Seguim en directe al matí de Tarragona Ràdio.
Coneixíem fa uns dies aquesta notícia
i és que l'arxiu històric de la ciutat s'amplia
amb la sessió del fons fotogràfic Víctor,
que consta, a més, de 187.000 negatius,
obra del tarragoní Víctor Martínez Cisterna.
Avui hem volgut parlar amb ell,
també amb el director de l'arxiu històric, el Jordi Piqué,
per conèixer l'abast d'aquest fons,
que ara pertany a l'arxiu històric,
i la importància de totes aquestes fotografies
i també de la carrera del propi Víctor,
que ens acompanya. Víctor, bon dia.
Bon dia. Ens acompanya també el Jordi Piqué.
Jordi, bon dia. Molt bon dia.
Com dèiem, fa unes setmanes es va presentar
aquesta sessió, l'arxiu històric de la ciutat,
de 187.000 negatius, Víctor, que es diuen ràpid, eh?
Però jo crec que encara n'hi ha més.
I encara n'hi ha més, potser.
Jo crec que sí, perquè, doncs, esclar,
jo suposo que han comptabilitzat
tots els que estan arxivats amb la llibreta,
perquè ho tenia bastant ben organitzat i això,
però hi havia moltes caixes de negatius d'estudi
que, per exemple, doncs,
una nena de comunió li feia 7 o 8 clitxers
amb plaques grans.
No sé si això ho tenen comptabilitzat.
No ho sé, això.
Perquè d'aquestes...
Esclar, amb 40 anys de fotos d'estudi
se n'han fet molts, no?
I els carnets, doncs, jo al principi
acostumàvem a fer de 40, 35, 40 carnets diaris.
Doncs, esclar, això va repercutir...
Últimament no se'n feien tants.
Després va vindre la Polaroid
i, esclar, amb Polaroid no es quedava negatiu,
però els primers quedava negatiu.
I, esclar, que, per cert, allò era un problema
perquè jo al principi me vaig pensar
que ho havia de destruir tot allò,
perquè, esclar, dic,
què em faré de tants clitxers?
Jo tenia el problema
d'on col·locar aquell arxiu.
Fins que una mica, l'Albert Saludes,
em va dir, diu, home, sou a l'Ajuntament,
i m'ho vaig posar d'acord amb el Piqué,
van vindre, ho van fer fantàstic,
ho han fet fantàstic, l'Ajuntament,
en aquest aspecte.
Però jo crec que hi deu haver,
pel meu criteri, alguns més.
Alguns més, eh?
Potser sí, no, Jordi?
Que potser fins i tot n'hi ha més, eh?
Sí.
A veure, evidentment,
quan estem parlant d'un fons tan ampli
d'aquestes característiques,
el que ens interessa, en primer lloc,
és conèixer la base aproximat
del que estem parlant, no?
Però tampoc les hem comptat un per un, no?
Estem parlant de negatius,
i aleshores és un càlcul aproximat,
per més o menys,
però en tot cas,
pot anar una mica més amunt,
una mica més avall,
però estem parlant d'uns 180.000,
200.000 negatius, no?
La qual cosa, doncs,
és un fons fotogràfic
que ha sorgit com a conseqüència
del desenvolupament de la seva professió,
del Víctor Martínez,
des del 1970 fins al 2010,
això són 40 anys de treball, no?
Doncs està clar que és un fons molt important.
Què significa això per la ciutat
i per l'arxiu històric, Jordi,
de tenir aquest fons
i que estigui a l'abast de tota la ciutatania?
Jo crec que tant per l'arxiu com per la ciutat,
perquè una mica l'interès que té l'arxiu
és donar cervell a la ciutat, no?
La nostra obligació i la nostra funció
és la de conservar, preservar
i difondre el patrimoni documental.
En aquest patrimoni documental
hi ha tota la part del patrimoni fotogràfic.
Estem, doncs, ara en aquests moments,
no fa gaires dies,
vaig venir a parlar del trasllat
que estaven fent,
les noves dependències
que estaran ubicades a l'edifici de l'arxiu,
el magatzem número 2 de la Tabacalera,
que suposem que inaugurarem ja cap al mes d'octubre.
hi haurà una secció específica,
un departament específic,
que serà el Centre d'Imatges de Tarragona.
Dintre d'aquest Centre d'Imatges de Tarragona
hi haurà, ara per ara,
dos fons fotogràfics
de fotògrafs professionals,
en aquest cas,
el Vallver, pare i fill,
i el Víctor Martínez,
i després tenim també
col·leccions fotogràfiques
d'altres fons que ens han anat arribant,
com pot ser el del Club Gimnàstic,
el de la Coral L'Àncora,
que ja tenen les seves fotografies, també.
Estem parlant d'un conjunt
d'unes 800.000 fotografies,
ara per ara.
Aquí hi ha molta feina a catalogar,
a descriure,
a digitalitzar,
per poder anar penjant el web, etcètera,
però bé, a poc a poc ho anirem fent.
Com a poc, Víctor,
són moltíssimes imatges, ho dèiem,
però clar, és que fa molts anys,
des de l'any 70 fins al 2010,
que va tenir la botiga
que vostè s'hi va dedicar,
i que a més ha vist evolucionar
també la història de la fotografia,
la manera de fer fotografies.
Jo, com aquell que diu,
l'he vist néix i l'he vist morir
la fotografia analògica,
perquè, esclar,
des que vaig començar,
de molt jovenet,
a casa Canadell,
doncs, esclar, allí
neixia, tot era en blanc i negre,
vam tindre infinitat de problemes
després de la postguerra,
de trobar material,
vam tindre que sortir el vidre
perquè el cel·luloide
se feia servir per coses de guerra
i no hi havia cel·luloide,
els primers cel·luloides
eren infamables,
no podies fer una assegurança,
perquè les cases d'assegurança,
ara últimament,
doncs, el cel·luloide no es crema,
és a dir,
clar, amb tot això,
i veure-la morir
em va fer molta llàstima,
perquè, noi,
no vaig derramar llàgrimes,
perquè, doncs,
som grans,
però, doncs,
veure com està bastant introduït
dintre del món de la fotografia
i l'evolució que anava tenint,
cada vegada sortia una màquina nova,
una pel·lícula més sensible,
i tot això se'n va anar en orris,
amb el digital,
ens va costar molt adaptar-nos amb això.
Quint?
Amb això que diu ara l'amic Víctor,
i penso bastant últimament,
perquè, esclar,
ell va començar el 70,
fins al 2010,
40 anys de tasca professional,
i al final,
quan tanca la botiga,
o quan tanca l'establiment,
ens cedeix entre 180.000 i 200.000 negatius.
Què passarà amb la fotografia digital?
Es conservarà la fotografia digital?
A menys que ara els fotògrafs professionals
no tinguin una cura extrema
en arxivar en diferents suports electrònics
i diferents plataformes informàtiques,
i vagin reconvertint-les a mida
d'aquestes fotografies i aquestes imatges,
a mida que vagin avançant
el desenvolupament de la pròpia tecnologia,
ens trobarem que tindrem més ben conservades
les fotografies analògiques
que no pas les fotografies digitals.
Sí, sí, això és un fet.
Nosaltres vam patir l'evolució del color
perquè, esclar,
els primers papers fotogràfics de color
que van sortir,
al principi estaven molt bé,
s'aconservaven molt bé,
però al cap de 3, 4, 5 anys
se tornaven magentes
les fotografies com a vermelloses,
i, esclar, fèiem els reportatges,
ho fèiem amb aquest paper,
s'ha de dir també que la casa Kodak
potser és la que més fidelitat
ha aconseguit amb el paper fotogràfic
i més perennitat amb el color, eh?
Però les altres cases que van sortir,
ACFA,
han anat evolucionant i han anat d'això,
però és un fet.
Amb l'analògic,
jo,
amb el poc temps que l'he viscut,
he vist una quantitat de problemes,
gent que venien a la botiga
demanant que li treguessin unes còpies,
aquestes,
ja apretar un botó i esborrar-se-li tot,
amb el digital.
Amb el digital.
Ai, perdó, amb el digital.
I després,
al cap de 3 o 4 anys,
ja havien canviat els CDs,
sortien els DVDs,
ara més ràpids,
ara els...
Bueno,
i no ho sabem,
ara només diuen que
si el disc dur
és l'únic que pot garantir
perquè
m'ho pots portar a una pel·lícula
o una gravació
que tinguis en CD
i no te la pugui ni passar
a l'actualitat
perquè les màquines
ja no acepten
les línies aquestes.
És un problema,
és un problema això.
No sé com ho solucionaran.
Sobretot, imagino,
per allò del fotògraf,
de fer la imatge,
no t'agrada la borres al moment
o les aboques a l'ordinador
i allà estan,
no?
Imagino que això és un problema,
sobretot pel...
Vaja,
pel qui us dediqueu en aquest món, Jordi.
És un problema que tenim,
sí, sí,
i aleshores,
doncs hem d'estar
una mica a la guait
cada vegada
que puguin anar canviant
les tecnologies
per poder anar
traspassant aquestes imatges
a les noves plataformes
que vagin sorgint,
no?
Però, per exemple,
una altra de les coses
que passa,
i això ens hi trobem
quan ens porten
els fotògrafs actuals,
fotografies,
doncs,
d'actes que s'ha fet
a l'Ajuntament,
no?
Esclar,
quan t'aporten
les fotografies,
d'un acte
t'aporten
500 fotografies.
Això és tremendo,
és tremendo.
Clar,
això...
I potser n'hi ha 300
d'iguals,
els mous semblants,
no?
Ah, sí, sí.
Aleshores,
la primera condició,
ja que posem els fotògrafs
quan ens porten
les fotografies,
és fes tu mateix
la selecció
d'aquelles 10
que consideris
que són
les més significatives,
perquè, esclar,
si totes les que has fet
amb lo fàcil
que és anar
espitjant el clic
amb les portes,
no ens en sortirem,
no?
Sí,
jo vaig quedar sorprès
el dia de la firma,
perquè hi havia allà
una colla de fotògrafs
i només sentia...
I jo pensava,
jo quan feia
un acte d'aquestos,
havia de fer una foto sola
perquè no et permetia,
s'havia de carregar el flash,
havies de passar la pel·lícula,
ja t'havia passat el moment,
i només havies de fer
una foto
posant els anells
als novis,
només podies fer una foto
i estàs centradíssim
perquè com te despistessis
una mica,
ja havia passat,
no?
I ara,
tiren tantes fotografies,
això considero
que és un problema
per l'altre.
És un problema, sí.
Sí, sí.
Hi ha moltíssimes imatges,
com dèiem,
què explica,
que hi podem veure
amb aquestes imatges,
Víctor?
Ui,
hi ha de tot,
sobretot,
molta fotografia
familiar,
doncs,
de bodes,
de batejos,
de primeres comunions,
de fotos d'estudi,
va haver-hi una temporada
que es feia molt
amb fotos d'estudi
a la família numerosa,
que ara ha desaparegut,
però jo me'n venien
moltíssimes
de famílies numeroses
a retratars
i,
esclar,
com que tenia
un estudi gran,
hi havia estudis
aquí a Tarragona
que eren més petitets
i si venia un grup
de set o vuit persones
ja no hi cabien
i, esclar,
jo em feia molt
d'això,
però després
també hi ha
molta fotografia
d'avanços
que jo no he anat
mai a l'aventura,
sempre m'han cridat,
per exemple,
festivals,
jo tenia
diverses acadèmies
que als finals de curs
em venien
i deien
tira fotografies
i com a exclusiu
perquè si hi havia
un altre fotògrafo
jo ja no hi anava,
és a dir,
perquè no és
anar a la lluita
buscava
a fer una fotografia
i a fer una altra,
no,
tirava alegrament,
després venien
doncs festivals
d'aquest tipus,
després va haver
moltes coses
també
que es va fer,
per exemple,
jo recordo
l'imperial Tarraco
que feien
unes desfiles
de modelos
ara no recordo
la casa
que ho patrocinava
i ho presentava
la Griselda,
feien uns desfiles
unes passarel·les
i clar,
havies de retratar
tots els modelos
i a part de tota aquesta cosa
doncs
la part industrial
doncs
de les fàbriques
que va ser un boom
aquí a Tarragona
que va començar
a ressorgir
tant a Salou,
a la Pineda,
doncs
blocs
que es feien,
tots els moviments
del port,
doncs clar,
vaig fer moltíssimes fotografies,
el que passa
que d'això,
de les obres aquestes,
del pantalán d'Eicua,
del pantalán de Rapsol,
de la presa d'aigua
de Bandellós,
de la,
bueno,
d'altres,
d'això que vaig fer
del riu Gallà,
la presa que van fer
i tal,
la condició era
que havia d'entregar
els negatius
i aquests negatius
no els tinc
perquè,
esclar,
era un
producte
o una exigència
de l'empresa
que deia,
jo vull 10 còpies
de cada,
perquè primer
era en blanc i negre
tot això,
perquè, esclar,
parlo de quan
se va dir això,
esclar,
però,
els negatius,
tu cobra
el que sigui
del d'això,
però els negatius
els volem anar
i, esclar,
tots aquests negatius
no els tinc,
però els vaig viure
i va ser molt emocionant,
però si vols riu Tinto
me va donar
una fanyada tremenda
i quan feien
tots els moviments
de,
de,
de,
de,
els,
els d'això,
els,
els panels
de,
que hi havia
del nuclear,
bueno,
va ser,
i maco,
eh?,
una fanya maca.
Clar,
moltes imatges
de temàtica social,
Jordi,
també de la història
de la ciutat,
de les químiques,
suposo que és l'interès
sobretot d'aquesta temàtica
social,
oi?,
també.
El que,
al cap un de més,
com deia en Víctor,
ara era aquesta temàtica
familiar,
però,
doncs,
també,
òbviament,
quan estem parlant
de 200.000 fotografies,
doncs,
ja ni que només sigui
un 20%,
o un 10%,
no?,
serien 20.000 fotografies
d'aspectes
ja més socials,
d'esdeveniment,
n'hi ha de molt boniques
de campanyes publicitàries,
amb un audiovisual
que vam fer el dia
de l'assignatura
del conveni,
hi havia una...
era la promoció
d'un mini,
no?,
d'un cotxe mini
amb una noia,
amb una modela
allà seguda,
al damunt,
no?,
també hi va fer,
ja té tota una sèrie
de fotografies
de promoció
de grups musicals
de les comarques
tarragonines,
de l'Odissea,
el doble R,
tots aquells grups
que sortien
amb l'estètica
d'inicis
de l'any 70,
que és molt curiosa,
no?,
tot això.
Però,
a més a més,
ara,
abans que ens ho deixem,
no?,
en Víctor
no només ens ha passat
totes aquestes fotografies
que van arribar
una mica,
com ja ha dit ell,
gràcies a l'amic comú,
l'Albert Saludes,
doncs,
no només les fotografies,
sinó també
una...
la càmera
que tenia
de fotogràfica d'estudi,
que és una marca
anaca del 1960,
d'una empresa
de Múrcia,
que es veu
que feien tan bé
les càmeres
que fins i tot
van ser els que van dotar
les forces aèries
dels Estats Units,
les càmeres
fotogràfiques
que portaven els avions
de les forces aèries
dels Estats Units,
no?,
doncs,
la càmera aquesta anaca
també ens l'ha cedit,
junt amb uns
focus
de l'estudi,
i una mica
podrem recrear
en aquest centre
d'imatges de Tarragona,
i no només
les imatges
es podran veure,
sinó també
una part
dels instruments
o del maquinari
que hi feia servir.
M'imagino,
Víctor,
que content,
oi?,
que la gent
després de molts anys
pugui continuar
d'aquesta manera,
gràcies a l'arxiu,
gràcies al centre
de la imatge,
pugui
conèixer tot aquest llegat.
Hombre,
més que content,
jo
me'n vaig emocionar
perquè,
esclar,
primer tenia
un gran problema
i l'acollida
que m'han fet
ha sigut
fantàstica
i, esclar,
això,
no sé com agrair-ho,
encara que
hi ha gent
molt materialista
perquè
te troben
pel carrer
i diuen,
cert,
he vist el diari,
no sé què,
i quant t'han pagat,
quant t'han pagat,
no m'han pagat res
de tot això,
ho he donat molt a gust
però m'han tret
un pes de sobre
i estic molt agraït
a l'Ajuntament
i sobretot
al Piqué
que, bueno,
me va vindre
a recollir-ho
tot a la botiga
i ara està fent
una gran tasca
i, bueno,
no sé com agrair-ho,
això,
jo...
I ara que som nosaltres
que l'hem d'agrair
a ell,
la sensibilitat
que ha tingut
perquè tot el seu llegat
es pugui conservar
en un espai públic,
en un centre públic
i que es pugui continuar
sent accessible
i consultable
per la ciutadania
en general,
jo crec que
aquí hem d'agrair
molt
la sensibilitat
que ha tingut
per facilitar
tot això.
Ara,
en aquests moments,
és un conveni
de dipòsit
en el qual
ja ens ho cedeix
per 25 anys
i nosaltres,
doncs,
ara ve una mica
la feina grossa nostra
de...
de treballar-ho,
catalogar-ho,
digitalitzar-ho,
millorar
aquelles imatges
que ell apuntava abans,
aquells negatius
que s'han ataronjat,
no?,
o que han perdut
el color
d'aquells inicis
de la fotografia en color,
doncs,
hi ha una feina a fer,
no?
Van tancar la botiga
l'any 2010,
Víctor.
Per tant,
ja fa dos anys,
aproximadament,
eh?
Sí, sí,
no,
segur,
dos anys
i dos mesos.
I dos mesos.
I què tal?
Vostè encara continua fent fotografies,
agafant una càmera
i anar a fer fotos o què?
Bé,
jo,
l'afició
la portes dintre
i això és inevitable
quan hi ha qualsevol
aconteciment,
si, per exemple,
la meva neta,
doncs,
fa un concert
de piano
o de guitarra
que va a l'escola
d'allí del carrer
Cavallers,
al Conservatori de Música,
perquè jo prenc la màquina
i feia fotos
i si anem d'excursió
feia fotos
i,
és clar,
procuro buscar la màquina.
Ara,
sortir amb la càmera
pel carrer,
això no,
no,
no em surt,
no em surt ara,
no em surt.
I abans no tenia por
d'agafar la màquina
i posar-me davant
a l'altar
al costat del bisbe
o de qui fos
a fer fotos
davant del governador
i ara,
escolta,
m'ha creat
un,
com un,
un d'això,
no?,
de rebuig
que em trobo,
d'això,
no sé què deu ser això,
però,
però,
però,
m'ha passa,
però d'això
el porto,
a més,
tinc la sort
de tindre un fill
que continua la professió
que està a Reus
que és el Carles
i,
és clar,
el que passa
que ja no em pot posar
a la seva altura
perquè tot amb lo digital
ells em passen
i jo amb el retoc,
amb el retoc,
jo,
la meva especialitat
ha sigut el retoc,
si d'una cosa
n'he d'estar orgullosa
és del que me van ensenyar
a casa Canadell,
que és a retocar,
que em van dir
la filla del senyor Canadell,
la Teresina,
que era una gran retocadora,
diu,
quan sàpigues retocar,
doncs,
t'haurà passat
dos i tres anys,
és a dir,
que era una fenya
llarga d'aprendre
i ser un bon,
perquè de retocadors
n'hi pot haver molts,
però ser un bon retocador
com m'ho va ensenyar ella,
perquè recordo
que les primeres plaques
que vaig retocar
eren, per exemple,
un busto d'un cap
que eren grossos,
tremendos,
no?,
amb una placa
de 9-12
i deia,
vinga,
comença aquí,
posava amb un líquid,
l'hemetolaina,
perquè s'adiria
el llàpid,
llavors,
retocava
i vingui,
anar traient arrugues
i crancis,
les ulleres
i les ganyes
del somriure
i tot,
i anava traient
i venia,
ella,
quan havia passat
dos o tres dies
fent això,
jo,
perquè venia,
diu,
digui al papito
que era el que estava
al laboratori
que tregui una còpia
d'aquesta foto
i em treia una còpia
i era una altra cara,
jo havia tret
totes les arrugues
i llavors m'agafava
la matulaina
me l'emborrava tot,
diu,
torna-hi,
saps?
Torna-hi ara.
I bueno,
i així,
doncs,
dos i tres anys,
eh?
És a dir,
que...
Els precedents
manuals i humans
del Photoshop.
Del Photoshop,
sí,
sí,
sí.
El Photoshop,
el popular Photoshop,
doncs,
ells ho va començar a fer
quan tenia 15-16 anys
a casa Canadell,
no?
Sí,
sí,
manualment.
Menos,
menos,
sí,
menos anys,
menos anys,
sí.
I com anem,
són molts anys de professió,
no sé si es queda
en algun moment,
en algun anècdota,
alguna cosa que vulgui explicar,
imagino que experiències
moltíssimes,
moltíssimes,
però no sé si n'hi ha alguna
que recordi
amb especial emoció.
Ja,
però,
no ho sé,
hi ha coses...
A mi em va impressionar molt,
per exemple,
el tema d'aigua
de Bandellós,
la fenya aquella,
va ser molt...
va durar quasi dos anys,
és a dir,
que va ser molt apassionant,
igual a les sis del dematí
que hi havia d'anar cap a Bandellós
i arribar allí
i, escolta'm,
unes mars embravides
i un sonatge
i havia de fer fotos
perquè, clar,
allò tenia un plaç d'entrega
i s'havia de justificar
que aquells dies
no podien treballar dintre...
I, esclar,
tot això
va ser una fenya molt maca
l'últim dia vam...
Bueno,
l'últim,
les últimes d'això
que vam portar
l'últim caixó
des de Barcelona
que el vam anar a fondejar
i va fer aigües
i es va tindre
que retirar,
havia tota una festa preparada
i el fondejar
del moll de Barcelona
va fer aigua
i llavors van tindre
que reparar l'avari
i llavors
els portaven en barco
fins aquí a Tarragona
al moll
del moll
els portaven a Bandellós
i llavors se'ls juntaven
els anaven ajuntant
per sota de l'aigua
i els unien
els sombrerranes
feien un llit
i posaven
els caixons
al damunt
i jo havia de fer fotos
de la...
Bueno,
moltes...
I al final
vaig tindre
que filmar una pel·lícula
de tot el caixó
amb super buit
que allò
amb focus
me van fer una instal·lació
de focus
perquè allò
deu tindre
potser
més quilòmetre
o un quilòmetre
no ho sé
molt llarg
que hi ha vuit caixons
és molt llarg
i llavors
quan ho vam tindre
tot muntat
tot acabat
me'n recordo
que vam vindre
a la botiga
el senyor
entrecanales i tàvora
que era l'empresa
que ho feia
i els amos
a veure-ho
i poques paraules
me'n van felicitar
van marxar
i ho van veure
però anècdotes
d'altres tipus
de reportatges
moltíssimes
de fer riure
i de fer plorar
de tot
de tot
Quan podrem dir
Jordi
a gent que ens escolti
als ciutadans
això ho poden ja consultar
poden venir a consultar-ho
Bé
doncs ho podrem dir
quan ho diguem
quan ho diguem
imagino que
quan ja estigueu
instal·lats
no només ens hem d'instal·lar
sinó que
a més a més
tota la feina
que dèiem abans
hem de començar
a treballar al fons
a vegades
el problema
d'aquestes coses
després són els recursos
humans
amb els que
pots comptar
i malauradament
ara l'administració
com ja sabem tots
està en uns moments
molt difícils
no l'administració
sinó la societat
i l'economia
en general
no fa molt
m'explicaven
que la biblioteca
nacional de París
a la secció
d'arxius fotogràfics
en aquests moments
l'únic que fan
és rebre
empaquetats
els fons fotogràfics
donar acusament
de rebuda
i allà es queden
perquè no hi ha ningú
que ho pugui
catalogar
obrir
això doncs
són feines d'anys
ara
en fons d'aquestes
característiques
què busques
doncs
primer anem a
catalogar
aquella fotografia
més social
més de
que tingui un valor
documental especial
més que no pas
les fotos de carnet
o les fotos de bodes
batejos i comunions
que això
doncs
a menys que no
ho requereixis
per un interès especial
doncs
en principi
queda en un segon terme
per tant ara
això ens queda una feina
per endavant
de temps
doncs molt bé
interessant eh
el testimoni
de Víctor Martínez
de Jordi Peque
avui per conèixer
aquest fons fotogràfic
com dèiem
de pràcticament
200.000 negatius
molts
encara no els hem comptat
però vaja
moltíssims
doncs que
els ha cedit
i ho coneixíem
fa unes setmanes
a l'arxiu històric
de la ciutat de Tarragona
Víctor Jordi
moltíssimes gràcies
per haver-nos acompanyat
i que vagi molt bé
gràcies a vosaltres
moltes gràcies