El dolor ajeno és el títol del llibre que es presenta avui al Caixa Fòrum a Tarragona.
Un llibre d'Eudald Chalabardé, que va ser metge en cap de l'obra antituberculosa de la Caixa.
És una novel·la que té com a escenari un sanatori i que, a més a més, ens parla de la tuberculosi.
Doctor Eudald Chalabardé, bon dia.
Hola, bon dia.
Què ens explica en aquest llibre, en aquest dolor ajeno?
Bueno, explico la història de com se vivia en un sanatori antituberculós a mitjans del segle passat.
No és la història dels sanatoris, sinó la història dels malalts que van viure en el sanatori.
Molt diversos, de molt diverses procedències, i el sistema com s'afrontava en aquell temps la curació de la tuberculosi.
Són històries reals?
Són històries reals, la majoria, un 85%.
Els noms de les persones no són reals.
Però els fets, l'autor que va passar, això sí que és real.
El que passa és que va advertir que aquesta història, aquesta novel·la, va ser escrita fa 30 anys.
que pot estranyar que a hores d'ara es publiqui.
Un dels motius és que aquest any passat es va celebrar el centenari de la inauguració del sanatori.
I això va ser un motiu també per posar-ho en antena, perquè jo crec que valia la pena recordar no solament el sanatori,
pel bé que va fer en aquell temps quan la tuberculosi era una malaltia verdaderament important,
que afectava a molta gent i matava a molta gent.
un reconeixement per tota la tasca que van fer, no solament el sanatori, sinó naturalment les persones que van promocionar la seva creació.
De quin sanatori parlem?
Del sanatori de Torrebonica, entre Sabadell i Terrassa, que va ser un sanatori creat, val la pena fer una mica d'història,
pel patronat de Catalunya contra la tuberculosi, que es va crear a principis del segle, el 1904,
quan un grup de metges, amb vista que la tuberculosi no tenia un tractament eficaç que afectava a moltíssima gent
i no hi havia res concret ni hospitals, llavors es va pensar de crear un organisme que es cuidés, que promocionés, que tractés a la gent,
perquè era una malaltia molt mal vista en aquell temps, no solament mal vista, sinó que es considerava que era una pròpia,
més aviat de gent, podríem dir, de mal vivir, i per tant s'havia de treure aquest estigma tan infamant de la malaltia i dels malalts
i posar-se a treballar en el seu favor, buscant primer crear un sanatori, un dispensari per acollir els malalts
i posteriorment es va veure que el més eficaç era crear un sanatori, i llavors va ser quan es va fer el sanatori de Torrebonica.
A molta gent ara, la tuberculosi, parlar de la tuberculosi li pot semblar parlar, en fi, de ciència-ficció,
d'una cosa absolutament estranya, i en canvi, fa poc més de mig segle, era una malaltia realment molt greu, no?,
i bastant extesa.
Molt extesa, i tampoc és de ciència-ficció, perquè hi ha molts països que encara la pateixen, i molt,
sobretot a la part d'Àfrica. Aquí s'ha anat millorant molt, o sigui, els sanatoris pràcticament ja no tenen raó de ser,
perquè hi ha uns trecaments molt més eficaços, però no ha desaparegut del tot, ni molt menys,
sobretot a partir de quan va sorgir el problema del SIDA, que llavors, com que baixa molt les defenses,
llavors va tornar a rebrotar la tuberculosi. Però en aquell temps, sí, verdaderament,
era un problema molt important, molt seriós, i que no hi havia un tractament eficaç.
Com era la vida, doncs, d'un malalt de tuberculosi? Quins eren els símptomes que hi havia a mitjans del segle XX,
els símptomes de la malaltia, i després, quin era el tractament que, per exemple,
havien de seguir també en un sanatori?
Bé, els símptomes, sempre, ja des del temps de hipòcrates, sempre han sigut els mateixos.
Febre, tos, especturació, sang, a vegades el tossir, i llavors es va crear un sanatori,
que un sanatori és diferència, sobretot d'un hospital o d'una clínica,
en què en aquests llocs, l'estància dels malalts pot ser més o menys setmanes o poc més.
En canvi, en un sanatori, l'estància era qüestió de mesos o d'anys,
i és clar, un règim de vida en un lloc que hi ha de passar anys.
La convivència, a vegades, és difícil, hi ha problemes, tothom té problemes,
no només de malalties, sinó familiars, deixar la família per ingressar en un sanatori
d'un temps indeterminat, que pot ser molt llarg,
i això crea una sèrie de problemes, que és el que diferència un sanatori.
És un lloc d'estància llarga i de convivència forçada.
Aquestes estades llargues, d'alguna manera, a part de les característiques de la pròpia malaltia,
fa que els malalts també fossin persones moltes vegades malvistes
o fins i tot podríem parlar d'una certa marginació, no?
Bé, al començament eren marginades, al començament quan va al primer segle.
Després ja, quan es va veure que era una malaltia infecciosa, com qualsevol altra,
que es podia curar, que no tenia res d'infamant,
que no era una cosa de família ni de malviure,
sinó que era una malaltia curable,
es va crear els sanatoris per veure que la cosa funcionava bé i anava molt bé.
el que passa és que en la sanatoria, a més a més, si practicava cirurgia,
perquè en aquell temps moltes vegades era l'únic que solucionava el problema,
però a medida que van anar passant els anys,
cada vegada la cirurgia va disminuït,
van anar sortint medicaments molt més eficaços,
i això va fer que al cap d'uns anys l'estància en el sanatori
i practicament ja fos innecessària.
El llibre, senyor Chalabardé, explica alguns casos concrets,
algunes històries.
Sí, sí, moltes històries.
Ens pot posar-ne algun exemple perquè l'oient se'n faci una idea?
Bé, la més, que em va sorprendre més,
era d'una malalta molt greu,
molt greu, que estava, que si es moriria, que si no es moriria,
i tenia un nòvio.
Va sortir un nòvio, estava molt contenta,
va passar, si va passar bastants mesos en el sanatori,
el nòvio no es movia del seu costat,
preguntava, i ja va...
Andava a anar llibant a poc a poc,
i llavors es va veure que amb una certa cirurgia
es podia anar solucionant tot.
En vista que, si bé, no s'allava moltes esperances
de resultes de la cirurgia.
llavors el nòvio li va regalar,
li va portar una anella de compromís.
Es va operar dos vegades,
va anar millorant cada vegada més,
i va arribar un moment que es veia ja
pràcticament solucionar la seva malaltia.
I així se li va dir, se li va comunicar al nòvio.
I llavors el nòvio la va deixar.
O sigui, quan va saber que es curaria del tot,
a pesar que l'havia regalat a l'anella de compromís,
doncs la va deixar, i això la va deixar ensorrada.
És difícil de comprendre que si hagués pres tant interès
durant tota la seva malaltia,
i quan va saber que es curaria,
doncs la va deixar.
Aquesta és una de les històries més
segnans que vam tenir.
La malaltia es va curar, va sortir,
segueix la seva vida,
però em va sorprendre molt
aquesta actitud de les persones.
Ha dit abans una cosa que realment m'ha sorprès.
Diu que el llibre el va escriure fa 30 anys
i que no s'ha publicat pràcticament fins ara.
Per quina raó?
Una de les raons és perquè publicar-ho,
llavors, amb uns fets tan recents i coneguts,
a pesar que els noms estan canviats,
que algunes circumstàncies,
però eren fàcilment,
pels que van viure en aquell temps,
fàcilment identificables.
I això, doncs, bueno, també era...
Vaig tenir un cert pudor
de no esbombar coses
que podien ser reconegudes.
L'altra raó ha sigut
aquesta, precisament que he dit abans,
que aquest any 1911
es complia 100 anys
de la història del sanatori,
de la fundació del sanatori.
I aquest va ser un motiu també,
i dir, bueno, doncs,
val la pena recordar
un centre que va fer molt de bé
quan més es necessitava.
Amb el llibre, també, d'alguna manera,
vol reivindicar,
potser aquest no és el verb correcte,
però sí vol expressar
a la societat actual
i especialment a les generacions més joves,
doncs, en fi,
recordar que hi havia aquesta realitat
fa poques dècades al nostre país
i que ara encara continua sent una malaltia
que afecta el tercer món.
Sí, sí,
és que valia la pena,
escoltem-me,
en aquell temps,
crear un sanatori,
una cosa,
en principi,
extraordinària.
Després en van anar
sorgint molt més,
però aquí,
el patronat d'Axudelunya
contra la tuberculosis
va ser,
en aquest sentit,
pionera,
perquè només
hi havia molt pocs centres així
i va ser un centre
que, bueno,
va tenir una acollida extraordinària.
Després,
per causes econòmiques,
no es va poder sostenir
i llavors hi va ser
quan hi va entrar
a la caixa de pensions
que va acceptar la donació
del sanatori,
el va ampliar,
va crear un centre,
més a més,
per ajudar,
des dels instituts
antifectors
Colors de Barcelona.
Popularment
era conegut
com a dispensaris blanques
i això,
bueno,
va ser una obra
extraordinària
que mai podrem agrair,
a pesar de que després,
a cap dels anys,
es va veure
que el sanatori
ja no tenia res de ser
i es va
canviar
amb les altres
prioritats.
Quant va deixar
de ser un sanatori
com a tal?
El 1972.
Vostè va ser metge
i cap d'aquesta obra
antituberculosa
de la caixa.
El paper
de l'entitat
a través d'aquesta obra
va ser
fonamental
en aquella època?
Bueno,
en aquella època,
ja dic,
el que passa
és que el fundador
de la caixa,
el senyor
Francesc Moragas,
promovia part
del patronat
de Catalunya
contra la tuberculosis
i va ser
en veure
que les finances
anaven malament
per molt diversos motius,
un d'ells
que va tenir
i que a vegades
sol·licitaven
més places,
doncs
va accedir,
va proposar
quedar-se
amb la feina
del patronat,
augmentar
la capacitat
del sanatori
i, en fi,
va crear
un centre
modèlic
que m'ha perdurat
durant tot aquest temps
i mai se li podrà
agrair
al senyor
Moragas
la continuïtat
del sanatori
durant tots els aquests anys.
El llibre, doncs,
El dolor ajeno
d'Eudal
Xalabarder
es presenta aquesta tarda
a les 7
al Caixa Fòrum
Tarragona.
Eudal
Xalabarder
és doctor
en Medicina
i Cirurgia
per la Universitat
de Barcelona,
especialista
en aparell respiratori
i va ser
el metge
cap de l'obra
antituberculós
de la Caixa
en aquells
que ara
recordàvem.
Senyor
Xalabarder,
moltes gràcies
per acceptar
aquesta invitació
de Tarragona Ràdio
per parlar
durant uns minuts
d'aquest llibre
i felicitats
per la feina feta.
Gràcies a vostès.
Adéu-sia,
bon dia.
Bon dia.