25 anys de ràdio.
Bona tarda i benvinguts a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Què tal, com esteu? Ja som a dijous.
Com passa la setmana volant, eh?
Dijous, dia 26 de maig de 2011.
Avui en el nostre programa ja saps que té una continuïtat del d'ahir.
Ahir us vam oferir una primera part del programa especial
que vam emetre el 23 de desembre de l'any 2004
al Centre d'Educació Especial La Montanyeta.
Un programa que en el seu moment va durar aproximadament unes 4 hores
i que nosaltres hem pogut resumir aproximadament en una hora i mitja, més o menys.
Ahir vam escoltar l'hora sencera en aquest programa especial
i avui escoltarem l'altre mitja que us hem preparat.
Doncs avui, de nou, al Centre d'Educació Especial La Montanyeta,
en aquell programa que es va fer dins del matí de Tarragona Ràdio
un dia del mes de desembre del 2004.
I avui ja hem quedat via telefònica
amb una companya que també va passar per aquí, per Tarragona Ràdio.
Ella és Sílvia Petit.
Ara la tenim triomfant a les Illes Balears,
la tenim a IB3 tant en ràdio com a televisió
i l'hem segrestat durant aquests minuts de ràdio.
La segrestarem, millor dit, en aquests minuts de ràdio
per que ens expliqui el seu pas per la nostra emissora.
Al final del programa, abans de tancar,
com sempre, la música dels 25 anys de ràdio
amb Joan Maria Bertran l'any 1991,
que jo crec que aquest serà una miqueta efímera.
No sé si avui el Joan Maria ja donarà per finiquitat aquest any
i de cara a la setmana vinent començarem el 92.
No ho sé, estarem pendents de veure què és el que ens explica.
Doncs dir-vos que us trobeu, això sí,
hem de fer les presentacions ben fetes
a Tarragona Ràdio, al 96.7 FM,
a tarragonaradio.cat, per la xarxa,
també ens podeu sentir per allà, i per la TDT.
Només ens resta convidar-vos a sentir la segona part
d'aquell programa especial del Centre d'Educació Especial
a la Muntanyeta, un 23 de desembre de 2004.
Conversàvem amb educadors, amb directius
i amb d'altres convidats, Iolanda García.
Des del Centre d'Educació Especial a la Muntanyeta,
si arribem a obrir els micros fa tres minuts
els asseguro que això era, bé,
ho anem a dir com una rebella, però quasi,
perquè resulta que monitors, pares,
acompanyants, residents, gent del taller,
doncs també ens cantaran una Nadala
i han estat assajant.
Al final podem aquí fer una macronadala
de récord Guinness, eh, quasi, quasi.
Parlem d'un altre aspecte
que contempla aquest centre, els voluntaris.
Hi ha diferents voluntaris que venen aquí,
doncs, quan el seu temps els permet fer diferents coses
i per què venen, doncs, i per què no,
podria ser la resposta a la pregunta.
Tenim una mostra que és la Virgínia,
la Virgínia i el José Manuel.
Molt bon dia a tots dos.
Bon dia.
Sou voluntaris.
Virgínia, a vegades a tu et confonen
com a personal del centre,
perquè em penso que estàs, o a la teva feina,
tu ets infermera de professió, no?
Sí, és que ser infermera em permet,
tinc veia tors i fa moltes nits, per exemple,
i em permet estar de dia aquí.
Però tu estàs aquí moltes hores.
Sí, a vegades més que professionals.
I fa temps que vens?
Fa temps que vens com a voluntari, un any.
Com et vas acostar a aquest centre?
Tinc entès que tens algun familiar
que té paràlisi cerebral, no?
Sí, tinc una neboda que té 20 anys,
que té paràlisi cerebral.
I de veritat que, a veure,
vivies el teu problema,
però que no te'n feies càrrec
que n'hi havia molta més gent,
fins que realment, venint aquí,
ho vaig viure,
veig que necessiten que siguis tot terreny
perquè has de fer de tot.
Això també és molt important.
I veig també que és una cosa
que és molt profitosa
perquè, a veure,
estàs amb els nens, vius amb els nens,
t'acriden els nens pel teu nom,
se fan entendre,
t'expliquen tot el que els passa.
Clar, això passa quan ja hi portes
moltes hores amb ells
i els coneixes molt, clar, lògicament.
Però, de veritat,
que una de les coses que sí que us haig de dir
és que com més estàs amb ells,
més t'enganxen.
Llavors, si tinc cinc minuts,
doncs, a vegades d'anar-me cap a casa,
prefereixo venir aquí.
I llavors, possiblement, és per això
que pràcticament hi soc més
que una persona que hi treballi.
Fixa't, el Jaume ho deia al començament del programa,
diu, sembla un tòpic,
i sempre es diu
quan parles de col·lectius de persones
que tenen problemes,
en aquest cas del paràlisi,
dius, no, no,
quan portes un temps
et donen més del que tu dones.
No és un tòpic, realment és així.
Dius, és un fenomen inexplicable, no?
Exacte.
Perquè dius, aviam,
què pots treure de passar unes hores
amb persones que
ni et faran més ric,
ni més popular,
ni et donaran res
que realment puguis exhibir?
Què us donen realment, Virginia?
Per què dediqueu aquestes hores?
A veure, ens donen més del que us hi donem.
I és veritat, realment.
Exactament, és realment veritat.
I, a més a més,
la satisfacció que tens
de poder fer alguna cosa pels altres,
altruísticament,
perquè, vull dir,
tu ja saps,
jo com a infermera, per exemple,
puc fer moltes coses pels altres,
però d'una altra manera,
remunerada,
que és diferent,
amb una obligació
que comporta això.
I, clar,
tinguin l'obligació de fer-ho,
vull dir,
fas,
però et sembla
que no fas suficient.
Jo l'altre dia
vaig veure la Virginia,
ella no em va veure a mi,
perquè nosaltres anàvem això
com uns visitants
dels meus que poden venir,
i el que dèiem,
que són molt xerraires,
però també són molt mirons
els de la ràdio,
i jo observava
i aquesta dona
no s'aturava d'aquí,
allà va entrar al menjador,
va sortir, va passar,
i en aquest recorregut,
no sé a qui va tocar,
a qui li va dir no sé què,
escolta,
no pares,
tens una activitat envejable,
i a mi m'han comentat
que ningú diria,
ningú sabria
qui és la teva neboda,
perquè tu véns aquí
i estàs amb tothom igual.
Sí, sí, sí.
I el fet que tinguis
un familiar aquí
no fa que tinguis,
doncs mira,
com que té un familiar
que allà...
No, no, no.
Ella està aquí
i el primer que es troba
pel passadís
li diu alguna cosa,
li fa alguna cosa
i no diu ella,
ho diem nosaltres
que ho hem vist
actuar d'aquesta manera.
És que realment,
a veure,
aquí no vinc només
per la meva neboda,
sinó que vic per tots.
I ja et dic
que tots t'ensenyen
que ha de dir
una cosa diferent,
et diuen
el que a miro
te manifesten
que aquell dia
no estan tan contents
com a miro
a mi m'agradaria
que estiguessin,
a vegades t'expliquen
les seves coses
i això és un...
A veure,
és una cosa
que no es pot explicar
perquè t'omple moltíssim.
El José Manuel
professionalment
no es dedica
a la sanitat.
Jo no sé
de quina manera...
Bon dia,
no sé si t'ho he dit abans.
Sí, sí, sí.
Si no,
és que com que portant
aquest ritme de vida
avui al programa
amb músiques
i pauses
i tot això,
jo no sé
de quina manera
et vas acostar
al centre de la muntanya
i et vas tenir
el primer contacte.
Va ser...
Casual?
Com una il·luminació.
Tuve una aparició
que allí del cavall
o como San Pablo...
Tuve un sueño
com Martin Luther King.
No, no.
Yo creo que
estaba un poco harto
de mirarme al ombligo.
Todavía me lo sigo mirando.
A ratitos.
Y coincidió
que mi madre
pues le iban a dar masajes
Rosa,
una trabajadora
de aquí del centro
y hablando con ella
y de los niños
y esto que decía Virginia,
las satisfacciones
que le daba,
pues no sé,
me animé.
¿Y viniste aquí?
Y dije,
ah, pues podía pasar un día
y sí, sí,
hablo con Jaume.
Y no te preguntaron
tú qué sabes hacer
porque claro,
muy bien,
yo quiero venir,
pero ¿a qué?
¿Hacer de florero, no?
¿Alguna cosa de provecho, no?
En principio estoy aquí
de florero, yo creo.
Ah, si estás de florero.
Hombre, pues también
resultas decorativo.
No está mal.
Y no,
un día me presenté
y hay unas tardes de ocio
que se dedican a jugar a bocha.
Explica qué es la bocha.
que esto lo sabría explicar
mejor Rubén.
Bueno,
el del español,
el periquito, ¿no?
Ah, sí, sí.
Es un juego parecido
al petanca, ¿no?
Bueno,
se tira una bola.
Sí, sí,
di Virginia.
És un joc
que té una canaleta.
Bueno,
son los que no pueden tirar
con la mano.
Exacto.
Perquè
ells
directament
amb la mà
no tenen
a vegades
la suficient
força
per poder tirar
les pilotes.
Les pilotes
són
pràcticament
com una petanca
però són especials.
I llavors
ells
a vegades
que
alguns
tenen
amiplegies
que amiplegies
vol dir
paràlisis
d'alguna part
del cos
agafen la pilota
amb la mà
que més o menys
poden fer funcionar.
Els ajuda
a que
facin activitat
en aquell bra
en aquell llamà
i
la tiren
si poden
amb prou força
la tiren
fora de la canaleta
i és com una petanca
per fer tirar
per fer tirar
bitlles
o per fer tirar
alguna cosa.
I els que
no poden tant
la tiren
però
amb menys força
per una canaleta
i
que
normalment
els hi enfoques
cap allà
on estan
les bitlles
o el que volem
que llancin.
Jo tinc entès
que hi ha
com una mica
de lligueta
o de campionat
no?
És un campionat
internacional.
Clar,
que això
deu estimular molt
aquestes persones
quan juguen
perquè una miqueta
de competitivitat
està molt bé
també des d'aquest punt
de vista.
A més és curiós
perquè
és un lloc
que
el monitor
no pot mirar
on estan
ni les bols
o sigui,
està de espaldas
al juego.
El que ve
és el jugador
que està en la silla
de ruedas
i tínen que dir
con la mano
o com poden
les indicacions
del árbitro
d'on estan situades
la bola
perquè és una bola
blanca
que en principi
tínen que ir
cerca d'ella.
Quier dir
que el monitor
està de espaldas
durant tot el juego.
Té molt d'èxit,
no?
Molt d'èxit.
Molt d'èxit.
També
en un altre juego
consiste en perseguirme
amb la silla de ruedas.
Però aquest no està arreglado
com si dijéramos
i aquí no hi
no hi campionatos
ni hi liga.
I por què?
Por què?
Por què te persiguen
José Manuel?
Hago un poco
de payaso també.
I a veces
con unos rollos
que tínen de goma
intento pegarles
sin darles.
I una,
no sé,
Vanessa se lo tomó
en serio
y me agarró
de la camisa
y no me soltava
de ninguna forma.
Se enfado contigo.
Sí,
y cuando estaba
en esto de soltarme
veo que me agarran
por la pierna,
por detrás,
bueno,
y yo digo
esto es la guerra
aquí yo
y con buenas palabras
conseguí
zafarme.
¿Cuánto tiempo llevas
viniendo aquí
a la montañeta?
Pues yo creo que
seis meses,
medio año.
¿Y?
A estas alturas
que...
A ver,
aquellas preguntas
que se hacen formales
¿qué balance haces
de estos seis meses
en la montañeta?
Bien,
sí,
sí,
sí,
es lo que decía ella,
¿no?
Que tienes satisfacciones,
a veces
te vas a casa
y todavía
pensas en algunos
de ellos,
¿no?
La forma
que te miran,
cuando miras
a los ojos,
al principio cuesta
porque tienes
un poco de miedo,
¿no?
Acercarte a algo
que, bueno,
a alguien que es diferente
en el sentido
de que,
bueno,
la fama,
el hecho de que sea
parálisis cerebral,
¿cómo reaccionarán?
¿Cómo reaccionaré?
No sé,
¿no sabes cómo acercarte?
Es un poco de miedo,
¿no?
Yo imagino
que la primera dificultad
es decir,
a ver,
yo tengo necesidad
de comunicarme
con esta persona
y no sé cómo hacerlo,
¿no?
Sí,
pues mediante...
Yo creo que ahí debe
erradicar al principio
la dificultad más grande
de decir,
¿cómo me puedo comunicar
con esta persona
que quiero comunicarlo?
Mediante el fuego, sí,
sí,
la mayoría de vegades
son ellos mismos
qui et donen
las pautas.
A ver,
n'hi ha que
tenen tableros
que van
se levanta lo que...
¿Es el caso de Rubén?
Sí,
d'altres,
d'altres,
amb la mirada
es comuniquen moltíssim,
d'altres,
amb un gest,
vull dir,
cadascú
té la seva
característica
per comunicar-se,
però et podria dir
que si no,
el 100%,
però un altre
a la millor
no més rient,
un altre
plorant,
inclús,
tots tenen
la seva manera
de comunicar-se
i la seva manera
de demanar-te
les coses
i es fan entendre,
això sí que
t'ho puc assegurar.
Quantes persones
veniu
per fer activitat
de forma voluntària
en la mesura
del possible
i en funció del temps
s'han de lleure?
Sabeu quants
sou,
us coneixeu entre vosaltres?
Hi ha vària gent,
però la veritat
és que
n'hi ha que
venen més
esporàdicament,
no estan
tan compromesos
o tan,
per exemple,
ell ve cada setmana,
és que
depèn
dels compromisos
que tingui
cadascú,
però sí que
n'hi ha
alguns més.
Tens voluntat
de continuar,
José Manuel?
Sí,
perdona,
però és que
con esto de la comunicación
me he dejado
que
todos tienen
una gran capacidad
de reír,
se ríen
bastante
i després
necessiten
como todos
amor,
aunque cariño,
aunque estés
por ellos,
porque a veces
yo he visto
que te cogen la mano
y se la pasan
por la cara
o son cosas
bastante emocionantes
que te tocan
mucho
y yo creo
que todos
estamos necesitados
de amor
y sobre todo
de dar.
Yo antes
cuando
parlaba
amb la Marta,
a mi un dels temes
que em preocupa
justament
lligat amb el tema
de la comunicació
és la percepció.
Dèieu vosaltres
que no espera res a canvi
però sí que espereu
les persones
que esteu voluntàries
una resposta,
una resposta
d'això que deies.
Jo dedico
perquè vull,
perquè em ve de gust
i vull compartir
temps
i el poquet
o molt que sé
amb aquesta persona
i sí que necessito
una recompensa
que és que aquella persona
em faci arribar
que realment
jo li he arribat,
no sé si m'explico
i a vegades
jo no sé si arriba
aquesta resposta
que espereu
que això també
deu passar a les famílies.
A veure,
no sempre,
no sempre,
però sí que et puc assegurar
que els que es poden
comunicar més
o els que poden,
però mira,
quasi que et vaig a dir
que ja t'ho dic
que el 99% d'ells
i t'ho dic
que vull dir,
d'alguna manera
et fan arribar
que estan contents
d'estar amb tu,
que estan contents
que els hi parlis,
que estan contents
d'alguna manera
ja sigui una rialla
i com sigui,
com sigui,
t'ho dic de veritat,
és que s'ha de viure
una miqueta
per poder-ho explicar
perquè hi ha coses
que ho es percibim nosaltres
que estem
en tracte directe
i contínuament
amb ells,
però no,
a vegades
des de fora
sembla que ho exerges
una mica
i no és així,
vull dir de veritat,
que s'ha de veure
perquè val la pena,
tot el que comuniquen
és molt,
molt,
molt important.
No en el cas
de la Montagneta,
però en general
les persones
que practiquen
el voluntariat
són persones
que en principi
aviam ni ho amaguen
però tampoc
no es publicita
perquè és una cosa personal
que un fa per què vol
i les raons
són ben clares,
però l'entorn
més immediat vostre
sí que saben
que feu de voluntaris,
escolta,
quedem tal dia,
no que he d'anar allà
perquè faig d'això,
l'entorn més immediat.
Com percep
la vostra família
i l'entorn més immediat
el fet que dediqueu
un temps de la vostra vida
als altres,
perquè també
us resteu
del temps
de la vostra família,
això, no?
Sí, claro,
yo cuando digo
voy a la Montagneta
dices,
sí,
ya te vas con los amigotes
otra vez.
¿Cómo son?
¿Cómo eres?
El Rubén,
cada cop que el Napi
diu alguna cosa,
està entregat,
eh,
el Rubén
amb el Napi.
Virgínia,
i no,
diuen,
no tens prou feina
ja que has de buscar-te més?
No,
no,
no,
de veritat que no,
que,
a veure,
com que ja ho conegim
una mica
i jo ho tinc més fàcil
que ell possiblement.
vull dir que,
sí que ho comento,
a vegades me diuen,
és que potser
no me li hauries
de passar tantes hores
o això,
però vull dir,
no perquè,
a veure,
si faig una cosa
que m'agrada
i la faig a gust,
sóc jo
la que opino
en aquest cas.
us faig una pregunta
una mica personal,
em contesteu si voleu
i si no o no,
jo faig allò
que està contra el vicio
de pedir
hasta la virtut
de no dar,
no?
Doncs això és el mateix
però en preguntar.
Cal blindar-se
quan una persona
desenvolupar
una tasca de voluntariat
en persones
que tenen discapacitats?
És a dir,
no ens agrada
veure gent que pateix,
no ens agrada
veure les dificultats,
ens agradaria
viure en aquest món
feliç i perfecte,
higienic,
immaculat
i impecable.
Moltes vegades
hi ha molta bona voluntat
a les persones
però com que no volem patir
millor que miren
cap a una altra banda.
Home,
una miqueta es pateix
quan veus que hi ha altres
que viuen amb dificultats,
no?
Com ho feu?
Jo crec que al contrari,
no?
Com sortiu d'aquí?
Precisament
s'ha de despullar
una mica
per estar amb ells,
no?
A veure,
jo el que opino
és que t'has de fer
una miqueta
un d'ells.
Llavors,
els entens millor
els captes millor,
percebeixes més
el que ells t'adonen
i per tant
la satisfacció
ja està.
Jo penso que
tant voluntaris
com gent
que treballem
amb aquests nens
tenim que encara
donar gràcies
perquè
moltes vivències
i molta manera
d'actuar nostra
no la tindríem
si no els diguéssim
al costat d'aquests nens.
I el mèrit,
perdona,
és dels professionals
que estan aquí
tot el dia.
Des del començament
m'ho hem dit
que no hi ha salari
al món
que faci aquesta feina.
Això està claríssim.
Perquè les feines
es poden fer bé,
es poden fer regular,
es poden fer molt bé
i realment
hi ha qui supera
el que és l'àmbit laboral
i diu
no,
això és alguna cosa més
que una feina.
José Manuel Virgina,
el tema cantar a Nadal
us dona bé o...?
Estic una mica fònica.
Que passa que com que
cantarem a bulto
no es notarà qui desentona
i qui desafina.
No farem que feu de solistes,
cap problema.
amb el pom-pom...
Home,
si dius que et persegueixen
i coses d'aquestes...
Jaume,
molt breument
perquè he de parlar
del taller,
els voluntaris
són persones anònimes?
Que bé,
escolta,
jo vull venir aquí
a dedicar unes hores,
funciona així el tema?
És així,
és així.
Nosaltres,
els serveis socials del centre
tenen previst
un projecte de voluntariat,
però encara no posant-lo en marxa
hi ha persones
que espontàniament
doncs venen aquí,
volen treballar en el centre,
volen conèixer el centre,
volen treballar amb els nens
i llavors nosaltres
la nostra funció
és una miqueta
doncs facilitar-los
tot el que calgui
perquè ells puguin estar aquí.
De fet ja dic
que s'està estudiant
en el tema del
tenim un projecte
de voluntariat
ja dissenyat
de fa temps,
però que la seva aposta en marxa
requereix
d'un estudi de gestió,
requereix
d'una preparació
en formació
als voluntaris,
de fer grups homogenis,
d'una certa...
anem a dir que
fer-ho bé,
no?
Necessita
darrere
una feina
bastant feixuga
i que
en aquest moment
doncs
ja estem dedicant
els mínims recursos
però que jo crec
que en un futur
doncs
això serà una realitat
que espero
doncs que
Tarragona Ràdio
també estigui aquí
en el moment
en què nosaltres
fem aquest projecte.
Ho presentarem
convenientment, eh?
Parlem del taller,
fa una estona ja
que l'Àngels Estopinyà
li dic
ara parlem del taller
i ella paciència
i diu
mira, quan vulgui parlar
del taller
ja en parlarem
però escolta,
se'ns acumula la feina
amb dues hores i mitja
de programa
jo pensava que en tindríem prou
i aniríem sobrats
i no,
la veritat és que no,
encara podem fer més programes
perquè
encara queden moltes qüestions
per tractar.
Bona part dels joves
que hi ha aquí avui
són del taller.
Què és el taller
del centre ocupacional
La Montanyeta?
Perquè clar,
hem parlat de la residència,
hem parlat de l'escola,
el taller exactament què és?
Bé,
el centre ocupacional
es va formar
ja fa 15 anys
quan els nens
acaben
tot el període escolar
passen després
al centre ocupacional
és a dir,
aquests nens
quan estan a l'escola
d'educació especial
reben tota una sèrie
de tractaments
a nivell de fisioteràpia,
de logopèdia,
educació especial
amb els mestres
d'educació especial
i quan ells acaben
aquest període
que és a partir dels 18 anys
quan la gent
acaba el període
d'ensenyament
passarien a fer
les activitats
ocupacionals,
és a dir,
a realitzar
les activitats pròpies
de quan els nanos
ja no realitzen
una activitat educativa
però sí
una activitat terapèutica
a la vegada.
Aleshores,
quan tenen més
de 16 anys
els passem directament
al centre ocupacional
i allí realitzen
els mateixos tractaments
que farien a l'escola
però amb activitats manipulatives
més pròpies per a ells.
Per tant,
nosaltres organitzem el taller,
fem obres de teatre,
pintem postals a mà...
Heu estat al fòrum
i tot amb una obra de teatre.
Exacte,
i l'altre dia la vau fer
al Metropol,
i l'altre dia la vam fer
al Metropol,
vam estar al fòrum
a través de la Federació Catalana
de Voluntariat Social
que vam venir
i vam dir
nosaltres també
podem fer teatre
perquè no,
després també
ho parlarem
de com ha anat
i va agradar molt
l'obra de teatre.
De fet,
quan la vam exposar al fòrum
els mateixos,
els que estaven a l'organització
ens van dir
que en persones
amb greus minusvalies
com tenim nosaltres,
com ja es veu
aquests nens
tenen greus minusvalies,
vam poder fer
una obra de teatre
i feta per ells,
pintada per ells,
argument fet
a través d'un dels professionals
que tenim aquí
que redacta molt bé
que també escriu
el diari Tarragona.
Vull dir que tenim gent
que a part és creativa
no solament treballa
amb els nens
sinó que tenen la capacitat
de poder fer altres coses,
no?
o sigui que gent
molt entregada
a poder fer
i va ser quan vam anar al fòrum
i després vam dir
si hem anat al fòrum
fem-ho també a Tarragona,
mostrem-ho al públic
aquí a 500 nens d'aquí.
Hi ha una cosa
que feu també
que és,
aviam si ho dic bé,
hipoteràpia?
Hipoteràpia,
sí,
tenim hipoteràpia,
l'hipoteràpia fa quatre anys
que la portem aquí al centre
que un dels fisiors
ens ho explicarà
potser millor
perquè...
Doncs si vol acostar,
a veure...
I ells ens ho explicaran
només en un minut
perquè la hipoteràpia
és una de les activitats
més maques
que tant fem a l'escola
com al Centre Ocupacional
i Residència
i que està donant
uns resultats inesperats,
no?
Ara posem-nos-hi a fàstic.
Josep Manel.
Mira que m'ho vaig apuntant
per quedar bé, no?
I dir-li a tothom
el nom que li correspon,
però escolta,
la hipoteràpia
això és de cavalls?
Sí.
Fins aquí hi arribem.
Explica'ns, aviam,
cavalls, teràpia,
què té a veure?
Bueno, a veure,
el que fem aquí
és una teràpia...
El que fa la hipoteràpia
és una activitat d'equestre
o l'hipoteràpia com es diu,
tal i com es diu
com a hipoteràpia.
A veure,
la tipitat consisteix en...
Bé,
per nosaltres és molt important
pel tema físic, no?
El tema d'intentar
normalitzar el to físic
dels nois que tenim
tan espàstics, no?
A veure'ns,
és una activitat molt global
perquè tant a nivell físic
com a nivell psíquic
o a nivell emocional
el fet que estiguin
de qui siguin els nois
al damunt del cavall
i tot això.
A més,
és un animal molt tranquil,
no?
Sí, sí.
En principi és un animal
molt tranquil.
Els porteu de fora,
venen un cop a la setmana?
Com us organitzeu
aquesta activitat?
Sí, fem dos dies a la setmana
ens porten aquí
els dos cavalls
i, bueno,
aquest fet
és un gran avantatge
per el tema
que muntem
quasi 20 nois
del centre ocupacional
i de la residència, no?
Llavors
és una gran avantatge
pel fet
que venen
dos dies a la setmana, no?
Portem
quasi 20 nois
i, bueno,
fem un tema rotatori
perquè, clar,
només venen el matí
i, bueno...
Esperen
el moment
de l'arribada
dels cavalls
i la hipoteràpia
d'aquelles activitats
que notes
que esperen
que intueixen
que és el dia
dels cavalls
i...
Sí, sí,
la il·lusió
és tremenda, no?
El fet
que sigui
un animal
tan gran, no?
Que de qui siguin
ells
al damunt del cavall
i que, bueno,
a part de l'oïocició
i físic
a nivell emocional, no?
Una millora
d'autoestima
perquè, clar,
veuràs al damunt
d'un cavall, no?
Doncs si muntem tu i jo
segurament
que ens trobaríem
més por
que amb ells, no?
I, bueno,
llavors que totes
les noves
estan a la cadira
assentat
a una altura
que veuen
a tot el món.
Jo vaig veure
un sistema
de politges,
una cosa
molt sofisticada
que heu muntat aquí
perquè els joves
puguin pujar
al cavall, no?
El tema
és que
del tema
dels adults
tenen un pes
ja de 60-70 quilos, no?
Llavors per muntar-los
al damunt
del cavall
és un problema
per naltros.
Però, bueno,
amb la crua
que vam muntar
és una crua
de sostre
i, bueno,
és un tema
que pel nostre físic
també, no?
És una cura
per naltros.
No sé per què
cada vegada
que escolto
aquesta cançó
em recorda
de la Sílvia Petit
i dic
Sílvia, hola,
què tal?
Hola, com estàs?
Molt bé, i tu?
Jo crec que aquesta cançó
la cantava
una agrupació
que es diuen
The Wonder.
Exacte, sí.
Tenen quatre joves
que van fer una pel·lícula
i que, bé,
m'encantava
aquesta cançó
i, a més,
aquest ritme
com tant dels 60,
dels 70,
així com a molt retro
i ara m'has fet recordar
moltes coses, eh?
És que jo me'n recordo.
La llagrimeta
aquesta punta d'aure
quan parlo amb vosaltres
i l'escolto,
però bé,
molt bé, molt bé.
Doncs Sílvia,
has estat
pensant aquesta cançó
i m'has vingut
a seguir de present.
És que jo me'n recordava
aquelles tardes
quan, com això,
això és el que té
de veure la ràdio,
que mentre que passes
una cançó
pots ballar,
pots cantar
i ningú et veu.
No, no, no, no, no.
És veritat,
si hagués una càmera
que ara ja comença
a passar alguna ràdio.
És perillós.
I fa ràbia,
perquè jo sempre dic
que la ràdio
el que té bo
és que tu pots anar
amb un malpentinat,
per dir-ho així,
amb una xanqueta,
amb un pantaló,
i qualsevol,
no t'has de preocupar
per la imatge.
Està clar que sempre
pot obrir la porta
i venir a l'amor
de la teva vida,
però mira,
t'agafa
con lo puesto,
però és veritat
que té aquesta màgia
d'aixecar-te
i ballar
i de fer qualsevol bestiesa
i ningú t'està veient.
Per això sempre
els que fem ràdio
diem que la ràdio
és màgica, no?
Que la tele també
és molt xula,
però la ràdio
té una part d'intimitat
que no tot es tapa
i que és meravellosa,
que a mi m'encanta,
m'encanta.
Quan em vaig posar
en contacte amb la Sílvia
vaig dir
has de començar
a fer memòria
per a veure
quan va ser
que et vas començar,
bueno,
que et vas enrolar
a la nostra família
de Tarragona Ràdio,
te'n recordes?
Jo deia,
home,
és que fa uns quants anys ja, eh?
Ja ha passat una miqueta
de temps ja.
Sí, a més,
jo moltes vegades
com que tinc aquest esperit
així jove
que m'agrada molt
encara de concerts
i tal
i aquestes coses,
em dones la sensació
que no em feia gran, no?
I dius,
però quan veus els petits
del teu barri,
jo soc del cascà antic
de Tarragona,
de la Baixada de Paixateria
i quan veig aquells nens
que tenien 4 anys
que jo els hi feia
pleibats a l'estiu
per entretenir-los
i ara els veig casats
i amb fills
i jo dic,
algo está pasando
aquí.
Si ells han crescut,
jo també.
Però bé,
la qüestió sempre és
suposo que mantenir
l'alegria i l'esperit, no?
És el que t'anava a dir,
a la ràdio
fa molts, molts anys.
Jo me'n recordo
quan vau començar
al carrer de la Nau,
que éreu veïns meus,
que era un estudi molt petit,
molt senzill,
molt d'estar per casa,
llavors ja vam passar
a la Rambla Nova
i llavors en esteu ara, no?
Però no sé,
quants anys pots fer, Silvia,
cap a aquesta Tarragona Ràdio?
12, 15, jo pot ser.
Potser per allà, eh?
Sí, sí.
Perquè vas fer també
el canvi amb nosaltres
del carrer de la Nau
cap a la Rambla Nova,
al centre de Tarragona,
allà amb aquella moqueta
que teníem de color gris,
te'n recordes?
I allò que no podies córrer
si te s'acabava el disc
perquè tremolava tot el pis?
Tremolava tot,
perquè era un pis,
no recordo si era un segon,
no un tercer,
però era un pis antic,
amb una forta normal i corrent,
i tot de moqueta
per evitar una mica,
però quan corries,
clar,
en aquella època
no hi havia ni CDs,
ni programes d'internet,
tot era disc de vinil,
que també ho fèiem molt gran, eh?
Quan van arribar les cartutxeres,
que va ser com,
bé,
perquè no ho sàpiga,
el cartutxo
era una manera
de posar publicitat
molt més fàcil,
i va ser,
te'n recordes?
Estàvem com emocionats tots,
en plan,
ai,
què veiem,
posem,
només apartant un botonet
i fer un anunci,
i veus aquests canvis,
imagina't ara,
amb tanta tecnologia
i tant d'internet
i tot per ordinador,
tot programat,
no ho sé,
jo crec que,
de vegades,
clar,
vas a millor
amb el tema tecnologia,
però perds aquella essència,
no?,
molt guai,
no?,
jo m'agradava molt,
però bueno.
A més,
jo me'n recordo
aquells revocs
que no arribàvem a temps,
te'n recorda la cinta,
aquella que havies de passar-la
per aquell tram?
Sí, sí, sí,
i quan se't trencava la cinta,
què nena?
Quan un dia anava ràpid
i la cinta petava
que veies a trucar un tècnic
perquè t'ho enganxés,
tot és una història.
Però bé,
sincerament,
tot és una escola,
jo crec que m'ha après
a fer tantes coses,
a estar al control de so,
a fer entrevistes
des de l'altra banda,
a obrir la porta
mentre sona el disc,
agafar telèfons,
vull dir,
jo què sé,
vull dir,
sortir al balcó
per què passa
la processa de Setmana Santa
i explicar-ho,
vull dir que,
jo què sé,
crec que la formació
que hem tingut
gràcies a aquestes ràdios
així municipals,
que fan molta escola
i fan gent molt professional,
jo crec que després ens fa
com a mínim
que tinguem una noció
bastant àmplia de tot,
no?,
i que jo he currat,
he estat becària,
he sigut no sé què,
vull dir que tot això
està molt, molt, molt bé,
aquesta base,
està molt bé.
Doncs sí, doncs sí,
doncs mira,
fem una miqueta de memòria,
no sé si anar al carrer de la Nau
o ja directament a la Rambla,
què et sembla?
Comencem per allà,
perquè tu feies un programa
a la tarda,
que ens ho passava amb pipa,
perquè a més a més,
podríem dir que es tractava
de tot una miqueta,
era un magàssim de tarda
en el qual era molt amè,
molt divertit,
tenia bona música
i déu-n'hi-do els col·laboradors
que tenies per allà,
no sé si tens encara les gravacions
i de tant en tant
no sé si has arribat a escoltar-los
per allò de...
Jo guardo,
que sempre em diuen
no guardes mai cap foto
ni cap no sé què,
ni cap gravació
o retalls del diari,
el típic retall
que surt d'alguna cosa,
no?
I això sempre és
les mames
que ho retallen
i ho guarden
i ara quan ho veus
et fa gràcia.
Jo guardo alguna còpia
d'alguna entrevista
que per alguna cosa
em va semblar emotiva.
Jo, per exemple,
aquest programa
que he vist toda la tarda
que es deia La Tribu
i pretenia ser...
bé,
tampoc podíem fer molt més
que un magàssim bàsic,
senzill,
sense cap pretensió
de posar música,
de fer entrevistes
i això sí,
buscàvem que fos
una mica descarat.
L'idea La Tribu
justament perquè
teníem personatges...
Jo recordo
que teníem un col·laborador
que era Juan Crisóstomo,
que era un estanyol
que vivia al carrer
i que venia cada setmana
a parlar de les seves coses.
Teníem en Joan García
que també estava,
o està encara,
al món de les ONGs
de la universitat,
que vam començar a parlar
de la feina que fa l'ONG.
Jo què sé,
teníem el Toni Valldé...
Però recordo una entrevista
que ara m'ha vingut al cap
i vam juntar
en una entrevista
al Gerard Escoda,
en aquella època
jugava al Nàstic de Tarragona,
recordeu que és un jugador
que després ha triomfat
al Villarreal
i que ara està al Reus Deportiu,
bé,
que és entranyable,
i era molt font
del Lluís Gabaldà,
bé,
dels pets.
Lluís Gabaldà
va venir
de sorpresa
amb la guitarra
i van cantar
i van cantar
una cançó a mitges.
Déu-n'hi-do, eh?
D'aquells moments
que dius,
ostres,
el futbol i la música
i recordo
que el Gerard Escoda
es va emocionar
perquè era com,
clar,
el cantant dels pets
que per nosaltres,
el Lluís és un tio molt proper,
però és el cantant dels pets
amb tot l'orgull del món,
pel Gerard Escoda
era com,
ostres,
tinc el meu cantant favorit
al final
i van cantar,
ens va trencar una corda
de la guitarra,
també ho recordo,
però bé,
vam apanyar
amb el que teníem,
vam fer una cançó
de Sílvia Cundia,
no sé si recordes
que estàvem a la Rambla Nova
i a baix
baixàvem a fer el cafè
o a buscar un cafè
o un bar que es deia
La Cebolla.
Exacte,
o i tant,
ni tant que ens en recordem.
La Cebolla.
I un dia estava fent ràdio
o estava a punt
de començar el programa
i vaig baixar
a buscar un cafè
o un refresc,
el que fos,
i me'n recordo
que em vaig trobar
fent un cafè
al Quim Monzó,
l'escriptor,
el català,
el Quim Monzó,
i jo,
sense pensar-ho,
li vaig dir,
mira,
Pujar,
home.
Ara,
el Quim Monzó
diu aquí en aquest cafè
i podries pujar.
Aquell hora no va entendre res,
que es va posar conscient,
això que vull dir,
aquesta era massa gresta,
home,
per què no puja 10 minuts
i farem una entrevista?
Clar,
Quim Monzó ha sigut
un escriptor
amb molt de nom.
I sí, sí,
tal qual,
diu,
bueno,
m'acabo el cafè
i vam fer una entrevista
i vaig pensar,
ostres,
he fet una entrevista
superchul
a un escriptor de moda,
que a més en aquella època
col·laborava
amb programes de TV3
bé,
és el que té la ràdio,
no?,
que pots arrossegar
una persona a l'estudi
i no necessites
ni una càmera
ni cada ningú,
vull dir que,
que mira,
moments que no s'oblidaran
mai de la vida.
És que jo crec,
Sílvia,
que el que té la ràdio
també és que és espontània,
no?,
que és una mica com tu
en aquest aspecte,
però dius,
mira,
el que tinc aquí en Monzó allà,
anem a aprofitar,
no?,
anem a portar-lo,
home,
i ja tens la sorpresa
de la tarda,
no?
Mira,
jo suposo que si això
t'ho penses,
és com fer puent,
i no ho fas,
i ara li pregunto,
jo vaig anar a la barra,
i dic,
ostres,
hola,
aquí,
mira,
i clar,
aquell home,
suposo que es va sentir
una mica acorralado,
i va dir,
bé,
estava fent un cafè,
i dic,
per favor,
puja 10 minuts,
una entrevista,
i l'home,
doncs va dir,
mira,
pujaré,
pobra,
que aquesta senyora igual,
m'assassina directament,
i és veritat que és espontaneïtat,
no?,
bé,
internet potser sí,
perquè també ara és molt actual,
però la premsa escrita,
clar,
ha de ser d'un dia per l'altre,
i la tele,
clar,
ha de fer una càmera,
necessites un temps per poder emetre allò que has enregistrat,
no?,
i sí que penso que la ràdio té aquesta frescura que està molt bé,
no?,
i que jo intento,
jo ara estic fent tele i ràdio,
estic a Balears,
a IB3,
però sí que intento també la tele portar aquesta frescura,
no?,
que tot i que sigui pactat,
que sigui un moment més espontani, no?,
que la ràdio és el que te dona,
però jo crec que la ràdio,
jo m'execco el matí escoltant la ràdio,
i me'n vaig a dormir escoltant la ràdio,
vull dir,
crec que,
bé, crec no,
asseguro que forma part de la meva vida,
i sempre,
quan algú em pregunta,
quina cosa em pot soltar la teva maleta?,
o d'aviat,
una ràdio,
és que no em puc dormir si no tinc ràdio,
per molt cansada que estigui,
i abans d'obrir l'ull,
ja et posco el botó,
saps?,
de ràdio,
per començar el dia acompanyada,
i em sembla molt més interessant el que s'està fent en ràdio,
que en tele,
que sincerament,
estic de Belénes Estebanes,
i de Carmelis Marchantes,
i de Comunyentes,
hasta el Moño de la Groño,
la veritat,
però sí,
però si la Sílvia és una apassionada de la ràdio,
també és apassionada dels esports,
i aquí també,
via ràdio,
també et vam poder sentir més d'un cop,
amb el nàstic,
amb el CVT,
i amb el que convingués,
d'aquí a Tarragona.
Arbola i Sant Pere Sant Pau,
en aquella època d'Alfonso Perrianyes,
de tots els esports en si,
però és veritat que,
jo soc molt tarragonina,
igual que tu, Sílvia,
i soc fan dels Pets,
i en aquella època dels Mittels,
i dels Lacs en Busto,
que són del Vendrell,
i de Santa Tecla,
però és veritat,
jo sempre he sigut,
podríem dir que he sigut més del CVT que del nàstic,
perquè m'agraden els equips com més dèbils,
no?
Que no tenen tant de suport,
i són l'equip de la ciutat,
però soc molt del nàstic,
i he plorat molt,
i aquests dies ho passo fatal,
i tot el dia estic pendent si la real,
ai, sí,
si l'altre,
si la manca perd o guanya,
i de veritat que he patit molt,
i a més,
a una ràdio en aquella època,
amb el Carles Cortés,
vam fer un bon equip,
amb el Joan Andreu Pérez,
un bon equip d'esports,
i jo me'n recordo que el Carles Cortés
anava a retransmetre els partits,
perquè ell és qui en sap de futbol,
però jo m'anava amb les penyes,
amb la ficció,
amb els autocars...
Sí, és veritat,
que estaves al mogollón,
que diem, no?
Hombre, hombre,
un viatge,
una escòria,
jo què sé,
o un munt de llocs amb autocar,
però en un ambient,
recordo els ascens,
clar,
és que vam viure en ascens
de segona B a segona A,
de segona A a primera,
i clar,
això es viu una vegada a la vida,
i evidentment que la primera divisió
és meravellosa,
i l'ascens a primera és meravellosa,
però jo recordo l'ascens,
el primer ascens,
de segona B a segona A,
no sé...
Que allò va ser màgic.
...è una experiència màgica,
i gràcies a aquesta connexió
que tenia els entrenaments,
que anàvem a fer coses,
entrevistes també més humanes
amb els esportistes,
jo el dia d'avui
guardo i tinc amics,
bé,
en Toni Torres,
que en aquella època
era capità del Nàstic,
és un dels meus millors amics,
en Gerard Escoda,
és un amic,
gran amic,
que l'adoro,
i gent del CBT que,
mira,
en Jordi Tombas,
en...
jo què sé,
molta gent,
en Berni Alba...
En Berni...
És el que t'anava a dir,
el propi entrenador del CBT ara mateix.
D'aquella època,
a través d'entrevistes,
això sí,
d'anar als camps,
animar-los,
i tinc grans amics,
no?
I està clar que jo ara estic a Mallorca,
i quan estàs fora de casa teva,
encara ets més de la terra,
no?
I aquí,
us asseguro que a tot Mallorca,
i tot IB3,
tothom sap que sóc del Nàstic,
que sóc del CBT,
i l'altre dia,
compte tu,
jugava al bàsquet finca
amb l'ADT,
que jo a l'ADT he anat molt poc,
però jo me'n vaig anar a l'ADT,
animar l'ADT com a bona Tarragonina,
saps?
I ara jugo a la Pobla Amafomet
amb un equip d'aquí de Mallorca,
amb el Constància,
i jo quan vinguin,
allà que estaré animar la Pobla,
vull dir que,
que sí que sóc molt futbolera,
i gràcies a Tarragona Ràdio
vaig poder viure amb el Carles,
amb el Jan Andreu,
amb la Teresa Ortega,
amb tot l'equip d'esports,
dies meravellosos,
fem un programa es dilluns,
també,
que la gent trucava,
que venien els jugadors...
El sempre nàstic,
que estem d'anar a la bona,
perquè encara dura,
no t'ho perdis.
Encara continua,
sí, sí,
i alguna vegada l'escolto,
i te fa aquella connexió
més propera,
que, clar,
abans era més difícil,
també ara la dona,
és veritat,
està més acceptada
al món de l'esport,
però abans també
era un poc un bitxo raro,
perquè no hi havia moltes dones
que es dediquessin al futbol
o al bàsquet,
i també, clar,
quan arriba a veure,
jo no soc ni metro noventa,
ni tinc unes mides meravelloses,
però quan arriba una dona
a un camp de futbol,
que és un món d'homes,
doncs sempre crida l'atenció,
i la veritat és que m'he sentit
molt ben tractada,
el Nàstic,
i ja et dic,
tots els presidents
que han hagut,
directius i jugadors,
sobretot,
amb qui tractava,
que em vaig enamorar
i continuo enamorada
del CBT,
de la Pobla
i de tots els equips,
vull dir que
va ser una experiència
molt bonica,
fer aquests viatges
amb l'afició,
entrevistar la gent
que es fotia
set i vuit hores
per anar,
jo què sé,
a Sòria,
dinar allà
a mig de la carretera,
tornar,
havent perdut o guanyat,
però són aquelles coses,
a Sílvia que no les oblides,
que dius,
jo vaig lliure aquest ascens,
jo hi vaig estar,
jo vaig anar amb l'afició
i ens ho vam passar
molt,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé.
Però també tens la teva part sèria,
que també te la vam sentir.
Tu creus?
Sí, home,
perquè feies un programa
que era més intimista,
més de tu a tu,
que jo li recordava,
i t'hi dius,
mira,
que no me'n recordava
aquest programa.
No me'n recordava tant.
A mi jo per això,
perquè era més sèrio,
no?
A mi jo perquè s'havia de tractar
coses més íntimes,
menys descarada, no?
Però és veritat
que sempre m'ha agradat molt
buscar l'altra banda de la gent,
no?
En aquest cas,
el programa que dius tu
era entrevistar dones,
per exemple,
la dona de l'alcalde,
jo què sé,
avui podria fer la dona
de l'entrenador d'en Nàstic,
la dona de...
Dones que estan moltes vegades
en un segon pla,
però que són necessàries,
no?
Perquè, clar,
un alcalde sense una dona
que l'aguanti,
que el suporti,
que l'aconselli...
Que treballi també amb ell...
Clar,
que l'ajudi,
que estigui amb ell tot el dia,
i a més,
jo crec que, per exemple,
ser dona d'una alcalde,
ja d'entrada,
saps,
estàs com marcada, no?
La dona de l'alcalde,
vull dir,
com si,
pobra dona,
n'és amb la marca de
«soy la mujer d'ell»,
i aquella dona,
doncs mira,
li ha tocat ser dona d'alcalde
i ja està, no?
Però era aquesta part
una mica més,
descobrir aquelles dones,
em va costar molt això,
jo me'n recordo
que aquestes entrevistes
costaven molt,
perquè, clar,
eren persones
que no estan acostumades
a ser entrevistades
i era com,
què em preguntaràs?
però no diguis de pena
el que,
no vull destapar,
però sí,
que era una part
una mica més seriosa
i, bueno,
una mica més íntima,
podríem dir,
i de tot s'aprèn coses
i de tot m'ho he passat molt bé
i sempre he intentat
fer entrevistes
de gent que,
jo que sé com tu,
que t'acaben bé,
que tens bon rotllo
i també descobreixes gent
que et ve de cop,
jo me'n recordo
que un dia
a Tarragona Ràdio
va arribar Sopa de Cabra,
hola,
som Sopa de Cabra,
tenim un disco
i clar...
Que majos,
que majos,
vayan sentándose,
i vayan sentándose.
Sí, sí,
jo dic,
bueno,
seieu,
jo recordo
que el Gerard
el vaig trobar molt guapo
i vaig dir,
no, no,
podeu passar,
però clar,
25 anys després,
aquesta gent farà un concert
al Palau Sant Jordi
que han venut totes les entrades
i que n'han de fer tres
i dius,
jo els vaig entrevistar
quan Sopa de Cabra
sonava xino,
perquè clar,
Sopa de Cabra,
vayan nom,
no?
I ara,
doncs mira,
formen part de la nostra vida
i les cançons
les hem ballat
i les hem cantat,
no?
I Sílvia,
el mateix
se't va passar
amb Sau,
també,
que també eren
els inicis,
el trencar les maquetes,
com ell qui diu,
de caset,
de cinta de caset,
perquè era l'únic
que teníem
en aquell moment
el que ens donaven,
no?
Per favor,
les cintes de caset
tan horroroses,
que havies de girar la cara
fins que va arribar
el caset reversible,
que ja es girava sola
i dius,
que guai,
no?
Però quan s'acabava
li havies de donar la volta,
no?
Aquelles gravacions inèdites
que s'han perdut
en el temps.
Sí,
sí,
i m'imagina't tu,
perquè ara hi ha
amb els CD's,
però els PET's,
nosaltres els hem
descobert
amb aquella maqueta
que anaven
Porto Barretina,
sóc català,
Porto Barretina,
també,
com a dir això?
I tant.
I les cançons
gravades
amb un microfonillo
d'aquest TV,
de Feber,
quasi,
no?
Però,
bueno,
ho podria haver viscut,
jo l'altre dia
vam tenir aquí a Mallorca
els PET's que van actuar
i vam tenir els PET's
a la ràdio
per fer una entrevista
i, clar,
jo,
quan parlava del Lluís Gavaldà
que el presentava,
me'n vaig emocionar
i vaig acabar plorant.
Bueno,
m'estranya,
sembla de família
gairebé,
no?
Clar,
per tu Lluís és com
un germà,
quasi,
quasi.
Clar,
però és que,
Sílvia,
qualsevol cançó,
dius,
ostres,
amb aquesta cançó
em vaig enamorar,
amb aquesta cançó
em vaig escapar de casa,
amb aquesta cançó
em vaig enfadar amb la mina,
amb aquesta vaig,
els dies no sé on.
Tens referència.
Clar,
és un record,
dius,
és que són collons,
sou la banda sonora
de la meva vida,
vull dir,
és que he anat
d'excursions
per tot Catalunya
per veure els punyagents
els pets,
no?
Sí.
I, clar,
passen els anys
i veus que són gent
tan guai,
que són gent
tan autèntica
i que no canvien gens
que dius,
clar,
jo quan venen aquí
els vaig dir,
em sento orgullosa
de ser tarragonina
gràcies a gent
com vosaltres,
com els pets,
com el Carlos Latre,
com jo què sé,
com els Lacs en Busto
que són del Vendrell,
vull dir,
quan veus que gent
que ha fet molt
per la cultura,
per les tradicions,
pel català
i que són de casa teva,
dius,
eh,
que són de mi tierra,
eh,
i treus com a pit,
saps,
en plan,
saps?
Sí, sí, sí.
I és, no sé,
és meravellós,
és com els castells,
no?,
que aquí a Mallorca
fan castells,
però, clar,
entre tu i jo,
Sílvia,
fan 3 de 6,
saps,
3 de 7.
És més complicat,
més complicat.
Quan veus els que estig aquí
dic,
no, no,
és que les meves colles
a Tarragona,
eh,
fan de 8 i de 9,
i de sobre.
La meva jove,
a la meva jove.
Exacte, sí.
I jo soc de la jove,
el que passa que, clar,
jo visc entre la jove
i la vella.
És veritat.
I jo sempre he dit,
a mi la vella
m'acaba molt bé
i me'ls estimo molt
i tinc bons amics,
però, clar,
quan la jove va néixer,
jo ja corria
per aquell carrer,
perquè estan just
al meu carrer,
i, clar,
m'he criat,
d'alguna manera,
he crescut també
amb la colla jove,
no?,
d'Albergrau,
jo què sé,
en Maurici,
en Joan Aregio,
vull dir tota aquesta gent
que van començar
de castellers
i, clar,
tinc el cor
una mica més lila,
no?,
però, bueno,
una mica lila,
una mica blau marí,
una mica verd
i una mica de ratlles,
una mica de tot, no?
Les quatre.
Molt bé, molt bé.
Al final,
jo, per exemple,
el dia que em va tirar caminant,
jo sempre dic,
no, no,
que arribi tothom,
que arribi tothom,
perquè me fa molta pena,
no?,
i, jo què sé,
és una festa de casa
i, jo què sé,
ara va dir,
¿o cbt o nàstic?
No, no,
cada un o lo suyo.
Cada moment,
no?,
té el seu trosset de cor,
no?,
i quan estàs fora,
encara més,
vull dir,
encara t'estimes més
i t'enamores més
de les teves coses.
I explica'ns una miqueta
que ara ja parlen
del present
que estàs fent a IV3.
Et veiem alguna tarda-nit,
més nit que tarda,
no?
Sí, sí, sí,
doncs mira,
a IV3 estic a dues bandes.
Al matí estic fent ràdio,
tenim la IV3 Ràdio,
que és la ràdio autonòmica
de les Balears,
i faig un programa
que es diu
Teràpia de grup,
que ja és hipotribus,
saps?
Un poc a loco,
vull dir,
entrevistes així més personals,
més esbojarrades,
jo que sé,
amb convidats des de,
jo que sé,
hem tingut els pets
que vam venir la setmana passada,
la setmana que ve
tindrem els Manel,
que toquen per aquí,
i llavors també gent
d'aquí de les Balears,
no?,
actors,
cantants,
per aquí,
tot això.
I llavors,
això és de 12 a dues
i és un programa així,
bé,
una mica,
jeta,
una mica,
llomorro
i divertit.
I a la tarda
hi ha un programa
a IV3 Televisió
que es diu
Crònica d'avui,
que s'emet de set i mitja
a vuit i mitja,
que perquè m'entengueu
és un tipus Espanya Directo,
i jo m'encarrego
de la cultura
de les Illes,
i estic molt contenta,
perquè tot l'artista
que arriba aquí,
a mi,
saps?
Llavors,
intento emportar-me
d'alguna banda
a fer alguna cosa,
si dona temps,
i si no,
doncs els faig una entrevista
al teatre
o a l'hotel,
on sigui.
I la setmana passada,
per exemple,
vaig estar fent una caldereta
o una paella,
perquè m'entengueu,
amb l'Imano Làries,
amb el Juan Echanorre,
que m'ho vaig passar molt bé,
avui, per exemple,
hem fet el Fica Paes,
que actua aquesta nit,
i tots els que venen per aquí,
doncs intentem...
Intentem s'agafar-los.
Fer alguna entrevista,
no?
I llavors també
alguna cosa d'esport,
perquè si hi ha el Rafa Nadal
que ve a fer alguna cosa,
allà va l'apetit.
Jo sempre,
puc sempre entre esports
i cultura,
que és el que a mi
més m'agrada.
Més t'agrada.
Però també t'he vist alguna nit,
jo almenys en una col·laboració
en un programa
que parlen d'una novel·la...
D'una sèrie, exacte.
D'una sèrie a televisió,
o sigui, no?
Sí, sí.
Aquest és el que t'he vist.
Hi ha dues sèries,
així com tenim a Catalunya,
jo què sé,
tenim la Riera
i hem tingut l'Aberín...
No, com es diu allò?
Ai, com es diu la sèrie aquella
que em mirava...
Mi saga de poder...
Molt bé, sí.
Els secrets de família,
tot això que hem vist nosaltres.
Aquí a Balears
han arribat una mica més tard,
perquè la tele,
total, que 6 anys,
hi ha dues sèries,
una que és mossèn capellà,
que va de dos mossèn,
un jove i un gran
que se barallen,
i l'altra que és
Llàgrima de sang,
que és sobre el món del llibre.
Aquesta és la que he vist.
Aquesta, aquesta.
Oh, oh!
Jo vull dir...
I amarro, eh?
En aquesta, i amarro, eh?
No, no, aquí tot el món...
Això és un cachot meu,
de fer-nos, total.
Total, que aquesta sèrie
la fan milions i dimarts,
i llavors el dimarts,
quan acaba la sèrie,
el capítol,
fan un debat.
I com jo soc molt seguidora
d'aquesta sèrie
i conec molts dels actors,
perquè he fet molts reportatges,
i entrevistes,
em van demanar
si podia col·laborar
setmanalment
per fer una mica més de xou,
i bé, i mira,
jo ahir, per exemple,
va venir un actor nou guapo
i li vaig tirar espejos,
i ja...
Però va funcionar o no?
No, no va funcionar.
No va funcionar.
No va, que si et vena...
Això és que passa,
que soc una persona,
això me passa com a tu,
tu m'has sentit igual que jo.
Jo quan entrevisto algú
que m'atracta bé
i me cau bé,
encara que musicalment
no m'agadi, per exemple,
jo que sé,
jo sempre poso com a exemple
David Bustamante, no?
Sí.
A mi, jo l'he anat a veure en concert,
tinc algun disc que m'han regalat,
ell i tal,
no és un tio que jo tingui
com a mi cantante favorito.
Però com que sempre que l'entrevisto
m'ha tractat tan bé,
és tan carinyós,
és tan agradable i tal,
clar, quan acabo l'entrevista
és, ai, m'he enamorat.
Me l'emporto cap a casa.
Mira, jo a casa, sí.
Fui d'una para reyes.
I clar, ja,
el Bustamante,
ja quan em veu,
que ja, clar,
te reconeix a cada any,
de venir a actuar,
m'ha dit,
Sílvia,
que ja no me lo creo,
que ja està,
que ja estoy casada,
me diu,
i ten una hija com dient,
olvida-te de mi,
saps?
Però és veritat que
amb aquesta sèrie faig això,
una mica de xou,
ho tinc una mica,
me barallo i tal,
i ves una mica de tertúlia,
debat,
on parlem de les trames de la sèrie,
venen actors, actrists,
i fem una mica de xou.
Tampoc té més,
però bueno,
és una altra col·laboració,
que mira,
econòmicament sempre va bé,
i a part és una faceta diferent,
d'estar allà en un plató i tal,
que no estàs al carrer fent reportatges,
i també és molt divertit.
Jo el que trobo molt bé també,
Sílvia,
que entren a les trucades en directe,
i clar,
la gent és que estan allà vivint,
el màxim que tu no t'enredis amb aquell,
que tu deixes continuar amb el teu home,
a més la gent com que s'involica,
és com si ho sentís a la pell,
eh?
Exacte,
però clar,
i a més a més,
la gent,
clar,
ens ho diuen els actors,
quan et veuen pel carrer,
li diuen,
ai,
ja t'has de deixar el teu home,
i no t'engolir,
clar,
la gent ho confon,
a nosaltres ens passava,
jo quan veia Nisaga de Poder,
me'n recordo,
la primera vegada,
que vaig entrevistar a una gala del Teatre Metropol,
a l'Emma Vilarasau,
i jo,
clar,
no me la creia com a Emma Vilarasau,
me la creia com a la xunga de Nisaga de Poder,
i jo pensava,
aquesta pobra dona,
ho està passant fatal,
però clar,
perquè veiem,
cada dia se colen a casa teva,
cada dia una sèrie,
i al final tu te creus una mica més el personatge,
que la persona autèntica,
no?
Sí.
i passa això,
que la gent se confon,
i s'enfaden,
i truquen,
i jo te dono la...
Se li ha mort una hora a la dona,
ai,
me sap molt de greu,
i l'altre pobra,
ja està,
no?
Que és a la sèrie,
senyora,
que és a la sèrie.
I truca molta gent de Catalunya,
és una passada,
la gent de Catalunya,
que arriba a trucar per participar,
i per veure-ho,
i tot això,
jo estic contenta,
perquè quan sento,
Tarragona,
Barcelona,
no sé què,
dic,
ai, mira,
ja estem més a prop,
ja estem més a prop.
Sí,
i me sento més a prop,
i està bé,
mira,
no sé.
Doncs Sílvia,
que vagi molt bé,
que continuïn els èxits,
i ja saps que aquí és a casa,
Esteve,
ai,
sí,
que quan vulguis fer-nos una visita,
no sé,
avisa una miqueta de temps,
per poder preparar el cafè,
i el que faci falta,
i les pastetes,
dona.
Jo vinc cada mes,
un parell de dies,
això sí que ho tinc sagrat,
m'agafo un vuelo,
rai a nerda,
aquests baratitos,
i me'n vaig a Reus,
paro arreu,
i a Tarragona,
a passar dos o tres dies,
la pròxima que vingui,
us telefonaré,
i vindrem directe aquí,
a fer el que fem tu,
per passar una estoneta.
Doncs mira,
queda confirmat,
eh?
Queda més que confirmat.
Vale, cariño.
Doncs gràcies,
cuida't molt, eh?
Gràcies, amor,
que hi hagi un...
Gràcies,
per la bona ràdio.
Adéu-siau, adéu-siau.
Adéu-siau.
Entre tots vam haver de priar
tot un món per aprendre
sense pares ni mestres
i agaitar que quin crim són el plat
dels primers canutets d'amagat
sota aquella mirada
d'un tal Che Guevara
i era llig tancat
on ens vam fer grans
sense pensar mai
que el destí ens deixaria
els vidres trencats
amics d'abans
tants anys sense veure'ls
en sec tan estranys
en tinc un paix
i el dia que els trobes
promets de trucar-los demà
Cauen del calendari els fulls
i amb cada un ens sentim més vençuts
però sovint fem memòria
oblidem les cabòries
el destí ens ha anat escampant
i enyorem les estones plegats
les agendes són plenes
massa feina i problemes
no sabem
no sabem ni on som
25 anys de ràdio
Déu-nos-hi-do-la de coses
i sembla que no hagi passat el temps
comentes
parles amb ella
i de cop i volta
el teu rellotge
cerebral
viatja en el temps
i es col·loca de nou
com si estiguéssim allà a la Rambla
com si
com deia ella, com si el temps no hagués passat.
Però sí, anem avançant i ara és moment de passar per la música
de l'any 1991.
Ens espera Joan Maria Bertrani.
25 anys de ràdio, 25 anys de música.
Molt bona tarda.
Aquest so tan estrany amb el que comencem avui és de Prince.
A l'any 1991 ens obsequiava, ens obsequiava a tots amb aquesta cançó.
Crime.
It's time for you to go to the fire.
You will hit.
Cause you got the burning desire
It's your time
Time
You got the horns so why don't you blow it
You are fine
Fine
If you think you're in baby you know it
Ooh
Cream
Get on top
Cream
You will cop
Cream
Don't you stop
Cream
She'll give up
You're so good
Baby there ain't nobody better
Ain't nobody better
So you should
Never ever go by the letter
Never ever
Never ever
You're so cool
You're so cool
Everything you do is success
Make the rules
And break them all cause you are the best
Yes you are
Cream
Get on top
Cream
You will cop
Cream
You will cop
Cream
Don't you stop
Cream
She'll boogie
Ball
Look up in the air
It's your guitar
Do your dance
Why should you wait any longer
Take your chance
It could only make her you stronger
It's your time
It's your time
You got the horn so why don't you blow it
Blow it
Come on out
Blow it
You're so fine
You're so fine
You filthy cute and baby
You know it
You know it
Come on
Cream
Get on top
Cream
You will cop
Cream
Don't you ever stop
Cream
She'll boogie
Ball
Cream
Cream
Cream
Cream
She'll boogie
Ball
Cream
Cream
Right there
To me
She's fine
She'll boogie
Ball
She'll boogie
25 anys de ràdio
25 anys de música
centrats aquesta setmana
en el 1991
Segurament
la setmana que ve
seguirem en aquest 1991
perquè ens queden
moltes cançons
que ens agradaria
compartir
amb tots vosaltres
una d'elles
que no volem que es quedi
en el tinter
és aquesta de
Lex en Busto
una cançó divertida
des del segon llarga durada
d'aquest grup
que ens portava
aquesta cançó
del Frisco
Ja fa temps
del que ara us dic
però encara us pot interessar
el que a mi em va passar
tampoc és d'estranyar
feia temps que no sortia
i enyorava un bon jimpim
sabia que festa n'hi hauria
i no m'ho vaig pensar
fer un mal dia
perquè plodea
i tothom a casa
es va tancar
jo no volia
anar a dormir
i vaig veure
que tot sol
m'havia de fer
si és que
haig de passar-m'ho bé
algú hauré de fer
i si no hi ha
ningú al carrer
de copes aniré
si és que
haig de passar-m'ho bé
algú hauré de fer
i si no hi ha
ningú al carrer
de copes aniré
un bar de festa
vaig anar
però
estava tancat
llavors vaig veure
que al costat
havia n'obert un pap
un jim amb gel
vaig demanar
i un rere l'altre
vaig destar
fins que vaig veure
al meu costat
un cul pressió sentat
llavors el burbó
em va pujar
i em vaig començar
a inortar
se'm presentava
una bona nit
si després de tot
podia lligar
si és que
haig de passar-m'ho bé
la mà
al cul
li posaré
i si tinc un pèl de sort
encara mullaré
si és que haig de passar-ho bé
la mà
al cul
li posaré
i si tinc un pèl de sort
encara mullaré
o怒
a
a
a
an
o
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!