Fins demà!
Benvinguts a un 21 de gener de l'any 2011, sí? Avui sí? No.
Sí, 2011. És que m'enreden amb signes manuals.
Estem en l'enreden, sí.
Sí, 21 de gener del 2011. Benvinguts a una nova edició del No minguis amb històries,
programa número 14 de la setena temporada, amb el Manel Magí.
Bona tarda, bona nit.
Bona nit.
Bona nit. I la Sílvia García pilotant aquesta fantàstica nau.
Jo, un servidor, Jordi Ximeno. Comencem.
Aquesta setmana comencem el programa amb una efemèride que ens transporta a l'any 259.
Jordi, Jordi, Jordi.
Digues.
Tranquil, que et veig molt embalat.
Molt bé, bueno.
T'hi veig com una moto.
Com una moto, és igual. Sé per on vas, però no et seguiré el joc.
Tranquil.
L'any 259, una efemèride, 21 de gener de l'any 259, una efemèride molt propera a la nostra ciutat de Tarragona.
Molt tarragonina, sí.
O a la vostra ciutat de Tarragona, perquè, clar, el Manel és de Vítem i jo de Reus.
Com que aquí, bé, també ens sentim, la Sílvia diu, jo, jo, jo, jo soc de Tarragona.
Ella és tarragonina de pura setmana.
Sí, sí, però també ens sentim, en certa manera, tarragonins.
Com millor, si després de 20 anys no m'hi sento malament.
Un monogràfic dedicat a Josep Carbonell Alcina, un reusenc que va participar a la Guerra de Cuba
i que va escriure les seves memòries en català, i en parlarem després.
També, després del monogràfic, avui fa 100 anys a la ciutat de Tarragona,
és a dir, el recorregut per la premsa local, en concret, del diari de Tarragona,
de tal dia com avui, de l'any 1911.
Sí, saps comptar, Jordi, també.
Sí, sí, saps comptar, encara que vagi com una moto.
I, després, unes curiositats que, la veritat, m'han decebut una mica,
perquè direm la curiositat, però, després, no acabarem d'entendre massa cosa.
La pregunta que ens farem a la curiositat és
per què els anglesos condueixen per l'esquerra?
Ja ho veurem.
I és una gran pregunta, i no donarà resposta?
No, crec que no.
No cal que fai aquest.
Sí, això potser no hauria d'haver dit ara mateix, ja, però bé, és igual.
Ja ho veureu. A veure, ja ens ho trobarem.
Quedarà pendent, eh?
Notícies i 30 minuts fa s'ambulant. És a dir, anem per feina.
21 de gener de l'any 259.
Fructuós, bisbe de Tàrraco, és executat a l'amfiteatre de la ciutat.
Tot i que, s'ha de dir, algunes fonts situen este fet un any abans.
Un any, un dia abans. Concretament, el 20 de gener de l'any 258, però són les menors.
O sigui, la majoria parlen que va ser un 21 de gener de l'any 259.
Ah, quina efemèride ens portes?
Doncs que es va encargar al bisbe de la ciutat.
No hi ha, però és una efemèride que se situa un dia abans d'un any abans.
No, o sigui, va passar el 21 de gener de l'any 259.
Diuen la majoria de fonts, tot i que queda este dubte, ja que hi ha alguna altra font o alguna altra interpretació que diu que hagués pogut ser un any un dia abans.
Ok, accepta'm el pulpo.
Acceptarem el 21 de gener de l'any 259.
I és que s'havia decretat una persecució contra els caps de la Iglesia.
Era una persecució decretada pels emperadors Galeriar i el seu fill Galeri, que volia decapitar la Iglesia.
I li va tocar al bisbe de Tàrraco, Fructuós, i als diarques Auguri i Eulogi, que van ser cremats, vius, a l'arena de l'amfiteatre de la ciutat.
Són els primers màrtirs de la península dels que hi ha constància escrita.
Ah, val, dels que hi ha constància escrita.
No vol dir que fossin els primers.
Exacte.
D'estos va haver-hi constància escrita perquè un testimoni presencial anònim va escriure unes actes del martiri que es conserven i que són una font documental importantíssima.
Sí, que dubto que si no hagués estat bisbe de Tàrraco, segurament ningú se n'hauria adonat o ningú hauria deixat constància.
Potser sí, si no fos un personatge...
Important de l'església.
...de rellevància, exacte.
Tots que en aquella època tampoc tenien tant i tant de poder encara d'Eglésia i tant segle III.
O sigui que, tal dia com avui, fa 1.752 anys, era executat el bisbe Fructuós.
La setmana passada vam veure en aquest monogràfic com es van viure, com va repercutir la pèrdua, la guerra primer de Cuba, 1895-1898 i la pèrdua de les colònies a la ciutat de Reus i per extensió també quines van ser les respostes en altres ciutats, com per exemple també Tarragona.
Avui tractem sobre un llibre, tractem sobre el llibre del Quartel i la Manigua, impressions d'un soldat.
Amb el títol ja ens ho diu tot, és a dir, les impressions d'un soldat anomenat Josep Carboní Alcina, que a l'edat de 19 anys, en concret, l'any 1892, quan era estudiant, va ser cridat al servei militar.
Les impressions d'aquest soldat, de Josep Carboní Alcina, al Quartel, primer va ser destinat a Madrid i després a la Manigua, que la Manigua seria territori cubà.
Josep Carboní Alcina va ser destinat a Madrid després de ser quintat i el 1895, amb molta mala sort, quan estava a punt de llicenciar-se, va esclatar la guerra de Cuba i el van enviar cap a Cuba.
El seu retorn, com a repatriat de guerra, va publicar el juny del 1898, el llibre que hem dit, del Quartel i la Manigua, impressions d'un soldat.
Un conjunt de 18 capítols escrits en català.
Qui jo sàpiga, és l'únic llibre de memòries de la guerra de Cuba escrit en català.
A més a més, hem dit 18 capítols, però molts d'aquests capítols els va enviar prèviament a diferents publicacions, a diferents diaris de la ciutat de Reus,
i alguns d'ells van ser publicats després en llibre, fent el cúmul d'aquests 18 capítols, mentre que d'altres no van sortir publicats.
Un, per exemple, dels que no va sortir publicats, que no sé si és per autocensura o perquè se li va oblidar,
tracta sobre com les cubanes i els cubans eren molt crideners a l'hora de fer l'acte sexual,
que no sé si això ho va deixar de banda expressament.
Això va publicar a un diari?
Sí, sí, això va sortir.
I llavors, posteriorment, a la publicació de les memòries, ho va treure.
Sí, sí. Tracta sobre una guàrdia de nit, enmig de la selva, i com fan una incursió buscant insurrectes,
i després s'acaben descobrint que no són insurrectes, sinó que són cubans que estan fent l'amor.
Però bé, curiosament, això no s'inclou als 18 capítols del llibre publicat, però sí que està publicat en un diari.
18 capítols on explica la seva vivència com a kin, primer, i soldat,
amb un llenguatge senzill i directe, on descriu paisatges, costums, imatges socials i retrats d'una època,
d'una guerra que Carbonell, que Josep Carbonell, va viure en persona com a soldat de l'exèrcit espanyol.
Tracta diferents aspectes, com per exemple la família, que descriu a les primeres pàgines amb tristor
el moment en què s'ha de separar de la seva pròpia família i també de la ciutat de Reus.
Parla de l'exèrcit, parla de la campanya militar, parla de la idea de pàtria molt lligada al quixotisme espanyol,
parla sobre els protagonistes de la guerra, ja sigui pel bàndol espanyol,
com els generals Martínez Campos o Valeria Wehler, o els insurrectes Maceo i Máximo Gómez, etc.
A l'inici del llibre explica com, de petit, Josep Carbonell somiava servir al rei,
però denuncia el fet de quedar lligat de forma passiva a l'exèrcit.
I això són paraules textuals, quedar lligat de forma passiva.
És a dir, que al moment que entraves a l'exèrcit havies d'obeir i que ja...
Comparar el servei militar, en les pàgines d'aquest llibre,
amb un mercat d'homes joves que per la seva condició socioeconòmica
no es poden alliberar d'anar al servei militar.
Recordem, ja ho vam dir la setmana passada, que la gent es podia alliberar del servei militar
si pertanyien a famílies benestants, ja sigui amb 1.500 o 2.000 pessetes.
Si t'havia tocat el servei militar a la península ibèrica, pagant 1.500 pessetes et lliuraves d'anar
i si t'havia tocat a ultramar, ja sigui qualsevol de les colònies que per aquell moment encara tenia Espanya,
doncs pagant 2.000 pessetes t'alliberaves d'anar a Cuba, Puerto Rico, les Filipines o qualsevol illa del Pacífic.
Amb les seves paraules, en referència a això, diu,
enviava un riu de sang als quartels, després d'haver enviat un riu d'or a Madrid.
És a dir, primer arribava l'or de la gent que havia pagat per lliurar-se
i després arribaven els joves en edat de quintà, que molts d'ells, doncs, a la guerra van morir...
La carda que no, no?
La carda que no, molt bé.
En aquesta publicació critica la classe política i també la premsa,
que els fa responsables de la situació de revolta, d'aixecament, d'aquests d'independència de les colònies.
Un cop a Cuba és curiós perquè també, doncs, la seva idea varia.
Un cop a Cuba és favorable a la idea d'hasta l'última ombra i l'última pesseta
i critica qualsevol opció autonòmica o autonomista per a la illa.
Es mostra favorable a les tàctiques militars del general Weyler
i el presenta en termes d'entusiasme.
Recordem que Valeria Weyler substitueix a Martínez Campos
després que el govern espanyol de l'època veiés que no donava resultats a les seves tàctiques militars
i envia a Weyler, que és vist, ara no recordo les paraules en concret,
però crec que gairebé com un anticrist, que arriba a la illa a guanyar la guerra
al preu que sigui.
I bé, tothom sap que Weyler arriba a la illa, divideix la illa en segments,
fa fora la gent als campers de les seves terres,
se'ls porta cap a les ciutats, fa camps de concentració
perquè els insurrectes no tinguin cap tipus d'ajut.
Per això presenta el general Weyler
amb paraules, per una banda d'entusiasme i també de terror.
Critica també en aquesta publicació del Quartel i la Manigua
la situació de l'exèrcit, un exèrcit que està mal preparat,
està mal alimentat i mal vestit.
Sovint parla que després d'hores i hores caminant per la selva,
caminant per la Manigua,
l'únic que han menjat ha sigut una tassa de cafè a primera hora del matí
i que van tan mal vestits amb la roba que cau
que són atacats, ja sigui per la vegetació espesa o ja sigui pels mosquits.
Que de fet ja ho vas dir, no?, que havien causat més baixes...
Sí, sí, la majoria de baixes de l'exèrcit espanyol a la guerra de Cuba
van ser a causa del clima i de les malalties.
No baixes de l'anemic, sinó...
No, ni machetazos.
Les condicions higièniques i depredables.
Observa Josep Carbonell Alcina que el clima i la vegetació de l'illa
són els principals aliats dels insurrectes
i són els aliats justament per això,
perquè degut a les condicions climàtiques i degut a la vegetació
pateixen moltes malalties, la febre groga, el tifus, etcètera.
També Josep Carbonell critica les tàctiques de guerrilla
utilitzades pels independentistes,
que mai entren en lluita a cam obert amb l'exèrcit espanyol,
fan, com hem dit, tècniques de guerrilla,
ataquen en punts concrets, per sorpresa,
fan el màxim nombre de baixes en el menor temps possible
i es tornen a amagar la manigua.
És una miqueta el que 60 anys després faria el senyor Fidel Castro
i la seva guerrilla, no?
Sí, sí, Fidel Castro, bé, o els vietnamites amb els Estats Units
o també a la península ibèrica a la guerra de Francesc.
Amb Napoleó.
Amb Napoleó.
Insurrectes, que boicotejaven, a més a més, els ferrocarrils.
Recordem que el primer ferrocarril creat a Espanya es va fer a Cuba.
I diem Espanya perquè Cuba era colònia espanyola, val?
I també boicotejaven els telègrafs,
i cremaven les plantacions.
Critica també, però molt poc,
degut a que Carbonell va ser repatriat
abans que es fes més evident la intervenció dels Estats Units,
critica la intervenció d'aquesta potència o d'aquesta potència emergent,
i observa els interessos que tenen els yanquis,
interessos sucrés a l'illa.
També se centra en dues idees que són importants
per entendre també tot el conflicte i la forma com es va viure,
ja sigui aquí o a Cuba.
Per una banda, la idea de pàtria,
i per una altra banda, la idea de colonialisme.
La idea de colonialisme és molt important també
perquè, segons Carbonell i segons molts dels seus contemporanis,
el colonialisme portava a terme la conquesta d'un món
que, a la vegada de conquerir-lo, també el civilitzava.
És a dir, hi havia races superiors i races inferiors,
o grups conjunts de pobles superiors i conjunts de pobles inferiors.
Un món que civilitza,
és a dir, que porta les idees del món occidental
cap al món que avui entendríem com a subdesenvolupat.
Després, per una altra banda, la idea de pàtria.
Aquí trobaríem que Carbonell parla de la decadència catalana
a tots els nivells, ja sigui en llengua, lleis, economia,
pensem que estem a finals del segle XIX,
en front de l'espanyolisme,
però tot això que apareix a l'inici del llibre,
el seu espanyolisme va creixent amb la guerra
i davant el perill de la independència cubana
escriu el següent
Crits de visc a Espanya
han d'ofegar totes les queixes i totes les raons.
És a dir, que tothom, ja sigui català, basc, andalús, gallec,
doncs havien d'anar només a per una,
que seria fins a l'últim home, fins a l'última passeta,
anem a ensorrar la insurrecció,
a frenar la insurrecció independentista cubana.
Què ens deixa Carbonell amb el seu llibre
del quartel i l'amanigua, Impressions d'un soldat, ja per acabar?
Ens deixa, no ens deixa una crònica molt detallada,
ens deixa tota una sèrie d'impressions, de percepcions,
d'un jove estudiant,
que també és curiós, com ara fent un petit incés,
abans d'acabar també,
un jove estudiant,
que els genesis del llibre,
quan parla de Reus, de la seva família, de la casa seva,
també se'n mostra,
li dona bastant d'importància també el fet de la cultura,
perquè ell parla de la seva petita biblioteca,
en la qual hi ha clàssics catalans,
o inclús hi ha obra,
una obra que ara no recordo quina,
de l'escriptor noruec,
Henrik Ibsen,
noruec o suec, ara no recordo.
Què ens deixa Carbonell?
O sigui, perdona,
se suposa que era un noi d'una família benestant?
No, era una classe mitjana, normaleta.
Pot ser sense capacitat d'arribar als 2000.
Sí, als 2000, però sí, segurament.
Però en certa capacitat,
almenys sap llegir.
Sí, però que havia estat educat.
Sap, exacte.
Sí, sí.
Ens deixa això, el que dèiem,
una visió més plural i oberta de la història,
les seves pròpies impressions,
la seva percepció d'un conflicte,
la seva pròpia experiència,
vist des de la perspectiva d'un jove de 19 anys,
l'any 1892,
quan va anar a Madrid a fer el servei militar.
Llavors, quan va començar la guerra,
en tindria 22.
Bàsicament, doncs, la seva experiència,
que no és l'experiència de tots els soldats espanyols
que van participar a la guerra de Cuba,
però que sí, que segurament és molt similar
a la que van tenir molts ells.
Una cosa, abans d'acabar,
se pot trobar aquest llibre a algun lloc?
Sí, es pot trobar.
Però no t'ho diré, t'ho diré amb micro tancat.
Oh.
Ja te'l deixaré.
Però tot això ja és una altra història.
Avui fa 100 anys a Tarragona.
Curiós, això del termes jordi.
Curiós perquè a vegades te se tira damunt
i a vegades no s'acaba mai.
És difícil.
I tant.
Però bé, aquí tenim moltes notícies de fa 100 anys.
Bé, moltes tampoc, però...
Moltes, o no?
Què deia el diàleg de Tarragona,
tal dia com avui,
de l'any 1911?
Doncs mira, una notícia...
Quan se mor algú, com és?
Luctuosa?
Sí, suposo que...
Un enterrament...
Un enterrament.
De qui?
D'una distinguda senyora.
Evidentment, quan surt un enterrament
és que és algú de la classe alta,
algú benestant.
Sí.
La gent pobra no...
Que en pau descansi.
Que en pau descansi fa 100 anys
que ja descansa en pau.
Sí, sí.
Diu el següent, mireu.
Ayer tarde tuvo lugar
el enterro del cadáver
de la distinguida senyora
Doña Encarnación Bertran,
viuda de Neto.
Neto, en dos T's.
Neto, en dos T's.
Llavors, QEPD,
que en paz descansa.
No sabem què era aquest Neto,
però bé,
és un cognom que sembla italià.
Sí, el que està clar
és que no era Brutto.
Brutto, no.
Un xiste fàcil, dolent...
És que...
Vulgar...
Sí.
Bueno, deixarem aquí.
Tonto, sí.
Vinga.
De un numeroso clero
de la parroquia de San Francisco
asistió al acto
y varias asiladas
de la Casa de Beneficencia
iluminaban el féretro
del que se pendía
una hermosa corona
que le dedicaron
los sobrinos de la finada.
También es una manera
de decir que se veía amor.
La finada.
Sí, la finada.
Había llegado a su fin.
Exacto.
Sí, sí.
El duelo fue presidido
por el reverendo
don Pablo Huasc
y don José María Bertrán,
don Emilio Besa,
don Antonio
y don Benigno López
y don Antonio Escotet,
emparentados todos
con la defunta,
a los que seguían
varias distinguidas personalidades.
O sea, que va a ser
un enterrament
en molta pompa
y mucha gente
de las altas esferas.
Al reiterar
nuestro más sentido pésame
a los afligidos sobrinos
don José María
y doña Dolores Bertrán
y de más familia
deseamos que Dios
les conceda
la resignación cristiana
para sobrellevar
un golpe tan rudo.
Sí, sí.
La literatura
de estos periodistas
de fa cent años.
Molt bé, molt bé.
Jo em pregunto ara...
Digues, pregunto.
L'Efeméride
era que fa
mil setcents
i escaig d'anys...
Mil setcents
cinquenta-dos anys.
Cinquenta-dos anys.
Havien matat
a Sant Fructuós.
Clar, fa cent anys...
La feia mil setenta-cinquenta-dos.
Clar,
i haurien celebrat
d'alguna forma
o la premsa
de l'època...
Si se celebra
Sant Fructuós,
crec que avui
és Sant Fructuós.
Sí, si ho creus.
Si no m'equivoco.
Per això
hi ha una notícia
que has vist alguna cosa?
Sí,
per això
no es diu.
Alguna cosa
ha desarrollat, diu
el Cabildo Metropolitano
celebra hoy...
Espera,
quan diuen Cabildo Metropolitano
que fan referència.
Suposo que fa referència
al clergat de la catedral.
Sí.
Molt bé.
Celebra hoy
la fiesta de Sant Fructuoso.
Pues sí, sí, efectivament.
Avui Sant Fructuoso.
És que no he mirat
el calendari
quan he de sortir de casa.
Uno de los primeros
arzobispos
que ocupó
la silla episcopal
de Tarragona.
Con tal motivo,
el oficio conventual
será cantado
a dos coros
y predicará
el canónigo magistral.
Cantado a dos coros, eh?
Imaginat.
Quin luxe.
Hi ha més notícies,
però aquí ja deixem-nos
un estat del clergat
i d'històries de religió
i passem una miqueta més
a l'ambient del...
De taverna.
De taverna,
del món de l'espectacle.
Que guai.
Diu para esta noche
en sección vermut.
Vermut?
Sección vermut.
Com es creu en vermut?
Escriu en vermut.
Ah.
Vermou teat.
Com s'escriu avui en dia, no?
Jo l'escriuré així, vermut, no?
Sí.
No sé si es pot estar...
Jo crec que està...
Jo l'escriuré així.
B-R-M-O-U-T-H, no?
És que tu ets un tío
que has voltat molt...
Sí, sí.
He voltat per Reus,
Tarragona, Baix...
Tartosa.
La cananja.
A les 7 anuncia la empresa...
Eh, tornem a rebobinar.
Sí.
Per esta noche
en sección vermut,
a les 7,
anuncia la empresa
de l'Ateneo
el estreno
en esta localidad
de la Chispeante Zarzuela
en un acto
de tres cuadros
titulada
El fin del mundo.
Por los ensayos
que hemos presenciado,
auguramos un éxito
a la compañía
y un buen rato de risa
a las personas
que asisten
a la representación.
Puesto que la revista
citada
abundante
en situaciones còmiques
está plegada
de chistes.
També faría falta
ver cómo era
esta comedia
perquè l'humor
en 7 anys
varía.
Jo he trobat
en periòdics
de finals del segre
del nou
acudits
que
n'hi ha algun
de tant en tant
que dius
que fa gràcia
que dius
que això
els feia
gràcia
de fa 100 anys?
Sí,
igual que
si ens escoltessin
avui
en...
Bueno,
si ens escoltessin
fa 100 anys
amb el neto
i el bruto
dirien
que són tontos
aquest parell.
Segurament
ho diu gent
avui en dia.
Sí, sí,
també.
I per acabar,
diu el domingo
por la tarde
última representación
del conde
de Luxemburgo
con rebaja
de precios.
O sigui que
hi havia espectacle
a l'Ateneo.
La Chispeante
Zarzuela.
A mi el que m'agrada
és el tipus
de vocabularia.
La paraula
s'està perdent
avui en dia.
Sí,
utilitzaven...
Jo crec que
però a vegades
eren tan recargats
que feia com
una mica de ràbia.
Jo recordo
haver tafanejat
també diaris
del 19
i té la seva gràcia
de veritat.
Sí,
però a vegades
també té
la seva tristesa.
Sí,
home,
sí que és una miqueta més.
Més al gra.
Més al gra.
No,
però avui en dia
és cert que
se va potser massa gra.
Bueno,
i tenim un patrocinador.
i ja estem,
no?
Sí,
em sembla que va
de cavalls.
Sí,
cavallos cojos,
ja estic patir,
ja acabo d'arribar,
com ell diu.
Si recordes
que n'havien fet
una vegada,
és que abans
hi havia més cavalls,
encara.
Sí,
sí,
ara més tradició,
també que es deiesin
pels carrers i això.
De burro sempre n'han llegut,
més o menys.
Bueno,
i això encara,
ara hi duren,
uff,
i encara duren.
Però de cavalls
hem de pensar
que fa cent anys
era el mitjà de transport.
És complicat,
sí.
hi havia molts cavalls
per tot arreu
i és normal trobar-se
ara per Sant Antoni
que van sortir.
Ara surten
de manera folclòrica,
abans era
com passarà la ITV,
és que els tira
una sorra d'aigua
benedida de Sant Antoni.
Doncs aquí,
bueno,
escoltem-ho.
Som-hi.
Sí,
vinga.
Cavallos cojos,
curació ràpida i segura
de extorsit
o tumores huesosos,
corbanes,
esparabanes,
formas sobre huesos,
esforços molates
i vejigones,
etcètera.
És que tenen uns noms
cada un i do,
que no imagino
en preguntes que és,
però jo tampoc
que no entro.
Por el ungüento rojo
meré,
que per la forma
té dos accents,
tant la primera e
com la segona e,
que és francés.
Meré.
Meré,
no?
Meré.
De P,
meré,
de chantilly,
que dius,
ai,
aquí ja està,
ja hem arribat
a la France.
Doncs sí,
a Orreans,
Francia.
40 años
d'èxito
en todas
las farmacias
o también
4 pesetas,
3,50
al bote
a Urbieta
54
de San Sebastián.
Folletos gratis
al que los pida.
Ungüento rojo
meré,
que dius meré,
no?
Molt bé, molt bé.
patrocina el
No en vinguis
amb històries.
No en vinguis
amb històries.
Curiositats.
Abans que t'hi fiques
en la curiositat
que no mos explicaràs,
deixa'm comentar una cosa,
avui en dia encara passa,
tot el que és estranger
ven més.
Avui en dia
només cal veure
aquells anuncis odiosos
de perfums
en què parlen en francès,
que a mi
em trauen
de polleguera
i continua,
o sigui,
tot el que és de fora
sembla que sigui
com més bo,
no?
i aquí també
l'ungüento pel cavall
o si és francès
sempre serà millor.
Això ho va comentar
un dia, ja crec.
Llavors per què
no fan anuncis
amb tortosí?
Amb tortosí?
Clar, llavors
ja faig el programa
amb tortosí.
Llavors tenim
una audiència
mundial.
Mundial, mundial.
Sí, s'està vengant
de la moto.
Sí, jo també ho sé.
Tu t'has adonat
que has fet una sortida
però...
A veure,
jo ja sempre
que he fet la sortida
així perquè he entrat
corrents a l'estudi
i anava super despistat
i no sé.
Tu tenia que dir, Jordi,
corrents a l'estudi.
Tranquil, tranqui.
Molt bé.
Segur que us preguntareu
per què els anglesos
condueixen per l'esquerra.
Sempre m'ho he preguntat.
Existeix una explicació inicial
basada en l'edat mitjana
i l'ús de l'espasa.
Com la majoria dels homes
són destres,
l'espasa es col·loca
al costat esquerre
de la cintura
per poder agafar-la
amb la mà dreta
pel qual
l'ideal seria
cavalgar
pel costat esquerre
del camí
per poder defensar-se
de tots aquells
que venen de cara.
Que quedarien
a la mà dreta
i a l'abast
de la seva espasa.
Però això tampoc
no té gaire sentit
perquè no tothom
dels que anava a cavall
a l'edat mitjana
portaven espasa.
També hi havia gent
que simplement
pujava damunt d'una mula
i tira
i es dedicaven
simplement
a anar d'un lloc a un altre.
Vols dir que a l'edat mitjana
hi havia carrils
per circular
per a la dreta
per a l'esquerra
per als camí?
Potser sí.
Un descobriment
realitzat en la Terra
l'any 1998
fa pensar
que com a mínim
a l'antiga Roma
britànica
que es deia Britània
ja circulava
per l'esquerra.
Es va descobrir
en unes canteres romanes
de Blansom Ridge
a prop de la població
de Swindon
que està
a uns 140 km
de Londres
que l'antiga carretera romana
que portava
a les canteres
tenia molt més marcades
les rodes dels carros
en un costat
de la carretera
que a l'altre.
Quin era el costat
de la carretera
que estava més marcada
les rodes?
El que portava
en els carros
carregats de pedra
de la cantera?
Cap a l'exterior
i era justament
al costat esquerre
és a dir
els carros
que circulaven
per l'esquerra
hi ha alguns experts
que han dit
ah, doncs si això era així
era igual
a tot l'imperi romà
potser això és exagerar
Vols dir que ja tenien
un fet diferencial
els inglesos
en aquest aspecte?
No ho sé
per això
jo després de llegir
aquestes 3 o 4 pàgines
m'he quedat igual
Després hi ha també
un parell
d'estudiosos
un senyor
anomenat
Peter Kincaid
i un senyor
anomenat
Brian Lucas
que diuen
que els antecedents
històrics
del sentit de circulació
van en funció
del mitjà
de transport
escollit
és a dir
segons ells
segons ells
la gent que va caminant
per norma general
va per la dreta
la gent que va a cavall
per norma general
va a l'esquerra
els tornejos
a cavall
en canvi
circulava per la dreta
perquè la llança
s'agafava amb el braç dret
orientada cap a l'esquerra
i després el problema ve
quan vas en carro
si vas en un carro
però
qui condueix el carro
va muntat
en un dels cavalls
per norma
es condueix per la dreta
segons aquests senyors
però si vas en un carro
i
vas assegut
al mateix carro
no vas assegut
el cavall
per norma
segons aquests senyors
es condueix
a l'esquerra
bàsicament
perquè portes
el
com es diu
el làtigo
el
el fuet
val
i
per no molestar
amb les fuetejades
la persona
porta-se asseguda
al costat
també hi ha altres teories
que diuen
que Napoleó
va imposar
la conducció
per la dreta
per diverses raons
val
una va ser
per portar
la contrària
a l'església
en concret
el papa Bonifaci VIII
que en el seu moment
va dir que
tots els peregrins
també havien de
caminar
per l'esquerra
després
per una altra banda
es diu que
com que Bonaparte
era esquerrà
i muntava
a cavall
per la dreta
de l'animal
doncs
en aquest sentit
ell també
va estar a favor
d'anar per la dreta
escolta una cosa
no podria ser també
una explicació
més senzilla
sí
segur
que els inglesos
sempre volen anar
al contrari
del món
ja pot ser
si tothom va
per la dreta
que s'han dit
doncs no
nosaltres som diferents
i anem per l'esquerra
també es diu
que
va ser
com una nova
tàctica militar
que buscava
sorprendre l'enemic
les tropes de Napoleó
el que és curiós
és que no només
la Gran Bretanya
o Anglaterra
condueix per l'esquerra
també
condueix per l'esquerra
moltes de les seves excolònies
com per exemple
la Índia
Austràlia
i també
curiosament
el Japó
també es condueix
per l'esquerra
el Japó també
això no ho sé
jo tampoc
però el que està clar
sobretot
és que
si hi ha tempesta
al canal
el continent
sempre queda aïllat
és veritat
que xulos que són
i tant
són molt xulos
per això van
molt bé
arribem al punt final
del No minguis amb històries
avui no hi ha hagut notícies
el Manel torna
a adassar
la notícia
al calaix
per la setmana que ve
fins a la propera setmana
sí
bueno
parlava d'Egipte
però en fi
ho deixarem estar
a Sílvia ens diu adeu
fa gestos
anem a sopar
ja que és tard
i vol ploure
molt bé
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
Fins demà!