Vale, Nieves, mira, empeçà-nos.
Ah, sí, no el norista m'agradaria que n'hi haguessis neus.
Ah, sí, millor en català.
Ah, millor en català. No, cap problema, cap problema.
Venga, pues, vale, i ara vosaltres farem unes preguntes i anirem parlant, sí?
Venga, pasamos.
Doncs tres, dos, un.
Jo des d'aquesta inconsciència vaig observar el meu catalanisme.
Bueno, pel que fa amb uns pares, primerament no em tenien aquesta devoció meva
per tot el que era relacionat amb Catalunya i amb el catalanisme.
Amb els sis anys crec que era que a classe ens vam fer un dibuix sobre què volíem ser quan fóssim grans
i jo vaig dibuixar que jo volia ser catalana.
Els primers menjars que recordo era papilla de calçots amb suquet de romesco.
Jo de petita tenia una nina i m'agradava molt aquella nina,
però els meus pares me deien que li digués Pepe.
Jo me'n recordava que la primera Constitució espanyola es deia la Pepe
i jo no podia consentir que la meva nina estigués així.
En tot cas es deia Josepa.
M'intentaven vincular amb altre tipus de persones,
no sé, m'anar a punt a activitats com hip-hop i a mi no m'agradava.
Jo volia fer sardana, m'agradaven aquestes coses.
Tenia uns hàbits, jo diria, unes costums, no sé si dir poc normals,
però la veritat és que em va plantejar, sent menor,
doncs voler fer-se, per exemple, un tatuatge amb l'estelada,
al costat del pit, al cor...
Principalment em ser-te orgullós d'haver nascut el 92,
perquè considero que és un any molt marcat pel catalanisme.
Qui són aquestes veus i de què parlen ho sabrem a continuació,
perquè és el curtmetratge UH92,
que en l'estudiant s'ha de segon a curs del grau de comunicació
de la Rovira i Vigili,
i que ha rebut una menció especial al Festival de Cinema de Sitges.
Ara en parlem exactament, ho expliquem,
ens acompanyen els diferents responsables,
el Fran Ramírez, que és el director i guionista.
Fran, què tal? Bon dia, benvingut.
Buenos días, muchas gracias por invitarnos.
De qui són les veus que escoltem? De qui són?
Són actors?
Sí, són actores, són actores.
Bueno, actores amateurs,
però actores al fin y al cabo
y nos dieron muy buen papel,
se lo agradecemos mucho.
Ens acompanya també el Marc Andreu.
Marc, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
La Marta Arjona. Marta, bon dia.
Hola, bon dia.
La Pilar Borrelles. Pilar, bon dia.
Hola, bon dia.
I també ens acompanya l'Aleix Figueres.
A l'Aleix, bon dia.
Molt bon dia.
Nosaltres veus guionistes d'aquesta obra coral, no?
Bé.
Com va anar l'experiència?
Podríem dir que sí que som nosaltres els guionistes
i els guionistes i creadors de la idea d'aquesta mena d'història
que vam situar al 92.
Com va anar per Sitges?
Com va anar?
Bé.
Va ser una experiència força interessant.
Una sorpresa molt gran.
No ens ho esperàvem.
No ens ho esperàvem per a nada.
Llegàvem allà un poc de...
Bueno, érem els petits,
tots eren més grans,
tots els corts que es presentaven
tenien una qualitat grandíssima
i no ens ho esperàvem per a nada.
Que no ens hi vam anar.
Tot han sigut sorpreses.
No ens ho esperàvem ni que la universitat
volia que fórmos,
ni que després allà agradaran,
ni nada.
Però molt contentos, clar.
Ha anat venint tot, rodat.
Ha sigut poc.
Ens ho esperàvem, com comentava el Fran,
molt poc i realment és això.
El que no t'esperes, t'esperes encara et sorprèn més.
Ens ha agradat molt que contessin amb nosaltres
i que tot això anés tan bé
i esperem que també d'ara endavant també vagi millor.
És de fet el primer cop que Sitges guarda una producció d'estudiants
de la Rovira i Virgili.
Per tant, home, heu estat pioners a partir d'aquí.
Suposo que també en aquest sentit ho fa molta il·lusió.
Des de la universitat suposo que us ho han felicitat
per aquest reconeixement.
De fet, són molts els professors que ens han dit
ei, on podem veure el cur i tal?
I tothom ens ha felicitat
i ens ha animat a seguir presentant el cur
a altres festivals i altres premis
per poder-li donar rodatge.
De què parla aquest curometratge
i com comenceu a treballar-hi?
Qui ho explica?
Bueno, és un...
Bueno, és un falso documental, seria.
En el que hablamos un poco de unos chicos nacidos en el 92,
como nosotros, que coincide que todos somos del mismo año
y, bueno, tienen una supuesta alteración genética
que les hace tener exaltación del catalanismo.
Bueno, ya lo hemos oído, el chico que tomaba papillas de calçot,
bueno, todo cosas así en tono de humor
y nos van contando sus experiencias y luego va avanzando.
Vemos que hay una asociación que les ayuda.
Bueno, a ver si algún día lo podemos enseñar
para que todo el mundo lo pueda ver.
perquè ara en quin procés us trobeu?
Bé, heu rebut aquest reconeixement,
però suposo que tenim intenció
que aquest curometratge es pugui veure en algun lloc,
a part de presentar-vos en altres convocatòries de premis, no?
Sí, home, és clar.
De fet, potser això és més difícil
que presentar el mateix curta a festivals,
ja que trobar un espai concret
que estigui més obert al públic
i que tingui accés tothom per veure'l
com un cines, és més difícil.
Però sí que es podria mirar
a la mateixa universitat, també se li pot proposar.
Però, bueno, de moment la intenció que tenim
és donar-li el màxim ressò
i, de fet, ens ha motivat Sitges.
Sobretot aquest fet també
és anar-lo reservant una mica al públic,
a la visió del públic,
perquè primer siguin els festivals
els que ens puguin donar una mica més de renom,
que siguin primer els diferents jurats
els que ens puguin dir
si realment això val la pena
que sorti més a la llum,
perquè, clar, també hem de valorar
si val millor la pena
guardar-nos una miqueta
i després deixar-lo amb la incògnita
que després la gent ho vulgui veure més.
En el procés de...
Quant dura, per ser, el curometratge?
5 minuts, sí.
Un 6 minuts, aproximadament.
6 minuts.
I quanta feina hi ha al darrere?
Moltes hores.
Explica'ns-ho com ha anat aquesta feina, aquest procés.
Perquè pot semblar fàcil,
l'erro d'un curometratge 6 minuts,
però no ho és gent.
Hi ha tot un seguit de temes
que s'han de preveure,
s'han de fer unes sessions de treball,
s'ha de planificar molt,
suposo que també per planificar
utilitzar molt les noves tecnologies,
les xarxes que hi ha actualment per tal de planificar,
perquè potser podeu quedar tots i veu grups físicament,
però de vegades la feina cal fer-ho també via online.
Bé, el primer repte va ser trobar la idea clau
i com desenvolupar-la,
i després ja el fet de buscar la gent,
de buscar els llocs,
que per sort la Pili va fer un bon treball
buscant persones que ens poguessin ajudar
i que poguessin protagonitzar aquest curmetratge
i després anar a intentar que tot tingués un sentit.
perquè, clar, la idea al principi,
clar, una alteració genètica al 92,
doncs els hi anàvem dient als actors
mira, més o menys la idea és aquesta
i anar-la desenvolupant,
i per sort vam poder trobar una mica
un fil conductor
que després a l'hora d'editar
també ens va ser complicat,
perquè quadra-ho tot,
busca que més o menys les parts
tinguin sentit,
perquè més o menys ho hem anat dividint
segons quan parla cadascú
i segons les temàtiques,
i ara va ser molt complicat,
vam passar-hi moltes hores,
després també un cop feta la primera versió
vam haver de fer uns quants retocs,
però bé, al final ha sortit un bon resultat
i n'estem molt contents i molt satisfets.
La verdad es que con los actores tuvimos mucha suerte
porque, bueno, de hecho,
es una parte fundamental,
tenía que tener credibilidad,
tú tienes que verlo
y creerte que estás viendo un documental de verdad,
es lo básico de un falso documental.
La verdad es que tuvimos muchísima suerte
porque, bueno, ellos se portaron genial
y supieron improvisar,
supieron aportar de su parte a sus personajes
y al final quedó muy bien por su parte.
I de fet, aquesta va ser una de les coses
que sí que ja es van destacar,
que els actors, amb la seva interpretació,
fessin que tot plegat resultés molt creïble,
és a dir, que molta gent que el va veure en primer cop
i fins i tot gent que coneixia els actors
es preguntava si allò era real.
I realment això, si es vegués en una producció més gran,
segurament tothom pensaria que és cosa,
bueno, ja es pensa en aquesta,
que és cosa de la direcció,
que darrere hi ha un assessorament actoral molt més treballat,
que darrere hi ha temps d'assaig,
i en el fons vam topar amb una sèrie de gent
que donaven molt de si.
Jo no sé si és perquè es sentien identificats també amb el tema
o alguna cosa,
però de veritat que no va ser un gran esforç per part nostra,
sinó que ells es van desenvolupar amb molta facilitat.
És que per una de les directrius que ens van marcar nosaltres
era el fet de no els donem guió,
els donem unes bases i que ells mateixos es desenvolupin.
O sigui, et diem quatre termes
i tu directament treu tot el que tinguis dintre
perquè quedi més natural,
perquè creiem que amb un guió darrere
hagués perdut una mica l'encant aquest del documental,
que cadascú pogués explicar el que realment ell pensava en aquell moment.
Com us distribuïu les feines de cadascú?
Quins rola sumiu cadascú de vosaltres?
Siendo cinco, que som un equipo muy pequeño,
que és otra cosa que en Sitges nos impresionaba,
salien los créditos,
i los créditos de cada corto casi duraban lo mismo que el nuestro,
però, claro, siendo cinco,
hemos hecho prácticamente todos de todo.
El guión i las ideas fueron saliendo entre todos,
fue evolucionando,
y luego pues editar,
se encargaba más el mar,
producción entre la Pili y Marta,
del sonido se encargó a Leis,
nos hizo una edición de sonido ahí,
que para cuadrar, claro, diferentes,
eran todo como entrevistas,
diferentes espacios,
uno en la playa, el otro en un parque,
para cuadrar los audios,
fue también, hubo mucho trabajo,
pero vaya, prácticamente entre todos
nos lo repartimos y nos entendimos bastante bien.
On feu el rodatge?
Quines són les escenes que diríeu?
Ho teníeu clar també això o vau...?
Bueno, van anar sortint bastant,
sobretot després en el segon muntatge que vam fer
per poder-lo millorar una mica,
es van triar fins i tot una altra localització,
perquè una en un principi no agradava com havia d'acabar,
i es situava a la zona del fortí de la Reina,
si no ho he equivocat.
Després una altra aquí al Parc de la Ciutat,
també una de les entrevistes és aquí al Parc de la Ciutat,
i bé, després també ens vam desplaçar a Valls,
hem anat a Torre d'en Barra,
hem anat a la població de Montornès,
ens hem desplaçat una mica per aquí,
per tot el Tarragonès,
per anar agafant els llocs que ens han agradat més.
Són diversos llocs que han anat sorgint,
tampoc estava molt planificat,
sinó més que res també anàvem a la carta de la persona
on podia i on li anava bé,
per no, doncs,
com que era així tan, tot tan amatero en un principi,
doncs no volíem fer que ningú molestar-lo.
De fet, entre els premis,
és que no ho han dit,
el Premi és Gai,
nova autoria,
el millor guió,
la millor direcció de realització
i el millor musical original.
És a dir que heu rebut pràcticament tots,
el Premi, diguéssim.
No, bueno,
estos son los tres premios que entregaron.
Nosotros recibimos una...
No pasa nada.
Nosotros recibimos una mención especial.
Si no me acuerdo mal,
las palabras exactas...
Sí, van dir que ens premiaven
per la seva originalitat,
per tractar un tema que podria ser molt complicat
d'una manera molt fàcil
i per fer que la interpretació dels actors
i la manera de lligar-ho tot plegat
resultés molt creïble.
El dia que ens entregaven el Premi,
el que comentava el jurat també
era que els havia resultat molt complicat
arribar a la decisió
pel fet que...
Ho havien hagut de veure moltes vegades
perquè en un principi deien que sí,
però després veien les altres
i pensaven bé,
però al final va ser un...
Els hem de donar per això
que comentava la Marta, no?
Per aquest fet de la senzillesa,
l'originalitat,
el fet de tractar un tema tan actual,
són coses que van anar pensant
i van dir, no, no,
és que al final hem d'anar...
De fet, va ser última hora.
Ens van confirmar que va ser última hora,
que en principi hi havia
una altra menció especial
dirigida per algú
i en el final, a l'últim moment,
jo suposo que també degut
a la reacció que va haver en la sala...
A la projecció.
Doncs llavors ens van decidir
donar-nos el premi.
La projecció en la sala estuvo muy bien
porque, mira,
nosotros íbamos que nos sentíamos,
ya te digo, muy pequeños
comparados con el resto.
Pequeños ya no solo nosotros,
el proyecto que llevábamos
y de repente cuando lo pusieron allí
empezó la projecció
y la gente se reía,
fue como, bueno, bueno,
al menos tan mal no lo hemos hecho.
La gente se ríe,
podemos respirar tranquilos
que no nos ha quedado tan mal.
Ja, però suposo un moment de nervis,
sempre allò,
els minuts previs a la projecció,
perquè diran que, clar,
era la primera vegada
que es veia en públic, no?
Suposo un públic gran, eh?
Sí, sí, sí.
Sí, un públic gran, sí.
Hi havia nervis o no, Marta?
Sí, sí, sí, que hi eren.
O sigui, quan...
Clar, primer el fet
que no sabíem
quan es projectava el nostre
i era tota l'estona en plan,
ui, a veure si surt ara,
a veure si surt ara.
A més, després d'haver vist
el gran nivell que hi havia,
perquè hi havia molt de nivell,
que nosaltres pensàvem
és que farem el ridícul, no?
I llavors quan va començar
a sortir el nostre
va ser com,
és el nostre,
és el nostre,
i al veure que la gent reia,
que la gent aplaudia molt
i després les reaccions,
doncs dius, ostres...
Però bé, al final,
a l'entrega de premis,
crec que de nervis
no em van passar cap,
perquè...
Se us veu a la foto
molt contents, eh?
Sí, estàvem en un núvol.
Abans de l'entrega,
en el moment allò
que estan ja entregant els premis,
la veritat és que no...
estàvem tranquils
i aprofitant-nos
com aquell qui diu
de la recepció
que ens havien fet,
perquè...
Ja estàvem prou satisfets
amb com havia anat
la projecció
i l'acollida
que havia tingut,
i llavors en el moment
que van començar
a dir les praules aquestes,
no, volem fer una menció especial
a un curt
per la seva originalitat,
tal...
Jo me'n recordo
que vaig mirar la pill
i va ser com
no pot ser,
no pot ser,
no pot ser,
sí que pot ser,
sí que pot ser,
sí que pot ser,
i no ens ho creiem.
Què us han recomanat
que feu ara
amb aquest curt metratge,
o H92,
perquè suposo
que hi ha tot un tema legal,
no?,
de registre,
de llicència,
que això,
doncs,
hi ha plataformes
per fer-ho,
hi ha diferents canals,
alguns són,
doncs,
pensats perquè es puguin
exhibir,
a través d'internet,
per exemple,
a través de les xarxes,
altres són per altres canals,
cap a qui no ho s'heu decantat?
De momento,
no,
en internet
ni a ningun lado
se puede encontrar,
queremos agotar un poco
la posibilidad
de presentarlo
en festivals
y contar con ese
factor,
ya te digo,
cuando la gente lo veía allí
por primera vez,
yo creo que nos ayudó bastante
la sensación que hubo
en la sala
para recibir el premio,
entonces,
de momento,
vamos a mantenerlo
por ahí
y luego,
pues,
el recorrido,
queremos ir presentándolo
a diferentes festivals
y ver a ver
cómo avanza.
I també el fet
d'això que comentaves,
de registrarlo
i això,
també,
a mesura que anem veient
com va evolucionant,
perquè, clar,
és que ha sigut tot molt sobtat,
en un principi era
nosaltres vam començar
el projecte
com un treball
de final,
un treball final
era per nosaltres
i no era allò
d'anem a fer un curt
expressament
per després presentar-lo
a festivals
i així, doncs,
el registrem
perquè després
ningú ens el pugui prendre
perquè és la nostra feina,
sinó que
ha sigut tot
sobre la marxa
i també anirà sobre la marxa
això,
el fet d'anar-lo
registrant
si fa falta
per després
que la gent
el pugui veure
perquè, doncs,
si fa falta
el puguin descarregar
o el que sigui.
Estem parlant
del dia nou,
d'aquest mes,
és a dir,
que encara fa nou dies,
ja heu baixat el núvol
o encara no?
Ja esteu...
Encara hi som.
Encara hi som.
Portem dues setmanes
també,
la primera
en què ens van dir
que rebríem
la menció especial,
després una setmana
vam tindre
per païr una mica
i el dissabte,
el divendres següent
vam anar
a recollir el premi
i, clar,
se'ns ha ajuntat
una mica tot
encara estem
païnt-ho una mica.
Ara estem en la fase
d'entrevistes,
ara estem en la fase
de popularitat
d'entrevistes
que us deu donar-vos
a conèixer
i això també està bé,
és a dir,
que puguin donar
a conèixer
la vostra feina
que heu fet
i que us ha portat
tot un seguit
de mal de cap
durant unes setmanes
o mesos
i que ara veieu el fruit.
Recolliu els fruits,
no?
Exacto
i muy contentos todos
perquè, jolín,
que una cosa
que tu has treballado tanto
i que te has esforzado tanto
luego veas
que la gente
te lo reconoce
es un gustazo.
Penseu més enllà?
Tot i que esteu encara així,
hem estat d'això,
que pràcticament,
però penseu més enllà,
és a dir,
us ha passat pel cap
en algun moment
fer alguna altra cosa?
Aquests dies
que vas veient això
sempre et ve
la típica idea
de, ostres,
ara què tens...
Clar,
també t'anima,
tot això t'anima
a tirar endavant
i fins i tot
et fas les idees
allò d'ostres,
clar,
mira,
ara que tenim això,
doncs a veure si
en algun festival
algú s'anima
i ens produeix
alguna coseta
una mica més gran
o podem fer un curt
amb uns recursos
una mica,
doncs,
com vèiem els altres,
els altres tenien
un munt de càmeres,
actors fins i tot
coneguts,
coses que nosaltres
doncs ens vam anar
vestint amb el que teníem.
Els pocs recursos
que ens van cedir,
que també donem les gràcies
a tothom
que ens va cedir
tot el que va poder
de treso,
de material,
de so,
d'imatge
i fins i tot
la gent que va
voler participar
amb nosaltres
només dient-li
escolta,
mira,
tal dia t'aniria bé,
si sí,
cap problema
perquè amb el que es pugui
donar un cop de mà
es dona.
L'enregistrament
de les imatges
com les feu?
Amb una càmera,
amb dues?
Com ho feu?
Bé,
en aquest cas
anàvem
amb una de les càmeres
de la URB
i vam gravar
amb una altra càmera
per si de cas,
pel que pogués passar,
però normalment
anem amb els equips
que ens cedeix
la universitat.
Són càmeres
professionals,
no de cinema
però càmeres
professionals.
Sí,
sí,
sí,
en aquest sentit
sí.
No,
claro,
la cosa era
que nosotros
grabamos
para una práctica
de la universidad
i no la teníem
programada
en alta definición
ni nada muy allá
pero bueno,
al final
lo pudimos apanyar
más o menos.
Claro,
es que en principio
todo esto
se nos ha venido
de sorpresa.
Nosotros grabamos
una práctica
para la universidad
en la que la calidad
de la imagen
como tal
no tiene mucha
importancia.
Luego lo hemos tenido
aprovechamos también
que regrabamos
y bueno.
La PIL no la m'ha escoltat gaire.
La PIL está aquí
al fons
i no la xerra gaire.
Com va ser PIL
la teva feina,
la teva aportació
a l'enregistrament?
Tu vas haver de convèncer
vas fer producció.
La producció
és la feina més ingrata
que hi ha en aquest món.
És a dir,
vas haver de fer
moltes trucades
i convèncer
a vendre la moto,
no la gent?
Sí,
o sigui,
va haver de
a la majoria
dels actors joves
llavors
venga mams
podries fer un favor
que estem gravant un curt
i no és res,
o sigui,
el ser conegut
i tot això.
Ja vam buscar gent
també que sapigués
una mica
o sigui,
que no li impressionessin
molt les càmeres
però tot i així
no sé,
ens vam fer un favor.
Però què vau buscar?
cap al món del teatre,
al món del cinema matèria,
per no es va moure?
Érem coneguts
però els que són joves,
bueno,
els que fan d'afectats,
entre cometes,
són,
bueno,
fan teatre
i llavors,
per exemple,
la doctora que surt
ja vam buscar
que fos infermera
o doctora
perquè així
tingués el llenguatge
una mica més per la mà
i no sé,
perquè així resultés
més fàcil
i fos més natural.
Després també
ens va donar
un cop de mà
un professor nostre,
el Bernat López.
Home, i tant.
Recordo estar aquí
el Bernat López,
gran professional.
I bé,
també vam tirar
una mica d'això,
de coneguts
i gent que pensava
més que ens encaixa
amb el rol
i en el cas del Bernat
jo recordo que
dèiem,
és que ha de ser el Bernat,
ha de ser el Bernat,
ha de ser el Bernat
i el vam començar.
Potser la complicació,
potser el risc
el teníem amb els nens.
Quan gravàvem als nens
que sí que els costa
més entendre el concepte
que nosaltres volíem
transmetre.
Però tot i així
va ser un treball,
aquí sí que ja va haver
un treball dur
sobretot pels nens
i molta paciència.
Amb els nens era allò
de agafar de tant en tant
una pilota
i vinga,
doncs li vaig joveu
un rato amb ells
perquè així
es puguin abadir una miqueta.
Llavors va,
vinga,
ara fes això,
ara fes l'altre.
I llavors agafaves
i te'l tornaves
amb tu una miqueta
i allò sí,
perquè tal,
explica'm això,
explica'm l'altre
i llavors
fins i tot
fins als pares
els vam donar la càmera
en algun moment
i els vam dir
tu mateix
amb el teu fill
perquè és que si no
nosaltres en algun moment
no sabíem ja
com poder-ho agafar
perquè costa molt
la psicologia
amb els nens
és difícil.
I amb càmeres pel davant
tanta gent desconeguda.
La veritat
és que els actors
que surten
molt, molt bé.
Quant material teníeu
a l'hora d'editar?
Quant material portat teníeu?
Perquè això també passa,
no?
Que se tria
per 6 minuts al bit.
Muchísimo.
Teniu hores?
Hores de material gravat?
Sí, sí, sí.
De hecho,
llenamos la tarjeta
de memoria
de la càmera
tuvimos que ir a vaciar-la
en uno de los días
de rodaje
pero un montón.
Luego el visionado
en edición fue eterno.
Aquesta feina
també és una feina
molt ingrata
d'haver d'escollir
el plano
perquè, clar,
teniu tants
que poden ser bons
i creieu que poden ser
triunfadors
i escollir-la.
És el que decía
la Marta antes.
Nosotros teníamos
las entrevistas
de cada uno
y luego, claro,
las tienes que montar
y crear una historia
porque más o menos
todos te van contando
sus cosas
y las tienes que ver
ordenarlas.
Este no puede decir
esto antes que el otro
porque si no ya desvelas
lo de después.
Lo tienes que ir ordenando
un poco
para que no pierda
la coherencia
y sigas manteniendo
un poco la gracia
y la intriga.
¿Y el filo conductor
con esto plagat
quién va a buscar
el final?
¿Cómo hacer
el sample pan?
¿Cómo se han cabal
con una serie o una otra?
Nos van contando
sus experiencias ellos
y luego ya vamos viendo
que sus experiencias
han desembocado
en que hay una asociación.
la asociación
ha buscado unos médicos
que les ayudaran
y al final
los médicos
nos van contando
qué es lo que
les ha pasado realmente
a estos chicos.
No sé si podem acabar
escoltant un altre cop
el curtmetratge,
el Lluís,
el temps per aquí
a mà.
Hem escoltat al començament,
així ens quedarem
amb el so.
i és que
amb tot el que donen
no costa
un duro.
Somos un equipo
multidisciplinar
de seis personas
entre las que
yo soy la coordinadora
que marca
un poco
las directrices
del trabajo
de la investigación
en general.
El que intenten
és que no ens fiquem
dintre de grups radicals
o en polítiques,
ja que
el que
això
ens afectaria
seria que
no podríem continuar
la nostra vida
normal.
Ens implicaríem
potser massa
fins i tot.
Bueno,
nos encontramos
ante un caso
de una alteración
genética
bastante difícil
de diagnosticar
donde
actualmente
hemos conseguido
aislar un gen
que se denomina
1H92
que viene a su vez
determinado
por la pasión
creada por los padres
hacia todo lo que
envuelve
lo que es
la época
de las Olimpiadas,
el catalanismo
vivido
por sus propios padres.
en la vida
de las Olimpiadas,
el que
em dol
em dol
que no m'acceptin
i no m'agrada
perquè a tothom
m'agrada
que l'acceptin,
que el respectin
i que el deixin ser
lliure.
Catalunya
jo no n'hauria
sigut res
sense Catalunya.
Intenten
treure del cap
el que tu sents
però quan tu tens
un sentiment
el sents.
Tu no escolls
de qui t'enamores,
ho sents
simplement
i és el mateix
per mi.
Franja Ramírez,
director i guionista,
Marc Andreu,
Marta Arjona,
Pilar Borrellas
i Aleixa Figueres,
guionistes
d'aquesta obra
coral.
UH92,
gràcies per acompanyar-nos
i que tingueu molt d'èxit.
Moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies- Ruots.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies j Aba liουν
Fins demà!