Aquest dissabte arriba al Teatre Metropol
a potser l'obra Cap de Cartell
de la temporada aquí a casa nostra, al Metropol,
però també podríem dir que el Cap de Cartell
o l'obra més rellevant, ens han dit,
d'aquesta temporada al Teatre Català.
Estem parlant d'incendis,
tot un fenomen que, en fi,
diuen que és una experiència vibrant,
un text contemporani, però amb regust de tragèdia clàssica.
Pocs qualificatius podem dir
i, de fet, els hi preguntem directament al seu director,
l'Oriol Broggi.
Oriol, bon dia.
Hola, bon dia.
Incendis, heu excebrit, vau excebrir, vaja,
totes les entrades al Teatre Romea?
Sí, van acabar les entrades, sí.
Ai, ara ja no esteu de temporada, esteu de gira?
Sí, estem de gira.
Vam, això que dèiem, vam accelerar les entrades,
va ser com una sensació que passaven coses, realment,
algunes coses diferents i que hi havia molt d'interès.
Hem començat una gira tota aquesta tardor,
que acaba el 2 de desembre i el 3, 4 i 5 ja es munta un altre cop el Romea,
es torna a remuntar tot allò que teníem i després ja fem temporada fins passat reïs.
Molt bé, perquè quant de temps vau estar en aquesta primera fase al Romea?
Em sembla que van ser set set setmanes, set o vuit.
I vau excebrir, però a més, suposo que pel Boca Orella, eh?
Sí, bé, partíem amb una miqueta de bona disposició, eh?
Teníem el Teatre Romea, la Clara Segura, el Julio Manrique...
Tu mateix.
Un repartiment interessant, jo també una mica, però...
i a la companyia, a la Perla 29, que ha anat fent coses, jo crec que interessants,
amb moltes ganes i amb una manera de fer que s'ha pogut mantenir, que s'ha pogut veure,
i per tant la gent ha tingut una confiança.
Per tant, no és d'estranyar que tinguem una miqueta ple,
però vam tenir més gent de la que ens pensàvem.
i per tant, sí, ens va sorprendre una mica, tot i que partíem en una bona condició.
Estem parlant d'incendis, ara entrarem en detall,
però vaja, la sinopsi diu que és la història d'una jove libanesa,
d'una zona rural, analfabeta i molt enamorada d'un jove protagonista, no?
Fins aquí una història, doncs, que pot tenir un punt que dius,
home, poca cosa té a veure amb mi,
o que és una qüestió molt concreta, molt personal,
i en canvi, com pot ser que una història així toqui tantíssim,
perquè tothom que ha vist incendis és això,
o diu que el text és una intensitat i la interpretació,
vaja, tothom queda sorprès.
Sí, hi ha una part, una part, diguéssim,
d'estratègia del dramaturg per mantenir-te atrapat,
diguéssim, una investigació, una cosa detectivesca,
colabronesca, que et manté, això és important,
i està molt ben fet, a més a més.
Hi ha una altra part que, clar, dit així,
una jove libanesa, analfabeta, no és ben bé això,
o és una jove d'un país mediterrani,
que no, que la seva cultura no li ha dit que era molt important estudiar i aprendre,
i que en el moment en què ho aprèn,
aprèn que és important aprendre,
que és important conèixer bé les coses,
que és important saber llegir i escriure,
per ser més culta i per tenir més coneixement,
i això le portarà a la felicitat,
i que la seva societat es faci millor,
és a dir, que la cultura li servirà per relacionar-se bé amb el món i amb els altres i amb ella mateixa,
quan aprèn això una persona de la conca mediterrània,
doncs sí que aquestes mateixes idees a nosaltres sí que ens toquen moltíssim, no?
Ens creiem cultes, però encara vivim en un país inculte, no?
Bàsicament, o en tot cas sempre ho podria ser més,
sempre podria ser més culta i millor.
Tenim una altra història per aquí,
la d'una mare que guarda silenci.
Tenim alhora una altra història paral·lela,
o que comença abans,
d'una mare que és exiliada,
que ve d'un país llunyà,
que els seus fills no saben ben bé d'on ve,
no saben ben bé què va passar,
no saben ben bé,
perquè no s'han acabat d'ubicar mai del tot,
però estan en el món occidental,
estan a Canadà o a França o potser a Catalunya,
no se sap, no?
I aquesta dona no se sap estimar bé
i ha estat molt callada.
Durant cinc anys va quedar callada
i no va dir ni una paraula mai més, no?
I els seus fills, un cop es mor,
comencen a entendre algunes coses
i comencen a investigar
i a valorar què va passar
i comencen a fer un camí
per trobar el que havia passat.
I aleshores és quan les dues històries
comencen a unir-se
i comences a entendre què va passar.
Dues dones protagonistes o no?
O sigui, té un gènere marcat, diríem,
l'incendis?
No, no, no,
perquè aquestes dues dones
comparteixen protagonisme
amb, evidentment, dos homes,
que són el germà.
Aquesta dona que guarda silenci
resulta ser la mateixa dona
que li venés aquesta,
que li va passant uns coses horroroses abans.
Ja m'ho pots explicar, tot això?
O estem desvetllant massa coses, sí?
No, home, no es pot explicar.
Sí, no, no, no.
A veure, no cal dir el final, no?
No, potser, però no, no, no, no fa, no fa que no, no, no es podria parlar de res.
Val, val, fins aquí ho podeu explicar.
Sí, no, són aquesta mateixa persona
i després també té una filla,
la filla i el fill,
que són aquests sis germans bessons
que intenten saber què havia passat amb la seva mare,
compareixen protagonisme
amb els seus pares,
amb aquell que havia estat el seu pare
i amb aquella que havia estat la seva mare, no?
Nosaltres el que hem fet
és que els mateixos actors
fan aquests papers,
o sigui, la Clara fa paper de fill i de mare,
el Julià fa paper de fill i de mare,
i així anem entenent
d'una manera més teatral
allò que els havia passat.
Aquí se'ns ajunten, com deia l'Oriol,
moltes parletes
o molts punts que sumen
la interpretació impressionant
de la Clara del Juli
i de tots els altres actors,
la direcció de l'Oriol
i un text prou interessant també,
un text molt potent
en què dius que es manté
aquesta intriga, aquest fill,
perquè la representació dura tres hores.
Un paus al mig.
Més la mitja part que dura mitja horeta, sí.
Bueno, mitja horeta, uns 20 minuts.
Jo crec que normalment
a l'espector ja li va bé
que sigui neta llarga, no?
Hi ha un punt exacte, no?
En teatre depèn de tots els equilibris.
Si tu saps fer una pausa perfectament
bé en el moment concret,
perfecte perquè l'espector
tingui temps de fer un pipí,
de fumar un cigarro,
de prendre una cerveseta o un cafè,
de sortir un moment de pensar,
de reposar,
és el temps ideal que necessita
per després poder
entendre bé la segona part
i agafar-la bé
i perir la primera part, no?
I aquesta pausa és necessària.
I el temps aquest que sembla llarg,
doncs no ho és al final.
Al revés, es fa curt.
Jo crec que els espectadors,
la majoria d'espectadors
dirien, no?
Però jo ara, escolti'm,
continuem explicant ara
què li va passar,
exactament aquest i aquella.
és a dir, tu tens una empatia tan grossa
amb els actors,
amb els personatges, diria,
no amb els actors,
no amb els personatges,
que et vols més.
De qui és el text Incendis?
Digues tu, l'autor o autora?
La veritat no ho sé.
L'autor és el Wajdi Mouawad,
és un autor d'uns 46 anys,
em sembla que té,
d'origen libanès,
que viu entre França i Quebec i Canadà.
I com vas anar a parar, tu,
amb aquesta obra?
Bé, perquè si bé aquí
no és molt coneguda,
aquest personatge a França
és molt important.
I això es va estrenar
a Vinyó,
que Vinyó és el festival
de teatre de França important
i és un dels festivals
més importants del món.
Teatre, per tant,
allò que passa a Vinyó
és conegut,
la gent de teatre
ho coneixem, no?
ens arriba
i es va estrenar
al Palau dels Papes,
que és el lloc mític
i, per tant,
jo em vaig tenir coneixement
i me n'han parlat
i m'he costat,
mira, cada un,
no?,
que la gent,
com aquell que té,
que fa xinxetes,
però si hi ha una novetat
a l'amunt de les xinxetes
doncs se n'entera.
Molt bé.
Les fem teatre,
però és com fer xinxetes.
Igual, igual.
Igual.
Oriol, dirigint aquesta obra,
quines peculiaritats
t'has trobat?
Bé, és una obra intensa,
realment,
és una obra punyent,
et toca,
et quedes xafat,
plores dies,
no?,
massatjos.
En sèrio,
sí?
Sí, sí,
bueno,
i a veure si l'heu,
quan aneu a veure,
doncs,
sí,
quedes tocat,
quedes tocat,
sí,
bueno,
no sé que no t'agrada dir gens,
no?
Esclar,
hi ha aquell espectador
que no li agrada gens.
En aquesta,
no gaire,
perquè realment,
majoritàriament agrada,
però l'espectador
veu el resum,
o allò que ha quedat
d'un procés d'assajos,
no?
Veu el suc de la taronja,
no?
Tu has treballat,
treballat durant dos,
tres mesos,
i aquest procés,
en aquest cas,
ha estat especialment gratificant
per la intensitat,
per la qualitat
dels actors
i del text,
i que això és molt agradable
per un director,
no?
Saps?
És com que el senyor
que fa les xingetes
treballa amb una ser,
li arriba un dia
una ser perfecta,
no?
Hòstia,
ara,
mira,
que et dona gust
treballar amb aquest ser,
perquè ell no se'n trenca
i té bona qualitat.
Doncs jo,
la meva matèria
era molt bona
i, aleshores,
vaja,
és quan disfrutes més.
El fet d'anar ara de gira
no fa distorsionar,
eh?
Aquesta concentració,
aquesta intensitat.
No, no, no,
què va?
Bé,
podria ser,
eh?
Podria ser,
clar,
en un espectacle
sempre es creen unes coses,
no?
Hi ha una relació
que es crea entre el públic,
l'espai i els actors,
no?
Hi ha tres elements,
hi ha els actuants,
hi ha els llocs,
si fa fred,
si fa calor,
si és un lloc agradable,
si és amable,
si, no sé,
els condicionants de l'espai físicament
i el públic, no?
O sigui,
el públic està de mal humor,
perquè ha perdut el Tarragona
abans de entrar,
doncs,
si tothom està amb l'humor,
doncs,
costa més de fer-los somriure
i de fer...
Hi ha públics,
hi ha dies que entre el públic i els actors
es crea una dinàmica diferent d'una altra,
no?
I això és important,
i per tant,
la concentració depèn d'això una mica,
però si l'espai es crea,
un espai bo i especial,
que és el que hem fet nosaltres,
hem creat una...
diguéssim,
hem recreat el Teatre Romer
i hem creat un espai
que cada vegada és el mateix,
no?
És a dir,
que els actors estiguin al teatre que estiguin
es troben el mateix.
És com si tu portessis una alfombra,
por ahí,
i que l'actor només actués a dintre d'aquella alfombra,
no?
I tu,
l'alfombra pot estar allà on sigui,
però ell té les mides sempre iguals
i les distàncies iguals i tot.
És una miqueta fer amb això
perquè l'actor es pugui concentrar allà dintre
i des d'allà relacionar-se amb l'espectador.
Però és molt important
saber que l'espectador,
la seva energia,
diguéssim,
jo no sóc gaire místic,
però la seva energia i l'energia del lloc
són molt importants
i es crea,
per exemple,
i també és per posar dos exemples,
a l'espai,
si fa fred o calor,
si fa molta calor o fa molt fred
perquè s'esperava acondicionat
i tothom està...
S'ha diferent.
O un altre exemple molt famós
i fàcil d'entendre
és la tos.
Si l'espectador,
doncs,
tossa molt,
no tossa que s'estan morint,
un que té un atac de tos
i que inclús pot parar l'esponció
i a fer una ambulància
i portar-se...
No,
sinó aquella tos
que un va tossint
perquè es pensa
que no l'està escoltant ningú,
doncs,
en canvi,
els actors l'estan escoltant,
no?
Aquesta tos nerviosa,
així,
diguéssim,
de poca sensibilitat
o de poc saber
que l'estan escoltant
i, en canvi,
si tu ets conscient
que l'estan escoltant,
doncs,
la relació entre l'espectador
i l'actor
es crea per aquella tos.
Doncs,
el mateix passa
amb la manera d'estar assentat,
l'actitud,
hi ha mils de coses
que uns noten dels altres.
Però per això
sou professionals,
sou actors
i realment,
potser,
un dels hàndicaps
o dels valors
que té l'actuació
que fareu
és mantenir aquesta...
aquesta tensió,
no?
Com deies?
Sí, sí,
però els sou professionals
la mantenen sempre.
Bé,
fingeixen que la mantenen,
perquè, clar,
tot ho fingeixen,
eh?
No hi ha cap mena d'atenció,
en el fons.
Sort d'això,
però,
en certa manera,
quan feu una cosa tan intensa,
una obra tan intensa,
no sé fins a quin punt
no us emporteu una mica
els fantasmes
dels personatges a casa.
després...
Sí,
hi ha una barreja,
però no,
sempre,
és a dir,
la clara pot ser la funció
amb febre
i tu no ho notes,
eh?
Això sí,
però la professionalitat
es munta,
es munta i es basa
i s'estructura
a sobre
de l'emocionalitat,
eh?
No de l'emoció
de l'actor,
d'aquestes relacions
que dic
entre actor
i espectador.
De manera que,
per molt professional
que siguin,
si un espectador
s'aixeca
a mirada de la funció
i puja a l'escenari
i dóna una bufetada
a l'actor,
diguéssim,
això s'ha d'entomar també.
És possible.
Per tant,
per molt professional
que sigui,
aquesta bufetada
tu la...
L'has d'integrar.
La integraràs,
no continuaràs parlant normal,
que seria molt estrany,
no?
Doncs el mateix passa
amb qualsevol cosa
que l'espectador faci,
eh?
L'espectador
i és,
està allà.
A ver-los,
a i-los,
i està allà.
I aleshores,
tota la professionalitat
i tota la seriositat
de la societat
que està allà
es basa sobre
de la relació humana
que s'estableix.
Això no es pot evitar
i seria dolent evitar-ho,
no?
Bueno,
si no seria la televisió
o seria el cine,
no?
Bueno,
clar,
ja seria,
sí.
Una altra història,
sí.
Sense el públic,
molt de públic,
indueixo que tindrà bé públic
entregat, eh?
Aquest dissabte,
no crec que sí.
El Metropol.
Hi ha una altra cosa
molt interessant i molt curiosa
i molt divertida
que és que els públics
depenen de la ciutat en ciutat,
eh?
El Metropol és un bon públic,
no?
No,
però és un teatre divertit
perquè és especial,
no?
És un teatre
oneta loco,
no?
No és crac, crac,
eh?
Bueno,
no té cap línia recta
quasi bé,
no?
És veritat,
és veritat.
Signaries aquests adjectius
que hem llegit
sobre incendis?
Intens?
Terrible?
Èpic?
Tràgic?
Sí,
sí,
sí.
Tot això ho diríem que és.
Sí,
sí,
sí.
Bé,
podria ser una crítica,
no?
Terrible,
és terrible,
una hora terrible,
no?
No és terrible en el sentit bo,
diguéssim,
jo diria,
però sí,
jo sí que el signaria,
sí.
Oriol,
ja per acabar,
digue'ns un moment de l'obra
o una frase o una paraula
o algun moment,
eh?
D'algun personatge o d'alguna acció
per fer el...
Hi ha moltes,
hi ha moltes frases,
hi ha dues frases,
però potser més rellevants.
Una és,
la infància és un ganivet
posat a la gola,
eh?
I l'important és saber-lo retirar,
eh?
I per un cost o un altre costat,
també un altre moment molt important,
que diu
el cap no estimar,
no odiar mai ningú
i el cap sempre les estrelles.
Són frases així,
i com aquestes n'hi ha moltes, eh?
També hi ha una altra cosa
que és molt important,
que diu,
ara que estem junts,
tot va millor.
L'obra parla de l'amor
d'una forma molt directa
i molt forta,
no gens pueril,
no gens neif,
i per tant,
aquestes frases van
en aquesta direcció.
Doncs ja tenim un testet
d'aquesta obra
que sembla que ha revolucionat
el panorama teatral català.
Tampoc tant.
Això és el que diuen.
I de fet,
no només ho diuen les crítiques,
sinó que, doncs,
persones almenys properes a mi,
que us han anat a veure,
sí,
han quedat,
i persones avassades
a veure teatre,
i han quedat sorpresos
de la intensitat.
I, ostres,
avui en dia,
colpir d'aquesta manera
a un espectador,
ostres,
és molt difícil.
Sí.
Doncs a veure si vens,
també veig-ho, eh?
Doncs vinga,
ja ens salutarem.
Això és Incendis,
recordeu,
el dia i l'hora
serà dissabte
al Teatre Metropol
i atenció amb l'hora
que ens han dit
és a les 9 del vespre,
no és un horari gaire habitual.
No,
quants feu normalment?
Es veu que dos quarts de 10, eh?
I ens ho han marcat aquí
com a les 9.
És millor a les 9
per aquesta obra,
perquè després encara tens temps
d'anar a prendre una cerveseta ràpida
i abraçar-te una miqueta
amb algú que ho coneguis
perquè no ho necessites
quan acaba.
Sí?
Ai!
Abraçar-te una miqueta,
sí,
va bé de gust.
Molt bé.
Oriol Brog i felicitats
per un altre èxit
i que en tinguem-vos més.
Moltes gràcies a vosaltres.