...
Aquest proper dissabte i diumenge es fan ja les darreres visites guiades
a una exposició que des del maig la podeu veure al Caixa Fòrum Tarragona,
al carrer Colom número 2.
Es tracta d'Un món flotant, fotografies de Jacques Henry i Bertic.
És una de les grans exposicions que ha passat enguany pel Caixa Fòrum Tarragona
i havia d'estar fins al proper dia 19, però vaja,
i ja ens va anunciar al Caixa Fòrum que tancaven uns dies abans
per fer una mica de reformes i també per fer una mica de vacances.
Avui volem parlar d'aquesta exposició per a aquells despistats
que encara no hi hagueu anat i aprofiteu aquests últims dies,
a última hora, per anar a veure aquesta exposició que val molt la pena.
I en parlem amb el David Salles de l'empresa Codow.
Ell és el responsable de fer aquestes visites guiades
cada dijous, dissabte i diumenge en català
i també en castellà els dissabtes i els diumenges.
David, bon dia.
Bon dia, molt bon dia.
Dos últims dies per fer aquestes visites guiades, dissabte i diumenge.
Home, val la pena per veure l'exposició, eh, David?
Evidentment.
Si encara hi ha algun despistat que no hagi passat,
evidentment ha de aprofitar aquests dos dies
perquè paga molt la pena, i tant.
Visites guiades que, com dèiem,
heu fet al llarg d'aquests mesos en l'exposició.
Què tal? Ha tingut bona resposta, David?
Doncs sí, la veritat és que sí.
Normalment hi ha una rebuda de públic desigual.
Normalment, quan estrenarem una exposició,
sempre hi ha un allau al principi d'estrenar l'exposició
i més endavant va baixant l'afluència de públic.
Pel que fa a les visites guiades, sempre hi ha visites guiades en públic,
però tenim visites de vegades amb cinc persones.
En aquest cas hem notat que ha estat més desigual, això.
En aquest cas hi ha hagut un gruix de públic important
en totes les visites que estem fent,
i és perquè potser, en ser un personatge poc conegut,
el Boca Orella ha funcionat molt,
i hem dit, escolta, vés de veure-ho que paga la pena,
i fins a l'últim dia hem anat tenint força gent, i tant.
I ara aquests dos últims dies, a veure si la gent s'acaba d'animar,
perquè recordem que això fins diumenge
és l'últim dia que podreu veure l'exposició.
Ara, David, ho apuntaves, de fet,
quan es va inaugurar l'exposició
en vam parlar de la figura de Jacques-Henri Bertic,
que, de fet, no va ser conegut
fins molts anys després d'ell començar a fer la seva carrera
amb aquella exposició al MoMA.
A partir d'allà, sí que es va convertir
en un referent visual del segle XX.
Exactament. De fet, no és fins l'any 1963
que ell fa la seva primera exposició.
La fa en un lloc que l'avala, eh?
De fet, és començar amb molt bon peu
fer una exposició al MoMA,
al Museu d'Art Modern de Nova York,
i és gràcies a un amic seu que es diu Sarkowski,
que resulta, per aquelles casualitats de la vida,
que és comissari del MoMA,
que en veure una de les seves fotografies
diu, ostres, està molt bé això,
en tens més, i diu, sí, tinc moltes.
Jacques-Henri Bertic li va dir
que en tenia moltíssimes dures,
doncs farem una exposició teva.
I a partir d'aquest moment va ser un èxit total,
va ser una l'articmania,
va rebre encàrrecs de tot arreu,
entre altres del president de França,
Gésard d'Esten, que li va demanar
que li fes un retrat oficial, ni més ni menys.
Déu-n'hi-do.
I, escoltem, David,
què podem trobar en aquesta exposició?
És a dir, quan feu el recorregut
aquesta visita guiada,
què és el que podem veure,
què expliqueu a tota la gent
que ve a veure la mostra?
A veure, doncs, per començar,
l'exposició, perquè encara no l'hagi vingut a veure,
està distribuïda en àmbits temàtics,
no serveix un ordre cronològic,
sinó que està distribuïda en àmbits temàtics.
Primer tenim una introducció,
després tenim una part dedicada
a la modernitat que va viure a l'àrtic,
perquè ell va viure pràcticament tot el segle XX.
Ell viu 92 anys, des del 1894 fins al 1986,
i viu molts canvis.
Doncs, bé, hi ha una part de l'exposició
dedicada íntegrament a això.
També recordem la devoció
que tenia per la bellesa, per la feminitat.
Veiem una sèrie d'àmbits temàtics
que ens ajuden a entendre el personatge
i ens ajuden a entendre
com va revolucionar la fotografia.
I la gent què tal?
El coneixia molt?
El sorprèn molt després de conèixer la seva obra?
Doncs jo mateix, vull dir, jo sóc algú del RAM, no?
Sí, no?
Realment era molt desconegut per mi,
perquè és un fotògraf que no és dels que més sona,
no és un Henry Cartier-Bresson,
que a tothom més o menys li sona,
sinó que de qui és en riu l'àrtic no sona tant.
Precisament d'aquí ve que sorprengui moltíssim,
perquè t'esperes trobar una cosa més aviat que sigui menor,
doncs no, realment és molt fresc,
és una exposició que sorprengui moltíssim.
I a més a més hi trobem molta varietat d'imatges,
com deies, més de 150 imatges.
Què podem explicar una mica, David,
d'aquestes imatges, fotografies de Jackson River, artic?
Doncs podem explicar que una de les revolucions
que ell aporta
és el fet que moltes imatges estan fetes
des d'un punt de vista subjectiu.
Això que veiem a les sèries de televisió,
a les pel·lícules,
en les quals se'ns mostra sovint un punt de vista,
un pla que se suposa que és el que està veient
el protagonista en aquell moment,
l'artic ja ho feia fa 100 anys.
Aleshores, la llàstima és que no es va fer famós
fins als anys 60.
Segurament, si s'hagués fet famós als anys 20,
doncs hauria estat una revolució molt abans,
s'hagués revolucionat el llenguatge audiovisual abans,
s'hagués avançat abans.
També, jo sempre dic, però,
que hi ha la possibilitat
que li haguessin fumot per barret aquestes imatges,
perquè haguessin estat massa modernes.
Potser l'artic es va fer famós quan s'hi va fer
perquè la societat va haver d'avançar
per saber-lo entendre, probablement.
Això és interessant, una reflexió interessant.
Sí, sempre passa, no?
Molts avançats a l'època no n'han estat entesos.
Exacte.
A propi Van Gogh, per què ens entenguem,
va ser després de la mort.
Molts artistes tenen el seu reconeixement
de forma apòstuma.
L'artic no és de forma apòstuma,
però ell tenia 69 anys quan comença a ser famós.
Cal dir, però, que no patiu.
L'artic venia d'una família molt poderosa
i no va haver de treballar mai.
Per tant, malgrat no guanyar-se la vida com a fotògraf
fins als anys 70,
ell realment vivia molt bé.
Era una persona de la burguesia francesa
i realment vivia molt bé.
Home, i de fet, de ben jovenet,
el seu pare li va regalar una càmera
i ell, de ben petit, ja va començar a fer fotografies.
Exactament, clar, aquest és un fet diferencial
amb la majoria de nens de la seva època.
Quin nen hi havia en 8 anys que tingués una càmera de retratar?
No n'hi havia cap, eh?
L'artic va tenir la sort d'estar en una casa burgega,
però progressista al mateix temps.
El seu pare, als 8 anys,
li regala una càmera de fotografiar
i, doncs bé, a partir d'aquell moment
comença a fer fotos fins als 92 anys,
que és l'època en què mor.
Sens dubte, ell jugava amb avantatge, eh?
En aquest sentit, o sigui, tenia la posició benestant.
Cal dir també una dada que em sembla prou interessant,
que és que quan era petit
li van detectar una mena de principi de tuberculosi
i no donaven gran cosa.
Els metges no li donaven gaire temps de vida.
Doncs, Déu-n'hi-do.
Si es descuiden, d'entrada tot.
Si es descuiden, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
I, escolta'm, abans, de fet, tot just començar,
ho dèiem, que després sí que es va esdevindre
una mica un referent visual del segle XX,
com deies tu, una vartigmania una miqueta.
Has sigut mirall per molts fotògrafs
al llarg del segle XX?
Jacques-Henri Bartík?
Una mica... A veure...
De fet, ell no arriba a ser,
a suposar un referent per gaires artistes,
i t'explicaré el per què.
Perquè als anys 60, molts artistes,
molts fotògrafs ja estan fent el que ell feia.
El que passa és que hem arribat a aquesta conclusió
després de diverses dècades,
i, doncs bé, a través d'altres fils,
ell no suposa un precedent.
Ens deia...
Em sembla que és un historiador que es diu Hispano,
ens explica en un text seu
que l'article suposa un referent a l'ombra.
Malauradament, no inspira a ningú,
perquè com que no és conegut, no inspira a ningú.
El que sí que és cert
és que quan es fa publicar als anys 60 la seva obra,
està al nivell de tot el que hi ha en aquell moment,
de tota la farmacència que hi ha als anys 60.
Déu-n'hi-do, que n'hi havia molta.
I, escoltem, David, alguna imatge, fotografia,
que a tu especialment t'agradi més,
o que és d'aquelles en què la gent s'hi para més
o fa més preguntes, no ho sé, eh?
N'hi ha moltes.
Sí?
N'hi ha moltes, sí.
Hi ha una imatge en la qual hi apareix un bòlit
que té la roda torta, que està torçada,
i que ens demostra que ell ja se n'adonava que una foto,
no per ser més nítida, és més bona.
És a dir, si una fotografia té una deformació, una torsió,
però realça el que vol demostrar, en aquest cas un bòlit,
vol demostrar sobretot velocitat,
doncs és una bona fotografia, eh?
Doncs aquesta fotografia la tenim a l'exposició
i és una foto realment curiosa per això,
perquè sembla que tot estigui deformat.
També els recomanaria, a la gent que encara no hagi vingut i que vingui,
que presto especial atenció a les fotografies esteroscòpiques.
Tenim com unes caixes al llarg de tot el recorregut
en les quals s'hi ha de posar els ulls, eh?, per poder-ho veure,
i són imatges com en tres dimensions, eh?
Personalment n'hi ha una d'aquestes que em té el cor robat,
en la qual hi apareix un cotxe en primer terme
i es veu tota la profunditat d'un camí que queda al fons.
I també soltem molt això,
perquè molta gent es pensa que fins al segle XXI
hi ha hagut imatges en tres dimensions.
Doncs bé, a principis del segle XX ja n'hi havia.
Ja n'hi havia, eh?
I escolta'm, per fer la visita, com ho hem de fer, això?
A gent que ara ens escolti, que s'estigui animant,
que encara no l'hagi vist i digui,
va, aprofitar aquests dos últims dies, com ho hem de fer, David?
Doncs és molt senzill, tan senzill com el dissabte o el diumenge
venir a les set o a les vuit,
a les set són visites en català,
a les vuit són visites en castellà.
Així de fàcil, eh?, venir allà i gaudir de l'exposició.
Exactament.
Una llàstima que s'acabi, oi?, imagino.
A veure, sempre fa...
Jo he estat probablement en 10 o 12 exposicions,
ja, a la Fundació de Caixa,
sempre fa llàstima.
Sempre fa llàstima, eh?
Sí, però també dóna peu a conèixer noves coses,
i això també està molt bé.
Això també està bé, no?
Sempre aprendre coses noves sempre va bé.
Exactament.
Doncs, David Salles, moltíssimes gràcies per haver-nos explicat
una mica tota la figura de Jacques Henry Bartík
i aquesta exposició, que recordeu,
la podeu veure fins aquest diumenge,
el Caixa Fòrum Tarragona,
i és des del 10 de maig,
i, per tant, heu tingut mesos per veure-me,
però sempre hi ha alguns despistats.
Doncs bé, aquest cap de setmana encara hi podeu anar
i podeu fer aquestes visites guiades
en català i castellà dissabte i diumenge.
David, moltes gràcies
i que acabi d'anar molt bé aquest darrer cap de setmana.
Moltes gràcies a vosaltres i animeu-vos.
Adéu, bon dia.
Vinga, adéu.