Com us dèiem, tanquem aquesta matí
de Tarragona Ràdio d'avui, els darrers minuts
de programa, parlant sobre la programació
teatral de la Sala Trono per aquest cap
de setmana, divendres i dissabte
doble representació, perquè a part que les
propostes de producció pròpia estan anant molt bé
tant triunfan moltíssim a la Sala Trono
doncs, clar, continua la programació
regular i això vol dir que venen companyies de fora
també a presentar els seus treballs a la
Sala del carrer Emícer Sitges
La Trono ens presenta, més enllà de la
Foscor, una proposta teatral
especial, que a mi
em costa de definir perquè tinc informació
de diverses bandes, per tant, escolta, tirem
pel dret i li demanem directament al
seu director, el Joan Arquet, que ens expliqui de què va
Joan, bon dia. Hola, bon dia
Bon dia, és que m'atens en jaque, perquè
a veure, més enllà de la Foscor, dius
són quatre històries, jo he llegit
la sinopsi que em feu, o la mostreta
que em feu, de l'obra de teatre
i al costat o a baix llegeixo
que ho classifiquen dins el
gènere de la comèdia, i a mi no em quadra, eh?
Jo ho veig una mica tràgic tot plegat, però només que tràgic
profund. Totalment, eh?
O sigui, té poc a veure amb la comèdia.
Ah?
Diguéssim, jo, ha sigut, diguéssim, una rata de comunicació
no s'agí...
Ah!
Saps què passa? Tampoc ens hem estranyat
molt, Joan, perquè moltes...
La Trono programa bastanta comèdia,
o sigui, el que xoca també és...
No, no, no, ja ho sé, ho sé.
No, no, la veritat és que
no està accent de comèdia ni, eh?
Però no és el tret principal, ni molt menys, eh?
Suposo que és una qüestió que no ens hauríem a entendre
el moment de comunicar-nos, no, d'expressar-nos a nosaltres,
perquè també és cert que estàvem en un moment
que era un espectacle de creació,
però no, en cap moment, la comèdia és...
No és protagonista.
És el tret principal, no?
Doncs vinga, traiem l'etiqueta de comèdia
i ens quedem amb una història, jo diria, bastant profunda.
Bé, una, no, quatre, no? Quatre històries.
Sí, són quatre històries, diguéssim, petites,
de 20 minutets cadascuna, més o menys,
en les quals el nex, el tret comú,
és parlar de la foscor.
No de la foscor física,
que també hi és present en algun moment donat,
sinó d'una foscor, com diria,
potser més metafòrica, metafísica,
en algun moment donat,
parlant una mica de les foscors
o allò que anomenem foscor que pot tenir cadascú.
I donant-li també el sentit que,
per nosaltres, no sempre és pejoratiu.
Per nosaltres, o per la nostra manera d'entendre,
la nostra reflexió és tanca,
hi ha una mena de foscor necessari,
una foscor vital.
Val, ens quedem també amb aquest apunt
que no és la foscor tractada
des d'un únic punt de vista negatiu,
sinó que suposo que és una visió claidoscòpica,
no?, del que simbolitza la foscor.
Totalment, partint que, diguéssim,
com a mínim, la meitat del nostre espai vivencial
transcorre a la foscor, diguéssim,
o la manca de llum,
d'allò que anomenem llum,
que ens ajuda a poder veure,
a poder guiar-nos, no?,
són animals diurns, està clar,
però també convivíem amb la foscor
i no sempre ni té per què ser dolent.
A la força, les quatre històries
han de ser bastant diferents
perquè són de quatre dramaturgs diferents,
els escriptors són diferents
i són, llegeixo per aquí, dramaturgs emergents.
Sí, sí, bueno,
sí, diguéssim, és una etiqueta
que avui en dia s'utilitza bastant
i sí, realment, jo crec que són això,
són dramaturgs emergents
perquè són gent que, diguéssim,
acaba en guany o l'any passat
als estudis de dramaturgia
i direcció a l'Institut del Teat de Barcelona
i realment, doncs, tenen, diguéssim,
poca obra comparat, depèn d'aquí darrere,
i emergents també perquè jo crec
que són gent molt bona,
gent molt potent de la que se'n parlarà, no?,
són, a més, entitats molt diferents
com pot ser la Denise Duncan
que ve de Costa Rica,
el Salvador Sánchez
que ve de Jerez de la Frontera,
la Núria Vizcarro que ve de València
o la Cristina Cordero
que surt de l'Eixample de Barcelona, no?,
amb la singularitat que, a més,
tots s'han traduït,
alguns escriuen en castellà
i s'han traduït ells mateixos
amb la Józ Monfiola
que el text del català
i ara també s'estan començant a escriure en català.
Vull dir que emergents per molts sentits
i crec que és molt important donar-los a conèixer
per aquests tots sentits, no?,
i parlant-hi de col·laboració
juntament amb mi, en aquest cas, no?,
com a director i com a ideòleg del projecte
de posar-s'hi
i d'explicar-li la història
que volia parlar d'això,
i ells dir, d'acord,
agafem un concepte d'aquesta foscor,
dels meus conceptes que pot tenir
aquest ampli concepte més gran de foscor,
tots aquests matisos que pugui tenir,
i fer una història, adaptar-se
a voler explicar aquesta història,
perquè no és que això fossin quatre textos que existien,
sinó que estan fets expressament per poder fer això.
Mira, molt bé, molt bé,
i pensats, per tant, ja per ser representats,
pensant en les característiques de la companyia, no?
Totalment, totalment, vull dir,
ha hagut una comunicació, diguéssim, més o menys constant
amb els dramaturgs
a l'hora de poder elaborar el projecte,
perquè una mica també l'avantatge amb què he pogut comptar
i el que l'agraeixo,
que és que la literatura escrita,
a l'hora de devenir acció,
la literatura dramàtica en aquest cas,
s'ha de canviar, s'ha de manipular,
a vegades creus que,
de cara a com tu tens la pujada a l'escena,
pot ser diferent,
i ells amb tot això han col·laborat moltíssim, també, no?
Canviant coses al text,
adaptant-se a les circumstàncies
i a l'estètica de la pujada a l'escena, no?
Quatre actors en escena,
però un per cada text,
vull dir, estem parlant de monòlegs?
No, no, no, ni molt menys, no.
De fet, en forma de monòleg,
podria dir que n'hi ha un, no?
Però no, no, són quatre actors
que gairebé estan en totes les quatre obres, gairebé.
No és ben bé així,
però en algunes n'hi ha tres,
en l'altre n'hi ha un,
en l'altre n'hi ha quatre,
i van rondant per allà tots.
És una manera també d'explicar,
d'unir totes aquestes quatre històries.
És un dels factors que crec que unes,
que ens serveix una mica de fil conductor,
de discurs,
i, bueno, tampoc està accent
de la tessitura econòmica, no?
Clar, molt bé.
M'ha agradat aquest eufemisme, eh?
La tessitura econòmica.
Sí, sí, sí.
Escolta, Joan,
quina sensació preteneu que deixi,
o deixa, segons el que us han dit,
en el públic, aquesta obra,
més enllà de la foscor?
A veure, incertesa, por,
sobrietat, profunditat, no ho sé,
amb quins adjectius la qualificaries?
Tristesa?
Home, no, no, no.
No.
Jo crec que, a veure,
el bo d'això, jo crec,
és que quatre històries tenen això
que tu prens partit,
o tot s'ens més identificat
amb una o altra,
més enllà de què et pugui agradar
la posada de nascera en general, no?
Llavors, jo crec que cadascuna
té una reflexió
o té un contingut en si mateixa, no?
Jo crec que hi ha una lectura
que es pot fer al final de cadascuna,
és que, com deia un dia,
una de les actrius,
que és un pas necessari
per allò que anomenem la llum, no?
Diguéssim, per entendre'ns que
la reflexió que és que
forma part d'intrínsecament de la vida
qualsevol d'aquestes coses
i que no té per què
ser una cosa que ens hagi d'enfonsar,
que ens hagi de fer pensar
en possibles coses dolentes, no?
En classificar-ho així,
sinó que és una cosa que,
viscuda i entesa,
se'n pot entregar les seves ensenyances,
pot ser una cosa tan bona
com qualsevol altra,
com un pas prèvi.
Fins i tot contraposat,
estic llegint per aquí
el que seria l'excés de llum, eh?
Suposo que és l'anar massa lúcid
per la vida,
massa il·luminat.
I clar, a partir d'aquí, clar,
tu pots significar on vulguis,
vull dir, tu pots dir-me
que l'excés de llum és bo,
o que l'excés de llum...
Jo crec que la paraula excés en si
de vegades ja té
una aplicació
pejorativa.
Això, el que ve a dir també
és que n'hi ha una de les històries
que també per un excés de llum
ha d'haver fosc, no?
Ah, val, val.
Clar, de fet, sí,
és com quan t'enlloernes, no?
Un programa, això, sí.
Que no veus res.
Parteix d'un incident
per un excés de llum.
I a partir d'aquí hi ha
tota una reflexió
més o menys còmico-tràgica
de l'atzar, vaja,
de l'atzar de les coses.
Molt bé.
Quins més lligams hi ha
entre les quatre històries,
a part del tema,
que és la foscor,
els actors,
que dius que acostumen
a estar presents?
Ho heu volgut de donar-li
un fil a continuïsta,
suposo que a través de la posada
en escena?
Sí, però no tant
en quant a història,
diguéssim,
que és que hi ha un fil continuïsta
perquè,
bueno,
per la posada en escena
tot transcorre
en un mateix espai
que es va transformant
i a partir d'una escenografia
en concret
aplicada d'una forma
o d'una altra
esdevé
a altres espais diferents
de les quatre històries,
aquí hi ha
una unitat discursiva
i en l'altra
jo crec que
anirà notant també
es va veient
ressons
de cadascuna
de les històries
amb els altres
sense que l'esperi
de la pròpia independència,
no?
Sempre hi ha
algun ressò
per algun dels signes
que dius,
caram,
això em lliga
amb el que passa,
no?
també sigui la musicalitat,
tot el que és
la banda sonora
i la il·luminació
en aquí
és dramatúrgia
també, no?
També és discursiva
100%.
Bueno,
doncs una obra
atípica
per començar
com qui diu
la temporada
externa
perquè a la Sala Trono
ja hem començat temporada
però ho hem fet
en produccions pròpies
i escolta,
sou els primers
que arribeu a la Trono
de fora,
per dir-ho així
i arribeu
amb una obra
prou reflexiva,
prou profunda,
atípica
que jo crec que també
pot ser
com un revulsiu
per la Sala Trono
per veure...
Jo crec que sí
i que diguéssim
la reflexió
tampoc està exempta
de l'acció
ni crec que
la gent
a més
sempre potser
a vegades
s'entès
com que s'ha dit
entre reflexió
i emoció
i emoció, no?
Jo crec que
en algunes històries
potser t'aniràs
més reflexiu
i en d'altres
jo crec que potser
poden ser
totalment emotives
o sigui
no parlo de fer una catarsis
però sí que en aquell moment
tu ja
prens partit
o ja
t'altera
algun
sentit o sentiment
molt bé
per cert que us aneu
a la Sala Bequet
eh?
Sí
a partir del 20 de febrer
estarem a la Sala Bequet
a Barcelona
sí, sí
els ha interessat la història
per sort
i estem molt contents
i il·lusionats
però bueno
també com
perquè hagin sortit bolos
i poder venir aquí a Tarragona
bueno però sí, sí
és bo que aneu
que aneu girant
no que costa fer un espantatge
ja sabem que a vegades
està en un lloc
o està en un altre
però
no sé
jo valoro
avui en dia
la possibilitat
que se'ns vegin molt
també fora
del que és l'àmbit
més central
i que es pugui donar a conèixer
una mica
fora de Barcelona
i que es pogués construir
circuit real
fora de Barcelona
més enllà
de les 4 o 5 sales alternatives
que estan allà
picant també pedra
perquè això
perquè això
tiri endavant
perquè jo crec que això
també
una mica
també hi ha una reivindicació
en l'esforç
per fer això
que et garantitzo
que sé que en totes les obres
n'hi ha molt
però
quan no ets
conegut
o no ets famós
o no comptes
en segons quines coses
l'esforç
jo crec que encara
augmenta molt més
i des d'aquí
també volem reivindicar
la possibilitat
que s'estan fent coses
amb molta qualitat
amb molt de criteri
sense
el recortament
pel que sigui
institucional
que aquí n'hi ha hagut
però
també
insuficient
i sense
el recortament
de les sales
que programen
i aquí és on
les sales
i el públic
en definitiva
hem d'espitjar
perquè no baixi
sí
jo crec que hi ha una mica
responsabilitat de tots
sí sí
d'uns més que d'altres
però sí sí
segur que tots
tenim coses a fer
i a millorar
Joan Arqués
Joan Arqués
és el director
d'aquesta proposta
quatre
de fet històries
que van lligades
sota aquest títol
més enllà de la Foscor
divendres i dissabte
a la Sala Trono
Joan
moltíssimes gràcies
ens veiem a Tarragona
a vosaltres
i tant que sí
fins ara