Fins demà!
Bona setmana més, el programa de divulgació històrica que en aquesta setena temporada també arriba al seu penúltim programa d'aquesta primera època d'un programa, capitanejat per Manel Magí i Jordi Ximeno, i sense l'ajuda inestimable del nostre pilot, la Sílvia García. Hola, Manel.
Total. Estic donant pistes de què? De primera època? Sí, no, però això ho pensava avui, tanquem, bueno, avui ja ho podem dir, no? Sí, que...
L'any que ve ens agafem un any sabàtic. Anem a fer bocets a les Illes Maldives. Sí, sí, buscant un parell fiscal. Però bé, clar, perquè hem guanyat molts diners amb els patrocinadors.
Ara els tenim que gaudir. Sí, toca el moment de gaudir, que per cert, era de Reus. Hòstia...
Benvinguts al No em vinguis amb històries. Sí, sí, passa, passa, passa. Anem per feina.
No em vinguis amb històries. Aquesta setmana...
Tal dia com avui, un 3 de juny de l'any 1963, iniciarà el nostre programa.
És a dir, començarem amb una efemèride. Després seguirem amb un monogràfic dedicat a un senyor anomenat Robert Allen Zimmerman,
que aquí tingui una mica de culturilla, ja sap de qui parlem, no ho diguis, Manel.
Després continuarem, tot seguit, amb... Avui fa 100 anys a Tarragona, també amb patrocinadors, però, no?
Avui tenim un patrocinador... De les filipines o no?
Bé, no sé si tocaré molta pasta, però a més a més és anònim.
Folklòric. Folklòric. Sí, folc. Doncs mira, el monogràfic també va tirant cap al folc, però crec que altres, altres tipus de folc.
Que parlaràs de Bob Esponja? Sí, de Bob Esponja.
De Bob Esponja.
I curiositats dedicades en concret a la Mona Lisa, a la Gioconda, perquè hem llegit que sembla ser que estan trobant les restes,
la tomba de la que és la protagonista del quadre, de Leonardo.
Este quadre ha generat tanta literatura, moltíssima, que a vegades...
Crec que és el quadre més famós de la història, però no sé... Bé, potser el més famós sí, però el més maco...
Està molt rivellat, molt arrugat. I a vegades t'adonen ganes de dir, bueno, lo cremo i s'acaba tot això.
Ja t'imagino a la sala gran aquella del Louvre, intentant saltar damunt del quadre i un munt d'assegurates.
També tindria que passar per la muralla de japonesos.
Sí, per la muralla de japonesos, espanyols, francesos, alemanys, italians, etcètera, etcètera.
I avui tindrem notícies o no?
Avui tindrem una notícia d'Egypte.
Una notícia? Oh, increïble.
I a més a més, quan ho he vist, la tinc que portar perquè estem arribant al final de la nostra primera etapa
i em tinc que despedir, evidentment, en notícies d'Egypte.
I a més a més, avui una notícia molt important.
Molt bé.
Una treballa molt gran i molt important.
Sí? Sí.
I també una notícia de fa pocs dies.
Som campions de la Champions.
Que això no ho hem dit, no ho sé por la demà.
Anem per feina. Comencem.
Som-hi.
Tal dia com avui, un 3 de juny de l'any 63, moria Joan XXIII.
I és que mentre els Beatles treien tot allò de She Love You and I Wanna Hold Your Hand,
Joan XXIII se moria.
Joan XXIII.
Que no és un hospital, sinó un papa.
Un papa.
Un papa.
Un papa.
Un papa.
I és que Joan XXIII, que realment seria Josepe...
Àngela Josepe Rancheli.
El seu nom original.
Original.
Va anar a ser l'any 1881.
Era fill d'una família humil de pagesos i va ser ordenat sacerdot l'any 1904.
Consellerat bisbe l'any 1925 va dur a terme una fructífera però gris carrera diplomàtica.
I quan l'any 1953 va arribar al Vaticà, com a patriarca de Venècia, tothom pensava que el senyor Roncelli havia agotat la seva carrera dins l'església, que no podia anar més enllà.
Però això va ser una sorpresa quan va ser elegit papa el 28 d'octubre de l'any 1958, per substituir a Pius XII.
Estava a punt de fer 77 anys.
Llavors tothom va pensar que aquell senyor que havia fet aquella carrera eclesiàstica poc rellevant,
i també en la seva edat avançada, doncs seria un papa de transició, un papa poc important.
La fama, però, de conciliador i d'home bondadors era ja coneguda per tota Itàlia.
I aquell senyor efectivament tenia plans que anaven molt més enllà de tindre un papat de transició.
Tenia plans per renovar l'església.
I és que el 25 de gener de l'any 1959, Joan XXIII va convocar un concili ecumènic
que estava destinat a tenir una especial transcendència en la història moderna de l'església.
Saps de quin concili parlo?
No, no, no.
Conili Vaticà II.
Segon.
Estàs poc ficat en l'església?
Sí, sí.
En fi, el que acabaria sent el concili Vaticà II.
Al mateix temps, van multiplicar els gestos d'obertura amb els cristians no catòlics,
especialment els ortodoxes.
També va iniciar una intel·ligent política d'apropament a les forces socials
que postulaven per una societat més justa.
La seva encíclica Mater et Magistre de l'any 59 recordava a tots els catòlics
el seu deure de prendre partida per les classes més humils i pels sectors més desprotegits de la societat.
L'any de la seva mort, 1963, en una altra encíclica,
Pacem Interris va marcar la independència de l'església respecte als dos grans blocs geopolítics de l'època.
És devenint una apertura sorprenent per aquella època,
una posició que l'aproximava a la dels països del Tercer Món.
Recordem, tal dia com avui, de fa 48 anys, moria Joan XXIII.
I el monogràfic d'avui està dedicat al senyor, el gran mestre que assigna temes i lletres com aquest.
El Manel, el primer acord ja l'ha pillat.
Ha fet Lay, Lay, Lay, Lay i suposo que ja sap que no parlem de Bob Esponja.
És un Bob també, però és el Dylan, no?
Sí, en Bob Dylan ha nascut com a Robert Allen Zimmerman,
músic, cantant, poeta nord-americà i en les darreres èpoques també presentador d'èxit,
presentador radiofònic d'èxit.
Ha sigut durant moltes dècades una de les majors figures en la música popular
i també està considerat un dels compositors i músics més influents i prolífics del segle XX,
també del segle XXI, perquè algunes de les seves obres mestres les han publicat ja en aquest segle XXI.
podríem dedicar, no programes, sinó temporades senceres, a parlar de l'obra de Bob Dylan
i només farem quatre pinzellades del que serien els seus orígens, els seus inicis.
Moltes de les obres més importants de Dylan daten de la dècada del 60,
la qual es va convertir en un cronista informal dels conflictes nord-americans,
encara que també és conegut per revolucionar el concepte dels límits de la música popular
l'any 1965 amb el single Like a Rolling Stone, un single d'uns sis minuts de duració
i també degut a altres cançons, com aquesta que estem escoltant,
o com a Blowing the Wind o The Times They Are Changing,
que es van convertir en himnes antibèl·lics i dels moviments civils de l'època.
Un dels darrers àlbums de Dylan, Modern Times, i també una gran obra,
crec que va ser publicat el 2005 o 2006,
també va entrar directament a les llistes, als números uns de les diferents llistes mundials.
Les primeres lletres de Dylan s'apropaven a temes socials i filosòfics
i deletaven una forta influència literària,
desafiant la música pop convencional existent per l'època,
recordem que està en els anys 60,
i apel·lant també generalment a la contracultura d'aquella època.
A l'hora que expandia i personalitzava estils musicals,
mostrava una ferma convicció per moltes arrels tradicionals de la música americana,
des del folk, el country, el blues, el gospel, també el rock'n'roll, el rockabilly,
però no només de la tradició més americana,
sinó també cap al folk anglès, cap al folk irlandès,
passant també pel jazz o el swing.
Ens saltarem la part d'aquí van ser els seus pares, els orígens,
però bé, dic que era jueu, que sembla ser que els seus avis de part materna
procedien d'Estanbul, això ho sabies?
No.
Doncs mira, ja saps alguna cosa més.
Diuen el turc.
Sí, sí.
Bé, els avis per part materna.
Déu-n'hi-do, per fer l'àmbit genealògic tindria segurament problemes.
Per cert, en la seva intimitat, com li deuen dir, Bob o Robert?
Jo diré que Bob ja.
Sí?
Sí, sí.
Vols dir que el personatge ja s'ha menjat el nom original?
Sí.
Segurament.
No ho sé, potser el truquem més tard i li preguntem.
D'acord.
Sí.
Bé, doncs bé, ja des de ben petit, Robert, perquè ara ens referim a Robert, perquè encara no era Bob, clar,
va viure bona part de la seva joventut escoltant la ràdio.
En un primer moment, doncs, escoltant emissores que transmetien, doncs, bàsicament blues, country i també els inicis del rock and roll.
Per l'any 59, aproximadament, el Zimmerman es va traslladar a Minnesota, a Minneapolis en concret,
i en Robert es va traslladar a aquesta ciutat i es va per matricular-se a la Universitat Estatal,
Universitat que no va acabar els estudis, però bé, tampoc, mira, doncs, suposo que al ser un devorador també d'obres filosòfiques, literàries, etc.,
doncs, no li va fer massa falta.
Durant la seva època inicial va mostrar ser d'interès pel rock and roll, però va deixar pas a un apropament cap a altre tipus de música,
en concret, la música folk americana.
En 1985, Dylan explicaba me aquestes paraules a la seva atracció per la música folk.
Lo que pasaba con el rock and roll es que para mí, de todos modos, no era suficiente.
Había muy buenas frases pegadizas y un ritmo contagioso,
pero las canciones no eran serias o no reflejaban la vida de un modo realista.
Sabía eso cuando me metí en la música folk, era una cosa más seria.
Las canciones estaban llenas de tristeza, de triunfo, de fe en lo sobrenatural, y tenían sentimientos más profundos.
També, doncs, aquí, l'any 85, en aquesta entrevista, doncs, ja deixava anar els seus orígens, el seu apropament per la música folk nordamericana,
sobretot el seu apropament cap a un personatge que el va influenciar molt, que és Woody Guthrie, del qual parlarem també més endavant.
Ben aviat va començar a tocar en diferents locals i, doncs, es va veure involucrat també al circuit folk d'aquesta ciutat.
Durant aquesta època, Zimmerman va passar també a anomenar-se a si mateix Bob Dylan.
En una entrevista que li van concedir aproximadament l'any 2004, deia el següent sobre el seu canvi de nom.
Havia visto algunos poemes de Dylan Thomas, un poeta nord-americà també bastant bo.
La pronunciación de Dylan i Allen era similar.
Robert Dylan, Robert Allen, sembla que estava pensant, bueno, ya se me pensaba en canviar de nom,
pero no sabía si Dylan o Allen, la letra D tenía más fuerza.
Sin embargo, el nombre Robert Dylan no era tan atractivo como Robert Allen.
La gente siempre me había preguntado, ¿Robert o Bobby?
Pero Bobby Dylan me parecía cursi.
I, además, ya estaban Bobby Darin, Bobby V, Bobby Riddle, Bobby Nelly y otros muchos Bobbys.
Así, la primera vez que me preguntaron mi nombre en Saint Paul, instintiva y automáticamente solté Bob Dylan.
Sembla ser que va ser una cosa en part premeditada, perquè ell anava cuinant el seu nom artístic o el seu canvi de nom,
però també va ser de sobte quan li van preguntar.
Dylan va abandonar la universitat després del primer any, l'any del 61, es va traslladar a Nova York
amb l'esperança de veure el seu ídol musical, Woody Guthrie, que havia estat, que estava greument malalt en un hospital psiquiàtric en aquesta ciutat.
Sobre Guthrie, Dylan va arribar a dir, puedes escuchar sus canciones y aprender a vivir.
Guthrie es una de les grans icones del que seria la música fort nord-americana en el periodo d'entreguerres, per dir-ho d'alguna forma,
inclús, anys després, el tribut més important, també s'ha fet a Woody Guthrie, ha vingut de la mà del britànic Billy Bragg
i dels nord-americans Wilco, amb una sèrie d'àlbums que estan força bé.
A partir de febrer del 61, Dylan va tocar en diversos clubs de Greenwich Village.
Al setembre va començar a guanyar certa reputació, gràcies a diferents crítiques aparegudes en diferents publicacions,
com per exemple el New York Times, bàsicament d'una crítica o d'una ressenya que li feia un tal Robert Shelton,
que no sé si seria el dibuixant de còmic.
És possible que sí, no ho sé, la veritat, però bé.
A menys que hi ha el dibuixant de còmic en el grau.
Sí, sí, el dibuixant de còmic en el grau, però no sé si el cognom del periodista
o de la persona que va fer aquesta crítica pel New York Times és el mateix dibuixant.
El mateix mes també Dylan, per la mateixa època, el febrer del 61, també va col·laborar amb John Hammond
i va col·laborar amb altres músics.
I el mateix John Hammond el va contractar a Dylan per a Columbia Records, el mes d'octubre del 61.
Així arribaria el seu primer treball per a Columbia, titulat com l'artista Bob Dylan i publicat l'any 62.
Consistia en material de música folk, blues, goldspel, combinant dues composicions pròpies.
Un disc que va tenir poc èxit comercial i que només va vendre unes 5.000 còpies durant el primer any.
Avui en dia deuen ser...
Home, avui en dia...
Car de col·leccionista, no?
Sí, és possible que sí, les primeres...
Si només van vendre 5.000, imagina't.
Sí, sí, sí.
Sembla ser que vendre només 5.000 per la companyia discogràfica era tot un fracàs,
però gràcies a John Hammond i gràcies també a les defenses que feia un altre músic de la música de Dylan,
en concret de Johnny Cash, doncs Dylan va continuar en aquesta companyia discogràfica.
L'agost del 62, Dylan va donar dos passes, diverses passes d'importance a la seva carrera musical.
Per una banda, a modificar legalment el seu nom, val?
I després també, doncs, a buscar-se un mànager, un representant en concret, el senyor Albert Grossman.
Al mateix temps, el seu segon àlbum apareixia, publicat ja al maig del 63,
de Free Willing Bob Dylan,
que va servir a Dylan per créixer com a cantant i especialment com a compositor.
Gran part de les cançons que s'incluïen en aquest àlbum van ser etiquetades com a cançó protesta,
incloses, inspirades parcialment en l'obra de Woody Woofrey
i influenciades també per la passió d'un altre gran músic de l'època,
Pete Seeger, per les cançons tradicionals.
Per exemple, una cançó que porta a partir de l'Oxford Town
reflexa de forma irònica la matriculació de James Meredith
com el primer negre a entrar a la Universitat de Mississippi.
Una de les cançons més famoses, Blow in the Wind,
deriva parcialment de la seva melodia d'una cançó tradicional,
mentre que la seva lletra qüestiona l'estatus quo social i polític de l'època.
Sovint les cançons de Dylan també són atemporals
perquè també es poden escoltar avui en dia
i segurament es poden aplicar exactament.
Sí, sí, sí.
Potser perquè els temps no han canviat tant, com dient ell, no?
Sí, molt bé.
Per la seva banda, una altra cançó d'aquest mateix àlbum,
Heart Rains Gonna Fall,
està basada en una altra balada de folk
i la seva lletra fa referències a l'apocalipsi nuclear
i aquesta cançó va guanyar molta ressonància,
molt de ressòl,
durant el desenvolupament de la crisi dels missells de Cuba.
Dylan, en les seves composicions,
mescla l'ús del monòleg interior i una lírica imaginativa
amb les formes tradicionals del folk.
The Free Willing també inclou cançons d'amor
mesclades amb una lírica irònica,
inclús a vegades bromista.
I és en aquesta època en què els Beatles
també coneixen l'obra de Bob Dylan.
George Harrison va comentar
sobre l'obra d'en Bob
que el ficàvem i ens traslladava cap a un altre món.
El contingut de les seves cançons i la seva actitud
era increïblement original i meravellós.
Digues.
Estem sonant de fondo.
A veure si pot pujar la música.
Què?
Són atemporals.
Sí, són completament atemporals.
Se poden escoltar sempre.
In the wind.
Sí, sí.
M'estaves fent senyals que anem malament de temps, no?
Sí, és que tinc que dir la notícia de...
Ah, vols que ja el Bob Dylan perquè vols parlar...
Fem una cosa, per què no talles aquí
i la setmana que hi deixem a Oro fer el monogràfic...
Quina feta que tens.
La setmana que ve continues parlant.
Quina feta que tens.
Últim programa de la nostra vida.
Parlant de Zimmerman.
Seria meravellós.
Trobes?
T'haig un morro que te'l trepigues.
Me compres a l'oferta o què?
M'hauries de pagar tu a mi.
Te pago després una etapa de pataques braves.
De pataques?
Pataques.
Juan de Fato.
Juan de Fato podríem arribar a dir del Bob Dylan.
És que no puc assegurar que la setmana que ve fem Bob Dylan.
Tu pensa que és l'últim programa.
Fem només Bob Dylan la setmana que ve?
No.
Ja veurem què farem.
Bé, ja ho he dit al principi, que podríem parlar molt sobre Bob Dylan,
podríem dedicar no programes, sinó temporades senceres o èpoques senceres a parlar de la seva obra.
Bé, sense menys del temps, anem per feina.
A mi m'agradaria una anècdota de Bob Dylan.
Quina?
Va fer fumar per primera vegada marihuana els Beatles.
Quan els Beatles només prenien alguna enfeta de tant en tant.
Pobrets, quina pena.
Ah.
N'estàs segur?
Totalment.
Jo hi era.
Tu hi eres?
Jo hi era.
A Alemanya no havien provat la marihuana.
No, home, no.
A les 60 a Alemanya hi havia pastilles d'aquestes una mica estranyes, però marihuana no.
Molt bé, molt bé.
Bé, però tot això ja és una altra història.
I tant.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Avui fa 100 anys a Tarragona tenim, com ja he dit al començament, un patrocinador molt potent.
O patrocinadora.
Sí.
Després ho veurem.
Tens alguna mantilla, tu?
No, no, no.
No tens cap de mantilla?
No.
Bé, si coneixes algú que en tingui alguna eràtia bruta, després parlarem, us podem ficar en contacte amb aquesta persona.
Molt bé, molt bé.
Però vés per feina, perquè enrotllar-te per enrotllar-te, quan m'ha tallat amb en Bob Dylan, no sé quin sentit té.
Ah, s'ha picat, s'ha picat.
Sí, sí, no?
Recurós.
Vale.
Venga.
Con motivo del Congreso Esperantista, perdón, recordem, noticias del día 3 de juny de 2011.
Publicadas al Diario de Tarragona.
Al Diario de Tarragona.
Con motivo del Congreso Esperantista, el día 25 del Corriente, a las 9 de la mañana, se cantará en la Iglesia de San Francisco la misa de Angelis pronunciándose un sermón en Esperanto.
Esa misa podrá cantarse por señoritas, habiéndose ofrecido ya a los alumnos del colegio de la presentación, las hijas de María, parlant de María, y la sección de l'Orfeo Tarragoni, advirtiendo que cuantas quieran tomar parte, pueden dar reviso a los señores Gols y reverendo Almenara.
O sigui, una misa, el sermón de la cual se va a fer en Esperanto.
Esperanto, ya he llegit alguna notícia més, estava prou de moda fa 100 anys.
Després ya la cosa va a menos.
Més notícies.
En el tren express del miércoles procedente de València, pasó por nuestra estación, dirigiéndose a Barcelona, el gobernador civil de Gerona, Don Lorenzo Benito.
Es que dan tan amplis.
Eso es una notícia.
Sí, sí.
¿Qué va a pasar por la estación el gobernador civil de Gerona?
Sí, sí.
Y seguramente lo van a saludar y todo.
Sí, debería anar a una comitiva de la Junta también.
Para parar el tren y lo van a saludar en altres temps.
Esta tarde, en el Poliorama a Tarragona, debutarán la aplaudida pareja de baile, Las Trebolinas, y la notable cobre artista y bailarina Pepita Castellar.
Esta tarde, ya arribamos tarde.
Ya arribamos tarde.
Potser demá torna mi sesión, no lo sabemos.
Arribamos 100 años tarde.
100 años tarde.
La salida de esta artista va precedida de una película de su propiedad.
El programa en películas que se exhibirá es hermoso y variado, siendo todo de estreno.
O sea que es posible que la bailarina Pepita Castellar, abans de sortir, se proyectaba una película donde sortía ella mateixa.
Sí, sí.
Seguramente.
Ah, mira.
Es como una videoconferencia, pero a la antiga.
Señora antiga, mes noticias y por el servicio agronómico de la provincia se ha girado una visita a los términos municipales de Torre de Embarra, Tortosa, Santa Bárbara, Falset y Cornudella
para inspeccionar los plantillos de almendros, naranjales, olivos, avellanos y viñedos, respectivamente, recopilándose los datos necesarios para proceder a combatir las distintas plagas de que están amenazados.
I, per acabar, en Lérida se ha celebrado la feria de ganado bovino Asnal, no Asnar, Asnal, Caballar y Mular, que se ha visto bastante concurrida.
Se han presentado unos 150 bueyes que se han cotizado de 250 a 275 pesetas cada uno y a 450 las parejas.
Sí, sí, que eran molts diners, també per l'època.
En molts de cuartos.
Sí, sí.
En las restantes clases de ganado se han realizado pocas transacciones siguiendo los mismos precios que en la feria del mes anterior.
Sí, sí.
Continúa la tendencia a la alza.
Y a perna cabán, ya que vaya todo, todo el personal de correos ha desfilado por el despacho del director general.
Ya fa rato que digas que caballos siempre.
Sí, que fa tres nútiles días a perna cabán.
Bueno, ara sí que es l'última.
Al final digas, me lo he dicho.
Todo el personal de correos ha desfilado por el despacho del director general para dar las gracias por el establecimiento del giro postal.
Creese que todo el cuerpo de España era una manifestación colectiva de simpatía.
Jo, manifestaciones de simpatía, como las de aquellas plazas de Cataluña, del Sol o la de Reus, del Ayuntamiento.
En aquella època s'ha d'anarquistes i altres moviments d'alternatius que també, Déu-n'hi-do.
I ara...
Ja per anar acabant.
No, no, que no acabi, que no acabi encara, que m'ha donat un cop de mà, eh?
Ah, molt bé, molt bé.
Bona nit.
Què tal?
Hola, Sílvia.
Ho dic jo.
Sí, sí, comença, tu ho has fet perfecte.
És que abans segurament diu, mira, té, no sé què, i ha començat a dir-ho ell, i és que ho ha quadrat.
I dic, per què me feu servir amb el bé que ho fas tu, Benel?
Molt bé, atenció al patrocinador.
El tanto, eh, el tanto.
Comença, eh?
Plaça de la Font, número 24, segona.
Mantilles, que ha dit el Manel, patrocinen el dia d'avui, el Dominguis amb Històries.
No en vinguis amb històries. Curiositats.
On estan enterrades les restes de la Mona Lisa, de la Gioconda?
Doncs sembla ser que el convent de Santa Úrsula de Florència, a Itàlia.
En aquest convent, un equip d'arqueòlegs està realitzant treballs de recerca i exhumació
del que podrien ser les restes de la Mona Lisa, musa de Leonardo da Vinci.
De moment, han trobat un crani enterrat a un metre sota el nivell original del convent,
al costat d'altres fragments de costelles i vertebres humanes, que sospiten que van pertànyer
a l'issa Gerardini del Giocondo.
Els investigadors compararan l'ADN dels ossos trobats amb el material genètic de les restes
dels dos fills de la dona, que van sent enterrats molt a prop, per autentificar aquesta troballa.
Si es confirma que és la Gioconda, o l'Elisa, utilitzaran programes informàtics
per a reconstruir el rostre de la dona i comprovar si els trets coincideixen
amb la model de l'obra de Leonardo da Vinci.
És a dir, que potser d'aquí uns mesos direm, però si la Gioconda no era així,
perquè la informàtica i els models matemàtics ens diuen que era d'una altra forma.
Sí, realment és un retrat de Leonardo, no?
Diuen.
Diuen, no?
Bueno, hi ha alguna versió, sí.
Continuo dient, cremem la Gioconda.
No, home, no.
Sí, cremem-ho.
Pensa que si demà algú es carrega la Gioconda, Manel, et veig a judicis.
Sí?
Sí, sí.
Seria molt fort, eh?
Onda.
Cremessin la Gioconda.
Potser seria una performance tremenda.
Bueno.
Bueno, deixem-ho aquí.
Sí, home, la destrucció com una performance.
No, una deconstrucció, potser.
De construcció, la tallem a trossos i...
Unes tixores i fem un col·laix.
Fem un col·laix.
Que fort.
No, no, jo no he dit res.
Si teniu més propostes, abans que acabe el programa, les podeu dir.
Sí, per exemple, la teva notícia d'Egipte, però anem per feina, va.
Anem per feina, va, notícies. Vinga, va.
I rapidíssimament, perquè s'acaba...
Estic molt emocionat, eh? Molt emocionat.
Molt.
I és que al costat dels Colossos de Menon,
que és una de les grans estàtues del senyor Menotep III,
han trobat les restes d'un altre color, es diu, al tamany...
Increïble.
Que havien caigut, segurament l'any 27 abans,
per un terratrèmol.
Sí, sí, sí, m'està menjant una foto.
Ara estic menjant les fotos, almenys en Jordi,
per la ràdio encara no es poden transmetre.
El cap m'he deixat 1,20 d'esta estàtua,
1,20 metres d'alçada, està molt ben conservada.
A més, està bona part d'aquest color
es partit a trossos i havia quedat tapat pels sediments.
Ara sembla ser que es podrà acabar d'excavar i reconstruir.
O sigui que és una notícia molt important,
la que ens ve d'Egipte.
Estava dins del temple funerari d'aquest senyor d'Amenotep III.
Sí, i crec que en tens una altra, però de vikings.
De vikings, sí, que estan fent un vaixell viking
de dràcar, 3 metres d'esglora,
en el qual tenen...
Un d'aquests vaixells que van portar el terror
per tota la part d'Europa, el Mediterrani, etcètera.
Doncs bé, volem fer un viatge des de Noruega a Estambul.
Però no seran tan violents, suposo.
Esperem que no, i possiblement passaran per Tarragona, no ho sé.
Increïble.
Si vam fer una votació de cabotaje
i van seguir en les costes, és possible que passen per aquí.
Haurem de tornar a treure els canons
per bombarrejar.
Vikingos a la vista.
Sí, sí.
Este vaixell s'ha anomenat Dragon Harald Pell Ross.
Ah, increïble.
I bueno, estan probant això, no?
I imitar els antics...
I bueno, i la música que sona de fons no és en Bob Dylan,
sinó que ens marca al final del No Minguis amb Històries.
Avui, penúltim programa d'aquesta setena temporada.
D'aquesta primera època.
D'una primera època.
Ja ho hem deixat caure.
I la propera setmana ens tornem a retrobar aquí al 96,
6.7 de l'FM.
Més Bob Dylan o no?
No, és que he pensat una altra cosa.
Sorpresa?
Sí, no, però has de treballar també, tu.
Adéu Sílvia, adéu Jens, adéu Manel.
Adéu Cosmos.
Adéu Cosmos.
Adéu, Bob.
Adéu.