Són 12 del migdia i 10 minuts.
Aquí seguim, com dèiem, abans de tornar a Vilafranca
per veure si pot tirar endavant la Diada Castellera de Sant Fèlix,
volem fer una mica d'esport,
perquè del que es tracta és de saludar el Juan Fernández,
molt conegut a la ciutat de Tarragona,
responsable de la botiga de Runesworld,
organitzador de diferents proves atlètiques,
però que ara acaba de venir dels Estats Units
perquè ell mateix ha participat en una prova que es diu How to Course
i que, en fi, són més de 300 quilòmetres en una prova amb equip
i que ara ell mateix ens explicarà perquè l'experiència és realment espectacular.
Juan Fernández, molt bon dia.
Hola, bon dia.
No era la primera vegada més que hi anaves?
No, és la primera vegada que he pogut participar per tercera edició,
i per tercera vegada, perdó,
i la veritat és que molt satisfet i cansat també,
perquè és un moment que agota.
Què és exactament Hood to Coast?
Mira, la Hood to Coast, els americans la relaten com the mother of all release,
que ve a ser la mare o el gran,
els venien més gran per relleus, no?
És una cursa que té 320 quilòmetres de distància,
surt des del Monte Hood,
el Monte Hood és molt conegut a la zona oeste dels Estats Units,
a la zona d'Oregon,
perquè, com veus aquí aquesta foto que t'he portat, està nevat,
és curiós perquè a les 7 de matí veiem gent que anava esquiant allà,
i t'ha sorprès, tu vas a córrer i allà gent va esquiar,
està pràcticament a 3.000 metres d'altitud, 2.000 i alguna llars.
Però sortiu d'allà.
Sortim des d'allà amb un fred que pela, t'ho pots imaginar,
i l'endemà arribes a la costa, al Pacífic, a la platja.
La veritat és que és un muntatge espectacular,
és com si aquí fessin, no sé,
d'Andorra al Delta l'Ebre,
alguna cosa així,
el que passa és que aquí té un encanto molt gran,
els americans tot ho fan a lo grande,
i la veritat és que l'espectacle que ens donen allà
és per anar-hi, perquè es pot explicar per anar-hi.
I bé, la casuística funciona,
o la logística funciona,
que tots són equips de 12 persones,
això es fa a un límit d'uns 1.000 equips,
aquest any hi havia 1.070 equips,
aquest acut se va començar el 1982,
amb només 8 equips,
perquè clar, tot això és complicat,
i aquest any ja van arribar els 1.070 equips,
tancar no sé si van dir 3 o 4 mesos abans les inscripcions.
1.000 equips,
més de 1.000 equips,
12 persones cada equip.
Això vol dir 12.000 persones.
12.000 persones només de participants.
Just.
Distribuïdes en 320 quilòmetres,
en 2.000 furgonetes,
perquè cada equip porta dues furgonetes,
ets tu has imaginat el que significa la carretera,
quan comences a avançar quilòmetres i quilòmetres,
veus un caos a la carretera,
corredors per la dreta,
furgonetes que ja van fent cua,
perquè aquesta cursa el bonic que té
és que no només és la destressa de l'aleta de ser ràpid,
sinó que hi ha una estratègia darrere molt important,
que és que les furgonetes no et pots dormir,
perquè clar,
primer has de conèixer el camí,
perquè no te'l coneixes,
estàs als Estats Units,
a una zona d'Oregón que no coneixes,
i després has d'arribar al canvi següent
abans que l'aleta.
Sí, que dius,
són 10 quilòmetres,
tens 30-35 minuts,
sí,
però és que a vegades la carretera va a tope
i hi ha 2.000 furgonetes que estan baixant
i tens cua i la logística,
hi ha molts equips que arriben
i encara no ha arribat el company,
perquè a l'arriba
hi ha uns pàrquings dotats molt grans,
però que tu has d'anar a aparcar,
baixa ràpid,
has de fer un canvi,
un company perquè has de fer el cronòmetre,
has de passar el relleu,
o sigui,
hi ha una logística darrere
que fa que,
bé,
els que hem tingut alguna experiència prèvia
doncs basa en una mica d'això d'experiència,
però molta gent que és novel·la
en aquesta cursa
fa que no estiguin els canvis a punt
si retrasseis molt més la cursa.
És a dir,
que és molt important
aquest aspecte del relleu,
més enllà de córrer més o menys
i de ser ràpid
i d'estar ben preparat físicament.
Ius,
de fet,
molts equips professionals,
equips que van al top 10,
per dir-ho d'alguna manera,
porten xòfers professionals,
gent que coneix la zona
perquè es puguin moure més ràpid
i deixar aparcar.
L'estratègia també va això.
Nosaltres el que fèiem
és abans d'arribar al pàrquing
baixàvem el que feia el canvi amb el cronò,
per dir-ho d'alguna manera,
l'entrenador o el que coordinava això
i el proper atleta,
la formació d'entrava al pàrquing
i ja quan sortien
nosaltres avançàvem pel carteret
i el agafàvem
perquè si no,
si has d'entrava al pàrquing baixà
és que molta gent
no arribava a temps.
Aleshores,
el Juan Fernández
ha anat amb altres 11 persones,
heu format l'equip Nike,
s'anomena així,
l'equip Nike.
Nike Spain,
bueno,
ens dèiem Tapa Sibèria,
era un nom popular,
Tapa Sibèria,
però anàvem amb un portuguès
i 10 d'aquí,
i perdona,
11 més d'aquí d'Espanya.
De Tarragona només tu?
De Tarragona només anava jo,
sí,
hi havia una altra persona de Barcelona.
I ja us coneixíeu prèviament o no?
La meitat,
la resta eren empleats de Nike
i altres botigues especialitzades
d'aquí d'Espanya.
I per tant,
és a dir,
clar,
vau anar a la cursa
en algun cas sense conèixer-vos
i per tant,
tampoc sense tenir aquesta relació esportiva
de, en fi,
de preparar-la una mica.
O això no s'ha de preparar?
A veure,
al final has de córrer
el més cinc que pots,
però el que sí que és veritat
és que tenir l'experiència
dels tres anys
és que esta botiga
és convertir-te popularment conegut
com un gran hermano
a lo esportiu.
Convius,
penses,
aquests dos dies,
d'entra d'una formaneta
sis persones la van un
i l'altra formaneta
la van dos
van altres sis persones.
En la qual cosa,
el que pots conviure en 30 hores
amb aquesta passió,
aquest esforç,
aquest sacrifici,
fa que hem tret
una amistat molt bona
amb aquesta gent.
I les 12 persones
feu el mateix?
És a dir,
aneu a córrer
o com funciona?
A veure,
la logística...
És a dir,
com us organitzeu
internament un grup de 12 persones?
Mira,
la sortida...
Primer,
la nit prèvia
fem com una petita reunió
on fem a l'estratègia
qui correrà
cada posta
que es diu cadalec
que diuen ells,
la formaneta 1
és la que va dalt de tot
a Montejut
i la 2 ja s'espera
per dir-te'lgo
al relleu 7.
Què passa?
Que nosaltres anem 6,
quan surt el primer
agafem formaneta
anem al següent relleu,
puja el que ha acabat
i corre el següent.
Anem ràpid a formaneta
així successivament
cadalec
fins a les 6.
Quan acaba a les 6
està esperant la formaneta 2.
La formaneta 2
té un relleu preparat
i nosaltres ja se n'anem
fins a 12.
O sigui,
la formaneta 1
se n'anàvem fins a 12.
La 18,
la 24,
la 30,
la 36.
El més bonic
és quan acabes
i hi ha com uns boxes
a l'arribada de la platja
a l'arribada dels últims
100 metres
a fer els 12 conjuntament
i això és molt bonic.
Aquesta casuística funciona
pensa que vam sortir en fred,
al migdia vam estar
fins a 34-35 graus
i una calor increïble
amb molta xafor
i a la nit
un fred vam arribar
a estar fins a 4 graus.
4 graus
al cos cansat,
al cos que no ha de dormir,
amb la física
que ja portaven,
doncs ja havia fet
per exemple ja dos postes,
12 hores,
doncs clar,
t'agota,
el cos aquesta diferència
de temperatura agota
i tot això és el que fa
que l'Ajutuco
sigui diferent.
Els pàrquings,
jo el primer any
que vaig anar
me'n recordo
que veure mil foronetes
allà amb música
més allà
que els americans
es tuneen,
fiquen adhesius,
la pinten,
fiquen banderes,
amb música i tal,
els americans
això ho fan tota la grande.
Aquest pàrquing,
si un no sap d'on està
sembla que estigui
en un pàrquing
d'un after hours,
una discoteca,
perquè clar,
mil foronetes
amb música,
però clar,
quan comença a veure
una mica l'ambient
dius si aquesta gent
fan esports,
si aquesta gent
estan corrents,
si aquesta gent
pren barrites,
pren gels,
això fa que sigui
molt diferent
a un esdeveniment normal,
però això li diuen
el de mother of all release,
perquè és realment
l'evento,
i hi ha una cosa
que vull destacar,
més de 3.000 voluntaris,
que això,
reunir 3.000 voluntaris
és molt difícil,
i més de 30 hores
de desniveu,
però hi ha més de 36
països representats,
és a dir,
nosaltres teníem allà
gent del Japó,
gent de Xina,
gent d'Australia,
gent d'Europa,
hi havia molta gent també,
però clar,
tindre persones
de 36 països
el converteix
en un evento únic.
El grau de dificultat,
perquè clar,
estem parlant ja
que sortim d'una muntanya
de més de 3.000 metres
i acabem a la platja,
però mentrestant
tot el recorregut
d'aquests 320 quilòmetres
presenten una dificultat
molt, molt alta
o mitjana?
Muscularment castiga,
per a mi,
per l'esgotament
de que fas 3 postres,
vull dir que fas 30.000 quilòmetres,
però és veritat
que sí,
tot i que baixes
de 3.000 metres d'altitud,
si tu penses anar a 3.000
fins a la platja,
no,
hi ha moments,
és com el que em deia,
d'Andorra,
al Delta l'Ebre,
hi ha moments també
que tens muntanyes
que pugen i baixa,
vull dir,
jo vaig fer,
per exemple,
una aposta
de 1.200 metres
de desnivell,
600 pujant,
600 baixant,
home,
això,
sí que et quedes a zero,
però això castiga muscularment,
tant pujar com baixar,
potser baixar,
i si tot castiga més,
de fet,
el conductor nostre
va fer només la primera aposta
i no va poder fer més
perquè es va trencar muscularment,
perquè això eren 900,
quasi 1.000 metres de desnivell
amb 10 quilòmetres,
clar,
corres amb un 10% de desnivell,
muscularment castiga més encara,
baixar que pujar.
Trieu la persona que corre
en el grup
en funció del terreny,
és a dir,
clar,
és a dir,
el Juan en quins trams va córrer
i si va ser seguint un criteri
de dir,
mira,
a mi és el terreny
que em va millor.
Sí,
realment l'estratègia,
això és el que et deia,
la reunió prèvia va ser això,
vam veure qui corria més,
qui corria millor,
qui li va millor pujar,
qui li va millor baixar,
evidentment,
agafes gent que és més lenta
a fer aquestes baixades
perquè el ritme
les pot agafar més còmode
i potser les parts més dures,
doncs,
ells defineixen les legs
com a medium,
hard and very hard.
Evidentment,
aquesta és l'estratègia,
a veure,
per exemple,
jo vaig fer potser
la segona o tercera distància
més llarga,
portant un altre subnoi
que havia de ser atleta professional
i va fer l'aposta
més gran,
vull dir que
t'has de coordinar
per intentar fer l'equip
el més competitiu possible
perquè també això,
per exemple,
el conductor volia córrer
a la primera
que és la que sempre
castigava més,
perquè després ja seus
a la furgoneta
i ja està.
Però sí,
això forma part
de l'estratègia
el dia anterior a fer això,
perquè si no,
clar,
hi ha gent que fa,
la furgoneta puja
i vinga,
ara surts tu,
ara surts l'altre,
t'has de coordinar
per optimitzar també
aquests recursos
i la logística
que vagi més fluida.
I el resultat?
En quina processió
vau quedar?
Com funciona tot això?
Això potser
diria que és el de menys
perquè el resultat
és arribar,
però després,
quan hem vist dilluns
tot el resultat,
vam quedar molt contents
perquè nosaltres
vam decidir portar
un equip mixta,
cada furgoneta
portava una dona
i del 1.070 equips
van quedar el 67
de la General,
però amb el mixta
hem quedat segons,
amb la qual cosa,
bueno,
estem molt contents
perquè...
El 67 de la General
de tots els que van
perdeixar?
De 1.070, correcte.
Però segons en...
Si filtrem per equips femenins,
sí, sí,
vam trigar 24 hores
i 45 minuts
en acabar-ho.
No ha sigut l'any
que hem sigut més ràpids,
però perquè en vam fer un any
van baixar 24 hores,
també és veritat
que per un incendi
vam tindre que fer més quilòmetres
però...
I van haver dos canvis
que vam tindre que esperar
alguna cosa
per tema de logística
de cotxes,
però, bueno,
el resultat final
hem sigut segons
de la General
si mirem els equips,
si filtrem per equips mixtes,
és a dir,
aquest mixte
és aquell que introdueix
una dona mínim
en cada furgoneta.
La valoració, per tant?
Molt positiva.
Molt positiva.
La veritat és que cansa molt,
perquè són dos dies
que no descans,
però, bueno,
al final,
tota compensa,
passa que també
després de la tornada
són via Atlanta,
són dos vols
que estàs quasi
22-23 hores volant,
vens de competir,
jo dilluns
quan vam arribar
necessites hores de llir
i el jet lag aquest famós
que t'agota, t'agota.
Perquè una prova
d'aquestes característiques
és l'únic al món
en el sentit de
pel terreny,
pel recorregut,
pel fet que siguin
equips de 12 persones,
tu en saps
que hi hagi
altres similars a aquesta?
Que jo conegui, no.
O sigui,
hi ha curses de relleus,
hi ha la famosa
Equident, que es fa al Japó,
però l'Equident
no deixa de ser
una marató per relleus,
no?
Aleshores,
que sigui així
amb 12 persones
amb logística de furgonetes
i amb tanta distància,
no.
i torno a repetir,
jo faig el simil
aquí a Catalunya,
si haguessin de venir aquí
a fer una cursa així,
m'imagino només,
i jo que em dedico
a això,
coordinar logísticament
o reunions amb diputacions,
amb ajuntaments,
generalitats i a més,
seria impossible.
Seria impossible.
Vull dir,
ells coordinen 50 estats,
vull dir,
perdó,
això és una data que tenia,
venien de 50 estats,
ells coordinen 320 quilòmetres
amb el que és un munt de,
bueno,
doncs,
el que seria aquí,
doncs,
ajuntaments,
diputacions i a més.
Això jo aquí logísticament
crec que seria inviable,
en el sentit perquè,
perquè és una coordinació
molt difícil
i que afecta molt,
vull dir,
a més allà
s'implica molt a tots,
la gent del carrer
que et donava aigua,
et donava menjants,
els pàrquings,
hi ha gent a ajudar-te,
animar-te,
allà la gent,
el voluntari,
thank you for your volunteer,
quan tu passaves gent corrent,
et diuen,
good job,
good pace,
l'ambient que es viu,
és,
bueno,
és Amèrica,
el que hem vist sempre
a la televisió,
dels putxos i això.
El fil d'això que comentes,
però aleshores,
quan en tu que organitzes curses
i esdeveniments
d'aquestes característiques,
quina lliçó aprens
de l'organització
o amb què et quedaries
per portar aquí,
dir,
jo quan organitzi
la propera prova,
ostres,
això
és una lliçó interessant.
He fet notes,
i fotos,
i a més,
això sempre
et quedes entre totes.
Segur que detalls
te'ls has quedat,
no?
Sí,
sempre hi ha coses
que dius,
puc millorar
i sobretot coses
que fas que no hauries de fer
i coses que no fas
que hauries de fer,
no?
Però si em quedo
amb una cosa
de la implicació
de la ciutadania,
del voluntariat,
per dir-te'lgo,
corrent per la carretera,
tots els cotxes,
tots et pitaven,
t'animaven,
paraven una crulla
perquè tu passés,
perquè clar,
moltes vegades
has de pensar
que no pots tenir
tants voluntaris
com crullies,
hi ha un moment
que corres de nit
enfrontar el que deies tu
de dificultat,
corres de nit sol
a vegades per frontal
que dius
què estic fent aquí,
no?
Però aquell silenci,
aquell entorn,
aquelles...
Experimentes molts sentits
com l'olor,
com el silenci,
la llum,
aquelles coses
te fan fer
que sigui allò especial.
Però em quedo
amb aquestes coses,
la implicació del voluntariat,
la implicació de la ciutadania,
la implicació de la policia,
tot això que aquí a vegades
potser tenim una cultura diferent,
que a poc a poc
anem millorant,
però ja amb això
és molt més avançat.
Ens falta cultura...
Nosaltres tenim un camí
per recórrer molt
en aquest sentit, no?
Sí, a més,
l'autovia podia anar a tope
i la gent esperava
que tu corressis
per passar a una persona.
Aquí jo crec que al revés,
i m'inclor,
aquí amb el cotxe tires,
ja pararà el peató,
i aquí aquella cultura és gran.
La gent allà ens idolitzava,
ens vam fer tantes fotos,
quan deia que veníem d'Espanya,
la gent a la platja
fent-se fotos,
se pensaven que eren famosos
o alguna cosa,
no, si som corredors populars
que venien aquí a Gaudí,
punt,
però, clar, per ells,
tu només que feia això,
que facis la Hutuco,
per ells,
a l'hotel mateix,
quan ens van veure una medalla,
eren ídols,
ens van parar dues a altres televisions
d'allà locals
per fer-nos entrevistes,
a la seva que dius,
no, no, si jo aquí vinc,
si soc jo el que us idolitzo
a vosaltres
perquè feu aquest evento, no?
En aquest sentit,
sí que idolitzo, no?
Veuen aquesta persona
que fa esport,
que ve des de lluny
i fa aquesta cursa
com un ídol, no?
Això sí que crec que estem...
És una cultura,
potser,
la que ells tenen allà,
bueno, el Juan Fernández
no ràni institucions...
Bueno, el Juan Fernández
és com a cap de tot un grup de persones,
clar.
Sí, sí, sí, t'agraeixo.
No, la veritat és que diumenge
tenim el segon Aqualdó de Tarragona,
dintre del programa de festes
de la Vall de la Rebassada,
un Aqualdó,
una prova bastant popular,
que correm 2,5 km de curs a peu,
un km nedant
i després 2,5 km de curs a peu,
diumenge a les 9 matí
a la platja de Rebassada.
Però aquest diumenge o el proper?
Aquest, aquest, aquest, el 2.
Sí, el dia 2, correcte.
Tenim l'Aqualdó
si no m'equivoco,
o 16, no recordeu,
és un dissabte a la tarda
que fem un dueló de muntanya
a la Pobla,
a la Pobla Mafomet,
i ja el següent,
crec que és la mitja marató del vendre
i el dia 7 d'octubre.
Així està una mica el calendari.
I una mica en l'objectiu final,
la marató, no?
Sí.
La primera marató de Tarragona.
Ara parlava aquí amb el Joan Andreu
i li deia que el proper esdeveniment
així com a plat fort,
com el proper,
després de l'èxit de la tria,
el que hem tingut el 12 d'agost,
el proper esdeveniment
és la marató costadora de Tarragona 2017,
que crec que serà la marató de tots uns altres,
la marató de Tarragona,
que Tarragona tindrà la primera vegada
una marató
i tant de bo que aquí,
el que deia abans,
s'impliqui la ciutadania,
s'impliqui el voluntariat,
s'impliqui totes les parts
que es poden implicar,
perquè, bueno,
crec que tots podem sortir beneficiats
d'un evento així,
tant la ciutat,
per el que pot emportar
de retorn econòmic,
per veure un espectacle
que és una marató
i crec que tant de bo que sortiré,
però sí, sí,
20 de gener,
la marató costadora de Tarragona 2017.
La data ja la tenim apuntada,
ja tindrem temps d'anar parlant,
de moment,
en tot cas,
qui vulgui participar,
que es vagi preparant,
que això sí que s'ha d'anar preparant en temps.
I de moment ens quedem
amb l'experiència
del Juan Fernández
als Estats Units
que ens ha explicat avui de retorn,
tres dies després de tornar des d'allà.
Juan, moltes gràcies,
que vagi molt bé.
A vosaltres.
Acabar de recuperar-se,
que en fi,
suposo que ja estàs recuperat del tot
i ja preparar la propera cursa.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Adéu, bon dia.