Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Dius demà!
slotparaёll!
Profressions en dos!
Fins demà!
Fins demà!
atta второй!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà.
Diu10!
No d' semua!
No diguem!
el número de petits reactors en lloc de fer un reactor gran nou.
I això té avantatges des del punt de vista de perillositat,
perquè com que tractes de petits reactors,
les quantitats que hi ha a dintre són poques,
i clar, si hi ha un petit problema en poca quantitat,
doncs no és un accident important.
És molt més controlat tot,
amb la qual cosa hi ha molts menys subproductes i menys contaminació,
hi ha menys despesa energètica,
una sèrie d'avantatges que en aquest projecte es va començar a avançar.
Evidentment no s'han solucionat i encara no ha arribat al mercat
la majoria de les aplicacions.
Aquests són petites reaccions químiques, entenem?
Sí, químiques, però perquè m'entengueu,
tant per produir productes químics com per produir productes farmacèutics.
Una de les empreses que havien al consorci,
una de les 19 participants,
era la GlaxoSmithKline,
que és l'empresa farmacèutica més important del món,
i estava aplicant en els seus processos industrials,
intentant aplicar aquesta tecnologia.
Aquí, quina ha estat la vostra participació des de l'ECU?
En la part del projecte, que és el que heu fet, exactament.
Sí, nosaltres, com ja he dit, érem un dels 19 membres,
bueno, finalment 18, perquè un va ser expulsat,
vull dir, les coses no són jocs, no?
Si algú no fa les coses ben fetes
i es pensa que estan aprofitant coses que ja tenien fetes,
o altres incidents que puguin haver-hi,
doncs pots ser expulsat,
o sigui que has de fer la feina ben feta d'aquests consorcis.
Perquè m'entengueu,
hi ha les empreses més importants del món, de l'àmbit,
per tant, has de donar la talla.
Nosaltres estàvem especialment col·laborant
en dos àmbits.
Un era l'àmbit educatiu,
des del punt de vista,
per això l'escola d'enginyeria química estava implicada,
i un altre, des del punt de vista
de producció de microcàpsules.
I en aquest cas, nosaltres,
el grup de recerca en el qual pertanyo,
del Departament d'enginyeria química,
el que fèiem era produir microcàpsules.
No sé si heu sentit parlar d'alguns segons,
com microcàpsules, no?
Que diuen Ariel com microcàpsules,
o coses similars com microcàpsules.
Doncs nosaltres treballem amb aquestes microcàpsules,
que bàsicament són com boletes petites,
petites, vull dir,
com el tamany d'una cèl·lula del nostre cos,
de 50 micres,
o entre 5 i 50 micres aproximadament,
que hi ha dintre i hi posem algunes coses.
Per exemple, en aquest cas hi posàvem perfums,
i aquests perfums van en els segons
que nosaltres rentem la roba, per exemple,
i el que fan és,
en lloc d'alliberar-se de cop,
doncs, per exemple,
que la roba estigui una setmana a l'armari
i segueixi fent olor quan la treguis, no?
És una de les aplicacions.
Una altra de les aplicacions,
dels avantatges de tenir microcàpsules,
és que evites que el perfum se'n vagi
a la primera rentada,
amb les aigües de rentat,
contaminant les aigües.
El 90 i escaig del perfum que hi ha
amb un Ariel, per exemple,
o amb qualsevol sabó que rentis,
la roba se'n va aigües avall,
immediatament.
Clar, i això, primer, que és molt car,
segon, que és contaminació orgànica
a les aigües que s'intenta evitar.
I com es fa perquè aquestes microcàpsules
no marxin cap al de l'aigua?
El que es fa és,
s'intenta que s'enganxin a la roba.
La seva formulació fa que,
quan entrin en contacte el sabó amb la roba,
les càpsules es quedin enganxades
a les fibres de la roba.
Aquesta és la tecnologia.
Evidentment, no s'hi queden totes,
però sí que augmenta moltíssim el rendiment
de no tenir-ho a tenir-ho.
Això des del punt de vista ambiental.
Des del punt de vista de producte
pel consumidor,
clar, es queda enganxada a la roba,
per tant, aquella olor
es va desprenent a poc a poc,
perquè les tan capsulades
no s'evapora de cop el component,
que això és el que ens fa sentir un olor,
que una cosa s'evapori,
sinó que va sortint a poc a poc
a través de la càpsula.
I al sortir a poc a poc a través de la càpsula
ja va durant més dies.
Altres aplicacions pot ser dissenyades
a que quan tu planxis la camisa,
doncs en aquell moment s'obrin les càpsules
i faci l'olor en aquest moment, etcètera.
Hi ha moltes aplicacions a les microcàpsules,
no només en perfums,
en medicina, en alimentació,
quan menges un xip
que tingui gust a pernil,
doncs en alguns casos
aquest gust a pernil pot estar encapsulat
dintre d'alguna cosa.
Aquesta cosa no sempre són plàstics,
sinó que en el cas dels xips
són polímers orgànics,
derivats de sucres i coses així,
que no fan cap mal a la salut.
Com es treballa a tan petita escala?
És a dir, com s'introgués el perfum
dintre de la microcàpsula,
per això això deu ser complexa, no?
Sí, la manera d'imaginar-se fàcil
és pensar en una gota d'aigua, d'acord?
Nosaltres som capaços de produir gotes d'aigua
molt petites
i aquestes gotes d'aigua
a dintre de la gota,
quan és líquida,
doncs té el teu perfum, per exemple, no?
Llavors, en un moment donat,
si aquella gota d'aigua la poses en fred,
la congeles, d'acord?
Doncs nosaltres fem el mateix,
però en lloc de congelar-ho en fred,
el que fem és convertir-ho en un sòlid
en una segona reacció química,
en una etapa física, potser, de precipitació.
El que fem és com congelar una gota
i quan congeles aquella gota,
tot el que està dintre es queda dintre.
Llavors, el que dominem és
de la gota que hem congelat,
sabem com és,
de manera que sabem a quina velocitat
surten els components de dintre de la gota.
Aquesta és la gràcia.
I això, imaginem que les empreses,
les multinacionales estan,
en fi, amb el lloc hem posat, no?
Perquè hi hem de veure, clar,
naturalment, moltes aplicacions.
Sí, en aquest projecte,
doncs, hi havia des de Siemens,
de Gussa,
hi havia la Glaxo, que ja he dit,
hi havia Procter & Gamble,
que era la que col·laboràvem nosaltres,
i allà va ser la primera col·laboració
amb l'empresa Procter & Gamble.
Curiosament, la seva seu de Brussel·les,
que és on tenen el centre d'innovació
més gran d'Europa,
i allò va començar el 2004-2005,
i hores d'ara encara estem fent projectes
amb ells amb aquesta mateixa aplicació,
cada vegada més avançada,
cada vegada amb una sèrie de modificacions,
però, evidentment, hi ha molt mercat.
Avui en dia, tant per càpsules
com per tecnologia de membranes,
que és l'altra aplicació que treballem,
doncs hi ha molt mercat en aquests moments.
Curiosament, sempre,
quasi bé sempre treballàvem amb empreses de fora,
excepte un projecte que teníem d'Alquímic
a la Quetarragona.
La Impuls, el nom,
per què li va posar aquest nom?
Era un acrònim que volia dir
processos integrats,
bueno, venia d'aquí,
però, a més a més,
quan fas un acrònim d'aquests,
també intentes que tingui una certa imatge,
com Impuls vol dir impulsar, no?
Doncs tirar endavant la indústria química europea.
Bàsicament, l'objectiu era tirar endavant
l'indústria química europea
per donar-li, diguem-ne,
dues dècades d'avantatge
a la indústria asiàtica, no?,
per exemple,
que és el competidor principal avui en dia.
Hi ha molt de camí a recórrer, no?,
Ricard, amb aquests camps?
Moltíssim,
perquè es feia una idea,
estic parlant que això
vam començar la col·laboració l'any 2004,
alguna de les coses que vam fer
en aquella època
arribaran aviat al mercat,
però les coses que estem fent avui en dia
amb Procter,
o empreses d'aquestes grans,
doncs triguen entre 5 i 10 anys
a arribar al consumidor.
Per tant, l'empresa ha de tenir la visió
que no ens contracta,
no fem recerca per solucionar
el que necessiten avui,
sinó el que solucionem d'aquí 5 o 10 anys.
I això és una cosa que,
si escolta la gent d'empreses del nostre país,
potser hauríem de tenir-ho en compte.
Perquè amb totes aquestes grans empreses
és molt fàcil
que tinguin estratègies clares
que el que estem fent per ells
trigarà 5 anys, 10 anys,
arribar al mercat.
Però si no ho fan ara,
ho farà algú altre.
I m'imagino que hi ha coses sorprenents,
jo amb això he al·lucinat molt,
amb les miro càpsules,
però hi ha coses sorprenents
del dia a dia quotidien nostre
que ni ens imaginem
o aquell al darrere.
Sí, sí.
Hi ha exemples molt divertits.
El pòstit, per exemple.
El pòstit,
no sé si la gent sap com va sortir,
però el pòstit va ser
una errada de laboratori.
Algú que investigava
en fer adhesius
i en va fer un adhesiu
que no s'aixugava,
no hi havia manera
que es quedés enganxat
i van aprofitar per fer el pòstit.
A part d'haver investigadors
i gent que fa desenvolupament tecnològic,
hi ha d'haver gent a darrere
que sigui capaç d'endevinar productes
que fan falta a la gent.
I sí, hi ha coses molt sorprenents.
Amb aquestes càpsules
podries imaginar-te càpsules intel·ligents,
per exemple,
que ja estem començant
a obtenir en laboratori.
Càpsules que estan tancades
i dintre tenen alguna cosa,
un component que tu vulguis que es guardi,
i quan reben una llum
d'un color concret
s'obren i deixen sortir.
Vull dir, cada vegada
estem més a prop de les cèl·lules artificials,
cèl·lules vives artificials.
Jo em puc imaginar, per exemple,
càpsules que tinguin insulina a dintre
o un compost similar a la insulina
que subministrades una vegada al mes
al pacient,
corrin per dintre del teu cos
i en un moment donat,
quan la concentració de sucre sigui massa alta,
alli venin algun component.
Encara tot això no existeix al mercat,
ja parlo de 10, 15, 20 anys a vista,
però comencem a fer materials
que es diuen intel·ligents,
smart en anglès,
que el que fan és
obren i tanquen portes.
en funció del que reben al seu costat.
Veritalment creieu materials,
sou creadors de materials, no?
Sí, sí, sí.
Nosaltres som enginyers químics i químics,
treballant conjuntament
amb el que fem, tecnologia química.
Per tant, hi ha una part
que tu crees un material,
un compost químic,
que tindrà unes propietats
i unes característiques,
però després has de fer un producte
amb aquest reactiu químic.
Per exemple,
fem un polímer plàstic
que reacciona amb la llum
i no ens quedem aquí,
que això és el que faria
la indústria química bàsica.
No, el que fem és,
i a continuació fem una membrana
o fem una microcàpsula d'aquestes
que fa coses,
que aquí és on hi ha el valor afegit
realment important, no?
Identificar quin material,
fer-lo,
són dues etapes molt importants,
i després amb això
fer un producte.
Ja per n'acabar,
ara actualment
què teniu entremans?
Entremans?
Tenim, bueno,
coses molt divertides,
divertides perquè,
a veure,
la recerca ens agrada,
és una cosa,
jo dic que és com un art,
per això dic que és divertida,
però a més a més
és com fer de detectiu també,
perquè tu vas sempre
intentant descobrir coses, no?
Les coses que tenim
a la vista més divertida,
a part de les càpsules
aquestes intel·ligents,
són membranes
que els veiem biomimètiques,
les membranes
són com petits filtres,
com un petit tel
que fa com un filtre,
com el filtre de cafè
de tota la vida,
el filtre per filtrar
qualsevol cosa,
però aquestes són intel·ligents
i el que intentem és,
amb aquestes membranes,
aquesta és l'última idea,
a veure si comencem
a reencar-la del tot,
és treballar amb energies renovables
i el més ambiciós
és intentar fer un arbre artificial.
L'arbre artificial
és el nostre objectiu
a llarg termini.
A veure,
expliquem això,
l'arbre artificial.
Bàsicament,
els arbres o les plantes
que fan fotos sintètiques,
el que fan és,
les verdes,
les plantes verdes,
per dir-ho així,
fins i tot les algues,
el que fan és agafar
el CO2 atmosfèric,
la llum
i a partir d'aquí
produeixen productes químics.
Doncs,
bàsicament,
el que estem és intentant
fer una planta
que agafant CO2 atmosfèric,
que sense jo alimentar-lo de cap manera,
sinó el mateix que corre per l'aire,
ell és capaç de captar-la,
amb llum solar,
fer les reaccions orgàniques químiques
que toquen
i acabant tenint un compost concret,
que podria ser un alcohol
o una cosa similar.
I funcionant soles,
evidentment,
com les plantes,
de veritat,
només regant-les.
Aquestes,
és el...
Si abans parlava
de 5-10 anys vista,
jo estic parlant
20-25 anys vista,
en aquest sentit.
Comencem a fer recerca
des d'aquest punt de vista
i hi ha projectes en marxa.
Costa aconseguir diners
en aquests dies,
però estem lluitant
per aconseguir finançament
per tirar endavant això.
Doncs ja ho veu,
això es fa aquí al costat,
això es fa aquí
al campus de Sassalades,
a l'ETCQ,
l'Escola Tècnica
Superior d'Enginyeria Química
de la Rovira Virgili
i n'hem volgut parlar
perquè havien guanyat
aquest premi internacional
de recerca
amb el projecte Impuls,
un projecte
amb les perfectes microcàpsules
que vosaltres trobaran
el sabó
amb el que renta en la roba.
Ja hi és,
ja en prensat.
Algunes hi són.
Algunes hi són
i altres hi seran
ben aviat.
Algunes hem pogut parlar
i hem descobert coses
molt interessants.
Ricard García,
gràcies per acompanyar-nos
i en fi,
seguiu així,
a veure si trobem aquest arbre
i si veu que aconseguiu
ens en porteu un cap aquí,
cap a la ràdio.
Encantat,
m'agradaria molt.
Moltes gràcies,
fins aviat.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.