agrupar la gent
a diferents llocs,
hi havia gent que van anar,
els van posar al restaurant,
d'altres els van posar
a la discoteca,
els van posar a la sala de festes,
nosaltres,
no,
jo no vaig voler
fer cas
de lo que ens deien,
perquè quan entraven
al restaurant
els veia relliscar,
a l'entrada del restaurant
hi havia rajola,
i quan els veia entrar
relliscaven completament,
a part que se sentia
que es trencaven
tots els vidres
i tots els plats,
i em va fer molta por,
i ens vam quedar
en un racó
a la porta,
diguem,
davant de la porta
del restaurant,
en una cantonada
que hi havia una sortida
d'emergència,
i nosaltres
ens vam quedar
allà assentades a terra,
i allí és on vam estar
pràcticament,
no sé,
moltes hores,
perquè després
ens en vam posar
en un passadís estret.
Allí passava constantment
gent de la tripulació,
van passar el segon capità,
que era català,
i en tot moment,
clar,
cada algú que passava
li deien
com estem,
on anem,
què fem,
ens deien,
bueno,
doncs tranquils,
no passa res,
estem malament,
l'aixell ha tingut un problema
amb els motors,
però estem intentant
arreglar-lo,
teníem tripulants
allà amb nosaltres assentats,
que eren xinesos,
i ens deien
que hi havia
quatre ingineros,
ens deien,
bueno,
en anglès,
que hi havia enginyers
a baix treballant
per arreglar els motors,
i, bueno,
després al cap d'una estona
va tornar a passar
un altre capità,
o digue-li com vulguis,
perquè ja no ho sé,
els rangos
jo no els conec.
Sí,
és igual,
membres de la tripulació.
Exacte,
els membres de la tripulació,
i clar,
constantment els anàvem dient,
però ens anàvem dient,
no,
els motors s'han posat en marxa,
el que passa és que
estem arribant a Menorca,
però no podem entrar,
i girem cap a Sardenya.
En aquell moment
ens vam desmuntar,
perquè pensàvem
que si arribàvem a Menorca
que ens deixessin allí,
que ja tocàvem a terra,
i clar,
quan ens van dir que giràvem,
tornes a pensar,
bueno,
quantes hores més he de patir,
una altra vegada,
semblava que ja estàvem
a tocar terra,
i quan et diuen
que tens que girar una altra vegada,
penses,
bueno,
doncs tornem a girar,
però ja et dic jo,
informació,
tota l'estona
vam estar molt ben atesos
per la tripulació.
Senyora Ollet,
nosaltres no vam estar,
no vam tenir aquesta informació.
No?
A més,
el meu marit
estava en un lloc,
jo estava en un altre.
Però quan es van assabentar
justament que no podien
atracar dins de Menorca
i que havien d'anar
cap a Sardenya,
se'ls va caure
una mica el món
a sobre també,
com deia la senyora?
A veure,
no és com que...
A veure...
En el sentit de dir,
encara més hores de travessia.
més hores,
el que pensava que jo
no estaria aquí sentada ara.
La veritat és que
jo dic,
d'aquí no en sortim.
He sortit de tantes coses
i d'aquesta no en surto
perquè
tenia molta por.
Tan malament ho vam veure?
Jo molt malament.
Jo vaig veure
la pel·lícula del Titanic
sense l'aigua.
Jo aquest senyor,
no sé si és que
veia volar les cadires,
ho veia volar tot,
però jo sí,
veia volar els sillons,
veia volar tot
i a més,
el meu marit
estava en un altre lloc
i veia que
com m'agafava
les persones
que se'n anaven.
Però això té el braç
més malament.
Perquè a mi m'agafaven,
jo estava en un passadís
i de frenta
hi veien unes altres persones
de la tripulació
i així,
i entre els peus
es feien fort
i després
es agafàvem
amb la darrere.
I llavors,
jo allà estava bé.
Malament,
però bé.
Però ell jo veia
que feia així
i veia que agafava
persones
que se'n anaven.
l'obsessió de la veritat
ho va veure també
molt malament,
molt?
Sí.
Molt, no?
Sí,
hi ha una estona que sí.
Nosaltres, a més,
teníem una porta
d'una sortida d'emergència
al costat,
o sigui,
que donava coberta,
amb una de les onades
que hi havia gent
que estava per allà dreta.
Un senyor va sortir disparat,
a coberta,
el van poder pescar,
però ja estava fora,
vull dir,
sense n'hagués anat a l'aigua,
el vam pescar,
el vam entrar cap a dintre.
El senyor no li va agafar
un infart de miracle
perquè vam estar allí
munt d'hores,
gent dient-li coses
i que respirés.
La seva dona estava
molt espantada,
sentada a les escales,
no gosava ni a venir.
Després,
una altra senyora
també va sortir disparada,
també vam tindre
que pescar
i la veritat és
que les escenes
eren horroroses.
El que passa és que
escenes de pànic,
allò de cridar
i així no en van viure
cap en cap moment.
Va ser el moment aquest,
les dues persones aquestes
que sortien disparades
que les vam poder agafar
i després,
a partir d'aquí,
no hi ha paraules,
no pots parlar de res,
és que no se t'ocorreix dir res.
Pensàvem això,
veiem els de dintre
del restaurant
perquè les portes de vidre
grosses s'obrien
i es tancaven constantment
i pensàvem
si es trenquen aquestes portes,
serà un desastre
perquè hi ha unes portes
bruixudes de vidre.
Al final les vam tancar
amb unes estovalles
i vam aconseguir lligar-lo
perquè no s'obrissin
i es tanquessin
i això representava
que un noi de la tripulació
tota l'estona
obria i tancava
perquè pogués entrar
a posar el metge,
els camerers
per poder portar menjar
i tot això,
però ja et dic
escenes allò
de pensar que
no en sortiràs més
si hi va haver estones
que pensaves
que no sé.
I el pitjor que podia pensar
és que ens poguessin
en aquells bots a la vida
perquè allà sí
que no hagués sortit ningú viu.
Els bots salvavides.
Els bots salvavides
perquè les oles
ens passaven de tros
i pensava
com ens posin aquí dintre.
Si el vaixell
en aquell moment
el veiem petit,
doncs imagina't
un bot salvavides
allí dintre,
pensàvem
se'ns menjaran les ones.
Senyor González,
alguna imatge,
la més negativa,
el moment més crític,
recorda?
Va haver-hi algun moment
especialment dur
que recordi
de tota aquella travessia?
Bueno,
estuviu 4 hores
que fueron duríssimas,
pero durísimas de verdad.
yo estaba en la sala de Sander
que prácticamente está
en el sexto piso
y aquí se veía todo,
es decir,
veías las olas
como te enguñía en el barco,
es decir,
estuvimos más bien a punto
de dar la vuelta
que decir,
pero muchas veces.
Y es que se veía
perfectamente en el oleaje,
las olas
que parecíamos
que éramos
una cáscara de nuez
en el medio
de olas grandísimas
fuera de decir
que cubrían el barco
y con un pasadizo
entre las dos
que daban la vuelta,
es decir,
yo creo que
calculo que las olas
sobrepasaban
los 20 metros de altura,
¿no?
Entonces,
ahí al ser un sitio
más grande
lo pusieron a mucha gente,
es decir,
volaba la gente,
literalmente es que volaban
de un sitio a otro,
es decir,
lo bueno es que
no hubo más desgracia
porque, bueno,
tiene que haber alguien
porque si no aquello
es para ver
un muerto
ahí infinito de gente,
solamente de los golpes
y los golpes
de sillas,
de todo
que volaban
de un sitio
para otros.
Aquests días
se s'han sortit
moltes imatges
a la televisió,
senyora Ullel,
¿li queden ganes
de veure aquestes imatges
per televisió?
Ara que veu
que ha pogut
veure el vaixell
des de l'aire,
en fi,
com va durant toms,
té ganes
de veure-ho o no?
A veure,
m'ho he vist
diverses vegades,
això ho he vist
per la televisió
perquè és que clar,
no,
però vull dir que com
estàvem a dintre
i ho estava passant
tan malament,
pensàvem,
raó,
està tan malament,
perquè,
clar,
és que el vaixell,
perquè és que jo no ho veia,
el que veia el meu marit
no ho veia jo,
jo estava a un passadís,
llavors ell no ho veia,
per això ell no em va deixar
anar cap allà,
m'ha dit,
tu quede't aquí,
i m'ha quedat allà agafada
i ell va anar cap allà
perquè clar,
trient de passar la gent,
però com jo no podia anar
a gates,
pels genolls,
llavors m'ha quedat allà
i jo no veia
el que ell veia,
no veia les onades,
jo sentia,
bueno,
tot,
però
jo hi passem molt malament.
Senyora Bericat,
vostè,
ja per acabar,
li queden ganes
de veure les imatges
per televisió?
Bueno,
n'he vist alguna
del vaixell
des de l'helicòpter,
quan vaig veure
em vaig espantar molt,
perquè des de dintre
jo,
com diu aquesta senyora,
jo estava en un passadís,
no veia les onades,
només les vaig veure
una vegada
per anar al lavabo
agafar dos nois
que em van acompanyar
perquè no ens podien bellugar,
i quan ho vaig veure
em va agafar,
llavors potser va ser
el moment
que vaig tindre més por,
quan les onades
ens cobrien completament
vaig pensar
que allò era,
bueno,
d'allí no sortiríem,
difícil,
no?,
poder anar a sortir,
però,
ja et dic,
al no veure-ho més,
doncs,
bueno,
mira,
ojo és que no ve
en corazón
que no siente,
no?,
i,
no sé,
molta por,
i quan vaig veure
les imatges
també després vaig pensar
el que havia patit
el meu marit,
que estava aquí a casa
i que veia allò
i que ningú
li sabia explicar res,
que li havien dit
que havien ferits,
però clar,
no sabien si eren els seus o no,
i jo penso que això
va ser,
no sé,
una cosa que
no es pot explicar.
Marta,
Marta Bericat,
moltes gràcies
per atendre'ns
per telèfon
des del seu lloc de feina
i, en fi,
a recuperar-se
físicament
i també mentalment
i moralment,
psicològicament.
Ja ens ha dit clarament
que no tornarà a agafar
un vaixell
per anar de creuer,
per anar de vacances.
No,
ni de vacances,
vull dir,
ni de creuer,
ni per anar-me'n d'aquí a les illes.
La meva mare viu a Eivissa
i jo,
sempre hi he anat amb avió,
però allò que a vegades
dèiem,
podríem anar en vaixell
perquè les nenes
els agradarien.
Les nenes hi han anat en vaixell
i jo crec que elles
tampoc tornaran a pujar mai més.
L'experiència,
per cert,
elles estan bé també,
les nenes,
les filles?
Sí, sí,
elles estan bé.
Van passar molta por,
elles o no?
Van passar molta por,
el que passa que
no ho han dit.
Ahir quan vam anar a l'escola
vaig parlar amb les senyoletes
i els vaig dir
que no fessin molt...
A veure,
que és lògic
que els preguntessin coses
i que els diguessin coses,
però que no fessin
molt drama
ni molta història
perquè són petites
i perquè penso
que tampoc...
Si està passat
i ja està passant,
hem sortit
i ja està.
Però la petita
de tant en tant
plora
i he perdut una maleta
amb tota la seva roba
i ella es va disgustar molt
perquè
i ara què faré
i la roba com ho farem
i jo li vaig dir
mira,
la roba la podem comprar.
Al final,
tot el que podem comprar
amb diners
és igual.
Nosaltres estem aquí
i ho podem explicar
i per tant
és el més important.
Però bueno,
són molt fortes,
es van portar molt bé
la veritat
perquè només té 8 anys
la petita
i la trenta-onze
i com dues dones grans
i bueno,
xapó.
Doncs a recuperar-se
tota la família.
Moltes gràcies.
Marta Bericat,
moltes gràcies.
Adéu.
Adéu-siau,
bon dia.
Era un dels testimonis,
els altres els tenim aquí,
als Estudis de la Ràdio,
també els acomiadem.
No sé si a vostès
els queden ganes
de tornar
a marxar de vacances
en un vaixell.
Sembla que la Carme Uller
no.
Jo no.
Preferirà fer vacances
d'una altra manera,
no?
Sí.
Jo ja ho dic,
fins al diumenge
a la tarda,
nit,
molt bé.
Tornaria a anar
amb un vege.
Ara,
a partir de llavors,
no.
Suposo que la seva família,
la senyora Marta Bericat
parlava del seu marit,
suposo que també
en el seu cas
els seus fills
van patir
i van patir molt,
no?,
des d'aquí.
Sí,
perquè a més
és que estàvem
molt mal informats.
O sigui,
nosaltres estàvem
mal informats,
ells,
perquè el meu fill gran
ens va anar a buscar
com nosaltres
li vam dir
que arribàvem
el dilluns
a les onze i mitja
i va arribar allí
a Barcelona
i li van dir
que no,
que es retressàvem
una mica,
no li van dir
la veritat.
Va ser per coses
d'internet
i coses
d'anar buscant
així
quan van començar
a saber com
la cosa
i quan van veure
la televisió
al migdia.
Què els han dit
els fills?
Se la tornava.
Nada,
és a dir que
que como lo habíamos pasado
muy bien,
és a dir que
bueno,
es preocupadísimo
como siempre.
És a dir,
que es que era lògic,
una vez que viven
las imágenes
y estos no salen de ahí.
Nosotros pensábamos
solamente,
pensábamos en ellos
que no sé
que no hubieran
las imágenes
que podían haberse
grabado desde fuera.
És a dir,
que era porque
si nosotros estamos
padeciendo desde dentro,
los que están fuera
están padeciendo
lo mismo
que los que estamos dentro.
En fi,
han estat
moltes hores
i moltes persones
que han patit
per aquesta travessia
que tant de bo
no es torni a repetir.
Ara també,
Carme Ollé,
Antonio González,
a recuperar-se físicament
i també mentalment,
mentalment sobretot,
a poder descansar
el màxim possible
i recuperar-se
i a fer vacances
quan sigui,
com vulguin
i si ha de ser
en un altre mitjà
de transport
que no sigui el vaixell,
doncs per vostès
molt millor segurament.
Carme Ollé,
Antonio González,
moltes gràcies
i molta sort.
moltes gràcies.
Adéu-siau,
bon dia.
Bon dia.
Doncs aquesta era
l'experiència
que van viure
aquells tarragonins
que van visitar
el 17 de febrer
de l'any 2005
als estudis
de Tarragona Ràdio
per explicar-nos
aquesta incidència.
Segurament que
ara ja amb el pas del temps
potser es recorda
com una anècdota,
però que ha estat
força colpidora.
Ara ja tenim aquí
amb nosaltres,
us anuncio
a la Mar Pérez
i us he de dir
que porta un bombonet
que mitja
a la redacció
de Tarragona Ràdio
se l'ha menjat
a petons.
Saludem-la.
Ja no sé
si us recordeu
d'aquesta sintonia,
home,
i espero que sí.
Vam donar
molt la tabarra
dins de la primera
hora de la tarda
i part de més enllà.
Mar Pérez,
bona tarda.
Molt bona tarda.
Que em pensava
que no podria parlar
amb tu, eh?
Se'ns està acabant
aquests 25 anys
de ràdio
i havia de passar la Mar.
Home.
Quines ganes
tenia de tornar
a sentir aquesta sintonia
sentada aquí.
Marc,
Marc,
que no et sembles tu.
Ara estàs tu,
mira.
Estic una mica
ocupada,
estic una mica
ocupada.
Sí, sí,
no, no, no.
Ja ho podem veure, eh?
Si sentiu algun so,
és que tenim
per aquí,
fem una miqueta
de feina
i és el nostre
convidat de pedra
petit.
Algú que vol arreglar
el micròfon.
En qualsevol moment
podrem,
no sé,
potser tenim un espontani,
no sé.
No, no,
sí, sí,
ja veig,
que està per feina,
va per feina.
Jo,
tu li donaria l'altre
i acabaríem abans
o alguna cosa
per l'estil.
Doncs a la Mar
també l'havíem
de convidar
en aquests 25 anys
de ràdio
perquè també forma
part de la nostra família
i també volíem saber
una mica
de la seva història,
de com va ser
que va formar
part de això,
que va col·laborar
amb nosaltres.
Mar,
tu te'n recordes
d'aquells primers programes,
d'aquells primers
manamenars,
perquè sempre hem estat
dins de les revistes
del cor, no?
Sí, sí, sí.
De fet,
vam començar,
la cosa va ser
una cosa així
com a molt espontànic,
com a,
doncs mira,
doncs provem-ho,
a veure si funciona,
a veure si agrada,
a veure...
D'això ja fa més
de 12 anys.
Sí,
Déu-n'hi-do.
Me'n recordo
dels estudis
a la Rambla Nova,
a la Rambla Vella
anava a dir,
a la Rambla Nova,
i deixa el micròfon,
carinyo,
que és que està parlant
la mama.
Clar, home,
ell no ho sap,
ell no ho sap.
És que han passat
moltes coses
des d'aleshores,
però sí, sí,
recordo que,
que bueno,
era com un grup d'amigues,
no?
Ens vam ajuntar
amb la Montse,
la gent potser
no se'n recorda,
però, bueno,
fèiem unes cleques.
Importants.
Unes cleques
importants,
importants,
sí, sí,
era l'autèntic
so directe
del cafè,
del cafè de les amigues.
Sí, però
hem de confessar
que la gran majoria
de vegades,
Marc,
molt directe,
molt directe
no era, eh?
No, no, no.
No ens enganyem, eh?
No ens enganyem.
Sí, hem de dir
que allò,
rotllo,
tallem per repetir,
no.
No, no,
això no,
això és veritat.
El que sí que fèiem
era tallar
perquè s'allargava massa,
eh?
Era una mica perillós
en el nostre estatus.
Això sí,
però no allò,
rotllo,
no hem fet servir
mai guió,
ni ens ha fet falta.
Home, no, no,
això no ho diguis
perquè no és veritat,
eh?
Perquè vosaltres,
almenys,
mirar-s'ho,
mirar-s'ho,
ho havíeu de mirar.
Portava una xuleta,
però un guió
no l'hem fet servir mai,
no ens ha fet falta,
tu, escolta'm.
I a més,
ens ho posaven molt fàcil,
no?
Bueno,
t'ho posaven també
molt fàcil
la gent de les revistes
del Cor,
perquè déu-n'hi-do
la feina que donaven, eh?
Sempre hi ha,
per criticar,
sempre hi ha aquell...
Ai, Mar,
el que ens hem perdut
durant aquest temps, eh?
Bueno, bueno,
i el que hem arribat
i els eventos
que ens hem perdut
perquè no ens donava
la gana d'anar.
Sí, perquè una altra
de les coses
que potser també
hem de confessar,
que a la gran majoria
de vegades no anàvem.
No, no, no.
No, ens fragmentàvem.
Més que a la gran majoria
de les vegades,
mai hi hem anat
a cap d'aquests eventos.
De cara cap a la ràdio
i cap a fora, sí.
Sí, sí, sí.
Sí, anàvem a depilacions,
sí, sí, sí.
A gudes, bautifos
i comuniones.
Primer passàvem
per la part de l'estatge
i després hi anàvem.
Primer fèiem
però després allò
d'haver d'anar...
No, no, escolta.
No, per què?
Perquè aquí s'estava millor
amb el cafè i les galetes
perquè això sí,
el cafè i les galetes
sempre han existit.
Això també és ruitat.
Això no ha sigut mai mentida.
I alguna vegada
hem fet la variant.
Alguna pizza?
Sí, alguna vegada ha sigut...
Ai, però és un luxe, un luxe.
Un baranar més consistent, eh?
Un rotllo pizza i Coca-Cola,
sí, tens raó.
Tens raó.
A veure, com que ja dius,
que els quilos no te'ls regalen,
se'ls hem currat.
Això és ruitat, això és ruitat.
I mira, ell també riu.
Sí, és que tenim a l'UNAX,
presentem-lo, no?
Sí, sí, mira.
A l'UNAX, aquest que tens a la mà
és el micròfon de Tarragona Ràdio.
Sí, sí, a l'UNAX és el fill de la mar
perquè hem viscut també de primera mà
el teu embaràs també
a través de les zones de l'emissora.
Sí, sí, sí, exacte.
Hem estat pendent de veure què,
ara es mou, ara no es mou.
I també ho comentàvem,
era una cosa que també ens feia goig
de fer-ho.
Bodes bautissos comuniones,
però teves també, eh?
Sí, sí, no, no, presentes, presentes.
Teves també, perquè també hem vist
bodes i parts teus.
Bé, bodes només una,
parts més d'un.
Sí, sí.
En tot aquest temps.
Ara mateix anem a entrar
a la front de la faràndula, encara no, eh?
Jo, de fet, ho recomano.
Ho recomano que tothom en algun moment
provi això de fer ràdio.
Trobo que és superdivertit,
és una manera com...
No té res a veure,
estem acostumats a sentar-nos
davant de la tele
i que ens ho donin tot fet.
I veure com es fan les coses
a vegades ajuda a entendre
que és molt difícil això,
però a la part és molt divertit.
A veure, més divertit per naltros
en el cas meu,
perquè jo vinc, xarro i marxo.
Aquí la que fa la feina dura
és ella, saps?
Bueno, diguem que és diferent, no?
És diferent.
Estava buscant alguna d'aquelles coses
que posàvem,
perquè hem de dir que
aquest nen,
l'hem sentit mar.
L'hem sentit, aquest nen,
de vegades,
dins de les revistes del Gop.
Moltes vegades, que et deia,
Sílvia, treu el nen de l'armari.
que déu-n'hi-do.
L'hem sentit riure,
però clar,
i una de les frases,
a veure si te'n recordes d'aquesta frase.
Que tonta sóc!
Doncs te n'enfotràs,
però jo més d'un cop a la meva vida
la faig servir aquesta frase.
Què dius?
Sí.
Com deia fa anys.
Que tonta sóc!
I a més, aquesta frase,
vinga, Mar,
ara anem amb un examen per tu.
De quina pel·lícula és?
No, no, no.
De quina pel·lícula no.
Aquí anava dirigida
la gran majoria de vegades
quan parlàvem de...
La feien servir per dues persones.
Sí?
Una d'elles era
la Paris Hilton,
per exemple, sí.
I l'altra,
alguna vegada,
parlàvem en Esteban.
Però tu tens alguna més en ment.
Jo també, home.
Home,
teníem aquella parella
gairebé de cine.
No te'n recordes?
A veure, a veure.
A veure,
els senyors d'Anglaterra
per excel·lència.
Aquella parella,
aquell és futbolista.
Ella és Pais Seguel.
Home, aquí també ho teníem, no?
És veritat, és veritat, és veritat.
I la de bandes sonores
que vam arribar a sentir
durant aquesta temporada.
perquè és que, en el fons,
aquesta gent viu una vida de pel·lícula.
Sí.
De terror, a vegades,
però bé, de pel·lícula.
Un altre, eh?
Un altre, eh?
Prepara't que t'he fet aquí
diverses cosetes.
A veure.
Un altre que també utilitzàvem
dins de les revistes del Cor,
amb la Mar Pérez.
Home!
Lo tuyo es puro teatro.
Quan era, Mar?
Quan era, quan era, quan era?
Saps amb qui vam començar
a fer servir aquesta cançó?
Amb qui?
Amb la Raquel Mosquera.
Veus?
Amb la Raquel Mosquera,
quan va morir el seu marit,
el boxejador,
el Pedro, què?
Carrasco.
Pedro Carrasco.
Doncs vam començar a fer servir
aquesta melodia per parlar d'ella.
Perquè, bueno,
realment va guanyar molts diners
a costa de la mort del seu marit.
I veu que continua, eh?
Bueno, però veus?
És que m'ha fet parlar, Mar.
M'ha fet parlar, m'ha fet parlar.
S'ha de parlar.
Això que avui no hi ha que fer,
però bueno.
Però com s'ho fes?
Com s'ho fes?
Hem de dir que una altra
de les coses que també feia amb Mar,
abans,
perquè tot això s'ha de preparar,
oients de Tarragona Ràdio,
no?
Era que comentàvem una miqueta
a les notícies.
El que tenia de bo la mar
era que només em deia els titulars.
Dia, posa'm el que tonta soy,
al teatro,
posa'm el no sé què,
posa'm el no sé què.
Només tenia el dubte puntual de dir
hem de parlar d'això
que podríem posar, no?
L'efecte sorpresa és potent
i a mi m'agradaves
que tu et revenessis al cap.
Per què m'ha demanat que posi a tal?
I jo he de dir que sí,
que me'l remenava,
perquè no hi havia manera de saber
per on anava la mar.
Si parlem de l'Avrin Espirs
o d'alguna cantant i tal,
o alguna actriu,
sempre fèiem servir
algun tros de la seva pel·lícula
o alguna melodia de les seves,
però, clar,
la caseta de papel,
quan parlàvem
d'alguna palaceta
que algú s'havia comprat.
És cert.
O jo què sé.
Home, la Pimpinela.
M'estàs diciendo
que él es el problema
o que tienes el problema?
Que Pimpinela,
també l'hem de dir
que era una altra
de les cançons
que també va triomfar.
Sí, sí, sí, mítiques.
Que també la posàvem
i que Déu-n'hi-do, eh?
Home, és que
de tanto que te quiero
te apunyaco.
Claro, claro.
I totes les parelles
es barallen.
I el pitjor d'aquesta gent
és que es baralla públicament.
Per tant,
se n'entarem.
Però el que sí que hem tingut
més o menys, Mar,
la regularitat
que sempre normalment
sortíem de cara a divendres, no?
Sí.
Divendres, dijous,
potser alguna vegada.
Sí.
Fa tants anys, tu.
I tot això depèn
de les revistes.
Però clar,
estàvem pendents d'això.
Clar,
de la premsa
que surt dimecres
i alguna d'elles
sortia divendres.
I alguna d'elles
dilluns,
fins i tot.
Ja,
bueno,
nosaltres fèiem una recopilació.
Al final,
ja,
els últims anys,
hem de reconèixer
que ja no comprava en premsa,
tu.
Ho feia per internet.
Ho feies per internet?
Sí, sí, sí.
M'enganyaves vilment?
No t'enganyava,
jo no m'ho fas preguntar mai.
Jo agafava...
Home,
també opiava una mica el tema.
Ho mirava per internet,
ti, ti, ti, ti, ti, ti,
fullejava,
entre cometes,
fullejava, clar.
Clar, clar.
I traia les notícies d'internet,
tu.
Veus, veus.
Sí.
Home,
també eren pàgines,
també són pàgines d'internet.
Clar, clar.
Sí,
també que sí,
que és veritat que les fullejaves.
I en revistes,
vull dir,
l'hola,
lectures,
tots aquests presenten la portada
i t'ensenyen l'interior,
vull dir,
és així de clar.
I pots arribar a llegir-lo tranquil·lament,
depèn de com.
Ara que no ens ha sent ningú,
perquè has de pagar,
si no ho tens gratis.
Home,
però és que tu no saps
el que és allò tocar.
Sí que sé el que és tocar,
però tu cap a P,
que és el que estem parlant ara mateix,
penso,
mira,
en els quartos que gasto revistes,
me'l gasto en galetes d'aquelles de melmelada
que sé que t'agraden.
Oh, oh,
veus?
Ja m'ho fas recordar,
ja m'ho fas recordar malament.
I aquí,
que les galetes de melmelada no les regalen.
I molta de la gent diu,
home,
vam fer un Kit Kat,
en aquest Kit Kat,
que ha sigut aquest any,
10 cacs,
no ha arribat,
un any,
clar,
no ha arribat un any,
doncs ha hagut la feina,
de mama.
Hem tingut feines,
hem estat ocupades,
sí, sí.
Clar.
I s'ensenyora una miqueta això de la Ràdio Mar,
ja sé que m'has dit,
ja has convidat que la gent que conegui
com és el món de la Ràdio Interior,
però s'ensenyora una miqueta o què?
No, una miqueta no,
molt.
Sí?
Molt.
I hi ha dies que dius,
hosti,
ara estaria amb la Sílvia,
estaria amb xixi,
xajà,
ara li estaria comentant,
o a vegades estic mirant la tele,
o llegint la premsa,
i veig una notícia,
i me ve el cap de dir,
jo faria així, així, així.
Mira que plou a Londres
i mira quina calor fotia aquell dia,
tot això que ens hem estalviat.
Mira-te'l, mira-te'l.
Perquè sap que feia calor aquell dia.
Clar,
i que ell estava,
ell estava també per allà,
ja veia la tele.
Almenys veia la tele i ho estava.
Potser no a Londres,
ni al Buckingham Palace ni companyia, no?
No, no,
no sé si ens haguessin deixat entrar,
perquè te recordo que l'última vegada,
mentida,
sabeu que no hem anat mai a aquests llocs,
l'última vegada que vaig anar,
ens vam fer fora,
per culpa teva.
Ara ja està,
ja ha hagut de pagar.
A veure, ja comencem.
Que és una altra de les coses que té la Marc,
la culpa,
la gran majoria de vegades.
Marc,
per què la tenia jo?
Per què?
Per què?
Confessa-ho.
Vinga, per què?
Per què tenies tu la culpa?
Per què?
Perquè no l'havia de tenir jo, no?
Ah, també és veritat.
Si només estem tu i jo...
Veus com necessitàvem la tercera en discòrdia?
Si només estem tu i jo
i jo soc la que xarro,
doncs la culpa per una altra.
I també vam tenir convidats de pedra.
Sí.
Entrevistes, entrevistes,
podíem dir,
els famosos mai hem fet, no?
No,
perquè no hem volgut ells, eh?
Tampoc ho he necessitat.
No, perquè, a veure,
inclús dèiem,
si no hi ha notícies,
se les inventem.
No vam arribar a inventar-les mai.
No.
El que passa és que sí que és cert
que mai hem anat a cap roda de premsa,
ni a cap entrevista,
ara això sí,
concerts i presentacions
i coses d'aquestes,
potser sí que hem anat, eh?
És allò,
home...
Anem al concert i després a la roda de premsa,
doncs mira, marxem-lo.
Què vols que t'hi?
Què ens han d'explicar?
Que nosaltres no ho sabem.
Fem un petit quicat, Marc.
Jo t'ho poso una cançó
que no sé si et portarà records.
El reloj no marques las horas
O de que voy a enloquecer
Ella se irá para siempre
Cuando amanezca otra vez
No más nos queda esta noche
Para vivir nuestro amor
Y tu tigra me recuerda
Irremediable dolor
Relójete en tu camino
Porque mi vida se apaga
Ella es la estrella que alumbra mi ser
Yo sin su amor
No soy nada
Detén el tiempo en tus manos
Usas esta noche perpetua
Para que nunca se vaya de mí
Para que nunca amanezca
Déu-n'hi-do
Hauríeu de sentir
Escrits que estem fent
Per aquí per la ràdio
No podem
No podem
No podem amb aquesta cançó
És superior
És superior a nosaltres
És veritat
És que he donat
En tots aquests anys
Moltíssimes notícies d'ell
Bones, dolentes
I algunes que era mentida
De regular
De regular
Rollo bolos que corrien
Rumores
Rumores
La Frossa
I la Carrà
I de fet
Aquesta cançó
Sempre ens ha anat molt bé
Perquè ja
Mai més va tenir el nom
De Luis Miguel
Era El Perpétuo
Era El Perpétuo
El vam fitxar
Com El Perpétuo
I mai
Jo
Bueno
Potser sí
En altres cançons
Però mai potser
Havíem
Bueno
Bueno
Espera
Que estic explicant
Espera
Que això del Perpétuo
No crec que li acabaria d'agradar
L'UNAX
L'UNAX
Que estem a la ràdio
Deixa-li uns cascos
Deixa-li uns cascos
Que també
Mira
Se mira
Perillosament
El micròfon
Clar, perquè és de cul de taronja
I li agrada
És el que té
Doncs això que et deia
Que potser
Des d'aquesta cançó
Ja fa anys d'aquesta cançó
Però des que la vam fer servir
Per parlar d'ell
Sempre, sempre
Ens ha servit
Per parlar
Del Perpétuo
Sí, sí, sí
S'ha quedat com El Perpétuo
Inclusió a vegades
Que el posen a la ràdio
I tal
I ja no em surt
El Luis Miguel
El Perpétuo
Sí, sí
Igual passava
Amb un altre
Que això ho va treure a la mar
Tot s'ha de dir
Que va ser
El Brad Pitt
I l'Angelina Jolie
Van deixar de ser
Precisament aquests noms
Per convertir-se en
Pitjolí
Els Pitjolí
És que Pitjolí no podia ser
I que era una meravella
Els Pitjolí
Clar, clar
Perquè normalment
La gent els deia
Els Brangelina
Els Brangelina
No, m'agrada
No m'agrada
I nosaltres vam dir
Que per què els havíem de dir
Com la resta del món
Nosaltres vam inventar
Els Pitjolí
Exacte
I eren els Pitjolí
I cada vegada són més
Tu això ja són
Com la tribu de los Brady
És que jo crec
Que volen fer
La sèrie del tribu de los Brady
Volen fer una
Hiper super
A més a més
Està esperant a veure
Si acaben de créixer
Una miqueta més
Els més petits
Per fer-ho
Per fer-ho bé
O això ho adoptar
Ja directament
De 15-16 anys
Que són els que els hi falten
La part més alta
D'aquí no res
No t'estranya
Que hi ha
Els de dos en dos
Mira
Els adoptem de dos en dos
Doncs
Eh
El temps
Perquè l'Angelina
M'ha dit que
Veus és que sense voler
Mar
Amb la Mar
No podem estar
Parlant d'altres coses
És impossible
No podem parlar d'ella directament
Perquè ja sortim i ens anem cap a les revistes del cor
Què vols saber de mi?
Doncs a veure quan tornarem
Això m'agradaria a mi
Doncs no sé
A la nova temporada de cara a l'hivern
Podrem fer-te una proposta decent o indecent
O alguna cosa d'aquestes
I et tindrem una altra vegada
A mi ja saps que amb una tassa de cafè
Em tens guanyada tu
Crec que compraré 5 o 6 pots
Que sigui per tenir-los aquí
Te'ls emportes
Sí
Sí
La gent
Encara ens aguanta
I
I ens deixen tornar
Que això no és un altre
Vull dir que és un espai que potser ja s'ha enquistat
Claro, carinyo
No, no
Avui si tenim que parlar de salva més
I reencuentros
Però sí
Jo trobo que de cara a la temporada
Després de Santa Tecla
Quan comencem a la temporada de tarda d'hivern
A veure
Si tenia un foradet
Jo
Bueno
Ha de ser un foradet una mica gran
Perquè jo tinc les meves dimensions
Però si tenia un foradet que jo hi càpiga
Pam
Això sí
Haurem de fer alguna cosa amb l'Onax
L'hem de potenciar d'alguna manera
Perquè sàpiga que està aquí
No, no, no
Que està aquí
Buscaré cap ur
No, no, no
L'Onax el volem per aquí
Home, que triomfi
Que triomfi també
Farem a hores de cinc
El programa
Perquè pugui triomfar també
Tu sí que li farem gravar alguna falca
Ei
Quan comenci a dir mama i papa
Alguna cosa farem
No quedarà tenir nens enllaunats
Ja el tenim aquí en persona
Dius-hi un AX
Fes una rialla d'aquelles bones
Perquè ell jo crec que
Fa cleques
Sí que fa cleques
De les bones
De les bones
Doncs Marc
Que no ens queda més temps
Sempre igual tu
Sí, és que sempre li hem
Però és culpa meva
Ja t'ho dic ara
Ah, bueno
Ja fa bé de dir
Ja ho tinc assumit
Ja ho tinc assumit
A veure què em poses per acomiadar-me
Home, doncs gràcies, no?
Te'n dono les gràcies
No, gràcies
No, gràcies a tu
I gràcies a tots vosaltres
No comencem perquè tu ets bona
No, no, no
No comencem, no comencem, Marc
Tu ets bona
No, no, tu
Que ja ho sap
No, no, l'UNAX
Tu ets bona
Ara que el tenim
L'UNAX
Gràcies, Marc
Gràcies a vosaltres
Un petonàs per l'UNAX
Ara l'hi dono, eh
Ara l'hi dono
A los que están
Y a los que un día
Se me fueron
Digo sí
Gracias a ti
Gracias por tantas cosas
Que no van a poderne ver aquí
Gracias a ti
Gracias al mundo entero
Gracias, mi gracia
Muchísimas gracias a ti
Gracias a ti
Por no dejarme predicar
De cierto digo sí
Gracias a ti
Gracias por tantas cosas
Que no van a poder caber aquí
Gracias a ti
Gracias a ti
Gracias a ti
25 anys de ràdio
Trobo que l'UNAX
Amb una miqueta més d'experiència
I a la ràdio
Mira, mira que...
Ens fa fa xoca, eh
Jo crec que sí, eh
Que l'hi trobem a futur, eh
El fill de la Mar
Ah que sí
Ens ho han passat molt de la Mar
Ens ho han passat molt de la Mar
A més amb aquestes intervencions
A més amb aquestes intervencions
A veure com la Mar
A veure com la Mar
Estava intentant barallar-se amb l'UNAX
Agafant-li el micròfon
Ara ja hem marxat
Però ens ho han passat molt
Però que molt rebe
És moment de saludar
Joa Maria Bertran
Ens porta la música
De l'any 1992
Déu-n'hi-do
Quines cançons estem recuperant
Com m'agrada això
De mirar cap enrere
I escoltar segons quines cançons
I són d'aquelles que dius
Ai, però si aquesta jo a casa
L'escoltàvem una de vegades
I ara ja ni me'n recordava
Que existia
Doncs això és el que fa
Joa Maria Bertran
Portar-nos a la memòria
Aquelles cançons
Ho hem fet des de l'any 1984
Que vam encetar
Van passar pel 86
On va néixer la nostra emissora
I ara estem, doncs, això
El que et deia
A l'any 92
Joa Maria Bertran
25 anys de música
Molt bona tarda
Darrers dies
Els 25 anys de ràdio
25 anys de música
Dedicats en aquest any 1992
Ja començo a estar amargat
La paciència se m'està acabant
La gent es torna boja
I els nens no paren de plorar
Avui escoltarem dues cançons
No tenim temps per més
La primera, ja ho podeu escoltar
És el grup de Vic Sau
Que des del més gran dels pacadors
Ens portava aquesta cançó
No puc viure més aquí
Però el soroll és infernal
Les ambulàncies criden
Recordant
Que tothom em pot palmar
Tot el que hi ha al meu voltant
Em fa mentir un estrany
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
No hi ha ampolles per poder oblidar
Aquesta història i on va començar
Hem anat tirant aquí i allà
Uns quants anys sense parar
Necessito descansar
Necessito descansar
És hora de tornar
De camí no pararé
Torno a veure la meva gent
Els que m'han cuidat
I m'han donat
Aquest que havia a les seves mans
Tot el que hi ha al meu voltant
Em fa sentir un estrany
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Recordo aquest campanat trist
Emergint de l'aigua a l'orgull
Les gavines griden fent el seu niu
En algun lloc perdut
El que hi ha al meu voltant
I m'n vaig, me'n torno a casa
A casa meva i em, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
El Pep Sala i el Carles Sabaté
Amb aquesta cançó
Me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n torno a casa
Me'n vaig, me'n vaig, me'n vaig, me'n vaig, me'n torno a casa
Des de Llarga Durada
El més gran dels pecadors
I en aquest any 1992
Que estem repassant en aquests 25 anys de Ràdio
25 anys de Música
Anem a l'escola
Anem a repassar una mica el Física i Química
No la sèrie, no
El Llarga Durada de Joaquín Sabina
Que aquell any 1992 traia cançons
Com aquesta amb la que ens acomiadem avui
Todos, menos tu, bona tarda
Música
Música
Música


Música
Música
Como un idiota para oírte repetir
En el contestador que te has largado de Madrid
Y una tribu de repatriados de Ibiza
Que dejaron de ser hippies
Pero no de ser palizas
Filósofos con caspa
Venus oxidadas
Apóstoles del Sida
Lengua envenenada
Motoristas hitlerianos
Con guantes en la mano
Guitarristas de loquillos
Cubalas de banquillo
Doctores en chorradas
Triunfadores con mosca
Yuppies que esta temporada
No se comen una rosca
Equilibristas del tedio
Un gorila Armando Gresca en el bar
Vampiros a la serie
De sangre fresca para chupar
Paparazzi
Un reinón
Asesquins
Perdona vida
Es un notario de Pamplona
Que viene a la movida
Muertos que no se suicidan
Niñatos viejos verdes
Y un cuñado
Y una querida
Del marqués de Villaverde
Pincha discos
Que te dejan cao
Con la cosa del bacalao
Morenazos de balcón
Y rayos suba
Futurólogos borrachos
Como Cubas
Un tal Pepe
Que te puede contar
Doce mil de Lepes
Sin respirar
Naricillas de saldo
Tapirantes de platino
Y un psicólogo argentino
Mostrándote el camino
Estaban todos menos tú
Todos menos tú
Y yo marcando el 3692230
Sin escuchar lo que me cuentan
Todos menos tú
Todos menos tú
Y yo más triste que un pingüino
En un garaje
Como un borrón en el paisaje
De la multitud
De todos menos tú
Y yo marcando el 3692230
Sin escuchar lo que me cuentan
Todos menos tú
Todos menos tú
Y yo con manchas
Y yo con manchas de carmín
En la memoria
Igual que un perro
En el entierro
De mi juventud
Entre todos menos tú
Y yo marcando el 3692230