Sempre n'estic, el programa de referència a Tarragona Ràdio.
Bona tarda, avui fem un programa de fi de trajecte, de fi de temporada, i ho fem amb la permanència a la butxaca.
Nosaltres avui aquí a l'Auditori de Catalunya Caixa i envoltats de tots els que dia a dia sou fidels a Tarragona Ràdio,
sanifiquem la cluenda de la setzena temporada del programa, el programa de gai de referència del nàstic a Tarragona,
tot i que el programa continuarà encara fins al proper dimecres 22 de juny.
Fa un any fèiem aquest programa fent una crida a jugadors, a aficionats, per tal de guanyar l'ells i salvar la categoria.
Fa uns dies que també li donàvem tombs al programa d'avui perquè vèiem complicat que el nàstic es salvés en la penúltima jornada.
Però la permanència ja és una realitat i avui el programa ha de ser una festa del nàstic, de la ràdio i també de tots vosaltres, dels oients.
És el moment de felicitar-nos tots plegats, des dels jugadors, als tècnics, a l'entitat, als aficionats i als que creuen amb el nàstic.
El nàstic encetarà la propera temporada, la vuitena de forma consecutiva, entre segona divisió i primera, igualant un rècord de la dècada dels 40 i 50, amb vuit temporades seguides.
Tota aquesta felicitat, com deia dilluns al sempre nàstic l'Àlex Bergantinyos, cal gaudir-la.
Però també, com deia el president del club el passat diumenge, cal reflexionar i analitzar perquè el nàstic s'està acostumant a tancar les temporades en una posició massa perillosa.
La reflexió arribarà, no en tingueu cap dubte, però avui toca gaudir. Per tant, felicitats a totes i a tots, comença el sempre nàstic.
Avui és dimecres 1 de juny i la plantilla ha tornat a la feina després de dos dies de festa per començar a preparar l'intrascendental partit del proper dissabte a Pontferrada.
Quim Pons, bona tarda.
Bona tarda.
Tenia preparat una llau de preguntes de com veies l'equip, si Oliva havia donat ja pistes del possible 11, com era la Marea Grana per anar a Pontferrada, però totes aquestes preguntes no cal que te les facin.
Jo crec que la Marea Grana no hagués fallat. Veiem com està avui l'auditori, la patxoca que fa. Jo crec que la Marea no hagués fallat per anar a Pontferrada, que segur que era amb tots.
I sobre l'11 d'Oliva alguna cosa haguéssim pogut dir ja aquest dimecres. Però avui farem un programa diferent, un programa de festa, un programa per celebrar la permanència.
Com bé deia, ens ja tindrem temps per reflexionar i avui ho volem fer amb els pesos pesats d'aquest gimnàstic de Tarragona.
Ho farem amb el president del Consell d'Administració del Nàstic, el José María Fernández. També amb el president del club, el José María Andreu, que s'haurà d'aquí una estona aquí a la taula amb tots plegats.
També, més a més, amb l'entenador, el Joan Carles Oliva, que estarà una estona amb nosaltres. I amb el tècnic del filial, el Quico Ramírez, perquè el filial del Nàstic ha fet un tros de temporada també en guany.
A més a més, també hi haurà el director esportiu del gimnàstic de Tarragona, Josep María Noguès, i tres futbolistes del primer equip, com són el Rubén Pérez, l'Albert Virgili i el Fernando Morán.
Avui, sorpresa especial, perquè els companys, a més a més, de l'última mitja hora, Miguel González i Pepe Ardila, amb el perill que això suposa i sota la responsabilitat d'aquest programa,
faran una secció especial, una estoneta, us deixarem que gaudiu amb ells, de, vaja, no ho sé, d'algú que han preparat ells i que ja ens explicaran de què va el tema.
I a més a més, aquí sí que agafeu-vos fort, perquè tindrem música. La gent que està a l'auditori ja ho veu, eh?
Ara aquí davant nostre ja hi ha cinc cadires, quatre micròfons, els atrils preparats, les partitures preparades, han estat afinant des de fa una estona,
els més matiners ja els han sentit com tocaven ells, perquè avui Domingo García, Àlex Pareja, Miguel Zanón, Maribel Torres i Fernando Morán
faran una estona de música al Semprenàstic. Prepareu-vos, perquè és molt bo. Els hem sentit i és molt bo el que podreu escadultar avui al Semprenàstic.
Per tant, doncs, festa d'ahir de la grossa fins al punt de dos quarts de deu del vespre, un Semprenàstic, el d'avui que fa possible tècnicament els estudis de Tarragona Ràdio,
la Sílvia García, aquí a l'auditori, els tècnics d'aquest auditori de Catalunya Caixa, també el nostre tècnic, el Lluís Comas,
amb la Joan Andreu Pérez i la Rosó Arimanya, la producció, us parlen Quim Pons i Jordi Blanc.
8 i 5, arrenca el Semprenàstic.
Participa al Semprenàstic a través del Facebook, al Twitter, per correu electrònica a semprenàstic arroba tarragonaradio.cat
o amb missatges de telèfon mòbil al 271, nàstic espai i el comentari.
Siento tu calor en mí, siento cerca tu emoción, siento un ale al corazón,
vibrando juntos llenos de ilusión, siento el orgullo, siento el orgullo de llevar tu nombre en mi corazón.
Sempre n'estic, amb el suport del Grup Vic Sant.
Gracias, afición por ti, el sueño se ha hecho realidad.
Gracias por saber estar en los momentos de dificultad.
Gracias por siempre, gracias pues siempre llevaré tu nombre en mi corazón.
Gritando nazi, sintiendo dentro de mí, crece el orgullo de ser hoy parte de ti.
Decirle al mundo que ya estamos aquí, uniendo esfuerzos ganaremos por ti.
Por ti, llevamos todos tu color.
Por ti, es ganar nuestro corazón.
Por ti, iremos juntos para...
I per tant, podem continuar endavant.
Us deia que són les 8 del vespre i 8 minuts, gran notícia.
Així estem tots informats de l'hora que és.
I arrenquem aquest sempre nàstic especial.
Ja us deiem abans que tenim molts convidats.
De seguida anem amb la primera actuació musical.
Ja veieu que aquí tenim aquest grup musical que avui ens acompanyarà.
Però abans que res, deixeu-me saludar el president del Club Gimnàstic de Tarragona,
el Josep Maria Andreu.
Josep Maria, bona tarda.
El Gimnàstic de Tarragona aquest any celebra el 125è aniversari
i avui Josep Maria Andreu ens acompanya aquí a l'Auditori de Catalunya Caixa.
Amb ell parlarem una estoneta.
I també amb el president del Consell d'Administració del Nàstic, el José María Fernández.
José María, bona tarda.
Abans que res i que m'agradaria a tots dos que m'expliquessin una mica
quines sensacions vau viure el passat dia diumenge
quan l'àrbitre va xiular al final del partit.
Són sensacions difícils de explicar, no?
O sigui, pases d'aquesta inquietud, d'aquesta malestar
que tots en aquella moment estàvem sentint.
I quan ets d'acord que el pitiu final
arriba i mantenim la categoria,
evidentment explicar les sensacions
jo crec que cada un la soma d'una manera, no?
Però sí que les podem generalitzar.
Una felicitat, una tranquilitat
i un pensar que seguim en aquesta categoria tan importante
que ha costat o costat tantos anys conseguir
i que evidentment perderla seria una verdadera pena para tots.
per tant, aquesta satisfacció i aquesta felicitat
és con el que jo me quedo en el pitiu final.
Josep Maria?
Bé, jo ho definiria en dues paraules, no?
Felicitat i tranquil·litat, perquè realment era un moment feliç,
havíem aconseguit salvar la categoria, tots sabíem que era molt important,
i tranquil·litat perquè d'alguna forma, doncs,
el fet de mantindres a segon A
podem fer que el projecte continuï, no?
De lo contrario, si n'estigués por la categoria
ho haguéssim passat francament malament
i les coses haurien complicat moltíssim, no?
Per tant, felicitat absoluta i tranquil·litat
perquè penso que el futur torna a estar obert
i bé, i estic a començar a treballar pensant
en el que pugui passar l'any que ve.
Més que paraules, també que hi hagi música.
Sí, i li hem d'agrair al Fernando Morán
que l'any passat s'havia compromès, que va dir
hosti, no me metáis en este marrón, que no estamos salvados
i aquest any va dir, estem salvats, vinc a tocar,
no tinc cap problema, el que vulgueu,
totes les facilitats del món.
Vé acompanyat del Miguel Fanon i de la Maribel Torres,
després tindrem altres actuacions, però és la primera
i jo, vaja, ja no parlo més perquè vull que toquin ells
i que se senti, però abans de començar,
perquè això sembla que estiguem sols tu i jo a Blanca
avui aquí, però aquí hi ha un fotimer de gent.
Un aplaudiment pel Fer i pels que estan tocant, no?
Vinga, va.
Tot el teu fer.
Bueno, muy buenas tardes a todos
y, bueno, antes de nada, agradeceros, no?
A toda la afición que habéis estado todo el año a tope.
Ha sido un año bastante complicado
y, bueno, felicitar también al club, al míster, no?
A todos los compañeros
porque, bueno, al final lo hemos conseguido
y ha sido también gracias a vosotros, de verdad.
Un aplauso también para vosotros, ¿vale?
Bueno, pensaréis qué hace este tío aquí, no?
Bueno, pues en principio, como os ha comentado Jim,
me metí en un embolado
y, como conseguimos la salvación, aquí estamos, ¿no?
Vamos a tocar dos canciones del Jardín de Celia,
que es un proyecto que tengo con un amiguetes.
Y vamos a cantar la primera, es en el mismo andén
y, bueno, la hice meses después del atentado del 11M de Madrid.
Y un poco, pues bueno, pues hago un guiño
a esos cuentos que te cuentan los abuelos, ¿no?
Y que te das cuenta que cuando tú eres mayor
la vida es un poco diferente, ¿no?
En el mismo andén.
Espero que os guste, ¿vale?
Ahora quiero que me cuentes esa historia
de una princesa sola en su balcón.
Ahora quiero que me cuentes qué hace el príncipe
borracho en una cantina hasta el amanecer.
Vaya abuelo, no me dijiste
que el amor y el odio esperan en el mismo andén.
Vaya abuelo, no me explicaste
que así ya aceptabas a gente de buena fe.
Vaya abuelo, no me dijiste
que el amor y el odio esperan en el mismo andén.
Vaya abuelo, no me explicaste.
Ahora quiero que me cuentes esa historia
porque a Blanca Nieves nunca despertó
porque su querido amado
se fue con la del quinto diez años menor.
Esas palmaditas.
Vaya abuelo, no me dijiste
que así ya aceptabas a gente de buena fe.
Vaya abuelo, no me dijiste
que así ya aceptabas a gente de buena fe.
Vaya abuelo, no me explicaste.
Miguel Jalón a la guitarra.
¡Vaya abuelo, no me dijiste!
Muchas gracias.
Esto es mucho más jodido que salir a jugar al fútbol, ¿eh?
Bueno, como os ha presentado Miguel Jalón,
el mejor guitarista que hay en Cataluña,
un gran tipo, y Maribel a la voz,
cantante de Rez and Peace, un grupazo.
Bueno, pues vamos a tocar otro tema.
El último.
Que se llama Son las 11 menos 10
y lo hice hace bastante tiempo,
un día a esa hora,
y habla un poco de uno creer en lo que hace uno
independientemente de lo que puedan pensar los demás, ¿no?
Así que, bueno, muchas gracias
y ojalá el año que viene volvamos a estar aquí, ¿vale?
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
¡Aplausos!
Para aquellos que no confiaron en mí!
Hoy voy a recordar detrás de mi pelota jugando con el Padre
Dónde no había un juez, en un lugar donde las flores nacen al revés.
Dónde hay gente que camina descalza, sin saber por qué.
Dónde hay rifles cargados con tinta, cantadas al papel.
Hoy voy a recordar, cantando con mi mamá, un cantito perro.
Dónde no había un juez, donde los fundes se construyen sin encajar.
Dónde hay tipos que caminan desnudos contra la tempestad.
Dónde hay gente que camina descalza, sin saber por qué.
Dónde hay noches en vela, con piratas tarados, víctimas del soñar.
Tardes de mayo, ojos cansados, ¿quién te recordará?
Tú sigue así, si mañana el sol brillará.
Tú sigue así, si mañana el sol brillará.
Dónde hay noches en vela, con piratas tarados, víctimas del soñar.
Tardes de mayo, ojos cansados, ¿quién te recordará?
Tú sigue así, si mañana el sol brillará.
Tú sigue así, si mañana el sol brillará.
Muchísimas gracias.
Gracias.
Y enhorabuena.
No està gens malament l'actuació encapçalada per Fernando Morán,
que ja ens ha dit que es posa més nerviós cantant que no pas jugant a futbol.
Déu n'hi do, eh?
Sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Bona tarda, benvinguts a aquesta edició espacial de l'última mitja hora avui des de l'Auditori de Catalunya Caixa.
Josep Ardila, bona tarda.
Miquel Gonzávez, bona tarda.
Avui no hem pogut fer allò de ara comences tu, ara començo jo, perquè no teníem ben bé clar, no teníem qui començava.
No, però bueno, ja ho hem aclarit.
Vinga, doncs comencem aquesta primera i última, jo diria, edició especial de l'última mitja hora des de Catalunya Caixa, des de l'Auditori.
Ens han deixat uns minuts, diu, feu durant uns minuts allò una mica del jiji, ja, ja, els millors talls que han passat per l'última mitja hora del sempre nàstic
i que tenen, com dèiem, doncs alguna relació amb el nàstic.
Què, és la tarda dels agressiusos o què?
Doncs sembla que sí, sembla que sí.
Anem per feina perquè hem preparat vuit perles humorístiques per aquesta tarda.
Mare de Déu, senyor. Ja ho pots ben dir.
Comencem parlant del Pep Ardila, aquí a la meva esquerra.
L'any passat, aquesta temporada passada, col·laborava amb el sempre nàstic als partits de l'inici de temporada.
Escolteu com va fer el repàs als jugadors l'1 per 1, no ho tenia massa clar.
A seu costat, dorsal 17, Rafa Barbé.
Rafa Barbé.
Ah, l'has perdut, aquest, eh?
Espera que el trobem.
T'has escapat per la banda.
T'ho m'ha escapat per la banda.
Josep, ara mateix passes gairebé pel costat de Manel Ruth.
No sé si el podrem agafar un momentet, si finalment, Josep, t'has pogut apropar o no?
Diuen que esperem demà la presentació, a dos quarts de sis de la tarda, per sentir a Manel Ruth.
Doncs esperarem demà.
Davant d'esquerra, dorsal 14, Capi.
Capi...
Ens han trasformat els papers, avui.
Que s'ho escapità en Prada, ara sí.
Doncs ja ho veieu.
Porta dos a zero, eh, ves?
Dos a zero, ja.
Cap de premsa, dos, tu zero.
Ni Manel Ruth ni Natàlia Rodríguez.
Rincón del Soto, eres?
Sí, sí, Rincón del Soto.
Bones peres, eh, Rincón.
Dorsal 23, Rodríguez.
Aves Crut Rodríguez.
Què?
Rodrí, no, Rodrí.
Rodrí.
Dorsal 23.
Ara ho busquem.
Vinga.
És igual, anem per...
Seu Anne, si vols, va, dorsal 16.
Sí, que ara se'ns...
No, Rodríguez, Rodríguez, Molina, vinga.
T'ha quedat clar, no, qui era Rodrí?
Déu-n'hi-do.
Ha quedat claríssim.
Sí, sí.
I ara parlem del programa Semprenàstic en general.
Hi ha moments, a vegades, de descontrol.
No menys per ells el Jordi Blanc, eh?
No, no, mai.
Mai el Jordi Blanc.
I nosaltres un dia ens vam posar a imaginar allò que fem a vegades a l'última mitja hora.
Com seria el Semprenàstic si es fes atenció des d'una discoteca?
La cançó és en homenatge perquè hem d'estar contents.
i el futbol, amb tots ja patint de que no hi hauria futbol.
I lògicament, en mi m'ha proposat, tio, posem aquesta cançó que així, per aquí no fa ni...
o sigui, si tu t'has tornat un xungo de polígon, no m'hi fotis a mi, tio, vull dir, això és cosa teva.
Què vol dir això, del xungo de polígon?
No, no, tu mateix, escolta la música i m'entendràs.
Què et sembla?
Per dir clar que és un muntatge, eh?
Sí, sí, clar, clar.
No han arribat a fer el programa d'aquesta manera.
Atenció, perquè ara anem a parlar del gran Àngel García.
Hola, guapos.
Hola.
Hola, Àngel.
Hem posat molts moments protagonitzats per ell.
Molts, eh?
De fet, jo tinc un esmorzar pendent amb ell, també.
Un dia veurem d'agrair.
Sí, sí.
Ara tirarem uns talls que ens han impactat.
Me cago en l'olla, per què et deixem tirar?
Per favor.
Perquè hem d'escolzar el seu tall.
Escolteu com durant un partit,
l'Àngel s'alterava sobremanera.
Ja em portem 7 o 8
i aquest any no pot ser encara.
I l'any que ve, ah, no ho sé.
I a l'any que ve, ah, no ho sé.
I així estarem tot arreu.
Ni Àngel ni hòsties.
Un planter que acabocina.
A mi, em parleu de la pedrera
i a mi ja no m'enganyen més, tio.
No és com te.
Que puc dir més alt, però més clar no.
A mi no em convenceràs mai a la vida.
Així de clar i contundent ho dic.
Tot arribarà.
Muchachicha i poca limonada.
Jo no sé què passarà el dia que falti jo aquí.
Quanta raó, quanta raó.
Jo no entenc tampoc el dia que falti ell.
Què us sembla?
És un desastre total.
Avui pitjor que mai a la història del món mundial.
Vaja.
El gran Àngel García.
Ara anem a parlar d'un altre espai mític del programa de les retransmissions del Nàstic.
La Porra dirigida i realitzada per la gran Teresa Ortega.
La jovenzuela Tero Ortega.
I tant, i tant.
La jovenzuela.
També n'han passat molts de moments a La Porra, però un dels que més ens agrada, el que sempre recordem,
és quan un dia en un partit a La Porra va trucar la mascota del Nàstic.
Saludem al primer concursant, bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Amb qui parlo?
Amb la mascota.
Amb com?
La mascota.
Com la mascota?
La mascota del Nàstic.
Ah, molt bé, el Nàsticus.
Sí, Nàsticus, sí.
Digue'm, quin serà el resultat, Nàsticus?
Uno, dos.
Guanyarà el Nàstic per tot punt de...
Sí, guanyarà el Nàstic, jo, m'he clar.
Molt bé, que vagi molt bé, gràcies.
Vinga.
Què us sembla, el Nàsticus?
Fantàstica la porra.
Un aplaudiment, sí senyor, per el Nàsticus.
I un altre mític del sempre Nàstic,
des dels seus inicis, des dels seus orígens,
és el nostre company també d'esports, Joan Andreu Pérez.
No hay derecho.
Per ell també n'hi ha,
i n'hem triat un compilat dels seus millors moments,
a la redacció esportiva de Tarragona Ràdio.
I en plana esportiva,
què és el més destacat avui, Joan Andreu Pérez?
Nàstic.
Nàstic, Nàstic.
I Club Bàsquet, Nàstic, i Club Bàsquet Tarragona fan...
El Club Bàsquet Tarragona ha sumat al primer triomf,
protagonistes a peu de llispa, a peu de parquet, volíem dir,
estem parlant de bàsquet.
Ràpidament, una primera comunicació
amb el nostre company, Joan Andreu Pérez,
que es troba ja a peu en de gespa al nou estadi, Joan Andreu.
Atenció, Joan Andreu.
No hay derecho.
Sembla ser que el nostre company Joan Andreu Pérez
no ens acaba d'escoltar.
M'afegi això a la salutació
cap al Quim Com, Quim Com, Quim Com,
cap al Quim Pons.
Permet als granes sumar set punts
i guanyar per primer cop lluny del nou estadi.
Què et sembla?
Déu-n'hi-do.
I ara, pareu màquines.
Anem a parlar, ja ho anunciava abans,
Quim Pons, de l'entrenador Joan Carles Oliva,
que ho tenim aquí davant.
Que ens perdoni, eh?
Sí, que ens perdoni.
Ens n'anem fins al sempre nàstic del dia 15 de desembre
de l'any passat, el 2010,
quan va venir al programa i explicaven
com havia estat la seva història
amb Peter Van, una habitació d'un hotel,
un jacuzzi...
Un russos, un pacte...
Escolteu.
He trucat al mòbil, eh?
Peter Van agafa el mòbil,
aquell mòbil que devia tenir...
Me diu, vine a l'hotel, on dic.
Ell vivia en una habitació d'un hotel.
Ah, a Vitòria, eh?
A Vitòria, a Vitòria.
I me'l trobo amb un bar nus.
Amb un bar nus.
La veritat és que...
Me porta a un jacuzzi...
De l'hotel.
Perquè me diu...
Rusos, haremos pactos en jacuzzi.
I me va tindre dos hores al jacuzzi.
Us juro.
Ell va aguantar el jacuzzi dos hores
i jo cada quarta hora tenia que sortir.
Perquè jo estava ja al chup-chup,
arrugat.
Després de les dos hores
me va portar a la habitació.
Vamos, sopa-péis.
Jo dic...
Ara solament falta que me digui
que em va llegar a la habitació.
Però bueno.
I llavors me va treure...
Us juro, eh?
Me va treure un contracte
de deu anys.
A 25 millons per temporada.
Me diu...
Vine, vine a l'hotel.
I me'l trobo a Montvernú.
Me porta a un jacuzzi.
Me porta a un jacuzzi.
Rusos, haremos pactos en jacuzzi.
Rusos, haremos pactos en jacuzzi.
jacuzzi, jacuzzi, jacuzzi, jacuzzi, jacuzzi.
Vamos, sopa-péis.
Ara solament falta que me digui
que em va llegar a l'habitació.
Però bueno.
Que sapigueu que és...
Un aplaudiment, sí.
Un aplaudiment.
Que sapigueu que...
que des de llavors
molts dies arribem a la redacció
i el primer que diem és
Ahir vaig sopar-péis.
No marxeu encara
perquè tornem a tenir
a Joan Carles Oliva
però ara el protagonista
és Quim Pons.
Atenció.
Passeu-vos en situació, vale?
S'acaba el partit.
Roa de premsa
que començava
amb un incident
que ara sentireu
i després
una interessantíssima pregunta
a alt nivell periodístic
del nostre company Quim Pons.
Escolteu, sisplau.
Doncs entre Joan Carles Oliva
en aquesta sala de premsa
del nou estadi
començarà la compareixença pública
del trenit
del gimnàstic de Tarraona
a parlar
amb Joan Carles Oliva
que ara li ha caigut
i que se li ha desmuntat
una cosa de la publicitat
d'aquesta sala de premsa
del nou estadi
és que n'hi ha tanta
a l'avant
que de vegades
costava llogar-te
i ara ràpidament
ja està arreglat.
Ara de màgia
i ja podrà començar
doncs aquesta compareixença pública
de Joan Carles Oliva
amb el que començarem
doncs a parlar
anem donant sisplau
el torn de paraula
amb Oliva
comencem doncs
a preguntar-li
el tècnic d'enèstic.
Joan Carles
bona tarda.
Bona tarda.
El resum seria
no ha pogut ser
en un partit
que no sé com explicaries.
Ha tingut dos parts
no?
La primera i la segona
segurament.
La segona, patron?
Gràcies.
Gràcies.
Que se pot respondre
amb una pregunta
tan ben plantejada.
La veritat és aquesta, no?
Sí, tens raó, tens raó.
Sí, jo crec que a la primera part
no ens hem...
no s'han cregut el missatge, no?
Jo crec que no s'han acabat
de creure
i que jo ha vingut
de primer
i que podia.
Clar, només faltava
que Joan Carles Oliva
li contestessi
sí, sí, una primera
i una segona.
Vull acabar-ho de matitzar.
I ara acabarem ja
per acabar amb música.
El Miquel diu
que no ho volia
no ho volia tornar
a recordar
però no els tinc un més remei
i tornarem a sentir
ràpidament
la destrossada versió
de l'himne del Nàstic
que van cantar
Miquel González
i Quim Pons
el dia del programa
que es va fer en directe
des de la fira
d'abriol de Bona Vista.
Nàstic, Nàstic
crida l'afició
Nàstic, Nàstic
que ets el millor
ets la tradició
i l'orgull
el vagant
entre els clubs
de l'esport
Nàstic, Nàstic
crida l'afició
Nàstic, Nàstic
ets el millor
cantar els petits
cridan els més grans
Nàstic
que us sap tothom
I fins aquí.
Ningú sap si ho hem acabat per dalt
si ho hem acabat per baix
si ho hem acabat al mig
no ho sabem.
Acabem aquí
agrair com sempre
a tot l'equip
del Sempre Nàstic
als que heu vingut
a Lluís Comas
des de l'Auditori
i també a Sílvia García
que està als controls.
Miquel, que vagi bé.
Moltes gràcies, fins a propera.
Bona nit.
Un far aplaudiment
pels companys
de l'última mitja hora
al Miquel González
i al Josep Ardila.
Fernando, acabas contrato?
El año que viene, ¿qué?
Bueno, pues
en principio
creo que
seguiremos.
Estamos ahí
hablando
con...
Nos acabas de dar
la noticia
a la tarde, ¿eh?
No, bueno,
faltan algunas cosillas
que hay que ajustar
y, bueno,
la verdad es que
yo estoy aquí
muy feliz
y, bueno,
mi familia igual
y ojalá,
ojalá que
lo solucionemos
bueno, pues
en estas semanas
y podamos aquí
estar algún año más.
Siento tu calor en mí
Siento cerca tu emoción
Siento grana el corazón
Gritando juntos
llenos de ilusión
Siento el orgullo
Siento el orgullo
de llevar tu nombre
en mi corazón
Gracias a ti
que yo por ti
mis sueños
se ha hecho realidad
Gracias por saber estar
en los momentos
de dificultad
Gracias por sentar
Gracias pues siempre
llevaré tu nombre
en mi corazón
Gritando nástic
sintiéndolo dentro de mí
Es el orgullo
de ser hoy parte de ti
Decirle al mundo que ya estamos aquí
Uniendo esfuerzos ganaremos por ti
Por ti llevamos todos tu color
Por ti has ganado nuestro corazón
Por ti iremos juntos para compartir
La ilusión de un viejo sueño fue cumplir
Gritando lastim, sintiéndolo dentro de mí
Y es el orgullo de ser hoy parte de ti
Decirle al mundo que ya estamos aquí
Uniendo esfuerzos ganaremos por ti
Ahora con canta al auditorio
Por ti llevamos todos tu color
Por ti es ganado nuestro corazón
Mes por, mes por
Por ti iremos juntos para compartir
La ilusión de un viejo sueño fue cumplir
Por ti llevamos todos tu color
Por ti es grana nuestro corazón
Por ti vivimos juntos para compartir
La ilusión de un viejo sueño que hoy cumplí
La ilusión de un viejo sueño que hoy cumplí
La ilusión de un viejo sueño que hoy cumplí
Domingo García, Fernando Morán, Álex Pareja
Brutal
Gallina de piel
Anem tancant el programa
Agrair-vos a tots la vostra assistència
Aquí a l'auditori de Catalunya Caixa
Que el sempre nàstic continua
Que comencem a preparar la 17a temporada
Que moltes gràcies a tots
Felicitats, sempre nàstic i bona nit
Sempre nàstic, el rebús de la jornada
A Tarragona Ràdio
I dream, I dream
I knew when we collided
You're the one I have decided
Who's one of my kind