Seguim endavant amb el Dia de Tarragona Ràdio
i ara us parlem d'un llibre que us volem recomanar
per conèixer en profunditat uns dies, unes setmanes d'ara fa alguns anys.
De fet, ens remuntem a l'any 1980.
Avui no, demà es presentarà el llibre, es diu
«Sit setmanes, la deu de Tarradellas i l'arribada de Pujol».
És un llibre en la memòria d'un periodista,
en paròleg del mateix Jordi Pujol, del president Pujol,
i avui podem parlar amb el tu, que és l'Antoni Collis i l'Aberta.
Antoni, què tal? Bon dia.
Bon dia.
Vostè això ho va viure, eh, en primera persona?
Sí, sí, sí.
I ara ho ha escrit, eh?
Jo estava... Bueno, aquests escrits, la majoria són de l'any 80,
ara estan recopilats en un llibre
i estan una mica adequats amb algunes introduccions
per entendre bé el que passava.
És un llibre de quan jo estava al Diari de Barcelona
i llavors ho vaig fer de clonista parlamentari
amb l'alicient que era l'estrena del Parlament,
perquè el Parlament va ser suprimit l'any 39 per Franco
i fins a l'any 1980 no es va avui,
de manera que els tres anys que va estar al Tarradellas
encara no funcionava el Parlament.
De fet, va començar per escollir el primer president de la Generalitat,
que va ser el Jordi Pujol.
Vostè el dia 8 de maig d'aquell any del 80
va publicar al Diari de Barcelona un article que deia,
el titular deia, avui, per fi.
Sí.
I aquest és molt significatiu, eh?
Perquè, Déu-n'hi-do, va costar fer el canvi, el relleu?
Va costar.
Va costar primer perquè el Pujol
va haver de fer tres sessions parlamentàries
per ser escollit,
perquè Esquerra Republicana es va guardar fins al final
la seva carta de si li donava suport o no.
Centristes també, que era l'Anton Canyelles,
en aquell temps, el delegat d'UCD, diguéssim, a Catalunya,
i va costar que l'escollessin per al final,
va sortir a l'Egid,
després d'un debat molt interessant.
L'endemà vostè també va publicar el mateix diari
Pujol preen possessió de la crisi.
Sí, perquè també en els moments...
Això no és nou d'ara, eh?
No és patrimoni dels temps que corren, eh?
No, el que passa és que no va ser una crisi tan llarga,
aquella va ser una crisi més curta i no tan forta
com l'actual, que no sé sap ni quan acabarà.
Però va ser també una època dolenta econòmicament
i va ser molt complicat.
A part que Pujol es va trobar amb una Generalitat
que estava buida de contingut.
Només tenia els cèntims que tenia la Diputació de Barcelona,
perquè en realitat l'únic pressupost que tenia
era comptar amb els cèntims que pogués donar
a la Diputació de Barcelona.
El que més era pendent que l'Estat li fes transferències.
Després van arribar les transferències ja
amb els seus adequats, doncs, molt o menys,
per poder pagar-ho, no?
De sanitat, d'educació, a fi, i a més.
Però en aquell moment no tenien res, pràcticament.
El llibre també ho explica,
a sis setmanes, el paper de les Diputacions.
Més que el paper de les Diputacions,
la possible desaparició de les Diputacions,
tot i que ja es tenien en compte, llavors,
com una mena de contrapoder, no?
És a dir, que hi havia qui deia que sí,
hi havia qui deia que no, naturalment,
per això, no?
Perquè era avaluar el contrafort del poder.
Exactament.
I va haver un moment en què sembrava
que les Diputacions desapareixerien
perquè el constituís la Generalitat de Tarradelles,
l'any 77,
llavors ja va semblar,
bueno, doncs, les Diputacions ja no tenen sentit, ara,
llavors van anar els quatre presidents de les Diputacions
a veure Tarradelles,
a dir-li que posaven la escàrrec a disposició
per si volia ja suprimir les Diputacions
i absorbir la Generalitat.
I Tarradelles hi va dir, ni s'ho pensin,
no, les Diputacions no es toquen.
Va dir, van quedar sorpresos ells mateixos,
els presidents de les Diputacions.
Bueno, i de fet, és curiós que ara,
quan Artur Mas ha intentat veure aquest camí
cap a la independència,
diu, bueno, hem de partir d'unes estructures d'Estat.
La primera és una agenda pròpia.
Llavors l'ha encarregat a les Diputacions.
De manera que no solament és un organisme
que ha perdurat, sinó que, a més,
podria ser que fos, de cara al futur,
el que ha servit per fer aquesta agenda.
Era veritat a la mena, un baluart del contrapoder,
la Diputació llavors, fa l'any 80?
Sí. Sobretot la Diputació Barcelona,
perquè estàvem en mans socialistes,
i la Generalitat estàvem en mans del Pujol,
i bones socialistes ja no van estar interessats
en suprimir les Diputacions,
com abans s'havien demanat,
perquè precisament va ser el contrapoder que tenien.
Vostè en el llibre parla d'aquests dies concrets,
d'altres pas de poder-se entre Terrellers i Pujol,
i a més a més, des d'un punt de vista,
això ho explica el pròleg al mateix Jordi Pujol,
fent especial atenció als detalls,
és a dir, al rerefons, fins i tot a les intencions.
Això suposo que és pretès, no?
Vull dir que no és casual.
No, no, això és així,
perquè, clar, jo em fixava molt en les anècdotes,
les coses que passaven,
i, per exemple, una de les coses és
que tot s'havia d'improvisar perquè tot era nou.
Per exemple, de dir, bueno,
Terrellers ara deixarà pas a Pujol,
però què en farem del Terrellers, no?
Llavors es va acordar al Parlament
que se li buscaria un pis,
que va ser el carrer Alvia Augusta de Barcelona, en concret,
i que se li posaria després dos secretaris,
un xòfer, en fi,
que se l'atendria bé com a expresident, no?
Però Terrellers no acabava de deixar,
a la casa dels Canonges, de la Generalitat,
i el Jordi Pujol havia guanyat les eleccions,
encara no havia pres possessió,
perquè encara faltava uns dies,
però ell ja esperava que el Terrellers
se'n néix al pis d'Alvia Augusta.
Però el Terrellers,
fins que no li va donar la possessió al Pujol,
ni que ja fos el nou president del Jordi Pujol,
no li acabava de marxar.
Total que...
I li deia, bueno,
però si vostè ha dit que viurà al pis de General Mitre,
al Pujol,
perquè ell no es va voler traslladar cap a la casa dels Canonges.
I Pujol, de tots molts,
va dir, bueno,
jo la primera nit,
després ja la vull passar a la casa dels Canonges,
suposament per assegurar-se
que ja havia marxat de Terrellers.
De fet,
quan Terrellers arriba,
diu el Ja Soc aquí,
el famós Ja Soc aquí,
és rebut,
com un heroi, no?
Sí.
de l'exili.
Sí.
Vostè va ser una cosa molt important
l'any 77,
quan Terrellers va arribar,
perquè encara no hi havia la Constitució espanyola,
perquè està l'any 78,
per tant,
va arribar no com perquè ho digués la Constitució,
ni cap llei,
sinó simplement perquè,
en aquell moment,
el rei i el Suárez
van tindre la cert de dir,
bueno,
doncs reconeguem una cosa
que són els drets històris de Catalunya
i l'existència d'institucions
com la Generalitat.
Encara que això no hi hagués Constitució,
encara no hi havia res,
però això ho van reconèixer.
El rei, per exemple,
quan va a Terrellers,
el van a veure a Madrid,
la primera vegada,
no sabia com dir-li,
perquè,
clar,
no li volia dir president,
perquè era reconèixer ja la Generalitat
una mica abans de temps,
llavors va dir,
què tal don José?
I, bueno,
jo no sabia quin tractament donar-li,
el d'honorable,
això no li sortia.
Per cert,
que Terrellers va insistir molt
en que l'acte d'investidura,
l'acte d'investidura,
hi assistís a una autoritat
amb majúscules,
o el rei,
o el president del govern,
no pas un ministre
que entenia que era un...
era una figura menor,
no?
Sí.
Per no hi ha rellevància,
l'acte.
Si no ve el rei,
o el Suárez,
li tornaré possessió jo,
el Jordi Pujol,
el batí a Terrellers.
I el rei m'ha dit que no venia,
i el Suárez es va excusar,
dient,
és que jo potser hauré d'anar
al funeral de Tito,
però Tito,
era avançar-se una mica
els aconteixements,
i efectivament va morir,
però, bueno,
no, era una excusa,
perquè s'hagués pogut canviar
el dia de la classe d'oporació.
Quan Jordi Pujol el diu,
al pròleg,
el president Pujol el diu
que el llibre ajuda a entendre
que les coses són molt més difícils
del que semblen des de fora,
a què deu referir?
Bé, ell va tindre moltes pegues,
moltes inconvenients en les coses
als començaments,
perquè, si bé havia sigut escollit,
encara hi havia moltes resistències
per part de molta gent.
A Terradelles,
de tots modus,
li havia aplanat molt el camí.
Per exemple,
a Terradelles,
les primeres coses que va fer
quan va arribar
ja és anar a veure
el capità general de Catalunya,
les primeres visites que va fer
ja van ser aquestes
que en aquell moment
era important
que l'exèrcit acceptés
l'existència de la Generalitat.
Aquell Pujol
ja li havia aplanat
bastant el camí,
però, de totes modus,
encara tenia dificultats
molt diverses, sí.
Es n'anava, imagino,
contra la llotja, no?
Mentrestant,
hi havia aquest tibentó, no?,
entre l'un i l'altre.
Sí.
Es percebia, no?,
suposa?
Bé, ells dos
mai s'hi van entendre gaire
personalment.
A Terradelles,
a Pujol no hi tenia gaire simpatia,
tot i que el valorava
perquè una vegada
a Terradelles
estan encara
a Sant Martín Levó,
a l'exili,
va dir
si algú
dels buits catalans
em s'asseguirà,
s'hi va a Jordi Pujol.
I totes les enquestes
i tothom pensava
que seria el Joan Rebentós
dels que guanyessin,
però efectivament
va ser el Pujol.
Però Pujol i Terradelles
mai van sintonitzar.
I per què no s'entenien?
No s'entenien.
I era Vox Populi
el per què o no?
No, era cert,
una relació personal
molt freda,
perquè, bueno,
el Pujol
no entenia
que el Terradelles
volgués ser molt ell
sempre amb tot.
Per exemple,
quan hi va haver
l'Estatut de Catalunya,
bueno,
semblava que el Terradelles
havia d'estar
apoyant allò
i negociant.
I Terradelles
despreciava
les reunions
que feien
el Pujol
i els altres
per parlar de l'Estatut.
Ell estava
per damunt
del vell del mal,
ell es considerava
com un de gol.
Terradelles
és una persona
que ha recuperat
l'honor de Catalunya
igual que el de gol
de la França.
I Pujol
aquesta aire de superioritat
no l'admetia fàcilment
i menys ho va admetre
quan ja va sortir president
escollit democràticament
el Pujol.
Estan parlant
d'un Pujol jove,
acabat de venir a les eleccions.
I tant.
No sé si per sorpresa,
però gairebé, no?
Sí.
El Pujol tenia 50 anys
quan van ser escollits
i va
per una certa sorpresa,
però bé,
després
ha estat 23 anys
si no m'equivoco,
ha sigut
el gran president
de Catalunya.
Hi ha un capítol
del llibre
Suárez,
Convergència,
un prometatge
en la força.
Sí.
Aquí en aquest capítol
explica
aquelles coses
al rerefons
de la negociació política,
no?
És a dir,
aquelles coses
que si un és polític
i vol anar a negociar a Madrid,
allò de buscar
el Pujol Coval
ens ha de saber, no?
Sí,
és que
el Suárez
li passava,
el Suárez
era una força de centre
UCD
i UCD
es va desmuntar al final
i va acabar el Suárez
amb el CDS
i ha acabat
desapareixent
de l'escena política,
però eren dues forces
que coincidien molt
perquè Convergència
també era el centre.
Aquí a Catalunya
estava molt centrada
també, no?
I de manera que era
el que els diferenciava
era això,
el nacionalisme
respecte al model
d'estat,
diguéssim,
model de sanitat,
d'educació,
de treball,
de tot això
coincidien pràcticament.
De manera que era
un prometatge
a la força.
Sí,
i es van entendre
bàsicament.
Veu paral·lismes
entre aquella època,
entre el 1880
i l'actualitat?
Bé, potser
l'acceleració
dels aconteixements,
perquè ara,
bé, avui som
el dia 10
d'octubre,
per tant,
fa un mes
que hi va haver
la manifestació
de l'11 de setembre
i en aquest mes
ha passat un munt
de coses
més ràpides
del que ningú
podia pensar
i en aquella època
també,
de manera que el meu llibre
es titula
6 setmanes
i en 6 setmanes
va passar de tot.
Per exemple,
es va provar
quina seria
la festa nacional
de Catalunya,
es va provar
això,
que els presidents
estarien 4 anys
i després hi hauria
les eleccions
i els reglaments
del Parlament
de Catalunya
i, en fi,
moltes coses
d'aquestes
van ser aprovades
en 6 setmanes,
de manera que també
va haver un període
molt intens
que és el que jo
volia reflexar
en aquell llibre.
I hi ha algun fet
d'aquestes 6 setmanes
que sigui molt desconegut
pel gran públic
que cregui que val la pena
que puguin arribar
a conèixer?
Bé,
més que un gran fet
perquè,
és clar,
hi ha coses
que es van a conèixer
però són els detalls.
Per exemple,
el primer cap d'estat
que va arribar
a la Generalitat
va ser el president
d'Itàlia,
Pertini.
Per exemple,
el primer envajador
que va aparèixer
a la Generalitat
va ser l'envejador rus.
Hi ha detalls
d'aquests que són
més o menys curiosos
i d'això n'hi ha molts.
De Portugal,
no?
Imagino també,
no?
En fi,
de...
Sí,
sí.
Per exemple,
Pujol li va comentar
el plena feta
quan ja,
l'endemà
que va ser escollit
i quan ja va poder
arribar a la Generalitat
a la Generalitat
i s'han enviat
i diu,
bueno,
la Generalitat
de moment som tu i jo
li va dir
perquè encara havia de nombrar
els primers consellers
encara no havia nombrat
ningú.
Llavors va nombrar
el Miquel Roca,
el Trias Fargas,
els primers
grans consellers
que hi va haver a la Generalitat.
De fet,
Pujol,
en el paròleg,
també diu que és un llibre
que val la pena lleixir
perquè explica també
una mica
el reflex,
diu literalment,
personals
d'elecció política,
no?
És a dir,
tota la part
que sovint no es veu,
no?
Si un no està dintre
del procés,
no?
O és coneixedor
dels intríngulis,
no?
De les converses
de Passadís,
no?
Per dir-ho així.
Sí.
Sí,
jo crec que això
molt que hagi
volgut fer el tròleg
del Jordi Pujol
i, bueno,
hauria de destacar això.
Pujol ara es troba
precisament en uns moments
en què ha fet
una reflexió
i un canvi
molt notable
perquè ell mai havia sigut
independentista
i ara es manifesta
independentista,
no?
I ara encara xoca més
que hi hagi coses
al llibre
com per exemple
l'acomiadament
de Tarradelles
de tots els catalans.
Va fer una carta
el dia que va plegar
com a president
i la va acabar
dient
visca Catalunya
i viva Espanya
de Tarradelles.
Ara això
molts pocs
ho dirien.
Vostè també parla
d'un episodi
per cert
del llibre
que és que
m'ha vingut
en ment
quan Artur Mas
va vendre possessió
al cap de poc
que el president Pujol
va anar a un dels barris
barcelonins
a parlar amb veïns
de la zona
a explicar-los
bé,
quan anava a un lloc
Pujol
sempre li retraien
allò que no havia fet
però en canvi
no parlaven
del que havia aconseguit
durant els 30 anys
ell parla amb els veïns
a més a més
els hi diu
amb el nom
i el cognom
i es coneix a tots
és molt així
el més admirable
de Pujol
i el coneix molt
d'aquests anys
és que
és que la micropolítica
la domina
com ningú
a Europa
jo penso
perquè ell
no sé
a mi per exemple
una vegada
que vam estar sopant
em preguntava
bueno
tu així
de quin poble ets
i aquell alcalde
del poble
encara està allí
i aquell camí
que anava
des de l'ermita
cap a una segona
o arreglat
i fint coses d'aquestes
que dius
com pot saber
tot aquest tipus de coses
és perquè té una memòria
molt gran
a part que tenia
també alguns trucs
per exemple
quan anàvem
amb una població
abans s'assessorava
una mica
escolta
i com se diu aquest
i diguem
una mica
el que tenen
i llavors
estan pendents
de si
faran un pavelló
esportiu
i llavors
quan arribava allà
ell ja
i com ho teniu
el pavelló
i tal
la gent
se quedava parada
que estés amb tot
però també s'assessorava
mentre anava de viatge
cap allà
tenia també el costum
d'agafar l'helicòpter
i fer el tom
anar a fer el tom
per Catalunya
una vegada
es va trobar
des de dalt
va veure un pagès
que estava fent foc
en uns dies
que estava prohibit
per també
risc d'incendis
i va fer baixar
l'helicòpter
i llavors
li va pegar bronca
al pagès
això li vaig recordar
que li va fer gràcia
perquè
bueno
això és com si
hagués baixat
d'un nostre senyor
el teu pobre pagès
es veu que el pagès
després us ho expliqueu
i ningú s'ho creia
és que estava allà
al tros
i ha vingut el president
amb l'helicòpter
i m'ha dit
que pari el foc
i no s'ho creia ningú
per cert
una reflexió
de les paraules
del president Mas
aquí a l'acte
del 125è aniversari
de la Cambra de Comerç
és que va cloure
amb una frase
que tots hem recollit
vostès també suposo
al diari
on es que ha dirigit
durant molts anys
si a Catalunya
hi ha moltes persones
que tenen clar
el per què
no calen 30 anys
però com ja el trobarem
sí
bueno
suposo que es refereix
a això
de dir
si la gent
vol la independència
la manera
de trobar-la
ja sortirà
el que passa
és que ell
s'hi va equivocar
quan va dir
legalment
o fora de la llei
penso que es va equivocar
després de fet
ha anat matisant-ho
molt tot això
ha dit
una llei
pot ser una llei
europea
o catalana
també
però això
crec que no
hauria sigut de dir
perquè un governant
primer que res
ha de defensar la llei
sinó els seus governats
també diran
bueno
si a mi no m'agrada
aquesta altra llei
això
això
es va equivocar
però
pel d'altres
ja penso que
el sentit de les seues
paraules
va ser aquesta
és que si hi ha
una majoria clara
al poble que tu
i no hi vol una cosa
al final
s'acabarà imposant
Antoni Coll i Gilabert
que vagi molt bé
demà a la presentació
del llibre
a la tarda
a les 7
a càrrec de Joan Maria Pujols
per cert
el serà
a la sala d'actes
del Museu d'Art Modern
al carrer Santana
i en fi
doncs
6 setmanes
la deu de Tarradellas
i l'arribada de Pujol
amb la morida un periodista
que és Antoni Coll
que avui hem volgut
conversar amb ell
i explicar-ho
gràcies
i fins a la propera
moltes gràcies
a Tarradellas Ràdio
també
per això