Seguim endavant al Matí a Tarragona Ràdio
i ara saludem l'arxivert.
De fet, podem parlar d'un llibre,
us ho expliquem, però saludem l'entrada del canonge
i arxivert diossassà, el Manuel Fuentes.
Manuel, bon dia, benvingut.
Hola, bon dia, Josep. Gràcies.
Com estem?
Bé.
Treballant i
en projectes
intentant de fer
coses per acostar la nostra història
a tots els ciutadans i ciutadanes.
Això és el que ens mou.
Ara ens deia fora de micròfon que no pareu,
que darrere d'un en calvoqueu un altre,
sempre teniu algun punt d'entremans.
Sempre tenim l'arxiu, hi ha un bon equip
i, per tant, mirem
a banda del dia a dia
de fer projectes que acostin
sobretot a través de la documentació
la història
a totes aquelles persones que puguin estar interessades
i que, per poca formació
o de vegades per dificultat,
tenen algun inconvenient
per poder-hi accedir.
Per una banda,
a través del web,
amb la documentació digitalitzada
des de casa,
es pot seguir
que hi ha un important volum
de documentació
i, per altra banda,
existeix també la publicació
en paper de documents
que intenta el mateix.
Ho vau fer, de fet,
amb el cas de la Guerra del Francesc,
amb un llibre que va publicar recentment,
que posava a l'abast
de la ciutadania interessada
aquests documents
que a vegades costa de trobar,
de vegades costa localitzar
i pels estudiosos també,
que puguin tenir-los a l'abast
en aquest llibre.
que teniu, suposo,
coses molt singulars,
documents molt singulars,
molt importants.
Sí, de vegades hi ha documents
singulars i importants
i d'altres n'hi ha
que reflecteixen
la vida quotidiana
i que potser permeten també
que les persones
ara i aquí
es puguin sentir identificades
i que desmitifiquen
una mica també la història
només com la de grans personatges
o grans esdeveniments,
sinó que reflecteix molt
el dia a dia
que dona una gran vitalitat.
El llibre de la Guerra del Francesc
que van publicar a l'arxiu
ajudava una mica
a descobrir la vida quotidiana
a través d'un dietari
els últims moments
abans de l'entrada
als francesos,
el temps de l'ocupació,
també els morts,
la recepció de la gent
de tot aquell fenomen
que va afectar molt,
especialment a la ciutat de Tarragona,
però també molts dels pobles
del camp
i del Priorat
i de la Conca.
Per tant,
bé, aquesta és la nostra intenció
que tots aquells fons
que guardem
i que el pas del temps
i l'interès
ha fet que poguessin subsistir
a tantes i tants esdeveniments
doncs puguin avui
estar al servei
de tots aquells
que ho necessiten.
Avui parlem, però,
de la comunitat
de les Caramelites
descalces de Tarragona
perquè esteu treballant
amb això,
amb un llibre
que reflectirà
aquests 300 anys d'història,
també les dificultats
que van trobar
quan es van inventar
la ciutat
perquè no ho van tenir fàcil,
no?
No, no ho van tenir fàcil.
No ho van tenir fàcil.
La idea d'aquest llibre
va sortir pel fet
que feia uns quants anys
que un dia a la setmana
explico història
a les Caramelites
i aleshores,
a motiu del 300 aniversari,
semblava interessant
de poder fer un llibre
i vaig començar,
doncs,
com és lògic,
per l'inici.
L'inici del Convent
és interessant
perquè es parteix
d'unes beates,
d'unes beates domèniques,
el que ara serien
les domèniques
que es trobaven
a prop del Convent
de Sant Llorenç,
dels Carmelites,
on ara hi ha
el pàrquing
que llegeu-me primer,
allà hi havia el Convent
i aleshores
estan en contacte
amb els Carmelites,
decideixen
fer-se Carmelites,
aquí no hi ha Convent
i van a Reus.
De Reus
acabaran anant
al Convent de Lleida
i a 1707,
a conseqüència
de la Guerra de Successió,
han d'abandonar Lleida,
arribant a Tarragona,
s'instal·len a la Camereria,
a la Casa Valcells,
i a partir d'aquest moment,
pel fet que un gran nombre
d'elles eren
d'aquí de Tarragona,
decideixen
no tornar
i intenten fundar aquí
amb tota una sèrie
de problemes
que hi haurà.
És interessant
perquè,
si més no,
a vegades
aquí tenim una tendència
a potser veure
la història
molt tancada,
però la fundació
d'aquest Convent
juntament amb la idea
d'aquelles
beates,
forma part
d'un moviment
que hi ha a l'Església
a nivell europeu
amb el segle XVII,
que aquí es tradueix
per una banda
amb les beates
i poc després
amb l'ensenyant-se
amb un interès
certament d'acostar-se
a la formació
de la dona
i també per,
d'alguna manera,
renovar l'Església.
El moviment
de les Carmelites
descalces,
que és molt més
de clausura,
molt més de pregària,
forma part
d'aquest moviment europeu.
Per tant,
en aquest sentit,
Tarragona
es trobava,
podríem dir,
a la paix
de tot allò
que estava succeint
en aquell moment.
Quantes eren,
llavors,
ara fa 300 anys,
de germanes?
Doncs eren
unes 13.
La dificultat
consisteix
en que
per poder viure,
evidentment,
necessitaven rendes
i es necessitava
el permís també
de la ciutat
perquè quan hi havia
diversos convents,
podríem dir que
d'alguna manera
es feien competència
entre ells
i, per tant,
hi havia regles
bastant dures
per fer-ho
i per poder trobar
una ubicació,
un lloc.
Finalment,
van aconseguir
trobar el lloc
on es troben actualment,
però hi havia
una certa dificultat
per part de l'arquivisbe
perquè tenia el palau
al damunt
del convent
on és ara
perquè tenia por
que a la xecalla
un convent
d'alguna manera
li privessin
les vistes,
sobretot
les vistes del mar.
Això va ocasionar
tota una colla
de dificultats
i dificultats
també
de veïns
que per fer el convent
com sempre passa
es necessitaven cases
i tota aquesta qüestió
que certament
és interessant
i és viva.
Curiosament,
actualment
són 14 germanes
en actualitat
s'han mantingut
en el temps.
Santa Teresa
manté un nombre
així,
no?
Hi ha un altre element
que em sembla interessant
i és el fet
que
el monestir
que es fundarà
el novembre
de 1712
no tal com
el tenim ara
però que serà
a l'inici
es produeix
com hem dit
en plena guerra
de successió
i les germanes
tenen un llibre
que elles en diuen
el llibre Becerro
això és un nom castellà
és un llibre molt gros
on ja notaven
molts documents
que tenien
la persona
que a finals
del segle XVIII
fa la història
es nota
que és
un austricista
és a dir
algú
una monja
segurament
però que
si més no
participa
justament
de les idees
del que ha perdut
la guerra
que han sigut
en aquest cas
la Generalitat
que s'havia apuntat
a l'arxiduc
Carles d'Àustria
perquè moltes
de les referències
quan es parla
de la fundació
del convent
i de l'arquivisbe
que hi havia
en aquell moment
Isidore Bertran
que era austricista
i que Felip V
va a 1714
el va treure
i va morir
a Genova
en 1719
és curiós
que moltes
de les anotacions
de la interpretació
que es fa
tot i que han passat
potser 60 anys
és d'algú
austricista
i per tant
d'algú
que no és justament
el que en aquell moment
detenta el poder
que són els borbons
és una de les coses
que a llegir
la documentació
m'ha cridat
també l'atenció
d'un cert manteniment
d'una manera
d'entendre les coses
quan allò havia estat
escombrat
ja feia bastants anys
En els anys posteriors
com evoluciona
l'ordre del convent?
Bé
la comunitat
aixeca
el que és l'església
a la dècada
de 1760
i posteriorment
pren pujança
esdevé
un convent
important
aquí a la ciutat
fins a la guerra
del francès
amb la guerra
del francès
les religioses
han de marxar
acabaran anant
a Mallorca
com tanta gent
durant el segle XIX
pateixen
tot el que representa
la desamortització
malgrat això
resisteixen
inclús
durant el tren
liberal
en 1823
recullen les monges
de Reus
carmelites
també
que han quedat
fora
i durant
la guerra civil
aconsegueixen
també salvar-se
totes
en un primer moment
es comença
a desmuntar
el monestir
inclús l'església
no es crema
com s'havien cremat
amb les altres esglésies
perquè els carrers
són molt estrets
i aleshores els veïns
tenen pont que es cremi
finalment l'església
es deixa
continuaran després
i han representat
doncs per l'església
de Tarragona
sempre un pol
important
de pregària
i de visió
a partir
del Consell
i el Vaticà II
concretament
aquesta comunitat
de Tarragona
d'una manera
molt decidida
optarà
pel corrent
del Vaticà II
que representa
una renovació
de l'església
i un
allò que en dia
Joan XXIII
un ajornament
és a dir
posar l'església
en aquest món
i per tant
sempre han estat
unes religioses
especialment
preocupades
per la societat
en què viuen
amb el moment
en què viuen
i em sembla
que són
bones hereves
d'aquelles
que van haver de passar
tantes dificultats
en un context
de guerra
i de dificultat
Imagino que
a les germanes
els siguin desapercebudes
no sé
però en qualsevol cas
destaca
algun personatge
en aquest període
en aquests 300 anys
Hi ha
alguna de les
religioses
que certament
és important
pel fet
que
hauran de lidiar
amb moltes
situacions
però
no voldries mentar
cap
en concret
perquè em sembla
que una de les característiques
justament
de les comunitats
és que cadascuna
hi té un lloc
i el cap
de ball
és significatiu
justament
és la comunitat
i no tant
les persones
singularment
Justament per això
el preguntava
perquè suposo que
van en bloc
quan han superat
per citats
és el conjunt
Van en bloc
És cert que
com en qualsevol lloc
sempre hi ha alguna persona
que té més
de fet
n'hi ha una
que serà
priora
moltes més vegades
del que marquen
les constitucions
ho serà
donant al segle XIX
i un altre al segle XX
per l'empenta
que té
i per la capacitat
que té
de decidir
d'enfrontar-se
a qui convingui
per tant
sempre hi ha
algun cas
una mica diferent
d'aquestes persones
disposades
en moments
sobretot
que la comunitat
de balla
pel context
en què viu
de no
amollar
i de no
afluixar
Ha canviat molt
la vida del dia a dia
de la comunitat
de llavors
en avui?
Jo diria que
pròpiament el dia a dia
no
és el seguiment
a través del carisma
de Santa Teresa
doncs d'una vida
de pregària
de compartir
de recolliment
tenint això sí
present
el món en què viuen
per tant
amb la seva pregària
amb el seu dia a dia
encara que estiguin tancades
per unes parets
el món
s'hi fa present
ha variat
en el fet
que sortim
molt més
que abans
pel metge
per altres situacions
però
jo diria que
que la vida
que porten
és fonamentalment
la mateixa
quan les coneixes
n'hi ha d'edats
diferents
sobretot grans
descobreixes
que
nosaltres
que de vegades
valorem
només
allò que és efectiu
allò que pots tenir
allò que pots aconseguir
allò que corres
tot el dia
i descobreixes
que hi ha altres maneres
de viure
a mi
m'ha cridat molt l'atenció
que així com de vegades
ara
la gent es sorprèn
doncs
quan es troba
un monjo budista
hi ha altres persones
que fan coses
i viuen
de maneres diferents
doncs que a vegades
tenim al costat
persones que
viuen d'una manera
diferent
que entenen la vida
d'una altra manera
però que no són
d'un altre planeta
però potser
pel fet que pertanyen
a la nostra tradició
les tenim tan a prop
que ja no
hem perdut una mica
la capacitat
de veure
que aquest món
es pot viure
amb austeritat
no imposada
si no volguda
que amb aquest món
es pot viure
amb generositat
i que pots fer
que els problemes
dels altres
de veritat
siguin també els teus
i les seves alegries
i necessitats
que crec que és el que fan
aquestes religioses
durant el segle XIX
diverses ocasions
algú dirà
si són necessàries
o no són necessàries
enfront d'aquelles
que es dediquen
als hospitals
i amb altres tasques
jo penso que són necessàries
en el sentit
que ens permeten
d'entendre la vida
d'una altra manera
amb més profunditat
i de veure
que no és el relotge
el que demarca l'existència
sinó l'existència
i el relotge
A què respon
la clausura?
Bé, la clausura
correspon
al fet
de viure
d'alguna manera
amb un cert aïllament
avui també hi ha
moltes persones
que busquen moments determinats
per trobar-se sols
el borrugit de la vida
a vegades impedeix
fer una cosa tan senzilla
com és
que bussar-te en el teu interior
i la clausura
té la finalitat
de tindre una relació
amb el món
però tindre-la
no com si fos un torrent
sinó d'una manera
molt més pausada
i més tranquil·la
també respon
evidentment
aplicada sobretot
a les dones
en el moment que això es fa
en aquell context
de voler-les
també
preservar una mica
però també els homes
tindran el mateix concepte
de clausura
que és aquesta idea
d'aïllar-se
en el sentit
de trobar uns espais
amb uns horaris
amb uns criteris
amb unes prioritats vitals
que en la vida ordinària
potser són difícils
de compartir
o de trobar
tots de fet
necessitem una mica
trobar alguna estona
potser ens costa molt
el silenci
el silenci
el silenci
en el seu cas
no és no fer res
sinó que és
tenir la capacitat
de saber escoltar
a vegades
quan hi ha tan brugit
costa de saber
escoltar-te a tu
i d'escoltar
als altres
per tant
no és
penso jo
una manera de viure
fora del món
en què vius
sinó
una mena d'observatori
que està de moda
però dels observatoris
i de tantes coses
un observatori
sobre la realitat
sobre tu mateix
sobre
la persona
Estava pensant
de fet
que costa molt
trobar aquests moments
els que no estem
en clausura
per reflexionar
per interioritzar
per parar màquines
i pensar
costa
el dia a dia
de vegades
de vegades
mires de buscar-ho
amb altres activitats
més pausades
més tranquil·les
però fins i tot
de vegades
penso
quan tens vacances
de vegades
les vacances
consisteixen també
en posar-te a tope
i en moure't més
i bellugar-te més
i fer més coses
i fer més coses
bé
potser aquest estil
de vida
que aquí tenen
els monjos i monges
i que
amb altres tradicions
i alguns ara també són
entre nosaltres
tenen
de pregària
de meditar
de plantar-te
en un lloc
i mirar una paret
o un arbre
i penetrar
més enllà
de tot allò
aquesta capacitat
de buscar
un equilibri
una harmonia
amb tu mateix
potser
és molt més fàcil
d'obtenir-la
amb aquesta situació
que no
amb una vida
molt activa
però també
les persones
de vida activa
hem de ser capaços
d'algunes desconexions
per poder
cabussar-nos
i sortir
amb una energia
renovada
per viure
diria jo
per això
jo penso
que no és
que no és un model
de vida
passat
sinó que és un model
de vida present
i que potser
ens pot aportar
algunes coses
també per a aquells
que portem
una vida activa
potser massa activa
potser massa activa
el llibre
quan el veurem
perquè de moment
hi ha un opuscle
que s'ha editat
sobre les Carmelites
d'aquests 300 anys
el llibre per quan?
l'opuscle correspon
al primer capítol
per tant
el capítol
que fa referència
a la fundació
del monestir
i jo suposo
que el 1714
podrà aparèixer
el llibre
per tant
l'any segur
1714?
ai perdó
el 1714
ara estàvem
posant la màquina
del temps
a finals del 2013
perdó
o principis del 2014
ara jo pensava
tenim moltes xifres
en el dia a dia
no no
pensava en això
com que elles
funden
el 1712
i tal
ara en venia
no no
evidentment
l'any que ve
veurem el llibre
que tu pus
com el primer capítol
sobre aquestes 300
de les Carmelites
descalces
a Tarragona
n'hem volgut parlar
avui
amb Manuel Fuentes
l'arxiver
diossassà
que no és l'arxiver
diossassà
i s'ha fet pensar molt
perquè ara
jo estic pensant
en buscar aquest moment
per desconectar una miqueta
i s'ho poso
com els d'unyans també
Manuel
moltes gràcies
i bon cap de setmana
gràcies per convidar-me
Josep
i a veure si desconnectem
adeu