Des de Tarragona a Radio amb aquests compàs
de Mulatas la Cubanita, Arriba el Momén,
de Habaneras, desde el Balcó.
Que bella cosa, una jornada sola,
un'aria serena, robo e una tempesta,
e l'aria fresca pare già da festa.
Que bella cosa, una jornada sola,
monato sole, che bello in è.
Oh sole, oh sole mia, sta in fronte a te.
Oh sole, oh sole mia, sta in fronte a te.
Quando fa notte, il sole se ne scende,
mi venne quasi una malinconia.
Sopta la finestra tui, io resta rio.
Quando fa notte, il sole se ne scende,
o sole, o sole mia, sta in fronte a te.
O sole, oh sole mia, sta in fronte a te.
O sole, oh sole mia, sta in fronte a te.
La gran veo de Filippa Giordano,
e la seva versió d'aquesta habanera,
de Eduardo Di Capua, oh sole mio.
E ara és el gru, la taberna,
i de Rosquelles i Jose Maria Roglan,
la sirena.
I de Rosquelles i Jose Maria Roglan,
la sirena.
Vaig trobar-lo aquella nit al fons d'una taverna,
que era un vell mariner full que em viu fagava a l'espena.
Entre gots de vi cançó, la seva història explicava,
que la dona que estimava el mar se la va empurecar.
Us prometo que l'he vist, s'ha convertit en sirena,
i a les nits de l'emporal em torna la platja serena.
He sentit la seva veu en dies de mar amb calma,
dels esculls a resarà, em canta per a consolar-me.
Quan el sol marxi a boner,
el moll qui arriba a una barca,
és la del vell mariner,
que cerca la seva imada.
Cada dia fa el mateix,
que el mar no pot allunyar-se,
que la dona que estimava,
no l'ha pogut oblidar.
us prometo que l'he vist,
s'ha convertit en sirena,
i a les nits de l'emporal em torna la platja serena.
He sentit la seva veu en dies de mar amb calma,
dels esculls a resarà,
en canta per a consolar-me.
us prometo que l'he vist,
s'ha convertit en sirena.
Dos veus diferents,
dos estils diferents,
però unides i juntes
per a una melodia d'un cuplé,
de los pocs cuplés que porten ritme de manera aquest,
el mestre Padilla,
la violetera,
i amb les veus de Montserrat Caballé
i Sara Montiel,
la violetera.
Llévelos de este raminito,
que no vale más que un real,
compreveos de este raminito,
compreveos de este raminito,
a lucirlo en el ocor,
como a desprecursar
de primavera.
En Madrid aparecen
las violeteras
que perdonando,
parecen colpiras
que van piando,
que van piando.
Llévelos de este señorito,
que no vale más que un real,
compreveos de este raminito,
compreveos de este raminito,
compreveos de este raminito,
compreveos de este raminito,
a lucirlo en el ocor.
Son sus ojos alegres,
su farri sueña,
lo que se dice un tipo de madrileña,
de madrileña.
Son sus ojos alegres,
su farri sueña,
lo que se dice un tipo de madrileña.
lo que se dice un tipo de madrileña.
que no vale más que un desprecursal
de este raminito,
que no vale más que un desprecursal
que no vale más que un desprecursal
que se entorna los ojos de cauterita, de cauterita.
Llévelo usted señorito, que no vale más que un real,
con premios de este ramito, con premios de este ramito,
a lucirlo en el ojal.
Llévelo usted señorito, que no vale más que un real,
con premios de este ramito, con premios de este ramito,
a lucirlo en el ojal.
Aquí queda aquesta versió de les veus de Montserrat Caballé i Sarmentier.
Ara serà el grup Gavina i una avenera de la Trinca titulada El nom Baixell.
Sobre la platja de Blanca Arena mirava plena d'enyoraments,
com se n'anava, com s'allunyava,
per la mar la va amb un pensament.
en un vaixell, en un vaixell, en un vaixell,
en un vaixell, en un vaixell, del tio balà, del tio balà,
del tio balà, ai com fugia la vida mía,
per la mar Gana, per la mar d'or, cap al boner, cap al boner,
cap al boner, on sa fortuna vestia lluna subla del vent.
sobre les zones ple d'esperança,
ple de lliurança i mar en di.
el söm nå un vaixell, del tio balà,
en un vaixell, del tio balà,
i allà quedava la vida esplada del traspleirat
cap al puny per la merda
on la fortuna promet, la lluna promet el sol
plorant passant dies i anir
i aquelles veles que jo esperava
quan més anava més d'era en llum
en un maixer del teu balac
allà es perdia la vida mía per la mar gran
cap al puny per la merda
no tinc fortuna ni una gruna del meu presó
Terres promeses no ho eren d'aire
castells a l'aire vaig construir
i en adonar-me que el temps passava
i el sol restava temps a morir
en un maixer del teu balac
la llum partia que no sabia com retornar
per la merda
per la merda
cap al puny
cap al puny
on la fortuna
és com la lluna
i van creixer
enganys de l'aigua
enganys de l'o白
i lesions
amb el dia
acompanyant
de la merda
en un vaixell del teu palau.
Adéu-me, vida, tot esveïda per la Mergrat,
cap al coré de la Mergrat.
Terres llunyanes, por les campanes,
tot acabó.
Ara arriba a una avenera,
una avenera que els autors diuen una avenera flamenca.
Interpreta el Niño de Utrera,
y, bueno, el seu nom és Juan Oera,
Juan Mendoza Domínguez, Niño de Utrera,
i Trini Moren.
I l'Aim 64,
bueno, no antes,
a principios de l'Aim 60,
van a grabar aquesta manera,
que conta una historia que de unido,
escoltarla, la lletra,
el hijo de nadie.
Escúchame dos palabras,
no te quiero entretener,
son dos palabras tan solos,
bien me puedes complacer.
Un vestido para una fiesta,
y apunto para marciarme,
recibí tus cuatro letras,
y vengo para asfixiarte.
No es dinero ni cariño,
lo que te pido y suplico,
es para ese hijo nuestro,
que le falta el apellido.
Mi apellido,
tú estás loca,
recapa así tan mujer,
tú eres valga la gitana,
y yo soy un gran marqués,
sangre roja y sangre azul,
eso nunca puede ser,
eso nunca puede ser.
Maldito sea mi signo,
y el día que te encontré,
que el hombre que no es buen padre,
se debe de aborrecer,
cieguecita me queara,
el día que te mire.
Han pasado algunos años,
y me consume un pesar,
apaga vengo con creces,
lo que te deseo llorar.
Angustias,
angustias valga,
abre mi día tu cancera,
que no me importa la sangre,
ni del linaje que te venga,
repicarán las campanas,
como ninguna otra vez,
casando esta gitana,
con este noble marqués,
nuestro hijo,
será noble,
mi apellido va a tener,
con que ábreme tu puerta,
no me diga más mi sino,
que si el rey es muy humano,
el perdón es divino,
el perdón es divino.
Tarde llegaste marqués,
a volver arrepentido,
que se me ha muerto mi hijo,
ya no quiero tu apellido,
guárrate tu sangre azul,
tu dinero y tu linaje,
y déjame llorar,
lo que nació de mis entrañas,
y me consume la tarde,
pensar que no lo veré,
ni me llamará más madre.
Déjame llorar contigo,
que me consume un pesar,
a ti te dio su caricia,
yo no lo pude besar,
ay,
qué pena más amalga,
nunca lo podré
ordiar.
y después de esta manera española,
pues vamos al grupo en bergantí,
del su acordonista y primera vez,
ópera fort,
en Torna Boig,
l'Empordá.
Porque cuando soy lluny de tú,
el capescre ya no me habla,
ay, que el cielo no es el mío,
que me faltan dos estrelles,
unes dolben al brují,
quan juguen les oliveres,
i dels camps amb color,
que no hi veig les roseres,
t'estimo tant,
com falta estar,
que en sóc malalt de llorades,
em torna boig l'Empordá,
quan bufa la trempana,
l'estimula la seva gent,
la bici set i l'estaca,
de la plana fins al mar,
cant de pastó i de sirena,
i amb delir i amb plor,
i les seves collonades,
i la llum del seu mort,
passant la lluna a les aigües
del meu cap de creus,
i és que
em torna boig l'Empordá.
i si un dia vol atxar,
guarir-me de menyorança,
tucarà festa al meu cor,
amb ràpics de tancantena,
que ja sento el meu parlar,
que la sang se l'esbalota,
ja veig el vell l'obrir,
ja em sé prop de l'escala,
ja puc morir,
que sóc aquí,
terra meva empordanesa,
em torna boig l'Empordá,
quan bufa la trempana,
m'estimo la seva gent,
la bici set i l'estaca,
de la plana fins al mar,
cant de pastó i de sirena,
i amb delir i amb plor,
i amb les seves collonades,
i la llum del seu mar,
basant la lluna a les aigües
del meu cap de creus,
i és que
em torna boig,
em torna boig,
em torna boig l'Empordá.
I al grup Remembranzas de la Lima
i del seu trebal,
Disco Rafa i els mellores éxits
esportan de Sebastià Iadier,
La Paloma.
i el depost la luna a les aigües del eryatí,
de la vió de sirena.
Esportan de Sebastià Iadier,
ll
a la luna a la luna a les aigües del perquè hi ha
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit